26
Els lligams

Al començament, Makwa-ikwa no va entendre que Cawso wabeskiou li digués que no continués ensenyant els signes de les nacions índies als nens. Però Rob J. li va explicar per què aquells signes eren una mala medecina per a Xaman. El nen ja havia après dinou signes. Coneixia el gest que servia per indicar fam, sabia demanar aigua, podia indicar fred, calor, malaltia, salut, podia expressar complaença o disgust, sabia saludar i dir adéu. Descriure mides, comentar el seny o l’estupidesa. Per als altres infants, el codi gestual indi era un joc nou. Per a Xaman, desproveït de la comunicació de la manera més desconcertant, significava restablir el contacte amb el món.

Els seus dits van continuar parlant.

Rob J. va prohibir als altres que hi participessin, però només eren nens, i quan Xaman feia un signe, de vegades els era impossible resistir l’impuls de contestar-li.

Després de veure en diverses ocasions que emprava el llenguatge dels signes, Rob J. va desfer una tira de tela suau que Sarah havia enrotllat per fer-la servir com a bena. Va lligar les mans a Xaman i tot seguit les hi va subjectar al cinturó.

Xaman es posà a xisclar i a plorar.

—Tractes el nostre fill… com si fos un animal —es queixà Sarah en veu baixa.

—Potser ja és massa tard per a ell. Això podria ser la seva única possibilitat. —Rob va agafar les mans de la seva dona entre les seves i va mirar de consolar-la. Però per més que ella li va suplicar que ho deixés córrer, ell no canvià d’opinió, i el seu fill va romandre amb les mans lligades com si fos un petit presoner.

Alex recordava com s’havia sentit quan el xarampió li provocava aquella picor insuportable i el seu pare li havia lligat les mans perquè no es pogués gratar. Oblidava com li havia sagnat el cos i recordava només la coïssor sense remei i el pànic d’estar lligat. En la primera oportunitat que va tenir, va anar a buscar la falç al graner i va tallar els lligams del seu germà.

Quan Rob J. li va prohibir de sortir de casa, Alex no el va creure. Va arreplegar un ganivet de cuina, va sortir i tornà a alliberar Xaman. Llavors va agafar per la mà el seu germà i se’l va endur.

Ja era migdia quan van notar la seva absència, i tothom va interrompre la seva feina a la granja per sortir a cercar-los. Van escorcollar els boscos, les pastures de la prada i els marges del riu, al mateix temps que cridaven els seus noms, que només un dels dos nens podria sentir. Ningú no va esmentar el riu, però aquella primavera dos francesos de Nauvoo hi havien navegat amb una canoa que va bolcar quan el cabal del riu assolia el seu nivell màxim. Tots dos s’havien ofegat, i ara l’amenaça del riu era present en el pensament de tots.

No van trobar cap rastre dels nens fins que, quan ja començava a fer-se fosc, Jay Geiger es va presentar a casa dels Cole amb Xaman muntat al seu davant, a la sella, i Alex darrere, a la gropa. Va dir a Rob J. que els havia trobat enmig del seu camp de blat de moro, asseguts a terra entre les fileres, encara agafant-se les mans i plorant.

—Si no hi hagués anat a arrencar les males herbes, encara hi serien —observà Jay.

Rob J. va esperar fins que les cares tacades de llàgrimes van ser rentades i els nens alimentats. Aleshores es va endur Alex pel camí de la vora del riu. El corrent s’arrissava i cantussejava en topar amb les pedres de la riba; l’aigua era més fosca que el cel, reflectia l’arribada de la nit. Les orenetes s’enlairaven i baixaven en picat, i tocaven de vegades la superfície. A dalt, una grua avançava amb la decisió d’un paquebot.

—Saps per què t’he portat fins aquí?

—Per pegar-me.

—Jo no t’he pegat mai, oi? No començaré a fer-ho ara. No, vull consultar-te una cosa.

El noi el va mirar alarmat. Dubtava si ser consultat no seria pitjor que ser assotat.

—Quina cosa?

—Saps què és intercanviar?

Alex assentí amb el cap.

—És clar. He intercanviat coses moltes vegades.

—Bé, doncs vull intercanviar idees amb tu. Sobre el teu germà. Xaman té la sort de tenir un germà gran com tu, algú que tingui cura d’ell. La teva mare i jo… estem orgullosos de tu. I t’ho agraïm de debò.

—… L’has tractat malament, pare, lligant-li les mans.

—Alex, si continues parlant-li amb signes, no li caldrà enraonar. Molt aviat no es recordarà de parlar, i no tornaràs a sentir la seva veu. Mai més. Em creus?

El nen tenia els ulls molt oberts, plens de responsabilitat. Va fer que sí amb el cap.

—Vull que el deixis amb les mans lligades. Et demano que no tornis a fer servir signes amb ell. Quan enraonis amb ell, primer de tot assenyala’t la boca perquè ell la miri. Després parla a poc a poc i clarament. Repeteix-li el que has dit, i així començarà a llegir els teus llavis. —Rob J. el va mirar—. Ho entens, fill? Ens ajudaràs a ensenyar-li a parlar?

Alex assentí de bell nou. Rob J. el va atreure cap al seu pit i el va abraçar. Feia la pudor d’un nen de deu anys que ha passat tot el dia en un camp de blat de moro adobat suant i plorant. Tan bon punt arribessin a casa, Rob J. l’ajudaria a traginar aigua per al bany.

—T’estimo, Alex.

—… Jo també, pare —xiuxiuejà Alex.

Tothom va rebre la mateixa consigna.

Crida l’atenció de Xaman. Assenyala’t els llavis. Parla-li a poc a poc i clarament. Parla-li als ulls i no pas a les orelles.

Al matí, així que es llevaven, Rob J. lligava les mans al seu fill. A l’hora dels àpats, Alex deslligava Xaman perquè pogués menjar. En acabat tornava a lligar-li les mans. Alex es va encarregar que cap dels altres nens no li fes signes.

Però els ulls de Xaman es veien cada cop més assetjats, en una cara pàl·lida i aïllada dels qui l’envoltaven. No podia entendre-ho. I no parlava gens.

Si Rob J. s’hagués assabentat que algú lligava les mans al seu fill, hauria fet tot el possible per rescatar el nen. La crueltat no era el seu fort, i veia l’efecte que provocava el sofriment de Xaman en els altres membres de la casa. Per a ell, agafar el maletí i sortir a exercir el seu ofici representava una autèntica evasió.

El món que s’estenia més enllà de la seva granja seguia el seu curs, indiferent als problemes de la família Cole. Aquell estiu hi havia a Holden’s Crossing tres famílies que construïen cases noves de fusta per substituir les de pa d’herba. Existia molt interès per obrir una escola i contractar un mestre, i tant Rob J. com Jason Geiger van donar un entusiàstic suport a la idea. Cadascun educava els seus propis fills a casa, i de vegades se substituïen mútuament en cas d’emergència, però estaven d’acord que seria millor per als nens assistir a una escola.

Quan Rob J. va passar per la farmàcia, Jay estava emocionat per una notícia. Finalment li va anunciar que ja els havien enviat el piano Babcock de Lillian. Després d’haver estat embalat a Columbus, havia viatjat més de mil cinc-cents quilòmetres amb rai i amb vaixell.

—Ha baixat pel riu Scioto fins a l’Ohio, per l’Ohio fins al Mississipí, i després ha remuntat el daurat Mississipí fins al moll de la Companyia de Transports del Gran Sud de Rock Island, on ara espera que arribin el meu carro i els bous!

Alden Kimball havia demanat a Rob que visités un amic seu que estava malalt a l’abandonada localitat mormona de Nauvoo.

Alden l’hi va acompanyar com a guia. Van comprar bitllets per a ells i els seus cavalls en una xalana, i van recórrer el riu amb tota comoditat. Nauvoo era una població fantasmal, gairebé deserta, un eixam de carrers amples traçats sobre un bonic meandre del riu, amb cases elegants i sòlides, i al mig, les ruïnes de pedra d’un magnífic temple que semblava erigit pel rei Salomó. Alden li va dir que només hi vivien uns quants mormons vells i rebels que havien romput amb els líders quan els Sants del Darrer Dia s’havien traslladat a Utah. Era un indret que atreia els pensadors independents; una cantonada de la ciutat havia estat llogada a una petita colònia de francesos que es feien dir icaris i que vivien segons un sistema cooperativista. Alden conduí Rob J. a través del barri francès, amb un posat de desdeny i ben dreçat sobre la seva sella, fins que arribaren a una casa de maons vermells gastats que donava a un agradable carreró.

Una dona circumspecta de mitjana edat va respondre al seu truc i va assentir amb el cap a tall de salutació. També assentí a Rob J. quan Alden la hi va presentar com la senyora Bidamon. Una dotzena de persones es trobaven assegudes o dretes al saló, però la senyora Bidamon va conduir Rob al pis de dalt, on un adust vailet d’uns setze anys jeia al llit amb xarampió. No era un cas greu. Rob va donar a la seva mare llavors de mostassa mòltes i instruccions per barrejar-les amb l’aigua del bany del noi, i un paquet de flors seques de saüc per fer infusions.

—No crec que em tornin a necessitar —va dir—. Però vull que m’enviï a cercar de seguida si contreu una infecció de les orelles.

La dona el va precedir cap al pis de baix i degué fer algun comentari tranquil·litzador a la gent congregada a la sala perquè quan Rob J. es dirigí cap a la porta l’esperaven amb obsequis: un pot de mel, tres pots de conserves, una ampolla de vi… I un munt de paraules d’agraïment.

Un cop fora de la casa, es va aturar, amb les mans plenes de coses, al mateix temps que mirava Alden amb perplexitat.

—Li estan agraïts per haver-se ocupat del noi —explicà Alden—. La senyora Bidamon és la vídua de Joseph Smith, el Profeta dels Sants del Darrer Dia, l’home que va fundar la religió. El noi és fill seu i també es diu Joseph Smith. Creuen que també és un profeta.

Mentre s’allunyaven, Alden contemplà la ciutat de Nauvoo i deixà anar un sospir.

—Aquest era un bon lloc per viure, però tot se’n va anar en orris perquè Joseph Smith no podia controlar la seva titola. Ell i la seva poligàmia. Les anomenava esposes espirituals. No en tenia res, d’espiritual; senzillament, li agradava de follar.

Rob J. sabia que els Sants havien estat foragitats d’Ohio, de Missouri i, finalment, d’Illinois perquè els rumors sobre els seus matrimonis múltiples havien irritat la població local. Mai no havia tafanejat en el passat d’Alden, però ara no va poder resistir-ne la temptació.

—Tu també tenies més d’una esposa?

—Tres. Quan em vaig separar de l’Església, van ser repartides entre uns altres Sants, juntament amb els seus fills.

Rob no va gosar preguntar quants fills, però el dimoni el va empènyer a fer una última pregunta.

—Et va molestar?

Alden s’hi va pensar, i tot seguit va dir:

—La varietat era interessant, no ho nego. Però, sense elles, la pau és meravellosa.

Aquella setmana, Rob va passar de visitar un jove profeta a atendre un ancià membre del Congrés. El van citar a Rock Island perquè examinés el diputat dels Estats Units Samuel T. Singleton, que havia patit un atac mentre tornava a Illinois des de Washington.

Quan entrava a casa de Singleton, en sortia Thomas Beckermann. Aquest li va dir que també Tobias Barr havia examinat el diputat Singleton.

—Sembla que necessiti comparar moltes opinions mèdiques, no troba? —comentà Beckermann secament.

Això indicava l’abast dels temors de Sammil Singleton, i quan Rob J. va examinar el polític, comprovà que aquells temors eren ben fonamentats. Singleton era un home de setanta-nou anys, baixet, gairebé completament calb, de carns flonges i una panxa molt prominent. Rob J. va escoltar com el seu cor esbufegava i barbotejava, maldava per bategar.

Va agafar les mans del vell entre les seves i va mirar la mort directament als ulls.

L’ajudant de Singleton, un home anomenat Stephen Hume, i el seu secretari, Billy Rogers, eren asseguts als peus del llit.

—Hem passat tot l’any a Washington. Ha de pronunciar discursos. I resoldre assumptes pendents. Ha de fer moltes coses, doctor —va dir Hume en un to acusador, com si fos culpa de Rob J. que Singleton es trobés malament.

Hume era un cognom escocès, però aquell home no li va caure gens bé a Rob J.

—Haurà de fer llit —va dir a Singleton categòricament—. Oblidi’s dels discursos i dels assumptes pendents. Segueixi una dieta lleugera. Begui alcohol amb moderació.

Rogers el va mirar amb mala cara.

—Això no és el que han dit els altres dos metges. El doctor Barr ha dit que qualsevol pot tenir un defalliment després d’un viatge des de Washington. El col·lega del seu poble, el doctor Beckermann, ha estat d’acord amb Barr i ha afegit que l’únic que necessita el diputat és menjar casolà i aire del camp.

—Hem pensat que seria una bona idea convocar uns quants dels seus col·legues —va dir Hume—, per si de cas hi havia diferents opinions. I això és el que ha passat, oi? Els altres dos metges no estan d’acord amb vostè. Dos contra un.

—Molt democràtic. Però no es tracta d’unes eleccions. —Rob J. s’adreçà a Singleton—. Si vol continuar vivint, li aconsello que faci el que li he dit.

Els ulls freds del vell van reflectir una expressió divertida.

—Vostè és amic del senador de l’Estat Holden, el seu soci en diversos negocis, si no m’equivoco.

Hume va riure, satisfet.

—Nick està una mica impacient perquè el diputat es retiri.

—Sóc metge. I la política no m’interessa gens. Vostè m’ha fet cridar, diputat.

Singleton assentí amb el cap i llançà una significativa mirada als altres dos homes. Billy Rogers va acompanyar Rob fora de l’habitació. Quan ell intentà subratllar la gravetat de l’estat de Singleton, el secretari va fer que sí amb el cap i pronuncià una frase amable i llagotera d’agraïment. Rogers li va pagar els seus honoraris com si donés una propina a un mosso d’estable, i el va fer fora ràpidament i sense compliments per la porta principal.

Un parell d’hores després, mentre recorria Main Street, a Holden’s Crossing, muntat sobre Vicky, comprovà que el sistema d’espionatge de Nick Holden funcionava d’allò més bé. Nick esperava al porxo de la botiga de Haskins, amb la cadira recolzada a la paret i una bota damunt la barana. Quan va veure Rob J., li indicà que lligués el cavall.

Nick el va portar immediatament a la rebotiga i no es va esforçar gens a dissimular la seva excitació.

—I doncs?

—I doncs, què?

—Sé que véns de la casa de Sammil Singleton.

—Només parlo dels meus pacients amb ells mateixos. O de vegades amb els seus éssers estimats. Tu ets un dels éssers estimats de Singleton?

Holden va somriure.

—El tinc en molta estima.

—No n’hi ha prou amb això, Nick.

—No em vinguis amb romanços, Rob J. Només vull saber una cosa. Haurà de retirar-se?

—Si ho vols saber, pregunta-ho a ell.

—Per l’amor de Déu —protestà Holden amargament.

Rob J. va esquivar prudentment una ratera quan sortia de la botiga, empaitat per la fúria de Nick i la pudor de guarniments de cuir i de llavors de patata podrides.

—El teu problema, Cole, és que ets massa estúpid per saber quins són els teus veritables amics!

Probablement, Haskins havia d’ocupar-se cada nit de desar el formatge, de tapar la capsa de les galetes i altres feines per l’estil. Els ratolins podien fer malbé els aliments durant la nit, pensava Rob J. mentre travessava la part del davant de la botiga. I no hi havia manera d’evitar la presència de ratolins vivint tan a prop de la prada.

Quatre dies més tard, Samuel T. Singleton estava reunit amb dos regidors de Rock Island i tres de Davenport, Iowa, i explicava la situació fiscal del Ferrocarril de Chicago i Rock Island, que proposava de construir un pont ferroviari sobre el Mississipí entre les dues ciutats.

Estava comentant els aspectes de la servitud de pas quan, de sobte, deixà anar un petit sospir, com d’irritació, i es va desplomar al seu seient. Quan el doctor Tobias es va presentar a la taverna, tots els veïns ja sabien que Sammil Singleton era mort.

El governador va trigar una setmana a nomenar un successor. Immediatament després del funeral, Nick Holden se’n va anar a Springfield per mirar d’aconseguir la designació. Rob es podia imaginar els tripijocs en què s’hauria ficat, i sens dubte, l’ocasional company de copes de Nick, el sots-governador nascut a Kentucky, no devia estalviar esforços en l’empresa. Però, evidentment, l’organització de Singleton tenia també els seus companys de copes, i el governador va designar l’ajudant de Singleton, Stephen Hume, per ocupar l’escó durant els vuit mesos que quedaven de mandat.

—L’han ben fotut, a Nick —observà Jay Geiger—. A partir d’ara i fins que s’acabi la legislatura, Hume s’atrinxerarà. Es presentarà a les pròximes eleccions com a titular i serà pràcticament impossible que Nick el guanyi.

A Rob J. tant se li’n donava. Estava absorbit en el que succeïa dins les parets de casa seva.

Al cap de dues setmanes va deixar de lligar les mans al seu fill. Xaman ja no provava de fer signes, però tampoc no parlava. Els ulls del nen reflectien una expressió fatigada i trista. Li donaven molt amor, però el petit només es consolava momentàniament. Cada vegada que Rob observava el seu fill, se sentia insegur i impotent.

Mentrestant, tots els qui l’envoltaven seguien les seves instruccions com si fos infal·lible en el tractament de la sordesa. Quan parlaven amb Xaman, ho feien a poc a poc i pronunciaven clarament, després de captar la seva atenció, d’assenyalar-se la boca i d’incitar-lo a llegir els seus llavis.

Va ser Makwa-ikwa qui va pensar en un nou enfocament del problema. Va explicar a Rob com ella i les altres noies sauk havien après a parlar en anglès tan de pressa i amb tanta eficàcia a l’Escola Evangèlica per a Nenes índies: no els servien res durant els àpats llevat que ho demanessin en anglès.

Sarah va esclatar d’indignació quan Rob li plantejà aquesta possibilitat.

—Primer de tot el vas lligar com si fos un esclau i ara el vols matar de fam!

Però Rob J. no disposava de gaires alternatives, i ja començava a desesperar-se. Va tenir una conversa llarga i franca amb Alex, que va consentir a col·laborar-hi, i va demanar a la seva dona que preparés un sopar especial. A Xaman li agradaven molt els plats agredolços, i Sarah va fer pollastre estofat amb bunyols, i pastís calent de ruibarbre per postres.

Aquell vespre, quan la família era reunida al voltant de la taula i Sarah va portar el primer plat, es va repetir l’escena que havia tingut lloc durant unes quantes setmanes. Rob va aixecar la tapadora d’una plata fumejant i deixà que l’apetitosa olor del pollastre, els bunyols i les verdures s’escampés per tota la taula.

En primer lloc va servir Sarah, i després Alex. Va agitar la mà fins a captar l’atenció de Xaman, i tot seguit es va assenyalar la boca.

—Pollastre —va dir, mentre mostrava la plata—. Bunyols.

Xaman el va mirar en silenci.

Rob J. es va posar menjar al seu plat i va seure.

Xaman observà els seus pares i el seu germà, que menjaven amb afany, va aixecar el seu plat buit i va fer un grunyit a tall de protesta.

Rob tornà a assenyalar-se els llavis i a mostrar la plata.

—Pollastre.

Xaman li va acostar el seu plat.

—Pollastre —va repetir Rob J. En veure que el seu fill no deia res, va deixar la plata i va continuar menjant.

Xaman es va posar a somicar. Va mirar la seva mare, que, obligant-se a menjar, tot just s’havia acabat la seva ració. Es va assenyalar la boca i va passar el plat a Rob.

—Pollastre, si us plau —va dir, i ell li’n va servir més.

També Alex va demanar una segona ració i la hi van donar. Xaman s’estremia de dolor, amb la cara corrugada davant aquell nou greuge, el nou terror que li provocava la privació de menjar.

Un cop acabats el pollastre i els bunyols, es van emportar els plats i Sarah va dur les postres, el pastís calent acabat de treure del forn, i una gerra de llet. Sarah estava orgullosa del seu pastís de ruibarbre, inspirat en una antiga recepta virginiana, amb molt sucre d’auró que feia gloc-gloc juntament amb el suc àcid del ruibarbre fins a convertir-se en caramel a la part de dalt com una insinuació del plaer contingut sota la crosta.

—Pastís —anuncià Rob.

Sarah i Alex van repetir la paraula.

—Pastís —va dir a Xaman.

No havia funcionat. Tenia el cor destrossat. Es va dir a si mateix que, al capdavall, no podia permetre que el seu fill es morís de gana; valia més tenir un fill mut que un fill mort.

Malhumorat, se’n va tallar un tros.

—PASTÍS!

Va ser un udol de fúria, un esclat contra totes les injustícies del món. La veu era familiar i estimada, una veu que Rob no havia sentit durant molt temps. Tot i així va restar quiet uns instants com un estúpid, mentre provava d’assegurar-se que no havia estat Alex l’autor del crit.

—Pastís! Pastís! Pastís! —va xisclar Xaman—. PASTÍS!

El seu cos petit s’estremia de ràbia i frustració. Tenia la cara amarada de llàgrimes. Es va apartar de la seva mare quan intentava netejar-li el nas.

Rob J. va pensar que no era el moment de fixar-se en delicadeses; «si us plau» i «gràcies» ja arribarien més endavant. Es va assenyalar la boca.

—Sí —va dir al seu fill, al mateix temps que assentia amb el cap i tallava un enorme tros de pastís—. Sí, Xaman! Pastís.