35
La cambra secreta

Aquella tardor, el món començà a canviar per a Xaman. No va ser una alteració brusca i desconcertant, com quan havia perdut l’oïda, sinó una complexa transformació del seu entorn que no va tenir una influència més minsa pel fet de ser gradual. Alex i Mal Howard s’havien fer amics íntims, i la seva companyonia riallera i esvalotada excloïa Xaman la major part del temps. Rob J. i Sarah contemplaven aquella amistat amb preocupació; sabien que Mollie Howard era una dona deixada i gemegaire, i el seu marit, Julian, un gandul, i no els agradava que el seu fill Alex passés gaire temps a la cabana atapeïda i bruta dels Howard, on anava una bona part de la població local per comprar-hi el beuratge casolà que Julian destil·lava dues vegades a partir del blat de moro aixafat amb gran dedicació en un evaporador cobert de rovell.

La inquietud dels Cole va quedar justificada a la vigília de Tots Sants, quan Alex i Mal van tastar una mica del whisky que Mal havia amagat expressament mentre embotellava la producció del seu pare. Així inspirats, es van dedicar a deixar un rastre de comunes tirades a terra que es va estendre a través de la meitat de la població, fins que Alma Schroeder va sortir de quatre grapes i xisclant del seu excusat, i Gus Schroeder va posar fi a la irrefrenable hilaritat dels nois apareixent amb la seva escopeta de caçar búfals.

L’incident va provocar un seguit de desagradables discussions entre Alex i els seus pares que Xaman va fer tot el possible per evitar, ja que després de presenciar els primers intercanvis de paraules va ser incapaç de llegir el moviment dels seus llavis. La trobada dels nois, els seus pares i el xèrif London va ser encara més lamentable.

Julian Howard va escopir a terra i va dir que s’havien fet «massa escarafalls per l’entremaliadura d’un parell de xicots la vigília de Tots Sants».

Rob J. provà d’oblidar l’antipatia que sentia envers Howard, de qui estava segur que seria membre de l’Orde Suprem de la Bandera Estrellada si aquesta s’hagués establert a Holden’s Crossing, i que era capaç de crear molts problemes tot sol. Va estar d’acord amb Howard en què els seus fills no eren assassins ni facinerosos, però atès que el seu ofici l’obligava a considerar la digestió humana com un assumpte molt seriós, no tendia a compartir l’opinió general que qualsevol cosa relacionada amb la merda fos divertida, incloent-hi la destrucció de comunes. Sabia que el xèrif London anava armat amb mitja dotzena de queixes referents als xicots i que prendria mesures contra ells perquè els seus pares no eren precisament sants de la seva devoció. Rob J. va suggerir que Alex i Mal es fessin responsables de la reparació dels danys. Tres de les comunes s’havien esberlat o partit. Dues no es podien dreçar sobre els mateixos forats, que havien quedat embussats. Per fer les reparacions necessàries, els nois haurien de cavar fosses i reconstruir els excusats. Rob J. pagaria la fusta que fos necessària, i Alex i Mal li saldarien el deute treballant a la granja. I si no complien el tracte, el xèrif London podria prendre mesures.

Mort London va admetre, de mala gana, que no li semblava malament el pla. Julian Howard s’hi va oposar fins que es va assabentar que tant el seu fill com el dels Cole haurien d’ocupar-se també de les seves obligacions rutinàries; llavors hi va estar d’acord. Alex i Mal no van tenir cap oportunitat per negar-s’hi i, per tant, en el decurs del mes següent es van convertir en experts en la reparació de latrines. Primerament van cavar els forats abans que els rigors hivernals gelessin el terra, i després van efectuar les feines de fusteria amb les mans balbes de fred. Ho van fer molt bé; totes les «seves» comunes durarien molts anys, excepte la de la casa dels Humphrey, que restà malmesa després del tornado que va arrasar la casa i el graner l’estiu del seixanta-tres i va matar Irving i Letty Humphrey.

Alex era incontrolable. Una nit, cap al tard, va entrar al dormitori que compartia amb Xaman amb un llum d’oli a la mà i va anunciar amb enorme satisfacció que ho havia fet.

—Què has fet? —va dir Xaman, mentre parpellejava per treure’s la son dels ulls i així poder veure el seu germà.

—Ja ho saps. Ho he fet. Amb Pattie Drucker.

Xaman es va despertar de cop.

—No pot ser. Ets un maleït mentider, Gran.

—No. Ho he fet, amb Pattie Drucker. Allà mateix, a casa del seu pare, mentre la seva família era a ca l’oncle.

Xaman el va mirar fixament, fascinat, incapaç de creure-s’ho, però irresistiblement temptat de fer-ho.

—Doncs, si ho has fet, digues, com ha anat?

Alex va somriure amb malícia i va contestar sense embuts:

—Quan fiques la titola entre el pèl i tota la resta, tens una sensació càlida i agradable. Molt càlida i agradable. Però llavors t’excites molt, i et mous cap endavant i cap endarrere perquè estàs molt content. Endavant i endarrere, com fa el moltó amb l’ovella.

—I la noia també es mou cap endavant i cap endarrere?

—No —respongué Alex—. La noia resta quieta, molt contenta, i deixa que et moguis tu.

—Què passa després?

—Bé, se t’encreuen els ulls, i aquella cosa surt disparada de la teva titola com una bala.

—Com una bala? I no li fa mal, a la noia?

—No, idiota. Vull dir tan de pressa com una bala, no tan fort com una bala. És més tova que el púding, com quan ho fas tu sol. Però, aleshores, ja s’ha acabat gairebé tot.

Xaman havia quedat convençut per una abundància de detalls que no havia sentit mai.

—Això vol dir que Pattie Drucker és la teva xicota?

—No! —exclamà Alex.

—N’estàs segur? —va preguntar Xaman, ansiós. Pattie Drucker era ja quasi tan gran com la seva pàl·lida mare i reia com un ase.

—Ets massa petit per entendre-ho —va murmurar Alex, preocupat i contrariat, i apagà el llum per tallar la conversa.

Xaman va romandre despert, a les fosques, i va pensar en el que Alex li havia dit, també excitat i preocupat. No li agradava la part en què s’encreuaven els ulls. Luke Stebbins li havia dit que si ho feia ell sol podia quedar cec. Ja en tenia prou amb la sordesa, no volia perdre cap més sentit. Potser ja havia començat a quedar cec, es va dir a si mateix, i l’endemà al matí es va passejar amunt i avall molt amoïnat comprovant la seva visió de prop i de lluny.

Com menys temps passava Gran amb ell, més es dedicava Xaman als llibres. Els devorava amb fruïció i demanava que li’n deixessin més sense cap tipus de mania. Els Geiger posseïen una biblioteca ben assortida i li prestaven tots els llibres que volia. Pel seu aniversari i per Nadal, tots li regalaven llibres, el combustible per al foc que ell encenia per combatre el fred de la soledat. La senyoreta Burnham va declarar que no havia conegut mai ningú que llegís tant.

La mestra treballava amb ell implacablement per millorar la seva parla. Durant les vacances de l’escola rebia allotjament i pensió de franc a casa dels Cole, i Rob J. procurava que els esforços que feia pel seu fill quedessin recompensats, però ella no treballava amb Xaman per interès personal. La claredat d’expressió del nen s’havia convertit en el seu objectiu. Els exercicis amb la mà de Xaman sobre el piano continuaven sense parar. Va quedar fascinada en veure que, des del començament, el noi percebia la diferència entre les vibracions, i al cap de poc temps ja sabia identificar les notes en el mateix moment en què ella les tocava.

Xaman va ampliar el seu vocabulari gràcies a la lectura, però tenia dificultats de pronunciació i no podia corregiria escoltant altres veus. Per exemple, pronunciava «ha-bita-cio» en comptes de «habitació», i la mestra es va adonar que una part del seu problema raïa en el desconeixement de quina era la síl·laba en què havia de posar l’accent. Per fer-li-ho veure, va utilitzar una pilota de goma, que feia botar suaument per indicar una accentuació normal, i més fort per denotar una accentuació més intensa. Fins i tot això li ocupà temps, per tal com l’activitat corrent d’agafar una pilota que rebota representava per a ell una gran dificultat. La senyoreta Burnham es va adonar que ella estava preparada per agafar la pilota quan sentia el soroll que feia en tocar el terra. Xaman no posseïa aquesta informació, i per tant va haver d’aprendre a agafar la pilota memoritzant el temps exacte que trigava a tocar el terra i tornar a la seva mà quan la llançava amb una determinada força.

Quan el noi va aconseguir d’identificar el bot de la pilota com una representació de l’accentuació, la mestra es va empescar una sèrie d’exercicis amb la pissarra i el guix. Va escriure paraules i va dibuixar pilotes petites sobre les síl·labes que rebien una accentuació normal, i pilotes més grosses sobre les síl·labes que s’havien de pronunciar amb més èmfasi:

Rob J. va contribuir a la seva tasca ensenyant a Xaman a fer jocs malabars, i Alex i Mal Howard s’afegien sovint a les lliçons. Rob havia fet jocs malabars unes quantes vegades per distreure’ls, i ells es divertien i s’hi mostraven interessats, però la tècnica no era gens fàcil. Malgrat tot, ell els animava a perseverar-hi.

—A Kilmarnock, tots els nens de la família Cole aprenen a fer jocs malabars. És un antic costum familiar. Si ells en poden aprendre, vosaltres també —va dir, i ells van comprovar que tenia raó.

Rob va veure amb desencís que el fill dels Howard era el millor malabarista de tots tres, i aviat va poder practicar amb quatre pilotes. Però Xaman el seguia de prop, mentre que Alex va haver d’assajar tenaçment per aconseguir de mantenir tres pilotes en l’aire amb soltesa. L’objectiu d’aquests exercicis no era forjar un artista, sinó donar a Xaman la noció de ritmes diferents, i va funcionar.

Una tarda, mentre era asseguda davant el piano de Lillian Geiger amb el noi, la senyoreta Burnham li va treure la mà de la caixa de ressonància i la va posar sobre el coll d’ella.

—Quan parlo —va explicar—, les cordes de la meva laringe vibren, com les cordes de filferro del piano. Notes les vibracions, com canvien amb les diferents paraules?

Ell va assentir amb el cap, extasiat, i es van somriure.

—Oh, Xaman! —exclamà Dorothy Burnham, al mateix temps que li treia la mà del coll i l’agafava entre les seves—. Estàs progressant moltíssim! Però necessites un entrenament constant, més del que jo et podré oferir quan haurà tornat a començar l’escola. Coneixes algú que et pugui ajudar?

Xaman sabia que el seu pare estava molt ocupat amb la seva feina. La seva mare anava atrafegada amb les activitats de l’església, i ell notava en ella molt poca predisposició a ocupar-se de la seva sordesa, cosa que el desconcertava però que no era imaginada. I Alex se n’anava amb Mal tan bon punt acabava les seves obligacions.

Dorothy deixà anar un sospir.

—Qui podríem trobar que pogués treballar amb tu regularment?

—A mi m’agradaria d’ajudar-lo —va dir una veu. Provenia d’un gran sofà amb orelles i respatller de crinera situat d’esquena al piano, i Dorothy va quedar petrificada en veure com Rachel Geiger s’aixecava ràpidament del sofà i s’acostava a ells.

Quantes vegades, es va preguntar la mestra, es devia haver assegut allà sense que ells se n’adonessin per escoltar les seves rutines i exercicis?

—Sé que ho puc fer, senyoreta Burnham —va insistir Rachel, gairebé sense alè.

Xaman semblava complagut.

Dorothy va somriure a Rachel i li va estrènyer la mà.

—Estic segura que ho faràs molt bé, bonica —va dir.

Rob J. no havia rebut cap mena de resposta a les cartes que havia enviat amb relació a la mort de Makwa. Una nit va seure i va traslladar la seva frustració al paper, una altra carta en un to més aspre, per tal d’esvalotar una mica el galliner.

«… Els delictes de violació i assassinat han estat totalment passats per alt pels representants del Govern i de la justícia, fet que suscita l’interrogant de si l’Estat d’Illinois —o si els Estats Units d’Amèrica— és un regne d’autèntica civilització o és un lloc on es permet que els homes es comportin com les bèsties més cruels amb absoluta impunitat».

Va trametre les cartes a les mateixes autoritats a les quals havia escrit prèviament, amb l’esperança que l’elevació del seu to produís algun resultat.

Ningú no s’havia posat en contacte amb ell, va pensar malhumorat. Havia excavat la cambra secreta del cobert gairebé amb frenesia, però ara que estava feta no tenia cap notícia de George Cliburne. Al principi, a mesura que els dies es convertien en setmanes, passava el temps rumiant com l’avisarien, però després va començar a preguntar-se per què no li feien cas. Va desterrar la cambra secreta de la seva ment i es va lliurar a la contemplació del familiar escurçament dels dies, del pas d’una gran V formada per les oques que tallaven el cel blau en direcció al sud, a escoltar la remor del riu que esdevenia cristal·lí a mesura que l’aigua baixava més freda. Un matí va anar fins al poble, i Carroll Wilkenson es va aixecar de la cadira que ocupava al porxo del magatzem i va caminar fins al lloc on Rob J. desmuntava d’una petita euga pintada de coll corbat.

—Cavall nou, doctor?

—Només l’estic provant. La nostra Vicky ja és gairebé cega. Els nens la munten a la devesa, però… Aquesta euga és de Tom Beckermann. —Va negar amb el cap. El doctor Beckermann li havia dit que l’euga pintada tenia cinc anys, però presentava unes incisives inferiors tan gastades que ell va saber que tenia el doble d’aquesta edat, i a més a més s’espantava amb els insectes i les ombres.

—Que s’estima més les eugues?

—No necessàriament. Però considero que són més tranquil·les que els sementals.

—Crec que té raó. Molta raó… Ahir vaig topar George Cliburne. Em va dir que li digués que té uns quants llibres nous a casa seva, i que potser li interessarà fer-hi un cop d’ull.

Era la contrasenya, i el va agafar desprevingut.

—Gràcies, Carroll. George té una biblioteca esplèndida —va contestar, amb l’esperança que la seva veu sonés serena.

—Sí, és veritat. —Wilkenson aixecà la mà per acomiadar-se—. Bé, ja faré córrer la veu que vol comprar un cavall.

—Moltes gràcies —respongué Rob J.

Havent sopat va escrutar el cel per assegurar-se que aquella nit no hi hauria lluna. Uns núvols espessos i negres havien lliscat pel cel durant tota la tarda. L’aire feia la mateixa olor que una bugaderia després de rentar durant dos dies, i prometia pluja abans del matí.

Se’n va anar al llit aviat i va aconseguir de dormir unes quantes hores, però tenia l’habilitat dels metges de fer migdiades curtes, i pels volts de la una estava despert i desvetllat. Es va proposar de recuperar el temps perdut, i s’apartà de l’escalfor del cos de Sarah molt abans de les dues. S’havia ficat al llit només amb la roba interior, i va agafar la resta de la roba sense fer soroll, enmig de la foscor de la cambra, i se l’endugué a baix. Sarah estava acostumada que el seu marit sortís a visitar pacients a qualsevol hora, i continuà dormint tranquil·lament.

Les botes de Rob J. eren al terra, sota el seu abric, al rebedor. Un cop a l’estable va ensellar Reina Victòria perquè només havia d’anar fins al lloc on el sender d’entrada a la casa dels Cole es trobava amb el camí públic, i Vicky coneixia el trajecte tan bé que no li calia tenir bona vista. Estava tan neguitós que va sortir amb massa temps, i va haver d’esperar deu minuts al camí, assegut i acaronant el coll de l’euga, mentre començava a caure una fina pluja. Va agusar les orelles per captar sons imaginaris, però a la fi va sentir uns sons que no eren fruit de la seva imaginació: el grinyol i la dringadissa d’uns arreus, i el soroll dels cascos d’un cavall de tir. Al cap d’una estona, el carro va prendre forma, tot carregat de fenc.

—Ets tu? —preguntà George Cliburne amb calma.

Rob J. va lluitar contra l’impuls de negar que era ell i va restar mut mentre Cliburne furgava entre el fenc, d’on va sortir una segona figura humana. Era evident que Cliburne ja havia donat instruccions a l’esclau, perquè, sense dir res, l’home es va aferrar a la part posterior de la sella de Vicky i muntà dalt del cavall, darrere Rob J.

—Que Déu t’acompanyi —va dir Cliburne alegrement, i a continuació sacsejà les regnes i posà el carro en marxa.

En algun moment —potser més d’una vegada—, el negre havia perdut el control de la seva veixiga. El nas experimentat de Rob li deia que l’orina s’havia assecat, probablement feia dies, però apartà el seu cos de la pudor d’amoníac que li arribava per darrere. Quan van passar pel costat de la casa, tot era a les fosques. Havia previst acomodar l’home a l’amagatall de seguida, ocupar-se del cavall i tornar a ficar-se al llit calent. Però un cop dins el cobert, el procés es va complicar.

Quan va encendre el llum, va veure un home negre, potser entre trenta i quaranta anys. Tenia els ulls porucs i desconfiats d’un animal assetjat, un nas gros en forma de bec i els cabells embullats com la llana d’un be negre. Duia unes sabates resistents, una camisa adequada i uns pantalons tan atrotinats i foradats que hi faltava més roba que la que hi quedava.

Rob J. volia preguntar-li com es deia, d’on havia fugit, però Cliburne li havia advertit que fer preguntes anava contra les regles. Va treure les posts i li va detallar el contingut del catau: un recipient amb tapadora per a les necessitats fisiològiques, paper de diari per netejar-se, un gerro d’aigua per beure i una bossa de galetes. El negre no va dir res; es va ajupir i hi va entrar. Rob tornà a col·locar-hi les posts.

Damunt l’estufa apagada hi havia un pot d’aigua. Rob J. es va inclinar i encengué el foc. Va trobar penjats d’un clau els seus pantalons de treball més vells, que eren massa llargs i massa amples, i un parell d’elàstics que abans havien estat vermells i que ara eren grisos de pols, la mena d’elàstics que Alden anomenava suspensoris. Els pantalons enrotllats podien ser perillosos si qui els duia havia de córrer, i va tallar vint centímetres de cada camal amb les seves tisores quirúrgiques. Quan va acabar de tancar l’euga a l’estable, l’aigua ja s’havia escalfat. Va tornar a treure les posts i va passar l’aigua, els draps, el sabó i els pantalons a l’interior del catau; tot seguit hi va posar una altra vegada les posts, va apagar l’estufa i finalment el llum.

Vacil·là un instant abans d’anar-se’n.

—Bona nit —va dir tot mirant cap al fustam.

Es va sentir un moviment, com el soroll d’un ós a la seva llodriguera; l’home s’estava rentant.

—Gràcies, senyor —arribà per fi la rogallosa resposta, com si algú parlés en una església.

El primer client de la fonda, va pensar Rob J. S’hi va estar setanta-tres hores. George Cliburne, després de fer una salutació relaxada i alegre, amb un aire tan amable que semblava gairebé formal, se’l va emportar a mitjanit. Tot i que era tan fosc que Rob J. no podia veure’n els detalls, estava segur que el quàquer duia els cabells ben pentinats sobre la calba, i les galtes rosades pulcrament afaitades com si fos migdia.

Al cap d’una setmana, Rob J. va tenir por que ell, Cliburne, el doctor Barr i Carroll Wilkenson fossin arrestats com a còmplices de robatori de la propietat privada, perquè es va assabentar que Mort London havia agafat un esclau evadit. Però va resultar que l’home no era el «seu» negre, sinó un esclau que havia fugit de Louisiana i s’havia amagat en una barcassa del riu sense que ningú no ho sabés ni el pogués ajudar.

Va ser una setmana productiva per a Mort London. Uns quants dies després va rebre una gratificació en metàl·lic per haver tornat l’esclau, i Nick Holden va recompensar la seva llarga lleialtat nomenant-lo oficial auxiliar de justícia dels Estats Units a Rock Island. London va dimitir el càrrec de xèrif immediatament i, seguint la seva recomanació, l’alcalde Anderson va nomenar el seu únic ajudant, Fritzie Graham, perquè ocupés l’oficina fins a les eleccions següents.

Graham no era sant de la devoció de Rob J., però la primera vegada que es van trobar, el nou xèrif en funcions no va trigar gens a comentar-li que no tenia cap interès a perpetuar les raons de Mort London.

—Espero que torni a ser un forense actiu, doctor. Molt actiu.

—Ja m’agradaria —digué Rob J. Era veritat, perquè havia trobat a faltar molt les oportunitats de perfeccionar les seves aptituds quirúrgiques efectuant disseccions.

Animat per aquestes paraules, no va poder resistir la temptació de demanar a Graham que tornés a obrir el cas de l’assassinat de Makwa, però només va aconseguir una mirada tan incrèdula i recelosa que de seguida va entendre la resposta, encara que Fritzie va prometre que faria tot el que pogués.

Unes cataractes denses i lletoses cobrien els ulls de Reina Victòria, fins al punt que la dòcil i vella euga ja no hi veia gens. Si hagués estat més jove, Rob J. l’hauria operat per extreure-les-hi, però l’animal ja no tenia forces per treballar i ell no veia cap motiu per causar-li dolor. Tampoc no volia sacrificar-la, ja que semblava contenta campant per la devesa, on tard o d’hora tots els habitants de la granja s’aturaven per donar-li una poma o una pastanaga.

La família havia de tenir un cavall mentre Rob J. era fora. L’altra euga, Bess, era més vella que Vicky i també hauria de ser substituïda aviat, i Rob romania atent a qualsevol oportunitat de comprar un cavall a bon preu. Era un home de costums i no li agradava de dependre d’un animal nou, però finalment, pel novembre, va comprar als Schroeder una petita euga baia ni jove ni vella, per un preu tan raonable que no lamentaria haver gastat els diners si el cavall no era el que necessitava. Els Schroeder l’anomenaven Trude, i ni ell ni Sarah no van trobar cap raó per canviar-li el nom. Rob J. va fer curts recorreguts amb ella tot esperant que el decebés, però en el fons sabia que Alma i Gus no li haurien venut un cavall dolent.

Una tarda fresca se la va endur a fer visites a domicili fins al poble i més lluny i tot. L’euga era més petita que Vicky o Bess, i semblava més prima sota la sella, però responia bé i no era una bèstia nerviosa. Quan van arribar a casa, amb la claror del capvespre, Rob sabia que Trude es portaria molt bé, i es va prendre temps per estrijolar-la i donar-li aigua i menjar. Els Schroeder només li havien parlat en alemany. Rob J. li havia parlat en anglès tot el dia, però ara li acaronà la illada i va somriure.

—Gute Nacht, meine gnadige Liebchen —va dir balafiant tot el seu vocabulari alemany de cop.

Va agafar el fanal i va començar a sortir de l’estable, però quan era al llindar de la porta es va sentir una forta detonació. Va vacil·lar; provà d’identificar el so i s’esforçà a creure que qualsevol altre so podia assemblar-se a un tret d’escopeta, però immediatament després de l’espetec produït per la pólvora hi hagué un soroll sord i un cruixit al mateix temps que el projectil arrencava una estella de fusta de noguera de la llinda de la porta de l’estable, a uns vint centímetres més amunt del seu cap.

Quan va recobrar el coneixement, va tornar corrent a l’interior de l’estable i va apagar el fanal.

Va sentir que la porta del darrere de la casa s’obria i es tancava, i el soroll d’algú que corria.

—Papa? Et trobes bé? —va cridar Alex.

—Sí. Torna a casa.

—Què…?

—Ara mateix!

Les passes es van allunyar, la porta es va obrir i es va tancar de cop. Mentre escrutava a través de la penombra, es va adonar que estava tremolant. Els tres cavalls es movien inquiets, als seus compartiments, i Vicky va renillar.

El temps es va aturar.

—Doctor Cole? —la veu d’Alden s’apropava—. Ha disparat vostè?

—No, algú ha disparat contra l’estable i ha estat a punt de tocar-me.

—No es mogui —va cridar Alden bruscament.

Rob J. sabia el que devia estar passant pel cap del jornaler. Hauria estat massa estona a anar a buscar l’escopeta per caçar oques que guardava a la seva cabana i, per tant, agafaria el rifle de caça que era a casa dels Cole. Rob va sentir les seves passes i la porta que s’obria.

—Sóc jo —avisà Alden, i la porta es va tancar.

… I es va obrir de bell nou. Va sentir que Alden s’allunyava, i després no res. Durant potser set minuts va passar un segle, fins que les passes van tornar a l’estable.

—Aquí fora no veig ningú, doctor Cole, i he mirat molt bé. On ha anat a parar, la bala? —Quan Rob J. assenyalà la llinda estellada, Alden es va haver de posar de puntetes per examinar-la. Cap dels dos no va encendre el fanal per veure-ho més bé—. Què dimoni…? —exclamà Alden amb veu tremolosa. La pal·lidesa de la seva cara era visible, malgrat la foscor que els envoltava—. Ja no es tracta que cacés furtivament a la seva propietat. Però caçar tan a prop de la casa, i pràcticament sense llum… Si enxampo aquest ximple, es penedirà del que ha fet!

—Ningú no ha pres mal. Estic content que fossis aquí —digué Rob J. tocant-li l’espatlla. Van anar junts cap a la casa per tranquil·litzar la família i oblidar l’incident. Rob J. va servir a Alden una copa de conyac i s’hi va afegir, cosa infreqüent en ell.

Sarah havia preparat un sopar que a ell li agradava molt: pebrots verds i carbassons farcits de carn picada i assaonada, guisats amb patates i pastanagues. Va menjar amb gana i felicità la seva dona per les seves aptituds culinàries, però en acabat va anar a cercar la soledat del porxo.

Sabia que cap caçador no seria tan imprudent d’acostar-se tant a la casa i disparar amb l’escassa claror del capvespre.

Va buscar una possible connexió entre l’incident i la cambra secreta, i arribà a la conclusió que no n’hi havia cap. Qualsevol que hagués volgut causar-li problemes perquè ajudava esclaus fugitius hauria esperat que arribés el negre següent, i llavors hauria fet arrestar el temerari doctor Cole i rebria una gratificació per haver trobat l’esclau. Tanmateix, Rob J. no podia evitar la creixent impressió que aquell tret havia estat una advertència d’algú que el volia fer reflexionar.

La lluna es trobava molt amunt i il·luminava la foscor; no era una nit propícia per traslladar gent perseguida. Assegut allà fora, mentre contemplava les ombres dels arbres gronxats pel vent, va tenir la segura intuïció que, a l’últim, havia rebut una resposta a les seves cartes.