66
El camp d’Elmira
Al despatx del president del banc, Charlie Andreson va mirar la quantitat que figurava a la sol·licitud per retirar diners i va prémer els llavis.
Tot i que es tractava de retirar diners seus, Xaman no vacil·là a explicar a Andreson el motiu pel qual ho feia, perquè sabia que el banquer era un home molt discret respecte als assumptes confidencials.
—No tinc idea de què necessitarà Alex. En tot cas, necessitaré diners per ajudar-lo.
Andreson va assentir i sortí del despatx. Quan hi tornà, portava un munt de diners dins una bosseta de tela. També duia un cinturó per guardar-hi diners, que va lliurar a Xaman.
—Un petit obsequi del banc per a un client distingit. Juntament amb els nostres millors desitjós i alguns consells, si m’ho permets. Porta els diners al cinturó i posa-te’l directament sobre la pell, per sota de la roba. Tens cap pistola?
—No.
—Et convé comprar-te’n una. Has de recórrer una llarga distància, i hi ha homes perillosos que no dubtarien de matar-te per tal de robar-te tants diners.
Xaman va donar les gràcies al banquer i va ficar els diners i el cinturó dins una petita bossa entapissada que portava a sobre. Passava per Main Street quan es va recordar que tenia una pistola, el Colt 44 que el seu pare havia agafat a un confederat mort per matar el cavall, i que havia portat de la guerra. Normalment no se li hauria acudit viatjar armat, però no podia permetre que res l’impedís d’ajudar Alex, de manera que va fer girar el cavall i va anar al magatzem de Haskins, on va comprar una capsa de munició per al Colt 44. Les bales i el revòlver eren força pesants i ocupaven bastant d’espai a l’única maleta que portava, a més del maletí mèdic, quan va sortir de Holden’s Crossing l’endemà al matí.
Va agafar un vapor fluvial fins a Cairo i després va viatjar amb tren cap a l’est. En tres ocasions es van produir llargs retards, per tal com els trens amb què viatjava eren aturats per deixar pas lliure als combois militars. Van ser quatre dies i quatre nits de fatigós viatge. Va desaparèixer la neu en deixar Illinois enrere, però no pas l’hivern, i el fred intens que imperava als vagons del tren calava els ossos de Xaman. Quan per fi arribà a Elmira estava esgotat, però no li va passar pel cap banyar-se ni canviar-se la roba abans de provar de trobar Alex, perquè sentia la irresistible necessitat d’assegurar-se que el seu germà era viu.
Fora de l’estació, va passar a prop d’un cabriolé, però s’estimà més agafar una calessa per poder seure al costat del cotxer i veure què deia. El cotxer proclamà orgullosament que el cens de la ciutat havia assolit els quinze mil habitants. Van travessar una bonica ciutat de cases petites, fins a una barriada dels afores d’Elmira, i després van enfilar Water Street i vorejaren el riu Chemung, segons va dir l’home. Ben aviat van veure la tanca de fusta que delimitava la presó.
El cotxer estava orgullós de la bellesa de l’indret, i era un pou d’informació. Va explicar a Xaman que la tanca s’havia construït amb «posts locals» de tres metres i mig d’alçada, que envoltava una superfície d’onze hectàrees, en la qual vivien més de deu mil presoners confederats.
—De vegades hi ha hagut gairebé dotze mil rebels, aquí dins —va dir.
Assenyalà que a poc més d’un metre de la tanca, a la part de dins, hi havia una passarel·la per la qual patrullaven sentinelles armats.
Van baixar per West Water Street, on alguns intermediaris havien convertit el camp de presoners en un zoològic humà. Una torre de fusta de tres pisos, amb una escala que portava a una plataforma amb baranes, permetia a qualsevol que pagués quinze centaus de fer un cop d’ull als homes que hi treballaven a dins.
—Abans hi havia dues torres. I un munt de parades de menjar. Hi venien pastissets, galetes, cacauets, llimonada i cervesa a la gent que volia veure els presoners. Però el maleït exèrcit va obligar a tancar-les.
—Quina llàstima.
—Sí. Vols que pari aquí, perquè puguis pujar a mirar?
Xaman sacsejà el cap.
—Deixi’m a la porta principal del camp, si us plau.
A l’entrada hi havia un sentinella militar de color. Semblava que la majoria dels sentinelles eren negres. Xaman va seguir un soldat ras fins a l’oficina de la companyia del quarter general, on es va identificar davant un sergent i demanà permís per veure el presoner anomenat Alexander Bledsoe.
El sergent va consultar un tinent que era assegut darrere la taula d’un despatx minúscul, i en acabat va sortir-ne i li va dir que havien rebut un telegrama des de Washington en què s’esmentava el doctor Cole, la qual cosa va fer que Xaman encara tingués una imatge més bona de Nicholas Holden.
—Les visites no poden durar més de noranta minuts.
El van informar que el soldat el duria fins on era el seu germà, a la tenda 8-C, i va seguir el negre cap a l’interior del camp, per camins glaçats. Pertot arreu es veien presoners indiferents, abatuts i mal vestits. Va comprendre de seguida que estaven afamats. Va veure com dos homes que eren al costat d’un barril capgirat escorxaven una rata.
Van passar per davant d’un seguit de barraques baixes de fusta. Darrere les barraques hi havia fileres de tendes, i més enllà d’aquestes una bassa llarga i estreta que òbviament es feia servir de claveguera, perquè com més s’hi acostaven més forta era la pudor.
Finalment, el soldat negre es va aturar davant una de les tendes.
—Aquesta és la 8-C, senyor —anuncià, i Xaman li’n va donar les gràcies.
A dins, hi va trobar quatre homes enrederats de fred. No en coneixia cap, i va sospitar de seguida que un d’ells es deia igual que Alex, i que ell havia fet aquell llarg viatge per un error d’identificació.
—Estic buscant el caporal Alexander Bledsoe.
Un dels presoners, un xicot el bigoti negre del qual era massa gros pel seu rostre xuclat, va indicar el que semblava una pila de parracs. Xaman s’hi apropà amb cautela, com si hi hagués un animal salvatge sota aquell munt de roba bruta: dos sacs de menjar, un tros de catifa i una peça de roba que en altres temps devia haver estat un abric.
—Li hem tapat la cara per protegir-lo del fred —va dir el noi del bigoti negre, i es va ajupir per treure-li un dels sacs.
Era el seu germà, encara que no el semblés. Xaman hauria pogut passar pel seu costat al carrer i no l’hauria reconegut, perquè Alex havia canviat moltíssim. S’havia aprimat, i semblava envellit per un seguit d’experiències en les quals Xaman no gosava pensar. Li va agafar la mà. Alex obri els ulls i el va esguardar, sense reconèixer-lo.
—Gran —va dir Xaman, però no va poder continuar.
Alex parpellejà, desconcertat. Llavors la comprensió va lliscar en la seva ment com una marea que envaeix lentament una batuda platja, i esclafí a plorar.
—I els pares?
Foren les primeres paraules que li va dir Alex, i Xaman va mentir instantàniament.
—Tots dos estan bé.
Els germans van romandre en silenci, amb les mans agafades. S’havien de dir tantes coses, s’havien de fer tantes preguntes, que al principi ambdós van quedar muts.
Xaman no trigà a trobar les paraules, però Alex no estava en estat de parlar. Tot i la seva excitació, començà a deixar-se dur per la son, la qual cosa va indicar a Xaman que estava molt malalt.
Es va presentar als altres quatre homes, i ells li van dir els seus noms. Berry Womack, de Spartanburg, Carolina del Sud, era baix i cepat, i tenia una cabellera rossa i bruta. Fox J. Byrd, de Charlottesville, Virgínia, presentava un rostre endormiscat i la pell arrugada, com si alguna vegada hagués estat gras. James Joseph Waldron, de Van Buren, Arkansas, era rabassut, morè i el més jove de tots; no devia tenir més de disset anys, va pensar Xaman. I Barton O. Westmoreland, de Richmond, Virgínia, el noi del bigoti gros, que va donar la mà cordialment a Xaman i li va demanar que li digués Buttons.
Xaman examinà Alex mentre aquest dormia.
Li faltava el peu esquerre.
—Li van disparar?
—No, senyor —respongué Buttons—. Jo era amb ell. El 16 de juliol passat, alguns de nosaltres vam ser traslladats fins aquí des del camp de presoners de Point Lookout, Maryland. Bé, hi va haver un terrible accident de tren a Pennsilvània…, a Sholola, Pennsilvània. Hi van morir quaranta-vuit presoners de guerra i disset guàrdies federals. Els van enterrar en un camp, a prop de les vies, com després d’una batalla.
»Entre nosaltres hi va haver vuitanta-vuit ferits. Alex tenia el peu tan destrossat que l’hi van tallar. Jo vaig tenir molta sort, només em vaig torçar l’espatlla.
—El seu germà va estar força bé durant un quant temps —intervingué Berry Womack—. Jimmie-Joe li va fer una crossa, i així caminava amb força agilitat. Era el responsable dels malalts d’aquesta tenda, tenia cura de tots. Deia que havia après una mica de medicina observant el seu pare.
—Li diem doctor —va fer Jimmie-Joe Waldron.
Quan Xaman va aixecar la cama d’Alex, s’adonà que aquesta era la causa dels problemes del seu germà. L’amputació que li havien fet era deficient. La cama encara no tenia gangrena, però la meitat del monyó no s’havia cicatritzat, i sota el teixit ja cicatritzat hi havia pus.
—Vostè és metge de veritat? —preguntà Waldron en veure l’estetoscopi.
Xaman li va dir que sí. En col·locà l’extrem al pit d’Alex i demanà a Jimmie-Joe que escoltés. A partir de la descripció de Waldron va descobrir, alleujat, que els pulmons del seu germà eren nets. Però Alex tenia febre i el seu pols era dèbil.
—En aquest camp hi ha tota mena de malalties, senyor —va afirmar Buttons—. Verola. Febres diverses. Malària. Què li sembla que té?
—Se li comença a gangrenar la cama —anuncià Xaman, alarmat.
Era evident que Alex patia també de desnutrició i exposició excessiva al fred, com els altres homes de la tenda. Li van dir que en algunes tendes hi havia estufes de llenya, que en altres hi havia mantes, però que la majoria no tenien res.
—Què mengeu?
—Al matí ens donen un bocí de pa i un trosset de carn fastigosa. A la tarda, un bocí de pa i un bol del que ells anomenen sopa, que és l’aigua amb la qual han bullit la carn —va explicar Buttons Westmoreland.
—No mengeu verdures?
Van negar amb el cap, tot i que ell ja en sabia la resposta. Tan bon punt havia entrat al camp, hi havia vist símptomes d’escorbut.
—Quan vam arribar aquí, érem uns deu mil presoners —va dir Buttons—. Hi continuen portant nous presoners, però dels deu mil primers només en quedem cinc mil. Hi ha un pavelló ple de moribunds, i un immens cementiri a l’altra banda del camp. Cada dia moren aquí prop de vint-i-cinc homes.
Xaman es va asseure al terra fred i agafà les mans d’Alex mentre en contemplava el rostre. Alex continuà dormint profundament.
Llavors el guàrdia va treure el cap per l’entrada de la tenda i li va comunicar que ja era hora d’anar-se’n.
A l’oficina de la companyia, el sergent va escoltar amb un aire impassible mentre Xaman s’identificava com a metge i descrivia els símptomes del seu germà.
—M’agradaria que m’autoritzessin a emportar-me’l a casa. Sé que si es queda aquí es morirà.
El sergent va buscar en un arxiu i en va treure una fitxa, que llegí amb atenció.
—El seu germà no té dret a la llibertat sota paraula. És enginyer. Així és com anomenem un presoner que ha provat de fugir fent un túnel.
—Un túnel! —exclamà Xaman sorprès—. I com el podia cavar? Només té un peu.
—I dues mans. I abans de venir aquí, va fugir d’un altre camp, però el van tornar a capturar.
Xaman mirà de raonar.
—Vostè no hauria fet el mateix? No troba que és el que hauria fet qualsevol home honrat?
Però el sergent sacsejà el cap.
—Tenim les nostres regles.
—Que puc portar-li quatre coses?
—Cap instrument tallant ni metàl·lic.
—Sap si hi ha cap pensió, a prop d’aquí?
—A uns dos-cents metres a l’oest de la porta principal hi ha una casa on lloguen habitacions —digué el sergent, i Xaman li’n donà les gràcies i va recollir les seves coses.
Tan bon punt es va instal·lar a l’habitació que havia llogat i es va desempallegar del dispeser, es va treure cent cinquanta dòlars del cinturó i els va ficar a la butxaca de l’abric. Hi havia un empleat que s’avingué de bon grat a portar el nou hoste a la ciutat per pocs diners. A l’oficina de telègrafs, Xaman va enviar un telegrama a Nick Holden, a Washington, que deia: «Alex greument malalt. Imprescindible assegurar-ne la llibertat, o es morirà. Ajut, si us plau».
Va trobar una cavallerissa, on va llogar un cavall i un carro.
—Per a un dia o una setmana? —va preguntar l’amo.
Xaman els va llogar per a una setmana i va pagar a la bestreta.
El magatzem era més gran que el de Haskins, i va carregar el carro amb diverses coses per als homes de la tenda d’Alex: llenya, mantes, un pollastre assaonat, una penca de cansalada, sis barres de pa dos sacs de patates, un sac de cebes i una caixa de cols.
El sergent va obrir uns ulls com unes taronges en veure les «quatre coses» que Xaman portava al seu germà.
—Ja ha utilitzat els noranta minuts d’avui. Descarregui aquest botí i vagi-se’n.
A la tenda, Alex encara dormia. Però, per als altres, la seva visita fou com un Nadal dels bons temps. Van cridar els seus veïns. De seguida hi van comparèixer homes d’una dotzena de tendes, que es van endur llenya i verdures. Xaman havia portat tot allò per millorar les condicions de vida dels homes de la tenda 8-C, però ells havien preferit compartir gairebé tot el que els havia dut.
—Teniu un cassó? —va preguntar a Buttons.
—Sí, senyor! —Buttons li va donar una llauna de llautó enorme i abonyegada.
—Prepara una sopa de pollastre, cebes, cols, patates i una mica de pa. Compto que li fareu menjar tanta sopa calenta com pugueu.
—Sí, senyor, ho farem —contestà Buttons.
Xaman va vacil·lar. Ja havia desaparegut una alarmant quantitat de menjar.
—Ja us en portaré més demà. Però heu de procurar guardar-ne per als qui ocupeu aquesta tenda.
Westmoreland assentí amb posat seriós. Tots dos coneixien la condició tàcita que acabaven d’establir i acceptar: per damunt de tot, calia que Alex fos ben alimentat.
L’endemà al matí, quan va tornar al camp, Alex estava adormit i Jimmie Joe el vigilava. Aquest va dir que Alex havia pres una bona quantitat de sopa.
Quan Xaman li va ajustar les mantes, Alex es va despertar sobresaltat, i ell li donà uns copets a l’espatlla.
—Tranquil, Gran. Sóc el teu germà.
Alex va tornar a tancar els ulls, però al cap d’un instant li va preguntar:
—Encara és viu, el vell Alden?
—Sí.
—Magnífic! —Alex obrí els ulls i es va fixar en l’estetoscopi que sortia del maletí mèdic—. Què fas amb el maletí del pare?
—… Me l’ha deixat —digué Xaman amb veu rogallosa—. Ara, jo també sóc metge.
—Mentida! —va exclamar Alex, com si fossin dos nens que jugaven a faronejar.
—Sí, de debò —va fer Xaman, i es van somriure abans que Alex tornés a quedar profundament adormit.
Xaman li va prendre el pols i no li va agradar gens, però no podia fer-hi res en aquell moment. El cos d’Alex era brut i feia pudor, però quan Xaman va destapar el monyó i s’inclinà per olorar-lo, li va fer un salt el cor. El llarg aprenentatge amb el seu pare, i més tard amb Lester Berwyn i Barney McGowan, li havia ensenyat que no hi havia res de bo en el que els cirurgians menys informats anomenaven «pus lloable». Xaman sabia que la presència de pus en una incisió o una ferida indicava sovint l’inici d’un enverinament de la sang, d’un abscés o una gangrena. Sabia què calia fer, i també què no es podia fer en un camp de presoners.
Va tapar el seu germà amb dues de les mantes noves i va romandre assegut al seu costat tot agafant-li les mans i escrutant-li el rostre.
Quan el soldat el va fer fora del camp de presoners al cap d’una hora i mitja, Xaman va guiar el cavall i el carro llogats en direcció al sud-est, pel camí que vorejava el riu Chemung. Allí hi havia més turons que a Illinois, i més boscos. A uns vuit quilòmetres més enllà del límit de la població, hi va trobar un magatzem que es deia Barnard’s. Hi entrà i va comprar galetes i un tros de formatge per dinar, i dos talls de pastís de poma i dues tasses de cafè. Quan va preguntar al propietari si hi havia algun allotjament a la rodalia, l’home l’adreçà a casa de la senyora Pauline Clay, a un quilòmetre i mig camí avall, als afores del poble de Wellsburg.
La casa era petita i no havia estat pintada, i es trobava envoltada d’arbres. Hi havia quatre rosers coberts amb sacs de farina i lligats amb cordill d’embalar, protegits del fred. Un petit rètol fixat a la tanca de fusta deia: «Habitacions».
La senyora Clay tenia un rostre franc i amable. El va compadir de seguida quan ell li va parlar del seu germà, i li va ensenyar la casa. Xaman va pensar que el rètol hauria d’haver estat escrit en singular, per tal com només hi havia dues habitacions.
—El seu germà podria dormir a l’habitació dels hostes, i vostè podria ocupar la meva. Jo dormo sovint al sofà —va suggerir la dona.
Es va mostrar visiblement sorpresa quan ell li va dir que li volia llogar la casa sencera.
—Oh, temo molt que… —Però el va mirar amb els ulls desorbitats quan Xaman li revelà la quantitat que estava disposat a pagar-li. Ella va dir amb sinceritat que una vídua que havia lluitat durant anys no podia rebutjar tanta generositat, i que podia instal·lar-se a la casa que la seva germana tenia al poble, mentre els germans Cole ocupaven la seva.
Xaman va tornar al magatzem Barnard’s i va carregar al carro aliments i provisions. Quan els va portar a la casa, aquella mateixa tarda, la senyora Clay ja es preparava per mudar-se.
L’endemà al matí, el sergent estava malhumorat i decididament fred, però era evident que l’exèrcit havia tingut notícies de Nick Holden, i potser d’alguns dels seus amics.
El sergent va donar a Xaman un full imprès que contenia una promesa formal que, en canvi de la llibertat, Alex «no tornarà a prendre les armes contra els Estats Units d’Amèrica».
—Faci firmar això al seu germà, i després se’l podrà emportar.
Xaman estava amoïnat.
—No crec que estigui en estat de firmar res.
—Bé, la norma és que n’ha de donar paraula, o no serà alliberat. Tant me fa si està molt malalt; si no firma, no se n’anirà.
Així doncs, Xaman va dur tinta i una ploma a la tenda 8-C, i tingué una tranquil·la conversa amb Buttons abans d’entrar-hi.
—Creus que Alex firmaria això, si pogués?
Westmoreland es gratà la barbeta.
—Bé, n’hi ha que estan disposats a firmar el que sigui per sortir d’aquí, i hi ha qui ho considera una deshonra. No sé què en pensa, el seu germà.
La caixa que havia contingut les cols era a terra, al costat de la tenda, i Xaman la va capgirar i hi col·locà el full de paper i el tinter al damunt. Després de sucar la ploma, va escriure apressadament al peu del full: Alexander Bledsoe.
Buttons assentí amb un gest d’aprovació.
—Molt bé, doctor Cole. Ara emporti-se’l d’aquest maleït infern.
Xaman va demanar a cadascun dels companys de tenda d’Alex que escrivissin el nom i l’adreça d’un dels seus parents en un tros de paper, i els va prometre que els escriuria per dir-los que eren vius.
—Li sembla que podrà enviar les cartes a l’altra banda de les línies? —preguntà Buttons Westmoreland.
—Crec que sí, quan hagi tornat a casa.
Xaman no va perdre el temps. Va lliurar el full al sergent i se’n va anar corrents a la pensió a buscar l’equipatge. Va pagar l’empleat perquè omplís el carro de palla solta i seguidament va tornar al camp. Un sergent negre i un soldat ras van vigilar els presoners que pujaren Alex al carro i el taparen amb mantes.
Els homes de la tenda 8-C van donar la mà a Xaman i es van acomiadar.
—A reveure, doctor!
—Adéu, amic Bledsoe!
—Dóna’ls una lliçó!
—Posa’t bé, abans!
Alex, que continuava amb els ulls tancats, no va respondre.
El sergent va fer un senyal perquè marxessin, i el soldat ras va pujar al carro, agafà les regnes i guià el cavall fins a la porta principal del camp. Xaman n’escrutà el rostre fosc i seriós, i va somriure en recordar alguna cosa que havia llegit al diari del seu pare.
—El dia del jubileu —va dir.
El soldat semblà desconcertat, però de seguida va somriure, al mateix temps que exhibia unes dents blanques i perfectes.
—Crec que té raó, senyor —va contestar, i li va passar les regnes.
Les molles del carro deixaven molt a desitjar; estirat a la palla, Alex anava de l’un costat a l’altre. Va cridar de dolor i en acabat va gemegar quan Xaman travessà la porta i sortí al camí.
El cavall va arrossegar el carro a prop de la torre d’observació, i va passar per l’extrem del mur que envoltava la presó. Des de la passarel·la de vigilància, un soldat amb un fusell els observà atentament mentre s’allunyaven.
Xaman no va afluixar les regnes. No podia anar més de pressa sense torturar Alex, però també avançava a poc a poc perquè no volia cridar l’atenció.
Per bé que pogués semblar absurd, li feia la impressió que en qualsevol moment el llarg braç de l’exèrcit dels Estats Units tornaria a retenir el seu germà, i no va començar a respirar tranquil·lament fins que les parets de la presó van quedar ben enrere i ultrapassaren els límits de la població, fora d’Elmira.