33 Preguntes i respostes

La resposta era més o menys la que Rob J. esperava. Va seure i es posà a escriure, en forma de carta, un relat dels fets referents a l’assassinat de Makwa-ikwa. A la carta feia esment de la presència a Holden’s Crossing dels tres forasters. Hi va escriure que ell havia trobat restes de pell humana sota tres ungles de Makwa durant l’autòpsia, i que el doctor Barr havia atès el reverend Ellwood R. Patterson per tres greus esgarrapades a la cara la mateixa tarda del crim.

Va enviar cartes idèntiques al governador d’Illinois a Springfield, i als senadors del seu Estat a Washington. Després es va obligar a enviar-ne una tercera còpia al diputat del seu Estat, i la va adreçar formalment a Nick Holden. Sol·licitava a les autoritats que fessin servir els seus recursos per localitzar Patterson i els seus dos companys, i que investiguessin qualsevol connexió entre ells i la mort de Dona Ós.

A la reunió de juny de l’Associació Mèdica hi havia un convidat, un metge anomenat Naismith procedent de Hannibal, Missouri. Durant la conversa informal que precedia l’ordre del dia d’assumptes professionals, va parlar d’un plet que un esclau havia presentat a Missouri per convertir-se en un home lliure.

—Abans de la Guerra de Falcó Negre, el doctor John Emerson va ser destinat com a cirurgià a Illinois, a Fort Armstrong. Tenia un negre que es deia Dred Scott, i quan el Govern va obrir els antics territoris indis a la colonització, ell va reclamar una parcel·la al lloc anomenat aleshores Stephenson i que ara és Rock Island. L’esclau va construir una cabana en aquelles terres i hi va viure uns quants anys per tal que el seu amo fos reconegut com a colon.

»Dred Scott va anar a Wisconsin amb Emerson quan aquest s’hi va haver de traslladar, i més tard va tornar amb ell a Missouri, on el metge va morir. El negre va provar de comprar la seva llibertat i la de la seva dona i les seves dues filles a la vídua. La senyora Emerson es va negar a vendre-la-hi per diverses raons que ara no vénen a tomb. Tot seguit, aquell negre nerviós i bergant va apel·lar als tribunals, amb l’argument que havia estat un home lliure durant uns quants anys a Illinois i a Wisconsin.

Tom Beckermann va esclatar de riure.

—Un negre presentant una demanda!

—Bé —intervingué Julius Barton—, jo opino que la seva demanda era lícita. L’esclavitud és il·legal a Illinois i a Wisconsin.

El doctor Naismith continuà somrient.

—Bé, sí, però l’havien venut i comprat a Missouri, que és un estat esclavista, i hi havia tornat.

Tobias Barr prengué un aire pensarós.

—Què en pensa vostè, de l’esclavitud, doctor Cole?

—Penso —va contestar Rob J. cautelosament— que és lícit que un home posseeixi una bèstia si se n’ocupa i li dóna suficient menjar i aigua. Però no trobo just que un ésser humà posseeixi un altre ésser humà.

El doctor Naismith va fer tot el que va poder per mostrar-se jovial.

—M’alegro que siguin companys meus de professió, senyors, i no pas advocats o jutges dels tribunals.

El doctor Barr assentí amb el cap davant l’evident manca de ganes de l’home d’intervenir en una desagradable discussió.

—Hi ha hagut gaires casos de còlera a Missouri enguany, doctor Naismith?

—No, de còlera no, però n’hem tingut molts del que alguns han anomenat la pesta del fred —va dir el doctor Naismith. El convidat va començar a descriure l’etiologia aparent de la malaltia, i la resta de la reunió va estar dedicada a la discussió de temes de medicina.

Al cap d’unes quantes tardes, Rob J. cavalcava pel costat del convent de les Germanes de Sant Francesc d’Assís i, sense haver-ho decidit per endavant, va guiar el cavall cap al camí d’entrada.

Aquest cop el van veure arribar, ja que una monja jove va deixar l’hort i s’esquitllà dins la casa. La mare Miriam Ferocia li va oferir la butaca del bisbe amb un serè somriure.

—Tenim cafè —va anunciar, en un to de veu que suggeria que no sempre en tenien—. En vol una tassa?

Rob no volia consumir les provisions del convent, però alguna cosa en l’expressió de la seva amfitriona l’incità a acceptar l’oferiment. Li van servir un cafè ben negre i calent. Era molt fort i tenia un regust de vell, com la religió d’aquelles monges.

—No tenim llet —va dir la mare Miriam Ferocia alegrement—. Déu encara ens ha d’enviar una vaca.

Quan Rob J. li va preguntar com anava el convent, ella va contestar amb una certa fredor que subsistien bastant bé.

—Hi ha una manera d’atreure diners cap al convent.

—Sempre convé escoltar quan algú parla de diners —respongué ella pausadament.

—Vostès són un orde hospitalari que no disposa de cap lloc per exercir la infermeria. Jo visito pacients que necessiten assistència. Alguns poden pagar.

Però no va obtenir una resposta més positiva que la que havia rebut la primera vegada que va comentar el tema. La mare superiora va fer mala cara.

—Nosaltres som germanes de la caritat.

—Alguns pacients no poden pagar res. Si els atenen, faran caritat. Uns altres poden pagar. Si els atenen, podran mantenir el convent.

—Quan el Senyor ens proveeixi d’un hospital on puguem atendre els malalts, ho farem.

Rob se senti frustrat.

—Em pot dir per què no permet a les seves monges que atenguin els pacients a casa seva?

—No. Vostè no ho entendria.

—Provi-ho.

Però Maria la Ferotge es limità a arrufar les celles. Rob J. va fer un sospir i prengué un glop de l’amarg cafè.

—M’agradaria de comentar-li un altre assumpte. —Li va explicar els fets que havia esbrinat fins llavors, i els seus esforços per seguir el rastre d’Ellwood Patterson—. No deu haver sentit parlar d’aquest home?

—No pas d’ell, però sí de l’Institut Religiós Barres i Estrelles. És una organització anticatòlica recolzada per una societat secreta que col·labora amb el Partit Americà. En diuen l’Orde Suprem de la Bandera Estrellada.

—I com és que coneix aquest Orde Suprem…?

—… De la Bandera Estrellada. En diuen l’OSBE. —El va mirar fixament—. La mare Església és una vasta organització. Té els seus mètodes per aconseguir informació. Parem l’altra galta, és cert, però seria absurd no esbrinar d’on és probable que vingui la bufetada següent.

—Potser l’Església em pot ajudar a trobar aquest Patterson.

—Em fa la impressió que és important per a vostè.

—Crec que va matar una amiga meva. No hauríem de deixar que mati altres persones.

—No pot deixar-ho a les mans de Déu? —preguntà ella pausadament.

—No.

La mare superiora va sospirar.

—És poc probable que jo pugui ajudar-lo a trobar aquest home. De vegades, una investigació supera només una o dues baules de la interminable cadena de l’Església. Sovint algú pregunta, i mai més no rep cap resposta sobre el tema. Tot i així faré indagacions.

Quan Rob J. va marxar del convent, va fer cap a la granja de Daniel Rayner per ocupar-se, sense èxit, de l’esquena torçada de Lydia-Belle Rayner. En acabat es va traslladar a la granja de cabres de Lester Shedd, que havia estat a punt de morir d’una inflamació al pit; era un bon exemple de per què l’assistència de les monges podria ser tan valuosa. Però Rob J. havia anat a veure Lester tan sovint com havia pogut durant la major part de l’hivern i tota la primavera, i gràcies a l’excel·lent tasca de la senyora Shedd, el pacient havia recobrat la salut.

Quan Rob J. anuncià que ja no caldria visitar-lo més, Shedd es va sentir alleujat, però va afrontar la qüestió dels honoraris del metge amb incomoditat.

—No té per casualitat una bona cabra lletera? —es va sentir dir Rob J., perplex.

—Ara no en tinc cap que faci llet. En tinc una de preciosa, però encara és massa joveneta. D’aquí a un parell de mesos faré que la munti un dels meus bocs. I cinc mesos després… estarà plena de llet!

Rob J. es va endur el reticent animal lligat al seu cavall amb una corda fins al convent.

La mare Miriam li’n va donar les gràcies reiteradament, però va observar amb una certa asprivesa que quan les visités al cap de set mesos podria prendre el cafè amb llet, com si l’acusés d’haver-los regalat la cabra per satisfer els seus capricis egoistes.

Però Rob es va fixar que li brillaven els ulls. Quan la religiosa va somriure, el seu rostre dur i sever prengué una expressió cordial i dolça. Així doncs, Rob J. va poder tornar a casa convençut que havia esmerçat bé el dia.

Dorothy Burnham sempre havia considerat el jove Robert Cole com un alumne despert i intel·ligent. Al principi va quedar desconcertada per les baixes qualificacions que va descobrir al costat del seu nom al quadern del senyor Byers, i després es va enfurismar perquè el nen posseïa una intel·ligència excepcional i era evident que l’havien tractat injustament.

No tenia cap mena d’experiència amb alumnes sords, però era una mestra que s’encoratjava davant les dificultats.

Quan va anar a la casa dels Cole per hostatjar-s’hi durant dues setmanes, va esperar el moment més adient per parlar amb el doctor Cole tots dos sols.

—Es tracta de la manera de parlar de Robert —va dir, i en veure’l assentir amb el cap es va adonar que gaudia de tota la seva atenció—. Tenim la sort que parla amb claredat. Però, com ja deu saber, hi ha d’altres problemes.

Rob J. tornà a assentir.

—Parla d’una manera inexpressiva i mecànica. Li he suggerit que variï l’entonació, però… —Va sacsejar el cap—. Crec que parla amb monotonia perquè ha anat oblidant cada vegada més el so de la veu humana, amb els seus alts i baixos. Em sembla que li podem refrescar la memòria —va dir la mestra.

Al cap de dos dies, amb el permís de Lillian Geiger, la mestra va portar Xaman a casa dels Geiger després de l’escola. El va situar al costat del piano, amb el palmell de la mà recolzat sobre la caixa de fusta. Mentre colpejava la primera tecla dels greus tan fort com podia i la mantenia abaixada perquè el so vibrés a tota la caixa de ressonància i a la mà del nen, el va mirar i va entonar:

—La…! —La seva mà dreta descansava sobre el piano, amb el palmell cap amunt.

Va tocar la tecla següent.

—… nos…! —Va aixecar la mà una mica.

La tecla següent:

—… tra es…! —Va alçar la mà un xic més.

Així, nota a nota, va anar entonant l’escala ascendent. A cada nota pronunciava una part de la lletania a la qual Xaman s’havia acostumat a classe: «La nos-tra es-co-la està molt bé». En acabat, la senyoreta Burnham va atacar l’escala descendent: «I hi ve-nim per a-pren-dre molt».

Va tocar les escales diverses vegades, la qual cosa permetia al nen de familiaritzar-se força amb les diferents vibracions que arribaven a la seva mà, i d’aquesta manera s’assegurava que veiés el gradual ascens i descens de la seva mà a cada nota.

Llavors li va dir que cantés la lletra que ella havia posat a les escales; no es tractava d’articular-les en silenci, com Xaman tenia per costum a l’escola, sinó en veu alta. Els resultats van distar força de ser musicals, però no era música el que la senyoreta Burnham pretenia aconseguir. Volia que Xaman demostrés un cert domini del to de la seva veu, i després d’uns quants intents, com a reacció a la frenètica agitació de la mà de la mestra en l’aire, la veu del nen va pujar de to. Però el va pujar més d’una nota, i Xaman contemplà, esbalaït, com el polze i l’índex de la seva mestra indicaven una pujada més moderada.

El va continuar apressant i martiritzant, la qual cosa desagradava a Xaman. La mà esquerra de la senyoreta Burnham recorria el piano de l’un costat a l’altre grapejant les tecles i repetint les escales ascendent i descendent amb obstinació. Apujava la seva mà dreta amb cada nota i en acabat l’abaixava de la mateixa manera. Xaman declarà raucant el seu amor a l’escola fins a la sacietat. A vegades tenia una expressió trista, i en dues ocasions se li van omplir els ulls de llàgrimes, però la senyoreta Burnham no semblava que se n’adonés.

Finalment, la mestra va parar de tocar. Va obrir els braços, va atreure el jove Robert Cole cap a ella, i el va abraçar una bona estona i li acaronà dues vegades els cabells del clatell abans de deixar-lo anar.

—Vés-te’n a casa —li va dir, però el va aturar quan el nen es disposava a marxar—. Ho repetirem demà, després de l’escola.

Ell abaixà el cap.

—Sí, senyoreta Burnham —va contestar. La seva veu va sonar sense inflexió, però la mestra no es va desanimar.

Va romandre asseguda davant el teclat després que se n’anés el nen i va tocar les mateixes escales una altra vegada.

—Sí —va fer.

Aquell any, la primavera va ser molt curta; hi hagué un període molt breu de calor agradable i després caigué un mantell de xafogor opressiva sobre les planes. Un tòrrid matí, a mitjan juny, Rob J. va ensopegar a Main Street, a Rock Island, George Cliburne, un pagès quàquer que s’havia fet viatjant de grans.

—Em pots concedir un moment, doctor? —preguntà Cliburne amablement. Per consens mutu i tàcit, els dos homes es van apartar del sol i se’n protegiren a la frescor, gairebé sensual, de l’ombra d’una noguera—. Tinc entès que sents compassió pels homes que són esclaus.

Rob J. va quedar parat en sentir aquest comentari. Coneixia el viatjant de grans només de vista. George Cliburne tenia fama de bon negociant; es deia que era murri però just.

—Ningú no n’ha de fer res, de les meves opinions personals. Qui li ha dit això?

—El doctor Barr.

Va recordar la conversa amb el doctor Naismith a la reunió de l’Associació Mèdica. Es va adonar que Cliburne mirava al seu voltant per assegurar-se que ningú no els sentia.

—Encara que el nostre Estat prohibeix l’esclavitud, els assessors jurídics d’Illinois reconeixen el dret dels habitants d’altres estats a posseir esclaus. En conseqüència, els esclaus fugitius dels estats del sud aquí són detinguts i retornats als seus amos. Són tractats amb crueltat. Jo mateix he vist una casa elegant de Springfield on han construït un munt de cel·les molt petites, proveïdes de pesants manilles i grillons subjectats a les parets.

»Alguns de nosaltres, persones que pensem de manera semblant i que condemnem els abusos de l’esclavitud, estem treballant per ajudar els qui han fugit a la recerca de la llibertat. Et convidem a afegir-te a la nostra tasca inspirada per Déu.

Rob J. esperava que Cliburne digués alguna cosa més, però finalment va comprendre que li acabava de fer una proposició.

—Ajudar-los…, com?

—No sabem d’on vénen. No sabem cap on van des d’aquí. Ens els porten i se’ls enduen només a les nits que no hi ha lluna. Tan sols cal que preparis un amagatall segur i prou gran per a un home. Un soterrani, una esquerda o un forat al terra. I menjar suficient per a tres o quatre dies.

Rob J. no es va entretenir a pensar-hi. Va negar amb el cap.

—Ho sento.

L’expressió del rostre de Cliburne no revelava sorpresa ni ressentiment, però era fins a cert punt familiar.

—Mantindràs la nostra conversa en secret?

—Sí. Sí, és clar.

Cliburne va sospirar i el saludà amb el cap.

—Que Déu t’acompanyi —va dir. Tot seguit van sortir de l’ombra i van haver d’afrontar la calor.

Dos dies més tard, els Geiger van anar a casa dels Cole per compartir amb ells el dinar del diumenge. Als fills dels Cole els agradaven molt aquestes visites, perquè el dinar era exuberant. Al principi, Sarah s’havia sentit ofesa en observar que cada vegada que dinaven amb ells, els Geiger refusaven els rostits que feia per protegir el seu kashruth. Però més endavant havia arribat a entendre-ho i a compensar-ho. Quan els convidava a dinar, sempre els oferia plats especials: sopa sense carn, púdings i verdures, i diverses classes de postres.

Jay va portar un exemplar del Weekly Guardian de Rock Island que publicava una crònica sobre la demanda judicial de Dred Scott, i va comentar que el plet que havia presentat l’esclau tenia molt poques possibilitats de reeixir.

—Malcolm Howard diu que a Louisiana tothom té esclaus —va dir Alex, i la seva mare va somriure.

—No pas tothom —va fer ella tímidament—. Dubto que el pare de Malcolm Howard hagi tingut mai esclaus, o qualsevol altra cosa.

—El teu pare tenia esclaus a Virgínia? —va preguntar Xaman.

—El meu pare només tenia un petit magatzem de llenya —contestà Sarah—. Tenia tres esclaus, però va venir una època difícil i va haver de vendre els esclaus i el magatzem i anar a treballar amb el seu pare, que posseïa una granja molt gran en la qual treballaven més de quaranta esclaus.

—I la família del meu pare de Virgínia? —preguntà Alex.

—Els familiars del meu primer marit eren botiguers —va dir Sarah—. No tenien esclaus.

—I per què algú ha de voler ser un esclau? —va fer Xaman.

—No ho volen ser —explicà Rob J. al seu fill—. Són persones desgraciades que estan atrapades en una mala situació.

Jay va prendre un glop d’aigua del pou i va serrar els llavis.

—Mira, Xaman, les coses són així i han estat així als estats del sud durant dos-cents anys. Hi ha radicals que escriuen que els negres haurien de ser lliures. Però si un estat com Carolina del Sud els alliberés a tots, de què viurien? Mira, ara treballen per als blancs, i els blancs s’ocupen d’ells. Fa uns quants anys, un cosí de Lillian, Judah Benjamin, tenia cent quaranta esclaus a la seva plantació de sucre de Louisiana. I els cuidava molt bé. El meu pare té dues criades negres a la seva casa de Charleston. Han estat amb ell durant la major part de la meva vida. Les tracta tan bé que sé que no el deixarien encara que les fes fora.

—Exactament —va dir Sarah.

Rob J. va obrir la boca, però la va tancar de seguida i va passar la plata dels pèsols i les pastanagues a Rachel. Sarah va anar a la cuina i en va tornar portant un monumental pastís de patata que havia fet seguint una recepta de Lillian Geiger. Jay es va queixar que era molt ple, però tot i així va parar el plat.

Quan els Geiger es van endur els nens a casa, Jay va convidar Rob J. a acompanyar-los-hi, i així Lillian podria interpretar trios amb ells dos. Però Rob li va dir que estava cansat.

El cert era que se sentia poc sociable i esquerp. Per tal de fer desaparèixer el seu mal humor, va baixar fins al riu a prendre l’aire. A la tomba de Makwa va veure que hi havien crescut males herbes i les va arrencar furiosament fins que no en va quedar cap.

Llavors va comprendre per què l’expressió del rostre de George Cliburne li havia semblat familiar. Era idèntica a l’expressió que havia vist a la cara d’Andrew Gerould la primera vegada que havia demanat a Rob que redactés el full volant contra l’administració anglesa i ell s’hi havia negat. Les faccions d’ambdós homes havien estat alterades per una combinació de sentiments: fatalisme, obstinació, i la inquietud de saber que s’havien tornat vulnerables al caràcter i al perpetu silenci de Rob J.