7
El color de la pintura

—No són els seus diners, els que gasta! —li va dir secament el senyor Wilson un matí, mentre li donava un feix de fitxes de visita—. Són diners que donen al dispensari els ciutadans insignes. Els fons de beneficència no són per gastar-los a caprici d’un metge que està al nostre servei.

—No he gastat mai els diners de beneficència. Mai no he tractat ni he receptat res a cap pacient que no estigués veritablement malalt i que no necessités el nostre ajut. El seu sistema no funciona bé. De vegades m’envien a atendre algú que té un esquinç muscular mentre altres persones es moren per falta d’assistència.

—Vostè s’extralimita, senyor meu. —La mirada i la veu del senyor Wilson eren serenes, però li tremolava la mà amb què subjectava les fitxes—. D’ara endavant haurà de limitar les seves visites als noms que figuren a les fitxes que li assigno cada matí, entesos?

Rob frisava per explicar al senyor Wilson què era el que entenia, i què podia fer el senyor Wilson per tal d’aprofitar més bé les fitxes de visita. Però tenint en compte les complicacions de la seva vida, no s’hi va atrevir. En lloc d’això, es va obligar a assentir amb el cap i a allunyar-se. Es va entaforar el feix de fitxes a la butxaca i es va encaminar cap al districte.

Aquella nit, tot va canviar. Margaret Holland va entrar a la seva cambra i es va asseure a la vora del llit, el lloc on solia fer les seves declaracions.

—Perdo sang.

Ell es va obligar a pensar abans de tot com a metge.

—Tens una hemorràgia? Perds molta sang?

Ella va sacsejar el cap.

—Al començament, una mica més que de costum. Després, com sempre. I ara gairebé s’ha acabat.

—Quan va començar?

—Fa quatre dies.

—Quatre dies! —Per què havia esperat quatre dies per dir-li-ho? Ella no el va mirar. Va romandre completament immòbil, com si s’hagués armat de coratge per resistir la fúria d’ell, i Rob J. es va adonar que havia passat aquells quatre dies lluitant amb si mateixa—. Has estat a punt de no dir-me’n res, oi?

No va respondre, però ell ho va entendre. Malgrat que era un protestant estrany i poc convençut, significava per a ella l’oportunitat de fugir de la presó de la seva misèria. Després d’haver-se vist obligat a contemplar aquella presó de ben a prop, li semblava mentida que ella hagués estat capaç de dir-li tota la veritat, de manera que en comptes de sentir ràbia per la demora, va sentir admiració i un agraïment aclaparador. S’hi va acostar, la va aixecar i li va besar els seus ulls enrogits. Tot seguit la va abraçar i li donava uns copets afectuosos de tant en tant, com si estigués consolant un nen espantat.

L’endemà al matí passejava, despreocupat, i de vegades notava els genolls febles per l’alleujament. Homes i dones somreien com a resposta a la seva salutació. Era un món nou, amb un sol més radiant i un aire més net per respirar.

Va atendre els seus pacients amb la cortesia habitual, però entre una visita i la següent, la seva ment era un remolí. Finalment, es va asseure en una veranda de fusta de Broad Street i s’aturà a examinar el passat, el present i el seu futur. Havia eludit un destí terrible per segona vegada. Va pensar que havia rebut l’avís de tractar la seva existència amb més cura, amb més respecte.

Va imaginar la seva vida com una gran pintura en procés de creació. Deixant de banda el que li succeís, el quadre acabat tindria com a tema la medicina, però pressentia que si es quedava a viure a Boston, la pintura estaria feta amb diverses tonalitats de gris.

Amelia Holmes podia arranjar-li el que ella anomenava «un enllaç brillant», però després de fugir d’un matrimoni pobre i sense amor, no desitjava buscar-ne fredament un de ric i també mancat d’amor, ni deixar-se vendre en el mercat matrimonial de la societat de Boston, carn de metge a tant per quilo.

Volia pintar la seva vida amb els colors més intensos que pogués trobar.

Aquella tarda, quan va acabar la feina, va anar a l’Ateneu i rellegí els llibres que tan poderosament havien captat el seu interès. Molt abans de posar fi a la lectura, ja sabia on volia anar i què volia fer.

Aquella nit, quan Rob ja era ajagut al seu llit, va sentir el truc habitual a la porta. Va restar mirant la foscor sense moure’s. El discret truc va sonar per segona vegada, per tercera vegada.

Per diverses raons volia anar cap a la porta i obrir-la. Però va romandre immòbil, congelat en un moment tan terrible com els dels seus malsons, i finalment Margaret Holland se’n va anar.

Va trigar més d’un mes a fer els preparatius i renunciar a la seva feina al Dispensari de Boston. En comptes d’una festa de comiat, una nit espantosament freda del mes de desembre, ell, Holmes i Harry Loomis van dissecar el cadàver d’una esclava negra anomenada Delia. Havia treballat tota la vida i el seu cos presentava una musculatura força notable. Harry havia demostrat un veritable interès i talent per l’anatomia i substituiria Rob J. com a docent de la facultat de medicina. Holmes els instruïa mentre ells tallaven, i els va mostrar que l’extrem ciliat de la trompa de Fal·lopi era «com el serrell del xal d’una dona pobra». Cada òrgan i cada múscul els recordava un cas, un poema, un joc de paraules o un acudit escatològic. Era una tasca científica seriosa; eren meticulosos respecte a cada detall, i tanmateix, mentre treballaven, es trencaven de riure. Després de la dissecció, van anar a la taverna Essex i van beure vi escalfat amb espècies fins a l’hora de tancar. Rob va prometre que es posaria en contacte amb Holmes i Harry quan s’establís en una residència fixa, i que els consultaria els seus problemes en cas de necessitat. S’acomiadaren amb tanta companyonia que Rob es va penedir d’haver pres aquella decisió.

L’endemà al matí va anar fins a Washington Street, hi va comprar castanyes torrades i les va portar a la casa de Spring Street embolicades amb un full del Boston Transcript. Es va ficar a l’habitació de Meggy Holland i va deixar el paquetet sota el coixí del seu llit.

A les dotze tocades va pujar a un vagó de tren, que no trigà a sortir de l’estació arrossegat per una locomotora de vapor. El revisor que li va demanar el bitllet va mirar de reüll el seu equipatge, ja que Rob J. s’havia negat a deixar la viola de gamba i el seu bagul al vagó de l’equipatge. A més de l’instrumental quirúrgic i la roba, el bagul contenia ara el Vell Banyut i mitja dotzena de pastilles de sabó marró, el mateix que feia servir Holmes. Així doncs, encara que no tenia gaires diners, abandonava Boston força més ric que quan hi havia arribat.

Faltaven quatre dies per a Nadal. El tren passava pel costat de cases les portes de les quals estaven guarnides amb garlandes i a través de les finestres de les quals s’entrellucaven arbres de Nadal. La ciutat aviat va quedar enrere. Malgrat una feble nevada, en menys de tres hores arribaren a Worcester, l’estació terminal del Ferrocarril de Boston. Els passatgers havien de fer transbord al Ferrocarril de l’Oest, i al nou tren Rob es va asseure al costat d’un home gras que de seguida li va oferir un glop.

—No, moltes gràcies —va dir, però acceptà de conversar amb ell a fi de compensar una mica el seu refús.

L’home era viatjant de claus forjats —de fermall, per reblar, de doble cabota, barrinats, de diamant i de rosca, de mides diverses que anaven des dels menuts com agulles fins als enormes claus per a vaixells— i va ensenyar a Rob les seves mostres, una bona manera de passar l’estona.

—Viatjar cap a l’oest! Viatjar cap a l’oest! —va exclamar el venedor—. Vostè també?

Rob J. va fer que sí amb el cap.

—Fins on anirà?

—Fins al límit de l’Estat! A Pittsfield. I vostè, senyor?

El fet de respondre li va produir tanta satisfacció, tant de plaer, que va somriure i va haver de reprimir-se per no cridar i que tothom ho sentís, ja que les paraules tenien la seva pròpia música i projectaven una llum delicada i romàntica cap a tots els racons d’aquell vagó que trontollava.

—Al territori dels indis —va dir.