10
La cria

Aviat va córrer la veu que havia arribat un metge. Tres dies després d’haver arribat a Holden’s Crossing, Rob J. va haver de recórrer vint-i-cinc quilòmetres per atendre el seu primer pacient, i a partir d’aleshores no va deixar de treballar en cap moment. A diferència dels colons del sud i el centre d’Illinois, la majoria dels quals procedien dels estats meridionals, els grangers que s’establien al nord d’Illinois venien, de Nova York i Nova Anglaterra, cada mes en més gran nombre, a peu, a cavall o amb carro, de vegades amb una vaca, uns quants porcs i algunes ovelles. L’exercici de la seva professió abraçaria un vast territori: la prada ondulada que s’estenia entre els grans rius, solcada per rierols, interrompuda per bosquets i tacada de pantans fondos i plens de fang. Si els pacients anaven a veure’l, els cobrava setanta-cinc centaus per la consulta. Si la visita era a domicili, cobrava un dòlar, i si era de nit, un dòlar i mig. Passava la major part de la jornada laboral dalt del cavall, ja que les granges es trobaven molt apartades en aquell estrany país. De vegades, a boca de nit, estava tan cansat de viatjar que l’únic que podia fer era estirar-se al terra i dormir profundament.

Va anunciar a Holden que podria començar a pagar el seu deute a la fi del mes, però Nick va somriure i sacsejà el cap.

—No tinguis pressa. De fet, crec que t’hauria de deixar uns quants diners més. Els hiverns són rigorosos i necessitaràs un animal més fort que el que tens. I amb tanta feina no et quedarà temps per construir-te una cabana abans de les primeres nevades. Val més que busqui algú que te’n faci una.

Nick va trobar un constructor de cabanes que es deia Alden Kimball, un home incansable i prim com un fideu, que tenia les dents grogues perquè sempre estava fumant una pestilent panotxa de blat de moro. S’havia criat en una granja de Hubbardton, Vermont, i darrerament era un rèprobe mormó de Nauvoo, Illinois, els habitants de la qual eren coneguts pel nom de Sants del Darrer Dia, i corria la veu que els homes tenien tantes dones com volien. Quan es va presentar a Rob J., Kimball li va dir que havia tingut una discussió amb els ancians de l’església i que per això se n’havia anat. Rob J. no estava disposat a fer-li gaires preguntes. En tenia prou amb què Kimball fes servir la destral i l’aixa com si formessin part del seu cos. L’home tallava i podava troncs i els deixava ben plans pels dos costats al lloc mateix on havien caigut. Un dia Rob va llogar un bou a un granger que es deia Grueber. D’alguna manera Rob sabia que Grueber no li hauria confiat el seu valuós bou si Kimball no hagués treballat per a ell. El sant caigut insistia amb paciència perquè el bou se sotmetés a la seva voluntat, i en un sol dia els dos homes i la bèstia van traginar els troncs tallats fins a l’indret que Rob havia triat a la vora del riu per bastir-hi la cabana. Mentre Kimball unia els troncs dels fonaments amb clavilles de fusta, Rob va veure que el gran tronc que havia de sostenir tota la paret nord presentava una corba d’una tercera part de la seva llargada, i va cridar l’atenció d’Alden sobre això.

—No s’hi amoïni —va dir Kimball, i Rob se’n va anar i el va deixar treballar.

Quan va visitar el lloc dos dies després, Rob va comprovar que les parets de la cabana ja estaven fetes. Alden havia cobert els troncs amb argila de la vora del riu, i estava emblanquint les bandes d’argila. A la cara nord, tots els troncs presentaven una desviació que coincidia quasi exactament amb la del tronc de la base, la qual cosa feia que tota la paret descrivís una lleugera corba. A Alden li devia haver costat molt de trobar troncs amb el mateix defecte, i de fet un parell de troncs havien estat treballats amb l’aixa per tal d’adaptar-los a la resta.

Fou Alden qui li va parlar d’un cavall àgil que Grueber es volia vendre. Quan Rob J. li va confessar que no entenia gaire en cavalls, Kimball arronsà les espatlles.

—És una euga de quatre anys; encara està creixent i desenvolupant els ossos. És robusta i no té cap defecte.

Així doncs, Rob va comprar l’euga. Era el que Grueber anomenava un cavall bai sanguini, més vermellós que marró, amb les potes, la crinera i la cua negres, i tot de taques negres com si fossin pigues al front. Feia quinze pams d’alçada, i tenia un cos fort i una mirada intel·ligent. Com que les pigues li recordaven la noia que havia conegut a Boston, li va posar el nom de Margaret Holland. Meg, per abreujar.

Es va adonar que Alden tenia bon ull per als animals, i un matí li va preguntar si li agradaria treballar com a jornaler un cop acabada la cabana i ocupar-se de les feines de la granja.

—Bé… quina mena de granja?

—D’ovelles.

Alden va fer una ganyota.

—No en sé res, d’ovelles. Sempre he treballat amb vaques lleteres.

—Jo vaig créixer envoltat d’ovelles —va dir Rob—. No és gaire difícil menar-les. Les ovelles tendeixen a moure’s en ramat; n’hi ha prou amb un home i un gos per dur-les a pasturar a camp ras. Pel que fa a les altres feines, com ara castrar i esquilar, jo te les ensenyaria.

Alden va fer veure que hi pensava, però en realitat només era un gest de cortesia.

—Si vol que li sigui franc, no m’interessen gens les ovelles. No —va dir finalment—. Li ho agraeixo moltíssim, però crec que no. —Potser per canviar de tema, va preguntar a Rob què en faria, de la vella euga. Monica Grenville l’havia dut fins a l’oest, però ja era un animal cansat—. No es pensi que en traurà gaires diners si la ven sense posar-la abans en bones condicions. Hi ha molta herba a la prada, però haurà de comprar fenc per alimentar-la durant l’hivern.

Aquest problema es va resoldre uns quants dies després, quan un granger que anava curt de diners li va pagar un part amb una carretada de fenc. Després de ser consultat, Alden acceptà d’eixamplar la teulada de la cabana més enllà de la paret sud, i va sostenir els cengles amb pals per donar lloc a una quadra oberta per als dos cavalls. Pocs dies després que fos acabada, Nick va passar per fer-hi un cop d’ull. Va somriure en veure el refugi annex dels animals i va eludir la mirada d’Alden Kimball.

—Has de reconèixer que és una cabana força curiosa. —Quan va veure la cara nord de la cabana, va restar esbalaït—. La maleïda paret és torta!

Rob J. va passar les puntes dels dits per sobre de la corba dels troncs amb un gest d’admiració.

—No, s’ha fet expressament d’aquesta manera; així és com ens agrada. Això és el que la fa diferent de totes les altres cabanes.

Quan Nick va marxar, Alden va estar treballant en silenci durant prop d’una hora. Després va deixar de martellejar clavilles i se’n va anar a buscar Rob, que estrijolava el pèl de Meg. Va treure el residu de tabac de la pipa copejant-la contra el taló de la bota i va dir:

—Suposo que puc aprendre a criar ovelles.