51
El trompa

Viure en una tenda i tornar a dormir a terra no va ser tan dur com Rob J. s’havia imaginat. El més difícil era respondre els interrogants que l’assaltaven: per què carai era allà, i quin seria el desenllaç d’aquella espantosa guerra civil. La situació continuava torçant-se per a la causa nordista. «No hi ha manera que guanyem», observà el comandant G. H. Woffenden en un dels seus moments menys alcoholitzats.

La major part dels soldats amb els quals vivia Rob J. bevien molt quan no estaven de servei, especialment el dia després de cobrar la paga. Bevien per oblidar, per recordar, per celebrar, per compadir-se els uns dels altres. Els joves bruts i sovint borratxos semblaven galls de baralla lligats, aparentment inconscients de la mort que planava damunt d’ells; maldaven per abalançar-se sobre el seu enemic natural, uns altres nord-americans que sens dubte anaven tan bruts i borratxos com ells.

Per què frisaven tant per matar confederats? Eren molt pocs els qui ho sabien realment. Rob J. s’adonava que la guerra havia pres per a ells una dimensió i un significat que anaven més enllà de les raons i les causes. Tenien set de lluita perquè la guerra existia, i perquè el fet de matar havia estat declarat oficialment admirable i patriòtic. I amb això n’hi havia prou.

Rob tenia ganes de cridar i insultar-los, de tancar els generals i els polítics en una cambra fosca com si fossin criatures errants i ximples, d’agafar-los pel clatell, sacsejar-los i preguntar-los: Què diantre us passa? Què us passa?

Però en comptes d’això anava tots els dies a visitar els malalts, i repartia ipecacuana, quinina i paregòrics, i mirava prudentment a terra per onsevulga que caminava, com qui ha construït la casa en una immensa gossera.

L’últim dia amb el regiment 106 de Kansas, Rob J. va anar a trobar l’oficial pagador, va cobrar els vuitanta dòlars, va tornar a la tenda cònica, es penjà el mee-shome a l’espatlla i agafà la seva maleta. El comandant G. H. Woffenden, arraulit en el seu capot militar, no va obrir els ulls ni es va prendre la pena de dir-li adéu.

Cinc dies abans, els homes del regiment 176 de Pennsilvània havien embarcat desordenadament als vapors i, segons els rumors que corrien, havien marxat cap al sud per combatre al Mississipí. Ara, d’uns altres vaixells acabava de desembarcar el regiment 131 d’Indiana, que ja aixecava les seves tendes a l’indret que havia ocupat el regiment de Pennsilvània. Quan Rob J. va anar a veure el comandant, trobà un coronel amb rostre infantil, de vint anys i escaig, anomenat Alonzo Symonds. El coronel Symonds va dir que estava buscant un metge. El que tenia fins llavors havia completat un allistament de tres mesos i havia tornat a Indiana, i no havia disposat mai de metge auxiliar. Va interrogar el doctor Cole amb atenció i va semblar impressionat per les seves respostes, però quan Rob J. començà a exigir determinades condicions abans d’acceptar la feina, la cara del coronel Symonds prengué una expressió vacil·lant.

Rob J. havia fet un detallat registre dels pacients del regiment 106 que havia tractat.

—Un dia qualsevol, el trenta-sis per cent dels homes feien llit o esperaven que els atengués. Hi havia dies en què el percentatge era més alt. Què me’n diu, de la seva llista diària de malalts?

—N’hem tingut molts —va admetre Symonds.

—Coronel, jo li puc donar més homes sans si es compromet a ajudar-me.

Symonds només feia quatre mesos que era coronel. La seva família posseïa una fàbrica a Fort Wayne on es feien tubs de vidre de llums, i ell coneixia les desastroses conseqüències del fet de tenir treballadors malalts. El 131 d’Indiana s’havia format quatre mesos abans amb soldats inexperts, i al cap d’uns dies havia estat enviat a Tennessee en una missió de piquet. Symonds es considerava afortunat d’haver viscut només dues escaramusses prou serioses per poder dir que havien estat en contacte amb l’enemic. Havia tingut dos morts i un ferit, però un dia havien caigut tants homes a causa de la febre que els confederats haurien pogut ballar un vals sobre el seu regiment si ho haguessin sabut.

—Què haig de fer?

—Les seves tropes estan aixecant les tendes damunt les piles d’excrements que ha deixat el 176 de Pennsilvània. L’aigua d’aquí és dolenta i beuen la del riu, que és contaminada pels seus propis residus. A l’altra banda del campament, a un quilòmetre i mig, hi ha un indret —que no ha estat utilitzat, amb deus pures que proporcionarien aigua bona durant tot l’hivern, si vostè està disposat a posar-hi canonades.

—Valga’m Déu. Un quilòmetre i mig és una distància massa llarga per reunir-nos amb els altres regiments, o perquè els seus oficials vinguin a parlar amb mi.

Es van escrutar amb la mirada, i el coronel Symonds va prendre una decisió. Es va acostar al seu sergent major.

—Ordeni que desmuntin les tendes, Douglass. El regiment s’ha de traslladar.

Després va tornar per continuar pactant amb aquell metge tan conflictiu.

Rob J. rebutjà novament l’oportunitat de rebre una graduació. Va demanar que el contractessin com a metge auxiliar interí, amb un contracte de tres mesos.

—Així, si no aconsegueix allò que vol, se’n podrà anar —observà amb astúcia el jove coronel. El metge de mitjana edat no ho va negar, i el coronel Symonds va preguntar—: Què més vol?

—Latrines —respongué Rob J.

El terra era dur, però encara no s’havia glaçat. En tan sols un matí es van cavar les rases i s’hi van col·locar els troncs a les vores. Quan es va llegir a totes les companyies l’ordre que el fet de defecar o orinar fora de les rases cavades amb aquesta finalitat seria castigat amb promptitud i severitat, es va estendre el ressentiment. Els homes necessitaven odiar i ridiculitzar algú, i Rob J. s’adonà que havia donat resposta a aquesta necessitat. Quan passava entre els soldats, aquests es donaven cops de colze, el fulminaven amb la mirada i somreien cruelment en veure aquell ridícul personatge abillat amb el vestit de paisà cada cop més tronat.

El coronel Symonds no els deixava gaire temps per queixar-se. Va dedicar quatre dies a una sèrie de feines per construir diverses barraques amb troncs i herbei. Eren humides i poc airejades, però oferien molta més protecció que les tendes, i una petita foguera permetia que els homes dormissin durant tota la nit a l’hivern.

Symonds era un bon comandant i s’havia envoltat d’oficials decents. L’oficial d’avituallament era un capità anomenat Mason, i Rob J. no va tenir dificultats per fer-li entendre les causes alimentàries de l’escorbut, perquè podia indicar-li exemples dels efectes de la malaltia en les tropes. Tots dos van dur un carro fins a Cairo, on van comprar barrils de cols i pastanagues, que van ser incorporades al ranxo. L’escorbut es trobava encara més estès entre algunes de les altres unitats del campament, però quan Rob J. provà de parlar amb els metges dels altres regiments, no hi trobà gaire acceptació. Semblaven més conscients del seu paper com a oficials de l’exèrcit que com a metges. Tots anaven uniformats, dos d’ells practicaven l’esgrima com els oficials de carrera, i el metge del regiment d’Ohio lluïa unes xarreteres amb serrells com les que Rob J. havia vist una vegada en un retrat d’un solemne general francès.

En canvi, ell continuava sent fidel a la seva condició de civil. Quan un sergent d’intendència, agraït per haver-li mitigat els cargolaments de ventre que sofria, li va regalar una jaqueta blava de llana, Rob la va acceptar, però la va dur a la ciutat perquè la hi tenyissin de negre i hi posessin uns botons senzills d’os. Li agradava de fingir que era encara un metge rural que s’havia traslladat provisionalment a una altra ciutat.

En molts aspectes, el campament era com una petita ciutat, habitada exclusivament per homes. El regiment tenia una oficina de correus, amb un caporal anomenat Amasa Decker que feia d’administrador de correus i de carter. El dimecres al vespre, la banda militar oferia concerts al camp d’instrucció, i de vegades, quan tocava una cançó popular com ara Escolta el cant de la munta, Vine on somia el meu amor o La noia que vaig deixar, els homes cantaven. Els cantiners portaven diverses mercaderies al camp. Amb una paga de tretze dòlars el mes, un soldat mitjà no es podia permetre de comprar gaire formatge a cinquanta centaus la lliura, o llet condensada a setanta-cinc centaus la llauna, però compraven el licor dels cantiners. Rob J. es permetia el caprici, uns quants cops la setmana, d’adquirir galetes de melassa, sis per vint-i-cinc centaus. Un fotògraf havia posat un negoci en una tenda de campanya, i un dia Rob J. li va pagar un dòlar perquè li fes una fotografia en ferrotip, rígid i seriós, que va enviar a Sarah de seguida per demostrar-li que encara era viu, es trobava bé i l’estimava molt.

Després de conduir en una ocasió unes tropes inexpertes a un territori disputat, el coronel Symonds havia decidit que la pròxima vegada estarien preparades per combatre. Durant aquell hivern va entrenar els seus soldats a consciència. Feien marxes de trenta quilòmetres que proporcionaven nous pacients a Rob J., per tal com alguns homes sofrien estrebades musculars pel fet de portar una motxilla plena i un pesant mosquet sobre les espatlles. D’altres patien hèrnies perquè duien feixugues cartutxeres penjades del cinturó. Els batallons s’entrenaven constantment per a la lluita amb baioneta, i Symonds els obligava a practicar la laboriosa càrrega dels mosquets sense parar: «Mossegueu l’extrem de la funda de paper del cartutx com si estiguéssiu furiosos. Aboqueu la pólvora dins el canó, fiqueu-hi el projectil i tot seguit la funda de paper per fer-hi un tac, i premeu-ho tot ben fort. Agafeu una càpsula de la cartutxera i poseu-la a la recambra. Apunteu aquesta meravella i… dispareu!».

Ho feien sense parar, reiteradament. Symonds va dir a Rob J. que volia que els seus homes fossin capaços de carregar l’arma quan s’acabessin de despertar d’un son profund, quan estiguessin atordits pel pànic i quan els tremolessin les mans d’entusiasme o de por.

Així mateix, per tal que aprenguessin a complir ordres sense vacil·lar, renegar o desafiar els seus oficials, el coronel els feia desfilar incessantment amb estricta disciplina. Alguns matins en què el terreny era cobert de neu, Symonds manllevava al departament de camins de Cairo unes enormes piconadores de fusta, que eren tirades per una colla de cavalls de l’exèrcit a través del camp d’instrucció fins que aquest quedava prou pla i dur perquè les companyies hi poguessin continuar entrenant mentre la banda del regiment tocava marxes i passos lleugers. Un esplèndid dia d’hivern, mentre passejava pel perímetre del camp d’instrucció, ple de batallons d’homes que s’entrenaven, Rob J. va fer un cop d’ull a la banda i es va fixar que un dels trompes tenia una taca de color de porto a la cara. L’home sostenia el pesant instrument de llautó amb l’espatlla esquerra, i el llarg tub i la campana projectaven reflexos daurats sota el sol hivernal. Quan bufava per l’embocadura —tocaven Salut, Colúmbia—, les galtes se li inflaven moltíssim i en acabat se li desinflaven, successivament. Cada vegada que les galtes de l’home s’omplien d’aire, la marca porprada que tenia sota l’ull dret s’enfosquia, com si fos un senyal.

Durant nou llargs anys, Rob J. s’havia posat tens cada cop que veia un individu amb una taca al rostre, però ara simplement es va disposar a atendre els malalts i es posà a caminar d’una manera automàtica, al ritme de la insistent música, cap a la tenda que feia de dispensari.

L’endemà al matí, quan va veure que la banda desfilava pel camp d’instrucció per tocar durant la revista del primer batalló, va buscar el trompa de la cara tacada, però no hi era.

Rob J. va anar cap a la renglera de barraques on vivien els músics i de seguida hi va topar l’home, que treia unes peces de roba congelades de l’estenedor.

—Estan més rígides que la titola d’un mort —li va dir l’home, contrariat—. No té cap solta que ens facin passar revista en ple hivern.

Rob J. va fer veure que hi estava d’acord, tot i que les revistes havien estat un suggeriment seu per obligar els soldats a rentar almenys una part del seu vestuari.

—Té el dia lliure, oi?

L’home li clavà una mirada malhumorada.

—Jo no desfilo. Sóc coix.

Quan s’allunyà carregat de roba congelada, Rob J. comprovà que ho era. Aquell trompa hauria esguerrat la simetria de la formació de la banda militar. La seva cama dreta semblava lleugerament més curta que l’esquerra, i caminava amb una visible coixesa.

Rob J. va entrar a la seva barraca i es va asseure sobre el seu capot en la freda penombra, amb la manta damunt les espatlles.

Onze anys. Recordava aquell dia clarament. Evocà cadascuna de les visites a domicili que havia efectuat mentre Makwa-ikwa era violada i assassinada.

Va pensar en els tres homes que havien comparegut a Holden’s Crossing poc abans del crim i que en acabat havien desaparegut. Durant onze anys no havia aconseguit d’esbrinar res sobre ells, tret que «bevien com lladres».

Un fals predicador, el reverend Ellwood Patterson, que ell havia tractat d’una sífilis.

Un home gras, cepat i físicament fort, que es deia Hank Cough.

Un jove prim que anomenaven Len, de vegades Lenny, amb una taca de color de porto a la cara, sota l’ull dret. I coix.

Ja no era tan prim, si és que era aquell músic. I tampoc no era tan jove.

Rob es va dir a si mateix que segurament aquest no era l’home que buscava. Era probable que als Estats Units hi hagués més d’un home amb una taca facial i una cama defectuosa.

S’adonà que no volia que fos aquest home. Va afrontar el fet que en realitat ja no desitjava localitzar-los. Què faria si el trompa era Lenny? Li tallaria el coll?

Es va sentir aclaparat per la impotència.

La mort de Makwa era un assumpte que havia aconseguit d’emmagatzemar en un compartiment separat de la seva ment. Ara, aquest compartiment havia tornat a obrir-se com una caixa de Pandora, i sentí com dins seu començava a créixer un fred glacial quasi oblidat, una fredor que no tenia res a veure amb la temperatura de la petita barraca.

Va sortir i se’n va anar a la tenda que feia de despatx del regiment. El sergent major es deia Stephen Douglass, amb una essa més que el cognom del senador. S’havia avesat a veure el metge fent les seves fitxes personals. Afirmava que no havia vist mai un metge militar que li agradés tant de portar registres mèdics complets.

—Més paperassa, doctor?

—Una mica.

—Serveixi’s vostè mateix. L’infermer ha anat a buscar un pot de cafè calent. Ja li’n posaré una mica quan arribi. Procuri que no degoti sobre els meus punyeters arxius, si us plau.

Rob J. va prometre que aniria amb compte.

La banda figurava al fitxer de la Companyia del Quarter General. El sergent Douglass guardava els documents de cada companyia en una capsa separada de color gris. Rob J. va trobar la capsa corresponent a la Companyia del Quarter General, i a dins una sèrie de registres lligats amb un cordill, un feix discret i identificat amb la inscripció «Banda del regiment 131 d’Indiana».

Va fullejar els registres, un per un. La banda no incloïa ningú que es digués Leonard, però quan Rob J. en trobà la fitxa, s’adonà immediatament i sense cap dubte que corresponia a aquell home, de la mateixa manera que de vegades sabia si una persona sobreviuria o moriria.

ORDWAY, LANNING A., soldat ras. Lloc de residència: Vincennes, Indiana. Reclutament d’un any, 28 de juliol de 1862. Lloc de reclutament: Fort Wayne. Naixement: Vincennes, Indiana, 11 de novembre de 1836. Estatura: 172 cm. Color de la pell: blanc. Color dels ulls: gris. Color dels cabells: castany. Reclutat per a servei limitat com a músic (corneta mi bemoll) i tasques generals, a causa d’incapacitat física.