INTRODUCCIÓ
El present estudi desenvolupa i complementa la meva tesi doctoral i el seu objecte central és l’anàlisi de la participació política, del poder polític institucional local, que els sindicats adherits a la Confederació Nacional del Treball van poder exercir en cada moment de la guerra civil als Ajuntaments catalans i, més específicament, en els dels municipis de la comarca del Vallès Occidental, aproximant al lector a la vida interna dels Consistoris i a la seva gestió pública[001].
Tanmateix, des de l’estudi dels anarcosindicalistes i de la seva presència i activitat, es tracta d’una aproximació genèrica i no específica de l’historia particular de l’evolució interna de cadascun dels Consells Municipals o Ajuntaments, doncs el que ens interessa ressaltar no són els detalls tècnics econòmics i administratius, sinó de quins tipus d’assumptes se’n ocupaven més els governs locals, els de més transcendència entre la ciutadania, els que més preocupaven a la “gent del carrer” de la rereguarda. I que no eren propis o específics de tal o qual Ajuntament, de tal o qual municipi, sinó del conjunt de tots ells, amb més o menys importància segons les seves característiques.
Igualment, totes aquestes relacions i activitats polítiques o de poder local que afectaven les poblacions dels municipis d’aquesta comarca, no podien existir o desenvolupar-se en una mena d’illes al marge de la resta de la política catalana, espanyola, internacional, sinó que estava interrelacionada i era conseqüència inmediata de totes elles.
I, com a la resta de Catalunya, també hi va haver militants dels sindicats locals de la Confederació Nacional del Treball que —malgrat la continuada trajectòria de participació política a tots els nivells volguda pels màxims representants de l’organització anarcosindicalista (ratificada sempre per la majoria de la militància, segons la pròpia dinàmica de funcionament intern orgànic des del començament mateix de la guerra) i continuada després del conflicte en els Governs republicans de l’exili fins a mitjans de l’any 1947— no consideraven correcta i convenient una participació política de col·laboració, de corresponsabilitat amb les altres organitzacions que s’oposaven als rebels reaccionaris. Com sempre havia passat —i encara passa a tot el món, encara que sigui, comparativament parlant amb l’època de la guerra civil espanyola, a un nivell insignificant, sense cap transcendència política— a l’historia del moviment anarquista o llibertari, l’existència de grans objectius genèrics finalistes i no a curt o a mig termini, sense definir o concretar a la realitat immediata del dia a dia quotidià i que s’havien d’assolir com a conseqüència de la revolució, sense especificar cóm s’havia de fer aquesta revolució, va suposar l’existència de criteris, percepcions i estats d’ànims diferents entre els militants de l’Ideal àcrata, amb divisions d’opinions i formes d’actuar, i portaria molts desenganys i frustracions anímiques, doncs una cosa era anar als locals sindicals i poder relacionar-se quotidianament amb els “companys” d’idees i sentiments altruistes, compartir amb ells la lluita sindical, i una altra ben diferent era fer front a la realitat militar, política, econòmica i social, amb poder de decisió, amb poder d’elecció, d’accions o omissions. No havia res preparat per afrontar tot allò que va arribar amb el començament de la guerra civil, més enllà de l’enfrontament a la ciutat de Barcelona amb els rebels, i gràcies a que quins esteven ocupant els òrgans interns més representatius eren homes amb experiència en l’acció paramilitar, en jugar-se la vida, disposats a tot amb les armes a la mà.
Ens ocupem de rescatar de l’oblit el nom de totes aquelles persones que acudien, després de realitzar el seu treball habitual, a exercir un càrrec polític pel que assumien responsabilitats en la gestió dels afers públics generals que afectaven al seu municipi, en la majoria dels casos, sense remuneració; una ocupació que es desenvolupava no en equips de govern formats únicament per companys dels sindicats cenetistes, sinó també per membres d’altres formacions polítiques i sindicals, en coalició amb la resta dels representants de les organitzacions antifeixistes. És el començament per poder saber en el futur alguna cosa més de cadascuna d’elles.
Per a cap d’ambdues coses s’havien preparat gens ni mica amb anterioritat a la guerra i, ara, en plena contesa, havien d’assumir unes responsabilitats públiques quins àmbits d’actuació repercutien directa o indirectament en la totalitat dels veïns dels seus respectius municipis, comptant per a tal comesa amb uns mitjans materials i personals al servei de l’Administració Local corresponent que eren manifestament insuficients davant els problemes i necessitats bàsiques apressants que s’anaven presentant.
Pretén ser el primer d’una sèrie de treballs que analitzaran al detall tots els aspectes relacionats amb la dita participació política, d’una importància semblant a la duta a terme pels dos grans partits polítics del moment, ERC i PSUC.
Però no pot abordar-se al detall el coneixement de la gestió pública quotidiana en les diferents àrees de competència municipal ni els pactes i enfrontaments polítics entre les distintes organitzacions presents en les dites Corporacions Locals, sense abans tenir a mà les dades bàsiques generals que ens permetin afrontar amb serietat i rigor les dites qüestions.
Independentment d’això, també considerem un fi en si mateix saber a ciència certa qui van ser aquestes persones, recuperar-les per a la memòria històrica. Som de l’opinió que els protagonistes últims dels esdeveniments històrics col·lectius són les persones com a tals, en tota la seva integritat, que tenen un paper decisiu en el transcórrer dels mateixos. Arribar al seu coneixement és, també, una de les formes d’apropar-se al coneixement objectiu de la realitat circumdant global existent en cada moment concret. Aquí només seran esmentades amb el seu nom complet, deixant per a possibles futures biografies l’acostament a aquest aspecte del tema.
És evident que a l’actualitat hi ha un desconeixement generalitzat i massiu de la qüestió de base aquí plantejada, malgrat haver transcorregut, relativament, poc de temps des d’aquelles dates, tant recents que han arribat a marcar la vida de diverses generacions, entre elles, la nostra.
En gran part, ha estat motivat per la necessitat d’oblidar que han sentit molts dels protagonistes principals dels fets, encara que, també, a causa de l’interès que, per motius partidistes de distint signe, altres han tingut en què hi hagi silencis i distorsions del què va ocórrer.
Un exemple d’aquest protagonisme personal decisiu per a la pervivència de dit desconeixement de l’activitat política normalitzada de la CNT catalana durant la guerra civil de 1936-1939, ho tenim en actituds com les defensades durant decennis per dos dels més importants líders de l’anarquisme català i espanyol: Federica Montseny Mañé i Sinesio García Fernández (“Diego Abad de Santillán”).
Ambdós van impulsar amb tots els mitjans al seu abast una actitud contrària a la participació en el poder polític i van cridar als “creients” de l’Acràcia a una defensa a ultrança de les idees bàsiques anarquistes, a una pretesa ortodòxia, quan qualsevol que conegui mínimament la història del moviment llibertari contemporani sap que això és quelcom absurd, perquè ni hi ha cap codi de doctrina anarquista (quelcom “sagrat” o irrefutable) ni ningú pot saber quina és la vertadera: cap qualsevol construcció teòrica que es desenvolupi partint de les idees-força o conceptes indeterminats en què se sustenta (com ho són, per exemple, els de Llibertat i Igualtat) i que comportin necessàriament un marc de democràcia de base, participativa, real o total, econòmica, política, social i cultural; que englobi a tots els membres de la societat, comunitat, col·lectivitat o com se li vulgui denominar a l’àmbit geogràfic en què s’implanti i desenvolupi, permetent i garantint el màxim desenvolupament possible de l’exercici de la llibertat individual i grupal, d’acord amb la màxima que diu que cal substituir el govern dels homes per l’administració de les coses.
Però, curiosament, dita retòrica incendiària a favor de la negació total pel moviment llibertari a una participació en l’entramat polític-administratiu de qualsevol tipus o model d’Estat, va sorgir molt després que concorregués també en ambdós una circumstància d’especial rellevància: la seva oratòria i liderat van ser claus, a l’inici de la contesa a Barcelona, quan ja estaven vençuts els reaccionaris facciosos, per convèncer a la majoria de la militància cenetista de què era fonamental adoptar un acord pel qual la coalició militar incipient —que “de facto” s’havia realitzat als carrers amb la resta de les formacions antifeixistes— continués endavant en tots els terrenys, en tots els àmbits, fins a la derrota total dels insurreccionats. La seva encesa defensa, cridant al sentit comú i recordant que la lluita contra el feixisme es produïa a tot Espanya i no sols a Catalunya, va suposar descartar, per considerar-se insensata i irreal, l’opinió de Joan García Oliver, partidari de “anar a pel tot”, de la imposició d’una dictadura de la CNT a Catalunya, d’implantar una superestructura confederal semblant a la cenetista al llarg i ample de tota la societat catalana.
A més a més, ambdós van ocupar càrrecs polítics molt importants en l’aparell de l’Estat: la primera va ser Ministra en el Govern central; el segon, Director General en el Govern autonòmic català. L’experiència personal, sembla, va confirmar les seves anteriors conviccions prebèl·liques, encara que tampoc van explicar mai si els semblava que devia haver-se optat per l’opció d’en Joan García Oliver o bé per una tercera alternativa i quina podria haver estat aquesta última.
Federica mai es va cansar de repetir frases com “l’anarquisme és la supressió de tot govern. Es tracta de substituir el govern dels homes per l’organització de les coses. I això és possible a base de consells d’economia, de federar les comarques, de voluntat solidària…” i oferia una explicació clara (per a qui vulgui comprendre) del que constituïa l’anarquisme per a l’idealista convençut: “en els nostres bons temps, l’anarquisme era com una mena de religió”[002].
Abad de Santillán no li anava a la saga en tal qüestió i ja el 1938, en plena guerra, publicava articles en la revista “Timó” on deia coses com les que segueixen: “Per a l’Espanya que treballa, que produeix i que pensa, no hi ha cap avantatge en el canvi dels timoners de l’aparell estatal, ni en l’augment exorbitant de la burocràcia governativa (…) Tant si volem viure del producte del nostre treball, com si volem contribuir amb el nostre òbol al cabal cultural de la Humanitat, hem de fer-ho només a condició d’apartar-nos de l’Estat i d’evitar que l’Estat posi la seva urpa devastadora sobre la nostra obra”[003].
Per a alguns llibertaris històrics, l’etapa de la guerra civil de 1936-1939 suposa, dins la improvisació del moment, l’evolució definitiva del moviment cap a una teoria i una praxi que tenen en compte la realitat circumdant del moment històric; en definitiva, el final d’un llarg procés de maduració basat en la pròpia experimentació, un element bàsic dintre del procés revolucionari, com ha manifestat en alguna ocasió el cèlebre anarquista alemany Agustí Souchy:
Avui, com fa cinquanta o seixanta anys, estic a favor d’una revolució política en tots els països on hi ha dictadura i on no hi ha llibertats. Ara bé, si es tracta de reconstruir després un nou sistema econòmicosocial, és una altra cosa. Això no es pot fer amb violència individual. Ha de sortir del poble mateix. Només llavors serà una cosa lliure, llibertària. I no pot esperar-se que prosperi d’un dia per a un altre. És un procés llarg. No hi ha més que fixar-se en el cas espanyol. L’experiència llibertària viscuda a Espanya durant la guerra civil no va sorgir del no-res (…) És necessari que tot evolucioni. Al cap i a la fi, la revolució no és sinó una evolució accelerada[004].
Per a d’altres, l’actuació de la CNT durant la guerra i, en particular, la seva participació política, s’han considerat sempre com un gravíssim error i causa de les divisions internes del moviment que es van produir a l’exili. Sobre la què es va produir al si del MLE res més acabar-se el conflicte bèl·lic civil, manifestada ja en el Ple celebrat en Mauriac (Departament de Cantal, França), el 6 de juny de 1943, són ben eloqüents les manifestacions que ha deixat escrites José Berruezo, un dels principals protagonistes:
Aviat es van manifestar dues tendències diferencials i antagòniques, al foc de les quals es van consumir les millors energies; d’una part, la dels què consideraven (…) que l’objectiu més urgent de l’hora hauria de constituir-ho la formació d’una aliança de tots els sectors de l’exili capaç d’organitzar la lluita contra el règim feixista espanyol amb alguna eficàcia. Pertanyien a aquesta tendència, entre altres, Berruezo Romera, Josep Plà, Liberto Ros, González Marín i Pedro Mora, que eren qualificats de reformistes desviacionistes…[005].
Creiem d’interès mencionar ací el testimoni d’un dels protagonistes més destacats del moviment llibertari històric: Fidel Miró.
Fem, primer, un recordatori bàsic de la seva trajectòria: des de 1934 a maig de 1937 ocupa el càrrec de Secretari General de la Confederació Regional de les JJ. LL. de Catalunya; des de finals del dit any fins a mitjans de 1938 ocupa la Secretaria del Comitè Nacional; posteriorment, de la del Comitè Executiu del MLE i —ja a l’exili— forma part del Consell General del MLE.
Va pertànyer al grup d’afinitat denominat “Nervio”, adherit a la FAI i en el que, entre d’altres, figuraven Diego Abad de Santillán, Pedro Herrera i Germinal de Sousa.
No obstant això, va dirigir la Secció Comarques del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya (un organisme públic enquadrat dins l’organigrama del Departament de Defensa de la Generalitat de Catalunya) i, ja a la segona etapa de la guerra, al 1938, va ser anomenat Secretari General Nacional de la Infància Evacuada (Ministeri d’Instrucció Pública), càrrec polític, de confiança, que va ocupar fins a l’ocupació militar de Catalunya.
Ha sigut considerat com un dels més destacats líders possibilistes, heterodoxos o practicistes. Fundador a l’exili mexicà de l’editorial Editores Mexicanos Unidos, ha sintetitzat molt bé el que ha estat la dita constant divisió:
Arran del Ple de la CNT celebrat a París el 1945, manipulat per Federica Montseny i els seus, l’Organització es va dividir i també a Mèxic. Ells publicaven Solidaridad Obrera i nosaltres CNT, de la que era director Alfarache, i una revista, Comunidad Ibérica, els col·laboradors principals de la qual eren Abad de Santillán i Ramón J. Sender. Per la seva banda, Cano Ruíz amb un grup publicava Tierra y Libertad. L’any 1961 es va celebrar a Limoges un Congrés en què es van unificar les dues tendències; en realitat, es va produir la unitat orgànica però no la de pensament i més endavant la CNT es va dividir novament[006].
Sens dubte, gran part de l’actitud de “retorn al passat anterior a la guerra civil” es deu a l’activitat desplegada en el dit sentit per la tendència maximalista (els, de vegades, anomenats, ortodoxos o “pells vermelles”), des de la finalització de la guerra fins al present actual. Ja en la Conferència Intercontinental del MLE celebrada en Toulouse (França), a l’abril de 1947, es va arribar a aprovar per unanimitat un dictamen que deia el següent:
L’òrgan intercontinental que es creu com resultat d’aquesta Conferència (…) un cop a Espanya, continuarà exercint les seves funcions com a òrgan representatiu del nostre Moviment, en el cas que no existeixi organitzat un nucli afí a l’interior y cabent esperar una etapa de lluita duríssima per eliminar al corrent polític que usurpa actualment la representació del nostre Moviment[007].
A això ha contribuït també la falta d’interès mostrat en general pels especialistes per abordar aspectes concrets del moviment llibertari, clarament perceptible en l’escassa historiografia que sobre aquest ha aparegut en les dues últimes dècades. I, a més a més, els pocs que sí ho fan, solen centrar la major part de la seva atenció en les etapes cronològiques anteriors a la guerra civil i en els típics temes violents: aixafament de l’alçament rebel al juliol de 1936, “Fets de Maig” de 1937, etc. Els relacionats amb les transformacions econòmiques, socials i culturals, queden relegats a un segon pla i la participació política institucional tan sols s’esmenta —el menys possible, de passada— com quelcom gairebé anecdòtic.
Contràriament, considerem de la major importància endinsar-nos de manera objectiva en l’estudi de la inclusió generalitzada dels militants de les organitzacions llibertàries en tots els organismes públics existents a la zona republicana, al llarg de tot el conflicte bèl·lic civil, així com de les relacions polítiques mantingudes amb la resta de les organitzacions antifeixistes i la seva participació en la gestió pública dels interessos generals, afectant les seves decisions, directa i indirectament, tant als ciutadans que vivien la guerra a la rereguarda, dia darrera dia, com als que es jugaven la vida als camps de batalla.
D’igual manera, creiem que és necessari recordar no sols els fets violents, sinó tots aquells aspectes del moviment llibertari històric que ho singularitzen com a tal, perquè, com deia el mateix Diego Abad de Santillán a l’any 1976, sobre el paper de l’exili llavors i la possible importància del moviment llibertari a Espanya després de la transició democràtica:
No minimitzo l’esforç abnegat de determinats grups d’exiliats per mantenir publicacions d’una transcendència gaire relativa, sense ressò real fora del nucli íntim dels fidels (…) la immensa majoria d’aquestes publicacions no estan a l’altura dels nostres temps ni de l’actual problemàtica espanyola i mundial; viuen fora d’època; alguna vegada les hem equiparat a fulls parroquials (…) Es diria que ha desaparegut el temor a la llegenda negra sobre l’anarquisme, doncs per onsevol es parla d’ell, del federalisme, d’autogestió, de socialisme en llibertat, de socialisme humanista… Tots aquests conceptes van ser els basaments de les nostres teories de reivindicació social i humana, de la nostra manera de ser i pensar. Té, doncs, que resultar-nos grat que aquests conceptes i idees siguin avui compartits per tantes mentalitats procedents dels més diversos camps ideològics[008].
No podem continuar sostraient del coneixement històric l’evolució del moviment llibertari espanyol durant la guerra. Com ha manifestat Pere GABRIEL, “… a partir de juliol de 1936, l’esquema triangular al voltant del trentisme, del faisme i l’anarquisme pur, amb les consegüents connotacions de moderació, activisme colpista i discurs filosòfic, ja no serveix per explicar ni caracteritzar les tendències de la CNT. Les discussions van passar a girar entorn de tota una sèrie de temes nous i els diversos corrents van resultar reformulats…”[009].
En alguns mitjans llibertaris de tot el món hi ha, actualment, un interès creixent sobre el denominat “municipalisme llibertari”, una qüestió teòric-doctrinal posada de moda per alguns intel·lectuals estrangers (com és el cas de Murray Bookchin, gran coneixedor de l’anarquisme ibèric). Però, no obstant això, a aquest es contraposa tant l’existència d’un buit d’historiografia fefaent, seriosa, de confiança, sobre l’experiència municipalista que va suposar la guerra civil espanyola al llarg de tots els territoris peninsulars, com, també, fins i tot, la falta d’aprofundiment existent als anàlisi realitzats per les petites aportacions teòriques doctrinals posteriors a l’esdeveniment, que parlaven ja obertament no de “comunes”, terminologia de França, sinó de municipis[010].
Finalment, és convenient recordar que durant la guerra civil de 1936-1939, la comarca catalana no era una Administració territorial local amb competències pròpies, com ocorre en l’actualitat, sinó una divisió territorial que obeïa únicament a una voluntat política de descentralització administrativa de la Generalitat de Catalunya, al llarg i ample del territori català.
En conseqüència, no podem realitzar cap tipus d’aportació a la historiografia de la comarca del Vallès Occidental com a tal ens públic, sinó únicament referida al conjunt de municipis independents existents en el dit període que formen avui en dia part d’aquest. I com ens interessa conèixer el protagonisme polític de l’esquerra d’arrels llibertàries en el dit àmbit, representada per la CNT, només ens aproparem a la intervenció que va tenir la central sindical anarcosindicalista als Ajuntaments de cadascun d’ells (Barberà del Vallès, Castellar del Vallès, Castellbisbal, Cerdanyola del Vallès, Gallifa, Matadepera, Montcada i Reixac, Palau-solità i Plegamans, Polinyà, Rellinars, Ripollet, Rubí, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Sant Llorenç Savall, Sant Quirze del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Sentmenat, Terrassa, Ullastrell, Vacarisses i Viladecavalls).
El poder polític municipal institucional de la CNT es va estendre pel territori de tot Catalunya, des d’octubre de 1936 fins a l’ocupació franquista, al gener de 1939.
Abans, a l’estiu del 36, les organitzacions llibertàries es van integrar, en cadascun dels municipis on tenien presència, als organismes unitaris anomenats Comitès Locals de Defensa o de Milícies Antifeixistes, amb finalitats militars, de control de la rereguarda o front interior, complementant i col·laborant amb els nous Ajuntaments constituïts amb posterioritat al 19 de juliol. I els sindicats van ésser els primers interessats en normalitzar la producció i la distribució, activitats bàsiques, absolutament imprescindibles en moments de guerra, que els treballadors van assumir sense gaires problemes, doncs era normal que aquells als quals es consideraven amics i defensors dels rebels —en general, els grans i mitjans empresaris— no tornessin a aparèixer pels centres de treball.
En tots els casos, i com a conseqüència dels fets produïts, va ésser la normativa jurídica dictada pel Govern de la Generalitat —que tenia el suport de totes les organitzacions antifeixistes— l’encarregada de fer funcionar tota la maquinària de les diferents Administracions Públiques i la que va encarrilar l’activitat política unitària posterior, produint-se un canvi revolucionari a tots els àmbits de la vida quotidiana.
Aquest llibre analitza al detall el fenomen històric, intentant buscar visions objectives i raonaments del propi lector, partint de dades fefaents i fugint d’opinions interessades.