UNA COMARCA IMPORTANT DE LA CATALUNYA AUTONÒMICA

La comarca del Vallès Occidental comprenia un total de vint-i-dos municipis (Barberà del Vallès, Castellar del Vallès, Castellbisbal, Cerdanyola del Vallès, Gallifa, Matadepera, Montcada i Reixac, Palau-solità i Plegamans, Polinyà, Rellinars, Ripollet, Rubí, Sabadell, Sant Cugat del Vallès, Sant Llorenç Savall, Santa Perpètua de Mogoda, Sentmenat, Terrassa, Ullastrell, Vacarisses i Viladecavalls), sumant una extensió total de 581,33 km quadrats^[013].

En quant a la seva delimitació física geogràfica, està envoltada per les comarques del Barcelonès (al sud), el Baix Llobregat (a l’oest), el Bages (al nord) i el Vallès Oriental (a l’est). El seu perímetre s’inicia per la seva banda sud en la confluència del riu Llobregat amb la rambla de Rubí, en el terme de Castellbisbal; des d’allí s’enfila cap al Puig Madrona (336 m), i Collserola (512 m), baixa fins al riu Besòs i puja al Puig Castellar (301 m), al límit del terme municipal de Montcada i Reixac amb Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès).

Des d’aquí i abraçant la Vallençana, es projecta cap al nord, baixant des del turó del Pi Candeler (461 m, a la serra del Litoral) fins a la serra de Granera i els cingles de Gallifa. El límit nord de la comarca es fixa des del punt anterior cap a les fonts del riu Ripoll, pujant pel Montcau (1.053 m) cap al tossal de les Tres Creus (860 m), segueix per la rambla de la Cansalada i penetra en el terme municipal de Rellinars fins a la confluència amb el de Vacarisses.

En aquest terme trobem els límits occidentals de la comarca, seguint la rambla de Marà, el torrent de Can Joan, la serra del Coll de la Portadora (463 m), el tossal de les Bruixes, el turó de Sant Salvador de les Espases (413 m), el Puig Ventós (549 m) i la rambla de Sant Jaume, pel marge esquerre del riu Llobregat, per arribar a trobar la confluència amb la rambla de Rubí.

Aquest perímetre està vinculat als termes municipals i, per tant, contrasta amb una descripció fisiogràfica estricta de l’entorn comarcal: els fets socials, econòmics i administratius tenen més importància a l’hora de fixar els límits comarcals catalans que no els límits naturals basats en carenes, tossals i rius. Així, el Vallès Occidental presenta una heterogeneïtat interna que permet delimitar diversos sectors, articulats en forma de sistemes urbans.

Aquests sectors es relacionen per la xarxa de comunicacions però representen àmbits diferenciats. Al límit oest de la comarca, apareix la zona d’influència de Terrassa, àrea ben definida que sempre ha estat objecte d’una fort polèmica, en ser reivindicada per la ciutat de Terrassa com un tercer Vallès. D’acord amb aquesta realitat, la Generalitat de Catalunya li ha concedit la cocapitalitat junt amb Sabadell, però la rivalitat entre ambdues ciutats veïnes és una qüestió que es remunta a molts anys endarrere abans de la guerra civil.

La dita àrea d’influència egarense es configura en l’espai comprés entre la serra Prelitoral i la serra Transversal del Vallès i, a més del terme de Terrassa, inclou els de Castellbisbal, Rubí, Ullastrell, Viladecavalls, Vacarisses, Matadepera i Rellinars.

Una segona àrea d’influència és la corresponent a Sabadell, que inclou als municipis que ocupen el fons de la vall (Barberà del Vallès, Palau-solità i Plegamans, Polinyà, Santa Perpètua de Mogoda i Sant Quirze del Vallès), els situats al peu de la serra Prelitoral (Castellar del Vallès i Sentmenat) i, finalment, als estesos sobre la dita serra (Sant Llorenç Savall i Gallifa).

En tercer i últim lloc, es troba una altra àrea d’influència, la que rep l’impacte més directe de Barcelona, formada per Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Montcada i Reixac.

Ha estat l’existència de les dites àrees d’influència el que ha originat que hi hagi hagut polèmiques sobre la seva delimitació territorial i sobre les divisions administratives vallesanes^[014].

És la depressió prelitoral la que centra la comarca i els seus marges perifèrics corresponen a la serra Litoral pel sud-est i a la serra Prelitoral pel nord-oest.

Vacarisses, Rellinars, Sant Llorenç Savall i Gallifa són municipis vallesans, en realitat, més per les vinculacions socioeconòmiques que per les geogràfiques.

El segment de la serra Prelitoral està constituït per una sèrie de massissos alineats de NE a SE, on es troben els punts més alts de la comarca: el Puig de la Creu (664 m), la Mola (1.104 m), el Montcau (1.035 m) i Castellsapera (940 m).

El segment de la serra Litoral, per la seva part, està constituït per Collserola i els tossals que s’alcen a l’est del riu Besòs en el terme municipal de Montcada i Reixac.

La plana de la comarca es troba al fons de la depressió prelitoral i en ella hi ha diverses rambles i una serra de baixa altura denominada Transversal o Central del Vallès.

El riu Ripoll neix en el terme municipal de Sant Llorenç Savall, travessa les poblacions de Castellar del Vallès, Sabadell, Barberà i Ripollet i conflueix amb el riu Besòs a Montcada i Reixac, rebent abans d’això les aigües que li vénen per la dreta des del riu Sec a Ripollet i la rambla o “riera” de Sant Cugat del Vallès. La part occidental de la comarca (Terrassa, Rellinars, Vacarisses, Viladecavalls, Ullastrell, Rubí i Castellbisbal) forma part de la conca del riu Llobregat.

Entre els torrents o rieres que porten les seves aigües directament a aquest, ens trobem amb la de Gaià i la de Les Arenes (coneguda com “de Rubí” a partir del seu pas per Ullastrell, Rubí i Castellbisbal), que neix al tossal d’Estenalles, entre el Montcau i la Serra d’Obac, i travessa Matadepera, Terrassa, Sant Quirze del Vallès i Rubí^[015].

En quant a la vessant econòmica, com moltes altres comarques catalanes, el Vallès Occidental va viure durant molt temps de les feines agrícoles i artesanes. A les terres de secà es conreaven el blat, la vinya i l’olivera, la qual cosa completava els conreus típics de l’agricultura mediterrània. Al costat dels rius que travessaven la comarca, hi havia petits horts. Es desenvoluparien també les patates, els fruits secs i els farratges.

La vinya es va convertir en el conreu més estès, però a la fi del segle XIX la plaga de la fil·loxera va destruir bona part d’aquest.

El desenvolupament de les comunicacions per carretera i ferrocarril (des de mitjans del segle XIX ja creuava la línia Barcelona-Saragossa les poblacions de Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Ripollet, Barberà del Vallès, Sabadell, Terrassa, Viladecavalls i Vacarisses i en la dècada dels anys vint els “Ferrocarrils de Catalunya” unirien Barcelona amb Sant Quirze del Vallès, Sant Cugat del Vallès, Rubí, Sabadell i Terrassa), acabarien per donar l’empenta necessària a la indústria vallesana, després dels necessaris canvis tecnològics i la recepció progressiva de mà d’obra, tant de la resta de Catalunya com de fora d’ella. Espanya se va anar convertint en el mercat bàsic per a la indústria tèxtil, l’enorme desenvolupament de la qual serviria per a l’aparició de la indústria metal·lúrgica especialitzada en la fabricació de la maquinària tèxtil, reduint així la dependència de la maquinària estrangera.

La proximitat a la capital catalana suposaria l’extensió de la infraestructura industrial comarcal a gairebé tots els municipis.

Així, encara que al començament del segle XX va començar una conjuntura de crisi a causa de l’estancament del mercat interior i de la pèrdua de les colònies, l’estabilitat de la indústria llanera va començar a superar-se en l’època de la Primera Guerra Mundial i els anys vint, quan es van incrementar les exportacions a Europa i Amèrica del Sud.

Al mateix temps que s’intensificava la producció, hi havia un creixement de la infraestructura productiva, que suposaria l’existència —en els anys trenta— de problemes de sobreproducció, a causa de l’estancament de la demanda del mercat interior espanyol i de la poca capacitat competitiva en els mercats exteriors.

Al costat de les dues poblacions que concentraven gairebé tota la indústria, hi havia altres localitats que començaven ja a despuntar en el dit sector econòmic i, conseqüentment, l’agricultura anava passant a ser en ells una activitat complementària per a molts dels seus ciutadans, a més de produir-se paulatinament una diversificació de la producció industrial (Sant Cugat del Vallès, Montcada i Reixac, Rubí, Castellar del Vallès, Sentmenat, Sant Llorenç Savall, Ripollet, Cerdanyola del Vallès, Santa Perpètua de Mogoda, Palau-solità i Plegamans, Sant Quirze del Vallès, Castellbisbal…).

La industrialització va donar pas al conseqüent desenvolupament del sector terciari de l’economia —el dels serveis— i a la comarca van sorgir diverses institucions de crèdit i d’estalvi molt importants.

El constant desenvolupament econòmic constituïa, al seu torn, un focus permanent d’immigració, d’augment de la població: ja en el segle XIX, Sabadell i Terrassa —capitals dels dos partits judicials existents llavors— es van convertir en els dos focus d’atracció dels pobles veïns, superant llavors la seva població el 50% del total comarcal entre els censos dels anys 1860 i 1877. I si el 1900 sumaven entre ambdues el 59,54% del total de la població, el 1920 ja era el 65,54%.

El creixement demogràfic continuat es deu a la immigració, procedent tant de la resta del territori català com de la resta d’Espanya (en la seva majoria d’Aragó, Llevant i Múrcia)^[016].

Així, el 1936 la població de fet dels vint-i-dos municipis del Vallès Occidental ascendia ja a 144.521 habitants, mentre que Barcelona ciutat tenia 1.062.157 i tot Catalunya 2.918.901.

No obstant la importància econòmica de la comarca a Catalunya i Espanya, la població dels municipis del Vallès Occidental únicament significava el 4,95% del total català, mentre que la de la ciutat de Barcelona —on la CNT tenia el gruix dels seus afiliats— suposava el 36,38%^[017].