LA CREENÇA I LA RAÓ, DIFÍCIL UNIÓ: L’OBLIT, UN RECURS EMOCIONAL

Avui en dia ens podríem formular la següent pregunta fonamental: per què resultava poc grat i interessant estudiar com arribar a aconseguir la nova societat amb què se somiava, en la que es creia? Fins i tot, també ens podem preguntar una altra més directa: per què a penes es va pensar, al llarg de dècades, en com seria la societat llibertària?

Molts cops s’ha volgut presentar les propostes hagudes al llarg d’aquell temps com importants i significatives, vàlides, però si s’examinen a fons, immediatament es percep en elles que són construccions mentals sense a penes carcassa, faltades d’una base sòlida que tingui en compte coneixements interdisciplinaris de les denominades ciències socials, jurídiques i econòmiques, de les realitats complexes que són objecte d’anàlisi per aquestes.

La resposta a ambdues preguntes no cal buscar-la —com alguns pretenen— en la falta de militants amb un mínim de coneixements tècnics específics en les disciplines citades ni en la falta de sentit comú: no trobarem la resposta si abordem l’estudi del moviment anarquista espanyol (i, dins el mateix, diferenciats entre si, el català, l’aragonès, el valencià, l’andalús, etc.) des d’una perspectiva únicament materialista, limitada en si mateixa, sinó que necessitem complementar-la —bàsicament— amb les explicacions que la anomenada “Història de les Mentalitats” i l’antropologia social ens aportin sobre el fenomen llibertari, en cada moment històric concret i en cada comunitat concreta. Un fenomen que definim com una creença no religiosa —però amb la mateixa autosuggestió mental individual— en uns principis teòrics doctrinals bàsics que tenen com a finalitat última i raó essencial de ser la supressió de la societat capitalista i de totes les institucions polítiques, socials i culturals que serveixen per a la seva consolidació i defensa, com a mitjà per aconseguir una transformació radical de la vida quotidiana individual i col·lectiva, basada en la llibertat, la dignitat i la justícia, pilars essencials per permetre el desenvolupament de totes les facetes que porta l’ésser humà com a tal.

Arribats a aquest punt, cal recordar que sempre s’ha considerat com a positiu en els mitjans llibertaris fer ús de la raó. Per tant, caldria intentar raonar fins a quin punt ha estat l’actitud dels propis militants llibertaris protagonistes de fets destacats de la guerra civil la que ha propiciat l’oblit sistemàtic del coneixement de la participació de la CNT en el poder polític, com a subjecte actiu d’aquest.

Per a nosaltres és de la màxima rellevància —té un profund significat— la seva negativa a plantar cara al seu propi passat, la seva negativa a realitzar confrontacions entre el que ells sentien i el que es veien forçats a realitzar, a dir, a viure. La seva negativa a treure conclusions lògiques i assumir-les com a tals… perquè el resultat significava desengany, dolor, amargor, frustració…

Aquesta és la vertadera causa de la subsistència —encara en els nostres dies— del dit desconeixement generalitzat i detallat, com qualsevol altra qüestió important de la guerra civil, més que per l’oblit que hagin pogut tenir els investigadors. Són majoria indiscutible els supervivents d’aquella gesta que han optat pel silenci del passat per considerar-ho això, un passat, mentre que, de la resta, gairebé tots, han preferit pensar que la millor postura personal per continuar lluitant pel seu Ideal —i seguir mantenint-ho com un company permanent de la seva vida íntima— era la de donar l’espatlla a l’acceptació dels fets i tot el que això comportava implícitament —l’acceptació d’una sèrie de realitats juridicopolítiques, econòmiques i socials complexes—, excusant-se que van ser forçats a realitzar uns actes a causa de les circumstàncies del moment, malgrat les seves idees, a pesar seu.

Els dits actes no s’assumeixen com realment propis, no hi ha una identificació íntima i personal amb ells, malgrat el dramàticament reals que van ser i de la voluntarietat en el seu protagonisme. Acceptar el possibilisme seria començar a acceptar altres coses, començar a qüestionar-se els sacrosants principis… i quan un creient comença a qüestionar-se a si mateix els propis principis en què s’asseu la seva fe, aquesta corre seriós perill d’esquerdar-se.

I és que, efectivament, la raó última per la qual s’abraçava l’Ideal, l’ideari bàsic, i calava fondo en els cors, en l’esperit dels que a si mateixos s’anomenaven anarquistes, no era una per una aspiració de tipus material immediat —de guanyar més o menys diners, senzillament— sinó per un motiu molt més eteri: es despertava en el receptor del missatge àcrata una fe cega i sense fissures en la dignitat de la persona humana. En el missatge, se li venia a dir el següent: per què t’arrossegues per tota la vida com si fossis un esclau si tu has nascut lliure, si tots hem nascut lliures i iguals… per què hi ha guerres, mort, violència, explotació i misèria, si tots pertanyem a la mateixa Humanitat, si tots som fills de la Natura.

És prou sabut que en matèria de fe, de creença, el millor per conservar-la no és precisament fer-se preguntes sobre el per què i el per a què dels diferents temes que puguin plantejar-se, raonar sobre les possibles respostes lògiques. Preguntar-se suposa començar a caminar un camí que porta, inevitablement, a trobar esquerdes mentals, a un debilitament, d’aquesta, a la consideració que —com diria Bertrand Russell— no hi ha res absolut i tot és relatiu. I si la força de la fe es debilita, difícilment s’estarà disposat a qualsevol mena de sacrifici personal en la necessària lluita rebel contra el sistema o règim opressor. Si, en canvi, no s’aprofundeix massa en l’anàlisi de la teoria, si no es parteix d’un contrast d’aquesta amb la realitat circumdant, la fe es manté i el creient abnegat viu “feliç” el seu —diguem— matrimoni amb l’Ideal, mantenint-se integrat plenament dins la seva “Església”, “Germandat” o com es vulgui denominar al grup revolucionari en què està integrat, els seus “companys” són els seus “germans en l’Ideal”. És més, tot això dóna un sentit a la seva vida i cap aquest camí enfoca quotidianament la seva existència.

Durant la guerra civil de 1936-1939, els habitants de Catalunya no únicament van viure l’experiència d’un règim juridicopolític totalment nou fins llavors (una dictadura d’una coalició de partits i sindicats) que va canviar la seva vida quotidiana econòmica, social i cultural, sinó que també van haver de viure i suportar el millor que van poder o van saber la carència, la misèria, la frustració, la por, la repressió i la inseguretat.

Una vida quotidiana que està molt allunyada d’algunes visions simplistes que es realitzen des d’una confortable butaca i en una època com l’actual, totalment diferent de la de llavors.

La rebel·lió reaccionària va dividir en dos blocs antagònics —antagònics és dir poc amb el que va passar, llavors i després— a la societat catalana i a la coalició d’esquerres que electoralment havia aconseguit el poder democràtic constitucional a Espanya i Catalunya (gràcies a allò què normalment es qualifica com una Constitució democràtica burgesa o del sistema econòmic capitalista), se li va unir la resta de l’esquerra, sabedora que eren moments d’unir l’espatlla en la lluita contra l’enemic comú: els militants llibertaris van haver de “baixar” a la realitat —la trista, complexa i mísera realitat— i deixar els seus “somnis” per a un altre possible moment futur.

La conseqüència gairebé immediata —i cada cop més decebedora— va ser, per a molts d’ells, un amarg desengany… un desengany semblant al què pateix una persona enamorada quan és abandonada pel seu amant. Una gran frustració i tristesa interior, allò que se sent anímicament i que és literàriament difícil d’expressar.

Sí, la rebel·lió reaccionària no únicament va suposar que uns milers d’anarquistes fossin “eliminats” gràcies a la guerra, l’exili o la dictadura, sinó també que altres tants sucumbissin psicològicament, rematant tot aquest tràgic procés mental un aïllament forçat, silenciós i gris, que va imposar el terrorisme estatal de la dictadura franquista, la por imperant en una societat vigilada, impermeabilitzada i tancada rígidament.

El missatge de llibertat, d’alliberament individual i col·lectiva gràcies a la construcció d’una nova societat, va quedar cada cop més per al record íntim personal…

La força del dit missatge, que antany era capaç de moure muntanyes i portar esperança els idealistes, no era ja sinó un conjunt de records amargs i tràgics, una cosa que no es transmetia a ningú, que s’ocultava fins i tot als propis fills… una cosa per oblidar, una cosa del passat.

Per a moltes desenes de milers de treballadors que es van afiliar a la CNT catalana amb major o menor grat, amb major o menor llibertat, amb l’única finalitat de subsistir i tenir millors condicions de vida per a ells i les seves famílies, la guerra civil va ser una experiència tràgica que va passar de llarg. En canvi, per a molts integrants de la minoria militant llibertària que buscava, anhelava, quelcom molt més profund, la guerra civil es va convertir en una mena de tomba del que més havien valorat fins llavors i formava part integrant de la seva pròpia personalitat.

Per sort o per desgràcia, la realitat circumdant és la que és, no la que es vol que sigui. Per sort o per desgràcia, sol tenir-se en compte la dita realitat per totes les branques del saber humà que versen sobre les ciències naturals, mentre que se sol prescindir de tot raonament científic semblant en la construcció de les doctrines socials. És més fàcil “vendre” somnis, facilitar la fugida mental d’una mísera, rutinària, gris o sòrdida realitat.

La imatge popular actual que es té dels anarquistes, s’ha anat fabricant pels mitjans de comunicació de masses des que va acabar la guerra civil fins a l’actualitat. Se’ls ha posat el qualificatiu de violents i a ells se’ls ha anat imputant tot el que va ocórrer de pitjor durant la contesa. A ells se’ls considera autors dels crims i de tota mena de delictes que va haver-hi al territori que no controlava el Moviment facciós. Fins i tot a ells se’ls atribueix, en gran part, la derrota…

Cap país del món denominat “occidental” ha tingut un moviment obrer organitzat tan influenciat per les idees bàsiques de l’anarquisme… segurament com a reacció esperançadora col·lectiva davant una situació asfixiant de misèria, explotació i injustícia que es van encarregar de perpetuar durant dècades —per acció o omissió— totes les institucions i entitats públiques i privades que van tenir algun tipus de poder polític, econòmic i cultural sobre la resta de la ciutadania. No obstant això, la dita influència servia més per dotar els treballadors d’unes associacions amb què defensar els seus interessos econòmics i laborals concrets i una cultura peculiar i diferenciada —en què es predicaven valors ètics i idees com el suport mutu, la solidaritat, la dignitat humana, la justícia social, la igualtat, la democràcia de base, el respecte al diferent o acceptació de la pluralitat en tots els ordres, l’harmonia natural i social, el pacifisme, la creativitat, el coneixement científic i tècnic, la utilització de la raó, el conreu de la pròpia personalitat individualitzada, el naturisme, l’ecologisme, etc.— que no per inculcar l’odi i la violència a les persones (fora “cega” —indiscriminada o incontrolada— o perfectament planificada, organitzada, freda, selectiva) i molt menys per organitzar-los jeràrquicament i militarment amb la finalitat de donar un cop d’Estat contra el règim imperant i instaurar una dictadura comunista llibertària.

Un clar exemple d’aquest enorme distanciament existent entre la realitat i la ment dels llibertaris ens ho dóna el Congrés estatal cenetista de Saragossa, celebrat en els primers dies de maig de 1936: s’esquiva qualsevol estudi seriós sobre com respondre al previst intent de cop d’Estat reaccionari feixista, concentrant la seva atenció la majoria dels delegats dels sindicats en qüestions totalment alienes a qualsevol aspecte de la realitat circumdant. Malgrat la gravetat de la situació, es busca el còmode, allò fàcil, la qual cosa pot proporcionar alegria i augment del fervor revolucionari entre el col·lectiu confederal. Quan un dels líders del moviment llibertari de l’època com Joan García Oliver —algú tan experimentat en el que avui podem denominar com a lluita armada o paramilitar— tracta d’introduir el tema de la reacció feixista, rep crítiques jocoses, basades en un pretesa idiosincràsia pacifista de l’anarcosindicalisme. Sempre s’havia parlat de la “vaga general revolucionària” com a mitjà per fer arribar, d’una vegada per sempre, la revolució somiada. Afers com el dels “comitès de defensa confederal” —la preparació, formació i consolidació d’un cos paramilitar llibertari de lluita armada, ben organitzat i equipat— quedaven marginats… el seu interès a arribar a algun avanç concret sobre com fer front, amb les armes a la mà, a la involució feixista que s’acosta, queda silenciat i es parla molt de tot el que ja s’havia parlat en multitud d’ocasions anteriors, menys de les conseqüències que podria tenir en cadascuna de les diferents Confederacions regionals la falta de plans delimitats d’acció o omissió a curt i mitjà termini, en tots els afers d’importància política, econòmica i social, que caracteritzaven la realitat circumdant dels militants i afiliats de cadascuna d’elles, del conjunt del moviment obrer i de la societat espanyola i europea.

Com sempre havia passat, la dita realitat tornaria a presentar la seva cara més lletja tan sols dos mesos i mig més tard. I com sempre havia passat, només els qui sí que havien pensat en tals qüestions i tenien quelcom de preparació per a tal eventualitat —la lluita armada als carrers— van poder aconseguir un mínim de forces coordinades amb les que fer front a la rebel·lió involucionista.

Però va ser l’excepció que va confirmar la regla: l’epopeia de Barcelona no es va viure en cap altre lloc de la resta d’Espanya. Sens dubte, això no hauria ocorregut de la mateixa manera si en altres capitals on hi havia gran presència confederal hi hagués hagut també uns militants de les característiques del grup de “Els Solidaris” (Oliver, Durruti, els germans Ascaso, etc.) ocupant càrrecs de la major importància en l’organigrama de la Confederació.

Evidentment, si no es va voler entrar a analitzar la dita qüestió, que podem adjectivar com bàsica o elemental, molt menys s’anava a entrar en una altra una mica més enrevessada: l’existència d’una pluralitat de partits polítics i sindicats d’esquerra, una cosa que si ja era ben visible a Catalunya, molt més ho era en altres zones de la geografia espanyola, on els llibertaris tenien menor implantació econòmica i social. Ningú es va atrevir a Saragossa a plantejar què calia fer amb els militants de la “competència”… empresonar-los?, matar-los?; molt menys encara qui, com o quant de temps, havia de defensar la revolució davant la possible involució i els atacs a aquesta des de l’interior del territori (quins límits havia de tenir el dit territori sobre el qual es realitzés en la pràctica la revolució?) i des de l’exterior de les dites fronteres (no hi hauria fronteres respecte a altres Estats, societats, comunitats o com es volguessin dir?)…

És més que probable que molts dels militants llibertaris que van morir en la resta d’Espanya en els primers dies de la guerra, haurien volgut presentar batalla real als rebels, abans que morir aixafats ràpidament i convertir-se en “màrtirs de l’Ideal”, que segurament s’haurien organitzat “militarment” per vendre molt més cara la seva pell…

L’anomenada “política de l’estruç” —això és, amagar el cap davant la realitat que ens embolica— condueix a no veure el que no es vol veure, però, sens dubte, això no porta com a conseqüència que aquella desaparegui.