LA SITUACIÓ ALS POBLES

Es tracta d’un estiu totalment convulsionat per l’alçament militar i la situació de guerra oberta i total contra el feixisme, que reclama accions urgents. Una síntesi de la mateixa la va fer en Rafael TASIS MARCA, al gener de 1937, quan va deixar escrit:

Va haver una Secció de Comarques del Comitè de Milícies Antifeixistes: els seus escrits portaven el segell següent: “Govern de la Generalitat de Catalunya —Comitè de Milícies Antifeixistes— Milícies Comarcals”.

Però una funció molt important de la Generalitat en aquells primers mesos de guerra va ésser la producció de normes jurídiques que evitessin les pugnes possibles de caràcter partidista o personal entre els Comitès i els Ajuntaments, orientant les seves respectives funcions i donant un marc legal que facilités la resolució dels múltiples problemes —sobretot de tipus financer— que plantejava la realitat de cada dia. Així, eren aprovats condicionalment pel Govern els pressupostos municipals ordinaris pendents de tràmit (27 de juliol) i es donaven normes per a l’aprovació rapidíssima dels pressupostos extraordinaris (31 de juliol); s’autoritzaven les transferències de partides del pressupost, per tal de permetre el pagament d’atencions extraordinàries (3 d’agost) i es permetia i facilitava la inclusió en els pressupostos ordinaris vigents de tots el cabals que en forma de subvencions o donatius ingressessin els Ajuntaments per cobrir les despeses en Defensa i l’Atur Forçós (6 d’agost), a més d’un Decret-Llei de 17 d’agost que autoritzava els Consistoris per votar a favor d’un crèdit extraordinari destinat a aquests últims conceptes, així com per confeccionar un Repartiment de caràcter extraordinari, cobrable d’immediat. Es tractava d’una norma que permetia els Ajuntaments catalans de satisfer llurs despeses extraordinàries amb càrrec als contribuents, d’una manera proporcional a la fortuna personal de cada ciutadà.

La realitat va ésser que en els tres mesos escassos que durà aquest període, més de nou-cents Ajuntaments actuaven normalment, dels 1.068 de Catalunya^[137].

Als pobles eminentment agropecuaris, la vida quotidiana d’aquell estiu va canviar amb el Decret aprovat a proposta de la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat, doncs es decretava la sindicació obligatòria dels conreadors de la terra: tots venien obligats “a realitzar, a través del Sindicat Agrícola, dels definits per la Llei de Sindicats Agrícoles del 30 de març del 1934, de la localitat respectiva, la venda i, en el seu cas, la transformació dels seus productes agrícoles i ramaders, la compra dels gèneres que necessita per a les seves necessitats professionals, l’assegurança contra els diversos riscos que amenacen el seu treball i els seus béns, i l’obtenció del crèdit necessari per a la marxa de la seva explotació agrícola”^[138].

Ens ocupem ara de la situació que es viu en cadascun dels municipis al llarg de l’estiu, agrupats segons la seva població, abans de l’entrada dels llibertaris en el Govern català:

A) Municipis de fins a 1.000 habitants:

• Gallifa:

El nou Alcalde serà també el president del Comitè Local de Milícies Antifeixistes del poble. Es confiscaran immediatament les finques rústiques i urbanes de David Casulleras. També resultarà mort un veí: el propietari de Can Bosch i advocat de professió, Lluís Vila Bassols^[139].

• Matadepera:

L’Ajuntament procedirà a realitzar, amb ajuda del Comitè Local de Defensa, les confiscacions pertinents i anirà sufragant les despeses de “els serveis de vigilància municipal amb motiu de la sublevació feixista”, a més de continuar amb l’activitat normal quotidiana d’aquest, al llarg de tot l’estiu. Es confiscaran vint-i-tres immobles, a més d’un automòbil destinat al servei del propi Ajuntament.

Un de dits immobles és la finca rústica denominada “La Barata”, que ja hem citat amb anterioritat, propietat d’Antoni Barata Rocafort, que serà víctima de la repressió política a Terrassa al començament de la guerra. Els seus “delictes” eren els següents: ser membre de la CEDA, antic regidor i candidat a Diputat de les Corts de la República en les passades eleccions legislatives pel Front Català d’Ordre. Tres de les dites cases confiscades se cediran a la UGT, el POUM i la CNT, per ser destinades a seus socials de les dites organitzacions^[140].

La repressió subsegüent va produir dos morts en aquest municipi: Josep Valls Pi (antic Alcalde i de professió paleta, trobat mort l’endemà de constituir-se el segon Ajuntament de guerra) i Lluís Valls Vall (un jornaler)^[141].

• Polinyà:

Encara que no consten defuncions a causa de la guerra, el Comitè Local Antifeixista de Polinyà sí que va realitzar diverses confiscacions d’immobles, que l’Alcalde es va ocupar convenientment de tramitar a la Generalitat per a la seva aprovació. Entre elles, podem esmentar l’església (que es va utilitzar com a magatzem del Sindicat Agrícola Cooperatiu — Unió de Rabassaires), la casa rectoral (carrer Major, núm. 48, utilitzada com a escola) i una casa al carrer de la República núm. 17, utilitzada pel dit Comitè^[142].

• Rellinars:

El primer ple del Consistori que se celebra després de començar el conflicte civil, té lloc tardanament, el 7 d’agost, per complir a allò que s’ha preceptuat en el Decret del 22 de juliol sobre constitució dels Ajuntaments catalans:

Per ordre del Comitè Antifeixista, es reuneix junt amb els senyors que componien la candidatura del Front Popular, prenent possessió de l’Ajuntament (…) A continuació s’acorda: que no havent trobat cap conseller a la Casa Consistorial, per haver abandonat els seus llocs l’Ajuntament de dretes, es procedeix a enviar-los una comunicació manifestant-los que queden destituïts dels seus càrrecs en compliment de les ordres publicades pel Govern de la Generalitat.

Es tria com a Alcalde al representant d’UR, Jaume Gibert Boada, acompanyant-li en la seva comesa els consellers Joan Viladoms Prunés (UR), Fermí Prunés Tarrés (ERC), Pere Calsina Genescà (ERC) i Marcelino Cardona Gall (ERC). Com a Alcalde segon va resultar triat, per unanimitat, Pere Calsina Genescà.

Després de la dimissió voluntària de l’Alcalde en el ple del 8 de setembre, és triat per unanimitat per al dit càrrec Fermí Prunés Tarrés i li van acompanyar en la seva tasca els consellers Pere Calsina Genescà, Marcelino Cardona Gall, Joan Viladoms Prunés i Lluís Brunet Prunés^[143].

Malgrat ser molt pocs els habitants del poble, va haver-hi també morts a causa de les represàlies polítiques, havent constatades dues defuncions en aquesta primera etapa: la del Secretari de l’Ajuntament, Antoni Bonfills Bonfills, i la de Francesc García Clárez, militant d’Acció Ciutadana^[144].

Quant a les confiscacions de propietats de l’enemic, en el ple del dia 30 d’agost es va acordar l’ocupació de l’empresa encarregada del subministrament d’aigua potable al poble, que era propietat d’Heribert Pons Arola (dipòsits, canonades, motors, rellotges, etc.) i, posteriorment, es confiscaria també del Mas Gibert (finca rústica) i quatre finques urbanes situades al carrer de la Raval, per haver pertangut el seu propietari al Sometent i a Acció Ciutadana, acusant-lo d’assassinats, saquejos i actes múltiples de violència, a més d’haver-se absentat de la localitat^[145].

Després del començament de la guerra, l’anarcosindicalista egarenc Fidel Lechón seria l’encarregat d’organitzar un sindicat adherit a la Confederació en aquesta localitat^[146].

• Ullastrell:

El Comitè de Defensa Antifeixista complia amb la seva comesa militar, portant a terme una feina unitària de les organitzacions antifeixistes existents al poble (ERC, ACR, UR, PSUC, POUM i CNT) i sense que això afectés la feina quotidiana normal de l’Ajuntament. Entre d’altres activitats, i com era general a tota la comarca, organitzava festivals per recaptar diners amb destí a les milícies.

Va haver-hi un mort en aquesta primera fase de la guerra: Joan Amat Turu, qui no era únicament un propietari agrícola important, sinó que havia estat cap en el Sometent, regidor als temps de la Dictadura i membre de la CEDA^[147].

• Vacarisses:

Constituït l’Ajuntament segons el Decret de 22 de juliol, la seva activitat al llarg de l’estiu va ser la normal de l’època, encara que va haver-hi molta activitat a causa de les confiscacions, ajudat pels únics sindicats locals existents: UR i CNT. Confiscades dotze finques rústiques (de les que tres eren únicament zones boscoses) i nou finques urbanes, una d’elles —situada al carrer Montserrat, núm. 7— es destinarà a seu del propi Ajuntament i del Jutjat Popular Municipal^[148].

Malgrat ser un poble amb tan pocs veïns, no sols va haver-hi confiscacions: tres homes van pagar amb la seva vida l’esclat del conflicte (un d’ells era sacerdot, un altre un guarda i el tercer havia sigut regidor)^[149].

• Viladecavalls:

L’activitat de l’Ajuntament continuaria el seu ritme normal d’activitat durant el dit estiu.

En el Comitè Local Antifeixista van col·laborar amb ERC i UR, l’UGT (controlada pel PSUC) i la CNT (representada en aquest per Miquel Casanovas Picó, dit “El Miquelet de la Marina”, futur conseller municipal). No va dur a terme cap activitat repressiva violenta (fins i tot va protegir al sacerdot d’un grup de milicians que va arribar des de la veïna Terrassa amb la intenció d’assassinar-ho, a causa de la popularitat que tenia entre els veïns del poble) i sí, únicament, algunes confiscacions d’immobles, propietat de “feixistes” absents^[150].

B) Municipis de 1.000 a 5.000 habitants:

• Barberà del Vallès:

L’únic mort que es va produir a Barberà en aquest període inicial de la guerra va ser el del Secretari municipal, Josep Ferrer Prat, el cadàver del qual es va trobar el 26 de setembre en el terme municipal de Sabadell. Havia estat exercint el seu càrrec des del 17 de novembre de 1927^[151].

L’Ajuntament es va constituir d’acord amb el Decret del 22 de juliol i va funcionar normalment^[152].

• Castellar del Vallès:

La primera sessió plenària de l’Ajuntament després del començament de la guerra es va celebrar el 12 d’agost i tenia una finalitat bastant clara, segons el seu Alcalde, Antoni Tort:

La Presidència exposa als reunits que el Comitè Local Antifeixista, del qual ostenta la presidència, ha suggerit la necessitat de recaptar cabals per fer front a les despeses ocasionades per la defensa contra la rebel·lió feixista i l’ajuda econòmica als treballadors en atur. El Comitè Local Antifeixista és de l’opinió que podria confeccionar-se un repartiment extraordinari setmanal entre els grans propietaris, petits burgesos i comerç, establint tres categories.

Els quatre consellers de la Lliga Catalana (que solien acudir als plens anteriors al començament de la guerra, a diferència del que van fer els seus companys de partit en molts altres Consistoris) no havien estat destituït dels seus càrrecs oficialment en cap ple anterior, però ja no assistien a aquest.

L’Ajuntament continuaria funcionant únicament per a les tasques més essencials, pròpies de les seves competències legals anteriors al començament de la guerra, ja que la feina del Comitè Local de Milícies Antifeixistes va ser important^[153].

A més del seu president, va estar format, entre d’altres, per Lluís Montagut Homet (PSUC), Josep Malla Rocavert (CNT), Vicenç Roca Artigas (CNT, director de l’empresa Tolrà), Francisco Fabra, Francisco Peña, Antón Rovira i Enric Comellas Tàpies (ERC, però que en ser el president del Sindicat Agrícola local, tornaria a ser conseller a l’octubre en representació d’UR)^[154].

Amb unes milícies al seu comandament compostes per un total d’uns 50 homes, es van confiscar, entre d’altres immobles, el de l’Ateneu Castellarenc —“amb el propòsit que serveixi per a totes les organitzacions i entitats addictes al moviment antifeixista (…) Les entitats de caràcter exclusivament cultural, poden també demanar els sigui concedit el local per a l’organització dels actes que desitgin celebrar”— i van salvar d’una sort incerta al sacerdot Joan Bosch, al metge Amadeu Casanovas Pobla i a les monges de les Germanes Vetlladores de Sant Josep (sota la condició que no vestissin els seus hàbits), les quals, al seu convent del carrer Nou, cantonada de Sant Josep, s’havien dedicat des de 1922 a l’assistència de malalts i van poder seguir fent-ho al llarg de la guerra^[155].

L’Ajuntament va acordar la confiscació al presumpte enemic d’un total de 31 finques urbanes i 23 finques rústiques, destinant-les a usos molt diversos: seus de la pròpia Corporació i de les organitzacions antifeixistes, escoles, activitats recreatives i culturals, industrials, agrícoles i ramaderes, etc^[156].

Hi hauria set assassinats a causa de la repressió política en aquest període. Un d’ells, un milicià a les ordres del propi Comitè Local Antifeixista (Ricard Sampere Pobla), qui seria executat per intentar ajudar a escapar a un sacerdot. Els altres desafortunats que van pagar les ires del moment van ser un jornaler, dos sacerdots, un director d’una fàbrica, un comerciant i un farmacèutic^[157].

• Castellbisbal:

Va haver-hi un bon enteniment entre les organitzacions antifeixistes que van formar el Comitè Local de Milícies, compost per ERC, UR, UGT, POUM i CNT. Presidit per l’Alcalde, la repressió política que va practicar al llarg de l’estiu es va cobrar tres morts (un sacerdot, un comerciant i un músic)^[158].

La presència cenetista al poble va ser posterior al començament del conflicte i es va deure a la feina realitzada en aquest sentit per la Federació Local de Sindicats de Terrassa.

• Cerdanyola del Vallès:

La relació entre les organitzacions antifeixistes (ERC, UR, UGT, POUM i CNT) és bona en aquests primers mesos de guerra i va realitzant la seva feina un Comitè de Milícies Antifeixistes conjunt de Cerdanyola del Vallès i Ripollet. Les confiscacions d’immobles són moltes, incloent barris residencials sencers, com el de Bellaterra. En un d’aquests immobles, el situat al carrer Santiago número 30, s’instal·la la Subdelegació de Cerdanyola-Ripollet, Vallès Central, del Consell de l’Escola Nova Unificada (“Consell de l’Escola Nova Unificada”, CENU), destinant-ho, a més a més, a grup escolar i parvulari (el complex denominat “Zona C”).

Entre les finques confiscades hi ha diverses cases residencials —situades als carrers Avinguda 14 d’abril, Francesc Layret i Pi i Margall— que l’Ajuntament destinarà a escoles públiques, el mateix ús que es donarà a la seu de la “Societat Sport Club” de Bellaterra^[159].

Cerdanyola del Vallès es va fer cèlebre perquè el subsòl de l’església del poble es va utilitzar com a cementiri per als afusellats al llarg de la guerra, arribant-se a recollir un total de 158 cadàvers a l’agost de 1943 i dels que únicament van ser identificats 48 (veïns dels municipis d’Igualada, Torredemberra, Vilanova de la Roca i Molins de Rei). Els morts en aquesta localitat fins a la constitució del nou Ajuntament —el 17 d’octubre— van ser un total de 9 persones: un industrial, un propietari agrícola que va ser Alcalde del poble a l’any 1923, un oficial del Registre de la Propietat Immobiliària que era militant de Falange Espanyola, dos comerciants (dels que un era cap de milícies de Renovació Espanyola), dos jornalers, un agricultor, un empleat, un advocat i el Secretari de l’Ajuntament de Cardedeu^[160].

• Palau-solità i Plegamans:

La relació amb el Comitè Local de Milícies Antifeixistes és bona i l’activitat de l’Ajuntament és normal, col·laborant amb aquell en l’organització de festivals per a la recaptació de diners amb destí a les milícies i altres qüestions, com eren les confiscacions.

Al capdavant del Comitè Local figuren Antoni Estany Padrós i Patrici García Albiol, ambdós de la CNT. Les altres organitzacions antifeixistes que figuren al mateix són també les úniques existents al poble, ERC i el sindicat camperol, UR.

Complint amb allò que s’ha disposat pel Govern català en el seu Decret del 5 d’agost, sobre confiscacions, aprovat a proposta del Conseller de Justícia i Dret, Josep Quero Molares (ERC), el Comitè Local va procedir a reomplir les “actes d’ocupació” que havia de remetre a la Generalitat (Comitè d’Apropiacions, amb seu al carrer Mallorca, núm. 269, de Barcelona), una per cadascun dels immobles objecte de la dita activitat, expressant en aquestes el paràgraf següent: “amb el prec que sigui feta adjudicació al Municipi d’aquest poble”. El remitent era l’Ajuntament, que era l’interlocutor legal per a això.

Entre els immobles que es van confiscar figuren la seu social de la Cooperativa La Popular, al carrer Anselm Clavé, s/on (que ho era, al seu torn, de la Lliga Catalana i que a partir d’ara s’utilitzarà com a escola infantil), dues cases propietat de Mercè Padró Torras (que ara seran utilitzades per l’Ajuntament per a les seves activitats) i un magatzem que la “entitat de dretes” denominada “Sindicat Agrícola i Caixa Rural de Palau-solità” tenia en propietat al carrer Anselm Clavé, s/on^[161].

Durant el mes d’agost hi ha constància de la defunció de Josep Mas Torras, antic regidor i Alcalde accidental, comerciant de professió^[162].

• Ripollet:

El Comitè Antifeixista va ser unitari amb el limítrof municipi de Cerdanyola del Vallès, com ja hem esmentat amb anterioritat. Això va obeir que tant la CNT —sindical majoritària— com l’ UGT tenien organització conjunta per a ambdós pobles, pel fet que a la fàbrica Uralita hi havia treballadors dels dos. Un dels integrants destacats d’aquest, veí de Ripollet i que seria conseller municipal a partir del 20 d’octubre, era el cenetista Pere Llargués Domènec^[163].

L’activitat de l’Ajuntament es va desenvolupar amb normalitat. Hi havia bona relació amb el Comitè Antifeixista de Cerdanyola-Ripollet. Aquest utilitzarà l’edifici de l’església com a garatge i aconseguirà que uns cent voluntaris s’apuntin com a milicians (veïns de Cerdanyola del Vallès, Ripollet i Montcada i Reixac) per partir cap al front aragonès, enquadrats a la Columna Durruti^[164].

Els morts constatats des del començament del conflicte fins a la constitució del segon Ajuntament de guerra, possiblement conseqüència de les represàlies de tipus politicosocial, van ser nou, dels que a cinc d’ells se’ls coneixia la seva militància en partits de dreta, un havia estat antigament Secretari de l’Ajuntament de Rubí (Joan Turu Sallés) i tres eren sacerdots^[165].

• Sant Llorenç Savall:

Al llarg de l’estiu la situació serà de tranquil·litat, col·laborant la CNT en el Comitè Local de Milícies, al costat de les organitzacions governants al Consistori. L’Alcalde està al capdavant del dit Comitè en qualitat de president —d’acord amb la normativa de la Generalitat— i és, al mateix temps, president de la delegació local del sindicat camperol UR.

S’arribaran a confiscar un total de 69 finques, la major part d’elles rústiques, prenent la iniciativa en el dit tema la CNT^[166].

El dia 31 de juliol es va trobar mort, en el terme municipal de Barberà del Vallès, el cos de què havia estat Secretari de l’Ajuntament, Segimón Serra Arbós, vinculat a la CEDA. Seria enterrat al cementiri de Sabadell. De tot això es va informar els consellers municipals en el ple del dia 2 d’agost^[167].

El dia 5 d’octubre, quan ja hi ha un Consell Executiu unitari de la Generalitat, anticipant-se al Decret de 9 d’octubre sobre nova constitució dels Ajuntaments, es produeix una situació històrica en aquest petit poble de muntanya: hi ha un ple extraordinari, convocat de manera urgent, en el que el Comitè Local Antifeixista declara dissolt el dit Consistori en la seva composició actual, quedant únicament en el mateix —cridat a partir d’ara Consell Local Municipal (Consell Local Municipal)— com nous consellers municipals Francesc Solà Ollé (UR), Joan Riatós Francàs (ERC), Josep Castella Ros (CNT), Joan Trench Vila (CNT), Joan Clotet Corominas (CNT), Llorens Brosa Utset (CNT) i Joan Parera Davi (CNT).

Es distribueixen els càrrecs del nou govern i el líder local de la CNT, Josep Castella Ros, és triat Alcalde per unanimitat, assumint la CNT cinc regidories d’àrea en el cartipàs municipal, ERC dos i UR cap^[168].

• Sant Quirze del Vallès:

En aquesta localitat es va formar el corresponent Comitè Local de Milícies Antifeixistes.

Fora per l’existència d’algun problema en les relacions amb aquest per part de l’Ajuntament o ben fora perquè Pere Lloret (el Director General d’Administració Local, pertanyent a l’organigrama del Departament de Governació de la Generalitat) ho va comunicar de forma generalitzada a tots els Ajuntaments, el ben cert és que l’Alcalde del poble va rebre una carta d’aquell, amb data 7 d’agost, de la que interessa ressaltar el següent contingut:

En compliment del que disposa l’Ordre Circular d’aquest Departament del 28 de juliol passat, establint que els Alcaldes, com a representants que són del Govern de la Generalitat i del de la República, únicament poden rebre ordres per al compliment i execució de qualsevol servei, per conducte de les Autoritats superiors, li faig present que cal observar l’esmentada Ordre Circular i que deurà Vostè estar en connexió directa amb el Comitè Local de les Milícies Antifeixistes, però, no supeditat a aquest. El que li comunico perquè en prengueu coneixement i efectes oportuns^[169].

I així va haver de ser, ja que quan els milicians volien desplaçar-se a una altra localitat era l’Ajuntament el que els expedia l’oportuna autorització, necessària per poder transitar sense cap problema^[170].

L’activitat quotidiana de l’Ajuntament, en les qüestions de la seva competència, no es va veure alterada per l’existència del Comitè: en els plens d’aquesta primera etapa de la guerra es prenen acords que afecten tots els àmbits de la competència municipal (incloent nomenaments de personal al servei del Consistori i l’establiment d’horaris comercials) i, a més a més, els relacionats amb les confiscacions de boscos, de nínxols de propietat privada i de la masia de Can Viver de la Serra, que serà destinada a sanatori municipal.

Després que la Generalitat disposés per Decret que els Ajuntaments tenien la possibilitat legal d’establir un nou impost en els seus respectius municipis, el denominat “Repartiment Extraordinari per a les despeses de Defensa davant el problema de l’atur i d’atur forçós”, el Consistori aprova —l’11 de setembre— una relació de noms de veïns i de la quantitat de pessetes que haurà de pagar cadascun d’ells pel dit concepte, així com el començament de la construcció d’obres públiques per pal·liar l’atur laboral existent entre els treballadors, contractant directament el Consistori a les empreses constructores^[171].

Quant a les confiscacions que acorda sol·licitar l’Ajuntament, seran, a més de l’església i el rectorat eclesiàstic, un total de 19 finques rústiques —que es destinaran posteriorment a la seva explotació agrícola o forestal— i 4 finques urbanes, destinant-se dos d’elles al propi Ajuntament (les situades al carrer Major, nombres 35 i 37), una a seu social de la CNT i l’última a seu d’ERC, al Passeig Primer de Maig^[172].

No hi ha constància de cap mort per motius polítics al llarg d’aquesta primera etapa de la guerra.

• Santa Perpètua de Mogoda:

Al si de l’Ajuntament es va dur a terme un procés de conjunció unitari de forces antifeixistes que es confonia amb l’existència del Comitè Local de Milícies. Com en algunes altres localitats, es produïa una anticipació respecte als esdeveniments posteriors normativitzats.

La Direcció General d’Administració Local va contestar positivament a la iniciativa del Consistori, raó per la qual aquest es va ampliar també a la representació del POUM^[173].

Després d’una visita efectuada pel President de la Delegació Comarcal—Vallès Central del CENU (amb seu a Sabadell), s’informa en el ple del Consistori, celebrat el 19 d’agost, que s’ha procedit a la constitució a la localitat d’una delegació local del dit organisme de la Generalitat, dependent del Departament d’Ensenyament, decidint-se en aquest procedir a realitzar les confiscacions necessàries —com la de Can Tayó— per al desplegament de la cultura primària. També servirà per a la dita finalitat l’edifici de les monges de l’Escola Sagrada Família^[174].

La normalitat en la convivència quotidiana entre els veïns serà la tònica general al llarg d’aquesta etapa, excepte el ja típic incendi de l’església del poble. No hi haurà víctimes per causa de la repressió política^[175].

• Sentmenat:

El “Consell Municipal” funcionarà normalment al llarg de l’estiu, encara que amb un altre Secretari Municipal, Antonio Calsina Davi, que ha substituït a l’anterior, Amadeu Miguel Martorell, després de ser destituït per l’Ajuntament, emparant-se en els Decrets del Govern central republicà de data 21 de juliol i del Govern autonòmic català del dia següent.

Un dels temes que abordarà, conjuntament amb el Comitè Local de Milícies, serà el de procedir a la confecció dels pressupostos per a la reparació immediata dels locals que s’han confiscat i que seran destinats a escoles, complint així l’ordre (donada pel Delegat Comarcal del CENU, Sarrà Serravinyals) que els nens puguin utilitzar-los en el moment de l’obertura del nou curs acadèmic.

Representants de l’Ajuntament acudiran en aquesta etapa a diversos actes públics de caràcter politicoinstitucional que es duran a terme a Barcelona i Sabadell^[176].

L’Alcalde pot passar a la història per ser el primer que va morir en plena guerra, no per acció de l’enemic situat a la rereguarda, a l’interior del territori català (la denominada “Cinquena Columna”), sinó per haver estat atropellat per un tren de la línia dels Ferrocarrils del Nord d’Espanya (actual RENFE) a la ciutat de Sabadell. El seu cadàver va ser exposat en el seu de l’Ajuntament i es va enterrar el 5 de setembre, invitant-se a l’efecte “a tots els Ajuntaments dels voltants, Cercle Republicà Federal de Sabadell i totes les entitats i organitzacions obreres de la localitat”. Li substituiria en el càrrec el Primer Tinent d’Alcalde, Salvador Pujol Sabé^[177].

Es van confiscar 29 finques urbanes. Respecte a la seva utilització, l’Ajuntament es va quedar amb la situada al carrer Pi i Margall núm. 15; el parvulari es va ubicar en la del carrer Passeig de Clavé, núm. 14; l’escola que depenia del CENU en la del carrer Joaquim Costa número 2 i la major part de la resta es destinarien a residències per als refugiats de guerra^[178].

Els assassinats a causa de la repressió política, al llarg d’aquests primers mesos, van ser tres: un paleta, un membre de la CEDA i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (és a dir, un propietari) i el sacerdot Enric Torramorell Rabella, de 63 anys d’edat^[179].

C) Municipis de 5.000 a 7.500 habitants:

• Montcada i Reixac:

En el Comitè Local de Milícies Antifeixistes estan presents les organitzacions ERC, UR, PSUC/UGT i CNT. En aquesta important localitat no hi ha agrupacions d’ACR ni del POUM. Hi ha una bon entesa entre els líders d’aquestes.

L’Alcalde assumeix la funció d’impulsor del nou ordre revolucionari —raó per la qual serà reelegit sense cap problema a l’octubre— en portar al Consistori cap a posicions radicals. Són significatius, per exemple, acords com el d’enderrocar l’edifici de l’església per la brigada municipal i dedicar el solar a una plaça de mercat (encara que necessitaran la conformitat del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, reconeixen els consellers) o el que qualsevol empleat de l’Ajuntament que cobri més de 70 pessetes setmanals, no podrà tenir qualsevol altre tipus d’ocupació remunerada ni percebre cap tipus de renda o pensió (incompatibilitat, dedicació exclusiva)^[180].

Els “Consellers” del nou Govern de la Generalitat prenen possessió dels seus càrrecs el dia 27 de setembre.

És la constatació definitiva davant l’opinió pública d’un fet històric sense precedents en el moviment llibertari internacional: els representants d’una organització sindical revolucionària anarcosindicalista donen el pas definitiu en la seva evolució d’adaptació possibilista al mig que els envolta, acceptant compartir les màximes responsabilitats de caràcter polític existents en un territori amb altres organitzacions de caràcter no llibertari.

És el començament d’una nova etapa en l’historia de l’esquerra llibertària catalana, radicalment diferent de la protagonitzada fins abans de la guerra i que suposa no sols oblidar l’opció d’una temptativa colpista que obri el camí cap a una dictadura de la CNT (el “anar a pel tot”, defensat per Juan García Oliver), sinó també acostar a la Confederació a un procés revisionista tant dels seus postulats estratègics com de la seva pròpia estructura organitzativa i la seva dinàmica de funcionament intern.

Aquest mateix dia, dimarts, l’Ajuntament de Montcada i Reixac celebra un ple extraordinari i, sense esperar tan sols a la publicació del Decret de nomenament novament Govern autonòmic, els regidors renuncien als seus càrrecs “per facilitar la unificació de l’administració del poble”, resolent que quedi “encarregat l’Alcalde per gestionar amb el Comitè Antifeixista Local la forma de complir a aquesta aspiració unànime del Consistori”^[181].

El resultat és que el diumenge 4 d’octubre ocorre un fet polític important: es constitueix el denominat “Comitè Municipal” a les dependències del Consistori, compost per les diferents organitzacions antifeixistes existents, en substitució de l’anterior Ajuntament i anticipant-se al Decret que acordarà el Govern català el dia 9 d’octubre, que regularà el dit caràcter unitari de les Corporacions Locals.

Ho formen els representants confederals Salvador Mellado Hernández, Juan Rodríguez, Rafael Castillo, Joaquín Martínez, Benito Hernández, Salvador García Valverde, Francisco Miras Rodríguez, Juan Téllez Domínguez, José Miras Rodríguez, Salvador García Valverde i Antonio Monreal, a més a més d’en Joan Colomer Canals (PSUC/UGT), Victoriano Carranza, Camil Puig Escudero (UR), Felip Gener Cañardó (ERC), Antonio Espinassa (UGT), Antonio Martínez Surroca (UGT) i Francesc Reverter.

Evidentment, els cenetistes s’han imposat —fent valer la seva major presència numèrica de militants— a la resta de les organitzacions antifeixistes del poble, encara que la dita majoria (amb 11 consellers) només serà efectiva fins al ple del 22 del dit mes, quan hagin de complir forçosament el Decret del dia 9 i acontentar-se amb 6 representants en el nou Ajuntament^[182].

De moment, es procedeix a organitzar l’administració municipal de la manera següent: Delegat del despatx d’afers generals (Juan Téllez), Ordinador de Pagaments (Victoriano Carranza), Dipositari (Francisco Miras), Delegat de Cultura (Salvador García), Delegat de Sanitat (Felíp Gener), Comissió Central (Rafael Castillo, Juan Téllez, Joan Colomer i Salvador Mellado), Comissió d’Abastaments (José Miras, Benito Hernández, Antonio Monreal i Camil Puig), Comitè de Guerra (Joaquín Martínez, Francisco Miras, Victoriano Carranza i Francesc Reverter).

No obstant això, l’acceptació unànime de la dita composició tan sols dura aquest dia, ja que en la pròxima sessió, la del dia 7 del dit mes, els quatre representants de la UGT manifesten, a través del seu portaveu (Antonio Martínez Surroca), que abandonen el dit Comitè Municipal, en haver rebut ordres respecte d’això i al·legant —entre d’altres raons menors— que la UGT no tenia la representació que mereixia.

Entre els acords adoptats pel Comitè Municipal, podem destacar els següents:

— En àmbits assistencials: la creació d’un menjador popular per a les persones que tinguin més de 60 anys, no puguin treballar o no tinguin mitjans de subsistència; l’establiment d’un ordre de preferència per entrar a treballar, a favor d’aquelles persones que no tinguin cap familiar que percebi salari; la confiscació d’un edifici per a la creació d’una clínica en què s’assisteixi a les dones embarassades; la prohibició de la mendicitat; la realització d’un estudi sobre l’entrega d’una paga setmanal als aturats i el repartiment del treball existent per torns; el cobrament pel propi Comitè de les rendes de tots els arrendaments urbans existents en la localitat, per destinar les dites quantitats al pagament de salaris de les activitats laborals que es creuen per als aturats.

— En els àmbits de l’ensenyament i la cultura: l’edifici confiscat a una institució religiosa per la CNT i que aquesta va oferir a l’Ajuntament per convertir-ho en Hospital, s’habilita per ser destinada a escoles públiques (les denominades “Grup Escolar del riu Ripoll”), el condicionament i posada de les quals en marxa es durà a terme el dilluns 19 d’octubre; l’ampliació de la biblioteca municipal, tant en extensió del local com del seu fons de llibres; el pagament de les excursions estiuenques escolars a Caldes de Montbui per als nens del poble.

— En defensa i seguretat interior: es redueix a 40 el nombre de milicians i membres de comitès amb dret a cobrament; es realitzen crides individualitzades a tots els homes del municipi en edats compreses entre els 18 i 40 anys d’edat, perquè acudeixin a la Casa Consistorial a presentar els seus documents militars i reomplir unes fitxes, amb vista al començament de la instrucció militar, d’acord amb el que estableix el Decret de 30 de setembre del nou Govern català.

— En matèria d’ordre públic: resolució negativa a la petició de diverses persones perquè els sigui expedit un certificat de bona conducta i tenir així un accés més fàcil a les denominades Forces d’Ordre Públic. Es considera que “qui vulgui defensar les llibertats del país, ben pot fer-ho inscrivint-se en les milícies, i dedicant-se al treball productiu un cop vençut el feixisme”.

— Per al foment de la nova economia: a la petició que han realitzat els treballadors que s’han confiscat de la fàbrica de serrar fustes de J. Capdevila, en el sentit que se’ls rebaix el lloguer que cobra l’Ajuntament tant de la finca com de la maquinària, li contesta dient-los que no se’ls cobrarà cap lloguer; resolució negativa a què sigui concedida, a una empresa privada que així ho ha sol·licitat, la concessió per a l’extracció de sorres dels rius Besòs i Ripoll i de la “riera” de Sant Cugat, “ja que no seria just que es concedís aquesta explotació per a un benefici o lucre particular, quan sent càrrec del municipi l’extracció, es dóna manera de guanyar-se el sustento a moltes famílies”; acordant pagar —a compte que es vagi reintegrant la dita quantitat conforme es vagi podent i sense cobrament d’interessos— les obres d’adaptació del local de l’empresa “Col·lectiva de Barbers”^[183].

Al cementiri d’aquesta localitat es va executar a diversos centenars de persones, a causa de la proximitat amb la capital catalana. Dels estudis realitzats fins avui, es desprèn que en aquests tres primers mesos de guerra la repressió va aconseguir a 14 persones del poble, de les que 6 eren pertanyents a entitats religioses i altres 6 estaven vinculades a organitzacions de la dreta local^[184].

• Rubí:

El comandament de les milícies rubinenques estava a càrrec del denominat “Comitè Executiu de Milícies Antifeixistes” (CEMA). Va estar format per representants d’ERC, UR, POUM i CNT-FAI, al no haver-hi a la localitat cap organització ugetista ni Ràdio local del PSUC.

El diumenge 2 d’agost va sortir el primer nombre del setmanari, bilingüe, “Combat. Organ dels Milícies Antifeixistes. Portaveu dels organitzaciones que integrin l’ A O R.” (és a dir, Aliança Obrera Revolucionària), editant-se amb la maquinària que s’havia fet servir fins llavors per editar el setmanari catòlic i conservador “Endavant”, situada a les dependències de la Cambra Agrícola Oficial i que ara serien seu del Comitè com abans ho havien estat de la Lliga Catalana (després denominada “Casino Espanyol”). Tenia un caràcter unitari i es publicaria fins a juliol de l’any següent^[185].

Entre els representants que les dites organitzacions van tenir en el Comitè al llarg de la seva existència, podem citar als següents: per ERC, Esteve Llopart, Joan Martí i Amadeu Tort; per la CNT, Joaquim Aragonès Campderrós (que serà conseller municipal a partir del dia 30 d’octubre de l’any següent), Domènec Dolcet Roura (qui substituirà a l’anterior —per dimissió— en el dit Comitè des del 15 d’agost i també serà conseller municipal a partir del 30 d’octubre de l’any següent) i tres representants més de la Confederació que van pertànyer al dit Comitè però que van comunicar a mitjan del mes d’agost —mitjançant escrit de la Junta del Sindicat cenetista— la seva renúncia al Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya i aquest els va respondre —en data 2 de setembre— que no els havia sigut acceptada i havien de continuar als seus llocs de responsabilitat: E. Algora, P. Abella i C. Alvarez^[186].

El CEMA va decidir que es dugués a terme la constitució d’un Comitè Femení de Defensa Nacional i a aquest se li van habilitar unes dependències al costat de la seva seu. Tindria com a finalitat bàsica la de recaptar donatius de roba i diners per als combatents (com va passar, per exemple, en la tradicional Festa de la Flor, celebrada el diumenge 30 d’agost). Les representants en el dit Comitè Femení van ser: pel Centre Democràtic Republicà (ERC), Carmen Crespo i Maria Roura Cortina; per les “Societats Camperoles” (és a dir, UR), Rosa Ricart Alemany i Pepita March Camats; pel POUM, Teresa Pereña Lázaro i Remei Pla Pallejà; per la CNT, Asunción Aragonès Campderrós i Emilia Metz Manzanares; per l’Ateneu Cultural, Adelina Martí Serrano i Joaquina Granero Molina; pel Grup Femení de la Cooperativa “La Rubinenca”, Angela Bonell i Rosa Casanovas^[187].

En la sessió ordinària celebrada pel Consistori el 26 d’agost, la immediata posterior a la seva constitució, es va aprovar, entre altres molts pagaments a realitzar per l’Ajuntament, l’abonament de 5 jornals (90,50 ptes.) a una persona per “desmuntar i muntar el rellotge del campanar i altres despeses que ha ocasionat el foc de l’església”^[188].

Però aquest ple pot considerar-se com històric per un altre motiu, ja que els consellers aproven, per unanimitat, fer cas omís de les normes jurídiques que regulen el funcionament d’adjudicació de les contractacions municipals d’obres públiques —el Reglament de Contractacions Municipals— i que sigui el propi Ajuntament el que s’encarregui, immediatament, de construir les obres que estaven pendents de realització, com a mitjà per mitigar el considerable atur existent al poble (“molt més quant aquest s’ha agreujat considerablement a hores d’ara de lluita contra el moviment facciós…”): la construcció del nou Grup Escolar (que ja s’havia adjudicat legalment a una empresa mitjançant subhasta realitzada el 15 de juliol), l’arreglament i construcció de clavegueram, arreglament d’edificis, arreglament i construcció de nínxols, etc. A més a més, decideix per unanimitat demanar un préstec de 100.000 ptes., acollint-se a allò que s’ha previst en el Decret aprovat pel Consell Executiu català (a proposta del Conseller de Governació, Josep Maria Espanya, d’ERC) el dia 17 d’agost, que diu —entre d’altres coses— el següent:

Constituïts tots els Ajuntaments de Catalunya sota una sola directriu, és no ja una alta conveniència, sinó una necessitat imprescindible, en les actuals circumstàncies, que les Corporacions Municipals disposin de suficients mitjans per complir amb tota eficàcia l’altíssima missió que aquelles els imposen (…) Art. 1r: S’autoritza als Ajuntaments de Catalunya a votar un crèdit extraordinari, l’import del qual es fixarà prudencialment en relació al respectiu Pressupost, amb destí a sufragar les despeses que ocasioni als mateixos Municipis el servei de la defensa nacional i les exigències de l’atur forçós (…) s’autoritza la confecció d’un repartiment, també amb caràcter extraordinari, i sense limitació quant a la matèria que pugui ser objecte de la imposició (…) Art. 3r: Les quotes seran aplicades en relació a les rendes i rendiments dels contribuents, volgudes pels Ajuntaments en la xifra que considerin justa, i també, amb caràcter subsidiari, es podrà utilitzar per determinar-les els signes externs de riquesa (…) Art. 4t: El repartiment, també amb caràcter extraordinari, i sense limitació quant a la matèria que pugui ser objecte de la imposició (…) Art. 5è: Les quotes seran aplicades en relació a les rendes i rendiments dels contribuents, volgudes pels Ajuntaments en la xifra que considerin justa, i també, amb caràcter subsidiari, es podrà utilitzar per determinar-les els signes externs de riquesa (…) Art. 6è.: El repartiment extraordinari esmentat no estarà subjecte als terminis i altres requisits del general o ordinari i entrarà en període de cobrament immediatament després que ho confeccioni i aprovi l’Ajuntament^[189].

L’Ajuntament prosseguirà la seva activitat normal quotidiana fins a la constitució del nou Ajuntament que ordenarà el Decret de 9 d’octubre, sense cap problema, atenent a les moltes necessitats del moment i de difícils solucions a curt termini, mantenint tots els serveis públics i, a més a més, ratificant-se en l’acord que es va adoptar en un ple anterior al començament de la guerra (el del dia 5 de juny), pel qual es decidia sol·licitar un préstec, per un import de 400.000 pessetes, a una entitat financera (actualment, “La Caixa”), per destinar-les a la construcció d’unes escoles^[190].

Per a la Delegació Local del CENU, l’Ajuntament va triar com a representant seu a Miquel Segura Mitjans (president de la Comissió de Cultura, conseller per ERC). Al seu torn, el POUM va tenir com a representant seu a Vicens Acín Mas i la CNT a Domènec Paloma Camí (futur conseller municipal)^[191].

El 27 de setembre sortiran de Rubí 54 voluntaris milicians, sota el comandament de Jaume Pla (POUM) i Esteve Llopart (ERC). S’integraran a la Columna Joaquim Maurín, dirigida pel rubinenc del POUM, Josep Rovira Canals (“Pep Rovira”, futur Cap de la 29 Divisió “Lenin”). Amb ells, ja serien més d’un centenar els milicians de la localitat que lluitarien al front aragonès^[192].

Les organitzacions antifeixistes rubinenques també van desenvolupar, a partir de la segona setmana de setembre, una sèrie d’iniciatives bàsiques en l’àmbit econòmic o juridicomercantil, gràcies a les confiscacions i col·lectivitzacions que s’havien vingut efectuant des de primers d’agost (entre les que es comptava la de l’empresa industrial més important de la localitat, “Rubí Industrial, S.A.”, propietat gairebé en la seva totalitat de Joan Arch). Clau per a la població va ésser la constitució d’una comissió o ponència conjunta per a l’elaboració d’un pla general de col·lectivització i control de tots els rams productius, doncs seria l’encarregada de perfilar el camí a seguir per la revolució econòmicosocial que es viuria al llarg de tot el conflicte.

Va estar formada per les persones següents: Ramón Pujol Albó i Pere Serra Llunell pel Centre Democràtic Republicà (ERC), Simeó Calaf Montserrat i Josep Rossell Morgades per l’UR, Josep Cardona Parera i Justí Rigol Sàbat per la Cooperativa La Rubinenca, Tomàs Coll Arenas i Josep Bertran Riba per la Cooperativa de Producció Agrícola 1er. de Maig, Jaume Martí Serrà i Lluïu Martínez Marcè pel POUM, Jesús Montroig Cuartero i José Sánchez Meca per la CNT^[193].

D’acord amb la relació que l’Ajuntament de Rubí va enviar a la Comissió de Responsabilitats de la Generalitat, va haver-hi 77 confiscacions de béns immobles, dels que 61 eren urbans i 16 rústics^[194].

Quant als veïns d’aquest poble que van ser presumptament víctimes de la repressió política, per considerar-se enemics (abans de la constitució dels Ajuntaments que ordenarà el Decret del 9 d’octubre), hi ha constància d’un total de 6 morts, dels que dos eren sacerdots (Josep Guardiet Pujol i Josep Rovira Camps) i un tercer —Antoni Moliner Fuster— havia estat regidor; la resta eren un agricultor, un electricista i un jornaler^[195].

• Sant Cugat del Vallès:

En el moment d’esclatar la guerra, l’Alcalde té sota el seu comandament, en qualitat de Delegat Local d’Ordre Públic (competència que tenia assumida la Generalitat des d’abans del començament de la guerra i que suposava el comandament directe de totes les Forces d’Ordre Públic existents a Catalunya), a 8 mossos d’esquadra (és a dir, membres de la policia autonòmica) i a 5 carrabiners. No hi ha incidents d’esment i el dia 20 de juliol es convoca a una reunió a la Sala Tadeu per a l’organització del Comitè Local de Milícies Antifeixistes, acudint a aquesta ERC, ACR i UR.

Més tard s’unirien el POUM, la UGT, la CNT i el PSUC.

Cada organització tenia dos representants. La seu es va establir al Monestir, després d’haver aconseguit que patrulles d’altres llocs no arribessin a destruir-ho el dia 21 de juliol. La part de l’església va ser utilitzada com a magatzem de productes agrícoles per l’UR.

Dividit en diverses seccions, ERC (Ramón Batet Farrés, paleta per compte pròpia o, el que és el mateix, un empresari autònom de la construcció) i UR s’encarregaran de l’àmbit relacionat amb els aprovisionaments, la CNT (Josep Presas Llenas, barber de professió i nascut en Sant Feliu de Guíxols) s’encarregarà de l’economia i el POUM (Ramón García Corbacho) i el PSUC (Jaume Cussó Junyent) de les patrulles de vigilància i investigació^[196].

L’Ajuntament va prosseguir la seva activitat normal al llarg de l’estiu.

Les confiscacions polítiques van arribar a afectar un total de 119 finques urbanes i 15 solars. Quant a les defuncions constatades d’aquesta primera època, es xifren en 8, entre els que hi ha dos sacerdots, dos comerciants, un Mosso d’Esquadra i Pere San Mestres, considerat membre de la Lliga. La casa d’aquest últim (situada al carrer Major núm. 19) seria confiscada pel PSUC/UGT, per utilitzar-la com a seu^[197].

Sabadell i Terrassa.

• Sabadell:

L’activitat que du a terme l’Ajuntament al llarg de l’estiu es redueix a l’estrictament fonamental i pròpia de les seves competències legals^[198].

Sol basar-se en els acords adoptats amb anterioritat per la Comissió de Govern, recollint en ocasions propostes realitzades pel Comitè Local de Defensa-Milícies Antifeixistes. Així, va haver-hi reunions totalment normals de la Comissió de Govern Municipal des del 13 d’agost, amb realitzacions, propostes i acords concrets sobre afers municipals que van dur a terme els regidors de Finances (Puig Pujol, anomenat Delegat de Banca de la Generalitat a Sabadell), Foment (Francesc Tomàs Solé), Cultura (Salvador Sarrà Serravinyals, qui és Rector de la Universitat Autònoma de Barcelona i ha estat anomenat per la Generalitat Delegat per l’UAB, Comissari de Confiscacions, Comissari de l’Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell i Comissari per a l’estudi i creació a Sabadell d’un Institut-Escola i d’una Escola Catalana de Comerç, a més de ser un dels delegats de l’Ajuntament en la Delegació del CENU a Sabadell i President d’aquesta) i Governació i Assistència Social (Joan Lladó Matas, qui va constituir el Comitè de Coordinació de Serveis d’Assistència Municipal, “amb la missió de dirigir i controlar els establiments d’Assistència Pública” que estaven a càrrec de patronats o bé de congregacions religioses).

A més a més, els acords més importants adoptats pel Consistori apareixen publicats en el Diari Oficial de la Generalitat.

L’explicació d’aquesta activitat de l’Ajuntament és fàcil: la major part de les seves comeses o competències eren diferents de les que havia començat a realitzar o exercir el Comitè Local. Per exemple, qüestions com els acords adoptats en el ple de l’Ajuntament del dia 16 d’octubre, aprovats anteriorment per la Comissió de Govern, relatius a destitucions d’empleats de l’Ajuntament i als nomenaments d’altres nous, proposats pel CLD-MA, entrarien dins les competències a afrontar que eren alienes a l’estricta gestió municipal de la ciutat i estaven més d’acord amb la seguretat del règim, d’aquest nou règim que ha nascut gràcies a la pròpia rebel·lió reaccionària; però la resta dels adoptats aquest mateix dia —i són molts— es troben dins el seu àmbit normal d’activitat, destacant d’entre ells els relatius a la confiscació dels serveis funeraris i la municipalització dels mateixos^[199].

Però, ja abans del començament de les hostilitats, és el Comitè d’Enllaç del Front Popular i Organitzacions Obreres el que està a l’espera d’esdeveniments des del dia 14 de juliol^[200].

Ha sorgit amb caràcter unitari, agrupant a totes les forces frentepopulistes i d’esquerra de la localitat, incloent a les organitzacions llibertàries^[201].

El seu portaveu periodístic és la publicació denominada “Full Oficial del Comitè del Front Popular i Organitzacions Obreres” i el seu primer nombre apareix el dimarts 21 de juliol. Serà l’únic periòdic polític existent a la ciutat fins que deixi de publicar-se, la qual cosa es produirà el 9 de gener de 1937.

El 23 de juliol és quan ja es constitueix de forma oficial l’òrgan col·legiat unitari de comandament de la coalició politicomilitar que ha sortit guanyadora, el Comitè Local de Defensa-Milicies Antifeixistes i, a l’efecte, el “Full Oficial” es convertirà en el seu portaveu.

Es du a terme el dit acte en presència del Delegat d’Ordre Públic de la Generalitat —és a dir, de l’Alcalde, Joan Miralles Orrit— i al saló de conferències de l’Ajuntament de Sabadell, celebrant-se el mateix dia al vespre un multitudinari acte públic de presentació pública, en el que intervindrien com a oradors: Joan Miralles, Josep Moix Regàs (com a representant del Comitè Local de Defensa acabat de crear, del que detenia el càrrec de president), Edgard Ricetti Escandella (per la CNT-FAI), Miquel Bertran (pel Comitè d’Enllaç del Front Popular) i Joan Vila (pel POUM). Integren aquest nou Comitè:

• Pels partits del sector que generalment es qualifica com a “republicà” (Círcol Republicà Federal, Izquierda Republicana, ERC y ACR): Joan Pont Padrós (President del Círcol o Centre Republicà Federal, será elegit Secretari del Comité Local de Defensa) i Josep Esteve Aguiló (ERC).
• Per la UGT: Celestí Fabregat Mor.
• Per la Federació Local de Sindicats (ex-CNT i encara no integrada en la UGT, però controlada per membres fundadors del PSUC): Antoni Bernat Rius, Josep Pardell Bartolomé i Josep Moix Regàs (qui es anomenat President)^[202]. També hi seràn al mateix, amb posterioritat, Antoni Bernat i Sebastià Vera.
• Pels partits obrers (se consideraven com a tals el PSUC, el POUM i l’ Ateneu Sindicalista Obrer de Divulgació Social, vinculat al Partit Sindicalista): Galileu Molins Ventura (POUM) i Ricard Bernat Setó (de l’Ateneu Sindicalista i, des de maig de l’any següent, ja d’una manera “oficial”, de la delegació del PS en Sabadell).
• Per la CNT: Antonio Silvestre Franco (futur conseller municipal) i Juan Geniva Giménez.
• Per la FAI: Edgard Ricetti Escandella (sería substituït posteriorment per Jesús Jara Pérez)^[203].

Aquest Comitè duraria fins a la constitució del nou Ajuntament, realitzada el dia 17 d’octubre, dissolent-se de manera oficial cinc dies després.

Els seus components no treballaven i es dedicaven en exclusiva a aquest, cobrant idèntic salari setmanal que qualsevol milicià que estigués al front o a la rereguarda: 75 pessetes, encara que a partir de la segona quinzena d’agost es va fixar ja en 70 per al milicià “normal” i en 80 per als conductors. Des de la segona setmana d’octubre, aquell milicià que cobrés anteriorment a ser-ho més de les 70 esmentades, tindria dret a cobrar la diferència directament del seu patró.

La dotació de milicians de rereguarda que hi havia a la ciutat el 3 d’agost era de 189, comptant els elements dels comitès directius, personal administratiu i de servei a càrrec seu, els conductors, el personal al servei de les organitzacions antifeixistes i els milicians de les patrulles. Al començament d’octubre, ja havia pujat a 221 membres.

El total de milicians de Sabadell, incloent els dels fronts de batalla, s’aproxima a 1.000 a primers de setembre i puja fins als 1.535 en data 22 d’octubre. La meitat d’ells pertanyien a la CNT^[204].

Al costat de les forces milicianes de la rereguarda, hi ha mes forces protectores del nou règim juridicopolític sorgit de l’aixafament de l’alçament facciós: les que ja existien abans del començament de la contesa.

Quan quedin dissoltes les milícies, els seus components podran integrar-se en un nou cos de policia especial local, posat en marxa pel nou Consistori a partir del 29 d’octubre: el Cos d’Investigació i Patrulles de Control^[205].

És interessant conèixer que el CLD-MA es va estructurar en vuit seccions, cadascuna d’elles amb el seu propi personal. Eren les següents:

• Milícies. Al capdavant d’aquesta secció figurava un comitè. Un dels seus membres va ésser Galileu Molins Ventura (POUM). La seva funció principal era l’organització de les patrulles de control, que van començar a funcionar de manera regular per la ciutat a partir del día 2 d’agost. Investigava, reprimía als facciosos o sospitosos de ser-ho i organitzava a les milícies de la rereguarda.
• Investigació i Trànsit. Dos dels membres de la mateixa van ésser el cenetista Juan Geniva Giménez i Josep Esteve Aguiló, d’ ERC.
• Subministraments
• Proveïments. Presidida per Pere Manyé Albertí (FLS), també formaria part de la dita comissió el president local d’ACR, Feliu Prats Grané.
• Premsa i ràdio. Tenia per objectiu controlar totes les emissions radiofòniques que s’emetien a la ciutat. També es va fer càrrec de l’edició del “Full Oficial”. Van formar part de la mateixa Joan Sangrés Serarols, Saderra (PSUC), Joan Vila (POUM) i Pere Cadena.
• Sanitat. Es va dedicar fonamentalment a recollir material sanitari destinat als ferits i als hospitals, a més del reclutament de personal sanitari per al front de guerra.
• Depuració
• Assumptes civils y administratius. Esteve Gené formaria part de la mateixa.

Posteriorment, també dintre del CLD-MA, es crearia la Comissió d’Indústries de Guerra.

Un altre organisme unitari de nova creació va ésser el Comitè Coordinador del Treball. Funcionava com a organisme central de control i intervenció dels sindicats en l’economia de la ciutat. Integrat per tots els existents en aquesta (la FLS —antiga escissió “oposicionista” de la CNT i que s’integraria el 22 d’agost de 1936 en l’UGT— i el Sindicat d’Empleats i Tècnics, l’UGT i la CNT), es constituiria el dia 1 d’agost i en aquest estarien, entre altres, Emili Mira i Francesc Abad.

Serà aquest comitè unitari el que ordenarà als treballadors de la localitat tornar a la feina el dilluns dia 3 d’agost i anunciarà diverses mesures importants a través del portaveu “El Full” núm. 13, del diumenge 2 d’agost: jornada de 40 hores setmanals, augment del 15 % dels salaris, exempció d’incorporació al treball per als membres de les milícies i dels comitès superiors de les organitzacions antifeixistes (els sous dels quals seran pagats provisionalment per les seves empreses respectives) i, quelcom realment fonamental per poder portar a terme un control dels assalariats, l’obligació d’estar afiliat a un sindicat per poder treballar^[206].

En tractar-se d’una ciutat tan important econòmicament, les confiscacions de béns de l’enemic van ser moltes i en elles van intervenir tant l’Ajuntament com totes les organitzacions d’esquerra. La majoria d’elles van tenir com a destinataris a congregacions religioses i a elements significatius de la dreta local (Círcol Tradicionalista, Acció Popular Catalana, CEDA, Lliga Catalana, Renovació Espanyola, Falange Espanyola, etc.), molts d’ells grans empresaris^[207].

La nova UGT sabadellenca tindria sota el seu control durant la guerra al voltant del 75-80 % de la població obrera, mentre que el percentatge restant seria per a la CNT, com veurem més endavant.

Excepte qüestions puntuals sense importància (relatives a accions dels camperols cenetistes de la localitat, uns pocs obrers en atur que necessitaven treballar algunes terres confiscades per poder subsistir ells i les seves famílies), hi hauria un bon clima d’entesa i col·laboració entre ambdues organitzacions en les qüestions bàsiques econòmiques i socials (amb la formació d’alguns comitès conjunts per a l’ordenació i control de diversos sectors de l’activitat econòmica, com també va passar a la major part de Catalunya), però no va ocórrer així en l’àmbit estricte del poder polític institucional local, en el que Josep Moix i els seus companys no sols es van venjar dels enfrontaments de tota mena que van tenir durant els tres primers anys de la Segona República, a causa de la seva oposició als maximalistes (denominats genèricament “feixistes”), sinó que van aprofitar la seva majoria política i social per provocar la sortida del Consistori del grup municipal de la CNT.

És important assenyalar que Sabadell va ser, després de Barcelona, la segona ciutat catalana on més aviat es va constituir la Delegació del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada, organisme de la Generalitat de Catalunya presidit pel cenetista Joan Puig Elias) de la Generalitat de Catalunya, tenint competència no sols sobre la localitat sinó també sobre les de Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui, Sant Cugat del Vallès, Sant Llorenç Savall i Gallifa.

Aquesta Delegació va estar integrada per cinc representants de l’Ajuntament de Sabadell (Salvador Sarrà, Artur Bracons, Maria Vinyes, Josep Palau, Josep Ribell), dos de la FLS (Ricard Fornells i Joaquim Montosell), dos de la CNT (Edgard Ricetti i Ramón Calopa), un del POUM (Manuel García), un del Sindicat d’Empleats i Tècnics (Ramón Ventura) i un de la UGT-PSUC (Francesc Carreras), el seu president seria el conseller-regidor de Cultura de l’Ajuntament, Salvador Sarrà, sent vicepresident Ricard Fornells i secretari, Ramón Calopa.

Es formarien quatre ponències o comissions dintre de la mateixa: la d’ensenyament primari, la d’ensenyament secundari, la professional i tècnica i la d’ensenyament artístic i literari^[208].

Es comptabilitzen 51 morts al llarg de l’etapa del primer Ajuntament de guerra, de les que 23 corresponen a membres de congregraciones religioses (escolapis, maristes i claretianes) o sacerdots (encara que únicament catòlics, ja que no va haver-hi cap repressió contra congregacions religioses de tipus protestant, que no sols van mantenir els seus edificis sense confiscar, sinó que van prolongar la seva activitat durant tota la guerra) i les altres 22 tenen una clara filiació política enemiga (és a dir, de la dreta local: Unió Patriòtica, Requetès, Tradicionalistes, Falange Espanyola, CEDA, Lliga Catalana).

Entre els milicians de la rereguarda que van participar activament en la repressió, va destacar en Saturní Nicolás Antolino (“Lino”), afiliat a la Federació Local de Sindicats de la UGT^[209].

• Terrassa:

A la ciutat egarense no es produeix cap fet d’armes quan esclata la guerra civil a Barcelona. Possiblement, perquè uns dies abans de l’esclat de la guerra havien arribat a la ciutat una secció de guàrdies d’assalt i un grup de “mossos d’esquadra”, la policia autonòmica.

Els elements més decidits de l’enemic local —tan sols 37— viatgen fins a la pròxima ciutat de Barcelona (distant només 30 km) per unir-se als rebels militars de la Caserna d’Artilleria de Sant Andreu, raó per la qual els preparatius dels polítics de l’esquerra local no necessitaran ser posats en pràctica^[210].

Possiblement van ser a Barcelona perquè pensaven que la seva ajuda a la rebel·lió podia ser més útil al capital catalana que no a Terrassa, a tenor del dispositiu governamental que s’havia preparat per a tal eventualitat. De fet, tenien raó: el Comitè d’Enllaç Antifeixista ha estat reunit en una de les dependències de l’Ajuntament, en sessió permanent, des de la nit del dissabte dia 18 de juliol i “ha assistit a les autoritats populars i governatives de Terrassa (…) com en les altres poblacions catalanes”. És aquesta coordinació unitària la que ha permès seguir de prop tots els moviments i accions de significats elements “dretans i desafectes a les autoritats populars”.

El primer dels detinguts és el propietari de la finca “La Barata” —on residiria posteriorment Manuel Azaña—, Antoni Barata Rocafort, per ser “el cap de la CEDA”, seguint posteriorment altres 31 detinguts més (tots ells amb noms i cognoms d’origen típicament català). Quatre eren sacerdots^[211].

Al tercer dia de començada la guerra a Catalunya, el dimarts dia 21, al matí, quan encara s’estava lluitant a Barcelona, “les entitats obreres o polítiques de classe van emplaçar les seves oficines d’acció antifeixista als locals de les entitats polítiques de dreta i en els casinos de tradició burgesa i reaccionària. Així tenim que en el Círcol Tradicionalista està el Partit Comunista de Catalunya; en el Círcol Egarenc, el POUM i la Unió Local de Sindicats Obrers; en el Gran Casino, la CNT; en l’Associació Catalanista, el Partit Català Proletari i la UGT”.

Tampoc l’Alcalde, en qualitat de Delegat d’Ordre Públic, perd el temps i aquest mateix matí, veient que té la ciutat controlada, envia a uns 20 guàrdies civils a combatre a Barcelona, al comandament del Tinent Julve i del Sergent Vallès, dotació que tornarà a la seva caserna al vespre.

Al seu torn, el poder polític civil tampoc es queda croat de braços aquest mateix dia 21: l’Ajuntament, en ple extraordinari celebrat a un quart de vuit de la tarda, convocat aquell matí amb caràcter urgent, decideix l’ocupació de l’edifici situat al carrer Col·legi núm. 12, abandonat pels “Religiosos Escolapis, que en l’esmentat edifici es dedicaven a l’ensenyament”^[212].

El susdit Comitè d’Enllaç Antifeixista s’havia constituït “entre els partits d’esquerres i obrers: ERC, Joventut d’Esquerra Republicana (Estat Català), Partit Comunista de Catalunya, Joventuts Socialistes Unificades, POUM, Unió Local de Sindicats Obrers (ULSO, controlat pel POUM), FAI, CNT, UGT, PSOE, UR, Fraternitat Republicana Federal, Centre Catalanista Republicà”^[213].

Un articulista reflexa la situació que s’ha viscut a Terrassa durant aquests primers dies de lluita, sota el títol “Les jornades revolucionàries a Terrassa”: “La nostra ciutat, dins el natural nerviosisme i les indispensables precaucions adoptades per part de les autoritats i les milícies populars, ha viscut unes jornades passives. Expectants, prenyades de perills, això sí; però sense la sang, el dolor i les llàgrimes d’altres llocs”. Per si de cas, en feina d’inspecció preventiva, “la policia i les forces locals antifeixistes troben armes durant la nit passada a la fàbrica del carrer Mas Adei, propietat l’industrial Josep Tapioles” i continuen actuant conjuntament, duent a terme detencions i trobant algunes armes de foc en els registres efectuats^[214].

Serà el dijous, dia 23, en sortir els primers periòdics després d’ocórrer els fets, quan aparegui en ells inserit el següent Ban de l’Alcalde, Samuel Morera:

En virtut de les atribucions que em confereix la vigent Llei d’Ordre Públic en estat d’alarma i d’acord amb el Comitè d’Enllaç, faig saber a tots els ciutadans QUE: queda rigorosament prohibit tot registre domiciliari que no sigui autoritzat convenientment. Seran castigats tots els individus que aprofitant-se de les actuals circumstàncies i sense prèvia autorització, requisin qualsevol article dels establiments de la ciutat, venint obligats els industrials a denunciar els infractors. Els que siguin trobats en cas de pillatge, seran tractats amb tots els rigors que l’actual estat aconselli. Terrassa, 23 de juliol del 1936. L’Alcalde, Delegat d’Ordre Públic.

Al seu torn, tots, unitàriament, criden a l’allistament de voluntaris per fer la guerra contra els rebels i mantenir en ordre el nou règim naixent. En aquest sentit és la crida que es fa en la portada —amb grans titulars i requadre a la seva zona central— del portaveu d’ERC:

Inscripció en les milícies populars.— Els republicans i militants d’Esquerra Republicana de Catalunya que vulguin allistar-se en les milícies populars, disposats a anar on sigui per lluitar contra l’extinció total de les forces feixistes, passin aquesta tarda per la Casa del Poble per fer la corresponent inscripció. Igualment, poden dirigir-se per formular-la al Comitè d’Enllaç^[215].

Entre el divendres dia 24 i el dissabte dia 25, van succeint-se els esdeveniments vertiginosament: la normalitat va tornant a l’activitat quotidiana de la ciutat (després de les decisions dels diferents sindicats relatives a la tornada al treball), però també es van trobant cadàvers per les carreteres pròximes a aquesta; arriben altres cent guàrdies civils el divendres dia 31; es publica el Decret del dia 22 pel que els vuit consellers de l’oposició seran substituïts en la Corporació Municipal (quatre d’ells seran substituïts pels de la llista de la candidatura electoral —Josep Caixelós, Maurici Prats, Josep Valls i Manuel Mateu— i “els altres quatre que falten, seran designats pel Conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya a proposta dels diversos partits del Front d’Esquerres”) i es van coneixent els edificis que són confiscats per decisió de l’Ajuntament (Asil Busquets; Convents i Esglésies de la Concepció, al carrer Nord, núms. 25 i 27; edifici dels Carmelites, carrer del Vall, núm. 17; esglésies i escoles del Patronat de Sant Josep, als carrers Colom i Infant Martí; convent i església dels Carmelites, al carrer Concili Egarenc; convent de les Germanes Darderes, al carrer Alcalà Zamora; convent i escola de les Monges de Santa Teresa, al carrer Major de Sant Pere; edificis i béns de les empreses Mina Pública d’Aigües de Terrassa, Acondicionamiento Tarrasense i Mútua d’Assegurances de Terrassa) o per ordre directa de la Generalitat (edifici que la família Salvans posseeix en “la Barata”, per a l seu patrimoni artístic).

Això últim degut al desplegament i desenvolupament del nou organigrama de l’Administració autonòmica a la seva vessant militar, ja que el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (organisme pertanyent a tots els efectes al Departament de Defensa de la Generalitat, incloent l’econòmic), ha creat la Comissió de Milícies Comarcals (amb seu a l’Escola de Nàutica, situada a la Plaça del Palau) i sol·licita a tots els comitès de milícies locals i comarcals que s’hagin constituït fins aquest moment, que li remetin informació detallada sobre cadascun d’ells (noms dels milicians de què disposa cada comitè, material de guerra amb què compten, organitzacions que ho integren, etc.)^[216].

És en començar el mes d’agost quan es procedeix a la constitució oficial del Comitè Local Antifeixista, després d’una reunió prèvia realitzada en l’última setmana de juliol per a tal finalitat, assistint totes les organitzacions antifeixistes, per complir les instruccions rebudes de la Comissió de Milícies Comarcals del Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en les que es fa saber que “únicament reconeixerà la personalitat dels Comitès Locals o Comarcals constituïts amb les distintes representacions de les diferents organitzacions antifeixistes de les respectives localitats”.

El dit Comitè queda constituït amb la representació següent: ERC, 2 (Joan Mateu i Jaume Banyeres); Joventut d’Esquerra “Estat Català”, 1 (Miquel Sabater); UR, 1; ACR, 1; Fraternitat Republicana de Sant Pere, 1; Sindicat de Ferroviaris, 1, UGT, 1; Partit Comunista de Catalunya, 1; POUM, 2; ULSO, 2; CNT, 5 i 2 la FAI.

En conseqüència, el sector entorn d’ERC té 6 representants en el dit organisme conjunt de comandament militar local, 3 el sector entorn del que d’aquí en endavant serà el PSUC, 4 el POUM i 7 entre la CNT i la FAI, per la qual cosa és clar que els llibertaris no són majoria al si d’aquest.

S’instal·larà a l’antiga casa rectoral del carrer Alcalà Zamora (nom que serà substituït pel de Francisco Ascaso, després de l’acord de canviar el nom d’alguns carrers de Terrassa, adoptat en el ple celebrat el 4 de setembre d’aquest any).

Com pot apreciar-se, en les institucions locals destaca la presència dels representants de les dues grans organitzacions de l’esquerra local que existeixen fins aquest moment: el partit (ERC) i el sindicat (CNT), quelcom que fins llavors també ha estat la nota més característica de la major part dels municipis catalans. No obstant això, la constitució del PSUC, el seu control de la UGT local i el desmantellament posterior del POUM, possibilitaran la consolidació d’un tercer bloc de poder, que exercirà d’àrbitre i decantarà la balança cap al sector republicà o cap al sector llibertari segons consideri oportú en cada moment^[217].

Però no tot era senzill en el transcurs diari de la coalició: Samuel Morera era un personatge que —en la seva qualitat d’Alcalde i Delegat d’Ordre Públic de la Generalitat— ja s’havia hagut d’enfrontar amb els homes d’acció de la CNT local anys endarrere (el 1932 i 1933) i això li feia no fiar-se en absolut d’aquesta confraternització, una relació de cooperació amb persones amb les què fins feia no gaire temps havia tingut una greu rivalitat. A més a més, cal recordar que era membre del Comitè Executiu d’ERC de Catalunya i el seu partit havia perseguit, al llarg de l’etapa històrica anterior, als elements més combatius de la Confederació^[218].

La seva actuació, durant aquestes primeres setmanes de guerra civil, va ser la de continuar intentant controlar la situació com si res hagués passat, volent imposar la seva autoritat en el tema de l’Ordre Públic sense tenir en compte als altres, principalment, als cenetistes. La seva falta de diplomàcia i d’adequació a les circumstàncies —molt al contrari del que van fer els seus companys del Comitè Executiu del partit— van provocar un greu enfrontament amb el Comitè Local de Milícies, amb alçament de barricades i la convocatòria d’una manifestació davant l’Ajuntament.

La causa va ser l’ordre que va donar de traslladar a un grup de presos polítics a la presó Model de Barcelona, sense consultar abans al Comitè Local, rebent per la dita actitud crítiques de totes les organitzacions de la ciutat, incloent la pròpia ERC^[219].

La situació li va semblar insuportable i això li va portar a presentar la seva renúncia a continuar al Consistori, realitzada per carta datada el dia 22. Va ser llegida i acceptada en el ple del dia 25 d’agost, sent substituït a l’Alcaldia por Jaume Figueres Salellas^[220].

L’Ajuntament va tenir una activitat normal en les seves comeses peculiars al llarg dels mesos d’estiu i es va complir amb allò que s’havia disposat pel Decret de 22 de juliol en el ple celebrat el divendres 14 d’agost^[221].

En la vida econòmica i social de la ciutat jugà un paper destacat el Comitè d’Indústria, organisme unitari integrat per un membre d’ERC (Josep Batlle), un de l’Associació d’Empleats i Tècnics i posterior UGT (Eduard Ballbé), un altre de la ULSO (Josep Francino, del POUM) i un altre de la CNT (Giordano Moya). Constituït el dia 1 d’agost, ha de fer front a l’abandó de la major part de les empreses pels seus propietaris i estarà actiu fins a l’aparició del Decret del 9 d’octubre del mateix any.

Venia a ser un intermediari entre les empreses industrials productores i els organismes oficials compradors dels seus productes.

Les necessitats urgents de la guerra van obligar a l’establiment de relacions entre aquest i els comitès semblants d’altres ciutats, així com d’aquests amb l’Administració.

El Departament de Defensa de la Generalitat li va encarregar el subministrament de mantes i articles de vestir en quantitats importants, per la qual cosa el Comitè d’Indústria Local “es va veure obligat a ordenar a totes les fàbriques de Terrassa que procedissin a la producció…”. Com veiem, és fonamental l’activitat compradora que porta a terme l’Administració Pública, l’Estat, per possibilitar el funcionament de les indústries… Com també ho és la que faran tots els Ajuntaments vallesans al llarg de la guerra, contractant, d’acord amb les seves possibilitats econòmiques, tot tipus de professionals dels diferents sectors o rams de producció existents a les respectives localitats, en la seva lluita contra l’atur, un dels més greus problemes quotidians dels catalans de a peu.

No obstant això, convé assenyalar que el dit Comitè tenia una funció molt més transcendental que la de ser un simple intermediari comercial. Segons es diu en el document que els representants de la Comissió Organitzadora de la Federació Local de les Indústries de la Llana fan arribar a l’Ajuntament de Terrassa el dia 24 de març de 1938, en petició que se li traspassin tots els elements actius i passius de l’inventari de liquidació de la Conselleria d’Economia de l’Ajuntament, el motiu de la constitució del Comitè d’Indústria “no va ser un altre que el d’intervenir les empreses industrials dirigides o controlades pels Comitès de Control. Aquesta intervenció era amb mires a evitar els perjudicis que s’originen quan no es té un concepte de responsabilitat i és només l’egoisme el que dirigeix les accions humanes”^[222].

I és que, si bé en un principi només “analitzava” els jornals setmanals dels treballadors i pagaments de tota mena, “també avalava amb la seva signatura tots aquells documents que pels Comitès de Control s’alliberaven per retirar cabals de les entitats bancàries”. Es dedicaria a més a més posteriorment “a engegar aquelles fàbriques paralitzades per falta de primeres matèries i evitar l’acaparament probable per les que tinguessin mitjans per fer-ho”, dent a terme una recollida de totes les primeres matèries existents a la ciutat i procedint després al seu repartiment “a les fàbriques en una proporció equitativa, segons la seva capacitat productiva i condicionant el seu abastament a les disponibilitats econòmiques d’aquestes”^[223].

En un altre tipus de qüestions, aquesta ciutat es va fer famosa per la quantitat de morts —assassinats— que es van produir durant la guerra, malgrat els esforços i les notes públiques realitzades tant per l’Alcaldia com pel Comitè de Milícies (també denominat Comitè de Defensa), que deixava molt clar quin tipus de mesures s’adoptarien en el cas de trobar a algú que no fes cas de la seva autoritat:

Atenció! A totes les organitzacions i obrers milicians: per acord recaigut, aquest Comitè posa en coneixement que no seran vàlids els registres i detencions si no van autoritzats i controlats pel Comitè de Defensa. Tots quants individus o grups que siguin trobats indocumentats, fent registres o detencions, seran executats sense formació de causa.— El Comitè de Defensa Antifeixista. Terrassa, a 12 de setembre de 1936^[224].

Tot això serviria de poca cosa. Fins i tot la CNT va executar a dos dels seus militants —considerats membres de grups anarquistes adherits a la FAI— després d’acusar-los a un (Ferràn Restoi Martínez), d’intent d’assassinat per raons personals i, a un altre (Jaume Casarramona Florensa), d’espionatge.

Els denominats “incontrolats”, van portar a la pràctica una política repressiva directa que va costar la vida a un total de 121 persones des del començament de la guerra fins a la constitució de l’Ajuntament unitari, el dia 14 d’octubre. D’elles, 13 eren sacerdots o membres de Congregacions Religioses catòliques —carmelites i escolapis— i altres 87 pertanyien a associacions legals durant la República però ara considerades enemigues, enemigues a mort^[225].

Al capdavant del denominat Comitè d’Investigació i Defensa —una secció de què es componia el Comitè Local Antifeixista o de Defensa, a més dels Comitès Sanitari, d’Abastaments i de Banca— estava el feixista Pedro Alcocer Gil i és qui es va portar la fama de ser l’autor de les morts, després de ser acusat de la majoria d’elles en instruir-se la denominada “Causa General” pel ban vencedor, un cop acabada la guerra.

El que sí sembla clar és que hi havia un ambient tens i que volia mantenir-se el nou ordre a qualsevol preu, sense donar cap possibilitat a l’enemic ocult, com advertia una nota del Comitè d’Investigació i Defensa publicada el dia 2 d’octubre: “seran considerats elements facciosos, tots els individus o indivídues que en cafès, botigues i locals públics, facin manifestacions adverses a l’actual estat de coses (…) Tot ciutadà ha de vetllar i impedir que elements sospitosos continuïn divulgant notícies falses i tot quant estigui en contra del règim constituït. Per la nostra part, aplicarem les sancions pertinents a tot aquell que continuï sembrant confusionismes”^[226].