LA CONSOLIDACIÓ DE LA COALICIÓ ANTIFEIXISTA

Els nous acords aconseguits al final de l’estiu per les principals organitzacions antifeixistes catalanes, possibilitaran un avanç més ràpid en la finalitat —comú a totes elles— de portar a terme un millor control i ordenació de la vida política, econòmica i social de la rereguarda, així com encaminar-se cap a la formació —a finals d’any— de l’exèrcit regular català.

En aquest últim tema, totes es van adonar de la necessitat i conveniència de tenir un exèrcit típic, obligatori per a tots els ciutadans, tradicional, per fer front a l’enemic comú. I l’eina més important que tenien al seu abast per aconseguir-ho era recórrer a l’aplicació de la legalitat ja existent i que no s’havia suprimit: el codi penal militar i la tasca de suport dels Ajuntaments en la mobilització periòdica forçosa de tots els homes de les edats que interessessin en cada moment, segons la marxa de la guerra.

El dimarts 29 de setembre es publica legalment el nomenament d’un nou Govern de la Generalitat —el tercer en temps de guerra— i la CNT assumeix ja les màximes responsabilitats polítiques en figurar al capdavant de 3 Departaments, a través dels seus representants Joan Porqueras Fàbregas (Economia), Josep Joan Domènech (Abastaments) i Antonio García Birlán (Sanitat i Assistència Social). Es tracta de l’anomenat Govern Tarradellas, on ERC està present amb 3 representants (Conselleries de Finances, Seguretat Interior i Cultura), el PSUC amb 2 (Serveis Públics i Treball i Obres Públiques), el POUM amb 1 (Justícia), ACR amb 1 però sense cartera, a més de l’independent Felipe Díaz Sandino, militar professional (Defensa)^[227].

Curiosament, va ser en un ple de Federacions Locals i Comarcals cenetistes celebrat el dia 24, cinc dies abans, quan es va acordar l’ingrés en el Consell Executiu de la Generalitat, i uns dies després que haguessin fracassat les negociacions amb el Govern central republicà per obtenir crèdits per a la indústria catalana i per als abastaments de les columnes que el Govern català tenia al front d’Aragó. Segons Josep PEIRATS, Joan Porqueras Fàbregas (l’imminent Conseller d’Economia) hauria declarat, el mateix dia 24, sobre aquesta última qüestió, que la comissió de la Generalitat —desplaçada a Madrid per sol·licitar al Govern central crèdits per ser utilitzats en l’adquisició de primeres matèries i armament— no va obtenir el que demanava, considerant que això era degut al fet que el Govern de l’Estat no volia recolzar a Catalunya, afegint que hi havia grans quantitats de productes manufacturats que no podien exportar-se a causa de la guerra i de la tensió amb el susdit Govern central^[228].

Quant a aquesta decisió històrica de formar part del Govern unitari català, al màxim nivell, amb la màxima responsabilitat, Cèsar MARTINEZ LORENZO (fill de qui va ésser Secretari General de la CNT durant una part important de la guerra, Horacio Martínez Prieto) ha deixat escrit que va ser en un ple conjunt de Federacions Locals i Comarcals CNT-FAI-FIJL catalanes, celebrat a finals d’agost, de caràcter secret, en el qual es va decidir l’entrada en el Consell Executiu de la Generalitat, després d’haver estat invitada a això la Confederació Regional del Treball de Catalunya pel President Lluís Companys.

Es va prendre la dita resolució després d’aprovar-se un dictamen favorable que havia estat redactat prèviament, de forma conjunta, per una ponència o comitè integrat pel Comitè Peninsular de la FAI (que va assistir-hi), el Comitè Regional de la CNT (Mariano Rodriguez Vazquez era el Secretari General d’aquest Comitè), un delegat de Guíxols i un altre de L’Hospitalet de Llobregat. Un dels màxims defensors de la participació política al màxim nivell va ésser Diego Abad de Santillán, mentre Joan García Oliver i altres del seu antic grup d’acció “Nosaltres”, com Ricard Sanz, volien el contrari: la presa del poder, definitivament, per la CNT^[229].

Tot això ja era anormal i contravenia el funcionament intern de la Confederació fins aquest moment, així com el de la FAI i les Joventuts Llibertàries catalanes, ja que l’adopció d’un acord semblant requeria molt de temps en reunions i discussions prèvies assembleàries.

La decisió que estem comentant era contrària als acords dels Congressos estatals espanyols anteriors, els de 1910, 1919, 1931 i 1936, la qual cosa ens indueix a pensar que, en realitat, del què es tractava era de prendre la decisió al marge del conjunt de l’afiliació^[230]. Els líders ho tenien clar i corria pressa.

En definitiva, els líders eren ara més “dirigents” o “caps” que ho havien estat mai fins ara, gràcies a la conjuntura de la guerra. A més a més, no podia comptar-se amb la presència de gaires militants destacats (i de plena “confiança”, militants de sempre), que es trobaven als fronts de batalla i, a més a més, els que van quedar a la rereguarda ja tenien també “treball” més que suficient —en tots els àmbits de la vida quotidiana— com per poder preparar adequadament la dinàmica interna (les assemblees amb el conjunt de l’afiliació) de mode favorable per a tal finalitat. Tanmateix, en aquell moment la pròpia “natura” de l’anarcosindicalisme històric havia canviat: l’afiliació per conveniència i obligatorietat era una realitat diària en el si dels sindicats cenetistes (com a la UGT i al sindicat camperol UR).

Si tenim en compte que la Confederació Regional del Treball catalana era en aquests moments una de les dues centrals sindicals que rebien una enorme afluència de persones sol·licitant la seva afiliació, perquè esdevenia una necessitat per poder treballar i tenir certa seguretat de no caure en desgràcia davant les noves autoritats; que entre els que s’afiliaven hi havia militants de partits polítics i que els anarquistes que realment tenien més estret contacte entre si a través de les Federacions Locals de Grups Autònoms de la FAI eren pocs abans del començament de la guerra (uns 225 grups a tot Catalunya, la qual cosa equival a dir que serien més o menys uns 3.000 integrants, per les pròpies característiques dels grups d’afinitat i el temps que es tardava en la formació de cadascun d’ells), sembla bastant lògic, des del punt de vista del pragmatisme polític i la necessitat d’un mínim d’eficàcia conjunta, que la seva actuació fos així en aquell context concret.

Segons Cèsar M. LORENZO, l’acord famós va ser definitivament aprovat —ratificat— en un Congrés de Sindicats de la Confederació catalana que va tenir lloc a Barcelona els dies 24 a 26 de setembre, un Congrés amb debats públics, comentat a la premsa, on van assistir-hi 505 delegats en representació de 327 sindicats cenetistes^[231].

Tenim dubtes respecte de cóm es va arribar a adoptar tan important acord, de si la major part de la militància confederal catalana, la militància de base, va poder participar en el debat corresponent, dir la seva opinió i votar a favor o en contra de la participació al Govern. En tot cas, sembla que el procediment portat a terme va ésser massa ràpid, irregular, encara que la situació d’extrema gravetat i urgència potser no deixaven una altra opció als líders anarcosindicalistes.

Valgui com a exemple de la dita asseveració que la Federació Local de Sindicats de Terrassa, que sempre havia estat liderada pel sector maximalista (“feixista”) i era la més important després de la de Barcelona, sí que va realitzar una “reunió de militants” el dilluns 7 de setembre, per preparar el Ple de Federacions Locals i Comarcals a celebrar el 18 de setembre i següents, però sense que es parlés per a res de la dita qüestió tan transcendental; i si es va fer, al no figurar en l’ordre del dia de la convocatòria, no va transcendir a la militància —i molt menys a l’afiliació en general— que aquest tema seria tractat en la susdita reunió^[232].