SUPLANTAR L’ESTAT EXISTENT, IMPOSANT LA DICTADURA CONFEDERAL?

Sí, la CNT no va néixer com un sindicat merament reivindicatiu, de lluita per aconseguir millores quotidianes en la vida laboral i social dels treballadors, com ho són avui en dia els sindicats actuals de les democràcies burgeses denominades usualment “occidentals”: també es considerava l’instrument idoni per avançar en la lluita revolucionària, per aconseguir la revolució llibertària. Almenys, aquesta era la intenció dels militants d’arrel àcrata. Els seus objectius i somnis no tenien per què coincidir necessàriament molts cops amb els què podien tenir els treballadors que s’afiliaven als centres de treball…

El sindicat acollia al seu si a tots els treballadors pel mer fet de ser-ho: es facilitava la seva afiliació per aconseguir l’enfortiment de l’organització, no era necessari que tinguessin idees anarquistes… la unió era la força i la solidaritat el millor mig per a l’expansió de la lluita, per aconseguir qualsevol objectiu… els treballadors anaven aprenent amb la seva pròpia experiència personal com aconseguirien fer funcionar les estructures de base, participatives, autònomes i federatives, que comprendrien no sols a les activitats econòmiques —productives i distributives— sinó també a les polítiques, socials i culturals. A tots els àmbits de la vida quotidiana, com ciutadans integrals que serien en una societat sense classes, en una societat d’iguals.

Calia destruir les institucions juridicopolítiques existents, calia acabar amb el sistema econòmic capitalista, amb la religió i tots els valors culturals propagats i implantats per la burgesia i els defensors de la injustícia i els privilegis opressors, causants de segles i segles d’ignomínia i incultura, de guerres i patiment.

Però tot això calia aconseguir-ho sense que hi hagués una avantguarda dirigent de les masses, sense que s’establís una organització política única que decidís què era el que calia fer, quan, de quina manera, amb què mitjans, etc. I és que els grups d’afinitat anarquistes que pugnaven per controlar els diferents comitès interns i assegurar la correcta marxa revolucionària —segons la seva pròpia interpretació o visió de la revolució— dels sindicats, no es consideraven a si mateixos part de la dita avantguarda, sinó elements immersos en la pròpia autonomia de les masses que únicament les dinamitzaven i revitalitzaven revolucionàriament. Al seu torn, es considerava a la Confederació com l’embrió mateix de la nova societat: les seves estructures federatives i la seva dinàmica interna de funcionament permetien extrapolar-la a tot el conjunt de la població, en els seus diferents rols de productors, consumidors, usuaris, ciutadans… No calia més que respectar els principis fonamentals que la inspiraven en la creació d’organismes federals i confederals, autònoms i plenament democràtics, que s’ocuparien de totes les facetes de l’activitat humana, de tots els aspectes necessaris per al bon funcionament de la comunitat.

Se somniava internament amb una revolució que obrís el camí a aquest tipus de vida, a aquest nou tipus de societat. El raonar com havien de ser les noves estructures i institucions polítiques, econòmiques, socials i culturals perquè s’avancés el més possible cap a dit Ideal, era una tasca poc abellidora. A més a més, les estructures de la Confederació Nacional del Treball podien servir perfectament per orientar a curt termini sobre tal qüestió: un organigrama confederal —estructures federades des de la base que mantenen la seva pròpia autonomia, basades totes elles en una democràcia de tipus assembleari, oberta i participativa— s’aplicaria a tots els àmbits de les activitats quotidianes i el procés revolucionari assenyalaria per si mateix el propi camí a seguir, la direcció a prendre en cada moment.

Ens trobem, doncs, davant el que és —en definitiva— una construcció mental utòpica poc elaborada, expressament poc delimitada. Per poder aconseguir una autosuggestió mental suficient en els individus sobre una creença, és absolutament necessari que hi hagi poques idees-força o bàsiques a partir de les que es construeixi un mínim de teoria de fàcil atracció, uns principis indeterminats accessibles, assimilables per aquells col·lectius humans a què es dirigeix el missatge esperançador. Aconseguida la fe, la creença en els fonaments o principis bàsics del cos doctrinal, resulta totalment contraproduent per part dels líders del grup —de qualsevol grup, secta, doctrina, etc.— invitar periòdicament els integrants d’aquest a reflexions sobre aprofundiments en aspectes concrets de cadascun dels dits principis…

No és recomanable impulsar el pensament, la realització individual i col·lectiva de preguntes sobre el com, el per què i el per a què de les coses… perquè és la forma més fàcil d’arribar a qüestionar els mateixos principis en què es creu, que s’esquerdi la fe… i sense una fe cega en la revolució, difícilment es pot estar disposat a una entrega total i desinteressada de la pròpia vida, com a sacrifici per avançar cap a l’Ideal.

No obstant això, cabria preguntar-se si la fe que dominava en els grups anarquistes era la mateixa que la que dominava entre el gros de l’afiliació, en quina proporció, amb quina intensitat… i si gran part d’aquesta no tenia cap en realitat i només aspirava a subsistir, treballar i guanyar cada dia més diners per a ells i les seves famílies…

Quant al tema que ens ocupa en aquest apartat, sí que interessa recalcar que el gros dels treballadors podia assimilar fàcilment que l’anarcosindicalisme pretengués comprendre amb les seves estructures totes les activitats quotidianes, que no feien falta empresaris lladres ni polítics vividors, que ells podien encarregar-se d’administrar la societat en el seu conjunt, com a productors i com a consumidors, com a treballadors i com a ciutadans…

La pregunta que pot fer-se sobre la dita qüestió és la mateixa que pot realitzar-se sobre el significat profund del vell principi llibertari de què cal aconseguir substituir el govern dels homes per l’administració de les coses: en què poden diferenciar-se i quins elements tindrien en comú, una Administració Pública amb competències sobre una determinada superfície territorial, amb més o menys milions d’habitants, amb unes estructures inspirades o implantades per l’anarcosindicalisme, d’una Administració Pública d’un Estat federal capitalista democràtic burgès, d’una Administració Pública com l’existent en l’extinta Unió Soviètica o d’una dictadura feixista?

Evidentment, es podran trobar més o menys diferències concretes, però també es trobaran una sèrie d’elements comuns a totes i cadascuna d’elles, molts més com més població tingui la societat —que tindrà la seva delimitació territorial, les seves fronteres— que pretén administrar-se: un conjunt de normatives jurídiques de compliment obligatori per a tots els ciutadans (per regular el funcionament intern dels propis òrgans de l’Administració; per regular la relació dels dits òrgans amb els ciutadans administrats; per regular les relacions dels diferents òrgans entre si; etc.), un conjunt de serveis públics generals (sanitat, ensenyament, seguretat, etc.), uns organismes encarregats de fer complir forçosament les normes jurídiques que la pròpia comunitat ha legislat (s’ha donat a si mateixa), etc.

És un tema sobre el qual no entrarem en detall, sinó que, simplement, ens limitem a fer una referència. Una mínima referència en què volem que el lector s’impliqui i per si mateix —en més o menys grau— desenvolupi uns plantejaments bàsics i reals (científics, dirien alguns catedràtics de les Facultats de Dret) amb els que pugui anar discernint sobre la necessitat o no —comú a totes les civilitzacions i cultures, ara i al llarg de la Història— de l’Administració Pública, què és en si mateixa, què suposa la seva pròpia existència permanent (personal, mitjans, béns, etc.).

I això ho exposem perquè si l’anarcosindicalisme pretenia una nova construcció de la societat —de sota dalt— que suplantés a la que en aquest moment s’estava vivint pels propis protagonistes del moviment, la finalitat que podien entreveure els treballadors barcelonins —i, per extensió, els de la resta de Catalunya— era que ells controlarien tota la ciutat, que a més d’eliminar l’existència de l’empresariat com a tal i portar les empreses, tot l’entramat econòmic productiu i distributiu, la CNT suplantaria a tots els organismes públics que existien fins llavors: deixarien d’existir i al seu lloc s’anaven a crear altres nous… dóna igual com es denominessin.

En definitiva, el projecte utòpic requeria la completa substitució de tot el règim juridicopolític i econòmic existent per un altre nou, que comprengués tots els aspectes de la vida quotidiana, global, totalitari… i dictatorial, perquè la dita substitució era de forçós compliment per a tots els ciutadans, per a les associacions de tota mena, perquè la violència i la repressió consegüent eren l’únic mig possible per sotmetre a tots els discordants amb les noves normes que s’anaven a imposar… a imposar-se com a normes bàsiques de convivència tant en pobles de menys de 1.000 habitants com en ciutats que superaven el milió, a imposar-se en territoris molt extensos en els que convivien milions de persones.

La revolució no era una reforma, sinó aixafar, eliminar, el vell i caduc per crear la novetat. I eren els militants de l’Acràcia els que es creien en la possessió de la fe revolucionària única i vertadera. Conseqüentment, eren ells els encarregats per el esdevenir de la Història de fer realitat d’una vegada per sempre els somnis dels desheretats i de totes les persones desitjoses de Justícia i Llibertat. Amb la CNT ho aconseguirien, perquè la CNT comprenia tots els sectors de l’activitat econòmica…

Els Sindicats Únics ja portaven implícits en la seva creació la idea que tots els treballadors estiguessin afiliats en un únic sindicat de ram: comprendre tot el sector, comprendre tots els treballadors d’aquest… Aquesta filosofia que inspirava la constitució de la Confederació —evitar la pluralitat de sindicats, l’afiliació de treballadors fora de la gran família confederal— era la mateixa que inspirava els seus objectius últims revolucionaris: tots els pilars que sustentaven el règim serien substituïts per altres nous, diferents… els organismes públics que creessin els nous ciutadans es basarien en els mateixos principis de democràcia directa, autonomisme i federalisme que imperaven en la CNT. La Confederació es convertiria en l’instrument a partir del qual es vertebraria políticament i econòmicament la nova societat.

Sense dir-ho, sense citar-ho, el que jeia en els fons de tots els plantejaments revolucionaris anarcosindicalistes era la substitució del vell i caduc Estat de finals del segle XIX i començaments del XX per un altre diferent, novament encunyat, a partir de la pròpia existència de la Confederació, garant de tot el procés revolucionari… i això implicava necessàriament fer i construir la revolució mitjançant un instrument de força i repressió violenta de tota oposició al projecte, utilitzant la milícia pròpia, un exèrcit àcrata, executor de la imposició d’allò que s’ha desitjat, de la dictadura confederal…

El projecte es feia així factible, assequible, possible. No obstant això, com podia arribar a ser una realitat sense destruir, sense anihilar, tota l’oposició que el dit projecte tenia davant sí? com podia intentar-se la seva construcció sense assegurar-se prèviament la inexistència de totes les organitzacions polítiques i religioses que defensaven el que existia i la de totes aquelles altres que teòricament volien també suplir allò existent però no eren llibertàries i amb les que no se sentien identificats en absolut?

La resposta és senzilla i la té el propi lector. A bon entenedor, poques paraules basten.

Quina opció trien els líders llibertaris davant la reacció que s’acosta i que confirmaran posteriorment, des dels primers enfrontaments violents del 18/19 de juliol, al llarg de tota la guerra civil i posteriorment a l’exili, formant part dels Governs republicans fins a l’agost de 1947?

L’única realment possible: la coalició contra el feixisme… calia protegir el que durant tants anys i tants sacrificis s’havia aconseguit, havia que sobreviure… ja vindrien temps millors en els quals es pogués somniar, intentar seriosament la subversió completa de la realitat circumdant opressora.