ELS SEUS MUNICIPIS

Per facilitar una millor comprensió de les relacions polítiques hagudes al si dels ens públics locals —així com per a la realització futura d’estudis complementaris dedicats a un millor coneixement de qüestions concretes del tema genèric ací exposat— és necessari conèixer, encara que sigui mínimament, les peculiaritats geogràfiques de cadascun dels vint-i-dos municipis que són objecte del nostre estudi^[018].

S’han agrupat en quatre apartats, depenent de la seva població respectiva. Això obeeix que la normativa que dicta el Govern autonòmic català per a la constitució dels Ajuntaments durant l’època que analitzem, es basa en la població com a únic criteri per fixar el nombre de regidors que correspon a cada Corporació.

A) Municipis de fins a 1.000 habitants:

Aquest grup ho formen set municipis, amb una població conjunta de 3.692 habitants de fet (el 2,55 % del total comarcal: 144.521) i una superfície de 135,74 km quadrats (el 23,34 % del total comarcal):

• Gallifa:

Amb una extensió de 16,37 km quadrats, és un municipi fronterer de la comarca, amb la que únicament té límits a través del municipi de Sant Llorenç Savall. Pertanyent al partit judicial de Terrassa, la seva demarcació comprèn bàsicament la vall de Gallifa i està envoltat de zones muntanyoses (serres de Sant Sadurní i del Castell).

Té més de 1.079 ha de boscos de pins i hi ha més de vint fonts, que formen el torrent de Gallifa. Passa pel poble la carretera que va de Sant Llorenç Savall a Sant Feliu de Codines, pobles dels què dista 9 km del primer i 7 km del segon^[019].

El 1936 tenia únicament una població de fet de 155 persones^[020]. Havia anat baixant gradualment des de 1900 (llavors tenia 223 habitants). L’alfabetització era del 66 % i funcionava la mutualitat escolar “La Constància”^[021].

• Matadepera:

Té una extensió de 24,83 km i es troba situat al costat del massís de Sant Llorenç de Munt. Hi ha nombroses coves i fonts, ocupant els boscos de pins gran part del terme i l’agricultura de secà la resta (vinya, cereals, oliveres).

Ha estat sempre zona residencial de l’alta burgesia vallesana, en trobar-se a menys de 10 km de distància —amb carretera per a ambdues poblacions, a més de la de Terrassa-Talamanca— de Terrassa i Sabadell.

Una de les seves mansions fora del nucli urbà —situada al costat de la carretera de Talamanca i a la rambla de Les Arenes, enfront de la muntanya de Sant Llorenç, de 1.101 m— és la denominada La Barata, on va residir el President de la República, Manuel Azaña Díaz, durant l’any 1938 i fins que va emprendre el camí cap a Figueres, el dia 23 de gener de 1939^[022].

La seva població el 1936 era de tan sols 695 habitants, s’havia mantingut estacionària des del començament de segle i la seva alfabetització es situava al voltant del 70 %^[023].

• Polinyà:

Amb una extensió de 8,93 km quadrats, es troba situat a la dreta de la “riera” o torrent de Caldes, en plena depressió prelitoral. Pel nord limita amb Sentmenat i Palau-solità i Plegamans, pel sud i l’est amb Santa Perpètua de Mogoda, per l’oest amb Sabadell.

Tenia el 1936 una població de 470 habitants, no havent patit alteracions demogràfiques com a conseqüència de la immigració. Tenia un percentatge d’alfabetització del 53,4 % i era un poble exclusivament agrícola (vinya, cereals i llegums), estant ben comunicat per carretera amb les localitats vallesanas limítrofs^[024].

• Rellinars:

Té una extensió de 18,04 km, es troba situat a la vall del mateix nom i envoltat de muntanyes, limita amb Vacarisses pel sud, amb Mura pel nord, Sant Vicenç de Castellet per l’est i Castellbell i el Vilar per l’oest. Envoltat de boscos de pins i alzines (que cobreixen més de la meitat del terme municipal), hi ha gran quantitat de coves.

Amb una població el 1936 de 385 habitants de fet, l’agricultura era l’activitat econòmica bàsica, dedicada principalment a l’olivera, vinya i productes d’horta (regadiu), acompanyada de la ramaderia (porcs, conills, ocells de corral). Comunicada per carretera amb Terrassa, de la que dista 15 km i amb un 66,3 % de percentatge d’alfabetització, la seva població anava decreixent lentament^[025].

• Ullastrell:

Té una extensió de 7,22 km quadrats únicament i limita pel nord amb Viladecavalls i Terrassa, per l’est amb Rubí, pel sud amb Castellbisbal i per l’est amb Abrera (comarca del Baix Llobregat).

Des de la carretera de Terrassa a Martorell sorgia una derivació que entrava al poble i seguia cap a Santa Maria de Vilalba (municipi d’Abrera), fins a empalmar amb la carretera que va d’Olesa de Montserrat a Martorell.

Distant 7 km de Terrassa, està situat en una petita elevació, a 342 m d’altura, al serra que voreja el torrent de Gaià.

El seu nucli de població està format per tres petits barris units per la carretera: Cerdà, Serra i Ca Gras. Amb 722 habitants de fet el 1936, era un poble d’agricultors (la major part del sòl dedicat a la vinya i, en menys mesura, a cereals i oliveres) i molts d’ells venien els seus productes directament en el mercat municipal de Terrassa, ciutat amb la què es va establir un servei de transport públic a partir de 1912.

El 1900 la seva població era de 641 habitants (dels què havia alfabetitzats un 74,1%), per la qual cosa pot considerar-se com un municipi en què no es van donar fluixos migratoris^[026].

• Vacarisses:

Amb una extensió de 40,54 km quadrats i una altura mitja de 385 m, es troba en una gran vall accidentada encarada a la muntanya de Montserrat i limita amb Castellbell i el Vilar, Rellinars i Mura pel nord, Terrassa per l’est, Viladecavalls pel sud i Olesa de Montserrat, Esparreguera i Monistrol de Montserrat per l’oest.

Al llarg del terme municipal es distingien un total de 34 cases de cultiu o masies. El bosc (principalment, de pins i alzines) ocupava entre el 70 i el 80 % de la seva superfície, utilitzant-se la resta disponible en agricultura de secà i petits horts familiars, a causa de l’accidentat del terreny, amb diverses muntanyes importants en el seu terme municipal.

Comunicada a través de carretera i ferrocarril (l’actual RENFE), la seva població de fet el 1936 era de 554 habitants i el seu percentatge d’alfabetització del 60,9 %. Havia anat baixant gradualment, ja que el 1900 era de 808 habitants^[027].

• Viladecavalls:

Amb una extensió de 20,12 km quadrats, limita pel nord amb Vacarisses, aquest amb Terrassa, sud amb Ullastrell i oest amb Olesa de Montserrat. Envoltat de cadenes muntanyoses i format per dos nuclis de població —Cavall Jussà i Cavall Sobirà—, cal citar també com a parts del municipi a la colònia de Sant Miquel de Gonteres, el llogaret del Molinot i els situats al costat de les esglésies de Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell, a més de moltes cases de cultiu o masies escampades per tota la seva extensió.

Amb 711 habitants de fet el 1936 i un percentatge d’alfabetització del 61,2 %, la seva població anava en descens, ja que al començament del segle era de 743 habitants.

Comunicat per la carretera de Terrassa a Olesa i per una estació de ferrocarril (línia Barcelona-Saragossa), els seus habitants vivien bàsicament de l’agricultura, encara que un 25 % de la població acudia a Terrassa per treballar. La propietat estava concentrada en poques mans, els terrenys eren accidentats i l’abastament d’aigua potable a les cases encara no havia arribat. A més a més, l’aigua per donar de beure als ramats i per regar els camps es trobava únicament en algunes basses, que cobraven així una especial importància.

El règim d’explotació de la terra era normalment el de l’arrendament en parceria (l’agricultor donava a l’amo de la terra, anualment, una tercera o una quarta part de la collita obtinguda) i la vinya i els altres conreus de secà eren els que més es conreaven, sense existència de cap mecanització.

Una serradora i una teuleria eren les úniques iniciatives al marge de l’agricultura tradicional^[028].

B) Municipis de 1.000 a 5.000 habitants:

Aquest grup ho formen un total de deu municipis, el conjunt suma del qual 22.953 habitants de fet (el 15,88 % del total) i una superfície de 234,22 km quadrats (el 40,29 % del total).

• Barberà del Vallès:

Amb una superfície de 8,77 km quadrats, limita al nord amb Sabadell —el casc urbà de la qual queda a tan sols 2.000 m— i al nord-est amb Santa Perpètua de Mogoda; al llevant amb Montcada i Reixac i al sud amb els de Ripollet i Cerdanyola del Vallès. Ho travessa el riu Ripoll.

Un dels factors que van influir en el seu desenvolupament —a més de l’estació de ferrocarril de l’empresa “Camins de Ferro del Nord d’Espanya”, avui RENFE, anomenats popularment “ferrocarrils del Nord”— va ser trobar-se situat al costat de la carretera que unia Sabadell amb Barcelona.

D’una població de 780 persones el 1900, va passar a tenir 1.940 el 1936, dels que 700 vivien al barri de La Creu —situat a 1 km. en direcció nord— i 18 al llogaret de La Sagrera, situat a 1 km al sud-est. Amb vint-i-cinc abonats al servei telefònic el 1934, es produïa vi i hortalisses i a més d’haver-hi al poble diversos colliters de vins i comerciants d’oli i cereals, també comptava amb diversos comerços al detall, la cooperativa agrícola “L’Agrícola Popular”, un metge, una llevadora, dues escoles públiques, una fàbrica d’aiguardents i licors, dues fàbriques de cartró, dues fusteries, un constructor de carros, dues fàbriques del sector tèxtil llaner, diversos comerciants de patates, diverses lleteries, una fàbrica de tints per a la indústria tèxtil, dos transportistes i un forn per a la cocció de teules i maons^[029].

• Castellar del Vallès:

Té una extensió de 44,7 km quadrats i limita pel nord amb Sant Llorenç Savall, pel sud amb Sabadell, per l’est amb Sentmenat i per l’oest amb Matadepera i Terrassa. Es troba a tan sols 7 km. de Sabadell i 8 de Terrassa, a 331 m sobre el nivell del mar, a la serra prelitoral, a la vall alta del riu Ripoll.

El terme municipal comprèn també el poble de Sant Feliu del Racó i el barri de Les Arenes.

Amb un 80 % del terme municipal ocupat per boscos, és a la fi del segle XIX i començaments del XX quan Castellar del Vallès deixa de ser un poble principalment agrícola per convertir-se en un poble industrial, immers sobretot en l’indústria tèxtil, però també amb l’aparició de petites fàbriques i tallers i amb l’augment del comerç.

L’empresa més important en el desenvolupament d’aquesta localitat va ser l’empresa Viuda de Josep Tolrà, SA, en la que treballaven 700 treballadors, ocupant una extensió de 26.000 m quadrats. Fundada per Josep Tolrà Abellà el 1856, dedicada al tèxtil, es va convertir en societat anònima el 1935 i en començar la guerra —després d’exiliar-se Emili Carles-Tolrà i ser assassinat el seu director, Ricard Benasco— va ser col·lectivitzada. El 1898 havia fundat una caixa de pensions i retir per als treballadors i havia ajudat econòmicament a la constitució d’una mutualitat per a l’ajuda als malalts sense recursos econòmics, raó per la qual, en mostra d’agraïment del municipi, es va donar el nom d’Emili Carles-Tolrà al grup d’escoles públiques inaugurades el 1934.

Altres empreses importants del sector tèxtil local van ser la del Molí d’en Barata, Fontscalents, Boà, Rieral, Emili Llobet, etc. Hi havia també dues pedreres d’extracció de pedres i marbre, alguns tallers metal·lúrgics i del sector de la fusta, impremtes, empreses de producció d’electricitat, paper i cartó, gasoses, pastes de sopa, etc^[030].

La seva població el 1936 era de 4.257 habitants de fet^[031]. No havia tingut un augment espectacular en aquest aspecte des de començaments del segle, al contrari de moltes altres localitats vallesanas, la qual cosa implicava l’existència d’un veïnat que es coneixia més entre si^[032]. Es donava un alt percentatge d’alfabetització (el 71,5 %).

• Castellbisbal:

Té una extensió de 30,97 km quadrats i està situat a la vall sota del riu Llobregat, en la confluència del torrent o riera de Rubí amb aquest. Conformen ambdós cursos el límit meridional del terme municipal: a la dreta del riu Llobregat, amb els municipis de Sant Andreu de la Barca, Corbera i Pallejà; a l’esquerra del torrent de Rubí, amb el de Papiol. Tots ells pertanyen a la comarca del Baix Llobregat.

És un exemple clar dels criteris que es van utilitzar en la realització de la divisió comarcal de 1936: encara que Castellbisbal es va incloure en la del Vallès Occidental (pel fet que pertanyia al partit judicial de Terrassa i perquè llavors els agricultors del poble anaven preferentment a vendre la fruita a la dita ciutat), geogràfica i històricament pertany, més aviat, a la comarca del Baix Llobregat.

A l’est limita amb Rubí i Sant Cugat del Vallès, a l’oest amb Martorell i al nord amb Ullastrell i Abrera.

La seva població el 1936 era de 1.662 habitants de fet i la seva economia era bàsicament agrícola^[033].

No hi havia hagut immigració (el 1900 la població era de 1.420 persones) i l’alfabetització rondava el 70 %.

Es conreaven la vinya, els cereals i les lleguminoses, ametllers i oliveres als secans, fruiters i horta a les zones de regadiu. Els boscos de pins cobrien una extensió d’unes 1.560 ha.

Hi havia vint-i-sis propietats agràries, cadascuna amb la seva corresponent masia.

La carretera es va inaugurar el 1908 i les dues estacions de ferrocarril (la de l’actual RENFE i la de Martorell, dels Ferrocarrils de Catalunya, situada dins el terme municipal de Castellbisbal), el 1905 i 1912 respectivament^[034].

Per a llavors ja comptava —com a altres localitats vallesanes— amb entitats esportives: el Castellbisbal Foot-ball Club i l’Esport Club Castellbisbal^[035].

• Cerdanyola del Vallès:

Amb una extensió de 31,29 km quadrats, està situat aquest municipi a les vessants septentrionals de la serra de Collserola, estenent-se cap al nord al llarg de la planura del Vallès. Limita pel nord amb Sant Quirze del Vallès, Sabadell i Barberà del Vallès; per l’est, amb Ripollet i Montcada i Reixac; pel sud, amb Barcelona, i per l’est amb Sant Cugat del Vallès. Passen els afluents del riu Ripoll, el riu Sec i el torrent o “riera” Major o de Sant Cugat^[036].

El 1936 la seva població de fet era de 3.026 habitants^[037]. Havia experimentat una immigració notable, ja que tenia 928 habitants el 1900. L’alfabetització s’estenia al 70 % de la població^[038].

Tenia una bona xarxa de comunicacions: la carretera de Barcelona a Terrassa i les carreteres a Sant Cugat del Vallès, a Barcelona per Horta i a Sabadell per Bellaterra, per una costat, i, per un altre, les línies de ferrocarril Barcelona-Manresa (Companyia de Ferrocarrils del Nord d’Espanya, actual RENFE) i Barcelona a Sabadell per Bellaterra (inaugurada el 1922)^[039].

Tot això va possibilitar que encara que el poble fora majoritàriament agrícola (bàsicament conreus de secà: vinya i cereals), comencés a adquirir importància com a zona residencial i d’estiueig o segona residència en algun dels seus barris (Bellaterra, Montflorit) i que des de 1900 comencés una etapa d’industrialització progressiva, bàsicament a partir de l’electrificació del poble, el 1912.

El 1910 es va inaugurar aquí la primera fàbrica d’Uralita d’Espanya, que augmentaria en pocs anys la seva plantilla de treballadors fins a aconseguir un nombre aproximat a 700; molts d’ells procedien de Múrcia i Almeria i tindrien el seu habitatge a la barriada del Sot de Can Xarau, als terrenys de la masia Xarau, situats al peu del riu Sec, al costat de la Clota.

Al mateix temps, també anava en augment la quantitat de famílies de l’alta burgesia barcelonina que tenia segona residència a la localitat i per als qui es va construir el “Sardanyola Gran Casino”, en el núm. 1 del carrer Sant Anna, amb la finalitat d’escampament i oci (balls, concerts, etc.).

Amb més de 1.121 cases el 1930 i després d’haver-se fundat deu anys endarrere el Celler Cooperatiu —destinat a l’elaboració de vins— per un centenar de petits agricultors de Cerdanyola, Ripollet, Barberà del Vallès i Montcada i Reixac, funcionaven, a més de l’esmentada fàbrica d’Uralita dels germans Roviralta, una fàbrica de farines (germans Ribas i Farrés), dues fàbriques de gèneres de punt (Sampera i Aloy), una fàbrica d’embotits (Guillem Papell) i la fàbrica de mosaics de Joan Pagès^[040].

• Palau-solità i Plegamans:

També ha sigut anomenat Palau de Plegamans. Té una extensió de 14,93 km quadrats. Situat en una planura, pel nord limita amb Caldes de Montbui, per l’est amb Lliçà de Munt i Lliçà de Vall, per l’oest amb Sentmenat i Polinyà i pel sud amb Mollet i Santa Perpètua de Mogoda.

Com a zones del municipi diferenciades entre si, podem distingir el poble de Plegamans —cridat també Sant Genís de Plegamans—, el barri del Carrer de Dalt, el barri del Carrer de Baix i el poble de Palau-solità, també denominat popularment com La Sagrera.

Disposava de dues carreteres: la de Mollet a Caldes de Montbui i la que va de Sabadell a Granollers. També va funcionar durant la guerra un tren de via estreta, denominat popularment “El Calderí”, que feia el recorregut Mollet del Vallès-Caldes de Montbui.

D’economia fonamentalment agrícola (blat, hortalisses, arbres fruiters, llegums), tenia una població el 1936 de 1.451 habitants de fet i un percentatge d’alfabetització de la seva població del 62,5 %. Havia tingut un lleuger augment demogràfic al llarg de les últimes dècades, ja que el 1900 la seva població era de 952 habitants^[041].

• Ripollet:

Té una extensió de 4,39 km i es troba situat a la vall sota del riu Ripoll, poc abans de la seva confluència amb el riu Besòs, dins la depressió prelitoral. Limita al nord amb Barberà del Vallès, a l’est i sud amb Montcada i Reixac i a l’oest amb Cerdanyola del Vallès. Al costat del citat riu Ripoll, també arriben aquí les aigües del riu Sec, confluint amb aquell dins el terme municipal.

En aquella època estava comunicat mitjançant les carreteres de Barcelona a Terrassa i la de Montcada i Reixac.

Amb una població de fet el 1936 de 3.532 habitants, hi havia duplicat en comparació a la què tenia en començar el segle (1.501 h). El percentatge d’alfabetització era del 66,6 % i hi havia un elevat índex d’associacionisme de tota mena, incloent diverses entitats esportives i societats recreatives.

La meitat de la seva superfície estava plantada de vinyes, encara que corresponien a petites explotacions familiars en la seva majoria, en règim de parceria (una modalitat de l’arrendament rústic). També es produïa blat de moro, verdures, llegums, patates i cànem.

Els antics molins fariners d’origen medieval, que eren moguts per la força del riu Ripoll, es van transformar en molins per a la fabricació de paper, passant amb posterioritat a la del cartó.

La població activa es repartia entre uns 120 comerciants, 700 treballadors de l’empresa Uralita (ubicada en el terme municipal de Cerdanyola del Vallès, localitat que és pràcticament una continuació urbana de Ripollet), els d’altres fàbriques petites d’activitat diversa (tèxtils, refineria de farines, fàbriques de cartó) i uns 250 agricultors^[042].

• Sant Llorenç Savall (durant la guerra, Ripoll del Vallès):

Té una extensió de 40,96 km quadrats, i està situat a 455 m d’altura, a les vessants del massís de Sant Llorenç de Munt, envoltat de muntanyes que s’acosten als 1.000 m. Limita pel nord amb Granera, a l’est amb Gallifa, al sud amb Castellar del Vallès i Matadepera i a l’oest amb Mura.

Passa pel seu terme el riu Ripoll. Amb gran quantitat de bosc, estava comunicat mitjançant dues carreteres: la de Sabadell a Prats de Lluçanès i la que surt des del municipi fins a Sant Feliu de Codines.

Altres nuclis d’habitatges corresponents al mateix Ajuntament són Comabella, les Marines i Vall d’Horta.

Amb una població el 1936 de 1.606 habitants de fet i un percentatge d’alfabetització del 66,9 %, a penes havia augmentat la seva població de 1900, que comptava llavors amb 1.406 habitants, dedicats en la seva major part a l’agricultura (productes de secà —vinya i cereals— i de les hortes que es conreaven al costat del riu i els torrents).

Comptava amb diverses petites fàbriques tèxtils^[043].

• Sant Quirze del Vallès (durant la guerra, Quirze de la Serra):

Amb una extensió de 14,27 km, bona part del seu terme municipal ho ocupa la serra de Galliners. Entre els seus barris tradicionals destaquen els dels Fonts, Rosers i Poble-Sec. Limitant al nord i a l’est amb Sabadell; al sud amb Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès i Rubí i a l’oest amb Terrassa, la seva situació geogràfica li feia estar ja llavors ben comunicat per carretera i ferrocarril amb les localitats pròximes (carreteres de Gràcia a Manresa i de Molins de Rei a Sabadell, estacions dels Ferrocarrils de Catalunya al costat del nucli cèntric de la població i al barri de Les Fonts).

La seva població de fet el 1936 era de 1.205 habitants i l’alfabetització al voltant del 60 %, percentatge que no havia variat gaire en relació amb què tenia el 1900 (752 habitants). Segurament, per les característiques del poble, bàsicament agrícola, amb grans vinyes i productes d’horta que molts agricultors porten a vendre al Mercat Municipal de Sabadell (denominat Mercadal), envoltat de boscos de pins, amb nuclis de població bastant aïllats uns d’altres i la proximitat de la indústria de Sabadell i Terrassa, on molts habitants podien anar a treballar^[044].

• Santa Perpètua de Mogoda:

Té una extensió de 15,70 km quadrats. Limita a l’est amb Mollet del Vallès; a l’oest amb Barberà del Vallès, Sabadell i Polinyà, al nord amb Palau-solità i Plegamans i al sud amb Montcada i Reixac.

És un àmbit territorial configurat per les rieres o torrents de Santiga, Polinyà i Caldes. Com a zones de població diferenciades podem esmentar Santa Perpètua, Mogoda i Santiga.

Ben comunicat per carretera (les de Sabadell a Badalona, Ripollet a Sentmenat, Mollet a Caldes de Montui i Barcelona a Puigcerdà) i ferrocarril (línies de Barcelona a Puigcerdà de l’actual RENFE i la d’enllaç Papiol-Mollet), la seva població va passar dels 1.742 habitants de 1900 a 2.483 habitants de fet el 1936, amb un percentatge d’alfabetització del 66,2 %.

L’activitat econòmica estava repartida entre l’agricultura —majoritària, amb gran importància de la producció de cereals— i la ramaderia, d’una banda, i per una vintena d’indústries i mig centenar de comerços existents, per un altre^[045].

• Sentmenat:

Té una extensió de 28,24 km quadrats i en el terme municipal hi ha diverses zones muntanyoses, presidides totes elles per la muntanya de la Creu, que fa de límit per l’est amb Castellar del Vallès. Per l’oest limita amb Caldes de Montbui, a través de la Serra de Can Palau, amb frondosos boscos de pins; pel sud, amb Palau-solità i Plegamans, Polinyà i Sabadell i pel nord amb Sant Llorenç Savall.

Amb diversos torrents o rieres i moltes fonts, l’agricultura era la principal activitat econòmica de la major part de la població —de 1.791 habitants de fet el 1936— i els millors rendiments s’obtenien amb els cereals, l’oli i el vi, en masies escampades per tot el terme municipal, sent la major part dels agricultors propietaris de les terres que treballaven i havent-hi poques grans propietats, de les que diverses d’elles estaven en règim d’arrendament.

Estava molt ben comunicada per carretera amb les localitats veïnes (Sabadell, 9 km; Castellar del Vallès, 6 km; Terrassa, 17 km; Caldes de Montbui, 4,4 km i Polinyà, 5 km), la qual cosa va possibilitar que al començament del segle XX s’instal·lessin diverses empreses i que la població fora creixent gradualment (el 1900 era de 1.256 habitants). El seu percentatge d’alfabetització era del 64,4 %^[046].

C) Municipis de 5.000 a 7.500 habitants:

Grup format per tres municipis únicament, tenen una població de 20.149 habitants de fet (el 13,94 % de la comarca) i ocupen 103,67 km quadrats d’extensió (el 17,83 %):

• Montcada i Reixac:

Amb una extensió de 23,34 km quadrats, es faria molt famós al llarg de la guerra civil, per tractar-se d’una zona que es va considerar interessant per realitzar execucions, donada la seva proximitat a Barcelona i les bones comunicacions existents.

Abans del conflicte bèl·lic, també la va considerar d’interès la gran burgesia de la capital catalana, com un lloc adequat per passar les vacances estiuenques o com a segona residència.

Situat a la vall del riu Besòs, en la seva confluència amb el riu Ripoll, pel sud limita amb Barcelona; per l’est amb Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Fost de Campcentelles; al nord amb La Llagosta i a l’oest amb Santa Perpètua de Mogoda, Barberà del Vallès, Ripollet i Cerdanyola del Vallès.

Entre d’altres nuclis de població pertanyents al municipi, cal destacar els barris de Santa Maria de Montcada (que va començar a formar-se a començament dels anys trenta, com a barri residencial), Can Sant Joan (o Montcada-Bifurcació, per tractar-se del lloc on es produeix la bifurcació de les línies de ferrocarril direcció Puigcerdà i direcció Manresa), Plà de Reixac, Masrampinyo (format a la riba del riu Besòs, després de la construcció el 1934 de la fàbrica Aismalibar), Sant Pere de Reixac i La Vallençana (per on passa la carretera de Badalona a Montcada i que és un nucli residencial i d’estiueig).

A més de les dues línies de ferrocarril assenyalades, passava una altra tercera en direcció a Portbou i creuaven pel seu terme municipal tres carreteres importants: les de Terrassa, la Roca del Vallès i Puigcerdà^[047].

Amb una població de fet el 1936 de 7.328 habitants —la tercera en nombre, després de Sabadell i Terrassa— i un percentatge d’alfabetització del 62,7 %, la seva dinàmica de creixement econòmic pot apreciar-se en el fluix immigratori constant que rep, ja que el 1900 tenia 1.710 h i el 1920 arriba a 2.810. L’agricultura (bàsicament vinya, blat, patates, maduixes i arbres fruiters) va anar deixant pas a la indústria a partir, principalment, de l’any 1917, amb la instal·lació de la fàbrica de ciments Asland. Destacaven també l’empresa d’embotits de Juan Lasus Tuset, la indústria química de José R. De Larrademi, les fàbriques Ferrer i Bernades i Aismalibar^[048].

• Rubí:

Té una extensió de 32, 01 km quadrats i es troba situat a la vall de la “riera” o torrent del mateix nom, afluent del riu Llobregat. La part septentrional és accidentada, a causa de les serres de Les Martines (tossal de l’Entroncament, 389 m), Can Carreres i Oleguera, que separen les comarques del Vallès Occidental i el Baix Llobregat.

El seu terme municipal està delimitat pels de Sant Cugat del Vallès (est i sud), Sant Quirze del Vallès (est), Terrassa, Ullastrell (ambdós al nord) i Castellbisbal (a l’oest).

El poble estava molt ben comunicat, a través de la línia ferroviària dels Ferrocarrils de Catalunya i de dues carreteres: la de Gràcia a Manresa i la de Molins de Rei a Caldes de Montbui. Les dites infraestructures permetien un fàcil accés a la resta de les principals poblacions vallesanas (Terrassa, Sabadell, Sant Cugat del Vallès…) i a la capital catalana.

La població rubinenca era de 6.738 habitants de fet el 1936 —la quarta en nombre, després de Sabadell, Terrassa i Montcada i Reixac— i el seu percentatge d’alfabetització rondava el 70 %. Hi havia hagut una important immigració (de la que únicament el 4,7 % procedia de fora de Catalunya), conseqüència del progressiu i constant desenvolupament industrial: el 1900 la població era de 4.400 habitants^[049].

Al començament del segle XX, el sector econòmic fonamental a la localitat era el primari, l’agricultura, que emprava al 75 % de la població activa. Set propietaris agrícoles residents al municipi pagaven el 36 % de la contribució rústica. No obstant això, hi havia altres trenta-cinc grans propietaris que no residien en ell i les explotacions agrícoles no eren en general gaire extenses, conreant-se la major part d’elles en règim d’arrendament rústic.

Així, el 1930, hi havia 800 finques de secà amb una superfície de menys d’1 hi ha i altres 1.100 que no arribaven a les 20. Al costat d’elles, 650 finques de regadiu de menys d’1 ha.

Tres quartes parts de les zones de conreu es dedicaven a la vinya i la resta es repartia entre cereals, productes d’horta i bosc. El Celler Cooperatiu, fundat el 1921, va acollir a gairebé la meitat dels colliters de vi del poble. Però la sobreproducció vinícola limitava l’increment del preu del vi i es va començar a arrencar ceps i a substituir-les per arbres fruiters, encara que la vinya va continuar sent molt important.

La indústria va començar a desenvolupar-se en aquesta població a partir de 1833, bàsicament en els sectors tèxtils de la seda i el cotó, com a conseqüència d’inversions d’empresaris barcelonins.

En la dècada dels trenta ja havia instal·lades quaranta-cinc empreses, de les que les corresponents al sector tèxtil representaven el 35,5 % del total —englobant a les més importants i donant treball a un 80 % dels obrers industrials, que ascendien a uns 1.700— i la resta estava diversificat en petites empreses dedicades al material elèctric, metall, joguines, paper i arts gràfiques, material de construcció, pell, productes sanitaris i la fusta.

De les sis més importants (totes elles tèxtils), únicament una pertanyia a un rubinenc: l’empresa de Joan Arch denominada “Rubí Industrial, S.A.”, sent la resta propietat de veïns de Barcelona.

Per sectors d’activitat, la població activa masculina dedicada al sector primari era d’un 41,85 %, al sector secundari (industrial) un 45,38 % i al sector terciari (serveis) el 12,77 %^[050].

• Sant Cugat del Vallès:

Té una extensió de 48,32 km quadrats i s’estén per la vessant de la serra de Collserola. Limita pel nord amb Sant Quirze del Vallès; per l’est amb Cerdanyola del Vallès; pel sud amb Barcelona i Sant Feliu de Llobregat i per l’oest amb Rubí, Molins de Rei i El Papiol.

Més de la meitat de la dita superfície eren boscos. La riera o torrent de Sant Cugat (Riera Major, nascuda a la font del Rabassalet), s’obre pas per la localitat.

Molt ben comunicat el centre del poble amb els diferents barris integrants del municipi (Valldoreix, Mira-sol, La Forest, Sant Joan, Els Plans, Sant Crist, Sant Domènec, etc.), també ho estava amb la veïna Barcelona i amb la resta de les localitats vallesanas, per haver-hi diverses carreteres (les de Gràcia a Manresa o de l’arrabassada, Cerdanyola del Vallès i Vallvidrera-Sarrià) i una línia de ferrocarril (Ferrocarrils de Catalunya, estació inaugurada el 1917).

Això va afavorir la creixent construcció de cases per a segona residència i vacances, un lloc per a l’escampament i oci de la burgesia de la capital catalana. Al seu torn, els agricultors del poble (més d’un terç de la seva població activa, la majoria petits propietaris i els restants en un règim d’arrendament denominat “rabassa morta”, pel que havien de pagar com a import de la renda un terç de la verema collida), podien transportar fàcilment els seus productes.

La seva activitat anava dirigida a conreus de secà —especialment vinyes, que ocupaven un 12% del terme municipal, i cereals, que ocupaven un altre 20— i a productes d’horta, al costat dels petits torrents o rieres. El Celler Cooperatiu agrícola, fundat el 1921, és un exemple de la importància del dit sector.

Quant a la resta d’activitats econòmiques, hi ha ja una presència industrial important: les fàbriques tèxtils (Frans de Swert, Tapissos Aymat, Fills de J. Prat, Rodó-Boldú, Aprestos, etc.) donen treball a uns 250 treballadors (entre els que hi ha gran quantitat de dones); hi ha diverses empreses de materials de construcció (Alexander i CIA, Terrisseria Arpi, Torcuat Morales, Pere Campmany Ribatallada, Forns del Pagàn, Casmitjana, Pahissa, Balbuena i Graells, Josep Redons, Antoni Agràs, etc.); la construcció com a tal donava treball a uns 220 treballadors (entre paletes, peons, guixaires i pintors); altres 50 ocupats en el sector de la fusta; igual quantitat en el sector del transport i uns 30 en el sector de la mecànica. També hi havia indústries diverses (perfums, pell, begudes gasoses, plomes estilogràfiques, etc.) en les que treballaven prop de 100 obrers. Empleats al ferrocarril hi havia unes 50 persones i altres 25 treballaven per a la delegació local de l’empresa Regs i Forces de l’Ebre (electricitat). Podem completar el context social al·ludint a les 200 empleades de la llar i als més de 150 empleats dels comerços al detall (uns com a empresaris individuals i altres com els seus treballadors).

Inaugurat el 1923 el New Barcelona Golf Club, en la mateixa època també van ésser fundades altres entitats esportives i culturals-recreatives, la qual cosa va refermar l’atracció d’aquesta població flotant que buscava escampament i oci.

Al començament del segle XX, funcionen al poble una fàbrica tèxtil, una d’assaonats, diverses empreses de materials de construcció (teuleries o “bóviles”) i va creixent el nombre de botigues o comerços a la menuda o detall, per la qual cosa serà l’augment dels sectors secundari i terciari de l’economia els que afavoriran la immigració, sent la seva població el 1900 de 2.874 habitants i de 6.083 el 1936, amb un percentatge d’alfabetització del 67,6 %^[051].

D) Municipis de més de 45.000 habitants:

Tan sols hi ha dos municipis que entrin en aquest grup, sumand 97.727 habitants de fet (el 67,62 % del total comarcal), amb tan sols una extensió de 107,70 km quadrats (el 18,52 %):

• Sabadell:

Té una extensió de 37,60 km quadrats i es troba situat en una zona solcada pel riu Ripoll, al qual conflueixen els torrents de Riutort, Can Quer, Can Canyameres, Ribatallada i Riu Sec, amb un relleu molt suau, essent l’altura més prominent la serra de Sant Iscle (236 m).

Limita pel nord amb Castellar del Vallès; per l’est amb Sentmenat, Polinyà, Santa Perpètua de Mogoda i Barberà del Vallès; pel sud amb Cerdanyola del Vallès i per l’est, amb Sant Quirze del Vallès i Terrassa.

Ben comunicada per ferrocarril i carretera des de mitjans del segle XIX, el 1832 ja hi havia 23 fàbriques de llana i 28 de cotó, sent coneguda aquesta ciutat —el títol de la qual va rebre l’any 1877— com la “Manchester catalana”.

El 1883 es va crear el partit judicial de Sabadell, el 1885 obtenia el Registre de la Propietat Immobiliària i el 1886 tenia el seu propi districte electoral^[052].

La seva població de fet el 1936 era de 50.037 habitants i havia registrat una immigració constant, conseqüència del desenvolupament industrial i dels serveis, ja que el 1900 era de tan sols 23.294. El percentatge d’alfabetització era del 69 %^[053].

Tenia una activitat associativa molt important, que comprenia tots els aspectes de qualsevol ciutat moderna actual. Tenia, d’altra banda, les seves pròpies i importants mutualitats d’assegurances, a més d’institucions financeres i d’estalvi (igual que la seva veïna ciutat de Terrassa).

El sector tèxtil llaner ocupava al 67,73 % de la població activa sabadellenca i un altre gran percentatge en activitats vinculades en major o menor grau a la dita activitat (especialment els sectors del transport, tècnics, elèctrics i d’arts gràfiques). La població obrera típica de la ciutat es distribuïa, el 1934, de la manera següent: d’un total aproximat de 17.500 assalariats, els dependents mercantils eren 645; els tècnics, 433; altres, 812; sector de la indústria gràfica, 100; transports i construcció, 2.125; mecànica i electrònica, 1.550; indústria tèxtil, 11.835 (gènere de punt, 70; cotó i seda, 1.133; llana, 10.632).

Algunes dels seus més destacades empreses tèxtils llaneres van ser: Quadres i Prim, Manuel Corominas, Garriga Germans, Francisco Llonch, Sellarès Deu, Jenny-Turull i Marcet^[054].

• Terrassa:

Té una extensió de 70,10 km quadrats i limita amb Matadepera pel nord; Castellar del Vallès, Sabadell i Sant Quirze del Vallès per l’est; Rubí i Ullastrell pel sud i Viladecavalls, Vacarisses i Rellinars per l’oest.

Amb una població de fet el 1936 de 47.690 habitants, el fluix immigratori va ser constant ja des de mitjans del segle XIX, vinculat al desenvolupament de la indústria local (el 1900 els habitants eren 15.956). El percentatge d’alfabetització era del 70,1 % i les seves comunicacions per carretera i ferrocarril (línies de l’actual RENFE i dels “Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya”) eren excel·lents.

La seva estructura econòmica era molt semblant a la de Sabadell: una ciutat de les més industrialitzades d’Espanya, amb Cambra Oficial de Comerç i Indústria, associacions patronals poderoses (principalment, l’Institut Industrial), mutualitats d’assegurances i entitats pròpies de finançament i estalvi, cap de Partit judicial, Registre de la Propietat Immobiliària, etc.

La major part de la dita indústria girava entorn del sector tèxtil (i dins el mateix, al llaner), que el 1934 donava treball al 80,39 % de la població activa, d’un total de 17.497 assalariats.

El seu desglossament era el següent: en el sector tèxtil, 14.066 treballadors (llana, 11.566; cotó i seda, 396; gènere de punt, 2.104); transport i construcció, 671; electromecànica, 395; arts gràfiques, 76; tècnics, 884; dependents mercantils, 593; altres, 812^[055].