GENER

Dia 1

Diuen: any nou, vida nova. Però tan sols ens limiten a estrenar calendari.

L’Adelais em regala un parell de llibres. Fem el vermut, molt abundant, amb la neboda de la meva dona i la seva filla. El pare està malalt, amb febre, i s’ha quedat a casa; el marit de la Mercè té servei. Com que no em puc permetre capricis alimentaris, em limito a mirar com endrapen daus de formatge, daus de pernil, una mena de pastes seques no sé si d’orella de porc, musclos i altres tapes ben temptadores. Em reservo per al dinar: entremesos variats, de porc, i un bon plat de llagostins amb maionesa, que és com més m’agraden. Per postres hi ha un pastís de pa de pessic, rovell d’ou cremat, fruita, una mica de xocolata. Xampany, xerès i cafè. Sembla que tot s’assenta bé, potser per la meva prudència pel que fa a la quantitat.

A la nit, lectura de The last days of Dylan Thomas, gran borratxo i gran poeta. Oblidem el vici per la seva virtut. Més tard enceto una policíaca nord-americana, però cap a les cinquanta pàgines ja en tinc prou. No desperta prou d’interès i l’escriptura és tan banal com els personatges.

Dia 2

Em telefona en Guillem-Jordi Graells. Voldria saber si estaria disposat a ser «l’autor del mes», com fins ara ho han estat en Tísner i la Roig i, des d’ahir, l’Emili Teixidor. La meva resposta, com ja s’esperava, és negativa. Ni que em fes gràcia, el meu estat de salut no m’ho permetria. Aquesta gent han de córrer d’una banda a l’altra, desplaçar-se contínuament de localitat i, durant la seva temporada d’«exercici», tenen un programa molt i molt atapeït de presentacions, lectures, conferències, xerrades… Però és que no me’n fa, de gràcia, ben a l’inrevés. Sovint, des que la campanya s’engegà, he pensat que l’autor del mes és ben comparable als articles d’oferta que, de tant en tant, proposen els supermercats i els grans magatzems; la rebaixa del moment.

Dia 3

Un matí encertat. En una llibreria de vell del carrer d’Aribau trobo, potser, entre cent i cent cinquanta volums francesos que encara no havien estat posats a la venda; sembla que acabaven d’entrar a la botiga o, més bé, a la rebotiga. Tots en rústica i ben conservats, tal com m’agraden. Em quedo un parell de Marguerite Yourcenar, tres Drieu La Rochelle, un Blaise Cendrars, dos Modiano, un estudi sobre el papa Luna i el seu temps, etc. Tot plegat, una dotzena. En aquell moment ja havia comprat, a les barraques del carrer de la Diputació, darrera la Universitat, el novè volum de la Història de la Literatura Catalana, l’únic que em faltava per a completar l’obra. L’he fet a meitat de preu tot i que és impecable, jo diria que nou de trinca.

Dia 4

En algun lloc de L’Émile, Rousseau ens diu que no pot ser que tot de persones innocents siguin lliurades als focs de l’infern pel sol fet que «no han sentit parlar mai d’un cert pontífex romà», o sia, perquè desconeixen l’existència de la religió catòlica.

Potser és aquesta consideració tan pertinent del filòsof francès que explica els viatges tan sovintejats del papa actual. ¿Vol que tothom tingui l’oportunitat de condemnar-se amb coneixement de causa?

Dia 5

Dia 6

Dia de Reis. Melcior, Gaspar i Baltasar vénen i se’n van. Els Borbons, però, que res no reparteixen i en canvi recullen, es queden.

M’adono que sóc com un dipòsit permeable, amb una fuita permanent; els coneixements se n’escapen sense deixar quasi rastre. A tot estirar, queda una mica d’humitat, i això gràcies, suposo, al fet de vessar-n’hi contínuament de nous. El defecte no em priva del plaer de la lectura, però no em permet d’utilitzar com cal el saber adquirit.

Dia 7

Els militars espanyols han celebrat la seva Pasqua i el capità general de Catalunya ho aprofita per dir-nos que «l’exèrcit està obligat per la Constitució a defensar la integritat territorial d’Espanya, fins i tot a costa de les nostres vides si calgués». És prou clar: emprendrien una nova guerra «civil» si Catalunya o Euskadi volien emancipar-se. O sigui: contra la vida dels altres.

El mateix esperit bel·licista anima Felipe el socialista, quan manifesta que sempre serà inflexible si es tracta de la unitat espanyola. I hi combrega Juan Carlos el viatger, quan assenyala amb la seva veu de ganga que és missió de les forces armades «la defensa de la integritat espanyola». Bous i braus totalment d’acord: les potes són per trepitjar.

Mentrestant, en Pujol va repetint que els catalans, d’independents no en volem ser. No cal estranyar-se: ha freqüentat tant l’església que ja li deu semblar natural viure agenollat.

Dia 8

No és el primer que m’assegura, aparentment convençut, que la vellesa pot ser ben esmerçada i d’allò més profitosa si la dediquem a profunditzar en nosaltres mateixos. En quin jo?, em pregunto. I deixo de banda tots aquells que només tenen superfície. La majoria, potser?

¿És entorn a la soledat que es vertebra, s’ha vertebrat, tota la meva vida? No cal ser gregari per ser promiscu.

Dia 9

Dispèpsies. Diarrees. Trajecte final? No sé si pot ser gaire llarga, ja, aquesta «recta» que em torna a l’origen. Animal privilegiat, sóc el més desposseït abans d’hora.

Dia 10

Passeig de Sant Joan, cap a migdia. L’home, d’uns quaranta o cinquanta anys, llardós, espellifat i amb pèl de quatre dies, seu en una represa, davant de dues bosses tan brutes com ell, que acrediten la seva condició d’algú que, on vagI, porta la casa damunt. Però aquest home té una calculadora de butxaca a les mans i s’ha absorbit en el seu maneig. Compta els guanys del matí? ¿Passa el balanç anual?

Dia 11

La vida afirma l’ordre i, ensems, el nega. No ens sorprengui que sigui tan fràgil, tan inestable. ¿No ho és tot allò que encara no ha decidit? Però, ¿no podem dir també que tot allò que ha decidit ja no és?

El problema: quan no s’omple el res en què desemboca el ser que es buida.

Dia 12

Aquest record de l’Aranyó, d’abans de la guerra:

En nits de lluna plena udolava darrera les persianes del balcó obert de bat a bat. En la fosca, els homes i les dones sorgien de les cases i, peu endins i peu enfora dels portals, escoltaven amb les mans a les butxaques, callats. De tant en tant, una pausa en l’esgarip aplanava el temps, i ningú no gosava mirar-se. Després l’ombra de l’al·lucinada brollava de la llum que, des de damunt la taula del menjador, repartia olorosament l’acetilè, i el xiscle, reprès, s’aprimava com alterat pel moviment. En algun lloc, en les pregoneses de la casa, el marit es feia més absent.

L’endemà la gent el saludava:

—Bon dia, Joan.

I a ella:

—Bon dia, Mundeta.

Ells constestaven:

—Que Déu ens el doni.

I cadascú seguia el seu camí, amb l’aixada a l’espatlla o darrera les mules.

(He oblidat si al vespre es donaven la bona nit…).

Dia 13

Dia 14

El cos és silenciós, els seus òrgans funcionen sense cridar l’atenció, però de seguida que emmalalteixen es fan «sorollosos». És d’un cap de dia a l’altre que et recorden la seva presència, les operacions a què es lliuraven abans amb naturalitat i eficàcia, ara malament i amb esforç, com a contracor. Semblen més un hoste que fa nosa que no pas algú de casa. Res no és tan lamentable com sentir el joc, la marxa, de la maquinària que, de cop i volta defectuosa, ha perdut la seva discreció.

Anys enrera, en Joan Reventós afirmava que «socialisme és llibertat». El seu successor, en Raimon Obiols, deu opinar el contrari si, com deia l’altre dia en unes declaracions fetes a La Vanguardia, no és que els socialistes neguin el dret d’autodeterminació dels pobles «com un principi filosòfic universal», sinó que estan contra les collonades, és a dir, contra que al Parlament de Catalunya es votin mocions a favor de l’autodeterminació del nostre país. És prou curiós, i ben còmode, un principi filosòfic que genera collonades de seguida que hom concreta…

D’on carall deu haver sortit, aquesta mena de saber?

Dia 15

Alguna cosa és: he anat recuperant la capacitat de passejar-me unes tres hores diàries sense fatiga. No recupero, però, l’equilibri corporal que em permetria gaudir amb plenitud d’aquestes estones. M’acompanya sempre, llevat potser d’escassíssims moments, un malestar que se centra en l’estómac, si no en tot l’abdomen, i contra el qual no em semblen prou eficaços els fàrmacs amb què m’ajudo. La veritat és que no trobo diferència entre els períodes diguem-ne, de «vancances», quan en prescindeixo durant unes setmanes, i uns períodes de tractament que tampoc no m’eviten, comprovo, els desordres més aguts que solen presentar-se havent sopat i amb indiferència, aparentment, d’allò que menjo o de la regularitat de les deposicions. Ni la lectura, ara, no pal·lia del tot aquest desassossec físic que, si em deixa interessar pel llibre que tinc davant, ben sovint em priva d’absorbir-m’hi com caldria.

Dia 16

La sorpresa de llegir, al cap de trenta-tres anys llargs d’haver-la escrita, l’extensa carta que adreçava a en Guillem Viladot, d’Agramunt, per tal d’explicar-li, en resposta a unes observacions seves, que fins i tot en aquelles circumstàncies, quan tot era tan desfavorable a la nostra cultura i tan necessari ens era de recuperar lectors, bé calia que algú o altre fes obra experimental en el camp de la novel·la. Si aquesta obra no servia gaire de moment, en el futur demostraria als estudiosos de la nostra literatura que no havíem cedit a la pressió d’aquells que volien banalitzar-nos abans d’acabar de destruir-nos. D’altra banda, afegia, l’existència d’aquesta narrativa amb voluntat creadora no privava ningú de fer-ne una altra, més de subsistència, centrada en els objectius immediats.

La carta me l’envia en Xavier Garcia per si em sembla oportú (ell la troba molt interessant, em digué per telèfon, en anunciar-me la seva tramesa) de reproduir-la en el número Pedrolo que prepara la revista URC. Em sap greu de debò, però li hauré de dir que no. No pas que el meu parer sigui un altre, avui, però és que ja no em plau com vaig expressar-me i no veig la necessitat d’introduir en la publicació un text tan imperfecte. Si no podem esborrar allò que no vam saber dir amb prou rigor, tampoc no cal exhibir-ho.

Dia 17

La Pansa, la revista satírica que quinzenalment es publica a Tàrrega, desapareix. En Serés, que em truca aquesta tarda per si li vull fer un petit text, em diu que el número vinent, el cinquanta, serà el darrer. El problema és el de sempre: la revista no es ven i s’han carregat de deutes. A mi em sembla que la gent de la vila haurien d’estar contents de l’existència d’un periòdic d’aquesta mena entre ells, però el fet és que els deixa indiferents o, en alguns casos, més aviat els molesta. Qui més qui menys, té por que un dia s’ocupin de la seva persona.

Simultàniament m’assabento que aquest mateix mes farà la seva aparició un nou setmanari català, El Triangle, en el qual, diuen, no faltarà l’humor. És bo que a una iniciativa en succeeixi una altra, però, ¿no seria millor que fossin concurrents?

Dia 18

I què se’n deu haver fet, de la monja lectora que em telefonava (si és que ho era)?

Dia 19

Defraudadora biografia de la Judith Gautier per una autora anglesa, Joanna Richardson, que em sembla massa convencional i que, per tant, no acaba de treure suc ni a la personalitat de la noia ni a l’ambient en què va viure. Ah, i quin abús no fa dels extractes de la correspondència!

Defraudador també Gilles, de Drieu La Rochelle, potser perquè el novel·lista insisteix en un tipus de protagonista que ja ens ha fet veure d’altres vegades. Tanmateix, l’estil de l’autor, sempre entre subtil i sumptuós, salva la lectura de les cinc-centes pàgines.

I defraudador el Howard Fast de The Pledge, una narració massa elemental d’escriptura i d’història, amb un final fifty fifty molt mal explotat.

Dia 20

En totes les històries que inevitablement m’invento i que no escric, hi ha l’escena d’algú, en general una noia, que baixa escales. Com ho he d’interpretar? Decadència fulminant de la capacitat inventiva… Trasllat simbòlic de la pròpia davallada…

Són històries que mai no sabré on desembocaran i que ni tenen el mèrit d’ajudar-me a dormir.

Dia 21

La Mariona Millà havia de publicar un llibre catàleg i fer una exposició, a França, d’una colla de dibuixos eròtics. Un marxant internacional s’encarregava de l’assumpte. La noia, que estava il·lusionada, va demanar-me una mena o altra de pròleg i vaig fer-li un poema que es titula «Vint versos per a la Mariona». Doncs bé, avui m’esperava a la parada de llibres que el seu pare té al mercat de Sant Antoni per dir-me que tot se n’ha anat en orris. No està conforme amb les condicions que li fa el marxant, ben diferents de les convingudes quan esbossaren el projecte. Però ella no renuncia. Del llibre se n’encarregarà ella i l’exposició es farà l’abril vinent a Barcelona, als Quatre Gats. Porta la carpeta amb els dibuixos i, a proposta seva, n’escullo un parell.

La nostra conversa és sorollosament amenitzada pels abundants dispars de trabuc d’una colla que celebra la festa de Sant Antoni, el dels animals, amb una desfilada entorn de la plaça. Hi ha música de trompetes i de timbals, capgrossos i una bona quantitat de gegants que alcen la testa per damunt de la fumera.

Dia 22

Al meu entendre, la pregunta no ha de ser, tal com he sentit que se la plantejaven en un programa radiofònic: I després de la mort, què? Sinó: I amb la mort, què? En la primera fórmula em sembla veure-hi un optimisme indegut.

Dia 23

Una tarda horrible de mal d’estómac, de mal de ventre, de vòmits, de diarrees i, en conjunt, d’un mareig que em situava als límits de la consciència sense fer-me-la perdre del tot, quan més m’hauria valgut, potser, desmaiar-me per tal d’evitar una veritable agonia. Tot i la meva repugnància, no m’ha quedat altre remei que anar-me’n al llit, on a poc a poc m’he anat assossegant una mica, però no prou per recobrar la normalitat. Feia mesos que no m’havia sentit tan malament i durant tantes hores.

Dia 24

Les seqüeles d’ahir són aquesta lassitud que m’observo en sortir al carrer. Però no puc renunciar a aquest matí, tan assolellat, tan radiant i, d’una manera o altra, aconsegueixo «complir» amb el meu passeig fins a l’hora de dinar. No em deixa el mal d’estómac, però és suportable, i el ventre s’està quiet.

A la tarda em telefona en Munné, de La Llar del Llibre. La gent de Laia els proposen de vendre’ls els drets de No hi fa res si el Comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega, i ells estan disposats a comprar-los, si no hi tinc res en contra. Li dic que endavant. Sé que de Laia no n’he de tenir cap més goig, que probablement ni em pagaran mai els diners que encara em deuen i que, si no m’avinc a aquest nou contracte, el llibre es quedarà mort. Més val que circuli. I aprofitar, de moment, aquestes cent mil pessetes de bestreta que en Munné m’ofereix. Ah, quina misèria de món editorial!