GENER

Dia 1

L’any comença d’una manera ben insatisfactòria: trobo a faltar els diaris.

Walt Whitman: «No hi ha cap llibre tan brut com un llibre expurgat». Si és certa l’afirmació de l’autor de Leaves of Grass, com molt m’inclino a pensar, poc dubte hi pot haver que la censura franquista va embrutar-me una colla de llibres nets.

Potser ja seria hora que de les grans festes comencem a dir-ne les «diades del vòmit». Cantonada rera cantonada, els incontinents s’han deslliurat sense cap inhibició d’excessos de beguda, de tipanera. Acaben d’embellir un paisatge urbà ordinàriament limitat a les no tan modestes, però ja familiars, deposicions canines.

—Mes hommages, madame —saluda el cavaller galant, inclinat sobre les mamelles de la dama.

—Pas encore, monsieur —li somriu ella amb picardia i lleugerament burleta.

L’home li ofereix els seus respectes públics, la dona parla dels seus favors privats.

M’agrada imaginar una escena com aquesta entre Richelieu i Ninon de Lenclos, tan interessat ell a obtenir-los com ella disposada a refusar-los-hi.

Dia 2

Bona sorpresa, aquest matí, en agafar el diari. Han cregut que calia assabentar el lector, a la portada, que «Pedrolo torna a escriure a les pàgines de l’Avui».

Si algun dubte em quedava, ara desapareix: els interessa ben de veres la meva col·laboració. En canvi, no estic segur del perquè; la gent que controlen el periòdic no són pas independentistes. Quin servei els faig, doncs?

Sembla que la paraula hamartia, procedent del joc de tirar amb l’arc, que al Nou Testament vol dir «pecat», significa literalment «errar la diana». Tanmateix, en algunes activitats potser hi ha més falta quan l’encertes…

Viure és sempre un acte temerari. Si hi afegim les imprudències… Cal aclarir que de l’acte no en som responsables; en som, però, de les imprudències.

Deu ser prop de la una del migdia quan travesso el carrer Nou des del Paral·lel a les Rambles. Vaig lentament i, una mica més enllà del carrer de Sant Ramon, sorprenc aquest petit diàleg entre un xicot baixet i rabassut i una puta grossa, la mamella feixugament caiguda i amb tanta panxa que, si no fos per l’edat (li faig uns cinquanta anys llargs), diria que està prenyada de sis mesos.

—Què em cobres?

—Mil.

—Però jo no tinc tants diners!

—Si te la peles et sortirà de franc.

Una mica més enllà, em giro: la puta ja ha desaparegut darrera la cantonada, però el xicot continua palplantat allí, i té la cara concentrada, pensarosa, com si considerés seriosament la conveniència de fer cas del consell que li acaben de donar.

Dia 3

Santayana, a Dominations and Powers, pretén que «la naturalesa és prou ben ordenada per haver produït l’esperit, però prou caòtica per haver-lo deixat lliure».

Em sembla totalment fals. No tan sols entra dintre el «bon ordre» de la naturalesa que l’esperit sigui lliure, sinó que aquesta llibertat és la condició necessària de la seva existència. No és concebible un esperit que no és lliure. Si no hi ha opció, on és l’esperit? Fins i tot aquell, si n’hi ha, que ha fet la seva elecció una vegada per sempre, ha hagut d’escollir. Ara, si l’esperit produeix el desordre, com jo mateix he sostingut que fa la intel·ligència, tot plegat potser vol dir que la naturalesa no pot «avançar» en el seu ordre sense generar la contradicció que li dóna consciència.

Quan hi ha un «món» sol, no n’hi ha cap.

(Recordo, incidentalment, que Santayana, al seu temps —morí l’any 1952—, deia que era potser l’únic filòsof materialista vivent).

Recordo aquesta confidència d’un conegut que va morir no fa gaire i que ja feia temps que havia perdut de vista:

«La vaig conèixer en un banc, on havia anat a ingressar uns diners al compte del meu pare, amb el qual llavors treballava. Aquell matí hi havia una mica de cua i vam parlar mentre ens esperàvem. Al cap de dos dies la vaig tornar a trobar, ara pel carrer, i vam aturar-nos a parlar una estona. Era davant del despatx on va dir-me que treballava, a la Gran Via, i l’endemà passat vaig anar a esperar-la a la sortida. Ho vaig repetir un altre cop, un diumenge anàrem a ballar, i des de llavors ens vam veure quasi cada dia. Vivia a la Bordeta i un vespre, en una raconada fosca, la vaig besar i li vaig dir que l’estimava. Ella em va dir que no li feia res de sortir amb mi, perquè li agradava, però que de festeig seriós, res de res. Em confessà que estava prenyada de tres mesos. No se li notava, encara, però va fer que li toqués el ventre, i sí, se li arrodonia, ja. Es negà a dir-me qui era el pare i jo, sense cap dret, em vaig enfadar.

»Vaig estar un parell de setmanes sense veure-la, però després vaig tornar a esperar-la i continuàrem sortint junts, només per passar l’estona, com deia ella. Al cap d’un mes ja érem amants. Era una noia molt dolça, molt amorosa, i tots dos estàvem d’allò més enamorats. Jo li veia créixer el ventre a poc a poc i, encara que faci estrany, com més grossa es feia, més la volia, més la desitjava. Em passava hores acariciant-la, ella m’abraçava fort i plorava. Quan la posseïa, estava tan tendra i gaudíem tant que no me n’hauria volgut separar mai. Vaig proposar-li de casar-nos, de fer veure als meus pares que el fill l’hi havia fet jo, però s’hi oposà. A casa seva o, més ben dit, la seva mare, perquè de pare ja no en tenia, acceptava la situació i, doncs, no hi havia problemes. I res no ens privava de continuar essent amants un cop hagués deslliurat…

»Vaig haver d’avenir-m’hi, i ens vam veure fins al darrer moment, fins tres dies abans del part. L’endemà va telefonar-me per dir-me que ingressava a una clínica i que ja em tornaria a trucar de seguida que en sortís. Això era un dimarts, i dissabte, en no tenir-ne notícies, no vaig poder esperar més. Com que el nom de la clínica no el sabia, em vaig presentar a casa seva, on la seva germana em digué que era morta.

»Ara aquesta germana és la meva dona. I ens hem afillat la nena, que ja ha fet els set anys. Però mai no hem sabut qui era el pare, perquè ella no ho va voler dir ni a casa seva. La Dolors, la meva muller, sospita que podria haver estat un oncle patern pel qual, tot d’una, ella mostrà una gran aversió. Suposem que podria haver-la forçada o que d’una manera o d’una altra hi va haver abús. Ell era un home ja gran i ella tot just havia fet els disset anys en morir. Jo llavors en tenia vint».

Dia 4

L’any 87 s’acabà amb la visita de dues noies i quasi es pot dir que aquest comença amb la de dues noies més que, sorprenentment, volen el mateix: deu minuts d’entrevista. És que procedeixen de la mateixa escola i tenen el mateix professor, si bé les d’ahir hi fan una assignatura i les d’avui, una altra. Singular, tanmateix, la coincidència d’elecció i ben curiosa la de les noies d’aquest vespre si l’entrevista la volen fer servir a la classe de literatura castellana, com han dit, o, com jo suposo, de «literatura española». Confio que se n’han anat ben informades que la literatura catalana és una altra. M’agradaria saber la cara que hi posa el professor en sentir, en aquella classe, una entrevista en la nostra llengua.

Es prepara la celebració del mil·lenari de la independència catalana, però de segur que seran unes festes ben poc independentistes si en Jordi Pujol és el president de la comissió encarregada d’organitzar-les i en Joaquim Ferrer, el conseller de Cultura de la Generalitat, n’és el vicepresident. Mentre tot plegat no es converteixi en la commemoració de l’alliberament d’una part de la «nación española», que tot és ben possible!

Bé caldrà parlar-ne una mica, ara que torno a col·laborar a les pàgines de l’Avui.

Dia 5

Diuen que al passeig de Gràcia la policia ha demanat la documentació a un home d’aspecte respectable que es passejava amb les mans a les butxaques. Han trobat suspecte, pel que sembla, que fos l’única persona que avui, vigília de Reis, no portés cap paquet…

Els llimacs són uns animals exemplars: silenciosos i lents. Tenen el defecte, però, de dissimular-se a l’enciam, i alguna vegada ho paguen car.

M’envien un llibret amb dues conferències, Sobre la integració dels immigrats, i, com que és curt, el llegeixo de seguida. En trec la impressió que aquestes noies de la Psicoestètica parlen de Muñoz Espinalt com si fos una mena de Führer. No acabo d’entendre que ell s’hi avingui, encara que tingui vocació de capitost; queda ridícul.

Dia 6

Sembla que en Josep Miracle excomunica dotzenes de paraules, en captura unes quantes que s’havien fet escàpoles i llavors empresona el nostre llenguatge. No acabo d’entendre aquesta mena d’empreses, com tampoc no entenc l’empresa contrària: naturalitzar el barbarisme innecessari. Una llengua no pot continuar viva si no es mou, si es tanca als neologismes, si no accepta que els mots poden canviar de sentit o es poden anar fent més i més polisèmics, però tampoc no viurà gaire si substitueix la paraula o l’expressió pròpies del seu geni per unes de forasteres que no s’adquireixen per evolució de l’idioma, sinó que adopta per contagi mentre deixa caure les que ens servien i que encara no s’han fet arcaiques; és ara, en negligir-les, que se’n faran.

Costa de veure que hi ha enriquiment de la llengua quan un noi té nòvia en lloc de tenir xicota, sobretot si preveiem que això mena al noviatge, que devorarà el festeig. Però també costa de veure en què es beneficia la nostra parla quan elimines sistemàticament a favor de «bonic» un maco que concentra significacions i s’ha generalitzat sense foragitar cap mot genuïnament català.

Contra la desaparició d’una llengua no s’hi lluita amb propostes limitadores, però tampoc no la salva que t’abandonis a la «moda» d’un altre idioma quan tens la dissort de ser terra ocupada per gent d’una altra cultura. Cal una flexibilitat que ara veig molt compromesa pel «laxisme» i per la incompetència lingüística dels nostres mitjans d’informació i també per aquesta mena de guerra de clans que fa estralls entre nosaltres. De llengües verinoses no n’hi ha; ho poden ser les d’aquells que les serveixen i se’n serveixen.

Sant Euqueri, bisbe de Lió, va dir: «Som en un món de cabells blancs». Això era al segle cinquè, quan la gent moria relativament jove. Potser avui podríem dir que ens trobem en un món de pèl moixí…, a despit de tantes barbes!

Dia 7

Després d’haver acomiadat uns «temporers», a Correus hi ha uns quants milions de cartes i de paquets retinguts. I ara l’Administració ens diu que posaran remei a aquesta situació catastròfica unes oposicions que s’han de celebrar, sembla, d’aquí a tres mesos! Quan, dic jo, caldrà que hagin llogat més locals si no volen que als que ocupen ara ja no s’hi pugui entrar ni amb excavadores… Inefable mentalitat oficial! ¿S’hi tornen els funcionaris, de sapastres, o és que els van escollir perquè ja ho eren abans d’ingressar a l’Administració? Ah, dubte punyent!…

Fa un airet fi que em molesta i, a la parada de l’autobús, espero el 14 a l’entrada del vestíbul del Sepu, prop d’un aparador que exposa uns maniquins «vestits» amb roba interior femenina, blanca i quasi transparent. Darrera meu, una veu de noia diu:

—Si es deu veure tot, amb aquesta roba!

I li contesta una altra veu, també de noia:

—És clar. Però si et poses en situació que algú ho pugui veure, senyal que ho vols ensenyar, oi?

I s’allunyen, rialleres. En girar-me, ja només les veig d’esquena.

Dia 8

A El Temps, en una entrevista que li fa el setmanari, Vàzquez Montalbàn diu que «és un fet cultural nou que aparegui una promoció d’escriptors en castellà a Catalunya. Fins l’any 39, pràcticament no n’hi havia». Cal acceptar, doncs, que aquesta promoció és filla de la victòria feixista que, als catalans, ens ho prohibí tot. Una mica abans, en la mateixa entrevista, havia manifestat: «L’escriptor progressista en castellà a Catalunya ha passat d’una visió paternalista del fet nacional català a tenir la sensació que se li està prenent una part del seu territori, del qual, durant el franquisme, i per les condicions que s’imposà a la llengua catalana, ell tenia l’hegemonia». Jo diria que a nosaltres ens van prendre no una part, sinó la totalitat del nostre territori, i afegiria encara queraquest territori que dominava l’escriptor en castellà mai no ha estat seu, sinó que l’ha ocupat per «expulsió» del seu propietari. I ara, quan les condicions són unes altres, l’escriptor en llengua forastera risca de quedar-se sense territori de cap mena si, com també assenyala, els escriptors espanyols no el tenen per prou castellà. Són les conseqüències de la colonització.

Una persona tan intel·ligent com Vàzquez Montalbàn ha de saber que un escriptor en castellà a Catalunya no és prou progressista pel fet de respectar l’existència d’una cultura catalana si continua veient-se com un escriptor català. És cert que ja ha trobat la fórmula: quan li pregunten si és espanyol o català, contesta que és barceloní. No n’hi ha prou, naturalment. L’home que reconeix que fins al 39 aquí no hi havia pràcticament escriptors en llengua castellana ha de recòneixer igualment, si és progressista de debò, que avui a Catalunya hi ha una cultura importada per substituir la nostra, un objectiu que va aconseguint pel sol fet de pretendre que és també catalana.

No m’estranyaria saber que l’autor de Barcelones se sent incòmode.

Dia 9

Anem adquirint un tarannà autoritari allí on ens deixàvem endur per un esperit lúdic controlat per la prudència d’allò que en diem seny; substituïm el sentit de la mesura per un èmfasi que tendeix a fer absolut allò que era relatiu, i trenquem, doncs, un equilibri del nostre capteniment; creiem ja més en la improvisació que no pas en el projecte ben madurat i, per tant, ens comença a espantar l’esforç a què obliga l’obra ben feta; sota una democràcia de forma, reforcem uns mèrits de casta, i no vull pas dir precisament de nissaga; perseguim la situació d’avantatge sense que ens preocupem de preparar-nos perquè sigui merescuda; progressa la voluntat de viure de renda, o sigui, protegits per l’Administració, i va desapareixent l’orgull de guanyar-nos el nostre pa de cada dia; renunciem a la llibertat perquè la subordinació és més còmoda…

Heus ací alguns trets, em sembla, cap als quals evoluciona el caràcter català i que no ens poden sorprendre gaire si és cert que, en bona part, la llengua és la que determina aquest caràcter. Fa segles, és veritat, que se’ns domina en una altra llengua, la dels castellans, però aquesta llengua mai no havia estat tan present com durant els quasi quaranta anys de dictadura franquista, un període que abraça tres generacions. Podríem dir que és ara que la llengua castellana s’instal·la entre nosaltres. Com més decidida és aquesta implantació i com més es prolonga, més anem adoptant una visió del món en termes d’aquell idioma, i és aquest concepte nou de la realitat que ens fa perdre el nostre caràcter per adoptar el de l’ocupant.

Per això penso que si en el curs d’una altra generació no hem superat el bilingüisme, mai no hi haurà una independència catalana; haurem perdut del tot allò que encara conservem d’una identitat que ens fa reclamar-la. Vull dir que serem (seran) uns altres que ja no la necessitaran. Tan radicalment uns altres, que potser ja els costarà d’entendre que en el passat, avui, l’hàgim volguda.

Dia 10

Em sembla inconcebible viure en la «quietud» que tants afecten quan sempre he viscut inquiet i només la inquietud m’ha permès de sentir la vida; únicament la inquietud és creadora.

Subscriuria allò que diu Cioran: «Només existeix aquell que no troba en ell mateix una solució a la seva existència» si no fos que això pot fer suposar que la pot trobar en un altre. Si la troba, com és en principi el cas del creient, és precisament la quietud que el devora i el priva d’existir del tot: fora de la certesa, on hi ha la vida de l’esperit.

És rosegat per la inquietud que l’home coneix la seva intensitat, aquesta intensitat a què potser al·ludia Hofmannsthal quan va escriure que en la pregonesa de les seves entranyes hi havia «un voltor que demana carn». Perquè som, hem de ser, insaciables, l’au de presa de nosaltres mateixos.

Dia 11

Un capellà que, severament ensotanat i amb un ample paraigua també negre que el protegeix del sol, avança per un camí de carro i s’atura en un marge per tal de treure’s una sabata coberta de pols rogenca i fer-ne saltar una pedreta… Aquesta imatge, que sembla sortida d’un film de Buñuel, és el record que tinc d’un rector del Canós, home robust, amb molt de greix, que les meves ties, al castell, obsequiaven amb un refresc, potser una llimonada, potser un bolado. Hi acudia de tant en tant, em cal suposar que ben desinteressadament: el refresc no era prou recompensa per una caminada de tres quilòmetres en plena canícula, i de caritats poques li’n podien fer, pobres com eren.

Veure’l em sobtà com una incongruència: lent i feixuc, profusament suat, tan sorprenent entre els camps en rostoll, cobert de garbes que s’anaven daurant. En aturar-se a treure’s la nosa que el feia coixejar, deixà el paraigua obert al seu costat, s’arromangà les faldilles sobre uns pantalons grisos i curts que li descobrien els turmells blanquíssims, com les cuixes de les noies, que llavors no acudien ni a la platja ni a la piscina i duien mitges, i, llevant-se el barret, s’eixugà el front, les galtes, el bescoll, amb un mocador immens i suspecte. Els tàvecs li assaltaven la cara com si fos un cul de mula i ell, amb les mans, feia gestos d’exorcista. Des de l’era del castell, dalt, els homes de la batuda se’l miraven amb un posat garneu, ni hostil ni amical: no era algú de la seva espècie.

Me n’ha fet recordar haver vist en una llibreria de vell un exemplar d’El crimen de la calle del Temple, que llavors llegia. Tenia tretze anys. A la biblioteca del castell hi havia poques coses «seductores»; molt Pereda, molta Pardo Bazàn, molt pare Coloma…

Dia 12

Entrevista aquest matí amb en Josep Planas, de l’administració de l’Avui. Solucionarem l’assumpte IVA de la manera més senzilla: prescindint-ne. D’aquell temps de l’impost em deuen una mica més de cent onze mil pessetes, i hem quedat que me les pagaran després d’haver rebut una carta meva en la qual els «recordo» que hi ha aquells mesos pendents. Arxivaran aquesta carta, em faran un taló datat d’ara, naturalment, i llestos.

Diu Steiner que, segons els especialistes, «el millor traductor és el que va aprendre conscientment a parlar amb facilitat en la seva segona llengua. La persona bilingüe no veu les dificultats, la frontera entre les dues llengües no és prou neta en la seva ment». Vol dir doncs que en sap menys, com sempre que hi ha confusió, i, per tant, que el bilingüisme perjudica més que no afavoreix. Potser perquè no ha calgut fer cap esforç. Coincideix tot plegat amb la meva idea que el «bilingüe» no acaba d’aprendre bé cap dels dos idiomes que «posseeix».

Temps enrera, en una entrevista, en Joan Perucho digué una mica en conya que potser als catalans que també escriuen en castellà no se’ls pot demanar que ho facin tan bé com els altres pel fet d’emprar dues llengües, però el fotut és que aquests altres, els qui només escriuen en català, tampoc no dominen tant, en general, el seu idioma, encara que hagin renunciat a l’altre, com el dominarien si no se’ls hagués fet «bilingües» des de l’escola, quan allí en tenien un i a casa l’altre, normalment tots dos corromputs i degradats: el nostre, en no permetre-se-li de desenvolupar-se amb normalitat, i el castellà, sovint per una relativa incompetència dels professors, si eren catalans, i sovint pel contagi que, vulguis o no, sofrien els ensenyants catalans que vivien entre nosaltres.

Dia 13

Extravagant, més i tot que curiosa, aquesta notícia: l’any 1984 un home fou detingut, amb d’altres, sota l’acusació d’haver robat a un taxista. Es va passar sis mesos a la presó, fins que el deixaren en llibertat en reconèixer el fiscal que no hi havia cap prova contra seu i que, per tant, retirava l’acusació. Després l’home ha demanat una indemnització de 475.000 pessetes. I la justícia la hi nega. Raons? Aquesta: «el pronunciament judicial absolutori no es va fonamentar en la inexistència del fet imputat». ¿Com cal entendre-ho? ¿Que havent-hi hagut robatori no importa que no el fes ell? ¿O potser el fet imputat és l’acusació que el pronunciament absolutori no rebat, i això ben justificadament si ha estat retirada?

S’ha constituït la Institució de les Lletres Catalanes, directament i indirectament vinculada a la Conselleria de Cultura de la Generalitat. Tots aquests organismes em fan més por que goig. Tendeixen a «oficialitzar» la cultura i a tirar l’aigua cap al molí de les forces polítiques que «governen»; a privilegiar, per tant, els fautors de cultura que, per conveniència o per convicció, hi combreguen. És així com la cultura s’aprima sota una protecció dirigida. Ja anirem veient qui hi «suca».

Dia 14

Sembla que la gent d’El Temps tenen el meu telèfon molt a la mà. Ahir em trucava una noia que vol parlar-hi una mica dels premis literaris i buscava opinions. Avui ho fa un noi que, a propòsit d’haver-se prohibit a Nova York de fumar no sé en quants llocs, vol saber què penso de l’assumpte. No li amago que em fa molta «gràcia» veure com hom va perseguint el tabac, no pas inofensiu, és clar, però que mata lentament, quan es va escampant l’ús i l’abús de la droga dura, que perjudica a curt termini i provoca, a més, un augment de la criminalitat.

Quant a l’obediència a les «lleis prohibitòries», li conto aquesta anècdota: havia de visitar un departament de la Generalitat i vaig veure que a la porta del despatx on anava i a d’altres indrets «públics» del mateix local, tot d’avisos em deien que no m’era permès de fumar. Duia una cigarreta a la boca i vaig llençar-la. Tot seguit vaig empènyer la porta, vaig entrar i, dins, vaig trobar-me amb tres funcionaris que fumaven, i no pas d’amagat. La presència ben visible dels cendrers, a les taules, mostrava prou que el fet era habitual. De cop i volta, però, ho vaig entendre tot: la prohibició es referia a fora, on hi havia els cartellets, no pas a l’interior. Vaig encendre, doncs, una altra cigarreta.

També és interessant d’apuntar, però d’això no se m’ha acudit de parlar-ne al meu interlocutor, que en una dependència policíaca, concretament al carrer de Santaló, un avís diu: «Aquí trabajamos sin humo». Deu ser perquè se l’empassen tot i ja no el tornen a deixar sortir. Quasi sempre hi ha una funcionària o altra amb la cigarreta als llavis o als dits…

Recordo: tenia setze anys, feia el darrer curs als Escolapis de Tàrrega i celebràvem, em sembla, la festa de Sant Josep de Calassanç amb la representació d’una obreta titulada Els dos sergents francesos davant d’un públic d’alumnes, de pares, de germans, etc. Tot anava prou bé, o sia que declamàvem emfàticament, quan l’atmosfera començà a emboirar-se i aviat es va veure que aquesta boira no tenia res a veure amb la que tan sovint, a l’hivern, remulla les terres de l’Urgell, sinó amb el fum. Discret de primer, no tardà a fer-se tan abundant que els espectadors ja es miraven entre ells, a punt d’alarmar-se bo i que nosaltres, els actors, no mostràvem cap inquietud, ben al contrari, cada cop ens animàvem més. Fins que el director entrà per una porteta a fer investigacions. De seguida va haver de bracejar contra la fumera, tan espessa que, com sol dir-se, s’hauria pogut tallar amb un ganivet. Titubejant, amb els ulls enllagrimats, pujà les escaletes que duien darrera l’escenari i sorprengué, de moment sense poder identificar-los per aquell excés d’atmosfera, tots els comediants que aleshores no estaven en «actiu» (entre els quals em comptava) i potser mitja dotzena de nois més que allí havien vingut a «refugiar-se» per tal d’acompanyar-nos en una orgia de tabac. Sota l’empostissat n’hi havia una altra colla, i ara el fum ja sortia de totes bandes. Fora, la gent abandonaven els seients mentre el bon director es posava a perseguir quasi a les palpentes els disbauxats que s’escapaven. Tot eren pujades i baixades, corregudes cap al cor de l’església, amb el qual comunicava l’escenari. També comunicava, per una porta condemnada darrera tot d’andròmines, amb el capdamunt d’unes escales que pertanyien a un magatzem de fruita en aquella hora tancat, on vaig amagar-me, amb dos nois més, un cop ens hi obrirem pas. Ens hi vam passar potser una hora, fins que la persecució ja havia cessat i vam poder sortir sense perill. Tinc la impressió que el fum, a la sala, persistí durant un parell de dies.

Dia 15

L’altre dia, en demanar-me-les, l’Espinàs ja em va advertir que no era tan senzill triar cent pàgines. No ho és gens, sobretot si n’has publicat més de vint mil. Hi he dedicat unes quantes estones i de seguida he vist que em caldrà prescindir del teatre, de la poesia, dels articles, i limitar-me a la prosa narrativa. De moment he escollit mitja dotzena de contes breus de Patologies diversament obscures, uns fragments de Sòlids en suspensió i uns altres de l’Apòcrif dos: Tina. ¿Són aquestes mostres les que més m’agraden? Difícil de dir. L’únic que puc assegurar és que figuren entre les que em plauen. D’altra banda, tenen l’interès d’oferir diferents «opcions» narratives. Totes plegades sumen vuitanta-sis planes. Me’m queden encara setze, que probablement procediran de Baixeu a recules i amb les mans alçades, una de les obres clau de la meva novel·lística i objecte, en ser publicada, d’un silenci compacte. Abans, un dels seus capítols ja havia estat refusat per Serra d’Or quan vaig enviar-los-el en resposta al seu prec que els donés unes pàgines inèdites. Pel que vaig entendre, era massa «irreverent».

Dia 16

Explicava: «De vegades t’has de jugar el tot pel tot. M’hi volien fer casar per força, a mi no m’agradava gens i ell, que sabia que no l’estimava, no parava de dir-me que amb el matrimoni tot canviaria. Com no fos fugint de casa, no veia la manera d’evitar-ho. Però un dia, després d’una conversa amb una antiga amiga de col·legi que feia temps que no veia i que, deien, duia una vida força lleguera, vaig trobar la solució. Em va costar molt decidir-me, era més aviat tímida i algunes paraules em feien molta vergonya, però com que em semblà que no hi havia cap més remei… Durant un parell de setmanes em vaig mostrar més assequible, li vaig tolerar unes quantes carícies, una cosa que no li havia permès mai, i un vespre, quan s’animava més, li vaig dir:

»—No t’agradaria tirar-te’m, abans de casar-nos?

»—Maria! —es va sorprendre.

»—Al capdavall —vaig prosseguir—, no és com si fos verge. Si se m’han tirat d’altres…

»Em va bufetejar, m’insultà… i després vaig haver de defensar-me contra les seves escomeses. Li devia semblar que, tant per tant, bé valia la pena aprofitar-ho abans de deixar-me! Perquè em va deixar, naturalment. La meva amiga havia tingut tota la raó en dir-me:

»—Per tot el que em contes, és dels que la volen estrenar, la dona.

»És clar que l’assumpte va tenir una segona part. Ell, que de delicat no en tenia res, va xerrar, a casa, i hi van haver uns quants cops del pare i males cares. Però això va passar de pressa, mentre que el matrimoni hauria estat més llarg…».

Dia 17

A propòsit de la nostra novel·lística actual: arreu veig projectes menors que, a cops, han reeixit; enlloc no veig projectes ambiciosos, encara que siguin fallits. I em sembla una bona llàstima. Personalment prefereixo, i diria que serveixen més bé una literatura, els projectes que, frustrats per un excés de gosadia, ens ofereixen així i tot una obra que impressiona i fa pensar, que no pas els que arriben a bon terme i, per la modèstia de la seva ambició, no ens proposen ni ens procuren res.

Dia 18

Fa prop d’un parell de mesos que a Tàrrega surt un periòdic satíric. Em sembla que no n’hi havia hagut cap després de La Lloca i La Lluna. Es titula La Pansa, nom d’un bar que hi va haver a la carretera d’Agramunt, si no ho recordo malament, i avui uns nois em porten els tres primers números. Em diuen que de moment ha tingut una bona acollida, que venen tota la tirada. És clar que és molt modesta, de cinc-cents exemplars, i també és d’allò més mòdic el preu: trenta pessetes.

La publicació només té un full, de gran format, que farà la desesperació dels col·leccionistes per la gairebé inevitable necessitat de doblegar-lo. Prosa, versos, il·lustracions i bon humor, hi ha una mica de tot. Que duri i que millori.

Els budistes, que creuen en la metempsicosi, pretenen que si la «persona» nova no recorda res de la vella és perquè la memòria necessita un cervell i aquest és cada vegada diferent; el d’ara no pot recordar allò que fet i fet no li pertany. És a dir: les «lliçons de l’experiència» es perden i ningú no pot aprofitar allò que hi va haver de «virtuós» o d’inclinat a la virtut en la seva existència anterior. No és que sigui com si comencessis de nou, sinó que simplement comences; cada vida és la primera.

No es veu, doncs, des del punt de vista «transcendental», la necessitat de viure. No és que es vegi més bé en les altres religions. Totes pateixen de voler fer-nos passar per l’«innecessari».

Dia 19

Estem d’enhorabona! Les forces d’ocupació tindran, l’any 1992, cinc grans comissaries a Barcelona, i això només per la menyspreable quantitat de dos mil milions…, cal suposar que sense comptar-hi les despeses que ocasionaran els cursets de català als agents! D’assistència voluntària, no cal dir-ho, no fos cas que l’il·lustre advocat Gómez Rovira, tenaç defensor de la nostra llengua amb risc de vida, acudís als tribunals si hi havia «imposició». I dic tenaç defensor sense gaire ironia. Gent com ell sempre acaben convencent algú que bé hi podria haver quelcom de cert en allò del poble ocupat…

Debat Nacionalista és el títol d’una revista de publicació bimensual que sortirà a darreries de setmana i en la qual, se’ns diu, exposaran els seus punts de vista els nous «ideòlegs» dels Països Catalans. En Miquel Sellarès, que la dirigeix, és un home molt amic d’en Pujol, i d’altres adeptes al pujolisme, com Villatoro i en Joaquim Ferrer, el conseller de Cultura, col·laboren en el primer número. Cal témer, doncs, que el nacionalisme de la publicació serà de la mena descafeïnada que s’acostuma. Si, com llegeixo, un dels editorials diu que «l’espanyolisme ha rebrotat amb força sense que ens n’adonéssim i en qualsevol cas sense que ningú li hagi donat resposta contundent», tots els temors són justificats. D’una banda no és cert que no ens hàgim adonat d’aquell rebrotament d’espanyolisme; ens caldria no tenir ulls perquè ens passés desapercebut. D’una altra, no s’entén la queixa del «ningú no li ha donat resposta contundent» si la fan unes persones de l’«àmbit» que podia i havia de donar aquesta resposta. No sembla fàcil que ara la doni la revista, doncs. I voldria equivocar-me, és clar. Aviat ho veurem.

Dia 20

Porto a les Edicions 62 la darrera novel·la que he escrit, de l’any 1985. Es titula Tot o nul. Recullo les galerades del primer volum de Temps obert, Un camí amb Eva, que ara, en passar a El Cangur, recobrarà els fragments de text que li va fer perdre la censura, si fa no fa un total de vuit pàgines. Donem també per solucionat l’assumpte IVA. Signo un rebut, datat d’aquest mes, pels drets d’autor de diversos llibres que no s’especifiquen i dels quals no es diu tampoc quan foren publicats. Són dos milions tres-centes mil pessetes que aniré cobrant al llarg de l’any.

La Maria em parla d’en Joaquim Ferrer, amb el qual anys enrera havia treballat. Era quan estava amb l’Albertí. Sembla que n’està fins dalt de tot, de la Conselleria. Em diu que en veure que no li deixaven fer res, va voler dimitir i que en Pujol no li ho va permetre i el va convèncer que s’havia de quedar. Pel que sembla, però, continua mancat de llibertat d’iniciativa; és en Pujol qui dóna les «ordres». No entenc que s’avingui a aquesta situació si té altres idees, si de debò té projectes propis que l’«autoritat» li priva de dur endavant. No sé, en aquestes condicions, què pot «assessorar» el consell o equip assessor. Me’n parla, la Maria, a propòsit de l’article que divendres passat jo publicava a l’Avui, sobre les festes del Mil·lenari, i suposa que el deu haver fet patir ja que, m’assegura, és un bon lector meu.

Dia 21

Una bella història: «L’estiu del 1919, una noia de Normandia es va casar amb el fill del notari de la seva vila. Entre els presents de noces de parents i amics hi havia una atractiva bicicleta, i la núvia, vestida encara de blanc i sense abandonar la tarongina que acreditava la seva condició de verge, va voler provar-la. Pedalejà una mica i, a poc a poc, animada, anà fent quilòmetre rera quilòmetre. Al vespre era a París. S’aturà davant la Closerie des Lilas, on una colla de pintors i de poetes que s’hi havien entaulat, Juan Gris, Brancusi, Léger, Francis Carco i Paul Fort, van convidar-la a beure alguna cosa. Al cap d’uns quants mesos, Jeanne-Augustine-Adrienne, que així es deia la ciclista, era la dona de Léger…».

Així ens ho conta Jean-Paul Crespelle a La folle époque. No ens assegura, però, l’autenticitat d’una història que la meva imaginació fa ben real.

Dia 22

Cap a les dotze de la nit em telefona una desconeguda. En aquests moments la televisió catalana projecta Solució de continuïtat, i la dona està indignada per allò que veu i, sobretot, per allò que sent. L’esfereeix un llenguatge tan cru, tan «brut», em diu, i li sembla que una obra com aquesta ens ha de fer molt mal en donar motiu ais castellans de retreure’ns la «grolleria» de la nostra parla. (Precisament ells, penso, amb la seva polla, el seu follar i el jiripollas a tort i a dret!).

No sé si aquesta senyora deu ser de «La Lliga del Bon Mot» o d’alguna altra empresa dedicada al sanejament del català, el qual, segons alguns, hauria de ser un idioma tan exemplar, tan blanc i tan net com el vocabulari d’una nena de casa bona i de col·legi religiós d’abans de la primera guerra europea. La llengua de la finor, de l’eufemisme, de l’expressió «educada».

Com si no n’hi hagués hagut prou amb el franquisme, que va interrompre l’evolució normal de la nostra llengua, ara surten els puritans, que escurçarien la que ens queda! Mentre arreu les llengües es descaren (la narrativa i el cinema ens ho mostren cada dia), aquí hauríem de reforçar cotilles victorianes. El més saborós de tot és que aquesta dona es diu lectora meva, d’algú, doncs, que mai no ha estat «benparlat». Per això li contesto: «Lectora? Potser sí, però no gaire».

En trucar-me la desconeguda havia tombat la darrera pàgina d’una novel·la policíaca de l’Andreu Martín, Por el amor del arte. Excel·lent: enginyosa i irònica com poques. Potser hauria hagut de recomanar-la a la llepafils. O, més bé, llegir-li’n uns quants fragments. Hauria pogut veure que el castellà no fa cap «estalvi» del seu llenguatge.

Dia 23

De ningú no saps res si no ho saps tot. Si no és aquest tot, allò que saps, sempre insuficient, pot privar-te precisament de saber com és l’altre de debò.

Penso en aquella noia, soltera, que havent-se promès amb el seu amant que sempre serien francs l’un amb l’altre, que mai no s’amagarien res, un dia li digué a cau d’orella que li agradaria que la hi posés al cul, quan ell s’imaginà que, amb aquella sinceritat (i amb d’altres que en va tenir) li donava més accés al coneixement de la seva persona. I no era pas així.

Aquells actes que li demanava no eren una curiositat que volia satisfer, ni obeïen a cap necessitat de lliurar-se més, de ser més seva, com pretenia, sinó a un «ànim pervers» que ell ni sospitava. Catòlica practicant, aquelles «desviacions» li procuraven uns temors, unes angoixes que eren el seu autèntic gaudi, com probablement hauria pogut dir el seu confessor, o els seus confessors, puix que sempre en canviava. De tot això l’amant no se n’assabentà, accidentalment, fins molt després, quan va tenir ocasió d’entendre que mai no l’havia coneguda i que tampoc no la devia conèixer ara, quan s’havien separat, havien passat tants anys, i ella ja no era ben bé aquella, ni la que es pensava ni la que ignorà.

És prou evident que aquesta noia estava malalta. Però potser més ho estava una altra dona, casada, que de tant en tant combregava abans de veure’s amb el seu amant i, aleshores, al llit, li feia un fellatio per tal que dintre seu es barregessin el semen i l’hòstia. En aquest cas la relació va acabar-se quan ella no va poder resistir la temptació de parlar-li de les seves maniobres; bo i que no era creient, o qui sap si perquè no ho era, al xicot el molestà que se servís d’ell per cometre un sacrilegi.

Dia 24

Hauria hagut d’afegir a les dues històries d’ahir un tercer cas, potser més «benigne»: el d’una adolescent de setze anys que durant uns quants mesos, fins que li passà la fal·lera, acudia al confessionari sense calces i, si les circumstàncies li ho permetien, s’anava masturbant mentre es confessava, i procurava que el seu orgasme coincidís amb l’absolució. De més gran explicà que aleshores passava per uns moments molt «subversius», però que també hi contribuïa, al seu capteniment, el fet que el capellà, un home encara jove i d’aspecte baronívol, li agradava força. No l’hauria pas disgustada, sembla, que s’adonés del seu acte.

És ben normal que les despeses públiques creixin cada dia més i més. Cent quaranta-sis recursos d’inconstitucionalitat sobre lleis i decrets de la Generalitat catalana costen moltes pessetes. Però diu el Govern que, econòmicament, l’any ha estat molt bo. Tots plegats, inclosos els obrers en atur, ens podem permetre el luxe d’una colla de jutges i d’altres funcionaris abocats a la tasca de refinar, fins que l’hagin ben polida (i se l’hagin «polida») l’autonomia que ens van autoritzar. Quan tot quedi lligat i ben lligat, tot serà tan perfecte que, oh sorpresa dels badocs!, ja no n’hi haurà prou que des de Madrid ens enviïn superinspectors de galliners; caldrà un permís escrit del ministeri corresponent si vols esternudar. I encara: no te’l concediran si, abans, no has demostrat, mitjançant l’imprès de rigor, amb certificat d’un metge local, que vas refredar-te.

Però siguem optimistes, què carall! Potser aquest servei serà de franc.

Dia 25

En una societat cada dia més hostil als homes i a les dones que la componen, bé cal armar-se. Així, ho han entès perfectament aquests altruistes que ara trafiquen amb l’urani i els seus residus. Pot ser que aviat cada família disposi de la seva «atòmica» particular mentre amunt i avall del planeta, de dia i de nit, es passegen els materials radioactius, tan «innocents» que tothom procura treure-se’ls de casa i deixar-los a la porta del veí.

Res no hi ha de tan admirable com l’evolució de la intel·ligència cap a l’astúcia. Ja només ens falta tornar als arbres. Si és que en queden!

Cal la consciència de la mort per gaudir de la vida? Així ho pretenen alguns. D’altres van més enllà, com per exemple Henry Miller quan afirma que la vida i la mort són la mateixa cosa i que de cap d’elles no es pot gaudir si l’altra no hi és. Gratuïtat del pensament… Com que s’exclouen per necessitat, és com si ens digués que no podem gaudir mai. Sí que, en canvi, hi pot haver potser un goig en la consciència que, amb la vida, «arranques» un fragment del no-res i en fas alguna cosa. Però tampoc no en podem tenir cap certesa. Mai no hem viscut sense la consciència de la mort i no podem dir, per tant, si gaudiríem o no amb la seva absència.

Es pot gaudir de no morir (ara), i potser això volia dir santa Teresa amb el seu «muero porque no muero» si el primer «muero» és el gaudi del no morir, d’un sentir-se tan viva que la vida té la intensitat d’un traspàs, i oblido, en fer aquesta interpretació, la possibilitat que la religiosa voregés, com s’ha fet observar més de quatre cops, un orgasme que es feia esperar.

I amb tot això, on deixem els infants? ¿No se senten mortals, obscurament? Com s’hi deuen sentir també les bèsties. D’una manera o d’una altra, s’hi ha de sentir tot aquell que defensa la seva vida. ¿Per què ho faria si en ell no hi hagués pel cap baix la impressió d’una possibilitat de «cessament»? ¿Si en algun lloc del seu cervell, per elemental que sigui, no hi hagués incrustada la «idea» d’un canvi insuportable? Insuportable, és clar, mentre ets viu.

El gaudi de viure potser sigui, en darrer terme, la sensació d’un triomf. Si així fos, és evident que ens cal la mort. No és menys evident que ens sobra si al capdavall ha de guanyar sempre…

Dia 26

Sembla que d’ara endavant a un magistrat li podràs dir fins i tot que és un malparit sense que es pugui sentir ofès. Així es desprèn d’una sentència del jutjat de Pamplona en absoldre l’advocada Cristina Almeida, processada per haver dit que el jutge Juan José García Pérez tenia «una ment retorçada per impartir justícia» i d’altres amabilitats per l’estil. La sentència assegura que l’honor del magistrat és «inatacable», o sia que està per damunt de qualsevol suposat insult, puix que «és l’honor del seu poble, l’honor del rei». Ignorava que entre els jutges de Pamplona hi hagués deixebles o èmuls de Tristan Tzara i d’altres dadaistes.

No és menys singular que hom conservi en el seu ofici, tan delicat, un home que, com el jutge «no injuriable», patia d’una malaltia depressiva que temporalment l’incapacità per a les seves funcions, una circumstància que la lletrada ara absolta no ignorava i que la féu parlar com ho va fer quan el magistrat manà l’empresonament d’unes dones culpables, segons ell, d’haver-se fet avortar, bo i que aquests avortaments fossin legals, o sia, realitzats dintre unes previsions que la llei contempla.

Quan la regió anomenada de Wernicke, a l’hemisferi esquerre del cervell, és afectada, l’individu continua essent capaç de fer un «discurs gramatical», però les seves frases i oracions deixen de tenir sentit pel fet que les paraules que les constitueixen no són les «correctes». ¿És possible que, en una forma lleu, aquesta pertorbació abundi especialment entre els polítics?

Dia 27

Era un pensador amb una gran fama de profund i amb una notable capacitat de paraula. Tanmateix, exigent amb ell mateix, en complir els quaranta anys va retirar-se de la vida pública i en va passar deu en la solitud, lliurat a la meditació, en silenci. Quan, en acabar-se aquell terme que s’havia fixat, els antics deixebles i d’altra gent es reuniren al seu entorn, va obrir la boca com si anés a parlar i tornà a tancar-la: s’havia adonat que no tenia res a dir.

Un altre «apòleg»: des dels vint anys que, en unes runes perdudes entre muntanyes, feia penitència a l’espera d’una il·luminació. Als trenta-tres abandonà els penya-segats i sortí a escampar la bona nova per llogarrets, viles i ciutats. Als seixanta anys, quan morí, deixava quatre-cents cinquanta-sis fills, si no s’havia descomptat. Sempre s’admirà, durant aquells anys de missió, que li hagués costat tant d’obtenir una revelació que als altres homes, i a les dones, havia afavorit sense cap esforç.

I un tercer:

—Ho sé tot —deia el filòsof—, però no entenc res. Potser és per això que he escrit tants llibres…

Dia 28

Entre les persones que pensen massa de pressa i les que pensen amb una gran lentitud (i no parlo ara de la capacitat verbal), hi pot haver això en comú: que unes i altres són més difícils d’entendre que les que pensen entre els dos extrems. Ho són, però, per motius diferents.

Em sembla que hom pensa de pressa quan pensa el·lípticament, és a dir, quan entre el punt de sortida i el punt d’arribada, entre les premisses i la conclusió, elimina tot de baules de la cadena del raonament; se’n salta. El pensador lent, en canvi, em sembla que tendeix a reforçar aquesta cadena amb baules innecessàries que no tan sols l’alenteixen, sinó que poden dispersar-lo. Cal creure, però, que l’un i l’altre són més intel·ligents que l’home o la dona que, mentre només pot progressar de baula en baula, s’hi perd quan algú les reforça.

Més intel·ligents tots dos, el ràpid i el lent, tinc la impressió, tanmateix, que la intel·ligència afavoreix més aquest darrer. Cada reforçament que es permet, o a què es creu obligat, obre pas a d’altres consideracions que, si bé estan relacionades amb allò que ens ocupa, són o poden ser l’inici d’un altre pensament.

Un lector em diu que ja s’ha llegit quatre vegades Múltiples notícies de l’Edèn. Em fa gràcia quan em comenta que les meves invencions són més «convincents» que les de la Bíblia.

En un altre indret d’aquest diari escrivia que, segons l’autor de la biografia de Modigliani, fou el pintor italià qui descobrí Les Chants de Maldoror a André Breton. Ara llegeixo, a les memòries de Soupault, que fou ell qui, havent-ne trobat un exemplar a la llibreria-papereria de prop de l’hospital on estava internat, va prestar-lo després al papa del surrealisme, el qual s’entusiasmà. A veure si a poc a poc resultarà que tothom introduí Breton a un llibre que no podia ser tan ignorat si no feia gaire la revista Vers et Prose n’havia publicat el primer cant, com recorda el mateix Soupault!

Dia 29

Si la literatura em disgustava, pensaria que és una sort que tants l’abandonin quan tot just han començat.

Com que la literatura m’agrada, penso que és una desgràcia que tants se’n cansin aviat.

¿Com pot escriure algú que sap la llengua que empra però no la domina? Això es veu en la primera novel·la de Temps obert, Un camí amb Eva, que ara, en incorporar-se la sèrie a El Cangur, he hagut de rellegir per tal de restituir al text els fragments que la censura suprimí. El Daniel Bastida escriptor tenia sis anys en acabar-se la guerra i va haver de fer els seus estudis en castellà. No el van ensenyar en català, ni tan sols no van ensenyar-li el català. Va ensenyar-se’l ell mateix, un cop despertat el seu interès per les lectures que feia i, també, per l’entorn familiar, concretament per la cosina a casa de la qual passà a viure de jovenet.

Autodidacte del propi llenguatge, s’ha de notar per força en els seus escrits una insuficiència que, més que en faltes gramaticals, es manifesta en una falta de soltesa i en un desconeixement de la totalitat dels recursos de l’idioma; en un empobriment, doncs, de l’estil, que reitera construccions fàcils i cau en tics com, en el seu cas, l’abús de la conjunció perquè. Ara, al cap d’anys, aquesta monotonia m’ha caigut damunt com una llosa i he procurat pal·liar-la sense, tanmateix, enriquir indegudament el seu estil. Era quelcom que no podia fer sense convertir-lo en un altre. M’ha semblat que el punt i coma alleugeria prou la seva prosa sense amagar la poca destresa de l’escriptor novell, format en una llengua que no és la seva.

Em cal dir que els problemes d’en Daniel van ser els meus, home d’una generació anterior, no pas per això més ben tractada. Problemes que, d’altra banda, potser mai no he resolt del tot.

Papers i oli entrem en les vegetacions afàsia erèctils verticalitats a la capsa i suburbis magnetismes casa endins crosta circular contra el nadó enfila l’autobús a punt i trompeta subterràniament Olga o Dunia totes les maltempsades ciutats mortes discretes ortigues dalt de galliners com erupcions cutània avinguda o possessió latent en la inclemència ara bufa amb pluja neu malaguanyada tactilitat ombra llibresca sant Agustí esportiu entre bisbes, columnes i mel dèria d’apotecaris científicament incauts de Rodes a Ponent sapastre totes les núvies cantoneres fenaroles verges sopa de plat canseu-les goludes budell girat d’òrbita papal ensenya l’orella immaculada petulància cos enfonsat les truites a peu d’aranya i el marquès exquisit recorda afàsia faccions de condomini alerta terapèutica o veïns golafres la síndria a l’hort del botiguer àvola fosca sense encenalls ni encaixades herbat de donzella en camp de paper i oli

Dia 30

He enllestit la tria que vol l’Espinàs, però he modificat una mica el projecte primitiu. Hi haurà textos de Sòlids en suspensió, de Baixeu a recules amb les mans alçades, de Patologies diversament obscures, de l’Apòcrif quatre: Tilly, de Caus a cada cantonada i de Múltiples notícies de l’Edèn. Gairebé tots són prou «impertinents» per un motiu o altre. Un pròleg curt, d’unes trenta i tantes pàgines, per «justificar» precisament aquesta tria.

Debat Nacionalista, la revista de la qual ara tinc el primer número a les mans, no és polèmica ni gaire viva; hi ha les cendres d’un foc que anem alimentant amb encenalls.

En Xavier Macià em porta un exemplar de Narradors de Ponent. Atractivament presentat, atractivament il·lustrat, al llibre hi ha contes de dinou autors d’aquelles terres agriculturalment tan productives, però més escasses quan es tracta de literatura. En principi, continuo no essent gaire partidari d’antologies «locals». És corrent que «falsifiquin». Entenc però que, a tall de compensació, algú senti la necessitat de fer-ne quan es veu una mica abandonat. I, al capdavall, també «falsifica». Barcelona quan en literatures catalanes negligeix o subvalora gent que tenen el defecte de no viure o de no fer prou acte de presència a la nostra capital.

Tots, àdhuc la gent més extravertida, ens amaguem dels altres. Un Diablo Cojuelo que en lloc d’alçar teulades alcés closques, en descobriria de ben pebrades. A cops, però, un esclat de franquesa et revela els abismes de l’individu. Penso en aquell metge que un dia em digué dels seus pacients, tots de condició modesta, incultes: «No són més que cèl·lules amb potes!». Després, en veure la cara que hi posava, afegí: «Hom bé s’ha de desfogar». Potser sí, però em va fer l’efecte que tornava a amagar la banya. També aquest individu, sempre tan benparlat, tan atent amb les senyores, tan discret, que de cop i volta un dia es dispara amb aquests mots: «Cal convenir que no són res més que conys», tot seguit matisats per una retirada prudent quan diu, sense esmenar gaire: «En termes generals, és clar…».

Dia 31

Sovint «tenir raó» no té res a veure amb la raó, sinó amb unes conviccions que, potser racionalment adoptades, poden perfectament convertir-se en irracionals quan no les sotmetem a una contínua revisió crítica.

El pensament polític no és gaire afeccionat a aquestes activitats sanejadores, probablement és per això que tants «principis» justos acaben associant-se amb pràctiques injustes.

A X les noies púbers rentaven al riu, agenollades a la riba, inclinades sobre les pedres que els feien de llosa i ben cenyides les faldilles, que, per la banda de davant, empresonaven entre les cuixes. Des dels arbres del marge de darrera, els solters en edat de mullerar-se examinaven llargament la gropa de les donzelles per tal d’escollir entre les que, per l’amplària de les anques, prometien ser especialment fecundes.

El costum es va perdre quan moltes noies, defraudades un cop casades, van reclamar el dret d’«orientar-se» al seu torn. Aquest fou l’origen dels dos balls anuals, durant els quals, mentre els nois poden comprovar, per tacte, les rotunditats femenines, elles poden assegurar-se, per contacte, de les bones disposicions dels pretendents.