DESEMBRE

Dia 1

Del qui i del com.

És el com del meu qui que em fa jo. El qui és l’etiqueta que em pertany amb tanta propietat com podria ser-ho d’un altre que no ha estat però que podria haver-me substituït. No és ni la meva forma pròpia si podria ser la de l’altre, amb un com diferent. Amb el qui se m’assenyala, però és amb el com que m’identifico. Ser és ser així, d’aquesta manera que algú és i que no pot ser ningú més. Cap més jo no serà jo mateix, cap jo no ha pogut ser-ho quan era allò que deixà d’ésser. El qui és del domini de la convenció, una adscripció social; el com és la singularitat de la peça que pot perdurar encara que el seu qui es perdi en l’anonimat.

Magre consol, tanmateix…

S’acaba de publicar Tot o nul, en principi la meva darrera novel·la, escrita l’any 1985. Els atzars de l’edició han fet que coincidís amb la sortida de les 100 pàgines triades per mi que temps enrera m’havia demanat l’Espinàs.

Continua la vaga dels repartidors del gas butà. Sembla que fins ara la companyia se n’ha rentat les mans amb l’argument que el conflicte és entre els seus distribuïdors oficials i els nois que reparteixen les bombones a domicili i que hom considera petits empresaris, no pas gent llogada. O sia que, en un cert aspecte, converteix aquesta vaga en un problema entre capitalistes!

Mentrestant, gran forrolla amb la vaga general anunciada per aviat, el dia catorze, quan el sindicat socialista, que la convoca, farà tot de manifestacions contra la política econòmica d’un govern de la mateixa ideologia, el cap del qual, Felipe Gonzàlez, ha arribat a dir, queixant-se’n, que aquesta gent s’inclinen cap al roig! Qui havia de pensar que un dia el PSOE acabaria fent aquestes acusacions als seus obrers!

Dia 2

Cal prendre nota que Joaquim Almúnia, el ministre d’Administracions Territorials, ha assegurat que al Senat mai no es parlarà català perquè allí tot s’ha de fer en la llengua que qualifica de comuna. Hi tenen una bona mania, els castellans, a aquesta parauleta. Es veu que els agrada la fortor. Perquè a les comunes, no ho oblidem, no hi ha aigua corrent…

El més bo de tot és que acompanya la seva tan solidària declaració amb un enèrgic «I punt!», o sigui que ens commina a no parlar-ne més. La veta franquista, subterrània, surt a la superfície. I l’innocent Guitart, el conseller de Cultura de la nostra Generalitat, pensa que aquesta gent ens poden donar un cop de mà a l’hora de fer-nos conèixer a Europa!

Els pintors d’Europa als vuitanta es titula l’exposició de pintura a la Casa de la Caritat. Tres pisos plens, en la seva majoria, de teles conformistes. Hom sucumbeix a totes les temptacions que ja no són pecat, i la cosa és greu. M’hi passejo potser tres quarts d’hora entre molt escassos visitants que, en general, passen una mica de pressa, i res no em provoca aquesta frisança inquieta i ensems remuneradora, si és vàlida l’expressió, que em desperten, per exemple, un Picasso o alguns dels grans expressionistes alemanys. Aquí tot és massa planer bo i l’elaboració que sovinteja. Alguns d’aquests pintors, es nota, han treballat de valent per dir ben poc d’allò que, bé ho suposo, els consumeix. A uns quants me’ls imagino insatisfets davant l’obra acabada, i aquestes, les que em porten a flairar la insatisfacció, són les que em semblen comparativament més reeixides. Però n’hi ha més de complagudes en la seva nul·litat.

Ara, em sabria greu ser injust per falta de sensibilitat, ni que cap mal els hagi de fer la meva, diguem-ne, «abstenció», i quan surto em pregunto si el defecte no és meu si em sembla que no em demanen res perquè m’ofereixen tan poc.

Assegura que s’ha afaitat el triangle per amor a la simplicitat!

El creador es mirà amb disgust la seva pobra criatura i exclamà:

—L’he ben cagada!

L’àngel que l’acompanyava en la seva visita d’inspecció va voler aconsolar-lo i li digué:

—És el teu primer assaig, divinitat.

—Però en mi tot és perfecte! —li recordà el creador.

—Ara, senyor —comentà l’àngel.

—Què vols dir?

—Que no ho podies ser sense una obra imperfecta que te’n fes —raonà l’àngel, escolàstic avant la lettre.

I el creador va somriure, complagut. No podia equivocar-se!

Dia 3

Les guineus surten del cau amb les barbes remullades. Les verges del raval renten culs de núvies decebudes. El paleta posa claus incandescents a les denes del rosari. Els mussols busquen eugues gràvides en andrones sense llum. Les casades indolents unten llànties endolades. Un ramat de monges de clausura plora textos anatomies. Una vídua despullada s’enrojola amb misses negres. Cinc brivalls immaculats canten llops a l’hora de dormir. La criada saberuda renta plats amb orins de la mestressa. Els cavalls entren heures a la casa dels fadrins. El vicari compra lligacames als difunts de la parròquia. Trenta geperuts sense control s’amistancen amb l’alfals. Les gallines ensopides aplaudeixen els penells caragirats. Un poeta s’encaparra amb els melics de fora llit. Els arbres planten faves a ulls clucs. La noia setmesona buida coves enllunats. Un abadessa camacurta sargeix hàbits amb cigales. La marfanta amb les mans blanes paga els descosits. Un exèrcit democràtic compra fones als soldats. Un bisbe famolenc posa setge a les teulades. Una bruixa espitregada furta pasqües al rector.

(Sorprenentment, els diaris s’ho callen).

Tres o quatre mil carques catalans han sortit cap a Roma, a celebrar el Mil·lenari. És possible que pel camí s’entretinguin cantant les absoltes.

Dia 4

No tolera que la contradiguis, reacciona amb violència verbal a qualsevol observació que li facis, no reconeix mai la possibilitat d’haver-se equivocat, critica sempre el teu capteniment i, com és natural, ignora qui fou Xantipa.

Juguem a les palpentes, però sempre hi ha algú que troba la manera de fer trampes.

Dia 5

Un dia esplèndid, fresc i assolellat. Ha tingut sort, l’Adelais, d’anar-se’n a Perpinyà a fer-se punxar les varices. Sembla que allí hi ha un metge que té un procediment «secret» de guarir-les o d’alleujar-les força, i amb aquest qualificatiu em refereixo al fet que l’home no ha comunicat mai la seva tècnica o el seu remei a ningú de la professió, llevat de la seva filla, la qual l’ha substituït en jubilar-se. Cada dia surten d’aquí tres taxis, amb quatre viatgers per vehicle, que li porten els pacients a la consulta. Tot plegat, unes onze mil pessetes, en aquests moments.

La conducta d’aquest doctor és ben immoral, al meu entendre. Si tots els investigadors procedien amb la mateixa reserva, la medicina no avançaria pas gaire. El primer deure d’un metge, opino, és donar coneixement als del seu ram de qualsevol descoberta que faci. Potser falta i tot al jurament hipocràtic en convertir-la en una exclusiva que li evita la competència.

M’ha sorprès també saber, i aquesta consideració se situa en un altre ordre, que aquesta dona, la filla del «descobridor», parli en castellà als seus pacients. Perpinyà és terra catalana, en la qual es parla la nostra llengua i la francesa, ja que «pertany» a aquell Estat. Però, el castellà?

Havelock Ellis, en el petit estudi que dedica a Zola en el seu llibre Affirmations, assegura que «on sigui que hi ha una selecció deliberada, existeix l’art». Es refereix a la selecció de fets a què es lliura el novel·lista. Però jo no ho veig pas tan clar. No hi ha cap novel·lista que no seleccioni deliberadament, bo i que a cops potser no sempre se n’adona, i no són pas bones totes les novel·les, i de moltes d’elles àdhuc es pot afirmar que queden ben allunyades d’allò que entenem per art. També és difícil de repenjar-se en l’encert de l’elecció en termes generals, si bé aquí s’ha de matisar, puix que hi pot haver aquest encert sense que l’obra valgui.

L’art, al meu entendre, comença a partir del tracte que dónes a allò que has escollit encertadament. I aquest tracte, si d’una banda té molt a veure amb l’estil, de l’altra es relaciona d’una manera molt estreta amb la relativa importància que dónes al material seleccionat i a com saps inserir-lo, fins a fer-lo necessari, en el text.

El fet és que potser no sabem ben bé què és l’art. El reconeixem (alguns saben reconèixer-lo) quan ens hi ensopeguem, però definir-lo per endavant o donar normes és una altra cosa, i ben insatisfactòria si tenim en compte que l’autor que opera seguint unes regles més o menys establertes, sigui des de fa temps, sigui des de fa poc, d’art no en farà si en la seva obra no hi posa més que aquesta obediència, mentre, en canvi, en pot fer l’«iconoclasta» que no respecta cap ordre exterior a les seves necessitats.

Dia 6

A mesura que caminava s’anava enfonsant amb tota naturalitat en la sorra que finalment el cobrí. En excavar per buscar-lo, van trobar les seves petjades que, sota el terra, prosseguien. Però mai ningú no l’ha atrapat.

Sembla que a Roma, on es van reunir els carques del Mil·lenari, en Pujol, inspirat potser per aquelles santes lloses que han petjat tants papes, quan eren cardenals (després els porten a pes de braços o sobre rodes), va dir: «Hi són tots els qui són», o sia que, caritativament, com la religió obliga, els altres, els absents, no comptem. Un cop més, és allò de «Catalunya serà cristiana o no serà». Per en Pujol i els seus acòlits no passa el temps. Una mica més i s’imaginaran que el cristianisme va començar a la nostra terra o que les famoses arrels cristianes de Catalunya són una exclusiva. Quines havíem de tenir si vivíem en un ambient mediterrani que no en permetia cap més? ¿Si durant deu segles s’havien combatut amb la creu i amb l’espasa els déus pagans que, de fet, hi ha en el nostre origen? En diuen arrels d’allò que és una coincidència i un atzar, i volen que valguin, que siguin encara actuals, quan l’arbre és un altre, perquè una cultura no és un ametller que sempre farà ametlles, un oliver que no pot deixar de fer olives mentre és viu; la cultura és un procés no condicionat per la naturalesa, com en una planta, i la història ho demostra prou; la cultura és la llibertat de l’home, l’única llibertat que, per ara, hi ha en aquest món.

Dia 7

Desconvocada la vaga dels repartidors de butà. Com que no som a «principi de trajecte» del nostre barri i tothom deu tenir les bombones buides, és probable que encara tardi set o vuit dies a arribar al nostre carrer.

He fet una volta per la Fira d’Antiguitats, a la rambla de Catalunya. D’objectes vells n’hi ha molts, però tot és ben car. De llibreters, quatre o cinc, amb res que m’interessi o que em pugui permetre. En sortir hi entrava en Palau Fabre, molt abrigat i amb gorra i tot. He notat que sordejava força, si més no d’una orella, la que jo tenia més a prop. No hem parlat de Picasso.

Dia 8

Si ho mirem com cal, és ben positiu que sempre tothom tingui o vulgui tenir raó. Imaginem-nos que fos al contrari, que tothom pretengués que s’equivoca i la raó la donés sempre a l’altre; no aniríem enlloc.

Un cop arriben al poder, tots els partits polítics són dreta.

Amb algunes excepcions, sobretot a la comarca de l’Anoia, tothom ha fet festa, tal com sembla que volia l’església. Singular idea la de la Immaculada, o sigui, la naixença pura o neta de la mare de déu, la qual va estalviar-se d’entrar en aquest món amb la càrrega del pecat original. No hi ha dubte que això la privilegiava, puix que el pecat original és una espècie de ròssec que bé ens deu facilitar de pecar més, ara ja pel nostre compte. Podem ben dir que, de cara a l’encarnació del seu fill, déu no es va estar de res. Una feblesa paternal ben comprensible, oi?

Una dona confessà a una amiga seva de tota la vida que, per tal de conservar l’interès del seu marit, li racionava els seus favors.

Va contestar-li l’altra:

—I no has pensat mai que pot acudir al mercat negre?

Notícia insolvent: diuen que amb motiu de la seva jubilació el bisbe Jubany donarà un ball de màscares al palau episcopal. Es tem que les monges de clausura no hi siguin invitades i es rumoreja que en Jordi Pujol es podria disfressar de Vàzquez Montalbàn, amb el permís, és clar, de la Marta.

Dia 9

És bonic que l’exposició Matisse, al museu Picasso, tingui tant d’èxit, però és aquest mateix èxit que m’haurà privat de veure-la. Cada cop que m’hi he deixat caure hi havia una cua per a mi descoratjadora. No em sedueix la idea de veure teles entre una multitud que circula amunt i avall. La culpa és meva per haver esperat els darrers dies. Que em serveixi d’escarment.

D’un sondatge en mi mateix en torno insatisfactòriament buit. És que no assoleixo les profunditats que cal? ¿O és, encara més lamentablement, que no hi ha en mi aquestes profunditats? I, tanmateix, pel sol fet de ser home, hauria de tenir alguna pregonesa… Sotmès a les temptacions normals de la carn i de l’esperit, hi reacciono, i aquesta resposta no té res d’automàtica. Ara, amb els anys, possiblement l’he condicionada a d’altres necessitats o a d’altres preferències, però el mecanisme que em féu escollir i preferir existeix, i perquè funcionà i continua funcionant d’aquesta o d’aquella manera és o pot ser l’objecte de la meva preocupació, d’una preocupació que no es manifestaria sense el quelcom que surto a examinar i que em defuig.

No puc ser per a mi mateix el desconegut que no presenta cap escletxa per la qual entrar-hi és, potser, que les he anades tapant per tal d’evitar que d’altres hi entressin i ara també a mi se’m barra el pas? No n’hi ha prou amb dir que sóc així, o pensar que ho sóc, no n’hi ha prou amb tacte o amb l’abstenció que abona aquest dir o pensar. Hi ha unes motivacions, una raó, un nucli que domina els efectes, del qual neixen, s’escampen. Cap experiència no és una explicació darrera; s’ha limitat a contribuir al ser que, si fos un altre, hauria reaccionat d’una altra manera. Cap experiència no és determinant; ho és la meva peculiaritat de viure-la, ho és l’originalitat decisiva en la qual no puc posar les grapes, en la qual hi havia, si no exactament una predisposició, una inclinació, que, d’altra banda, podia ser desobeïda…

L’exploració, tants cops intentada, sempre fracassa. ¿És, potser, per incompetència? ¿O que les meves eines no són prou precises, prou afinades? També això formaria part d’una disposició incompetent, però no me la podria retreure.

Dia 10

Sabia, com tothom, que Descartes havia viatjat força, però ignorava, com ara em revela la biografia que li dedica Dimitri Davidenko, que era un aventurer, un mercenari, un espia, un duelista, un jugador trampós i un faldiller. Sembla mentida que, entre tantes activitats, tingués temps de dedicar-se a la filosofia, a les matemàtiques, a ser un Rosa-Creu. Diuen que amb l’espasa a la mà era pràcticament imbatible, i en aquell segle dissetè hom es desafiava per la més petita ofensa, real o imaginada. Potser tan raonablement com va dir «Penso; doncs existeixo», hauria pogut escriure: «Em bato; doncs sóc».

D’una disputa matrimonial entre casats que deuen tenir una mica més de trenta anys.

—Descures molt la casa… —es queixa el marit.

—I tu descures molt la dona.

—Jo? Si no faig un pas sense tu! Sempre et trec…

—No tot és treure, en aquest món —li replica ella—. També hi ha el posar.

Dia 11

(Escrit aquesta tarda amb la intenció de destinar-lo a l’àlbum o llibre de fotografies de pedres de Menorca d’en Toni Vidal).

Sembla que a Barcelona, entre tantes coses notables, hi ha una Associació de Cos-portants del Sant Crist, o sigui, una colla de gent que es dediquen a transportar d’un lloc a l’altre una imatge que, m’imagino, deu ser feixuga. Ara, pel Diari de Barcelona, m’assabento que aquesta entitat o confraria rep o ha rebut alguna subvenció del departament de Cultura de la Generalitat. Cal creure, doncs, que aquest trasllat, que deu ser més o menys periòdic, com les estacions, és un acte cultural, possiblement d’aquells que ajuden a «fer país». És clar que quan sobren diners i tenim tots els altres problemes solucionats, hom es pot permetre de ser generós. Sobretot en un cas com l’esmentat. És molt probable que aquesta gent tinguin despeses quantioses. Si la imatge és pesada i la porten a pes de braços, necessiten homes robustos, és a dir: ben alimentats.

Cada convicció és un dic contra l’atzar; per això ens hi parapetem. O sigui que som ingenus.

Dia 12

De vegades algú et diu, per exemple en comentar un article: «És ben bé el que penso, però el que passa és que no ho sé expressar». No dubto gens de la bona fe, de la sinceritat de les persones que així es manifesten, però la meva impressió és que no ho acabaven de pensar, allò que aproven, sinó que sentien d’acord amb les línies del raonament que fa l’article, el qual, en aquest cas, haurà servit per traslladar d’una esfera a l’altra, cal creure que superior, la, diguem-ne, «veritat» a què adherien. I em refereixo a persones ben articulades que bé són prou capaces d’«expressar-se» en d’altres camps.

Hi ha gent que senten un instintiu respecte per la «situació establerta». D’altres que en desconfien per principi. I uns tercers que no l’accepten mai. Els primers frenen els canvis, els segons, els faciliten, els tercers són els autèntics revolucionaris… destinats, si un dia triomfen, a «establir l’ordre».

Cada època ha tingut la seva «dona més bella del món». És interessant de comparar-les.

Dia 13

Les petites novel·les de la vida real. Tenia vint-i-tres anys quan s’enamorà de la N., filla de comerciants, i li va proposar de casar-s’hi, però ella no s’hi avingué. Va dir-li amb tota franquesa que ja havia tingut dos amants i que estava ben disposada a dormir amb ell, a ser la seva amiga, però que de casoris res; li agradava massa la seva independència i no tenia cap intenció de renunciar-hi. En T. es va enfadar i hi renyí. Al cap d’una any es casava amb R., de la qual tingué dos fills, una noia i un noi. Prop de vint-i-cinc anys després, quan acabava d’enviduar, el fill, ja llicenciat en ciències econòmiques, va posar-se a festejar amb la M. i, com que les seves intencions eren serioses, les famílies es van conèixer. Amb gran sorpresa, T. va descobrir que la noia era filla natural de la N., la qual ara duia el negoci que havia estat dels seus pares i continuava soltera.

Els joves es van casar l’any següent, però llavors la N. i en T., tots dos ben granats, ja eren amants i es veien d’amagat, com dos adolescents.

Dia 14

Vaga general. Cap a les onze, en sortir de casa, veig que uns quants botiguers de la part alta han entreobert, és a dir, que porucs d’una banda i amb l’afany de no perdre el dia de l’altra, tenen la dependència dins de restabliment i, fora, la porta abaixada fins a la meitat, de manera que qualsevol hi pot entrar si s’ajup una mica. Més avall, però, el tancament és unànime. Als carrers hi ha força gent, si fa no fa com en un matí feiner normal, però de seguida s’observa una cosa estranya: ningú no duu bosses ni carteres de mà. Sembla que no, i és una diferència important. L’animació augmenta a mesura que t’atanses a la plaça de Catalunya, on hi ha grups força espessos, alguns amb pancartes. Hi ha hagut incidents quan alguns empleats d’El Corte Inglés han volgut incorporar-se a la feina i els vaguistes s’hi han oposat. Ara, a l’entrada del personal, algú d’aquests piquets ha escrit en grans lletres: «Entrada d’esquirols». Es pot dir que la plaça està ocupada per la policia. Tot a l’entorn de l’establiment hi ha potser una dotzena de furgonetes, en compto potser una mitja dotzena al costat de l’edifici de la ràdio, i una vintena de motos davant les fonts. La Rambla sembla més normal, amb tots els quioscos de diaris tancats, però al capdamunt s’ha reunit un grup entorn d’un xicot que parla amb el megàfon a la mà. Als carrers del casc vell no hi ha pràcticament cap circulació, ni rodada ni de transeünts.

Torno a pujar per la rambla de Catalunya, tranquil·la, i m’adono que en tota l’estona no he vist cap autobús, o sigui que no s’han observat ni els serveis mínims. La circulació rodada, per l’Eixample, és fluida, però relativament abundant. Al Bulevard Rosa de la Diagonal han intentat obrir, però els deuen haver fet plegar i ara els nois i noies de les botigues fan colla a la vorera. És a la Via Augusta que veig el primer bar obert. També un quiosc i una llibreria en la qual, tanmateix, no hi ha cap client. Els en sobren, en canvi, a la sandvitxeria del carrer de Calvet, on mai no devien haver fet tan bon negoci. És plena de gom a gom.

Si el comerç, amb molt poques excepcions, ha tancat, no es pot dir el mateix dels despatxos comercials. Al mateix replà on visc, l’escola de conducció treballava. Totes aquestes oficines, en pisos, són prou «amagades» perquè ningú no les molesti.

A la tarda, la manifestació s’ha celebrat sense incidents, però després n’hi ha hagut a la Rambla, com és costum, on la policia ha detingut una trentena de persones. Tot amb tot, sembla que ha estat una bona jornada, si bé la incidència vaguista a les terres de Lleida, Girona i Tarragona no ha tingut tanta importància com a Barcelona. Diuen que les autoritats havien enviat grans reforços policials a les nostres terres, sobretot a Barcelona i ciutats industrials de les rodalies.

Una bona bufetada per al govern, però de segur que ningú no dimitirà. Algun «reajustament», potser? Si no hi ha canvis de rumb, però canvis de debò, la jugada es pot tornar a repetir.

Dia 15

Com més incompetent és un organisme, més comissions crea. Així es pot permetre d’anar ajornant la solució dels problemes que té plantejats; els estudis d’aquestes comissions demanen temps.

Dia 16

Trucada anònima que no sé si puc qualificar ben bé d’amenaçadora. La veu, grossa, d’home, em pregunta si m’he begut l’enteniment i com pot ser que sigui tan carallot d’escriure uns articles que acaben de perjudicar la convivència entre els «espanyols». M’assegura també que, si continuo per aquest camí, un dia prendré mal, perquè a algú se li acabarà la paciència, i amb motiu, afegeix. Parla molt ràpid, sense deixar-me intervenir quan provo d’interrompre’l, i després penja bruscament, com sembla normal en aquesta mena de trucades.

Deu haver llegit el meu paper al diari d’avui i, ¿qui sap si en definitiva no ha volgut donar-me un bon consell? El més plausible, però, és que només hagi volgut fer-se passar l’enrabiada. Potser és algú particularment afecte al ministre Almúnia, o emprenyat que sempre negui l’existència d’una autèntica democràcia espanyola.

Bé, no té res d’estrany que de tant en tant se m’adrecin els «ofesos», però no costaria gaire de donar la cara quan no hi ha insults estúpids o amenaces contundents. Ara, és clar, tothom té el seu «estil», i no tots són recomanables.

Dia 17

Francis Minay, un reverend vicari anglès que ha anat a recollir la seva filla a l’estació, torna a casa amb la maleta i, en obrir-la, la seva muller quasi es desmaia de la sorpresa o de l’enrabiada. S’ha casat amb un disbauxat, qui sap si amb un fetitxista! És plena de mitges, de calces transparents, de sostenidors atrevits, hi ha fotografies d’una dona nua… Però, a la fi, tot s’explica: el bon vicari s’ha confós d’equipatge i ha agafat el de la model Wendy Jane Atkinson. Aquest petit error ens val la que jo considero «la fotografia de l’any», perquè el vicari localitzà la noia i, mira per on, ara els veiem tots dos plegats davant l’objectiu d’algun periodista trapella i persuasiu: ell, coll dur i cara amoïnada, alça una peça íntima amb la mà dreta, mentre ella, somrient i ben ancada, amb un galló de cul a la fresca i mitges i lligacames negres, se li repenja al’altre braç. Bé cal suposar que la muller ha quedat ben complaguda i que els parroquians no s’acaben la broma grassa. Quant a les autoritats eclesiàstiques, no pot pas descartar-se la possibilitat que encarreguin ampliacions per tal d’escalfar una mica les capelles…

Dia 18

Fins avui, al cap de mesos, no he tingut ocasió de veure què va fer en Reguant amb Solució de continuïtat. El resultat és millor que el del Mecanoscrit, però així i tot el trobo encara ben mediocre. No treu el profit que cal d’escenes com les que tenen lloc a la casa d’un dels amics d’Iu i sovint s’observa una certa precipitació que perjudica el relat. Banalitza amb imatges poc suggestives i a cops tens la impressió que força els actors en lloc de dirigir-los. És ben poc convincent el joc de la part final, a la torre dels pares del noi. M’he convençut que rodar amb una limitació temporal (la pel·lícula no podia durar més d’una hora) és un gran error; ho escapces o ho comprimeixes i, sigui com sigui, sempre falseges el ritme quan la història exigeix més temps. La televisió, conformada amb «programes», mata l’impuls creatiu i alguns cops pot ben bé ser que quan en una obra hi és tot (tots els fets que contenia la narració, en aquest cas) hi falti encara alguna cosa.

Una curiosa maniobra de la Generalitat. L’Associació d’Editors en Llengua Catalana rebia, a començaments de mes, una nota en la qual se’ls deia que ben aviat el Diari Oficial publicaria una ordre que regularia el suport genèric (els tres-cents exemplars que sembla que es queda la Generalitat de cada llibre) d’aquesta manera:

«Les obres que es publiquin durant l’any 1989 i que es vulguin acollir al suport de producció editorial hauran de fer referència expressa a la commemoració del mil·lenari del naixement polític de Catalunya».

La notícia no fou pas acollida amb la simpatia general i alguns, com en Millà, van pensar de seguida en allò dels años triunfales del franquisme. Per sort, la Direcció General de Promoció Cultural, que amb aquesta nota potser feiaun sondeig, s’hi ha repensat. ¿De qui devia haver sortit la idea d’obligar? Si la maniobra hagués prosperat, potser l’any 92 hi hauria hagut l’ordre de fer esment del cinquè centenari del descubrimiento.

Dia 19

Sembla que Raymon Carver, el narrador nord-americà, ha escrit o ha dit: «La narrativa no ha de fer res. Només ha d’existir». Expressat així, no sé què pensar-ne. Tot allò que existeix, existeix precisament pel seu fer. No existeix res que no faci. La narrativa, en narrar, fa. No pas obligatòriament això o allò, ni d’aquesta ni d’aquella manera. Cada narrador pot fer una cosa diferent, però alguna o altra n’ha de fer si vol narrar, si narra. És pel seu fer que un text es converteix en narració, és narració.

Sovint hom troba fórmules lapidàries, impressionants, d’aparença molt profunda, però que no volen dir res, que diuen ben bé el contrari d’alguna cosa, que diuen, doncs, allò que només és dir per dir i que en el seu dir s’esgoten.