AGOST

Dia 1

Els bancs del Pati són plens quan a quarts d’una m’hi assec a fumar un «puret» i a llegir el diari. Els grups, que es renoven al meu entorn, conversen en veu alta, cridanera, i no puc evitar de sentir-los. Tots parlen de propietats, de compres i vendes, de malalties. Ni una sola paraula que sobrepassi els temes d’un interès immediat. I només una conversa una mica diferent: la de tres dones que en veu més baixa, i per això me’n perdo una bona part, discuteixen la roba interior d’una núvia, si no ho he entès malament, parenta d’una d’elles. Són relativament joves i, de tant en tant, es permeten unes rialletes trapelles…

Sota del passeig hi ha la doble renglera de parades dels «marxants» que segueixen els mercats, però ja és tard i alguns comencen a desmuntar els tendals que els protegeixen del sol i a desar les mercaderies que van desapareixent en la panxa de les furgonetes. Roba, sabates, atuells domèstics. La fruita i la verdura es concentren al carrer d’Agoders, per on, en tornar a casa, baixo entre les sobres.

Accidentalment, perquè m’ha caigut a les mans en remenar d’altres llibres, he rellegit uns fragments d’Els quaderns d’en Marc. No fa gaire vaig veure, a El Temps, que algú s’hi referia com a un catàleg de copulacions, però a mi em sembla que és força més. No és gens corrent que en aquesta mena de llibres es tingui en compte les persones; normalment es tracta de mecanismes. Aquí diria que hi ha gent. Això en fa una narració eròtica, ben allunyada de la pornografia. Es veu ben clar que l’autor estima la dona.

Dia 2

Calor excessiva. Sues a casa i sues fora. Se’n perjudica la lectura. Curiosament, cap al vespre, he emprès una narració que tindrà, suposo, unes trenta pàgines. De moment n’he fet cinc. Una escriptura molt despullada, molt objectiva, com es deia en algun temps, amb abundància de diàleg. És una cosa una mica improvisada i encara no veig gaire clar com serà el final, tot i que sé que acabarà malament. Volgudament fosca pel que fa a l’acció que motiva els esdeveniments narrats. Ignoro si serà un defecte o una qualitat.

Si pot ser, evitar la dent dura. Sóc tan fràgil com els altres.

Vaig anar acumulant una colla de llibres que considerava d’un interès relatiu per si a Tàrrega em trobava curt de lectures noves, i heus ací que era descobreixo que amb la majoria em vaig ben enganyar: d’interès no en tenen cap.

Dia 3

Ja té fills de prop de vint anys i ella passa una mica dels quaranta, però encara fa força goig. Sembla que a l’hora de plegar, quan el servei ja és fora, freqüenta algunes botigues en les quals, normalment, es proveeix durant la setmana. S’ ha escampat el rumor que paga en espècies…

Mal senyal: darrerament hi ha cops que tinc necessitat de fer una becaina en plena lectura o que la faig sense adonar-me’n. Per contrast, em fa recordar que, segons contaven en el seu temps, la George Sand sovint tenia necessitat de deixar la feina per copular. Entre una edat i l’altra…

Tres pàgines més de narració. I pensar que tot va començar perquè una frase, la frase inicial, em feia nosa!

La lectura de memòries i de diaris de segles enrera aconsella la modèstia: una bona part de la gent de qui s’hi parla ja són uns perfectes desconeguts.

Dia 4

Tenia quaranta-set anys i patia del cor. Periòdicament es feia revisar pel metge d’una localitat veïna, l’únic en el qual tenia confiança. Com que no sabia conduir, a cops l’acompanyava la seva filla, a cops el seu gendre. Un dia, quan tornava amb el noi, va desencadenar-se una tempesta espectacular, com les que de vegades hi ha a l’estiu i, per postres, el cotxe se’ls va espatllar en plena carretera. La dona estava espantada, com sempre que sentia l’espetec dels llampecs o queien llamps, i quan un d’ells va abatre un arbre potser a quinze o vint metres d’on s’havien hagut d’aturar, va arraulir-se desesperadament contra el gendre amb tot de crits d’«abraça’m, abraça’m!». El xicot va obeir-la amb tant d’interès que als deu minuts ja copulaven. Després, la sogra lamentava:

—Què diria, la Rosa, si ho sabia!

La Rosa era la filla i ho va saber quan notà que la seva mare, que encara tenia la regla, estava prenyada. Hi van haver explicacions i el noi s’excusà:

—Què havia de fer? Bé calia tranquil·litzar-la, no fos que tingués un cobriment de cor.

La seva muller, dotada d’un humor una mica especial, li replicà:

—I naturalment, en lloc de pensar amb el cap vas pensar amb la cua, com sempre.

La mare, per la seva banda, no parava de repetir:

—No m’ho perdonaré mai si això és motiu de desavinences entre vosaltres. Em voldria morir…

Però la noia també va tenir la frase oportuna quan, cansada de sentir-la, digué:

—Ja n’hi ha prou, mare! No sé a què vénen tantes lamentacions. Jo en vaig sortir i ell hi ha entrat…

Dia 5

Gran concentració de jovent davant del pub de l’altra banda de carrer. Dotzenes i dotzenes es van reunint entre quarts de dotze i prop de les tres de la matinada. Que hagin penjat unes banderes als balcons de l’establiment fa pensar que celebren alguna festa especial, potser un aniversari d’inauguració. Beuen asseguts, drets, repenjats a les parets. Dins no hi cabrien pas, tants. Tots són baladrers.

A Barcelona detenen uns segrestadors quan sortien de jugar al bingo. Són professionals del gran delicte, neden en diners, però cal que s’entretinguin en aquests jocs d’atzar que, fins i tot si guanyaven, els procurarien unes quantitats comparativament ridícules. Però em sembla que ja ho entenc: quan no «treballen», s’avorreixen.

Prossegueix la narració: dues pàgines. Ja començo a veure l’acabament, potser més «feliç» que no m’imaginava.

Dia 6

Jugo vuit combinacions de la 6/49. En agafar la butlleta per posar-la a la màquina, la mestressa de l’establiment exclama:

—Aquesta sí que està ben feta!

—Vol dir que és la guanyadora? —m’animo.

—Això no ho sé. Vull dir està molt ben senyalada.

—I que no ho estan totes?

—Hauria de veure com ens les porten, de vegades… Ja es nota que vostè és un escriptor.

!!!

La narració avança. Avui quatre pàgines més.

Dia 7

Conec persones que s’han passat la vida fent allò que en diuen «aprofitar» el temps, o sia, fent uns diners que no necessitaven i que als seus fills o nebots els serviran per a «perdre’l». Sembla una justa compensació.

Em diuen d’un bon catòlic que, incapaç de resistir les exigències carnals del seu temperament, escull sempre dones poc agraciades amb l’esperança de «disminuir» el seu pecat, el qual suposa que seria més «ple» si s’enredava amb dones formoses. S’ignora si ho fa per iniciativa pròpia o bé per consell d’algun confessor d’ànim jesuític.

D’un altre sé que fa negocis en l’ombra i caritats ben públiques. Si algú li fa observar que hauria de ser a l’inrevés, diu que un bon negoci, si és conegut, provoca enveges, mentre que les obres de caritat creen emulacions. No vol, assegura greument, afavorir el pecat, sinó facilitar la virtut.

Redacció del «Programa secret de la Festa Major» amb la intenció de donar-lo a la gent de La Pansa. Com que la publicació té poques pàgines, m’he hagut de frenar i he deixat el text en quaranta-cinc línies. Cal dir que m’hi he divertit força.

Dia 8

Raonem així: no hi pot haver no-res; si hi fos, seria ser. Sempre hi ha només allò que és i, si acceptàvem el no-res, hi hauria també allò que no és. Com es podrien distingir? Distingim formes, elements, continguts, l’accident múltiple i variable en què es manifesta el ser. També podem distingir l’absència d’un ser, però en aquesta absència no hi ha cap no-ser, cap no-res, sinó allò que ara és diferent d’allò que era. Cessa un accident per produir-ne un altre, o uns altres, perquè continuï havent-hi ser, l’única cosa que hi pot haver i que hi ha hagut en cada ara del sempre.

El no-res, com l’eternitat, és un concepte humà elaborat per la necessitat del «contrari» i que no deu res a l’observació.

Els creients ens parlen d’un creador que féu sorgir el món a partir del no-res. ¿Però on era aquest no-res si algú ja existia? ¿Cal pensar que hi havia dues parcel·les de realitat, una d’elles amb déu i l’altra amb no-res? És com dir que en déu, a l’interior de déu, hi havia aquest no-res.

¿No era, doncs, alguna cosa operable, un quelcom que canviava de naturalesa?, ¿potser hem d’entendre que el no-res li era exterior i que aleshores, en decidir-se a crear-hi, l’ocupà? Però també en aquest cas era allò que se suposa que no era, un quelcom…

Dia 9

Llegeixo que Milans del Bosch, àvid, demana la medalla de «sofriments per la pàtria», i la demana a la democràcia que ha hagut d’empresonar-lo quan volia destruir-la. L’ofici del general és combatre, quan hi ha guerra, i per aquesta ocupació vol una recompensa que, evidentment, no poden pretendre els soldats que sí que fan quelcom d’extraordinari en vestir un uniforme i agafar les armes, molts cops, a més, per servir en una primera línia que els caps solen evitar i que tot just visiten. Milans del Bosch ve a dir-nos, amb la seva demanda, que sofreix per una activitat que ha escollit lliurement, que li ha donat satisfaccions i que li permet de ser un «heroi». Què no tenen dret a reclamar, doncs, tots aquells que es veuen obligats a fer una feina que no els agrada, imposada per la necessitat de viure? L’actitud del general és corrent en el món de l’orgull, de la vanitat, i que alguns ho trobin normal és una petita prova de la capacitat de degradació que hi ha en la nostra espècie.

El cantant/espectacle Jackson ha vingut a Barcelona. En Joan Ferrater, amb dent càustica i ben oportuna, s’hi refereix com al «beneitó de torn» de tants nois i noies.

Cinc altres pàgines de narració.

Dia 10

Fa una quarantena d’anys que vaig llegir Voyage au bout de la nuit, de Céline, i ara en faig una relectura. Tenint en compte la nota que escrivia ahir sobre Milans del Bosch, em fa gràcia trobar-hi aquest comentari o apreciació: «Mentre no mata, el militar és una criatura. Com que no té el costum de pensar, quan li parles es veu obligat a fer esforços colpidors per tal d’intentar d’entendre-us». Molt bé. La tragèdia, per als altres, és que es creu intel·ligent.

Quant a Céline, comprovo un cop més que és un volcànic.

En comparació, D’Annunzio, que també rellegeixo, em cau de les mans. Tots dos feixistes o simpatitzants amb el feixisme, es troben l’un a les antípodes de l’altre. En Céline hi ha un amor equivocat; en D’Annunzio, el sibarita fatxendós. Dos mons, dues realitats que foren pràcticament contemporànies.

La narració ja té títol: La substituta. Confio que demà l’enllestiré.

Dia 11

Ignorava que a Tàrrega hi ha una nova revista des del gener. És bimestral i es titula La Ressenya. Avui era al Pati quan se m’han atansat dos nois de la redacció i m’han donat els quatre números que han sortit fins ara, em diuen que fets amb ordinador. Em demanen una entrevista i quedem que vindran dissabte. Són molt joves, encara van a l’Institut, però és bo que ja s’interessin pel periodisme.

Singular paper de l’any 1796, en el qual es diu que una Maria Ignàsia de Pedrolo, donzella, serà admesa com a Religiosa Corista, no Llega, en un monestir de Barcelona o en el de Pedralbes. S’especifica que és filla «legítima i natural» d’Antoni Maria de Pedrolo i de Pastor i de la seva muller, Maria Ignàsia de Pedrolo i de Gomar. ¿Cal suposar que la família i la mateixa interessada esperaven amb candeletes aquest benefici? Situem-nos en el seu temps i en l’àmbit d’una noblesa que no parava de subministrar verges als convents…

Punt final a La substituta. Caldrà, però, reescriure tres o quatre pàgines que no preveien ben bé l’acabament que li he donat.

Enceto V, de Thomas Pynchon. Venus, naturalment, però per com s’endega la cosa i per com suposo que prosseguirà, el mot també podria ser Vertigen.

Aquests petits animalons que fan vida entre els papers es vengen. No destorbats durant tant de temps, ara que els trec de l’ombra que tant els complau, m’omplen el cos de menudes erupcions vermelles. Sóc, evidentment, l’invasor que amenaça el seu territori.

Dia 12

Se succeeixen els crims per motivacions sexuals. Els culpables solen al·legar que en aquell moment estaven beguts. Potser sí. Però si un excés de licor pot ofuscar-nos, també sol reduir les nostres possibilitats sexuals. I molts d’aquests assassinats tenen la violació per preludi. Observem també la relativa freqüència amb què els protagonistes d’aquests fets són, d’una manera o altra, agents de l’ordre…

Als catòlics els ponen totes. Fa pocs anys va ser Jo et saludo, Maria, i ara és La darrera temptació de Crist, a punt d’estrenar-se simultàniament a una colla de cinemes nord-americans. Hi ha grans protestes, es preparen escamots amb l’ànim de descoratjar els futurs i imminents espectadors, els diaris més o menys confessionals alcen grans aldarulls i els altres donen la notícia en grans titulars. Més no es pot demanar: és propaganda gratuïta, i qui sap si fet i fet no hi haurà algun convers o no tornaran a la pràctica una colla de gent que l’havien abandonada? Allò que és segur és que ningú no perdrà la fe per un somni eròtic de Jesús.

Sempre he trobat d’allò més interessant que l’església, mentre que fa del natzarè el més humà dels homes, li vulgui estalviar tot de febleses sense les quals difícilment es pot dir que pertanyem a la nostra condició. Em sembla que si fos catòlic i, doncs, pecador, em sentiria més a prop d’un Crist que cobeja el cos d’una Maria Magadalena que no pas d’algú que, totalment immune, no sent, home, les meves passions.

Dia 13

L’Adelais ha tornat del seu viatge a Anglaterra, d’on ens ha portat tot de presents; a mi, un vell, o falsament vell, tinter. Com li he dit, però, hi falta la ploma, que hauria de ser d’oca.

A quarts de dotze ja era aquí amb una amiga, l’Anna, que passarà tres dies amb nosaltres. Sembla que l’excursió ha estat un èxit i que no n’ha vingut tan cansada com podíem haver esperat; a la tarda, ella i la companya ja han tingut l’humor d’anar a prendre una llarga ració de sol a les piscines i ara són a una discoteca, suposo que només a treure-hi un moment el nas, perquè als trenta i tants anys hom deu començar a sentir-se desambientat en aquests racons als quals tant s’afeccionen els adolescents.

Corregeixo La substituta i hi introdueixo unes quantes modificacions. M’han interromput la feina els nois de «La Ressenya» que venien per l’entrevista convinguda.

Una pregunta ben pertinent a propòsit del meu no voler escriure més novel·les: si un dia la necessitat de sobreviure m’obliga a tornar-hi? Contesto que, aleshores, allò que faci serà, ben probablement, inferior a les coses que he fet. No els amago, tanmateix, que aquests darrers dies no he resistit la temptació de la narrativa i que he escrit un conte relativament llarg.

Dia 14

Un altre cop, després de temps, una nit d’angoixa. Aquesta horrible sensació d’ofec quan puc respirar perfectament, sense cap esforç. Si algun en faig, si sembla que algun en faci, no són els pulmons que m’hi obliguen, sinó un estat anímic que ha nascut mentre dormia, generat per un somni en el qual sí que m’asfixiava. ¿Què m’impulsa cap aquestes situacions, què m’hi fa caure, si en l’estat de vetlla no s’han produït esdeveniments que les justifiquin quan, amb la dormida, perdo el control sobre mi mateix?, ¿potser es tracta, més que no pas de l’ànim, del cos que, lliure de la meva voluntat, manifesta que sofreix alguna pertorbació, que està malalt?

Ens assabentem pel diari que la matinada de dissabte hi va haver un gran incendi a tocar de casa. Va cremar tot l’interior de Pokin’s i van haver d’ésser desallotjats els habitatges immediats. Quan l’Adelais i la seva amiga passaven per la Diagonal, prop de Calvet, en venir a Tàrrega, els bombers tot just havien acabat de dominar el foc, però poc es podien imaginar la catàstrofe, si bé l’Anna diu que observà alguna cosa estranya en aquell carrer. Potser perquè l’havien tallat a la circulació.

Dia 15

Sortosament, me n’he anat a dormir sense cap prevenció després de la nit d’ahir. Només la calor m’ha pertorbat, però això ja és cosa acostumada en aquest temps de l’any, quan, per dessuar-me una mica, tantes estones m’he de passar de sobines i amb els braços i cames ben separats per tal d’evitar que es toquin. En tot el mes no he desfet el llit; m’estiro sobre els llençols.

Lectura sobre l’enigma del fill de Lluís XVI, el rei decapitat. Sembla que continua el misteri. Periòdicament, doncs, s’aniran escrivint llibres sobre l’afer. A hores d’ara, quan ja no deu quedar cap paper per descobrir, amb el mateix interrogant final. Aquesta lectura demostra la inevitabilitat, per a mi, de llegir els llibres que tinc i que he adquirit, a cops, sense cap interès especial. Aquest anava en un lot que vaig comprar a un drapaire perquè alguns dels altres sí que eren interessants i el preu era més que raonable.

Un dels dies curiosos de Tàrrega. Com que era mercat, aquest matí no s’ha fet festa i els carrers més cèntrics anaven de gom a gom. A la tarda, en canvi, tot tancat i la vila tan buida que sembla un mas robat.

Dia 16

Petita passejada fins a l’antic hort de la Trilla amb l’Anglí i en Satorres. Fem una visita al camp d’esports i acabem com sempre a l’Ateneu, davant d’una cervesa o d’un Cacaolat. Passen llargs camions amb gàbies de dos o tres pisos carregades de porcs que deuen anar a l’escorxador i que deixen al seu darrera la pestilència d’excrements i d’orins mentre parlem una mica de tot i acaben sortint els grans temes de la vida i de la mort. Com és natural, no hi afegim res de nou.

Hom diria que es prepara una gran tempesta, d’aquestes que de tant en tant es desencadenen a l’estiu, sobretot quan és molt sec, i que són capaces d’arrasar-ho tot en pocs minuts: el cel es va ennuvolant, s’atansen a poc a poc els trons que procedeixen de muntanya, els llampecs solquen el firmament d’una banda a l’altra, seguit, seguit, i, des que comença a fer-se fosc, il·luminen els camps i la ciutat amb una claror fantasmal. Però passen les hores i ara, moments abans d’anar-me’n a dormir, a les dues tocades, l’espectacle continua, continua el rebombori, sense que hagi caigut ni una gota d’aigua. L’atmosfera es fa més feixuga, tan tapada, el termòmetre es manté a la ratlla dels trenta i, ara i adés, la llum vacil·la, s’apaga un moment i es torna a encendre… Serà un d’aquests dies que, al llit, m’adormiré com emborratxat.

Dia 17

Ha desaparegut l’amenaça de tempesta, torna a brillar un sol implacable entre les esfilagarses de núvols que passen alts i semblen prou inofensius. Sovint, s’alcen alenades d’aire, però són breus i sense força. Cap a les deu del matí l’Adelais agafa el cotxe i se’n va a Barcelona a regar les plantes de la nostra eixida, que prou malament ho deuen passar. Només surto de casa per anar a comprar els diaris i fer quatre passes per l’avinguda de Catalunya. De banda de vespre agafo un Simenon que potser vaig llegir cinquanta anys enrera i, com calia esperar, «m’enganxa» a l’acte.

Fa tres nits que la mateixa formiga, d’uns mil·límetres de llargada i molt pàl·lida de color, s’enfila a les pàgines del llibre que llegeixo. Prou l’expulso amb una bufada que la fa perdre entre diaris i bolígrafs; ella torna un cop i un altre cop. He de creure que viu a la taula. Avui s’hi ha afegit, sense coincidir-hi, un llagost també remenut, verd de color, que m’ha visitat dues vegades. Sempre, com la formiga, per preferir el llibre al vidre del moble, prou ben il·luminat. Diria’s que, sobre la lletra impresa, se senten més còmodes…

Dia 18

Una altra nit d’angoixes. Recordo avui com s’ha originat: quan en entrar a casa he volgut obrir la bústia. Dintre, l’espai era tan petit que pràcticament no existia. Tampoc no hi havia cap altra obertura que la del pany, mínima. L’efecte ha estat instantani i ha calgut que em passés més d’una hora esforçant-me a superar-lo. Naturalment, ha de ser una «disposició» del meu cos que em fa caure en aquests somnis que normalment no serien amenaçadors i que ara m’avisen.

A la meva edat cada comiat pot ser el darrer, i no puc evitar de pensar-hi quan em separo de gent que no veig gaire sovint o, com em passa a Tàrrega, que només veig d’any en any. Però ben mirat, ¿de quanta gent no he anat acomiadant-me definitivament, sense saber-ho ni sospitar-ho, sense tenir aquesta impressió, als vint, als trenta, als quaranta anys? Només em cal recordar les noies amb les quals vaig relacionar-me quan encara era un adolescent. Gairebé a cap d’elles no les he tornades a veure. Fins i tot em pregunto si ara, al cap de cinquanta anys, les reconeixeria si les trobava pel carrer. No tan sols quantes coses, sinó quantes persones anem deixant fora del nostre camí…

Com s’han «relaxat», des de la meva infància, els costums! Avui aquesta noia, al pati, que devia venir de les piscines, acalorada, i que en seure a l’ombra dels plàtans amb el seu company, que només duia uns breus pantalonets, es tira la roba tan amunt que no tan sols exposa la totalitat de les cuixes sinó el triangle del banyador que encara porta i que, vist així, hom diria les calces. Ningú no se’n preocupa, ni jo, que faig l’observació. Pensar en aquells temps de «moralina», quan una noia que feia un moviment amb les cames mirava que no l’«espiessis»!

Dia 19

Vaga de neurones. No és estrany que, amb tanta calor, es neguin a treballar. Les que encara queden…

Seu en un banc, sola. Al seu costat té una ampolla que deu ser d’uns dos litres. No és pas de vi, sinó d’aigua. Se la beu tota en menys de mitja hora, quan s’aixeca. En va, potser, a buscar una altra?

Anit vam rebre, amb un gran retard, una postal de l’Adelais, des d’Anglaterra. En anglès ens deia que havia pres el te amb Lady Di, que la noia era molt amable i que ens enviava petons. Molt prudentment, no la firmà.

Dia 20

Un cas de cinisme. La Maria havia entrat a servir a la casa quan tenia tretze anys i ara, als vint-i-nou, un paleta vidu la rondava. La mestressa s’alarmà. ¿I si la noia decidia casar-se? Era feinera, de bon caràcter, poc exigent, s’havia acostumat a les seves manies… Difícilment en trobarien una altra com ella, si els deixava. Després d’haver-s’hi pensat una mica, perquè la matèria era prou delicada, parlà amb el seu fill, un noi de vint-i-dos anys força faldiller i que de seguida va entendre quin era el seu deure. Un matí bolcà la noia sobre el seu llit i ella, agafada de sorpresa, es deixà posseir. Era verge i es va fer un tip de plorar, però no va saber oferir prou resistència quan, els dies següents, el xicot s’esmunyí a la seva habitació. Més endavant, quan començà a despertar-se-li un temperament fins aleshores reprimit, era ella qui el buscava. Fou llavors, durant una nit particularment exaltada, que el noi li féu prometre que no el deixaria mai. El paleta va desaparèixer de l’horitzó.

Però la Maria no era totxa del tot i d’una manera o altra havia entès la jugada. Quan al cap de tres anys el noi es casà amb una xicota molt adinerada que no va voler viure amb la sogra i es van quedar totes dues soles al xalet, un vespre la criada va rebre la visita d’un home si fa no fa de la seva edat que entrà per la porta de darrera i es quedà tota la nit al seu dormitori. En protestar la mestressa l’endemà, la noia li digué: «Només vindrà dos o tres cops cada setmana… si continuo amb vostè». La vella, que ara la necessitava més que mai, va fer la callada per resposta i ja no van tornar a parlar-ne ni quan, després d’aquell amant, en vingué un altre, també prou discret…

Dia 21

Bruscament, el termòmetre baixa a vint-i-dos graus escassos. Bufa un aire finet i el sol està ben amagat sota (o sobre?) una gruixuda capa de núvols. Per primer cop aquest estiu faig una passejada llarga en ple migdia. Recorro carrers nous i carrers vells, surto de la vila per un raval i entro per l’altre. I, a casa, ajustem els balcons! Potser aquesta nit ja hauré de dormir sota el llençol?

De segur que hi haurà d’altres dies de calor xardorosa, però ja ens agafaran a Barcelona, on tornem, si no hi ha res de nou, demà passat al matí. És quan l’Adelais acaba les vacances.

Pel carrer m’ensopego amb un amic que també viu a Barcelona, amb la seva dona i la seva cunyada. Parla ell de les seves malalties, es refereix també a la pròstata, i exclamo de cara a les dones: «Per sort, vosaltres no en teniu»; protesta la cunyada: «Encara ens vols més mals?». «No; voldria estalviar-nos els nostres», li contesto. És clar que, personalment, encara no em puc queixar gaire mentre tot es limiti a haver-me d’aixecar un parell de vegades cada nit…

Quan et diuen que «caldrà pensar-hi», volen dir que ajornaran qui sap fins quan allò que hom proposa.

Dia 22

La temperatura ha baixat encara. Dinou graus a les deu del matí, quan em llevo. Però avui fa un bon sol i el dia es recupera. És el nostre darrer dia a la ciutat del Dondara. Faig una volta pel mercat, ja tard. Parlo amb un noi de Maldà que estudia a Barcelona i que em diu que al seu poble, un setanta per cent de la joventut és independentista, però cadascú a títol particular, per així dir-ho, puix que no hi ha cap organització que els aplegui. Al Pati, una xerrada amb l’Eugeni Nadal, l’ex-alcalde, sempre tan interessat per la cosa pública, en la qual ara intervé des del seu lloc de responsable dels serveis culturals de la Diputació de Lleida.

Per no començar cap nou llibre que no podria acabar i em caldria endur-me a Barcelona, faig una lectura ràpida de No hi fa res si el comte-duc no va caure del cavall, a Tàrrega. Què en pensaria, si el llibre no fos meu? ¿Em semblaria també una de les obres més originals, més «atrevides» i més creatives de la nostra literatura? Com que opino que sí, la modèstia que se’m suposa no m’ha de privar de dir-ho. El rellegeixo amb plaer.

Sé que alguns situarien la novel·la entre els llibres «malsans», la lectura dels quals cal evitar, però és que encara hi ha tanta gent ofegada pels prejudicis que no poden veure què hi ha de positiu en la relació «immoral» entre Vérul, Duia i Sonorina, o com és de convenient per a la nostra sanitat mental perdre el respecte a l’església. Atès el tarannà de la nostra societat, entenc molt bé el silenci amb què fou acollida la narració. Bé calia asfixiar-la. També devia ser difícil d’interpretar la decisió de l’Habacuc i els seus companys quan protesten tan radicalment contra les condicions en què se’ns fa viure…

Dia 23

A les deu, sortida de Tàrrega. Cel feixugament ennuvolat, temperatura lleugerament fresca, agradable. Circulació densa però fluida, un parell de cops destorbada per les retencions a què obliguen les obres que es fan a la carretera. Durant deu minuts, o més, no ens queda més remei que sofrir les emanacions pestilents d’un camió carregat de porcs que ens precedeix. Procurem conservar-hi les distàncies.

A tres quarts de dotze, a Barcelona, on després de descarregar surto a comprar el pa, els diaris, tabac, mentre la meva dona es lliura a la feina sempre empipadora de desfer les maletes i de restituir al seu lloc habitual tot allò que ens vam endur ara fa una mesada. Ho aprofito per fer una volta per la Diagonal, on l’ombra és amable, nombrosos els entrebancs, puix que hi treballa una brigada municipal, i la circulació, tan intensa com a l’hivern; si no més. Si falten indígenes, sobren turistes.

Ja no torno a sortir de casa en tot el dia, entretingut per la correspondència que s’havia anat acumulant durant la nostra absència i per les quantes revistes que també m’envien per correu.

Dia 24

Són la mateixa gent, vesteixen de la mateixa manera, però el de la ciutat és un altre món. El retrobo en el meu deambular d’aquest matí i tinc la impressió que res no el fa tan diferent com la quantitat, que en alguns indrets, com per exemple El Corte Inglés o les Rambles, es converteix en amuntegament. També els badocs. Als pobles no n’hi ha.

Només arribar i moldre! Prop de la plaça de Catalunya una dona em vol vendre una Bíblia. Li dic que en tinc tres exemplars, un en català, un en castellà i un en llatí, que dos d’ells són catòlics i el tercer protestant, però per com em mira em fa l’efecte que no s’ho creu. Potser es quedaria més estranyada si li deia que, tan ben «equipat», no combrego en la seva fe.

Anar fent no és fer res; és deixar que el temps faci.

Dia 25

Un mes sense anar al cinema, no pas perquè a Tàrrega no hi hagi cap sala de projecció (però ja només en queda una, dividida en dues de petites, de les tres que hi havia hagut), sinó perquè durant aquest temps no han programat res d’atractiu. Ara veig Ojos negros, de Nikita Mikhalkov, ben lliurement inspirada en «La senyora del gosset», i potser d’altres contes, de Txèkhov. No és pas una bona cinta. Els actors em semblen mal escollits i el «clima» de la pel·lícula no correspon gaire a les intencions de la narració. Gairebé estic segur que a l’autor rus tampoc no li hauria agradat.

Un mes també sense comprar cap llibre. Reprenc el costum de visitar les llibreries de vell i avui en compro tres, una novel·la francesa, una altra d’americana i The last days of Dylan Thomas, de Rob Gittins.

Dia 26

Es van casar enamorats i després d’una breu experiència pre-matrimonial força reeixida, però al cap de dos anys ja s’havien separat i l’any següent aconseguien el divorci. Acabaven de comprovar que el matrimoni és quelcom més que una qüestió de llit. El noi era actiu, ordenat i puntual, ella era mandrosa, no tenia mai hora i s’ocupava molt poc de la casa, que l’avorria. Mai no estaven d’acord en res i no paraven de discutir-se. Van convenir, doncs, que en definitiva no eren fets l’un per l’altre i la separació fou amical. Ell va tornar a instal·lar-se a casa dels seus pares, dels quals era fill únic, i ella se’n va anar a viure amb dues amigues.

No es van tornar a veure fins al cap de més d’un any, quan tots dos coincidiren en un estanc. Es van saludar afectuosament, amb un petó a cada galta, i en sortir, plegats, ell va preguntar-li si no volia acompanyar-lo a fer una volta amb el cotxe. Feia més d’una setmana que no el treia, digué, i ara es proposava de córrer uns quants quilòmetres. El tenia allí mateix, quasi davant de l’estanc, i la noia hi accedí. Se les van emprendre cap a Castelldefels, on van aturar-se una estona en una cafeteria, i ell li digué que, encara que fos tan deixada, l’enyorava i ella li contestà que li passava el mateix, malgrat les seves manies. Van riure, benhumorats. De tornada, com fos que en tornar al cotxe a la noia se li quedà la roba una mica massa amunt sobre les cuixes, el xicot va declarar que les tenia tan maques com sempre i que, de fet, la trobava més bonica que mai. Van anar festejant-se, entre seriosos i irònics i, en arribar de nou a Barcelona, l’Àngel es desvià cap a Montjuïc i pujà fins més amunt de l’estadi, on va aturar-se. Tots dos van restar uns minuts callats i, a la fi, ell digué: «No sé si ho recordes, Dolors, però aquí va ser on per primer cop et vaig tocar tota i t’avingueres a treure’t les calces en fer-te observar que no era convenient conservar damunt la roba molla…». «No he oblidat res», mormolà ella, va separar una mica les natges del seient i féu esmunyir cames avall el biquini que duia. Ell va besar-la i, introduint una mà per sota el jersei, li va palpar els pits mentre la noia el descordava. Com que ja era fosc, van saltar al seient de darrera, on ella s’enfilà a les seves cames, com havien fet de solters. A punt d’empalar-se, l’Àngel preguntà: «Portes el diafragma?»; i la Dolors, excitada i tot, va riure: «Sempre tan meticulós, tu! No, no el porto, però no hi ha perill, avui».

Van convenir, després, que no estaria gens de malament fer una escapada eròtica de tant en tant, i ell parlà d’un meublé, però ella va oposar-s’hi de seguida: «Res de meublé! Sortirem per aquí, sortirem per allà, i on i quan en tinguem ganes…». L’Àngel brandà el cap: «No canviaràs mai, Dolors. Sempre improvisant». «I què? No t’has pas queixat, ara fa una estona, quan m’he tret les calces! Per cert, on són?». El noi les va treure de la bossa lateral, digué: «Les havies deixades caure a terra». La Dolors va riure de nou: «I, és clar, no ho podies tolerar…».

Van continuar veient-se sovint, però d’una manera irregular. Les amigues, assabentades dels disgustos que els havien separat, se n’estranyaven, però un dia ella va explicar-los: «De casats ens discutíem i després fèiem les paus. Doncs bé: ara sempre fem les paus sense necessitat de barallar-nos. Ho enteneu?».

Dia 27

De qualsevol realització artística en perdem una part si l’autor no s’explica. Però en perdem una altra quan ho fa. Mai no gaudim del tot, completament, de cap obra. I el propi autor no és una excepció mentre hi hagi l’altre que la llegeix, la sent o se la mira.

Potser no hi ha errors. Potser només hi ha coses que surten malament. No és pas el mateix.

Dia 28

Dia 29

Un lector em diu que mai no havia sentit parlar un escriptor que bé se’n fa un tip, i que ara fa uns quants dies, quan va tenir ocasió d’assistir a un acte en el qual l’home participava, va quedar sorprès en veure que únicament parlava d’ell mateix. Em sembla una sorpresa ben ingènua. El novel·lista en qüestió és d’una egolatria fora mesura, és cert, però cal reconèixer que tots parlem quasi només de la nostra persona. Potser és l’únic assumpte del qual sabem alguna cosa. Poc, tanmateix.

Les religions ens prometen la vida eterna. Sembla que no s’adonen que l’adjectiu no fa més que contradir el substantiu. És clar que les religions solen confiar en el miracle…

Dia 30

La visita d’un conegut que va fer de missatger em recorda que només una vegada una dona m’ha invitat a sopar amb ella amb la condició expressa que hi acudis sense la meva muller. Pel que es veu, tenia por que no entengués la seva «indirecta» i va voler ser clara. A mi em semblà sapastre.

No conec ningú, home o dona, que, per afeccionat que sigui a les distincions i als homenatges, es mostri impacient de rebre els honors fúnebres.

Els victorians, com era inevitable, van produir un abundant material eròtic publicat subterràniament, venut i comprat d’amagototis, sovint perseguit. Ara tots aquests llibres els pots comprar tranquil·lament i a preu modest als grans magatzems. Però tinc la impressió que hi ha massa dotzenes de títols. ¿És que en publiquen fins i tot les obres literàriament més barroeres que ens ha donat el gènere? És més fàcil que un bon nombre d’aquests anònims victorians visquin, com qui diu, a la cantonada i que treballin a preu fet.

Dia 31

És impressionant el nombre de persones que, a les novel·les, diguem-ne, clàssiques, esmercen les darreres hores, al llit, donant consells a la família i aconhortant-la. Pot ser que avui es mori d’una altra manera, o que jo hagi tingut mala sort, però sempre he vist i, quan no ho he vist, he sabut, que la gent se’n van tan trastornats, si no estan inconscients, que poc lleure tenen de preocupar-se dels qui queden; prou feina els dóna la pròpia agonia.

Escriure pot ser una altra manera de «cremar la candela per tots dos costats». No totes les disbauxes són de la carn i, molts cops, les altres són pitjors.

Apresso el pas per tal de veure-li la cara. És tan plaent la línia del seu cos, tan seductor el seu balanceig! Quan l’he passada, però, no em giro. Per què temptar la sort?