SETEMBRE

Dia 1

—Hi ha els viciosos de la virtut; n’abusen.

—La frigidesa sol reposar en un defecte de la imaginació.

—Els pensaments morosos són els més substancials.

—No hi ha res tan trist com els bons sentiments constants.

—Els sants són obligadament de pedra.

—Cap malaltia no és tan perniciosa com la puresa.

—Els bons exemples inhibeixen; els altres estimulen.

—Els esperits només poden entendre’s si s’avenen els cossos.

—Qualsevol veritat pot ser falsa en una altra situació.

—Hi ha semblances entre el devot i el llepaculs.

Dia 2

¿S’ha trencat la moda de l’uniforme indumentari femení? Així es pot començar a pensar quan, a favor de l’estiu, veus dones amb pantalons curts, amb pantalons pirata, amb pantalons llargs, rectes, que s’emmotllen a la cama o que s’inflen a la part central. I dones amb faldilles fins sota els genolls, o prop dels genolls, o quasi a centímetres de la forca. De tots els colors, de totes les robes, estretes o amples, sovint prou transparents perquè no se’ns escapi la presència, sota, del biquini o, més rarament, de les calces. Relativament pocs vestits, moltes bruses o camises de mitja mànega, sense mànega, i samarretes que deixen les aixelles a l’aire. Els carrers, quan hi ha gentada, semblen un jardí florit…

M’ha caigut a les mans The passions of the mind i ara, quan n’he llegit més de tres-centes pàgines, veig que l’Irving Stone, especialitzat en aquest gènere de la biografia-novel·la, tracta Freud quasi com un sant. Hom en treu la impressió que, als trenta anys, es va casar tan verge com la seva dona. En una Viena, com ell sabia més bé que ningú, especialment llicenciosa, devia ser l’única persona casta.

Per indicacions de la mare, el confessor de la família té una conversa, diguem-ne, pre-nupcial amb la núvia. Amb discreció, però entenedorament, li parla de vasos naturals i d’altres que no ho són, de carícies legítimes i de carícies il·legítimes, de volüptuositats permeses i de complaences excessives.

La noia es marida, la parella fa el seu viatge de noces, i no és fins al cap de deu o dotze dies d’haver tornat que la casada de nou acut al confessionari, on no parla de cap pecat de la carn però, en canvi, diu:

—També m’he d’acusar d’irreverència, pare.

—I com és, això, filla meva?

—Recorda totes les recomanacions que em va fer?

—Sí, les recordo.

—Doncs vaig posar-me a riure quan, en parlar-li’n, el meu marit va dir: «Si fos aquí, pensaria d’una altra manera».

—O sigui… —mormola el confessor.

—Sí, pare, o sigui… Vaig ser molt irreverent.

(Ho conta en la seva maduresa i en absència del seu marit, ara més convencional que ella).

Dia 3

Rebo la visita, aquesta tarda, de l’Encarna Parreño, la secretària d’afers exteriors de l’Associació de Practicants de la Psicoèstetica. Han emprès una campanya sota la pregunta «Serà el 1992 l’any de la independència de Catalunya?» i estan organitzant un seminari d’imatge motivacional que se celebrarà el juliol de l’any vinent. Voldria que, d’una manera o altra, em fes ressò de la campanya en algun del meus articles a l’Avui. Observo que sempre que es refereix a nosaltres, els catalans, parla d’esclaus, com si la paraula ocupats no fos suficient i més exacta.

No em sembla pas que l’exageració o la impropietat serveixin la radicalitat del moviment independentista, ben al contrari, i ben estrany és que en Muñoz Espinalt no ho vegi.

Es pregunta Jules Laforgue en un dels seus poemes: «Qui m’avait donc grisé de tant d’espoirs menteurs?».

Ens passem l’engany de l’un a l’altre.

Dia 4

De res no hauríem de prescindir amb més interès que dels homes «necessaris».

Sovint penso que els afalacs ens perjudiquen.

De jove era tendra i dolça; de vella t’ho fa pagar.

Es va proposar de ser perfecte i fou intolerant.

Dia 5

No ho acabo d’entendre. L’Albert Bertrana, que em telefona, m’explica que l’ADOC es proposa d’organitzar un festival, en el qual intervindrien en Manuel Serrat i en Lluís Llach, per tal d’ajudar la creació d’un comitè nacional català dels Jocs Olímpics de 1992. En Serrat ja s’hi ha avingut tot i la seva posició de socialista que milita en un partit, al capdavall, espanyol. Tampoc en Llach no s’hi oposa, però el seu empresari hi posa pegues: tem que la seva participació a l’acte podria perjudicar el nou disc que està a punt de sortir. I és això que em costa d’entendre. A part que l’ADOC no és pas una associació política, jo més aviat hauria pensat que la presència d’en Llach en una festa multitudinària havia de fer augmentar les vendes. I, si així no fos, em sembla ben lamentable la posició d’un senyor que no està disposat a sacrificar res al país, d’algú més interessat en el guany particular que en l’obra col·lectiva. Per desgràcia nostra són molts els catalans que adopten una actitud semblant: la butxaca passa davant de tot.

En Bertrana vol que escrigui una carta a en Llach. No conec personalment el cantant, com li dic, però estic ben disposat a complaure’l, i més i tot: com que ells saben més bé que ningú com estan les coses, li demano que la redacti la mateixa ADOC i que me la passin per tal de firmar-la.

Dia 6

Si el treball que fas no et compensa, és que t’has equivocat de feina.

Dia 7

He llegit Women and their boys, un dossier de la consulta d’un doctor (?) nord-americà. Conta casos d’adolescents que foren iniciats per dones força més madures. M’ha fet recordar el cas d’un noi de catorze anys que va seduir la seva tia, de trenta, amb la qual vivia des dels dotze, en quedar-se orfe de pare i mare. Sempre es mostrava molt afectuós amb ella, la besava per no res i a cops, si jugaven, procurava tocar-la. Un dia que la dona anava vestida amb una bata d’estar per casa i no duia cap altra peça a sota, el noi aconseguí de descordar-l’hi i quan ella, rient, va voler tapar-se de nou, el nebot va engrapar-li els pits amb una mà mentre li posava l’altra a l’entrecuix. «Jordi!», exclamà, sorpresa, però ell va dir-li: «Et desitjo, tia…». Era una dona emancipada i ardent, tenia un amant, però ara es va quedar torbada i el rebutjà. Tanmateix, aquella nit, quan el noi acudí a la seva habitació, on dormia nua, com feia sempre a l’estiu, i es despertà en sentir que uns dits l’acariciaven suaument, va fer-se encara l’adormida i el deixà palpar-la durant una llarga estona, fins que li tocà el tall. «Què fas aquí, Jordi?», li preguntà en la fosca, i ell, que en sentir-la moure s’havia separat, li digué que no podia dormir. «I et sembla que jo podria ajudar-te?», féu mentre s’incorporava a encendre el llum. El noi li besà el ventre i ella va anar atraient-lo al seu damunt.

Van ser amants durant onze anys, fins que en Jordi es casà, per consell d’ella mateixa, amb la filla d’una amiga que se n’havia enamorat.

Dia 8

Algú em diu que m’assemblo molt a en Pedrolo, l’escriptor. És bo saber-ho!

Sembla, segons el Diari de Barcelona, que el nou conseller de Cultura, Joan Guitart, nomenarà aviat en Xavier Bru de Sala director general d’activitats culturals. El gran manefla es va enfilant. Catalunya està servida.

Ja pots dir, ja pots escriure, sempre et prenen per altre. Ara l’Andreu Martín m’invita a ser soci de l’Associació Espanyola d’Escriptors Policíacs (que deurà ser Asociación Española de Escritores Policíacos) «com a indiscutible cultivador (que sóc) del gènere en el nostre país». Sortirem algun dia de la confusió?

Dia 9

Anit es va morir un familiar. Cap a quarts de deu d’aquest matí acudim al domicili, on estan enfeinadíssims a aconseguir el certificat de defunció que permetrà endur-se el cadàver als locals de Sancho d’Àvila. No és fins a quarts d’una que es presenten els funcionaris encarregats d’aquest trasllat. Introdueixen la difunta en un sac de plàstic i la baixen sobre una llitotxa. Fa l’efecte que, per alguna raó extravagant, hi transporten una bossa d’escombraries.

Seguim l’ambulància, en cotxe, fins als serveis funeraris, on la morta serà agençada perquè quedi presentable, però és l’hora de dinar, i no és fins a la tarda, cap a les cinc, que la col·loquen a la saleta número 29. La família, que s’ha passat la nit en vetlla, està esgotada, però els caldrà resistir encara fins a les deu, quan tanquen les dependències, per tal d’acollir els amics i familiars que hi van acudint. L’enterrament és demà, a tres quarts de dotze del migdia. Hom diria una funció en dues parts.

Dia 10

S’ha reunit una colla de gent que, en no cabre a la saleta, s’escampa pel passadís. Converses, gesticulacions, rialles… Una mena de zumzeig que em fa pensar en un mercat com els que se celebraven antany als pobles. Retrobo cares que ja no em són familiars perquè fa molts anys que no les he vistes i l’edat les ha canviades prou, alguns cops, per fer-me-les estranyes. Entretenim l’espera fins a l’hora exacta, quan tothom s’encamina a la capella que aquí sembla que anomenen oratori. És en un pis de sota, però jo em quedo dalt. No pas per molta estona. La cerimònia és d’una brevetat impressionant. Hi ha un cotxe per a la filla i el gendre, en el qual ens encabim la meva dona i jo quan se’ns hi invita. Llarg trajecte fins al cementiri de les Corts, pel qual tantes vegades m’havia passejat d’adolescent. Aquí ens reunim tot just una dotzena de persones i assistim a la pujada del taüt fins a un setè pis de nínxols que aviat desapareix sota les flors. En acabar, el mateix cotxe ens porta fins a la plaça de Francesc Macià. Avui hem estat els acompanyants; no tardarem gaire a fer-nos els protagonistes d’un acte semblant…

No ens falta la invitació a compartir demà la «festa», al Parlament de Catalunya, amb les forces d’ocupació…

Funcionaria, un món en el qual tots fóssim conseqüents? Potser no. No pot descartar-se la possibilitat que només funcioni allò que ho fa «malament».

Dia 11

Minsa jornada. Poques senyeres. Pocs manifestants (la ràdio parla d’uns quatre mil). Les dues faccions del MDT s’estomaquen, hi ha ferits. Manifestació de darrera hora a la Rambla, on esbotzen les portes de la McDonald, encenen contenidors de la brossa i la policia, que esperava amagada al pàrquing municipal del carrer de Pelai, es llança a l’assalt. En Xicoy, el president del Parlament, diu que cal fer festa i que ja queden, durant l’any, 364 dies per a reivindicar. Hi ha més de vint-i-cinc detinguts…

Van succeint-se, des de fa dies, les sobtades passions de son que em treuen la son. Tanco els ulls en un repòs de la lectura i quan els obro m’adono que han passat vint minuts, mitja hora. Ho pago quan, al llit, m’estic llargues hores despert. És curiós que entre ara i aquells dies de Tàrrega, quan ja vaig queixar-me de somnolències, hi hagi hagut un llarg període normal.

Dia 12

The Misfits, en versió original, al Modern. Sempre és agradable tornar a veure la Marilyn i sentir la seva veu.

Però la pel·lícula també és interessant per d’altres conceptes. Aquesta voluntat d’uns homes que es neguen a adaptar-se, però ara no poden aconseguir la llibertat. És a dir: l’han aconseguida mai? Si ara capturen cavalls per a la indústria càrnica, ¿no els capturaven abans perquè fossin domesticats? Dreçats contra el sistema, el serveixen. Un Clark Gable ja malalt quan rodaven ens parla, més que d’independència, de masclisme. Però Miller, el guionista, i Hudson, el director, l’havien de doblegar. Se n’encarrega l’etern femení que triomfa per a fer-se submís. Però l’home ja serà un altre.

La dona, entre els quaranta i els cinquanta, porta una brusa-camisa folgada sobre les faldilles. Quan se m’atansa, suposo que em vol demanar l’hora o preguntar-me per algun carrer, però no: s’alça la roba i em mostra el ventre. Em diu que li han fet una operació, que necessita diners, però la creu de gasa i d’esparadrap que se li adhereix a la carn no l’hi han feta a cap hospital, a cap clínica, tan sapastra és. Em cal suposar que és una nova manera professional de demanar caritat. Cal creure que aviat ens revelaran operacions més íntimes…

Dia 13

A poques hores de distància em trobo amb dos lectors desconeguts. Tots dos segueixen els meus articles a l’Avui i, naturalment, parlem una mica de política, de com li van les coses al nostre país. Un d’ells opina que tot va bé, que en Pujol fa un bon treball; l’altre, que tot va malament i que la política d’en Pujol perjudica Catalunya. Tots dos addueixen els mateixos fets, però en treuen conclusions oposades. El primer és de Convergència i el segon, socialista. S’explica.

Es va casar, durant dos anys va conviure malament amb la seva dona, de la qual a la fi se separà i, més endavant, en instaurar-se la llei que els ho permetia, va divorciar-se. Aviat es casà de nou, però al cap de pocs mesos descobrí que la muller s’entenia amb un altre home, més jove, un vidu amb el qual, aleshores, se n’anà a viure amistançada. Ara, l’individu, que ha tocat totes les tecles, fa de conseller matrimonial.

Molts dels grans creadors són irònics, i alguns d’ells no s’estalvien el sarcasme. Potser és aquesta capacitat d’ironia que els dóna el poder creador. D’altra banda, hi ha molta gent irònica que mai no han creat res i que possiblement serien incapaços de fer-ho. Però és que hi ha una ironia ran de terra, sovint ben superficial, que s’esmerça en la petita circumstància, en el detall, mentre una altra, no tan visible, es carrega la societat i, si molt convé, la condició humana. En la primera hi pot haver molta frivolitat; la segona sol ser greu, tràgica.

Dia 14

D’un sacerdot que al cap de nou anys de professar abandonà l’església: «De creure en tot, he passat a no creure en res; potser és el mateix». Viu amb una dona que al cap de tres anys de concubinatge es mostra enamoradíssima d’ell i assegura que no el canviaria per cap altre home. Ell, amb un somriure de bon humor, diu que res no l’ha ajudat a fer-la tan feliç com la seva experiència de confessionari i exclama: «És la millor escola eròtica del món!».

Dia 15

Des que la cultura és allò que en diuen «protegida», comença la mediocritat i, si mediocre era ja la cultura existent, ara s’accentua. D’altra banda, no sé ben bé què s’entén per protecció quan, de fet, s’intenta dirigir-la. No cal donar normes, no cal establir programes de limitació; n’hi ha prou, em sembla, amb afavorir allò que, d’una manera o altra, és grat al poder del moment i, en literatura, és clar, els autors disciplinats. Si n’encerten algun de verament creador, n’escullen una colla que són perfectament adotzenats.

Anys enrera, en Terenci que es diu Moix pretenia, modest com és, que ell era la novel·la catalana perquè d’altres li havien reescrit El dia que va morir Marilyn. Ara diu que la literatura catalana no ha sabut aprofitar-lo, però que això no és un problema seu; ho és d’aquesta literatura que bada tant. Vol dir que no paga prou, perquè els problemes d’en Moix no han estat mai de cultura, sinó d’economia. I de vanitat.

Dia 16

Ja han trobat la manera! Ara resulta que els tres mercenaris empresonats que entre centenars de fotografies van identificar la del policia Arnedo com la de l’home que els havia contractat per al GAL, diuen que ho van fer sota pressió: el subcomissari no el coneixen de res. La maniobra no pot ser més barroera i ben poc diu a favor de la intel·ligència dels homes que dirigeixen l’Estat. Cal ser ben ruc per no adonar-se que la pressió s’ha exercit ara, quan a aquests nois els deuen haver promès tot d’avantatges si ho desmentien per tal de permetre que dormin tranquils els alts càrrecs que van donar llum verda a l’operació, perquè el subcomissari té superiors i no va pas muntar-la pel seu compte, endut pel seu «patriotisme» i sacrificant milions, de passada, a les taules de joc.

De nou, la Fira del Llibre de Vell. M’hi passo un parell d’hores, sense regirar gaire, desanimat per l’abundància del llibre de saldo. Sembla que hi ha unes quantes peces rares, poques, força cares, però jo no sóc un bibliòfil ni un col·leccionista de res.

Compro unes quantes coses estrangeres, franceses i angleses i, per cent pessetes, una traducció de L’innocent, de Gabriele D’Annunzio, no pas perquè l’escriptor m’interessi gaire, a hores d’ara; més que res, perquè amb aquest títol completo la trilogia de les novel·les de la Rosa, una de les quals, ja ho deia al seu moment, vaig llegir aquest estiu.

Dia 17

He conegut una mestressa de casa de pagès que fins al darrer moment va controlar la bossa. Els fills, les filles, els gendres i les nores sempre van creure que era una avariciosa tot i que, per a la llar, no estalviava despeses i, fora, feia molta caritat bo i que no fos una persona especialment religiosa. De fet, només li interessava el poder, i aquesta era l’única manera que tenia de dominar la família.

George Moore, a The brook kerith: «Déu i el seu cel són els nostres enemics en disfressa. Aquell que es lliura a Déu vol persuadir els altres que l’han d’estimar, i el seu amor de Déu aviat l’impulsa a les paraules violentes i a les accions cruels. No pot pas ser d’altra manera, ja que Déu no és més que desig, i aquell que cedeix al desig cau en el pecat. Únicament ens en veiem lliures si no tenim Déu».

Ah, però per a molta gent és una delícia transgredir unes suposades lleis divines! Imaginem-nos els plaers suplementaris que procuren el penediment i/o la por a l’home i a la dona catòlics que han infringit el sisè manament. Déu, en aquest cas, és una font de gaudi.

Dia 18

El nét, vint-i-dos anys, va ensopegar-se amb la seva àvia, vídua, de seixanta-cinc, al meublé. L’un hi entrava, l’altra en sortia. Tots dos van dissimular, però el xicot va quedar-se tan impressionat que fou incapaç de complir amb la seva parella, una noia que acabava d’«alçar» en una cafeteria. De fet, s’indignà tant que, de moment, li van entrar temptacions de parlar-ne a la família, amb la qual la dona vivia, però més tard va comprendre que si ella encara tenia necessitats, no feia pas cap mal a ningú en satisfer-les… L’àvia, que esperava inquieta el moment del seu retorn, es va tranquil·litzar quan ell, en veure-la al menjador, va somriure i li féu l’ullet.

Era un home molt cultivat que mai no va dir una paraula seva. No es treia les cites de la boca.

Hi ha persones que, si no deien mal dels altres, mai no parlarien. Solen ser xerraires.

Per a l’artista, per a l’escriptor, la vida més interessant comença després de la seva mort. La llàstima és que ja no hi pot participar.

Dia 19

Potser sempre hi ha hagut dues cultures, i no em refereixo ara a la científica i a la literària, sinó a una cultura d’èlites i a una cultura popular. Una situació en la qual es pot notar aquesta peculiaritat: que mentre el poble no participa gens en la cultura superior, a aquesta no sempre li és estranya la popular. Però ara les coses són diferents: la cultura popular desapareix i la de les élites es va fent més i més rara. Ha sorgit l’híbrid, la cultura televisiva, que ho impregna tot i que, a un tercer nivell, introdueix l’uniformisme cultural. Cada dia hi ha menys creativitat i més vulgarització. Les troballes, si algú en fa, són immediatament banalitzades. Observem, especialment, com el poble ha perdut la capacitat de manifestar-se. Per exemple, no crea refranys o proverbis duradors, com feia antany amb tota espontaneïtat; a tot estirar, hi ha la pintada circumstancial.

Descoberta, potser una mica tardana, d’un dels escriptors més divertits i, en certa manera, més impertinents i més corrosius de Sud-amèrica: Alfredo Bryce Echenique, peruà. Li estic llegint La vida exagerada de Martín Romaña.

Dia 20

Algú que no s’identifica i que m’havia demanat una entrevista amb un pretext literari em porta un, diguem-ne, missatge de T. Ll. amb la qual no he tingut mai cap contacte: em demanen que m’ocupi en algun dels meus articles del tema de l’independentisme dividit i, més concretament, de l’antagonisme que hi ha entre les dues faccions o fraccions del Moviment de Defensa de la Terra, prou evidenciat no fa gaire, al Fossar de les Moreres. Creuen, pel que sembla, que una veu com la meva podria provocar una reflexió i, pel cap baix, una suspensió d’hostilitats. Però molt em temo que s’equivoquen. Una veu com la meva potser queda massa per dessus la mélée perquè sigui escoltada. D’altres referències he fet en el passat a aquestes divisions tan perjudicials sense que ningú no n’hagi fet cas. La psicologia del grup minoritari, encarat amb un adversari massa fort, facilita les discrepàncies i s’oposa a la unitat.

Precs com el d’avui m’afalaguen i, alhora, em deprimeixen.

Sembla que, a Lleida, algú ha estat denunciat perquè públicament, en un article, dubtava de la virginitat de Maria. Suposo que denunciar els no creients per una opinió contrària a la dels creients forma part de la llibertat religiosa.

Quan és que un ateu denunciarà un creient per no pensar com ell?

Dia 21

Hi ha persones que sempre tenen una expressió entre cínica i irònica, com si allò que diu l’interlocutor fos del tot infantil o intranscendent, però després acabes adonant-te que no saben argumentar, que en són conscients i que han adoptat una màscara d’home superior que no creu que valgui la pena discutir seriosament amb algú que no fa el pes o d’assumptes al capdavall ja prou clars i que no mereixen l’atenció; la seva atenció, naturalment.

N’hi ha d’altres, en canvi, que en qualsevol conversa, per insignificant que sigui, sembla que es concentrin, com si allò que se’ls explica o comenta fos tan elaborat o tan complex que cal tot l’esforç del món per comprendre-ho. Solen assentir discretament, amb un posat de preocupació, quasi d’adoloriment. S’acomiaden gairebé solemnes, amb una encaixada que sembla de condol.

Uns tercers parlen amb tanta suficiència, amb un aire tan agreujat, de les coses més banals, que per força t’has de convèncer que els grans problemes són inabordables.

La consciència d’haver estat, no pas com ets ara, sinó això mateix que ara ets. Els múltiples sers, sorgits i desapareguts al llarg del temps, que conflueixen en aquest jo que és la continuïtat. Només la criatura humana es troba en aquesta situació.

Dia 22

Ja deu fer uns deu o dotze anys, i és una semblança que em fa recordar d’aquesta noia, que als vint o vint-i-dos anys em deia amb una franquesa desconcertant que en el seu curs, he oblidat quina carrera estudiava, només ella conservava la virginitat. Em digué que algú li retreia que fos tan puritana, però ella es queixava: «Per què he de follar si per ara no en tic cap necessitat? Potser sóc freda, no ho sé, però entenc molt bé que ho facis si en tens ganes. No em puc avenir, en canvi, a fer-ho només perquè ho fan totes…». No, no se la veia gens d’inhibida, i deia les coses pel seu nom, sense buscar eufemismes. Cal confessar, de tota manera, que hi ha, o hi ha hagut, una generació de noies sense pèls a la llengua. En recordo una altra, més jove, d’uns divuit anys, també estudiant, que va dir-me: «Des que follo, fa un parell d’anys…». L’una i l’altra, com tantes més, introduïren espontàniament el tema sexual en la conversa. De mi, l’únic que puc dir és que mai no les he desanimades de confessar-se.

Hi ha gent que mai no tenen en compte les raons de l’interlocutor i que sempre tornen a recomençar com si ningú no hagués dit res o, més bé, com si el diàleg fos un monòleg obsessiu. No es deixen fecundar per les idees de l’altre i es condemnen, i condemnen aquest altre, a l’esterilitat.

Dia 23

Es remaridà als seixanta-quatre anys perquè la noia, de vint-i-nou, li digué que només de casada obriria les cames. Del seu matrimoni anterior l’home va tenir un noi, i d’aquest ja té el primer nét i ara espera el segon. La noia, tanmateix, ha complert: només de casada les ha obertes; al pare i al fill.

No fa gaire, en un article, atribuïa a Goebbels la tan cèlebre frase «quan sento la paraula cultura tinc ganes de treure’m el revòlver», la qual sembla que, més correntment, és atribuïda a Goering. Però heus ací que ara m’assabento que no és ni de l’un ni de l’altre; pertany a l’expressionista Hanns Johst, que va ser director artístic de teatres sota el nazisme. Si més no, així ho llegeixo a Weimar en exil, aquesta monumental obra de Jean-Michel Palmier, tan plena d’informacions. Tinc, però, la curiosa impressió que ja ho havia llegit en algun altre lloc, fa força temps, i que en vaig prendre nota. Ara: ¿de què serveixen les notes quan t’oblides que les has fetes i, si per atzar te’n recordes, ets incapaç de retrobar-les?

Dia 24

Dia 25

Ahir, en una carta adreçada al Diari de Barcelona, Jaume Fernàndez i Calvet, membre de Terra Lliure, ara empresonat a la Lleida-1, els diu: «… per molt que vostès es vulguin atorgar el paper de defensors de la democràcia, la seva utilització descarada de l’engany i la manipulació informativa, així com les seves desqualificacions de tipus psiquiàtric respecte a les opinions dissidents, són la prova palpable d’una ideologia totalitària. Als països de l’Est, primer diuen que els dissidents estan bojos i després els tanquen. Aquí, primer ens tanquen i després ens tracten de bojos. La diferència no és pas de fons».

El diari havia publicat, fa un parell de mesos, un editorial que es titulava La bogeria fanàtica de Terra Lliure i unes declaracions, sembla que tergiversades, del noi.

¿Quan se li acudirà, a un periòdic, de tractar de fanàtics els servidors d’un estat que s’oposa a la descolonització dels pobles ocupats i, com si no en tingués prou amb l’exèrcit, la policia i la guàrdia civil, organitza encara grups clandestins, com el GAL?

Sembla que sant Bonaventura insinuà a sant Tomàs:

—No en fem un gra massa, amb l’essència?

—No pot ser —li contestà l’home de la Summa—. El gra és material.

Sant Bonaventura s’ho va pensar una estona i, a la fi, en entendre les intencions del seu col·lega, va protestar:

—Però el gra és una mica…

—Precisament. Poca, però té massa.

—Una forma d’expressió —rectificà l’ingenu.

—No en té. La forma també pertany a la matèria.

—Què ens queda, doncs?

—Res —féu el d’Aquino, estranyat—. Em pensava que ja ho sabies.

—I tants centenars de pàgines?

El gran teòleg l’agafà afectuosament pel braç i se’l va endur pel caminoi del jardí on platicaven. Al cap de deu o dotze passes, sospirà:

—Exacte. Això ho demostra tot.

Sembla que fou a conseqüència d’aquesta conversa que sant Bonaventura esquinçà els seus escrits. Només d’aquesta manera podia guanyar l’il·luminat.

Dia 26

Davant d’aquesta dona, tan generosa d’escot, però tan oculta de mamella, penso que només pot fer il·lusió el solc que separa els dos pits. Les que ho saben, ho aprofiten.

Sade i Sacher-Masoch han entrat en relació en algun lloc de la ultratomba, i diu el segon al primer:

—Quina llàstima que no coincidíssim en el temps!

I li contesta el diví marquès, escèptic:

—Vols dir? ¿Quin gaudi em podien procurar, els teus plaers?

No hi ha cap moneda que compri tantes voluntats com l’afalac. Solen acceptar-la fins i tot els «incorruptibles».

Per tercera o quarta vegada en el curs de la meva vida de lector, em trobo amb L’Apogée, de Pierre Louys, del qual no puc resistir copiar aquest fragment:

(La còmplice era Marie de Régnier, en el món de les lletres, Gerard d’Hoville).

Dia 27

La raó revisada, exposició d’art contemporani alemany a la Caixa. El més perfecte avorriment «artístic» en molt de temps. Segons el catàleg, totes aquestes obres tenen en comú «la seva preocupació per la recerca de la veritat en l’art». No cal estranyar-se de res, doncs.

Sol ponent. Calma. Una fulla es desprèn de l’arbre i cau amb desgana. Sota, la gespa l’acull amb indiferència, amb senzillesa. La noia, enfilada a la moto, un peu a terra i l’altre sobre el pedal del vehicle, s’ho mira. Els pantalons de roba clara, tan estrets, li emmotllen la vulva. Somriu vagament.

Escena perfecta.

És el tercer dia consecutiu que, a l’autobús, si fa no fa a la mateixa hora, quan torno a casa, se m’asseu una monja al costat. No és pas sempre la mateixa. Dues d’elles, la d’ahir i la d’abans-d’ahir, eren ben granades; la tercera, avui, és jove encara, té les pestanyes força llargues, els ulls evasius i una ombra, molt lleu, de bigoti. Diuen que és senyal d’un temperament fogós… Però els llavis són prims, com reprimits, poc atractius. Llavis de convent?

Dia 28

Hom s’obstina en el combat, en qualsevol combat, amb l’esperança, i a cops amb el convenciment, d’una victòria darrera, definitiva. N’és una excepció la lluita que menem per la vida, la qual sabem a l’avançada que és perduda. Motiu de més, sembla, perquè valorem el resultat dels combats d’entreteniment.

El xicot, que als trenta anys va perdre la muller en un accident, va fer-se l’amant de la seva cunyada, de trenta-sis, soltera i mare d’una filla natural que llavors en tenia quinze. Set anys més tard, quan la dona es morí i la noia ja havia fet els vint-i-dos, l’home expressà el seu desig de casar-se amb ella. La noia, que era molt desimbolta, va riure i li va dir:

—Ja ho veig, vols menjar-te totes les figues del mateix arbre…

I ell, no menys desimbolt i somrient, va contestar-li:

—Per què no, si són bones?

La noia, que no era pas verge, refusà, però la resposta li havia agradat i, franca, proposà:

—Ja m’han collit, L., però si vols pots tastar-me.

El xicot devia tenir bona queixalada, perquè van casar-se al cap de sis mesos.

És bo que sempre hi hagi algú que es nega a desanimar-se. Des de Granollers em llegeixen un comunicat que una colla vol fer públic abans del dia dotze del mes vinent i en el qual es convoca una manifestació i es denuncia la fiesta nacional que se’ns imposa. Reuneixen firmes i ara podran afegir-hi la meva.

Dia 29

Mulieris dignitatem (la dignitat de la dona), és l’últim document de Joan Pau II, cada cop més preocupat per les escomeses femenines, i no cal que siguin feministes. És qüestió que a la cleda no hi entri cap femella. Ja ho sabem: els perills de la vulva. Seria ben interessant que unes quantes dones emprenedores organitzessin una església paral·lela, en la qual els barons no fossin admesos al sacerdoci. De segur que, si s’ho proposaven, trobarien prou raons teològiques per fer-ho. N’avanço una, no sé si ben bé d’aquella ciència tan exacta: si al cel mai no hi ha tanta alegria com quan es tracta d’un pecador penedit, quina no havia de ser la satisfacció de déu en penedir-se la primera pecadora! En el supòsit que l’Eva es penedís. Si ho féu, aquests alegrois que procurà bé havien de ser recompensats. No s’explica gaire que, en canvi, es recompensés l’home, del qual tampoc no saben, tanmateix, si expressà el seu penediment.

Però és clar, l’església no procedeix del pare, sinó del fill. Caldria buscar per aquí, doncs. I també es trobarien coses. Per exemple, Jesús no va dir mai a cap home que molt li seria perdonat perquè molt havia estimat. Potser era conscient que la dona pot i sol estimar més que l’home. I en una església d’amor sembla que s’hauria de preferir, de distingir d’una manera especial, aquestes criatures que en tenen més capacitat.

Tot això, al córrer de la màquina i sense haver de pensar-m’hi gens ni tenir cap coneixement especial. Algú, amb més temps, i més savi, podria al·legar, n’estic segur, dotzenes i dotzenes de raons que, per cert, no veig mai esgrimides pels partidaris d’integrar la dona a les dignitats sacerdotals.

I ara se me n’acut una altra. Sembla que el mateix fet de menstruar hauria de ser favorable a la dona. Porta, disposada a reobrir-se periòdicament, una ferida. Simbòlicament, aquesta pèrdua, que cada cop costa una possible vida en les dones capaces de concebre, podria representar la pèrdua de la vida de Jesús, ferit i sagnant abans i tot d’arribar a la creu… Amb les dones es podria celebrar una missa més «realista», sempre, no cal dir-ho, que es limitessin a dir-la quan els toquen les regles. D’altra banda, es podria obviar la pega si sempre, a disposició de la oficiant, hi hagués una dona-escolanet en període menstrual.

Blasfèmia, dirien alguns (potser ho diran si un dia es llegeix aquest diari). Bé, Joan Pau II gasta una mena d’humor que predisposa a aquest. És natural que hom repel·leixi l’agressió que fa a les nostres companyes creients. I que ho faci un home de fora.

Dia 30

Un cop més, la pluja visita la Fira del Llibre de Vell. M’arreplega quan sóc a la primera parada, on regiro unes publicacions franceses. No desanima del tot els compradors o tafaners que circulen amunt i avall amb els paraigües estesos i aviat xops, sota l’ull suspicaç o contrariat dels venedors quan veuen que les barnilles regalimen sobre els volums exposats.

Renuncio a fer el recorregut que em proposava, m’entretinc vint minuts o mitja hora amb en Millà fill i deixo la darrera volta per demà, si al temps li plau. L’aiguat va augmentant i, quan s’estabilitza una mica, conserva un ritme viu i generós que alça bombolles del terra. L’empedrat del passeig de Gràcia, tan decoratiu com desencertat, fa que abundin els tolls i, quan no n’hi ha, que l’aigua es conservi en les ranures de les lloses.

Grans espectacles a França, amb motiu de l’estrena de La darrera temptació de Crist, la pel·lícula que porta els carques de bòlit. El diari parla de més de dues mil persones que, a París, cantaven himnes religiosos en llatí a les portes del Sagrat Cor i d’un assalt, amb gasos lacrimògens, a les sales de Lió i de Marsella… L’ultradreta catòlica (no ho és tota?) fa festa major, com sempre que el diable treu el cap a la terra. Suposo que aquí, on l’estrena serà aviat, ja es comencen a fer preparatius.

Curiositat: Lou Mollgaard, que dedica un llibre a la vida de la cèlebre Kiki de Montparnasse, ens assabenta que el seu tall, tan net de pèls protectors, semblava una guardiola. No s’avenia gaire, doncs, amb el caràcter de la noia, sembla que ben poc inclinada als estalvis…

S’ha fet públic el text sencer de Mulieris dignitatem, el document papal a què ahir em referia. Com que defensa la dignitat de la dona i alhora no accepta que s’ordeni, potser cal creure que en la condició sacerdotal hi ha quelcom de poc digne que més val evitar-li.

Els plantejaments absurds només poden desembocar en conclusions d’aquesta mena.