DESEMBRE

Dia 13

Aquest diari fou interromput per motius «interns», de disconformitat amb mi mateix. El reprenc al cap de quasi un any, però aquesta primera entrada s’ha de referir a uns fets passats que fan de mi físicament un altre. Són aquests, transcrits d’acord amb tot de notes redactades durant el mes de maig:

Tot comença i continua (és a dir, ara es manifesta obertament un procés que ja deu venir de temps) el dia sis de febrer quan, havent dinat, va apoderant-se de mi un malestar general immediatament acompanyat de grans dolors abdominals i uns atacs de diarrea, tot de molèsties que, de moment, atribueixo a una vulgar indisposició. Precisament avui he menjat menuts de gallina (ous a mig fer, overa, fetge, sang), un plat que m’agrada força i que només surt a taula tres o quatre vegades l’any, o sia que és inhabitual i només en aquest sentit pot ser suspecte quan coincideix amb uns trastorns com els que experimento. Més tard, però, m’adono que faig una orina anormalment groga o, més bé, de color carbassa, i això ja no lliga amb la possible indigestió.

Quan aquesta groguesa tan extraordinària persisteix sense que se’n vagi el malestar generalitzat, a la meva filla se li acut que potser es tracta d’icterícia. Caldrà consultar el metge, doncs. El vaig a veure el dia nou. És d’una mútua i els pacients se li amunteguen en dues sales d’espera tot i que enllesteix amb una gran diligència. Calculo que el promig de temps de visita és de tres a cinc minuts.

Em toca el torn al cap de més d’una hora de lectura de diari, m’explico, l’home em fa unes quantes preguntes, s’assegura que no tinc els ulls grocs i, sense procedir a cap exploració, a cap palpament, em demana una anàlisi de sang. Tot plegat, quatre minuts, entre els quals cal incloure els trenta o quaranta segons que hem perdut amb la pressió. És d’antologia: catorze de màxima i vuit de mínima.

L’endemà tinc sort, al servei d’anàlisi, també sempre molt freqüentat. Sospito que l’espera serà llarga encara que la cerimònia sigui curta, obro el llibre que portava en previsió, un Perutz traduït al francès, però heus ací que tot just he tingut temps de llegir mitja dotzena de pàgines quan ja em criden. Inexplicablement, m’avanço a tot de persones que ja hi eren quan he arribat. ¿Potser a la infermera encarregada de recollir els volants li han caigut els papers dels dits i després els ha ordenat arbitràriament?

Bé, punxada al braç, on una goma infla la vena, una mica de cotó fluix xop d’alcohol, una tireta d’adhesiu i a córrer fins al dia setze, quan tindran els resultats. I a córrer és un dir quan hom continua pixant groc com una fàbrica de coca-cola i és víctima de diarrees impertinents.

Dies després, el doctor confirma l’existència d’una hepatitis, si bé tinc el consol que la declari molt lleu. Em recomana una mesada de gran repòs (pel cap baix, deu o onze hores de llit, un parell de migdiada, caminades breus, un mínim de màquina d’escriure, etc.), em prohibeix els embotits, la carn de porc en general, els fregits, tot allò que tingui massa greix, i em recepta Becozyme, unes dragees vitamíniques que supliran les deficiències d’alimentació. Més endavant, transcorregut el mes, caldrà procedir a noves anàlisis per tal de veure com la cosa evoluciona.

Però heus ací que tot emprèn un altre rumb quan diumenge, al mercat de llibres de vell de Sant Antoni, em trobo amb el doctor Llauradó i, en parlar-li accidentalment de l’afer, em diu que li agradaria donar un cop d’ull a aquestes anàlisis. M’hi avinc, i per tal d’estalviar-li una visita, cap al vespre les hi llegeixo per telèfon. Un cop m’ha escoltat, opina que és insuficient, el resultat, per arribar a les conclusions del metge de capçalera. No em desmenteix la possibilitat d’una hepatitis, però li sembla que no disposem de prou evidència per afirmar-la amb seguretat. M’aconsella una ecografia i creu que també seria interessant esbrinar si tinc antígens de la malaltia.

Decideixo prescindir del metge habitual, massa enfeinat amb les seves múltiples activitats (medicina general, radiografia, estomatologia, rehabilitació i no sé si alguna altra cosa) i el dia vint-i-quatre, en veure que continuo trobant-me malament d’un cap de dia a l’altre, em faig visitar pel doctor Borràs, el qual m’ofereix l’avantatge de tenir el consultori prop de casa. Li porto les anàlisis, se les mira, escolta les meves explicacions, m’explora com cal, sense presses, i de seguida opina que, en efecte, amb el que sabem no n’hi ha prou. Podria tractar-se d’una pedra a l’entrada de la vesícula, podria ser una dilatació anòmala del conducte… Vol una ecografia i una anàlisi que ens digui si hi ha anticossos, o sia que coincideix amb el doctor Llauradó. Abans d’acomiadar-nos em diu que és familiar, per aliança, dels Serrahima i s’assegura que sóc l’escriptor.

L’endemà demano hora per a l’ecografia, però em diuen que estan carregats de feina i que caldrà ajornar-la fins al dia sis. Puc acudir, en canvi, al servei d’extracció de sang, on la infermera em pregunta si escric gaire. Aquestes paraules m’expliquen la rapidesa amb què vaig enllestir dies enrera; no hi va haver trabucament de volants, sinó el deliberat propòsit, per part de la noia, d’afavorir-me. M’assabento que aquesta anàlisi és complicada i que els resultats tardaran una mica; ja em telefonarà quan els tinguin.

Al servei d’ecografia, el dia sis de març, quasi no em cal esperar, puix que tenia hora convinguda. L’examen a què em sotmet el doctor Garcia dura vint o vint-i-cinc minuts, als quals cal afegir els deu que es passa redactant l’informe. Me’l dóna sense tancar i veig que diu (tradueixo):

«Dilatació de les vies biliars intrahepàtiques i extrahepàtiques, amb un colodor d’uns 2 cm. En els trajectes que s’identifiquen a l’interior del colodor no es reconeix cap imatge que demostri l’etiologia d’aquesta dilatació. ¿Litiasi? Ampudome? A despit del dejuni prolongat, la vesícula no es nota com una cavitat, però en el llit hepàtic la imatge hiperecogènica deixa una ombra posterior que no canvia amb els moviments oblics del pacient ni amb la hiperstracció, la qual cosa descarta que es tracti d’una falsa imatge del colon. Aquesta morfologia es fa visible a les vesícules multilitràsiques amb episodis de Colocistitis.

»Conclusió: el quadre podria correspondre a una (mot inintel·ligible) obstructiva per possible litiasi colicial (no detectada per l’eco). Si bé seria una possibilitat més remota, no es descarta una patologia a nivell d’ampolla. Considerar la necessitat d’un T.A.C. que estudiï la zona pancreàtica».

«Litiasi? Ampulema?» es pregunta l’informe. O sia, en el llenguatge vulgar: càlculs (pedres)? Tumor (maligne)?

El dia setze vaig a fer-me fer les segones anàlisis demanades pel metge de capçalera. Encara que no l’hagi de tornar a veure, si ara em visita el doctor Borràs, sabrem si hi ha hagut canvis durant aquesta mesada. Curiosament, en anar a timbrar el volant, a l’oficina em pregunten: «—Que és dels nostres, aquest doctor?». «Pel cap baix, deu fer vint anys!», no em puc estar de riure. L’home em creu sota paraula, ja que em dóna el vist-i-plau sense ni consultar la llista de facultatius que bé deuen tenir, si també la tenim nosaltres, els abonats.

La noia que ara fa uns quants dies volia saber si escrivia gaire em diu que ja tenen els resultats dels antígens, però que encara els ha de transcriure i que no els podré recollir fins demà passat. Així ho faig. També em donen el sobre obert, de manera que en un dels dos papers puc llegir: «Detecció d’antigen de superfície de l’hepatitis B (HBsAg). Resultat: negatiu». I a l’altre: «Anàlisi d’anti-cossos a l’antigen central core de l’hepatitis B (antiHBc) en plasma radioimmunensal. Resultat: negatiu». No hi ha hepatitis, doncs.

A la tarda ho porto tot al doctor Borràs, el qual troba insatisfactòria l’ecografia i decideix que sí, que només sortirem de dubtes un cop hagi passat per l’escànner, o sia que s’imposa el T.A.C. Comentem l’escrit del doctor Garcia i admet que, certament, hi podria haver un tumor, si bé ell s’inclina a pensar que es tracta de càlculs.

Al despatx de la mútua es repeteix una mica l’episodi de l’altre dia a les oficines dels serveis quan l’encarregada es mira el paper del doctor Borràs i em diu que el T.A.C. l’hauria de recomanar «un dels nostres metges». «¿I que no ho és, aquest?», li contesto. Confessa que n’hi ha molts de nous i que no els coneix. És singular, em sembla, que a pocs dies de distància i amb dos facultatius diferents em trobi amb aquesta ignorància del personal administratiu. Ara, però, és la mateixa noia que, potser per subsanar la seva badada, s’encarrega de demanar-me hora. I veig que aquest cop no ens entretindrem. Li proposem les sis de demà a la tarda, assenteix quan em consulta amb la mirada i li dono la meva conformitat, i tot seguit m’adverteix que cal que hi vagi amb la panxa buida. Pel cap baix, sis hores sense menjar res, em precisa.

El vint-i-u, doncs, em trobo en una sala plena de gent del carrer de Còrsega, però abans d’un quart de set ja em criden. La infermera em dóna una ampolla de litre, plena d’un líquid que sembla aigua, i em diu que me l’he de beure. Mentre baixem amb l’ascensor vol saber si sóc el novel·lista i li contesto que, a més, ara seré el gran bevedor. On carall me’l poso, aquest litre? Però no és tan difícil com em creia, tot i que aquesta aigua té gust d’anís, un licor que mai no he afeccionat. Aconsegueixo fer-lo baixar en deu o dotze minuts, assegut en un racó d’una altra sala d’espera en la qual ja s’han consumit d’altres ampolles que, ara buides, reposen prop d’alguns seients.

Passem al consultori, jo amb l’estómac ben ple, i ara cal que em tregui el gec i que m’abaixi els pantalons fins a mitja cuixa abans d’ajeure’m de sobines sota l’aparell que es desplaça amunt i avall al llarg del meu cos mentre mantinc incòmodament els braços sobre el cap, com la noia m’ordena. No veig el metge que hi ha acudit, però sento la seva veu. De tant en tant se’m demana de reprimir la respiració, i de seguida m’adono que l’ordre coincideix amb un senyal o canvi de ritme de la màquina que em va examinant.

Ja deu fer prop de mitja hora que estic ajagut quan la infermera em punxa una petita vena al dors de la mà esquerra, però és massa fràgil i peta. Cal que m’embenin. Per tal de no repetir la facècia, ara ho prova al braç, on les venes són robustes. Mantinc l’agulla hipodèrmica ben clavada durant uns vint minuts més, mentre l’escànner s’ocupa del meu fetge. Tot plegat, uns tres quarts d’hora.

Els resultats, demà a quarts de cinc de la tarda. Aquesta vegada el voluminós sobre que em donaran és tancat i no puc saber què diu el diagnòstic fins que l’ha llegit el doctor Borràs, el qual me’l passa i me’l comenta. Traduït, diu així:

«Examen: Abdomen. Es practiquen talls axials transversos a l’abdomen abans i després d’una injecció de contrast E. V. i un cop s’ha opacitat el tracte digestiu amb Gastrofrafin.

»El parènquima hepàtic, de volum normal, mostra l’existència d’una dilatació de la via biliar intrahepàtica. També hi ha dilatació de la via biliar extrahepàtica. La vesícula biliar, de volum normal, mostra l’existència de litiasi.

»Melsa de volum i coeficient d’atenuació normals. Augment del volum globulós de la GL suprarenal esquerra, amb imatges càlciques (quist suprarenal amb sagnats crònics?). Augment irregular del volum del cap del pàncreas.

»S’avalua dilatació de Wirshung i l’existència d’engrandiment a nivell de la cua del pàncreas, amb una petita imatge hipodensa. Ronyó dret de funcionalisme normal mostra l’existència de quists.

»Ronyó esquerre de volum i funcionalisme normals mostra una imatge de bultona en la seva valva posterior. Hi ha augment del calibre de l’aorta abdominal sota dels helis renals.

»Conclusions: exploració compatible amb neoplàsia del cap del pàncrees que provoca dilatació de la via biliar, del Wirshung. La imatge d’engrandiment a nivell de la cua podria correspondre a una pancreatitis focal amb pseudoquist petit.

»Litiasi vesicular de l’aorta abdominal infrarenal (3,9 cm.). El bultona renal podria correspondre a una alteració morfològica, però no es pot descartar una altra possibilitat (malignitat?).

»Aconsello estudi ecogràfic i/o vascular».

BANG!

El doctor Borràs no m’amaga pas que, a part d’altres afeccions, comparativament menors, hi ha càncer. A casa, la meva dona se m’abraça, gemega: «Què faré sense tu?». L’Adelais, que volia ser avisada de seguida que tornés de la visita, es queda pràcticament muda quan hi parlo per telèfon i al cap de vint minuts ja la tenim al pis amb els ulls vermells, trasbalsada per la notícia. És així que ens troba el doctor Llauradó, el qual també volia ser advertit immediatament i acut molt de pressa a mirar-se les plagues i a llegir el diagnòstic. Li sembla, com al doctor Borràs, que una intervenció és absolutament necessària. Li parlo, com a possible cirurgià, del doctor Pié, un dels facultatius de la mútua, i resulta que el coneix força: anys enrera l’havia tingut d’ajudant i li mereix una bona opinió. Li sembla bé, per tant, i afegeix que ell mateix s’hi posarà en contacte. Abans d’anar-se’n, precisa que no tindrem la certesa que es tracta de debò d’un càncer fins que no s’hagi fet una biòpsia.

Però és setmana santa i no hi ha manera de localitzar el doctor Pié. Caldrà esperar que s’acabin aquestes mini-vacances. No és, doncs, fins al dia vint-i-vuit que el mateix Llauradó em truca a quarts de set de la tarda i em demana que vagi a la consulta del cirurgià, el qual m’espera. A les set ja hi sóc, al cap de deu minuts em rep i al cap de deu minuts més, després d’haver-me examinat i d’haver vist el material que li porto, manifesta que, evidentment, cal operar sense entretenir-se gaire. Divendres ingressaré a la clínica de Nostra Senyora del Remei i la intervenció serà l’endemà. El doctor Llauradó li farà d’ajudant; ja s’han posat d’acord.

I quin és, mentrestant, el meu estat d’ànim? De moment experimento un sentiment d’incredulitat, com si fos impossible que la dissort caigués precisament al meu damunt, i potser això m’ajuda a conservar una serenitat que ja no es desmenteix quan em vaig convencent que sí, que aquest cop sóc l’escollit. M’han dit que l’operació és complexa i arriscada, veig molt clar que tinc ben poques probabilitats de sortir-me’n, que fins i tot l’edat juga contra meu. D’alguna manera, m’adono que m’estic acomiadant de tot i, irònicament, penso i manifesto en veu alta que serà ben oportú anar-se’n el dia primer d’abril, en fer exactament setanta-un anys que vaig aparèixer en aquest món.

És una ironia que els altres no suporten tan bé, i s’explica.

Divendres, cap a les cinc de la tarda, ingresso a la clínica, on ja m’espera el doctor Playà, cap de serveis. Un cop enllestits els preliminars (l’imprès, diguem-ne, de «consentiment» i una fitxa en la qual la noia no s’atreveix a escriure que sóc ateu quan em pregunta per la meva religió i deixa l’espai en blanc, com veuré després), se’m destina una habitació provisional, al primer pis, i se’m sotmet a les anàlisis i radiografies pertinents. Sembla de bon auguri que el noi encarregat d’aquestes darreres s’hagi llegit tres o quatre vegades el Mecanoscrit…

En un altre moment, dues monges introdueixen a l’habitació una màquina quasi mastodòntica per tal d’obtenir més imatges dels meus òrgans interiors, ara ajaçat, de sobines. Em fa la impressió que es tracta d’una maniobra poc habitual quan tenen dificultats amb els endolls, però a la fi se’n surten sense fondre cap plom. També m’injecten antibiòtics i em posen uns catèters braços amunt; serviran per alimentar-me de glucosa.

Un petit incident. A la clínica, administrada i atesa per monges, abunden els crucifixos clavats a les parets i, és clar, n’hi ha un a cada habitació. Com que no estic conforme que també presideixi la que ocupo i protesto, la meva filla s’encarrega de despenjar-lo i el desa a l’armari. De moment sembla que ningú no s’adoni de res, però bé se’n deuen adonar si cap al vespre una monja d’aspecte manaire que encara no havia vist em pregunta què n’hem fet, de la imatge, i en donar-la-hi ens diu que no l’hauríem hagut de treure, que s’han de respectar els costums de la casa on vas. Li faig observar que els respecto quan em limito a enretirar el de la meva cambra, o sia, de l’indret on he de viure i, d’altra banda, que allò no és pròpiament una casa, sinó un hospital, un lloc on pagues, com un hotel o una pensió. La discussió no prospera quan decideix deixar-ho córrer i s’emporta el crucifix.

Una altra nota pintoresca és que, de cop i volta, la porta s’obre darrera un tustament rutinari i entra un sacerdot, amb sotana i tot. És evident que em ve a oferir uns auxilis espirituals no sol·licitats, però, per la cara que hi poso i pel fet d’avançar-me a les seves paraules amb un «no necessito res», entén que s’ho pot ben estalviar. Es limita, aleshores, a preguntar-me què tinc i, en contestar-li sense embuts que un càncer, és prou imprudent, davant la meva dona i la nostra filla, per exclamar: «Ui, mala cosa!». Ho esmena amb el desig que me’n surti amb «l’ajut de déu i dels metges», i gira cua. Ja no el veuré més.

A darrera hora rebo la visita del doctor Llauradó i, al cap de poca estona, la del doctor Pié. La intervenció, em diu, serà demà a les deu del matí. La meva dona, que tenia la intenció d’anar-se’n a dormir a casa, en veure’m tan ple de tubs decideix passar la nit a la clínica, on tot ha estat previst per l’estada d’un familiar a la mateixa habitació del malalt.

Fa tot just unes quantes hores que vaig néixer, ara fa setanta-un anys, quan se m’enduen cap al quiròfan. La llitotxa amb què em traslladen és lleugera i em cal tancar les parpelles en veure amb quina velocitat els sostres em passen davant dels ulls.

Estic tranquil i continuo assossegat tot i que crec imminent la meva mort, però quan la dona em besa, quan la meva filla es desfà en llàgrimes i totes dues m’asseguren que m’estimen, experimento, amb el confort que sempre procura saber que et volen, una impressió de pèrdua, potser una mica de nostàlgia anticipada que després, en deixar d’ésser, ja no podré sentir. Les estimo també amb una pregonesa punyent i amago un comiat que les desolaria abans d’hora, que els faria encara més difícils les hores que s’atansen, d’espera, de suspens.

L’anestesista em deixa inconscient i al cap d’uns moments el cirurgià m’obre el ventre amb una incisió de dalt a baix, s’orienta pel meu interior, talla, estableix noves connexions, cus, tanca la ferida. Fins després no sabré que la intervenció ha durat sis hores, que m’han extirpat quasi dues terceres parts d’estómac, tres quartes parts de pàncrees, la vesícula biliar, uns pams d’intestí… Gairebé no res!

La meva dona i l’Adelais es roseguen els punys, angoixades, en una saleta. Però, potser contra tota previsió, surto amb vida del quiròfan i vaig resistint a la unitat de vigilància intensiva on m’instal·len entre dispositius que asseguren la constància de les meves funcions vitals. És una mica allò que, en d’altres ocasions, n’he dit viure fora d’hom mateix.

A poc a poc vaig recobrant una consciència incerta, m’adono vagament de la presència de metges i d’infermeres, de les de la meva filla i la meva dona que, de seguida que poden, em diuen que tot ha anat bé. No tan bé com es pensen, tanmateix; pel drenatge vaig sagnant de l’amputació de la vesícula, i rajo prou perquè l’endemà passat, dilluns, em facin unes transfusions i els doctors decideixin que cal tornar a obrir-me per tal d’aturar l’hemorràgia que ja m’ha pres dos litres de sang pròpia. No poden amagar-li ara, a la família, que aquesta nova intervenció és molt arriscada, que ja és prou perillós el fet de fer-me adormir de nou. Però supero també aquesta prova i, altre cop a la unitat de vigilància, on desenvolupo una pulmonia, la meva dona i l’Adelais poden veure com batega i es dispara el meu cor, com lluito amb els rogalls que cal enretirar perquè no m’ofeguin, com els ulls, en aquest tràngol, se’m dilaten pel rostre desfet, com minven les meves constants vitals. Deu ser un espectacle que fa angúnia.

Sembla que no ho hauria de resistir, però ho resisteixo, vaig superant tots els traumes infligits al meu cos. Diuen que és a la voluntat de viure del pacient que cal atribuir la meitat de l’èxit d’un guariment, d’una operació, però cal dubtar-ne si de primer, quan encara tenia algun domini sobre mi mateix, no posava cap esforç conscient a conservar l’existència i ara, per les circumstàncies, no em trobo en disposició de fer-ho. Si de cas, es tracta d’una mena d’inèrcia del cos que, acostumat a viure, no hi renuncia…

Restaré en aquesta unitat, contínuament assistit, fins al dia sis d’abril. La meva filla i la meva dona estan autoritzades a fer-me companyia, però no pas totes dues alhora, sinó ara l’una, ara l’altra. Recordo que m’arrapava a les seves mans, com per tenir-les més a prop, obeint una necessitat de comunicació, d’expressar el meu afecte i, sobretot, de rebre el d’elles en aquests moments de feblesa, immòbil sobre el llit, apeixat per les màquines que degoten dintre meu.

És molt lentament, molt dificultosament, que començo a parlar, travat pel tub que em surt de la boca, i que més endavant protesto d’algunes coses que em fan, com, per exemple, netejar-me les dents, una feina que em veig incapaç de fer personalment i que, com es demostra, encara sobrepassa les meves habilitats, tan disminuïdes. Faig després les primeres passes desvalgudes per aquesta cambra on es té cura de mi com si fos una criatura i de la qual passaré a una habitació del quart pis, on fins al dia dotze continuo nodrit exclusivament pel gota a gota i preservat de danys sempre possibles pels antibiòtics que em van filtrant per l’altre braç.

Hom vigila la meva temperatura, s’inquieta pels meus moviments de budells, examina un cop i un altre cop els orins que no sempre acuden oportunament. Només puc jeure de sobines, pels tubs que, d’altra manera, destorbaria, si no me’ls arrancava, i és tanta la meva desemparança que fins al segon dia no m’adono que també aquí hi ha l’inevitable crucifix, sota el qual les monges volen fer viure els pacients. Aquesta vegada és el doctor Llauradó qui s’encarrega de despenjar-lo de la paret, i una altra la monja que més tard m’interpel·la amb un dolgut «¿em diuen que no estima el meu espòs?» que no la priva pas, cal reconèixer-ho, de mostrar-se atenta i competent, sol·lícita i tot, amb l’ateu que li ha tocat d’atendre…

Aviat arriben notícies encoratjadores. De primer és el mateix Llauradó qui ens diu que podem descartar, sembla, el càncer, puix que no s’ha observat cap «esquitx» a l’entorn, com sol ser el cas si n’hi ha. I després és el mateix doctor Pié qui ens comunica que, d’acord amb la biòpsia practicada, el tumor extirpat no era maligne. Suposo que cal creure’l, atès que, com sap, al càncer ja m’hi havia resignat.

Fins molt més endavant, ja a casa, no sabré, per boca del doctor Llauradó, que allò que m’han trobat és una raresa, un hemartoma, a l’entrada del pàncrees. Sembla que és una mena de tumor poc historiat encara i que jo ja el portava, per així dir-ho, en el meu equipament genètic. És prou infreqüent, sigui com sigui, perquè ell i el doctor Pié es disposin a escriure un petit article mèdic sobre l’afer. Em fa gràcia el comentari que, segons em conta l’amic, va fer la seva dona en saber-ho: «Fins i tot en això ha de ser diferent!». La veritat és que aquesta diferència o singularitat més m’hauria estimat d’estalviar-me-la.

Passo unes nits inquietes, potser per excés de llit, passo pels tan ingrats moments humiliants, quan m’han d’assistir així que començo a defecar a la incòmoda palangana, passo pel desànim de sentir-me tan dèbil quan ja em puc llevar per anar al lavabo, sempre arrossegant els tubs que em lliguen, i moure’m una mica per l’habitació sota l’ull de la meva dona que s’ha quedat cada nit a dormir i es passa gairebé tot el dia al meu costat. D’altra banda, contínuament entren i surten infermeres, monges, assistents, cadascun d’ells amb la seva comesa. M’adono que no hi ha res de tan «públic» com una habitació privada d’hospital, de clínica.

Rememoro, durant aquests dies de misèria, les estranyes sensacions que em sobtaren durant les primeres hores de la meva estada a vigilància intensiva, quan encara no em podia comunicar i vivia centrat en allò que em semblava una immobilitat absoluta del cos, alliberat de qualsevol funció, i com m’admirava o, més ben dit, com em sorprenia (però només ara me n’adono) que alhora fos l’observador i la «peça» material quieta que observava curiosament sense cap angoixa, bo i que (com explico a un dels metges, potser una mica esbalaït pel meu discurs) no ignorava pas que la immobilitat total li és impossible, a un cos viu; que precisament la primera qualitat de la vida és el moviment i que per ell se sap de seguida que té una mica de consciència. I és ben cert que és admirable aquest distanciament que establia, tan separat de mi mateix quan ja anava tornant a ser aquest jo mateix del qual podríem dir que m’havia absentat durant la intervenció i mentre van durar els efectes de l’anestèsia.

Mentrestant he perdut rastre del temps, no sé en quin dia vivim; no tinc cap calendari, no veig el diari, i fins ara no sé, doncs, que era el tretze d’abril quan vaig recomençar a alimentar-me oralment: melmelades, galetes, pernil dolç, sèmoles, purés i tot d’altres coses lleugeres que absorbia amb desgana, amb disgust i tot, i que no sempre em queien bé tot i que la monja encarregada de fer-me seguir la dieta es preocupava sempre de consultar-me què em plauria més. Era com si el cos s’hagués tornat mandrós al cap de tants dies d’ésser alimentat intravenosament. Conseqüència de tot plegat: he perdut uns catorze quilos des que vaig entrar a la clínica, només se’m veuen pell i ossos, i una de les infermeres, primeta, em diu que tots dos ens podríem presentar a un concurs de cuixes flaques; també ella les té molt seques.

La tarda de la meva sortida, el dia setze, tinc una sorpresa. La meva dona, que ha anat a l’administració a pagar les despeses que no cobreix la mútua, torna amb una monja de les oficines i em diu que no li volen cobrar res però que, en canvi, els agradaria que els escrivís unes paraules en un llibre-àlbum que la religiosa m’allarga i del qual omplo una pàgina. Tot i la nostra absoluta discreció, a hores d’ara ja tothom sap que sóc el novel·lista i, abans, ja he hagut de firmar un exemplar de Se’n va un estrany que acabava de comprar-se, amb aquesta intenció de dedicatòria, una infermera molt joveneta. És ben curiós, tanmateix, que aquestes monges, pràcticament totes castellanes, ben desconeixedores de la nostra cultura i incapaces de dir una paraula catalana, vulguin ara uns mots d’un autor que tan inesperadament ha manifestat el seu ateisme…

Fins després no llegeixo l’informe d’alta que una hora enrera m’ha lliurat el doctor Pié i que diu, sempre traduït: «Pacient ingressat per quadre d’edema obstructiu per lesió a nivell del cap pancreàtic. Fou intervingut el dia 1-4-89, quan s’efectuà una duodenopancreatomia cefàlica amb reconstrucció Child. A les quaranta-vuit hores va haver de ser intervingut de nou per hemoperitoneu. A continuació ha seguit un curs correcte i se l’ha tractat amb NP fins que ha reprès l’alimentació oral. No s’ha constatat hiperglucèmia postoperatòria. És donat d’alta i passa a control ambulatori».

Amb aquests darrers mots es refereix a les visites que he anat fent al consultori del cirurgià mentre a casa observava un període de repòs, de recuperació. Amb un estómac tan petit com m’ha quedat, cal que mengi poc cada vegada i, així i tot, els aliments continuen reprenent-me tot sovint i, de tant en tant, vomito. Les arcades són doloroses i terriblement amargues, carregades de bilis. Tot un sistema natural s’ha vist desbaratat i ara l’he d’anar reconstruint o reorientant amb l’ajut de fàrmacs i paciència.

La situació es perllonga i no és fins al dia setze de maig que se’m tornen a analitzar la sang i l’orina i se’m radiografia la zona gàstrica. El resultat de les anàlisis és correcte i permet assegurar-nos que no he desenvolupat cap anèmia, com potser el metge es temia. Quant a l’estómac, ja se m’ha dilatat lleugerament, però mostra una irritació que cal combatre.

(Fins més endavant no he sabut, i durant aquests mesos he tingut ocasió de comprovar-ho, que en els casos d’ablacions com les que vaig sofrir, sovintegen les diarrees i les dispèpsies. Mai més no recuperaré els quilos perduts ni gaudiré ja d’una salut raonable. Pensant-hi bé, era d’esperar. Els metges, però, no me n’han dit mai ni una paraula, d’aquesta instal·lació definitiva en l’anormalitat).

Dia 14

Quin efecte fa trobar el teu «ninot» en una nadala? En Jordi Romaguera, de l’Hospitalet de Llobregat, ha reproduït la imatge que de mi publicà Cavall Fort llavors que van atorgar-me el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i hi ha afegit tot de petits extractes dels meus articles a l’Avui. Poc em podia haver imaginat mai que acabaria il·lustrant una felicitació nadalenca, encara que el noi, discret, es limita a desitjar unes «bones festes», sense especificar quines. No hi fa res: l’ocasió el delata. L’objectiu, però, era escampar un missatge independentista…

La rutina és un refugi quan et sents acorralat. Hi faràs vida al marge.

Dia 15

Els postulats de la raó pràctica han foradat les butxaques del filòsof de Kònigsberg. Per sort, duu el rellotge penjat a la cadena que li passa pel trau de l’armilla i l’honest botiguer del barri no s’ha d’inquietar.

—Quan no fa sol, aquest home és inestimable —confia a frau Elsa, mestressa d’una pensió familiar, que ara compra dues arroves de patates i deu quilos de pomes, i la dona somriu quietament mentre es pregunta si regatejarà.

L’Emmanuel, inusualment aturat a la cantonada, sacseja el cap entre la idealitat transcendent i la realitat empírica i, quan es grata la barbeta amb les ungles endolades de tinta, distingeix, potser encara escèptic, entre la cosa i el fenomen.

—No li puc rebaixar res —diu el venedor a frau Elsa—, però li faré un bon pes.

D’una carta que no he escrit i que potser hauria d’escriure:

«Benvolguda senyora: tal com vostè va aconsellar-me indirectament, però amb tant d’interès, m’ho he fet mirar, i l’especialista corrobora el seu judici; no sóc normal. M’ha prescrit dosis intensives de televisió (anuncis inclosos, naturalment), llargs quilometratges, la lectura sovintejada de best sellers, la compra o lloguer d’un apartament fora ciutat per tal de distreure els meus caps de setmana i, pel cap baix, un parell de sessions quinzenals de rock dur. Per sort, no m’ha tret el cafè. Ja pot comptar com li estic d’agraït!».

Dia 16

Dia 17

Dinar a ca l’Adelais. Alvocats farcits amb llagostins i una salsa verda, espessa, en la qual hi entra whisky; petxines amb pasta de canelons; dolços variats. Vi negre de bona graduació, xerès sec. Cafè. Tot excel·lent i més abundant que no puc menjar en la meva situació.

A la tarda veiem Greed, de von Stroheim, una pel·lícula dels anys vint que originàriament durava nou hores i que, a la fi, fou reduïda a una versió de dues hores i minuts. Potser això explica, en bona mesura, que m’hagi decepcionat. Cal dir que no he llegit mai la novel·la que l’inspirà, de Frank Norris si no m’equivoco, un escriptor que, prou important en el seu temps, ara sembla ben oblidat, si més no a les nostres latituds.

Contra el meu costum de llegir els diaris havent dinat, amb el cafè, avui no els obro fins al vespre. Els fullejo amb impaciència, sense interès, com si fossin els d’ahir, com si ja no m’haguessin d’informar de res de nou…

Dia 18

Darrera la mort: abans caminava; després corria; ara galopo.

L’Agustí, fill de Mònica i d’incrèdul que morí manipulat, ha anat buidant la cisterna i ara, amb cura, puja la veritat absoluta que hi havia al fons del pou. Dalt, l’estén sobre les lloses del pati, on bat el sol, i ordena als seus deixebles:

—Gireu-la de tant en tant perquè s’eixugui uniformement. Jo me’n vaig a enterrar al cercapous.

No havia llegit encara l’anomenat Diari secret, de Wittgenstein, tot i que ja fa quatre o cinc anys que fou publicat, en català, per la revista Saber. Masturbacions, por de la mort, disgust davant les grolleries dels companys, un reiterat confiar-se a les mans de déu… Em defrauda de debò. Resulten més interessants les maniobres dels uns per publicar-lo i les maniobres dels altres per evitar que arribi als ulls del públic.

Dia 19

Baixava lent, capficat per la idea que cap pensament no pot arribar al seu darrer terme, i va ser en fer la volta al reclau, davant la noia que pujava, tan perduda com ell en la penombra, quan es preguntà quasi amb ira:

—I, si hi arribava, com ho sabríem?

—Què el preocupa? —va contestar-li ella com si se li hagués adreçat, i al noi se li sacsejà la magra còrpora, se li esverà la mirada, però aconseguí d’articular:

—O Déu o l’home.

La desconeguda va riure, com encisada per la resposta, i el provocà:

—No és si fa no fa el mateix?

I l’Algernon Charles Swinburne, de vint-i-quatre anys, tan caigut d’espatlles, tan nyicris que semblava com evadit d’ell mateix, va haver d’arrapar-se a la barana per no rodolar escales avall. Havia empal·lidit.

Però Dant Gabriel Rossetti no s’ho va creure.

L’insomni es va convertint en un problema. Fins i tot quan dormo somnio que estic despert. Potser perquè tan sovint, despert, em fa l’efecte que somnio aquesta realitat desagradable que m’envolta i que no puc eludir. Parlo de constrenyiments físics, però també d’un destret moral que acompanya el crepuscle de la meva intel·ligència, del naufragi de l’ésser abans de sucumbir definitivament.

Què em queda ja?

Dia 20

La gent d’El Temps em demanen de participar en un espot publicitari, a la televisió, en el qual també s’ha previst que hi haurà, entre d’altres, en Lluís Llach, l’Ibànez Escofet, en Mariscal, la Victòria dels Àngels, la Núria Espert. Com que volen reunir figures populars, conegudes, potser és natural que hagin pensat en aquests noms, alguns tan impermeables, em sembla, a la idea, que al capdavall defensa la revista, de Països Catalans, però ja no és tan raonable que hi afegeixin, com dic a en Pasqual, persones com jo, fet i fet poc conegudes per la majoria d’usuaris de la petita pantalla i, d’altra banda, ja massa entrades en anys; els convé més substituir-me, diguem-ho així, per algú més jove i amb una imatge pública que jo no tinc. Li suggereixo uns quants personatges amb els quals els teleespectadors estan ben familiaritzats. Si es tracta de «vendre» la revista, allò que cal no és pas reunir gent de «prestigi», com m’ha avançat en fer-me la proposta, sinó noms que «sonin».

Amb un posat suficient, d’una solemnitat desmentida en fer l’ullet, recull el paper doblat que li allarga la vella criada, agafa el llapis de damunt la taula servida, escriu unes paraules i torna el full a la dona perquè el dugui a l’altra taula, a dos metres de distància, on la muller el desplega, llegeix en veu alta:

«Isabel, malcarada, xopa la camisa culcosida que les donzelles de servei li enfilaven fa set anys, esvera el cavall», a l’altra banda del cadàver exquisit que inicialment, amb laconisme, proposava: «Tisserant no abandona mai la porta».

—Tot lliga prou —diu l’Orovi—: darrera dècada del quinzè, mentre Colom o Colón o Colombo navega no se sap si a les palpentes o guiat per papers que algú furtà… A Castella s’ofeguen sota onades de trisagis turbulents i, a París, el franciscà redemptor d’extraviades exigeix proves de vida llicenciosa o, pel cap baix, de desvirgament, a les adolescents que, desnodrides, busquen pupil·latge al Refuge des filles pénitentes.

Tanta coincidència l’enquimera, li treu la gana, i enretira el plat encara ple que té a la vora mentre la criada mormola un interrogant:

—Hi ha contemporaneïtat?

Tots dos es queden rígids, cadascú a la seva taula, des d’on la segueixen amb la mirada quan ella, ranquejant, s’encamina la cuina amb les mans modestament ocultes sota el davantal de percala. En minvar la tensió, o cessar el desconcert, l’Orovi separa la feixuga cadira, s’alça i, peus nus, travessa el menjador on mai no sopen plegats.

—Cal acceptar-ho com un mal menor —declara, conciliador, i reflexiona la Cordèlia:

—El servei rarament és perfecte…

Dia 21

Deu tenir setze o disset anys. Al tren de Sarrià, seu al meu davant, a l’altra banda del passadís, i llegeix el Mecanoscrit. Absorta, no alça els ulls en cap parada, ni quan algú entra al seu compartiment, i es mossega els artells de la mà amb els llavis. ¿És un «vici» o bé es tracta que s’ha endinsat per un passatge particularment emocionant de la novel·la?

Dia 22

El comerç no assossega quan sap que els altres tenen diners. Avui, Dia Nacional de la Rifa Nadalenca, el mercat alimentari augmenta els seus preus en un vint per cent. Aquesta gent sí que juguen sempre el número de la sort!

Els treuen a paletades, cada cop de més endins, de més avall, sense comptar; fa molt de temps, diuen, que els resultats superen els càculs més optimistes i, mentre els camions de gros tonatge pugen per les dunes, buits de càrrega, els intendents, desvagats, ronden l’arbre del coneixement als prostíbuls locals. Les mestresses, ben ensinistrades, procuren que no hi hagi parcialitats.

Els obrers, assistits pels ajudants amb què ha calgut reforçar les brigades, els alcen dels pous i, amb destresa, els amunteguen a les vores de les rases, on l’enginyer de torn, clavell al trau i amb argila a les sabates, s’entreté amb els veïns que es capfiquen, amb els visitants sobrers d’hores que baixen dels barris residencials.

—N’hi ha per dies, encara? —pregunten—. O ja s’acaben?

Ningú no pot dir res. L’empresa havia d’enllestir-se en tres setmanes, i ja fa dos anys des que s’obrí el primer clot. Poc s’imaginaven, aleshores, que n’hi hauria tants.

—Tampoc no prevèiem que fossin tan rudimentaris —comenta el capatàs, llença un gargall atabacat a la soca del darrer arbre que encara fulla i, greu, pondera—: No es pot pas negar que l’evolució ha estat ràpida.

Tothom assenteix, alguns decepcionats.

Dia 23

«Les finalitats són fructíferes en els casos concrets que la mateixa eventualitat natural, espontània, crea i especifica quan l’ordre en què s’estableixen ni que sigui provisionalment s’orienta en el sentit indiscutible d’un progrés sostret a l’arbitrarietat dels encadenaments literals, ficticis, malgrat la competència sovint indiscutible d’una acció que ha substituït la diafanitat per l’ofuscament i aconsegueix, en aparença, la mena de credibilitat que sol acompanyar els procediments oportunistes, tanmateix condemnats, a la llarga, a despertar la desconfiança dels agents més aptes en aquests afers que, subordinats i tot per la seva naturalesa intrínseca, no pertanyen pas menys, ben al contrari, a l’esfera de la decisió circumstancialment superior en matèries inexcusablement ideològigues…».

S’aprova amb una abstenció.

Si el comerç mostra una gran avidesa, no és pas inferior l’entusiasme amb què el consumidor es treu de sobre, ja que no la rifa, que a ben pocs ha tocat, la paga doble. Només cal dir que, aquests dies, fins i tot les llibreries s’omplen de gom a gom. N’és un exemple Tocs, aquest migdia, on gairebé no es podia circular. Pitjor encara, sobra assenyalar-ho, a la secció de discos. En canvi, trobo buides, com una església a mitja tarda, les tres o quatre sales d’exposicions en les quals, d’atractiu, només descobreixo unes quantes teles de Fagnez, tot d’abstraccions tan imaginatives que, en acabar-les, l’artista es devia quedar sense inspiració. Potser això explica, com comento a en Gaspar, que un gran nombre s’hagin quedat, ho diu el retolet, «sense títol».

Dia 24

Amedo: El Estado contra ETA, de Melchor Miralles i Ricardo Arqués. Més de vuit-centes pàgines! He tingut el caprici de comprar-lo, ja de segona mà, però impecable, al mercat de Sant Antoni. D’altra banda, assenyalem l’atenció del fill del llibrer Sànchez: a tall d’estrena em dóna El teatre de la memòria, un Sciascia que encara no tenia.

Encara se senten les potades dels cavalls quan desplaça una mica el bidó de les escombraries que tapa el forat de l’escala exterior on ha pogut entaforar-se en veure’ls venir, i s’esmuny cap a fora. Sembla talment que surti de la paret, com el personatge de Marcel Aymé.

Al llarg del mur la dona el precedeix, silenciosa, cap a la porta esbotzada i sobre la qual penja un bombeta, ara fosa. Dins, l’agafa de la mà com per reternir-lo, però no: hi ha dos graons que baixen. Va seguint-la, encara no ben redreçat, fins a la cortina de xarpellera que ella separa. A l’altra banda, s’allunya cap al rectangle pàl·lid d’una finestra no pas més ampla que una espitllera, fa petar un llumí i encén l’espelma.

D’un racó, emmagatzemats a l’interior d’una mena de nínxol no gaire pregon que fa la paret, sorgeixen els lloms envellits de les obres de la duquessa d’Abrantes, vídua Junot, i la dona, que busca la mirada suspicaç del mercader, reconeix amb desgana, amb malhumor:

—Se n’han endut una colla…

I ell branda el cap amb un gest fatalista, resignat, abans de comentar:

—Mai no la perdonaran.

A cinc-cents metres de distància, sobre el pont de fusta que es podreix, els soldats, sense aturar-se, van esquinçant i llencen a les aigües del torrent, tan rondinaires en aquesta època de l’any, els divuit volums de les Mémoires. Les ordres són severes, certament.

Dia 25

Un dinar no gaire típic de Nadal; canelons, perdiu amb rovellons sencers, petits, i vi negre per acompanyar-ho. Torrons de massapà, de crema cremada, de xixona, neules i xerès sec. Cafè. El sopar, inevitablement, molt sobri: sopa d’arròs i una fruita.

Temperatura excel·lent.

A la nit la ràdio ens informa que, després d’un judici sumaríssim, a Romania han executat Ceausescu, l’home que dominava el país des de feia un quart de segle. Amb ell, han ajusticiat també la seva dona. Aquesta precipitació deu obeir, suposo, al propòsit de descoratjar els fidels que encara el sostenien amb les armes a la mà, però és igualment lícit de sospitar que a alguns dels triomfadors d’avui, col·laboradors seus fins fa poc, els hagi interessat de liquidar-lo ben de pressa per tal d’evitar que parlés massa, com de segur hauria fet en un judici públic. Així, tràgicament, s’acaba en el seu inici la dinastia que el dictador volia instaurar.

Dia 26

Avui l’Adelais ha fet trenta-vuit anys. Ho hem celebrat amb l’escudella i la carn d’olla que, segons les tradicions, potser corresponia ahir. Continuo pensant que és un gran plat, dels que més m’agraden i que no puc repetir sovint. Recordo que a casa, d’infant, era la nostra menja de cada dia, si bé no sempre amb tanta abundància de recapte. Els ingredients d’aquest plat eren: cigrons, patates, pilota, botifarra negra, magre de porc, pit de pollastre, cansalada, bull, os del carpó, i de segur que m’oblido alguna altra cosa…

El temps també ens ha acompanyat.

Dia 27

Plou gairebé tot el matí i bona part de la tarda. Aprofito una petita escampada per sortir a comprar els diaris i, com que torna a remullar tot seguit i amb discreta intensitat, em quedo potser vint minuts a fumar un «finos» al túnel de l’Oca. Em trasllado després als magatzems Preciados de la Diagonal, tan propers, on m’entretinc a tafanejar fins a quarts de dues i examino les darreres novetats editorials.

A la tarda, visita d’en Bardés, de Sabadell. A tall d’estrena ens obsequia amb un flascó de colònia per a la meva dona i amb una ampolla de conyac… per a ell! I ho dic així perquè fa temps que l’hem acostumat a la copeta cada cop que ens ve a veure, potser tres o quatre vegades l’any.

Dedico part del vespre a la lectura d’El pèndol de Foucault, i part de la nit a l’Amedo: El Estado contra ETA. L’Eco ha fet una obra d’oportunista. ¿No s’ha posat precisament de moda l’ocultisme? Per la novel·la desfilen un enfilall de sectes, de noms d’«iniciats», de títols de tractats que es volen filosòfics. Tot es desenvolupa més a nivell d’informació que de coneixement i, a desgrat de les ocasionals ironies que per sort l’autor es permet, el llibre és ben feixuc en no aconseguir de despertar gaire interès, potser perquè el mecanisme de la «intriga» devora els personatges, sense per això crear un autèntic «suspens».

Quant a la crònica dels periodistes, queda ben clar que no hi ha ni un pam de net i que se’ns governa amb les mans brutes. Els ciutadans, ingenus si no innocents, nodreixen el terrorisme de l’Estat al servei de la repressió. Els autors del llibre, molt documentats, no estalvien els noms i ens procuren tot de dades ben concretes i francament esbalaïdores sobre les tristes «gestes» del GAL i els seus mercenaris, alguns dels quals han arribat a cobrar cinquanta milions de pessetes per cada «peça» abatuda. És verament exemplar.

Dia 28

Dia dels Sants Innocents. Tothom, diaris, ràdios i televisions, s’empesca la seva broma, més o menys enginyosa. Algunes són prou transparents, com la d’aquesta notícia televisiva, perfectament elaborada i segons la qual des d’ara, per acord municipal, la gent que volen passar fora el cap de setmana es veuran obligats a telefonar a un número oficial per tal d’informar les autoritats del tràfic on van i quin itinerari pensen seguir, tot això amb la finalitat de «facilitar» les sortides de vehicles. No costa d’imaginar que molts hi cauran i que seran nombroses les protestes. Al capdavall, no tothom es recorda d’aquest dia tradicionalment dedicat a l’ensarronada i, d’altra banda, de mesures absurdes se’ns en serveixen ben sovint des dels indrets pretesament més responsables.

També sembla una broma que hagi rebut precisament avui el número de novembre de Serra d’Or, on s’afirma, sota una fotografia meva: «El respecte pot ser la justificació d’un silenci injust». Es refereix, és clar, a l’ostracisme a què la mateixa revista m’ha condemnat des de fa anys. Ben jesuític em sembla pretendre que el silenci i, encara més, un silenci injust, pot motivar-lo la deferència que ens mereix una obra, un autor. Seguint el fil de l’argumentació, podríem concloure que hem de mostrar allò que tenim de menys estimable mentre dissimulen el bo i millor…

L’article que aquesta fotografia introdueix el firma l’Antoni Munné-Jordà i em desarma per la seva evident bona fe. En Sarsanedas, que s’ha avingut a publicar-lo, si no és que l’ha encarregat, no ha entès que si algun cop, en parlar amb ell, he lamentat l’actitud de la revista, sempre m’he referit a l’absència de crítica, al fet de negligir, com si no existissin, els meus llibres. Mai no m’han servit els articles de lloances de l’home que els ha escrit, i ara em sembla perfectament ridícul voler exaltar l’autor d’una obra que amb tanta persistència han volgut ignorar.

Dia 29

La gent, sí, que omple grans magatzems, botigues, mercats, carrers, autobusos i metros, però hi ha un altre senyal de festa grossa, adquisitiva: la quantitat immensa de capses de cartró que s’amunteguen prop dels contenidors d’escombraries i pels racons. Els comerciants buiden i no paren…

També buiden els polítics: discursos.

Dia 30

Els rellotges d’arena s’han quedat sense hores, però ningú no té pressa en la intemporalitat; endolats per una mort mil·lenària, els jutges capcinegen sota la imatge demacrada.

La retòrica d’un familiar va preparant les fogueres que desarbren la contrada i, als convents, els frares blancs airegen confessionaris normalment clausurats.

Grans escamots d’exorcistes rumien fórmules magistrals en un racó de sagristia i les beates devoren els coloms que, calents encara, els serveixen els teòlegs.

A les urnes dels sants decapitats per la llegenda, les arnes obren els segles més obscurs mentre les aranyes preparen laberints a les lloses tombals.

Unes cendres prematures fan bugada sobre el riu i els corbs encenen torxes a les cantonades on, sota genets llòbrecs, renillen les eugues malparides.

Camperols i artesans han buidat els camps i els obradors i ara, amb les legítimes que els apagaran les brases al llit, van ordenant-se amb parsimònia i rigor.

Com de costum, a la capella reial hi ha un Felipe que resa.

Dia 31