FEBRER

Dia 1

Darrerament, el Partit Socialista Espanyol va voler fer un gest «avançat» (en fa tan pocs!) i en el seu congrés va convenir que calia reservar un vint-i-cinc per cent de llocs de mando a les dones. Em creia que hi hauria protestes per part de les interessades, però no; els pocs comentaris femenins que he llegit semblen prou favorables a aquell determini. Em costa de creure que acceptin tan fàcilment, de primer, que s’estableixin percentatges i, en segon lloc, que un setanta-cinc per cent de llocs importants continuïn a disposició d’uns homes que no són pas més competents ni estan més ben preparats si jutgem per les seves actuacions. A la meva manera d’entendre la qüestió, qualsevol percentatge estableix categories de més i de menys aptes segons el sexe, la qual cosa significa, encara, una discriminació.

Quan arribarà el moment de decidir entre persones?

Anys enrera vaig llegir unes memòries de l’Alma Mahler que, pel que sembla, no procedien exactament de la seva mà. Ara llegeixo la biografia, força discreta i amb tendència a afavorir-la, que li dedica la Karen Monson.

Ni ara ni aleshores no m’ha caigut del tot bé, l’Alma. Tinc la impressió que era una dona de molts fums, força esnob. Va passar-se la vida perseguint i obtenint grans homes, Mahler, Gropius, Werfel, Kokoschka, i d’altres una mica menors. ¿No era, al capdavall, «la noia més bonica de Viena»? No sembla que acabés mai amb cap amor, puix que els vells solien rebrotar quan ja navegava pels nous. El seu diari fa pensar que era molt afectada. ¿No diu, en saber que Klimt s’havia mort, que amb ell posava fi a una època de la seva vida? I tanmateix només s’havien besat unes quantes vegades quan ella tenia disset o divuit anys i trenta-sis el pintor!

Cal pensar que tenia un gran magnetisme sexual si va atreure tots aquests genis pels quals se la recorda (i no cal regatejar-li els mèrits si va saber «estimular-los»), car la seva obra personal es redueix a unes quantes peces musicals de joventut que remenà tota la vida sense afegir-hi res. Una de les seves grans satisfaccions (en parlava sovint amb d’altres dones) era no dur mai calces…

Dia 2

La candelera riu, plena de sol, i els ametllers ploren: hi haurà gebrades i perdran les flors.

Ho he llegit bé? Si fóssim el vint-i-vuit de desembre pensaria en una innocentada de mal gust. El secretari general de l’ONU, el del Consell d’Europa i el president de l’Associació de Comitès Olímpics proposen que Joan Antoni (o Juan Antonio). Samaranch sigui candidat al premi Nobel de la pau. Suposo que a hores d’ara hi deu haver gent que es penedeixen de no haver servit el franquisme. S’han perdut una gran ocasió, potser, de ser distingits per la democràcia. I escric servir el franquisme i no haver estat franquista, perquè és la meva impressió que de franquistes n’hi havia pocs; la majoria en feien perquè és servint que ets servit en les teves ambicions. Migrades, certament, quan ets simplement un majordom…

No combrego amb idees de revenja i sóc contrari a les persecucions, com he dit molts cops, però sóc ben contrari també a recompensar els «indiscrets» que, en lloc de jubilar-se, encara volen càrrecs i, si pot ser, honors. Poc importa qui els concedeix. ¿No ets el posseïdor afortunat de dues jaquetes? A cadascuna hi posaràs les medalles o les creus que hi corresponen. I una d’elles, és clar, la tindràs en reserva per si mai convé posar-se-la de nou.

Unes frases de Steiner:

«En mirar enrera, el crític veu l’ombra d’un eunuc. ¿Qui seria crític si podia ser escriptor? (…) ¿Qui voldria ser crític literari si podia fer cantar els versos o compondre, des del seu propi ser mortal, una ficció viva, un personatge perdurable?».

«El crític viu de segona mà. Escriu sobre. Cal donar-li el poema, la novel·la o el drama; la crítica existeix gràcies al geni d’altres homes».

«L’autèntic crític és un criat del poeta; avui actua com si fos l’amo, o com si ho fos se’l considera. Suprimeix la darrera, la més important de les lliçons de Zaratustra: “Ara, prescindiu de mi”».

Com que hi donem voltes, no ens en sortim; potser ens aniria més bé si aquestes voltes les fèiem.

Dia 3

Una història singular, amb noms falsos: «L’Agnès tenia quaranta-un anys quan una tarda, al cinema, va conèixer un noi i una noia que es besaven i es tocaven al seu costat. Eren molt jovenets i, en recordar que, a la seva edat, ella i l’adolescent del qual estava aleshores enamorada haurien donat qualsevol cosa per disposar d’una habitació, s’entendrí i els preguntà si no tenien on anar.

»A la mitja part van abandonar tots tres el local i els va dur a casa seva, on vivia sola des de feia prop de dos anys, quan enviduà. I allí, a la seva cambra, l’Adela va perdre la virginitat.

»Des de llavors els va rebre tot sovint, fins que al cap d’uns quants mesos la mare de la noia, de la qual era filla natural, es va morir. L’Adela, que acabava de fer els setze anys, no tenia cap més parent i l’Agnès li proposà de quedar-se a viure amb ella. El noi, en Quim, continuava acudint al pis i, quan podia, es quedava a dormir amb la noia. Ella, l’Agnès, no es veia amb cap home i un dia que, parlant amb l’Adela, li confessà que de vegades potser sí que li hauria fet falta, la noia li preguntà si no li agradaria de jeure amb el seu amant. De primer una mica sobtada, va accedir-hi quan l’altra insistí i el mateix Quim li assegurà que ja feia temps que tenia ganes d’ella.

»Des d’aquell moment el noi tan aviat dormia en una habitació com a l’altra, però a la fi van acabar dormint tots tres plegats. Després l’Adela es quedà prenyada i ella, que coneixia una llevadora, va portar-l’hi perquè avortés. En Quim, que mentrestant havia conegut una altra noia, es va anar distanciant i la parella aviat renyí. Al cap de poc temps, l’Adela s’enamorà al seu torn d’un altre xicot, el va dur a la casa i el compartí també amb l’Agnès.

»N’hi compartí dos més, fins que als vint anys va casar-se amb en Joan, un fill únic que va portar-la a viure a casa seva, amb el pare ja força vell, vidu. Llavors l’Agnès, que ja tenia quaranta-set anys però encara menstruava, estava embarassada de dos mesos del noi que també hi havia dormit durant el prometatge amb l’Adela i que, de casat, acudí al pis un cop cada setmana per passar la nit amb la dona. Va parir una filla i, al cap d’un any, quan l’Adela havia tingut també una criatura, un nen, i es morí el pare del seu marit, la parella va tornar amb l’Agnès que als cinquanta-dos encara fa goig i molt sovint reposa l’Adela dels seus deures conjugals».

Dia 4

Darrera pujolada «nacionalista»: demanar al Borbón de torn que sigui un dels presidents d’honor de la commemoració del mil·lenari de Catalunya. Posats a fer, potser podríem celebrar la festa al palau de la Zarzuela o, si no, a la Moncloa. I com que la commemoració ha de durar tot l’any, a partir de l’abril, podríem passejar-la una mica, amb actes «descentralitzats» a Burgos, Còrdova, etc., amb discursos centrípets que potser establirien una continuïtat espanyola entre el comte Borrell i l’actual president de la Generalitat. Seria de doldre que, amb permís de Le Pen, no hi assistís Blas Piñar…

Estic encuriosit: què diran aquell centenar de personalitats que hom pensa consultar? I quina serà la reacció d’entitats com l’òmnium Cultural? De moment, en Colom, de l’ERC, ha dit la paraula justa: irresponsabilitat.

La noia avançà entre les dunes i en un no-res va ser al miserable oasi on vivia l’anacoreta. Era jove, bella, i s’anà desvestint amb tot de gestos lascius per tal de mostrar-se-li tota abans d’invitar-lo a gaudir amb ella. El sant baró, que la contemplava amb la cara congestionada i amb el membre endurit, va tenir la fermesa de rebutjar-la amb el tradicional «vade retro, Satanàs», que obligà la noia a fer-se fonedissa en l’aire.

Quasi immediatament, una veu s’elevà en el desert i digué:

—Enhorabona, Joan! Ets un home de seny i amb molta voluntat. Persevera… —però llavors es va interrompre, car l’anacoreta havia començat a recollir els quatre fòtils de què disposava—. Què fas? —va preguntar-li, i li contestà l’home:

—Me’n torno a ciutat.

—Per què? —s’estranyà la veu.

—No havia vingut a defugir temptacions, sinó a evitar-les.

—I no n’hi ha més, allí?

—No, Senyor. No és corrent que les dones vinguin a casa a oferir-se. D’altra banda… —i vacil·là.

—Què em retreus, Joan? —va urgir-lo la veu.

—Que li ho deixis fer. ¿No en tens prou que hi hagi temptacions naturals?

La veu callà. I des de llavors ja no ha parlat més.

Dia 5

Deformacions «informatives»: el grafista Mariscal, guanyador del concurs de la mascota olímpica amb un banal gosset, insultà els catalans en general i el president Pujol en particular. Davant les protestes que creixien, el noi ha escrit un article, publicat a l’Avui, en el qual es retracta i s’excusa pel «malentès». El Diari de Barcelona, que per pur antipujolisme ha procedit com si aprovés uns exabruptes que ens afecten a tots, dóna aquesta notícia: «Obiols diu que sembla que visquem en un país estalinià». Però el text de la declaració del líder socialista en referir-se al to de l’autocrítica del barrut és aquest: «En alguns moments semblava com si estigués en un país estalinià». Segons aquestes paraules, és l’escrit de l’artista que feia aquesta impressió a l’Obiols. Segons el títol, és el mateix Obiols qui opina que som en un país estalinià.

I a propòsit d’aquest afer potser val la pena de remarcar que mentre un periodista, Juanjo Fernàndez, fou processat i condemnat per haver «insultat» el rei en recordar la seva «procedència» franquista, ningú no ha perseguit ni té la intenció de perseguir Mariscal per les paraules ofensives que pronuncià contra el president de la Generalitat. Ben a l’inrevés, hi ha qui ha corregut a protegir-lo contra les protestes provocades per les seves declaracions, com si els seus insults fossin emparats per una llibertat d’expressió que no acull els qui se’n defensen. D’altra banda, caldria veure quina hauria estat la reacció socialista espanyola si els haguessin tocat el seu cap de Govern. I què n’haurien dit els socialistes catalans, que cada dia entenc menys. A l’adversari polític se’l combat, però se’l respecta si, en el que sigui, ha triomfat pels mateixos procediments democràtics que ells obeeixen. A part que, quan algú diu que a Barcelona hi ha «massa catalans», bé cal creure que entre aquests que sobren també hi ha algun socialista. O potser no?

Que brut que és, tot plegat!

Dia 6

… buscar la fissura, aquella esquerda que trenca les parets de la pròpia realitat i permet, pot permetre, d’abandonar-la per una altra. La idea d’una quotidianitat diferent que serà més significativa, més creadora. Un lloc en el qual siguis un projecte des d’aquí inimaginable i per això mateix més atractiu. Un pensament que s’escapoleix abans de precisar-se, d’assolir un mínim d’entitat espiritualment «corpòria». No saps ni com s’engendra, en què es desfà tot just nat, tan inconcret que només en donen constància les ombres que deixa, que s’esborren al seu torn i reneixen més lluny, ignores on, fugaçment distintes, ben bé unes altres del mateix. La lucidesa com una disposició en suspens i alhora la capacitat de viure preparat aquest instant d’una descoberta que pots no reconèixer. Lentituds, meandres, giragonses cap a un extrem del possible que s’obre en un racó, en un angle, potser en la llisor compacta del mur, sota la calç o només la pintura que en fan un impossible. Grates en aquest desig com si no fossis ja on pots arribar, on si t’hi quedaves perdries una raó que et sobra quan la vius com una insuficiència, com un costum que et refusa l’aventura a què t’invita. Sense ella, res, i res amb ella fora d’aquest palpar, d’aquest encetar-te els tactes de la ment i generar la incoherència de qualsevol voler que no té fita bo i que tingui objectiu. T’hi sotmets com a un engranatge que gira en un indret obsessiu de la inconsciència, tu ja sortit d’on eres, d’allò que ets inevitablement i, per això, camí de ser-hi un altre cop, de seguida que un crit t’hi retorna…

Un xic més i un cotxe m’esclafava.

(He procurat transcriure-ho, però no és així. Hom s’instal·la on la memòria no té facultats de restitució o en la infidelitat del record. Només puc dir que aquesta vegada era al carrer de Villarroel, prop de l’avinguda de Roma. D’altres cops no m’exposa tant, físicament: sóc a casa).

Dia 7

Algú em diu que els dies se li fan cada cop més llargs mentre que li passen tan de pressa els anys. Puc convenir en això darrer, també per a mi són cada vegada més curts. Però els dies no se m’allarguen. La veritat és que no me n’adono i ja és l’hora d’anar-me’n a dormir. No em falta, sovint, la temptació de prolongar la nit, de quedar-me en cara mitja hora, una hora més al despatx. I no m’impacienta que, ja al llit, em costi de dormir. Potser fins es podria dir que jo mateix prolongo voluntàriament l’insomni en obstinar-me encara a imaginar, a recordar, a arrapar-me, doncs, a aquesta consciència que tinc de mi i del món que m’envolta, de tot allò que em disposo a perdre…

Els abismes del pensament, aquestes fondàries que l’engoleixen com l’aigua que es precipita en un trau del riu i allí es remena, s’agita, s’enfureix amb ella mateixa i s’escomet, cada cop més enllotada per embrutar-ho tot, l’altra aigua que circula…

De mi que ho penso penso en pensar en. De mi i no en mi que es pensa en pensar. El què, el com i el quan de l’en en què penso són el què, el com i el qual de mi que no em penso. Pensar és pensar de mi des de l’en en el qual penso. De mi diu en pensar-hi l’en en què penso…

Anticlímax (?): són les sis del vespre, truca el telèfon i, en agafar-lo, una veu d’home em pregunta si sóc Manuel de Pedrolo. En contestar-li que sí, penja bruscament, sense afegir un mot. Aquestes crides de «comprovació» (no és la primera) d’un número, d’una adreça, sempre són suspectes. M’obliguen a pensar que, pel motiu que sigui, aquest algú em vol inquietar.

Dia 8

Una petita pintada a la ronda de Sant Antoni, a tocar de la plaça de la Universitat: «Safo, jamàs te escucho». Hi deu haver, però, la temptació d’escoltar-la quan sent l’impuls de fer aquesta declaració pública…

La fragmentació del pensament. La concentració del pensament. La primera mena al papalloneig i, en darrer terme, a l’esterilitat. La segona permet d’acomplir grans obres, però cal vigilar que no et converteixi en un obsés, en un fanàtic. No depèn tan sols del grau de concentració, sinó de la capacitat de tenir i de conservar d’altres interessos, una curiositat sempre alerta. Tampoc no fa nosa, ben a l’inrevés, una dosi d’humor.

Una diferència entre la intel·ligència destructiva i la intel·ligència constructiva és que aquesta darrera és capaç de mostrar-se crítica amb ella mateixa; l’altra sempre sol mostrar-se complaguda.

Dia 9

Llarga visita d’en Reguant i d’en Rodri, aquest darrer de l’ERC. Em vénen a veure per parlar-me d’una iniciativa que podria unir les forces esquerranes de Catalunya. En Reguant, que no és ni del partit de l’Hortalà ni del de l’Obiols, s’interessa sobretot pel fet que els socialistes es comprometrien, si no a proposar, a fer costat al projecte de l’Esquerra Republicana de fer que el tracte als independentistes catalans empresonats per actes de «terrorisme» s’homologui al que es donarà als etarres. En Rodri parla del benefici polític d’aquesta conjunció entre els dos partits catalans i dels avantatges que suposaria per a l’ERC aprofitar els recursos que els socialistes posarien al seu abast. I en aquest joc de suposicions pensen que de cara a un triomf electoral o, pel cap baix, d’una considerable avançada de les forces d’esquerra, els seria molt favorable la meva adhesió. Segons creuen tots dos, el meu nom arrossegaria molts altres noms prestigiosos o populars i tots plegats arrossegaríem molta gent. Cal que els expliqui que no vull barrejar-me en combinacions polítiques, i menys de caire electoralista, en les quals, d’altra banda, no tinc gens ni mica de confiança. Amb l’afegiment que no resulta atractiu embolicar-se amb un partit envellit, desfasat, com l’ERC. També em cal dir-los que fan una valoració errònia de la meva influència. Sóc algú massa marginal per exercir-ne cap. No hi estan conformes, i en Rodri m’assegura que la meva és una inútil modèstia. Em conta llavors que, en el curs d’un dinar, al qual també assistia Reguant, va preguntar-se a l’Hortalà què diria de tenir-me com a segon de llista i que contestà: «Ara mateix». Potser sí, però això no vol dir que faci una apreciació realista de la situació. Al meu entendre, no la fa. En Rodri té l’actual dirigent de l’ERC per una persona molt competent i em diu que si va ser elegit per substituir en Barrera fou precisament per la competència que ha demostrat en tot d’altres càrrecs i activitats. En totes les seves empreses sol acompanyar-lo l’èxit. M’assegura també que els socialistes estan disposats a oblidar el seu espanyolisme i a jugar la carta del nacionalisme, però a mi em costa d’admetre que a hores d’ara tinguin aquesta capacitat. No els amago que només m’ho creuré quan en comenci a veure mostres, no sols en declaracions, sinó en actes, d’aquest tomb; quan m’adoni que tenen iniciatives pròpies i no derivades, a la contra, de les que té Convergència.

Abreugem: em nego a intervenir en una operació tan dubtosa duta a terme per partits que no em mereixen prou crèdit, però accedeixo a converses posteriors si em sembla que val la pena, per allò que hom mai no ha d’excloure del tot la possibilitat del propi error i sempre és raonable esperar a veure si les coses es desenvolupen altrament de com suposava. En cap cas, però, això no es relaciona amb una participació com l’enfoca en Rodri.

Dia 10

Penso avui que ahir encara vaig concedir massa. No pas pel que vaig concedir, sinó per com ells ho poden interpretar. Només estic disposat a comprometre’m amb opcions clarament independentistes o a «afavorir» amb el meu nom, si el creuen útil, aquelles formacions polítiques que, si bé no contemplen la independència del nostre país, no la rebutgen. Els socialistes catalans del PSC no tan sols no l’accepten, sinó que la combaten, i no faran, no poden fer així, de cop i volta, un canvi tan radical. No voldran perdre una colla de vots de la procedència PSOE a canvi de guanyar-ne uns quants de Convergència, la qual, certament, quedaria afeblida, però no prou per assegurar-los, a ells, el triomf que desitgen. D’altra banda, els seus pensadors, els seus teòrics, són incapaços, sembla, d’entendre que a una societat universal, la que el socialisme persegueix, no s’hi pot arribar si els estats no són substituïts per «comunitats de cultura» més naturals que aquells ens jurídics, o sia, pels pobles. Són aquests pobles que poden aconseguir, per exemple, una unitat europea, puix que ells tenen aquesta personalitat que falta als estats. És més, qualsevol unitat en què es fonguessin els estats significaria el ressorgiment, aleshores conflictiu, d’aquestes personalitats que, lliurades a la pròpia iniciativa, poden accedir a un tot sense conflictes seriosos, ja que parteix d’elles el propòsit, són elles que n’asseguren la realització i, si ho fan, no és per renunciar a allò que són, sinó per conservar-ho en una organització que automàticament destrueix el colonialisme cultural mentre treballa pel benestar social i econòmic de tots plegats. Els socialistes, si més no els nostres socialistes, estan obsessionats per unes fronteres que no voldrien veure multiplicades, diuen, i aquesta obsessió els priva de veure que la independència dels pobles, si no l’han d’aconseguir amb la violència amb què ara els estats ens inviten a fer-ho, pot destruir les que avui existeixen. Quines barreres particulars s’han de dreçar entre pobles que no s’amenacen? I ningú no ha de sortir a conquistar terres dels altres quan totes són de tots, ningú no ha de subjugar políticament els altres quan tots són iguals en el «poder» i, doncs, deixa d’haver-n’hi tal com l’entenem ara, tal com l’entendrem mentre hi hagi estats com els actuals, que estableixen «dominis».

És matèria per anar-hi reflexionant.

Dia 11

Petita anècdota: recullo el diari i em trec els diners de la butxaca. La quiosquera, dins del quiosc, parla amb dos clients; fora, un xicot parla amb un altre, i heus ací que, llavors, d’entre les penjades de publicacions surt un individu que m’allarga la mà. Confiat que és de la «casa», li dono les pessetes, però tot d’una el noi se li gira, l’escridassa que sempre ronda per allí i l’obliga a restituir-li els diners. Resulta que havia pagat el diari a un captaire!

Sembla que en un programa radiofònic de caràcter imaginatiu que es fa amb la intervenció dels oients, algú ha «recordat» que, un cop, els bombers van haver d’acudir a rescatar-me dels meus propis papers, sota els quals estava pràcticament enterrat…

Català «lleuger» o català «pesat»? No té gaire sentit discutir-ho si dintre el català pesat ja hi ha el lleuger. No cal pas que t’acomiadis d’un parent a l’estació; pots dir-li perfectament adéu. Com pots molt bé allargar la mà a un conegut en lloc d’encaixar-hi… Però, de fet, molts cops no es parla verament de cap mena de català, sinó d’una substitució lèxica o sintàctica del tot innecessària i, en darrer terme, d’una colonització lingüística. D’altra banda, hi ha coses ben curioses. L’altre dia vaig veure que el Diari de Barcelona, tan afeccionat al neocatalà, respecta el «nòlit», mentre que ha deixat caure el «vaixell».

I ja que he citat el Diari de Barcelona… Abans-d’ahir, a la seva pàgina de llibres, procedia a allò que només puc qualificar de denúncia: explicava que m’havia negat a «pagar» l’IVA i que fins ara no havia volgut cobrar els drets d’autor corresponents al període en què l’impost era obligat entre els escriptors. I escric denúncia perquè, com que mai no s’ha dit que quedava cancel·lada aquella obligació, o sia, que les noves disposicions tenien caràcter retroactiu, sempre hi ha la possibilitat que Hisenda, alertada, persegueixi el «culpable». I la notícia els devia semblar tan important que fins i tot hi afegien una fotografia. És veritat que no solen estalviar-les…

Ha perdut el taló, força alt, de la sabata. Es treu l’altra i continua caminant sense calçat. Ja no sembla la mateixa; ara no pot culejar.

Dia 12

L’Espinàs s’equivoca quan, en explicar que només tres persones van negar-se a anar al seu espai televisiu d’Identitats, afirma que jo vaig al·legar que no em deixarien dir tot el que volia dir. ¿Com ho podia fer, si hi havia el precedent del Vostè pregunta amb en Puyal, quan vaig poder expressar-me ben lliurement? No, la resposta fou que no m’agradava sortir a la televisió i que m’havia fet el propòsit d’evitar el vedettisme. Recordo que va replicar-me que poc podria dur endavant el seu programa (aleshores tot just començava o estava a punt de començar) si tothom reaccionava de la mateixa manera, i que jo vaig dir-li que si així fos possiblement reconsideraria la meva actitud.

També recordo que, més endavant, en parlar-ne amb d’altres persones, vaig expressar-me en el sentit que només acudiria a una entrevista televisiva si se’m permetia centrar-la, com va fer en Puyal, sobre el tema de la nostra independència, però que això a l’Espinàs no li ho havia volgut proposar per no coaccionar-lo indegudament. Una altra cosa hauria estat si la iniciativa hagués partit d’eil. D’altra banda, també ho vaig afegir en alguna d’aquestes converses, em feia perfectament càrrec que un diàleg sobre aquest tema entre entrevistador i entrevistat podia ser ben «avorrit»; molt diferent és quan el públic hi intervé amb les seves trucades telefòniques: es crea llavors una «acció» que anima el programa i pot fer-lo fins i tot apassionant.

La lectura de la biografia de Georges Bataille reforça la idea que em vaig fer d’aquest autor en conèixer les seves obres, no puc pas negar que fascinants. Sí que posaria en causa el seu erotisme. El funda en l’obscenitat, entesa no pas com una ofensa al pudor, sinó com un abocament de l’ésser a una sacralitat que permet la profanació. L’obscur d’allò que hom segrega, excrement o déu, és el seu món. Ben altra cosa em sembla l’erotisme que és la transgressió de la disbauxa elemental, l’«encontre» enllà de la «brutícia» carnal de l’origen. D’erotisme no n’hi ha si dues criatures no s’identifiquen l’una amb l’altra per a una identificació final, i en Bataille són els còmplices d’una caiguda en l’inorgànic. L’ésser eròtic «puja» cap a una compenetració que, en suspens entre l’home i la dona, s’activa, mentre que en l’obscè hi ha la «passivitat» de la matèria reduïda a «fet». Quan Bataille (o el seu personatge) es masturba davant del cadàver de la seva mare, nega l’erotisme i afirma la necessitat genèsica de l’home i el seu triomf, puix que encara és viu, i sempre hi haurà algú viu, per ejacular. Falta el crit de la dona que proclama el punt més alt, sempre definitiu, de l’«accident» eròtic. Bataille busca un déu que, entre semen, orina i merda, s’ha refugiat al bordell, però potser no s’acaba d’adonar que hi és perquè allí, al bordell, el sexe ha expulsat l’erotisme i que res no és tan trist ni «condemna» tant l’home com haver fet d’una vagina l’entrada en el no-res. El camp eròtic és ailleurs.

Dia 13

La Coordinadora per la Normalització Lingüística a l’Ensenyament ens assabenta que, el curs passat, van ser més de dos mil els alumnes que demanaren l’exempció de l’assignatura de llengua catalana. Sabem, doncs, que pel cap baix hi ha entre nosaltres dues mil famílies d’ocupants actius, és a dir, de gent que es neguen a adquirir la llengua de la comunitat en la qual viuen.

És interessant de saber que, pel que sembla, n’hi ha prou amb al·legar que ets fill o filla de militar perquè l’exempció sigui concedida. No pot ser més clar que l’exèrcit és d’ocupació. Crida l’atenció, d’altra banda, que alguns col·legis estrangers demanin la dispensa de l’assignatura en bloc, o sia, per a tots els seus alumnes, amb l’excusa d’estrangeria, quan molts dels estudiants que hi assisteixen són nois i noies d’aquí, com fa observar el comunicat de la Coordinadora.

Formen part de l’entitat la Crida a la Solidaritat, el Bloc d’Estudiants Nacionalistes, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals, l’Òmnium Cultural, l’Assemblea d’Estudiants Independentistes, l’Associació de Professors de Llengua Catalana, el partit Joves Independentistes… Ara la Coordinadora es proposa de fer una campanya per aconseguir que tots els estudis posteriors a l’EGB es puguin fer només en català, puix que el coneixement del castellà, obligatori, ja l’assegura aquella primera ensenyança.

¿Com és, em pregunto, que iniciatives d’aquesta mena sempre són obra de «voluntaris», quan les hauria de tenir la Generalitat? ¿És que són massa tous, els nostres «governants»? O potser van curts d’idees? Però bé tenen assessors que els les podrien proporcionar…

Dia 14

És ben extravagant (?): no sé si creure o pensar que hi ha un mal metafísic si no hi ha un bé, però potser ho explica que creiem o pensem aquí, des d’aquí, on d’altra banda només hi ha bé. Més clar, potser: el bé és el ser i el mal, el no-ser. Aquest, sempre com un futur que mai no serà present si no és el de l’altre, en l’altre que no en sap res.

L’angoixa reforça la realitat de l’existència i fa intolerable allò que volem conservar; la consistència d’un mateix hi toca fons amb impunitat.

La crueltat d’escriure; la crueltat de pensar; la crueltat d’imaginar…

Dia 15

La noia avançà entre els bancs esclarissats de clients i se li va asseure al costat. «Hola!», va dir, i es féu convidar a una consumició que gairebé no tocà. Era el seu torn ja i, al cap de pocs moments de deixar-lo, sortia dalt, a l’escenari, on dansà i cantà amb els pits nus. Li havia dit que tenia divuit anys, però les mamelles eren grosses i feixugues, a punt de cedir ja a la gravetat. Després tornà, va preguntar-li si li havien agradat i, en contestar-li l’adolescent que sí, va recollir-se la roba cap al ventre, s’abaixà una mica les calces per descobrir l’inici del pubis mentre li mormolava: «I hi ha més coses…». Ell va contestar-li que no tenia diners i li mostrà les poques monedes que li quedaven. La noia va mirar-se’l, tingué un petit arronsament d’espatlles, va beure una mica de la consumició, que continuava sobre la lleixa del banc de davant, i va dir: «Me n’he d’anar». Va veure com circulava amunt i avall, s’asseia al costat d’un altre individu, s’hi quedava una estona, tornava a aixecar-se i repetia la seva maniobra. A la fi va desaparèixer cap on hi devia haver els camerinos i l’espectacle ja estava a punt d’acabar-se quan s’adonà que era prop del bar, parlant amb una altra dona. Van trobar-se a la porta, en sortir, i ella somrigué i va dir de nou: «Hola!». Se’l va endur Paral·lel amunt, van trencar per un carrer del Poble Sec, per un altre, on el vigilant els obrí la porta d’una casa. La del segon replà va badar-se quan tot just hi arribaven i una dona jove exclamà: «Ah, em creia que era en Jaume!». Dins se sentia un gemec i la dona va dir que «la vella» s’havia posat malalta, tenia un atac. Volia anar-se’n, però la noia va fer-lo entrar en un dormitori sense que l’altra protestés i va deixar-lo sol. Van córrer totes dues cap on devia haver-hi la vella que continuava gemegant i ell es va distreure inspeccionant l’habitació, a les parets de la qual hi havia clavades tot de fotos de la xicota, vestida, no tan vestida i quasi despullada… Tornà al cap de cinc minuts i, mentre es treia la roba de carrer, va explicar-li que la dona tenia grans dolors al baix ventre i cap als ronyons. Ell va dir: «Aquí? I aquí?» bo i tocant-la, però ella, que es mostrava consentidora, el defugi en sentir que trucaven a la porta. Era el metge, i la noia acabà de posar-se la bata i sortí amb un «no tardaré gaire» tan prometedor que l’adolescent es despullà i va ficar-se al llit. Devia adormir-se mentre esperava, perquè de cop i volta ella era al seu davant, dreta i nua, observant com es vessava. Balbucejà alguna cosa, esmaperdut, avergonyit, però ella li va somriure, digué «no és culpa teva», agafà les calces que havia deixat en una cadira i va eixugar-lo mentre li explicava que, segons en Jaume, el mal de la vella era un còlic nefrític. Li havia donat un calmant. «Ja és fora, doncs?», preguntà ell. «No, es queda a dormir amb l’Elvira», va contestar-li la noia, i enfilà un genoll al matalàs. Va abraçar-lo en ajeure’s i, talment com si el volgués distreure del contratemps que l’amoïnava, va contar-li que en Jaume era el metge de capçalera de tia i neboda a canvi dels favors de la dona. «Però només se la tira», afegí, «quan ella va a visitar-se o ell ha de venir per la vella». Va dir-li també que ella era filla d’una cosina i que al pis normalment no hi portava ningú. Cap client, precisà; només de lluny en lluny, algú per qui s’encapritxava. Confessà que el desig de tants homes, al music-hall, sovint la posava calenta, sobretot quan esperava la regla. No fou fins al cap d’una bona estona, durant la qual l’adolescent no havia parat de tocar-la, que va desenllaçar-se, es redreçà i mentre es capgirava, cavalcant-lo, li va dir: «I ara, si em fas una cosa que m’agrada molt, estic segura que t’animaràs…». I ell la hi va fer i s’animà.

Dia 16

Em truca en Reguant. Parlem una mica de la conversa de l’altre dia, amb ell i en Rodri, però més que res, potser, li interessa saber què va semblar-me el darrer article de l’Hortalà, a l’Avui. Em cal dir-li que no ens ofereix res de nou. La veritat és que no el trobo particularment destre ni quan parla ni quan escriu. Potser sí que és un triomfador, si tants èxits ha tingut en les seves activitats, però a mi em sembla ben mediocre. Però potser dels mediocres és «el regne de la nostra societat»…

Aquestes noies que rebo no en tenen prou que faci afirmacions; cada cop volen que les justifiqui. Excepcionalment, no porten gravadora; cada una té un bolígraf a la mà i un quadern obert al seu davant, sobre els genolls, però aviat deixen d’escriure o escriuen, a tot estirar, uns pocs mots.

Bon senyal? Potser sí. Els interessen massa les meves paraules perquè es recordin d’apuntar-les. O potser no. Parlo de pressa i s’han adonat que els resulta impossible seguir-me. Posem que siguin vàlides totes dues raons. Mig i mig, doncs. Ja seria prou.

D’adolescent vivia quasi sempre en un extrem o altre de mi mateix, i que hagi perdut aquesta «facultat», que tan sovint visqui en un punt equidistant, és l’inconfort que em procura la vellesa, perquè recordo, em recordo en aquell aleshores, quan m’abandonava, desbordat, en lloc de conformar-me.

Dia 17

Una llengua creix d’ella mateixa a mesura que va desenvolupant totes les seves possibilitats, també alimentada, no cal dir-ho, per allò que d’altres idiomes incorpora i sap dissoldre en el seu corrent sanguini. Però ara la nostra sembla que creixi del castellà, no tan sols per les expressions que en recull i que substitueixen les nostres, sinó també per com en privilegia d’altres, per contigüitat o coincidència, que en foragiten de més aptes. Pensem, per exemple, en aquest «proper» que va eliminant el «vinent», un mot que al·ludeix al temps, concretament al futur, amb més precisió que no pot fer-ho «proper». El «próximo» castellà ens ha conduït a aquesta preferència empobridora i, doncs, a un defecte. No sento mai cap locutor que parli de «divendres vinent», d’aquest dia situat en el demà; tots ho fan d’un «divendres proper» que podria trobar-se a cent metres, a la cantonada, o sia, en un indret de l’espai. Sembla que cada dia ens sobrin més, d’una banda, la concreció i, de l’altra, tot allò que ens és més genuí. Ens estimem més l’expressió que, en generalitzar, banalitza o la paraula importada que no sempre sabem traduir o adaptar com cal. Aquest mateix «repte» que, vingut de l’anglès challenge, fa que qualsevol cosa ens desafiï quan només ens demana o ens exigeix…

La dona de Franco era arreu obsequiada amb poms de flors i arreu s’obsequiava amb joiells; els primers els abandonava ací o allà i els altres els «armaritzava». Però ara, amb la seva mort, comencen a saber que, rapaç i tot com era, pagava. A poc a poc potser ens assabentarem que molts joiers, en lloc de tancar l’establiment i fer unes petites vacances improvisades, obrien les portes de bat a bat i posaven les peces més atractives als aparadors així que els arribaven notícies que s’atansava «la senyora». ¿No queien després permisos d’importació i/o exportació? Moneda no devaluada!

Hom es pregunta si la muller del deposseït Marcos, gran col·leccionista de calces, no feia un tracte per l’estil als fabricants de roba interior femenina del seu país. Seria interessant de saber quines meravelles devien crear aquella gent, estimulats per l’ample cul de la presidenta! O potser feien allò que en podríem dir «edicions especials»?

Dia 18

Em torna a arribar, ara a través de les Edicions 62, l’imprès que he de completar perquè al Quién es quién en las letras españolas hi figurin les meves dades sense errors, quan l’error és pensar que formo part d’aquelles lletres. Confio que de dada no en tinguin cap, ni correcta ni incorrecta, i que passin de llarg. Si no fos per aquesta confiança, potser valdria i tot la pena de fer-los quatre ratlles per demanar-los que m’oblidin.

Ho escric i no puc evitar una rialla en imaginar-me quina cara posarien si algú els deia que no volia ser en un lloc on voldrien ser tots els qui hi haurà i els qui no aconseguiran aquest honor.

Sóc «ferotge», oi?

Això em fa pensar en aquella trucada des de Madrid, ja fa força anys, quan a l’Estat només hi havia una televisió, per demanar-me de participar en un programa aleshores molt de moda, molt «important», i com es van quedar en negar-m’hi. La secretària que em telefonà no va voler responsabilitzar-se de comunicar-ho al seu superior, cuità a cridar-lo, i l’home, quan vaig repetir-li que no m’interessava, gairebé crida: «¡Pero hombre, Pedrolo, si la gente intriga para colarse! Hay quien daria un ojo de la cara para que le llamàramos. Es un programa con una audiència de tantos millones, èse da usted cuenta de lo que esto significa?».

Quan vaig persistir en la meva negativa, no s’ho creia. Semblava fins i tot personalment ofès, com si li fes un menyspreu. Suposo que després es devia esbravar amb un «¿pero qué se ha creido este tío?», o una frase equivalent, si no pitjor. Mira que deixar-me perdre aquella tan magnífica oportunitat!

Dia 19

L’Anna Boyé ha reunit unes dotzenes de fotografies a la saleta que la Caixa de Barcelona té al carrer dels Arcs. En inaugurar-la em telefonà per dir-me que n’hi havia una de meva, i avui hem anat a donar-hi un cop d’ull. Algunes d’aquestes fotos fan molt goig, com la d’en Jaume Fuster i en Bru de Sala, que busquen sortides, cadascú la seva, en un laberint comú; d’altres són pintoresques, com la dels dos nois (ara no recordo els noms) sorpresos en cordar-se o descordar-se la bragueta, als orinadors… Quant a la meva, deu tenir un metre i mig aproximat d’alçada i abraça tot el despatx, des del terra al sostre, jo assegut davant d’una llibreria desordenada i darrera muntanyes de llibres i papers, quasi com refugiat en aquest angle d’habitació des del qual, amb els dits d’una mà distribuïts entre la galta i la mandíbula, faig cara de trobar-ho tot molt divertit. M’agrada força.

En sortir anem al palau March. Lenta passejada al llarg i a l’ample d’una abundant representació de l’obra pictòrica de Kokoschka, aquest prodigi d’una Viena decadent que, en una gran revifalla, reuní pintors com Klimt, Schiele i aquest amant de l’Alma Mahler, alhora poeta i autor d’obres de teatre que es dreçaven contra les convencions. L’home va viure prou per repetir-se força i amb menys vigor de com s’havia expressat en la seva joventut i en la seva maduresa, però déu n’hi do del talent que conservava! M’impressionen obres com La filla del titellaire, davant la qual penso en Schiller, que també s’afeccionà als models de nenes tot just púbers i desnodrides i que fou acusat per Kokoschka d’imitar el seu estil; i m’impressionen aquests fabulosos «retrats» que, enllà de qualsevol semblança física, indiferent al pintor, retraten les febleses del model i, endins de la carn, li busquen una fisonomia més íntima. Tots absorbits en ells mateixos, es delaten davant l’artista.

Ens trobem amb en Joan Rifà, amb el qual parlem de la crisi que trasbalsà la vida de Kokoschka ran d’haver renyit amb l’Alma, també present en aquesta exposició, i de les ambicions d’aquesta dona que va atreure tot d’homes terriblement creadors, però potser no gaire competents com a amants (ella ho deixà entendre prou), llevat, probablement, del pintor que tots dos admirem.

I em trobo també amb l’Imma Tubau, aquesta noia que feia teatre amb l’Escola de l’Adrià Gual i que intervingué en alguna de les meves peces. De primer, no la reconeixia, però després l’he recordada perfectament. I m’ha agradat saber que, com m’ha dit, ha anat seguint la meva obra i que es solidaritza amb les meves posicions polítiques.

Dia 20

Aquest matí un conegut amb qui em trobo em diu que han segrestat Carlos Obregón i, a migdia, el diari m’ho confirma. La veritat és que em pensava que feia broma. Obregón és un individu més aviat pintoresc i d’ànim colonitzador, d’aquells que voldrien convertir el nostre país en una Nova Andalusia. Ocupa el lloc de secretari general del Partit Andalusista de Catalunya, una formació política que deu ultradretanitzar força si, com diuen, darrerament ha acollit un feixista tan notori com l’Alberto Royuela.

Es responsabilitza del segrest una fins ara totalment desconeguda Primera Línia Independentista Terra Lliure, però jo dubto molt que hi hagi un grup amb un nom tan implausible i penso que, si és veritat que l’home ha desaparegut, probablement es tracta d’una de les seves jugades. La seva muller ha manifestat que durant els darrers dies se’l veia força nerviós, però que d’amenaces, que ella sàpiga, no n’havia rebut cap. Em sembla que és prou natural, per acostumat que estiguis a l’extravagància, captenir-te amb un cert nerviosisme si prepares un cop d’efecte tan espectacular com un segrest.

Una noia d’Arnes que estudia a Tortosa em demana què entenc jo per seny, un mot que els ha sortit a classe en llegir Els fruits saborosos, de Carner. Li faig aquesta resposta:

«Falta d’audàcia / Capacitat mental que ens permet fer passar per prudència la tebiesa o el temor i que sovint ens col·loca en una situació d’inferioritat / Captinença pròpia de la mentalitat “botiguera”».

(El Diccionari de la Llengua Catalana diu: «Ponderació mental / Sana capacitat mental que és penyora d’una justa percepció, apreciació, captinença, actuació»).

Dia 21

La visita de divendres a l’exposició Kokoschka em decideix a llegir l’Egon Schiele, de Frank Whitford, que vaig comprar ara deu fer un parell de mesos. Són contemporanis i, si sovint contrasten tant, a cops també es complementen.

Confesso el meu interès o la meva feblesa per una època que fou decadent mentre produïa tanta gent creadora, perquè no tan sols són els pintors, sinó personalitats com Krause, Freud, l’Otto Weininger, Krafft-Ebing, etc., i en literatura, sense sortir de Viena, autors com Musil i els sempre inquiets i provocatius Wedekind i Schnitzler.

Schiele, influït per aquest gran sibarita de l’art que fou Klimt i també per l’Oskar Kokoschka, l’impetuós en qui veia un rival; Schiele, malalt de sexe, impertinent i «cregut», d’una destresa tan precoç, implacable quan dibuixa aquestes mocoses despentinades i potser brutes que atreia al seu estudi i de les quals mostrava la carn en acció, prou creatiu per donar un batec agònic fins i tot a la sensualitat d’aquesta noieta que s’acaricia, el sexe obert als dits llaminers, o al seu autoretrat quan es masturba. Però també tots aquests altres autoretrats, tan turmentats i insòlits, de quan era a la presó, o aquestes teles tan desassossegades, com la Mare morta o la Mare cega, totes percaçant el misteri abans d’arribar a la relativa transparència d’obres com Dona ajaçada i La família, del seu darrer període, quan sembla que assoleix un equilibri que ja serà el definitiu. Poc després, als vint-i-vuit anys, moria. Tot just feia mesos que havia mort la seva dona, prenyada, i no gaire abans morí Klimt, tots tres víctimes de la grip que assolà Europa en acabar-se la guerra del 14-18.

Egon Schiele sovint arrossegà el femer amb la flor que hi creixia, però d’altres cops l’arranca bellament de l’humus, sempre pertorbadora.

Dia 22

Trucada de l’Eliseu Climent, des de València. Setmanes enrera, en lliurar-los els darrers plecs del bloc 86, els preguntava si havia de continuar amb el bloc 87 o si plegàvem. I ara em diu que potser val més fer una pausa. És una manera delicada, suposo, de fer-me entendre que no els interessa prou. Perquè no té gaire sentit afegir que «ja ho reprendrem més endavant» quan el diari o, més bé, els fragments seleccionats del diari es publiquen amb més d’un any de retard, o sigui, quan alguns comentaris es refereixen a coses que ja no són actuals i que el lector possiblement ha oblidat o recorda malament.

Una altra notícia de València. En Vicent Franc em diu, també per telèfon, que aquesta tardor es reprendrà la publicació d’«El Conte Setmanal», però ara a compte d’una editorial prou solvent per assegurar-ne la continuació sense problemes. Voldria una narració meva de trenta-quatre pàgines, però no en tinc cap i no és gens probable que tingui ganes d’escriure’n alguna de nova.

Em recorda que en la precedent etapa «El Conte» plegà quan anava a sortir el text que els havia enviat i m’assegura que això no s’ha de repetir; a part, diu, que pagaran immediatament. Li asseguro que d’això no en faig cap problema. Al capdavall, la narració aquella s’incorporà al recull Patologies diversament obscures, o sia que fou perfectament aprofitada. A la fi diu que, excepcionalment, es conformaria amb alguna cosa ja publicada temps enrera, sempre que tingués aquella extensió.

Dia 23

És natural que també als mendicants afecti l’augment del cost de la vida. Anys endarrera hi havia pidolaires d’aquests que circulen en lloc d’asseure’s o d’agenollar-se en una cantonada, que et demanaven deu pessetes, després van pujar-ho a vint-i-cinc i avui ja m’he trobat amb una captaire que en volia trenta…

Sembla que una companyia d’electricitat publica una revista que serveix als seus abonats, i aquest migdia em truca algú que em demana de col·laborar-hi amb un article d’aquests que hom anomena d’opinió. Ja d’entrada m’informa, perquè vegi quin és el nivell, diu, que hi han col·laborat escriptors com en Porcel i la Pàmies.

Té una veu d’executiu, d’aquesta gent que fins i tot quan demanen sembla que et facin un favor, potser perquè hi posen un petit excés d’energia, o qui sap si per la mena de dinamisme que comporta la professió… Li pregunto si la revista és en català o en castellà, puix que el títol, «Hidroelèctrica Informa» no m’ho aclareix i, com ja podia haver suposat, és bilingüe. Li contesto que normalment només escric a l’Avui, que els meus articles sempre són polítics, de caràcter independentista, i que ja pot comprendre que l’independentisme no accepta el bilingüisme; no ha pas d’afavorir-lo, doncs. Ho entén.

Només el funcionari està protegit contra l’atur; és l’únic «ram» que no coneix la crisi. Ben al contrari, cada dia augmenten els llocs de treball. I això explica, en part, les dificultats dels altres «sectors». L’extorsió de l’Estat…

Dia 24

Han operat l’Adelais de varices. Havia d’ingressar a la clínica Quiron a les vuit del matí, però fins a quarts de dotze no hi ha hagut llit. El vestíbul i les sales d’espera plenes de malalts i familiars, els ascensors que no paren, els quiròfans pràcticament col·lapsats… La intervenció, prevista per a les deu, no comença fins prop de la una. És curta, tanmateix. A tres quarts de dues el metge comunica que s’ha acabat amb resultats totalment satisfactoris. Però encara tarden prop d’una hora a tornar-la a l’habitació.

Tots els papers en castellà. També els rètols de la clínica. Només n’he sabut veure un en català.

Cap al vespre, en deixar la clínica, passo pel despatx d’Indestel, on trobo en Pineda, en Ruhí i algú més. Em va molt bé. Així puc explicar-los que, si bé contribueixo a l’empresa, no en vull cap acció. Que ho considerin un donatiu i, si no pot ser, que l’acció corresponent sigui per a algú que no ha pogut participar-hi per falta de mitjans.

¿Què hi fan aquestes dues noies, una d’elles amb mitges verdes i l’altra amb mitges vermelles, en un camí veïnal allunyat de qualsevol poble, ran d’un bosc pel qual desapareixen? ¿I aquest motorista que s’ha aturat a fumar una cigarreta a l’ombra d’un arbre? ¿I aquests homes armats que davallen de la carena?

Les imatges hi són, ben precises, però el pensament s’ha bloquejat.

Dia 25

Sembla que en aquella hora, entre el moment en què el metge declarà que la intervenció havia anat bé i el moment en què van tornar-la a l’habitació, l’Adelais va estar en perill. Aquest matí, quan feia poc que l’havia deixada per anar-me’n a dinar, l’anestesista li ha dit que, ja fora del quiròfan, els va donar un espant: començà a inflar-se i tot el cos se li omplí de taques. Una reacció al·lèrgica al producte anestèsic. Va caldre donar-li una injecció de silicona. I tan eixerida que se la veia! Perquè hom es fiï de les operacions poc importants…

Llegeixo que el Partit Andalusista de Catalunya va anunciar que Carlos Obregón, el seu secretari general, no anirà a les llistes electorals i que, d’altra banda, s’excusa per les ofenses a Catalunya que hi pugui haver en el seu manifest. Diu que aquestes són les condicions que van posar-los els segrestadors per deixar l’home en llibertat. Continuo veient-ho molt fosc, convençut que, d’una manera o altra, es tracta d’una maniobra. En declaracions, la dona de l’Obregón va insistint que darrerament se’l veia molt preocupat. ¿És, tot plegat, una operació «electoralista» del pintoresc senyor?

L’Hortalà ha declarat que «la presència del monarca, per respecte a la seva persona, pot limitar i privar el llenguatge reivindicatiu i fer que el to i el caràcter del discurs dels actes del Mil·lenari no siguin independentistes com nosaltres volem». Però, què deu entendre el secretari general de l’ERC per discurs independentista si comença amb unes paraules que no en son gens? No es tracta pas d’insultar Juan Carlos! El rei és «la corona», aquella institució que assegura la unidad española i que, per tant, no ens pot merèixer cap respecte. ¿És que l’Hortalà opina que hem de reivindicar els nostres drets d’amagat o, pel cap baix, fora de l’abast de les orelles reials?

Un altre d’aquests independentistes de la desnortada ERC, l’Heribert Barrera, ha renunciat a formar part de la comissió encarregada de la celebració d’aquest Mil·lenari perquè el rei hi tindrà massa protagonisme, però en canvi no li faria res que en fos el president honorari ja que, diu, «és normal pel fet de ser el cap de l’Estat». ¿És que es tracta, potser, d’unes festes «estatals», com les del cinquè centenari del descubrimiento? Al pas que anem, una commemoració com la que es prepara també l’hauria aprovada el difunt dictador.

I sort, encara, que aquesta gent són republicans!

Dia 26

Sembla que els Joglars n’han tornat a fer de les seves, ara en un programa televisiu. Diuen que en Pujol, el Barça i la Moreneta han rebut de valent. Indignació al bisbat, amenaces del «més que un club», les línies telefòniques de la tele col·lapsades per les protestes i per les aprovacions… Curiosament, ningú no s’ho ha pres amb més esperit mediterrani que el president de la Generalitat. En una roda de premsa, no pas convocada per a aquest assumpte, va haver de fer repetir una pregunta a un periodista i s’excusà: «És que sóc una mica sord». I el periodista: «No, és que jo parlo baix». I digué en Pujol: «Més versallescos no ho podem ser; això no passa al programa de Gurruchaga».

No puc comentar el to del programa, puix que no el vaig veure, però que en Boadella s’ocupi d’aquests tòpics em fa creure en una davallada de la seva imaginació. I a hores d’ara ja no em sembla gens provocatiu engegar sarcasmes contra el president de la Generalitat, el Barça o la Verge de Montserrat. Hi ha «enfants terribles» que acaben essent uns «pobres nois». És que tot té el seu temps i fora d’aquest temps es podreix.

B., que ha plagiat A., és plagiat per C., el qual és objecte de plagi per part de D., etc. En arribar a T., que ha plagiat S., el seu pensament ja no té res a veure amb el d’A.

Va casar-se als vint-i-tres anys i als quaranta ja havia enviudat per tercera vegada. Va tenir llavors uns quants amants i, cap als cinquanta, es casà de nou. «Mentre aquest cop tinguis més sort i et visqui…», va desitjar-li una amiga que després ho ha contat. «Bé cal confiar-hi», digué ella. «Ara ja estic molt més calmada…».

No sé si d’una dona que s’ha quedat prenyada es pot dir que fa una excepció a la regla…

Dia 27

L’Escola Fortià Solà, de Torelló, inicia un llibre de «firmes» i un mestre i una mestra del grup em demanen que hi posi la primera. Els escric aquest «pensament»:

«Una tragèdia política: que de la força de la raó que ens permet d’obtenir el poder en fem la raó de la força que ens permetrà de conservar-lo».

Reaparició de Carlos Obregón. Diu que els segrestadors el van fer caminar una hora camps a través i a la fi el van deixar davant l’antiga caserna de Lepanto, on va agafar un taxi fins a la comissaria de la Universitat. Segons ell, l’han tingut nou dies a règim d’aigua i sucre, i els nois duien un passamuntanyes amb la senyera i els pocs mots que li adreçaren foren en català. Tanmateix, el comunicat verbal d’aquests segrestadors a la premsa sembla que fou en castellà… Al Clínic, on el va dur la policia, el van trobar en perfectes condicions de salut, o sia que la dieta li provà. Confesso que estic encuriosit per veure com acaba aquest embolic.

Cada dia dedica una hora a la meditació transcendental, i de moment parla de la seva experiència amb aquests mots: «No me n’acabo de sortir, potser perquè hi acabo d’entrar». Per la meva banda, penso que ha fet uns progressos sorprenents. Ja només li falta adonar-se que tots ens trobem en el mateix cas.

Quan la mare superiora digué que les regles havien d’ésser observades amb tota puntualitat, la novícia deixà el convent perquè les tenia molt irregulars…

Dia 28

Serà una llàstima que no em consultin, perquè des d’ara ja veig la cerimònia emocionant que podria inaugurar ben dignament les festes de la celebració del Mil·lenari. L’acte tindria lloc a la Monumental, desglossat en els següents actes subordinats:

Entrada solemne dels cent assessors del comitè organitzador que, presidits per Baltasar Porcel, avancen cap al monarca amb carotes que els disfressen de braus.

L’Honorable Conseller de Cultura fa lliurament al rei d’un pergamí procedent d’ovella verge en el qual es reconeixen els seus drets a la corona catalana com a descendent directe que és, per línia paterna, del guarda de corps Puig Moltó. (Al marge, amb tinta invisible, hi ha la genealogia completa de l’Oficial i, en lletra més menuda, doblement il·legible, una relació aproximada i incompleta dels seus contactes privats amb la Isabel).

Llagrimeig de Don Juan, vestit de comte de Barcelona, i efusiva abraçada entre els dos navegants, pare i fill.

Discurs indiscretament erudit del degà dels historiadors, Coll i Alentorn.

Sermó del bisbe Jubany en defensa de l’adulteri, en llatí.

Contesta trilingüe del rei, que parla de la república coronada o de la monarquia republicana a la llum de les darreres tesis socialistes.

Aplaudiments multitudinaris dirigits per l’Obiols.

Reconciliació a tres bandes entre el Molt Honorable President de la Generalitat, el ninotaire caní Mariscal i el joglar Boadella, caracteritzat de comte Borrell II.

Ovació incommensurable orquestrada pel Comitè Olímpic.

Ballada de sardanes en tres rodones de nois i noies de reconeguda orfandat, dotats pel ministeri d’Hisenda. Simultàniament, venda de flors dels establiments de la Primera Dama.

Execució simbòlica o real (les circumstàncies ho decidiran) d’independentistes sense carnet de cap partit parlamentari.

Traca mediterrània.

Gran pixada fraternal als «mingitoris» de la plaça, expressament ampliats.

Dia 29

Anit, aquest somni: la meva dona enfila el cotxe cap a la pujada que mena a l’Aranyó. En arribar sota el poble, on abans hi havia el cementiri i encara avui hi ha l’església, ens trobem amb un gran embús, però així i tot pot enfilar-se cap al camí que, envoltant-lo, desemboca a l’era del castell. Ens veiem obligats a desviar-nos cap a la cuneta per un altre vehicle que ens barra el pas; en surt l’Albert Manent, el qual ens diu que acaba d’arribar en Pujol. Ens cal esperar, doncs. Se’ns atansa algú altre, d’un altre cotxe; és un xicot jove que m’identifica i s’admira de la meva presència, però no explica el motiu d’aquesta estranyesa tan singular, puix que al capdavall es tracta del meu poble. Al cap d’una estona, nosaltres sempre a la cuneta, comencen a pujar cotxes, dos, tres, quatre, seguits per un altre, totalment negre i amb els cristalls enfosquits perquè no es puguin veure els seus ocupants, en el qual suposem que viatja el president de la Generalitat. Quan el seguici ja ha passat, engega el cotxe d’en Manent, aturat a l’altra banda del camí, i, darrera seu, pugem fins a l’era, on tenim la sorpresa de veure que entre el clos i el camí de Muller, on abans es dreçaven els pallers, s’alça una mena d’oasi amb tot d’arbres verdíssims i d’allò més corpulents, com si hi fossin des de segles enrera. Bo i que els camps a l’entorn continuïn pelats, aquella breu clapa transforma el paisatge. La meva dona aparca a l’altra banda, mentre ens preguntem què se’n deu haver fet, de tots els altres cotxes. No se’n veu cap, i resulta difícil d’admetre que, tants, hagin pogut penetrar fins a la placeta de davant del castell, massa petita per encabir-los. A la façana del darrera de can Sala hi ha una llarga balconada, abans inexistent, on es veuen dues noies, vull suposar que la Roseta i la Teresina, vestides amb una mena de quimonos clars i, darrera d’elles, hi ha més gent…

Em desperto en baixar del cotxe, disposat a esbrinar el motiu de la visita presidencial. Em cal suposar, dic més tard a la meva dona, quan li explico aquest somni, que anaven a col·locar una placa al castell, probablement per recordar que hi vaig néixer… És normal, doncs, que aquell noi s’estranyés de la meva presència a l’indret, si jo ja era mort. I, ara que hi penso bé, també l’Albert Manent feia mala cara, en adreçar-se’m…