NOVEMBRE

Dia 1

Molta gent s’estimen més no pensar; la prova és com es retreuen davant del pensament dels altres que podria estimular-los. Sembla que els faci por posar les neurones en moviment. Si ho feien, podrien tenir sorpreses desagradables, atesa la seva manera d’allò que en diuen pensar i que, de fet, és creure, aquell estat, més que activitat, que no genera res.

A propòsit del cínic pari de Pascal. El fet de creure o de no creure en déu no ens pot ni donar ni prendre la vida eterna. Hi és o no hi és, aquesta vida, amb indiferència del nostre creure. I, si es tracta de salvar-nos i déu fos com se’ns diu que és, ¿com podria preferir l’oportunista a l’incrèdul? En aquest hi pot haver error de bona fe, en l’altre hi ha la mala fe de l’astúcia. Voler fer-se el llest i, sobretot, voler ser més llest que déu, ¿hauria de ser pecat, oi?

Hi ha un espai literari? Bé hi deu ser si a alguns no els hi deixen entrar i a d’altres els expulsen.

Dia 2

Al cap de mesos de tenir-lo segrestat, l’ETA ha restituït a la família l’empresari Emiliano Revilla. La policia està disgustada amb l’actitud de l’home, que no condemna pas els seus segrestadors, i diuen que pateix de la síndrome d’Estocolm. Síndrome és una paraula que pertany a la patologia i tothom que ofereixi síndromes és, doncs, un malalt. Hom considera, per tant, que hi ha malaltia en el fet de deixar-se convèncer, però només, naturalment, per segons qui, o segons quines idees. Cal deduir que n’hi ha unes de normals i unes altres de vicioses. Però, ¿qui fa la distinció quan tothom es considera normal? No és pas com en la malaltia física, reconeguda i confessada en primer lloc per la persona que s’adona d’un desequilibri que el perjudica i cerca ajuda.

Que algú es mostri comprensiu i àdhuc s’identifiqui de vegades amb aquells que l’han privat de llibertat, que amenacen la seva vida i no pensen gens ni mica com ell, ens hauria de fer veure un cop més el valor de l’ambient en què vivim i com en tot, compreses les idees, cal immergir-s’hi per apreciar-les, per entendre-les. El senyor Revilla, com d’altres abans, ha tingut ocasió de conèixer en profunditat allò que potser sabia superficialment, i ¿per què no l’han d’haver impressionat unes raons que potser mai no se li havien acudit i la reflexió que ha tingut temps de madurar? Moltes de les nostres conviccions procedeixen d’un a priori que ens tanca, ens encega, i no res més reconeixen la gent que, capturats, són incapaços, un cop lliures, de condemnar, no pas l’acció dels seus raptors, sinó allò que l’ha motivada.

Dia 3

Fa molts anys, però N. diu que mai no ha oblidat aquella «aventura» de la seva joventut. Es van enquibir en dos cotxes per anar-se’n a la festa major d’un poble veí, a pocs quilòmetres de distància. Les noies es van asseure als genolls dels nois i, aprofitant la fosca i l’amuntegament, N. introduí una mà sota les faldilles de la L, l’amiga de la D. que passava uns quants dies amb ella i se n’aniria l’endemà, va tocar-li les cuixes, les hi acaricià fins a la forca, va provar d’esmunyir un dit per la vora de les calces i en no aconseguir-ho, perquè els carnals quedaven massa cenyits en aquella posició, va passar-se tota l’estona fregant-li el tall per damunt la roba, prou lleugera. La forastera no va dir res.

A l’envelat, un moment que es van quedar sols, ell li demanà la seva adreça, a Barcelona, però la noia va contestar-li:

—Em caso aquesta primavera.

—I mentrestant? —insistí el noi.

—Mentrestant, hi ha el viatge de tornada —va riure ella. Una hora després, amuntegats de nou al cotxe, va descobrir que la noia s’havia tret les calces.

Conec gent que només llegeixen assaigs, estudis, etc., o sia, allò que consideren literatura seriosa. No sembla que els passi pel cap que la cultura és creació i que ells hi accedeixen únicament a través del comentari, de la impressió que n’ha tret el crític, l’estudiós, és a dir, que no en tenen cap coneixement directe, que ignoren allò que els interessa per persona interposada.

Dia 4

Donart 88, a la capella de l’antic Hospital de la Santa Creu. Hi exposen una trentena llarga de dones. La mostra és molt irregular, sense cap exigència, amb abundància d’obres perfectament mediocres, però unes quantes teles compensen de la visita. És interessant de constatar que gairebé totes expressen la sexualitat a través de la figura femenina, rarament a través de l’home que, en canvi, expressa la seva acudint a la dona. Se saben el centre del món eròtic, i sovint ho manifesten amb passió, quasi amb violència.

És una llàstima que no hagin fet un catàleg il·lustrat. Una de les organitzadores em diu que no tenien diners, però es mostra ben disposada a facilitar-me les adreces, els números telefònics, de les pintores que m’interessin.

Guinovart, l’únic baró present, hi exposa un Eva = Ave i un Adan = Nada. Em sembla prou apropiat.

Un món curiós i pintoresc. A Londres, un bisbe anglicà va prohibir a una dona capellà, nord-americana, de dir missa a l’interior d’un temple. La capellana, Suzanne Fageol, no sembla que s’hi amoïnés: la va dir a la intempèrie, davant les portes de l’església. Per què, tot això? Perquè a Anglaterra no es poden ordenar les dones, mentre que als Estats Units i al Canadà aquesta ordenació és tolerada? Més interessant que la infiltració de les dones a l’església, sigui catòlica, sigui anglicana, em semblaria la instauració d’una església, diguem-ne, paral·lela, amb un clergat totalment femení. Al capdavall sempre es podria argüir que a Jesús el van condemnar els homes, no pas les dones. ¿No cancel·lava aquesta falta la del pecat original?

Dia 5

Algun dia potser es descobrirà alguna mena d’estímul que fecundarà l’òvul. Llavors els homes seran biològicament innecessaris i, per tant, desapareixeran. La femella podria ser el futur de la humanitat si ja no calia impregnar-la des de fora, si un agent o un moviment del propi organisme li permetia de reproduir-se i, en un sentit ja no gens de figurat, ser ella mateixa en cada vida. Però bé hauria d’evolucionar per destruir l’ésser sexual que hi ha en cada animal superior, i això sembla contrari a la dialèctica que facilita a la naturalesa de desenvolupar-se. ¿Arribaria al seu terme la mena de procés a què estem acostumats i s’inauguraria una altra etapa de les lleis naturals? Tot és possible. Al capdavall ja hi va haver una mutació que bé les alterava quan aquesta naturalesa ensopegà amb l’home que, molt mesuradament encara, hi intervenia, les intervenia.

El mascle, aquest fòssil…

Plovisqueja tan mansament com ensopir-se, però un desguàs de la casa, trencat, cataracta des de fa dies sense que l’amo de la finca, partidari de dir-se la propiedad en els seus escrits, hi posi remei. Potser té la intenció de venir a dutxar-s’hi.

Dia 6

Una de les solucions als problemes que se’ns plantegen és aquesta: descompondre’ls (¿o potser en aquest cas caldria dir descomposar-los?) en parts i confiar cadascuna d’elles a un comitè de gent més o menys experta que aconseguiran fer del tros que els toca un problema gairebé independent, si no independent del tot, que exigirà al seu torn el nomenament d’altres experts que n’estudiaran els diferents fragments… El joc podria semblar que s’encamina a combatre la desocupació, però normalment es dóna la circumstància que tots aquests experts ja en tenen una o altra, si no unes quantes. A qui s’ocupa de veres, sense remunerar-li les molèsties, és al ciutadà a benefici del qual es juga.

Hi ha una diarrea política, la més fètida de totes. Contribueix a la pol·lució del cervell.

Em sembla que era Locke qui deia que no podem conèixer res si no és a través dels sentits. Són uns mitjancers que hauríem de respectar. En lloc d’això, sembla que cada dia hi hagi més interès a ofendre’ls. Nas, orella, ulls i paladar aviat ja no sabran cap on girar-se sense ser agredits, sense veure’s obligats a comunicar-nos un missatge desagradable. No en tenen la culpa, però la paguen.

Queda, potser, el tacte…

Dia 7

Una hora i mitja ben llarga amb en Toni Vidal, el fotògraf. La Diagonal, l’avinguda de Pau Casals, el Turó Park, on un jardiner ens pregunta si tenim permís. Ens diu que en cal, amb trípode. Potser un dia en necessitarem per a mirar amb ulleres els espais públics… És singular aquesta mania de controlar allò que no fa mal, que no perjudica.

Una colla de fotografies de les mans: agafades als barrots de les reixes dels jardins, encastades al tronc d’un arbre, repenjades en un fanal. En Toni Vidal es proposa fer una cinquantena de «personatges» en quatre imatges: un primer pla de la cara, un altre de les mans, una fotografia d’ambient i una quarta no tan programada. Que sigui interessant depèn d’ell, ben cert, però també de la persona. Em diu que no és cap treball que li hagi encarregat ningú, sinó una iniciativa personal a la qual dedica una part del seu temps lliure.

És empipador que el temps no ens hagi acompanyat. El dia és núvol, humit, de lluny en lluny amb un pàl·lid raig de sol descoratjat que no aconsegueix d’imposar-se.

«Abans d’anar-se’n em posseí una darrera vegada, al lavabo. La Gretel, una de les dues alemanyes del departament del costat, era a la terrasseta i, repenjada de cul a l’angle de la barana, es llimava les ungles. Només duia les calces del biquini i, amb el gest de les mans, els pits li oscil·laven amb indolència.

»Encara hi era quan vaig sortir a buscar el banyador que s’eixugava. Em va clavar els ulls al baix ventre quan la camisa, que duia descordada, s’obrí en estirar-me, i després em va somriure, desvergonyida, intencionada. Potser ens havia vist per la finestra. Però tampoc ella no era gaire discreta, amb la seva amiga. Vaig fer-li un gest d’adéu mentre me’n tornava dintre, a vestir-me.

»Al cap de vint minuts ja baixava amb la bossa de viatge i les claus a l’altra mà. Al bar, on vaig tornar-les, la mestressa, que també ho era dels departaments i de la botiga de queviures, em serví un cafè de comiat, “obsequi de la casa”, digué, mentre esperava l’òmnibus.

»—Fins l’any vinent? —em preguntà.

»—Qui sap! —vaig mentir-li.

»El cotxe venia quasi ple i em va caldre seure darrera de tot, amb unes noies angleses, molt jovenetes, que no paraven de xiuxiuejar, rialleres. Fosquejava, i ja era ben bé de nit quan, al cap de tres quarts d’hora, entrava a l’habitació del motel. En Gonçal, que ja hi era, m’interrogà amb els ulls mentre s’atansava a abraçar-me, i jo vaig dir-li:

»—Sí. Seria un miracle que no tornés prenyada».

És el pròleg d’una narració que va quedar interrompuda abans d’arribar a la vintena pàgina. El retrobo, junt amb el primer capítol quasi complet, sota un munt d’articles que, en manejar una carpeta, m’han caigut a terra i he hagut de reordenar. La novel·la, abandonada fa molt de temps, no és fàcil que mai le reprengui i, per si em decideixo a esquinçar-la, he copiat ara aquesta introducció a una història que encara recordo prou bé i que conta, en primera persona, la protagonista. És la d’una noia que, als divuit anys, s’enamora d’un xicot de trenta-dos que havia conegut de nena quan ell, adolescent, era dispeser a casa seva. S’hi casa. Més endavant descobreix que el seu marit no pot tenir fills a conseqüència d’una malaltia juvenil que el deixà estèril, i és quan ell la convenç que es faci impregnar per un altre home, puix que si vol conservaria, no té dret, creu, a refusar-li l’experiència, que ella desitja, de la maternitat. I és més endavant encara, en morir la seva mare, quan la noia s’assabenta que la dona fou la primera amant del seu espòs i que les relacions foren tumultuosament represes a la tornada de l’exiliat, però ara ja molt breument. La mare hi renuncià a favor de la seva filla i del mateix noi, que també se n’havia enamorat.

Havia de ser, doncs, la novel·la de la comprensió. Perfectament immoral.

Dia 8

Matí de pluja intermitent. Com de costum, aprofito una petita aclarida per sortir a estirar les cames i comprar els diaris. M’he de refugiar unes quantes vegades sota els ràfecs de les cases, a l’entrada de les botigues. Com tantes vegades, vaig sense paraigua, ben disposat, si cal, a remullar-me una mica tot i que no em convé.

A casa, truco a l’editorial Laia. M’han enviat un taló per l’import de 110.000 pessetes, «acompte dels drets d’autor», diu la carta de dues ratlles, però no l’acompanya, ni l’ha precedida, cap liquidació. Els recordo que així estem des de l’any vuitanta-tres, ja que la darrera que em van enviar, l’any passat, no em semblà correcta, vaig retornar-la i em van dir que ho comprovarien. I ara sembla que això els ve de nou!

També tinc notícies de les Edicions 62. En preparar el nou volum de «Novel·les curtes» s’han trobat amb el Mecanoscrit. Com que la publicació és per ordre cronològic, caldria incloure-hi aquesta narració, però d’altra banda consideren que, atesa la circulació que ha tingut l’obra, potser seria més prudent abstenir-se’n i explicar, en una nota, el perquè d’aquesta decisió. Entenc les seves raons, però els dic que la nota em sembla sobrera. Seria més senzill, al meu entendre, no dir res i considerar, doncs, implícitament que l’obra forma part de les novel·les llargues. Al capdavall, el Mecanoscrit té més de cent setanta pàgines i qui s’ha d’atrevir a discutir si és llarga o és curta?

Darrera trucada substancial: un noi que em parla d’un llibre en preparació, sobre la història i els costums de les contrades segarrenques, en el qual voldria que col·laborés d’una manera o altra. Quedem que ens veurem demà per parlar-ne amb més detall, més concretament.

Dia 9

Rambla de Catalunya avall em precedeixen dues noies jovenetes i força minifaldilleres que alegren el paisatge plujós, i heus ací que l’individu en el qual no m’havia fixat i que avança si fa no fa a la meva altura, se m’adreça amb aquest comentari:

—Es el colmo! Cualquier dia van a enseñamos el coño…

—Qué més voldríeu! —se m’acut de contestar-li.

—Cómo dice?

Però ja no espera la traducció. En canvi, remuga. ¿Contra el català que no entén? Contra les noies que no perd de vista?

Visita d’en Josep Mora, el noi que em trucava ahir. El llibre a què es referí se centra en els Plans del Sió, entre els pobles del qual cal comptar l’Aranyó. Em mostra un índex del treball: història, art, agricultura, costums, etc. És molt extens i caldrà que hi intervingui una colla de gent. No s’obliden dels adagis, de les oracions remeieres, de les llegendes, com la dels pallers de pedra, dels estris rurals, dels castells sembrats per la comarca… Sembla que compten amb subvencions, i això fa plausible el projecte. Es preveia un article introductori per part meva, però li dic que més valdria confiar-lo a algú que no hagi perdut un contacte continuat i estret amb aquells terrenys. Quedem que, per poc que pugui, una cosa o altra els donaré, i al cap d’una estona, quan ja és fora, se m’acut que podria fer una descripció de l’interior del castell on vaig néixer. Ja ho veurem.

Dia 10

Petit diàleg a les parades de llibres de darrera la Universitat. Mentre fullejo un volum, se m’atansa un xicot que em diu:

—No em perdo cap de les vostres «Cròniques d’una ocupació». Són molt bones.

—Faig el que puc. Més m’estimaria no haver-les d’escriure.

—Doncs em sembla que, tal com van les coses, caldrà que ho aneu fent durant molt de temps.

—Tinc la mateixa impressió.

—Continuaré llegint-vos —em promet, i encaixem.

El malestar de la cultura. Sempre n’hi ha hagut i cal suposar que sempre n’hi haurà. Potser la cultura és precisament això: un malestar. A cops, però, és un senyal de creixença, de renovació. Altres vegades, en canvi, és una indicació de senectut. Ens devem trobar en un d’aquests períodes, quan en lloc de crear, remenem, quan només els aspectes menors de la cultura semblen vius i les grans arts xipollegen en els bassals que deixaren els diluvis del passat.

Dia 11

Fullejo el volum onze i darrer de la Història de la Literatura Catalana, de Riquer-Comas-Molas, comprat fa uns quants dies de segona mà, però impecable, tot i que acaba de sortir, i hi llegeixo la part que em toca. Entre la narrativa i el teatre hi tinc vint pàgines. Hi ha tres fotografies meves, una de l’Aranyó, tres de cobertes de llibres i una altra d’una escena d’Homes i No. Sembla que n’hauria d’estar content. Doncs, no. És d’una gran insuficiència l’estudi sobre la meva novel·lística i, més que examinat, m’hi sento esclafat. No és un article imparcial, fet amb interès per l’obra que considera, i això es veu en el tracte banalitzador que dóna a algunes de les novel·les més significatives, o potser caldria dir la falta de tracte, perquè d’alguns títols sembla que en fugi, potser per por d’escaldar-se. No profunditza gens ni mica, i no pot ser per falta d’espai en una història tan extensa. Se li escapa, per exemple, el trasllat que fa un llibre com Espais de fecunditat irregular/s, li mereixen un ull distret les obres «religioses», els Anònims no són objecte de cap escorcoll literari, els Apòcrifs passen sense pena ni glòria, etc. No estic content, he dit, però em cal afegir que no estic desil·lusionat. En primer lloc per aquelles consideracions d’equivocació que d’altres cops m’he fet i, en segon lloc, perquè no podia pas esperar res més després d’haver llegit el text que temps enrera em confià en Castellanos, el qual, tanmateix, ha recollit, molt tímidament, algunes de les suggerències que li feia. D’altra banda, suposo que he de considerar normal que una història literària afavoreixi els autors més grats a l’historiador o historiadors mentre negligeix tant com pot els qui per un motiu o altre no li plauen.

Dia 12

Es deia abans, i ho llegeixo ara, que una cotilla vella o sargida podia ser una gran protectora de la virtut femenina. Potser no s’ha dit, en canvi, que amb la mateixa eficàcia poden protegir-la els calçotets apedaçats i la samarreta foradada de l’home. Sé que així succeí una vegada… i que ella mai no s’explicà com, de cop i volta, el noi renunciava a obtenir uns favors que tan ben disposada estava a concedir-li. No cal dir que se’ls va perdre per sempre.

Em sembla que res no compromet tant l’èxit d’una empresa com l’excés de personal amb capacitat dirigent. Probablement això explica el fracàs de tantes accions en el camp de la cosa pública, de cara al qual potser caldria establir el principi del «com més siguem, més riurem».

Dia 13

En el curs d’una conversa amb l’Albert Ruhí dic incidentalment, que més d’un cop he tingut la intenció de fixar per escrit, ordenadament i per complet, allò que en podríem dir el meu projecte d’una societat nova, en restabliment de la qual intervindria la Catalunya independent que desitjo. I heus ací que mentre parlem hi deu anar pensant, perquè a la fi em pregunta si no seria interessant de fer aquesta feina per l’Indestel; seria com el seu programa.

En parlem una mica. Fóra el cas, aleshores, de treballar en equip i d’elaborar una doctrina que jo podria anar exposant en una sèrie d’articles. Creu que un document d’aquesta mena podria fer el seu impacte, i convinc que es tracta d’una cosa llaminera, atractiva, però tracto de fer-li veure, també, que les empreses d’aquesta mena corresponen a gent més jove. No rebutjo, però, la idea, i quedem que en parlarà als seus companys.

Tanmateix, se m’acut una objecció seriosa. Indestel és una societat, a hores d’ara, amb una colla de «socis», i qualsevol document com l’esmentat ha de parlar per tots, en nom de tots, no tan sols d’una minoria. ¿Aconseguiria el meu «pensament» aquest consens indispensable? En dubto força. No n’hi ha prou amb que tots estiguin d’acord amb la necessitat d’aconseguir la independència del nostre país. Cal molt més, i tinc la impressió, no sé si m’equivoco, que a la societat hi ha gent que cauen en la categoria dels benpensants i que poc poden combregar amb les meves idees socials, religioses, etc. I no em veig pas, d’altra banda, contribuint a la redacció d’una doctrina que no correspongui a les meves intencions o, pitjor encara, que les contradigui. Em sembla difícil, molt difícil, que l’assumpte prosperi.

No puc resistir de passar al català aquest epigrama que Voltaire dedicava a un jesuïta especialment enemic de la gent de l’Enciclopèdia:

Versió afectuosament dedicada a tants i quants que no paren de segregar verí cada cop que parlen de Catalunya.

Em diu:

—Tot ens va cada dia més bé.

—Ets un optimista.

—No, home. És que tot els va cada dia més malament.

Dia 14

El país en va ple: quin dia se celebrarà la festa de la Immaculada Concepció? És el dia vuit del mes vinent, el govern l’havia traslladada al dia cinc per una qüestió de ponts, puix que el dia quatre és diumenge i el dia sis, la festa «nacional» de la Constitució, les autoritats religioses no s’avenen que l’afer sigui tractat amb tanta lleugeresa, protesten, pressionen, i el govern, obedient, la retrasllada, la gent es mostra disconforme, la Generalitat catalana amenaça amb tornar-la on s’havia convingut que havia de ser enguany, els diaris no paren de discutir la jugada, alguns bisbes callen, però d’altres els diuen que fan campanya contra l’església…

El problema és greu de debò si recordem que l’Estat és aconfessional, que el govern és socialista i que tres quartes parts de la població no practiquen.

Cada època troba el seu llenguatge per dir quasi el mateix. Ja és molt.

Dia 15

Feia temps que no havia llegit una història tan novel·lesca i tan divertida. La conta Louis Gastine en el seu llibre Les nuits galantes de Louis XV, i deu ser prou coneguda a la gent familiaritzada amb aquella època. Madame de Pompadour se sentia més o menys amenaçada per dues dames de la cort, la comtessa de Forcalquier i la princesa de Robecq, que perseguien descaradament el rei. El comte d’Arcize, bon amic de la favorita, s’encarregà de foragitar-les. Com si fos en nom del monarca va fer-les citar separadament i elles, que van caure a la trampa, es van despertar en un indret desconegut en passar-los els efectes de la droga que se’ls havia servit en alguna menja o beguda. Totes dues eren en un gran llit, nues i a les fosques. Palpant, van descobrir que també hi havia un home, tan despullat com elles. Van saltar a terra per fugir, però l’habitació era tancada i no podien escapar-se. Com que feia un fred que pelava, l’home, que també s’havia llevat per explorar la cambra o calabós, va dir que se’n tornava al llit; elles que fessin el que volguessin. S’hi van ficar també quan ja no podien resistir més la gelor, el desconegut els proposà de moure’s tots plegats una mica per tal de reaccionar, i tan bé ho van fer que al cap de poca estona ja copulaven.

Més tard es va obrir una finestreta a tocar del sostre, es van poder veure les cares i constatar que la porta ara era oberta. Donava a una altra habitació on els esperaven tot de menges i els vestits que abans duien. Però continuaven presoners, sense veure ningú, i la situació es prolongà quatre o cinc dies, els quals els van entretenir amb els inevitables jocs eròtics. Després elles, de nou drogades, es van trobar a la porta d’una família camperola que les recollí i avisà un cotxe perquè poguessin tornar a París. La seva absència, que havia estat remarcada i desfavorablement comentada, causà el disgust del rei, i la princesa i la comtessa van acabar per refugiar-se a les propietats que cadascuna d’elles tenia.

Al cap de vint anys, un sacerdot vell que obeïa ordres de l’arquebisbe de París va presentar-se al castell del comte d’Arcize, que no s’havia casat i feia vida rural, amb dues noies que acabava de treure dels convents on s’educaven. No sabia qui eren, no podia donar cap explicació; tenia ordres de deixar-les i prou. El comte va escriure al superior eclesiàstic del capellà i al cap de poc rebia una carta sense firmar. La seva autora li comunicava que aquella convivència forçada d’antany havia tingut conseqüències, que totes dues dones havien parit una filla, que una de les mares ja era morta i que l’altra, ella, complia amb allò que havien convingut amb la difunta: cedir les noies, que es creien òrfenes, al seu pare. El comte va acceptar el «present» i aviat esbrinava quina de les dues dones era la que encara vivia.

Dia 16

No paro de veure pel·lícules, a la Filmoteca, als locals d’estrena…, i ara només falta la televisió! Avui, al Fantasio, Un mundo aparte, de Chris Menges, la història, a Sudàfrica, d’un matrimoni o, més particularment, de la dona i dels fills, perseguits perquè fan costat als negres. La realització em sembla banal i el director no acaba de decidir-se entre contar-nos aquests episodis «a través dels ulls» de la noia gran, una adolescent, i la narració de l’autor que es posa on li convé. Però aquest tema sempre fa impacte i, personalment, aquesta història em deixa d’allò més abatut. I, un cop més, em costa d’entendre uns servidors de l’ordre, a qui l’ordre blanc, no cal dir-ho, quan s’avenen a convertir-se en uns professionals de l’odi…

I a la nit, a casa, Les dents del diable, de Nicholas Ray, una història d’esquimals que entren en contacte i, doncs, en conflicte, amb la «civilització» que obeeix unes lleis diferents. Animes càndides, ells, però ben defectuoses, com mostren alguns dels seus costums. Si és amable oferir la muller al visitant (oferirien també l’home si les visites fossin femenines?), és d’una crueltat escruixidora abandonar els vells perquè se’ls mengi l’ós que després, caçat, alimentarà l’altra generació. En definitiva resulta més «humà» el policia que falta a la seva llei per agraïment… Des del punt de vista formal, la pel·lícula és impecable.

He dit televisió. I és que la petita pantalla s’ha introduït a casa més o menys subreptíciament. Un aparell en blanc i negre que tenia l’Adelais va passar a mans d’una amiga seva quan ella n’adquirí un en color, i ara, quan la noia, a la qual n’han regalat un de més modern, li tornà el vell, ens el porta al pis, d’on se suposa que acabarà fent cap a Tàrrega. Però mentrestant…

Probablement s’hi quedarà.

Volia comprar La història del temps, de Hawking, però sembla que l’edició catalana l’han exhaurida en un parell de setmanes. En canvi, encara queden exemplars de la castellana. Costa una mica d’entendre, com no sigui que fos molt desproporcionada la tirada en l’un i en l’altre idioma, cosa que no crec. Tampoc no puc creure que a nosaltres ens interessa més que no pas ells la ciència. Queda clar, en canvi, que el català que llegeix sol fer-ho en la seva llengua. Llàstima que no sempre es decideixi a parlar-hi quan el seu interlocutor és castellà, viu aquí i l’entén.

Dia 17

Escolto una taula rodona sobre el «terrorisme», a la qual assisteix el ministre espanyol de l’Interior, José Luis Corcuera. Fuig d’estudi sempre que algú altre, sobretot el director del Diario 16, amb el qual es posa una mica violent, li parla del GAL. Remarco que cap dels reunits no es planteja de debò el problema en no fer, ni una sola vegada, al·lusió als motius que desencadenen la lluita armada d’organitzacions com l’ETA. Tots parlen molt per dir molt poc, per repetir-se. El més interessant de tot, perquè revela la mentalitat de Corcuera, és la seva resposta a algú que des de fora, per telèfon, li pregunta com pot ser que la policia encara conservi tants professionals que havien format part de la brigada político-social del règim franquista, o sia, que es dedicaven a la persecució política, no pas a lluitar simplement contra la delinqüència. Contesta que per exemple els «lampistes», que feien el seu ofici durant la dictadura, encara el practiquen, sense que ningú se n’estranyi o protesti. Per què, doncs, s’ha de fer una excepció amb els policies? Si tota la gent del govern raonen amb aquesta «lògica», no cal pas sorprendre’s que sigui molt difícil el diàleg.

Dia 18

Los modemos, d’Alan Rudolph. Curiosa cinta en la qual s’han desaprofitat els anys vint sense que per això deixi d’interessar. No hi acaba de ser present tota aquella inquietud intel·lectual, artística i literària que es vivia a París, hi falta gent i els qui hi són no em sembla que hagin estat prou ben captats, com és el cas de la Gertrude Stein, la qual s’aprofita poc, poquíssim. Tot gira entorn de la «falsificació» artística, com hi girava en una pel·lícula força més aconseguida, Fake, de l’Orson Welles. I escric «falsificació» entre cometes perquè en art només es falsifica la firma. La manera s’adopta i a aquell que és capaç de fer-ho tan bé que a cops ni els experts no saben distingir, li hem de donar el nom d’artista, i d’artista excel·lent si sap «falsificar» més d’un pintor. L’obra de Rudolph no es mostra gaire pròdiga d’ambients, però ens presenta convincentment els que aprofita. Hi trobo a faltar, entre altres coses, les referències al, diguem-ne, compromís lesbià de tantes dones notables d’aquella societat, franceses o expatriades, i m’hi sobren els elements folletinescos.

Em sembla que l’Antoni Gutiérrez, comunista, eurodiputat, ho veu molt clar quan diu, a propòsit d’aconseguir que el català sigui llengua oficial de la CEE: «No hem d’esperar benevolència, sinó més aviat resistència passiva o enfrontament per part dels governs estatals»; o bé: «L’estat d’ànim al parlament europeu és d’una visió instrumental dels idiomes; no els veuen com un patrimoni cultural». Els estats saben que, si volen conservar-se, no poden mostrar-se febles amb les nacions oprimides. I és natural que no vegin o no vulguin veure que una llengua és un patrimoni cultural; moralment quedarien condemnats en no acceptar-la i imposar la del poble en cada estat hegemònic. Cap nació desposseïda no hi pot anar a buscar el reconeixement de la seva personalitat, a una Comunitat Econòmica Europea, endegada, en gran mesura, per salvar la vida dels Estats actuals.

Si en Guitart, el conseller de cultura de la Generalitat, es pensa que el Ministerio de Cultura espanyol ens ajudarà a projectar-nos internacionalment, com confia després d’haver-se entrevistat amb en Semprún, em sembla que s’equivoca del tot. Mentre depenguem de l’Estat espanyol, a fora sempre ens hi projectarem subordinadament. No hi fa res que el ministre de cultura actual conegui molt bé la realitat cultural de Catalunya, com també afirma el conseller. Si tan perfectament la coneix, ben fàcil és que l’espanti una mica i, doncs, que d’una manera o altra, procuri contrariar-la.

Dia 19

Veig que en Ruhí no deixa que les coses es refredin. Diumenge passat parlàvem d’un possible «programa» independentista de l’Indestel i aquesta tarda em telefona per dir-me si dissabte vinent em convindria rebre una colla de gent, entre ells en Xirinacs i l’Argemí, per tal de discutir-ne. Però el meu despatx és massa petit per a tantes persones com em proposa i, com que no m’agraden els amuntegaments, li suggereixo de reunir-nos al local de l’entitat. No concretem res, perquè no sé si dissabte em serà possible acudir-hi a l’hora que em demana, les vuit del vespre, i a la fi convenim que dimarts diré una cosa o altra a en Pineda, el qual sembla que normalment és a l’Indestel cada dia, a les hores de despatx.

Toni Vidal, el fotògraf. Em mostra una colla de fotografies de rocs i còdols de Mallorca, tots esplèndids i alguns d’allò més suggerents per poca imaginació que tinguis. Admiren els dibuixos i els colors que sovint en fan quadres abstractes. Alguns ha aconseguit de fotografiar-los en posicions tan inestables que li deuen haver demanat hores de paciència. D’altres són, en pedra, autèntics joiells. La fotografia és minuciosa i no es perd res de la textura dels materials, molt variada. Pensa publicar aquests treballs en àlbum o en forma de llibre una mica de gran format i voldria una poesia o una prosa poètica meva, ja que cadascuna d’aquestes fotos ha d’anar acompanyada d’un text literari.

Em mostra un àlbum-capsa ja realitzat, amb dues carpetes, una de poesies i l’altra amb les fotos. Són de Menorca i molt diferents de les que he vist primer; en aquestes els camps són més dilatats, més generals, i corresponen a conjunts espaiosos en els quals no falten les formacions vegetals, les molses que s’han obert pas entre les clivelles.

Em regala l’exemplar. És un bell present.

La pansa, la publicació satírica de Tàrrega, ha fet l’any. En Serés, que em telefona per invitar-me, em diu que pensen fer una festa per tal de celebrar-ho. Tot seguit iniciaran la segona etapa, amb l’afegiment d’un full. És bo que la revista tingui aquesta continuïtat. També sembla que vol tenir-la El Drall, la qual ha canviat de forma i torna a començar amb el número u de la segona època. No sempre són prou interessants, els textos d’aquestes publicacions, però de tant de tant n’hi ha algun que val per tots els altres. Sigui com sigui, les revistes d’humor sempre són convenients. L’humor és allò que hi ha de més civilitzat.

Dia 20

Un aforisme edificant de Diderot. El trobo al llibre d’Arthur M. Wilson i procedeix, diu, del recull Addition aux Pensées philosophiques, publicat anònimament, l’any 1770, en una compilació de textos de caràcter antireligiós:

«Perdut en un bosc immens, només disposo d’una petita claror que em guia. Es presenta un desconegut que em diu: “Si vols orientar-te, amic, apaga la teva espelma”. Aquest desconegut és un teòleg».

A remarcar que la biografia de Wilson, molt documentada, no tan sols segueix detalladament l’evolució del filòsof, sinó que inclou algunes anècdotes que el retraten prou. Entre elles, aquesta que conta la seva filla: quan un tal Rivière, un individu aprofitat que se li feia molt l’amic, va haver obtingut d’ell tots els favors que Diderot podia fer-li, va declarar-li: «Sabeu la història de la Formica Leo? És un petit insecte que fa un forat a terra, en cobreix la superfície amb sorra fina, lleugera, hi atreu d’altres insectes atordits, se n’apodera, els xucla, i després els diu “Bon dia tingui, senyor Diderot!”».

Sembla que el nostre home sempre es va riure benhumoradament d’aquesta aventura. Tanmateix, des d’aleshores, procurà que no es repetís.

Dia 21

Dia 22

Gran davallada de la temperatura. D’un dia a l’altre hem baixat entre nou i deu graus i aquest migdia tot just estàvem a sis sobre zero. Canvi de roba, doncs, i a encendre les estufes en un moment ben inoportú, quan els repartidors de gas butà acaben de declarar-se en vaga indefinida per qüestions econòmiques.

Tan cretins som? La publicitat dels cinemes i de la televisió així ens ho dóna a entendre. Tothom sembla que es torni ximple d’alegria per una beguda, per una cigarreta amb filtre… I aquestes veus que xiuxiuegen confidencialment, com si comuniquessin un secret, en parlar-nos d’un perfum o d’un cotxe!

Abans, ningú no es referia a la qualitat de la vida, però la fruita ens venia directament de l’arbre, ja madura, i les verdures, de l’hort; tot era acabat de collir. Avui, quan se’n parla tant, tot ens ve del frigorífic. D’altra banda, la qualitat de la vida no és tan sols un assumpte d’aliments. Hi ha la pol·lució, que augmenta, la contaminació, que fa estralls. Respirem un aire cada dia més carregat de matèries tòxiques, ens bevem una aigua que cal purificar…

Contínuament es fabriquen grans literats, més que res novel·listes, que duren una temporada, potser un any o dos. Si duren una mica més, ja es converteixen en clàssics.

Algunes persones procedeixen com si els assistís el convenciment que els cal emportar-se els diners o les propietats a la tomba per tal que no els falti res durant tota l’eternitat.

Dia 23

Diàleg autèntic, durant la guerra, quan l’escrivent de la bateria establia la filiació dels soldats:

—Data de naixença?

—L’any 1917.

—Quin dia?

—No ho recordo, això.

—Bé… Quan compleixes anys?

—El quinze d’octubre.

Els altres, que esperaven, van riure. Ell se’ls mirà, estranyat.

Una altra d’aquells temps. El homes del servei de polvorins van descobrir una vinya no gaire lluny i dos d’ells, a la nit, hi anaven a proveir-se de raïms, aleshores ja madurs. El tercer cop va sorprendre’ls el pagès quan en carregaven una manta que havien estesa al peu d’un cep. L’home els va moure un escàndol. Una cosa, va dir, era menjar-se uns quants gotims; ben diferent era veremar-li la collita. Ells van explicar que els de la manta eren per als companys que no havien pogut pujar. El pagès es gratà el cap, indecís; eren soldats, potser ell mateix hi tenia algun fill, a la guerra… A la fi digué:

—Bé… El menys que podeu fer és venir tots a cagar a la finca.

Una tercera, una mica posterior, de quan, acabada la guerra, los nacionales van recuperar tots els soldats republicans que no havien fugit i els incorporaren al seu exèrcit. A un petit destacament se’ns feien unes classes d’«higiene», a les quals tothom assistia amb desgana, si no amb hostilitat. Un dia la higiene fou sexual; el tinent, que era metge, parlà de les malalties venèries, aconsellà el preservatiu, «ya sabéis lo que es», afegí. Un dels homes alçà la mà, com era obligatori de fer si algú no entenia alguna cosa:

— Yo no, mi teniente.

—¡El condón, hombre!

—Pues no…

—¡Si lo sabe todo el mundo! ¡A ver, tu, Femàndez! —s’adreçà a un altre soldat—. ¿Sabes lo que es un condón?

—No, mi teniente.

Ho va preguntar a un tercer, que féu la mateixa resposta. Llavors s’adreçà a tot el destacament:

—A ver, quien lo sepa que lo diga…

Ningú no es va moure, ningú no contestà. El tinent començava a molestar-se.

—¡Pero coño, habréis ido de putas!

Tothom continuà silenciós, com si ens haguéssim posat d’acord. El més divertit del cas era que el tinent no podia fer res, no era un acte d’indisciplina, l’exèrcit no podia obligar els seus homes a freqüentar els bordells…

Se’n va sortir com va poder, però no pas gens malament, perquè exclamà:

—¡Vaya, con que todos seminaristas!

Dia 24

Amb tants centenars de milers d’anys que l’home existeix, encara no ha aconseguit de crear una societat justa. El més empipador és que, en aquest sentit, no es veu que faci cap progrés. Potser perquè no s’ho ha proposat? Algú em recordarà la democràcia d’Atenes, però li caldrà oblidar l’estatus de les dones, l’esclavatge. La gent religiosa parlaran del cristianisme, però des del primer moment hi ha la discriminació, l’anatema, la doctrina d’una veritat que no pot ser discutida i, doncs, situa entre els «dolents», és a dir, els margina o persegueix, tots aquells que no l’accepten. D’altres parlaran d’una societat nord-americana que volia ser lliure i igualitària, però que espolià d’altres homes, els nadius, a favor dels nouvinguts que van acorralar-los en reserves. També hi pot haver qui em recordi la Rússia comunista, on unes teories generoses foren conculcades per l’extermini entre revolucionaris i la instauració d’una nova aristocràcia dirigent…

Arreu, en qualsevol moment de la història, a cops d’una manera més o menys dissimulada, d’altres cops ben descaradament, la justícia ha estat només el somni d’unes quantes persones que sovint han pagat cara la seva dèria i, en el millor dels casos, han estat ignorades o mal interpretades. Arreu i en qualsevol moment, les lleis s’han fet per tal d’afavorir una classe, una cleda, en perjudici de les altres. En l’home, per damunt la raó, o potser precisament perquè gaudeix de raó, s’imposen l’egoisme, els prejudicis que es van convertint en costum o fins i tot en dogma, la crueltat. Els homes es persegueixen entre ells per les seves creences, pel color de la seva pell, pel llenguatge…

L’ex-conseller de Cultura de la Generalitat, en Rigol, ens ve a dir que qui no es conforma amb les arrels cristianes de Catalunya i amb la seva tradició religiosa, ja no parla de Catalunya. Per en Rigol el temps no passa, res no evoluciona. Fórem d’aquesta manera (¿ho fórem de debò del tot?) i cal que continuem essent-ho si volem ser catalans. Aquesta teoria immobilista, potser amb petites reformes de façana, ens pot ben bé deixar al marge de la història, però l’ex-conseller, no hi ha dubte, vol que anem tots al cel. Mentrestant, servirem l’església i la societat de classes.

Dia 25

Les amistats de la família, gent força adinerada, es van sorprendre una mica quan, als vint-i-cinc anys, la filla es va casar amb un noi sense ni una pela que es guanyava la vida molt modestament, a casa d’un notari, però si estaven enamorats… Els fets, sembla, eren aquests: Els joves es van conèixer en una funció de teatre amateur quan els presentà un amic comú, el xicot s’agradà de la mossa, ella el va trobar benplantat i accedí a acompanyar-lo al cinema quan li parlà d’una adaptació de la peça a la pantalla i de les bones referències que en tenia. Tots dos eren afeccionats al setè art. Van sortir plegats d’altres vegades, el noi sabia fer-se simpàtic, era de bon caràcter, li agradava de llegir, li interessava la pintura, es mostrava molt obert de criteri… Un dia, més endavant, la va besar i després li digué que l’estimava. Ella va contestar-li que, abans de seguir més endavant, volia que sabés que era lesbiana i que tenia una amiga. No la disgustaven els homes, de manera que potser era ambisexual, però en aquest camp no tenia cap experiència; era verge. I volia casar-se, perquè li agradaria tenir fills. Però també volia que el seu marit li deixés conservar l’amiga, de la qual estava enamorada. Ell va preguntar-li amb quants dels homes que devien haver-la festejada s’havia mostrat tan franca. «Amb cap», va dir ella. «Cap no m’havia agradat prou». «I ella?», preguntà encara. «S’hi avindrà, amb el teu casament?». «Sí», va respondre la noia. «N’hem parlat sovint i no s’hi oposa». El noi li va demanar uns quants dies per pensar-s’hi, i ella els hi concedí; entenia molt bé que estava desconcertat.

Va telefonar-li l’endemà passat al vespre i, en sortir de la feina, es van trobar en un bar. Ella hi acudí amb l’amiga, una noia d’ulls molt grossos, molt negres, que li va plaure tot seguit. Al cap d’una estona va deixar-los perquè parlessin amb més llibertat, i ell digué: «Tinc un dubte… Et sembla que ets ambisexual, però podries equivocar-te i em sabria molt de greu que, un cop casats, et fes fàstic dormir amb mi. Per què no ho provem, abans de decidir? Potser és demanar molt, però pensa en el que tu mateixa em demanes». La noia es mostrà comprensiva. L’endemà es van veure a l’estudi de l’amiga, on la desvirgà. La tercera vegada que hi anaren ja va poder tranquil·litzar-se; la feia gaudir.

Van continuar veient-s’hi mentre feien els preparatius per les noces. L’amiga a cops hi era i a cops, no. Quan hi era, les converses giraven sempre entorn del mateix i ell va adonar-se que l’altra estava encuriosida, i un vespre va poder fer-li confessar que sovint, ara, des que ells dos s’entenien i entre elles parlaven d’aquelles relacions, es preguntava com seria, allò. Fou aquell dia quan ja al carrer, a soles amb la seva promesa, insinuà la idea d’emportar-se-la en el seu viatge de noces. La noia va riure i el va tractar de ximple, però després hi anà rumiant, en va parlar amb l’amiga i al cap d’una setmana ja estava decidit. La noia hi estava més que ben disposada.

Es van casar al cap de sis mesos i van emprendre el viatge, en tren. A l’estació següent els esperava la noia. Van visitar París, Berlín, Roma i tot d’altres ciutats italianes. Als hotels s’inscrivien per separat, a la nit dormien plegats, però l’amiga no era una autèntica bisexual i més que res es deixava posseir per complaença. Tanmateix fou ella qui es quedà prenyada. La muller no hi quedà fins al cap de molts mesos, quan l’altra ja feia temps que havia avortat. A Barcelona, les relacions van continuar encara més d’un any sense perdre intensitat, fins que la dona, absorta per la seva maternitat i pel gust del mascle, va anar distanciant-se d’un amor que durava des de l’adolescència. No s’ha buscat cap nova amiga i l’altra viu, avui, amb una dona més gran que ella. L’amistat, però, no s’ha interromput i de tant en tant, en record d’aquella escapada folla, com en diuen, la noia s’avé a trobar-se a soles amb el marit, que encara n’està molt agradat…

Dia 26

No hi ha res tan desagradable com trobar-se amb una traducció mal feta, barroera, i el disgust augmenta en proporció a la importància de l’autor o a l’afecte que li tinguis. Darrerament he passat per dues d’aquestes experiències. Wedekind i Rilke són els ofesos, el primer a la península, en una obra teatral, i el segon a Sud-amèrica, en un recull de contes. Si hi afegim una tipografia una mica ingrata…

En un munt desordenat de publicacions, a la llibreria de vell, descobreixo una colla de números de Los Contemporàneos (sèrie gran, il·lustrada), una revista que, amb discontinuïtat, ja havia comprat el meu pare. Mentre vaig separant els que em falten, una trentena llarga, pregunto al dependent, que s’ha atansat, a quin preu els ven, i em diu que a cent pessetes l’exemplar. Però després, quan ja he fet el paquet i m’atanso a l’amo (el dependent mentrestant se n’ha anat cap algun lloc de la rebotiga), l’home se’ls mira i remira i conclou que en valen cinquanta. O sia que he hagut de fer només quatre o cinc passes per obtenir-los a meitat de preu! O encara menys, perquè em fa un petit descompte. Conclusió: venen a l’atzar.

Continua la vaga dels repartidors del butà. Estalviem tant com podem el poc gas que encara tenim. El conflicte s’acabarà com sempre: amb un augment de preu. Mentrestant diuen que als pocs llocs de venda que ha instal·lat l’empresa hi ha cues de tres-centes persones, o més, i que algunes han hagut d’estar-s’hi prop de tres hores. Com que aquest conflicte no és l’únic i se n’anuncien d’altres, potser podríem començar a substituir el nom d’estat de les autonomies pel d’estat de les vagues…

Dia 27

D’una nova enquesta de l’Institut d’Investigació Comercial i Opinió Pública es desprèn que, si en aquests moments es fes un referèndum, un 44,5% de la població votaria per la independència de Catalunya mentre en contra ho faria un 26,4%. Els altres no deuen haver-ho decidit. És curiós que alguns del «no» creguin que econòmicament hi perdríem, però més insòlit és que, segons d’altres, hi perdria la nostra cultura! Tot això mentre a Madrid es queden potser les tres quartes parts dels diners que treuen del nostre país i posen totes les pegues «democràtiques» que poden a la nostra llengua. No m’ha sorprès, en canvi, que als pobles petits hi hagi més interès per la independència que no pas a les grans ciutats industrials; en aquells pobles els indígenes encara són majoria, mentre que a les grans urbs predominen la gent d’origen castellà. Tanmateix, entre els partidaris del «sí» també hi ha persones que procedeixen de fora o són fills de castellanoparlants. Però és que no tothom es voldria emancipar per qüestions d’«identitat». Alguns s’han adonat que Madrid ens xolla.

Ningú no ha inspirat tantes pel·lícules policíaques mediocres o francament dolentes com Hitchcock. La darrera mostra que acabo de veure és La noia que sabia massa, de Mario Bava. El doblatge en català és tan defectuós que hom quasi diria que molt d’allò que sap més s’estima callar-s’ho.

Sigueu feliços i multipliqueu-vos, sembla que va dir el creador. No va afegir que només se n’és mentre. Després comencen els disgustos i els maldecaps.

Hi ha gent que normalment no diuen allò que em diuen. Pretenen que amb segons qui no es pot dir. Però els altres, aquests davant dels quals no es pot dir, bé ho diuen sense gaires manies. A cops, penso que a alguns els fa vergonya dir allò que pensen i que només s’animen quan s’ensopeguen amb algú que ho diu amb tota franquesa. Però aquesta «animació» no els dura. La prova és que tornen a caure en la seva reserva, en la seva prudència o en la seva timidesa, no sé quin mot hi escau, de seguida que l’altre pensa i diu d’una altra manera. No és pas una actitud per anar gaire lluny…

Dia 28

En Lluís Quinquer m’entrevista per compte del Diari de Barcelona. Pel que sembla, de cap novel·la meva no guarda tan bon record com d’Un amor fora ciutat. Devia impressionar-lo el tema. S’estranya quan li dic que no és, ni de molt, una de les meves predilectes. Trec la impressió, potser equivocada, que darrerament m’ha llegit ben poc. Perquè no reacciona en connaisseur en citar-li, a una pregunta seva, les que tinc per millors, totes posteriors.

Dies enrera, a la fi, vaig aclarir els comptes amb l’Editorial Laia, la qual resulta que encara em deu uns quants centenars de milers de pessetes. I avui, inesperadament, l’he aclarida també amb la Llar del Llibre en anar-hi a discutir la possible publicació en volum de les «Cròniques d’una ocupació» i reclamar, en concepte de bestreta, el doble d’allò que m’oferien. Els ho he dit ben clar: «Com que sou mal pagadors i de vosaltres no se’n pot treure l’aigua clara, m’he de protegir per endavant». I llavors ha resultat que les liquidacions dels darrers anys ja eren fetes!

Sembla que pels carrers s’assalten pràcticament els camions del servei del butà que reparteixen en casos de molta urgència, però la solució del conflicte no es veu per enlloc; ni l’empresa ni els repartidors no volen donar el braç a tòrcer. També és interessant, si és veritat, que als grans dipòsits de bombones que té la companyia a Can Tunis les cobrin més cares a la gent que hi acut. Alguns ciutadans volen que intervingui la Generalitat, però el govern autonòmic no té competències…

Dia 29

Em truca, des de París, una noia, Montserrat, que treballa a la Sorbona. Sembla que se li ha presentat un noi que fa una tesi o tesina sobre el meu teatre i que cap allà al quinze del mes vinent serà a Barcelona. Voldria parlar amb mi i acut a ella perquè li faci de mitjancera, però la cosa és prou senzilla, com li dic: que em truqui en ser aquí i convindrem una cita. Em diu també que és traductora, que ha fet versions al francès d’uns quants poetes catalans, i afegeix que ara voldria traduir alguna novel·la meva. Li agradaria de saber quina li recomano, però em sembla que val la pena de pensar-s’hi una mica i quedem que la setmana entrant em tornarà a trucar. Suposo que, com de costum, no passarem dels bons propòsits. Està molt ben relacionada, m’assegura, amb l’editor Julliard, però als francesos els desperten poques curiositats les novel·les escrites en llengües per a ells tan desconegudes com el català, com no sigui, és clar, que les parlin estats sobirans. És així com no ignoren els suecs, els danesos, els hongaresos, etc. Tanmateix, sempre hi ha excepcions, però en aquest cas cal que algú s’interessi activament per un autor determinat, enllà del qual no es passa, com si en la literatura a què pertany no hi hagués ningú més.

Pot ser que alguns escriguin molt perquè mai no ho acaben de dir tot; d’altres, que potser no han de dir res, perquè són loquaços.

Dia 30

De vegades converso amb persones ben proveïdes de capacitat crítica, però que renuncien a l’exercici d’aquesta facultat de seguida que es tracta del seu grup, del seu partit. Es produeix una estranya obcecació que falseja del tot la crítica a què sotmeten els altres. Encara que sembli mentida, troben impecable l’actuació dels seus quan no ha menat, objectivament, a cap resultat positiu. Sembla que creguin que els errors dels altres asseguren automàticament els seus encerts.

Amb persones així és difícil dialogar-hi encara que comparteixis les seves idees, encara que persegueixis els mateixos objectius. ¿Com poden ser tan intractables sobre els camins que condueixen a una finalitat desitjada? Tinc la impressió que l’independentisme està ple de gent d’aquesta mena, dedicats al conreu d’una infal·libilitat que no ha d’envejar res al vicari de Roma, amb la diferència que l’hoste del Vaticà la reserva per a rares ocasions, mentre que aquests independentistes en fan un ús diari.

Se m’ha acudit d’escriure, aquesta tarda, una «Breu descripció, asèptica i possiblement infidel, de l’interior d’un castell». És, evidentment, el castell de l’Aranyó, i penso que podria ser la meva contribució al llibre que es prepara sobre La història dels Plans de Sió, d’un dels promotors de la qual, en Josep Mora, rebia abans-d’ahir una carta destinada a recordar-me que li vaig dir que pensaria en l’assumpte. He procurat fer àgil i lleugerament humoresca una cosa que podia ser pesada.