ABRIL

Dia 1

Setanta anys.

Visito una exposició sobre el diable que té lloc en un dels locals del Museu de Cera. Em creia que només hi veuria el banyeta, però no, hi ha Kali, Set, el diable verga erecta del Vudú i molts més. Tanmateix, els honors se’ls emporta Satanàs. Bruixes i bruixots per una banda, inquisidors per l’altra. No falten els adeptes distingits de l’ocultisme, a cops amb abús. S’ha muntat una escena de levitació de taula amb el Marquès de Sade, la muller de Cagliostro i el fals comte de Saint Germain. En un altre indret, també es pot veure Gilles de Reis, el company de la donzella d’Orleans, que buidà unes quantes contrades d’infants, la seva feblesa. No hi falta el suposat pacte que Grandier, l’infeliç confessor de les ursulines posseïdes de Loudon, signà amb una colla de diables presidits per Leviatan… Alquímia, astrologia, les cartes del Tarot, tot d’instruments amb què el Sant Ofici torturà presumptes heretges. Impressiona encara veure aquest torn que anava allargant els cossos dels infeliços fins que els feia petar les articulacions, aquestes argolles amb què subjectaven els peus dels empresonats, aquesta serra inacabable que tallava els culpables de sodomia, aquests fuets amb un bola plena de punxes que agredien la carn suspecta, totes aquestes eines, en un mot, que donen testimoni de la bondat de l’home convertit en un fanàtic de la veritat. No hi falten gravats i teles, com El jardí de les delícies del Bosco, ni atuells que contenien olis, begudes màgiques, ungüents al servei de les bruixes, que volarien cap al sàbat a besar el cul de Satanàs abans o després de copular. M’ha cridat especialment l’atenció la gàbia individual, de ferro, que adopta la forma del cos humà, amb els membres separats l’un de l’altre per conformar-se del tot al presoner. I acabem amb Rasputin, fascinador de dames ocioses. Fet i fet hi ha una mica de tot, però sense excés. És que el diable ha donat molta feina abans de retrocedir a un lloc discret del qual Joan Pau II, pastor d’ànimes, el vol rescatar amb l’assessorament d’especialistes que no sabem si van acompanyar Dante en el seu viatge a l’infern.

Ah! Una música tenebrosa ambienta aquesta mostra, aquí i allà animada amb la presència de cranis meditabunds.

Dia 2

Em sembla que era dissabte de glòria quan, en els meus temps de nen (però la cosa durà!), se’ns obligava a «matar jueus» a cops de carrau o xerric-xerrac, una eixordadissa que omplia les esglésies habitualment silencioses i en les quals el dia abans era norma l’especial recolliment d’homes i de dones que acudien a besar ferides i plagues a un crist que anava recollint baves per si algú volia encomanar-se malalties de transmissió salivera. Els bacils d’Herbert feien festa major!

Recordo aquells grups, sobretot de dones, que es traslladaven d’un temple a l’altre, les senyores vestides de negre o de fosc molt sobri, tan elegants com quan assistien a una funció teatral, si bé ara disminuïdes de joiells en senyal de dolor i d’humilitat. Les compensaven algun cop les peinetas a la sevillana i, més sovint, les mantellines brodades que només sortien de la naftalina dels armaris en circumstàncies religioses extraordinàries. Calia veure el rostre adust o compungit de les fembres ja massa madures o francament velles, la cara enseriosida de les casades joves, que aquells dies normalment refusaven les atencions carnals del marit o de l’amant, l’expressió modesta de les noies solteres que de tant en tant distreien mirades cap a presumptes galants i a cops no podien evitar el somriure si algun trapella els feia l’ullet.

Potser en un moment determinat, cap a la nit, una ombra d’inconfort o d’inquietud sobtava aquestes ànimes piadoses. Unes pupil·les de «La Garsa» o d’«El Vermut» baixaven a adorar un déu que també les perdonaria encara que haguessin pecat molt sense gaire amor. Calia suposar que venien purificades per vint-i-quatre hores d’abstinència, però se sabia que, tancats els bordells, els clients de sempre hi tenien entrada clandestina i doncs que, dintre, obrien marfantes com qualsevol altre dia de l’any. Les devotes s’estremien o se les miraven de reüll, encuriosides per unes noies que hom clavava repetidament cada dia, i no pas amb claus com els que feren sagnar Jesús.

No és estrany, i ara imagino, que alguna casada ja madureta però ardent encara, tornés a casa amb ganes de gresca i aconseguís d’arrossegar el company legítim a unes joies no tan legítimes, com li havien fet entendre les monges. Potser havia de contenir els seus gemecs en la ciutat callada que tancava els cotxes al garatge, no permetia crits ni veus massa altes, ben just el discret fresseig dels transeünts que circulaven cap cots… Tothom es tancava d’hora a la llar, sopava de dejuni i cap adolescent, si no era de la pell del diable, no gosava masturbar-se. Els calia entretenir-se amb les pàgines de Folch i Torres…

Dia 3

Ens anem escolant cada dia. Els anys com una diarrea que no pots tallar i que et talla. Hi ha una darrera fase, quan t’aguantes el ventre perquè la vida fugi més a poc a poc… i se’n va més de pressa!

Aquests mots em recorden que ja fa una colla d’anys, quan treballava en una agència d’informació, una vella que confessava seixanta-cinc anys i n’aparentava una cinquantena va dir-me que la «moral» l’havien inventada els homes per tal de privar les dones d’una vida massa llarga, molt més llarga en potència que la d’ells. Segons pretenia, la mort era sobretot qüestió de les glàndules de secreció interna, i res no conservava tant la joventut i, doncs, el bon funcionament d’aquestes glàndules com una activitat sexual a la qual els homes han de renunciar per culpa d’una necessària erecció que, a partir d’un determinat moment, variable, el sistema nerviós no els permet d’aconseguir. Ben diferent era el cas de les dones.

Tot això ho sabia per una sanadora a la qual acudí cap als quaranta-cinc anys quan, vídua i havent-se-li enretirat la regla, malaltejà durant força temps sense que els metges li encertessin el tractament. La sanadora, que li féu moltes preguntes sobre la seva vida sexual, va dir-li que si volia posar-se bona i viure molt de temps, li calia copular diàriament encara que a cops li semblés que no en tenia ganes; li’n vindrien tot fent-ho.

Li explicà la teoria de les glàndules, el perquè els metges feien veure que no hi creien, li parlà de les virtuts no tan sols generatives del semen, sobretot si era de mascle jove, i afegí que ella mateixa passava cada dia una estona amb un home o altre. «I el mateix faig jo des d’aleshores», em manifestà. «I una cosa més li diré: al cap d’uns quants mesos de seguir el seu consell, vaig tornar a menstruar, i ara em durà ben bé cinc anys. Què li sembla?».

Vaig esbrinar, abans de separar-nos, que no l’havia pas fet canviar de parer sobre les excel·lències del coit, la mort d’aquella sanadora, als seixanta-dos anys, però s’entenia: la dona morí d’accident.

L’entrada anterior em fa pensar que durant aquells anys que vaig fer d’«investigador» vaig parlar amb molta gent de totes les condicions socials, homes i dones, i vaig rebre moltes confidències. D’aquells temps deu venir el meu convenciment que a moltes persones els agrada confessar-se a un desconegut que para una orella simpàtica i es mostra comprensiu. Persones, vaig anar entenent, que no tenen amb qui parlar d’algunes coses o no s’atreveixen a fer-ho per por de burles, de renys, qui sap si de discussions…

Potser seria interessant de contar d’altres coses, d’altres episodis més o menys curiosos o estranys d’aquells temps si algun cop els rememoro, com avui la conversa amb aquella dona, que no em va dir, tanmateix, com s’ho feia per aconseguir un mascle cada dia a la seva edat i simplement va somriure, lleugerament picardiosa, en insinuar-li que no sempre devia ser fàcil.

Dia 4

Mal de lluna, de Jordi Coca. Simple, molt simple, una escriptura ben ajustada a les necessitats de la història, d’aquest fragment, tan breu, de la vida d’una noia que queda prou clara i que potser per això voldríem conèixer una mica més. Senyal que l’autor ha aconseguit allò que a cops no s’aconsegueix amb uns quants centenars de pàgines.

Diu molt a favor de l’habilitat narrativa d’en Coca que aquest text ens «agafi». Potser ha acabat depurant un fer que, en voler-se experimental sense oferir, d’altra banda, els atractius del risc ni de l’autèntica novetat, enterbolia la seva literatura. Aquí, el novel·lista «penetra» amb els recursos més senzills i, alhora, més aptes. L’obra és, tanmateix, un exemple d’allò que no s’ha de fer quan es pot fer més.

Els bons novel·listes (i d’altres que no ho són tant, naturalment) solen rajar com una ferida oberta, com una hemorràgia. Els importa crear un món. Els altres fan el que potser en podríem dir una narrativa de «cavallet». Això no priva que de vegades siguin uns «virtuosos», que tinguin el pinzell feliç.

A mesura que augmenta la complexitat del món en què vivim, minva la de la narrativa, la qual, si de cas, es fa obscura. ¿És la resposta a la incomprensió, perquè la veritat és, em sembla, que cada dia comprenem menys?

La Catherine Pozzi va conèixer l’Eugeni d’Ors i en parla en una entrada del seu diari. Una nota dels editors aclareix de qui es tracta amb aquests mots: «assagista i crític d’art d’origen català». Per força m’ha de cridar l’atenció quan en les notes que es refereixen a d’altres autors la paraula «origen» no hi és; són francesos, o anglesos, o alemanys, etc. La dona i l’Ors van tenir una conversa, l’any vint-i-vuit, i ella en va treure una bona impressió però no combregà amb les idees que li exposava. Ja és prou que el trobés intel·ligent. La Pozzi era d’una exigència ferotge.

Dia 5

En absència meva, en Romaguera em porta el vídeo sencer (el que tenia és mutilat) de quan vaig sortir al programa Vostè pregunta, d’en Joaquim Puyal, ja deu fer tres estius, i tracta de convèncer la meva dona que al seu torn em convenci que em cal sortir sovint a la televisió a dir coses per l’estil. Sí, però, amb qui? Precisament aquests dies he llegit una primera sèrie de xerrades d’«Identitats», amb l’Espinàs, i comprovo que no hi «entro». Es tracta, en aquelles emissions, de parlar de la pròpia vida, de fer una mica d’historial de les pròpies activitats, i poc hi cap, així enfocades les coses, un «discurs» independentista com el que vaig poder fer aleshores en respondre als oients/espectadors.

Em telefona algú d’El Drall, el periòdic d’humor que, a la fi, acaba de sortir al carrer. Voldrien que els fes un text d’unes quaranta ratlles i em diuen que a cada número hi voldrien incloure un autor «consagrat». Aquesta és la paraula que empra el noi que em truca, i em fa gràcia que se m’apliqui.

He vist ja aquest número 0, de fet el vaig comprar ahir al matí a la Rambla després de recórrer uns quants quioscos on no es veia per enlloc. Em va semblar d’un humor, diguem-ne, ben modest, però no oblidem que es tracta d’un número d’assaig, de prova, i que res no priva que millori si l’empresa no es queda a mig camí, com sol passar amb aquesta mena de publicacions. Se suposa que d’humor en tenim molt, però les revistes que el conreen no solen tenir èxit, com ho van demostrar … I amb Potes Rosses i Cul de Sac. Ben diferent era abans del trenta-sis, quan algunes d’aquestes revistes s’havien fet ben populars. Potser és que ara no acabem d’encertar el to: o en fem massa o en fem massa poc. Quant a la meva apreciació, també podria ser que el meu humor ja fos «malhumor».

Dia 6

Hem anat a la Filmoteca al cap de molt de temps, tot l’hivern, de no haver-hi posat els peus. Dues pel·lícules de David Cronenberg: Rabid i The Brood, respectivament, en les versions castellanes que han projectat, Rabia i Cromosoma 3, mediocres totes dues, especialment la primera, si bé l’altra no queda gaire enrera.

Aquest cinema d’horror fantàstic, per caracteritzar-lo d’alguna manera, exigeix de qui el conrea unes qualitats poc corrents. Hi ha d’haver la idea més o menys genial, més o menys truculenta, que permetrà el desenvolupament d’una història, però cal que, en termes de la inversemblança inicial, la lògica de la narració sigui consistent, impecable. El caprici ha de cedir al rigor. No és pas aquesta la manera de treballar de Cronenberg, el qual no ens deixa oblidar ni un moment que no ens hem de creure res d’allò que ens conta. En aquests dos films hi ha una falta de destresa, fins i tot una sapastreria, que destrueix les «segones intencions» d’un creador, les que valen quan hom s’ha proposat de dir alguna cosa.

És, en conjunt, un cinema fet sense gaires preocupacions, poc exigent amb el treball dels actors i plàsticament banal. I no vull dir pas que, ara i adés, no hi hagi alguna escena que ens sedueixi i ens impressioni, com per exemple, a Cromosoma 3, el moment en què Noia ens descobreix aquella mena de placenta externa que «fabrica» les seves criatures.

Al local hi havia força gent. Sembla que hi ha un públic per al qual aquestes pel·lícules són atractives i que insisteix a veure’n encara que tants cops en surti defraudat. Sempre té l’esperança d’encertar-la. Aquest és el meu cas. I de tant en tant, de lluny en lluny, és clar, queda satisfet. Es troba, per exemple, amb un Eraserhead, de Ridley Scott…

Ahir es van reunir a Barcelona els membres del Grup Liberal del Parlament Europeu, davant dels quals el nostre molt honorable, en Jordi Pujol, va dir amb totes les seves lletres que no té cap «plantejament secessionista», que Catalunya és «una part d’Espanya» i que ell és «el representant ordinari de l’estat a Catalunya». Bé, d’altres cops ho ha dit, però potser no sempre d’una manera tan contundent. Sembla que això entra en la seva idea de «fer país». Però hauria d’adonar-se que no en fa prou i que també pot destruir-lo quan afirma que la nostra llengua «no és ni el bretó ni el gaèlic, sinó una llengua que parlem sis milions»; precisament el cas del bretó i del gaèlic, i d’altres que en podria haver citat, li hauria de fer veure que els milions es perden molt de pressa quan un poble és dominat per un poble d’una altra cultura, d’una altra llengua. ¿O potser es pensa que nosaltres serem una excepció, si continuem sota el jou castellà en lloc de combatre per la nostra independència? Probablement en Pujol ha arribat a ocupar el lloc en el qual pot demostrar aquella incompetència que assenyala el principi de Peter. El més fotut és que cal sospitar que als seus successors la Presidència també els vindrà ampla.

Un toc pintoresc és haver assegurat, en el mateix acte, que Dalí escriu i dicta en català. Això no priva el «geni» de ser un contumaç espanyolista i d’haver publicat els seus llibres en castellà. ¿Pot ser que ara, quan repapieja, hagi canviat? El dialecte de la tierruca, evidentment…

Dia 7

Petites «maniobres». A quarts de sis em telefona l’Agustí Pons, de l’Avui, i em pregunta si no havia de publicar el meu article quinzenal divendres passat. Li contesto que no, que em «toca» demà, i que els el vaig portar dimarts d’aquesta setmana. És que potser no l’han rebut? Sí, sí, però resulta que tenia la idea, potser perquè ha estat fora i s’ha despistat, que havia de publicar-lo el dia u. L’assumpte, ara, és aquest: en setmanes alternatives amb la meva hi ha l’article de mossèn Ballarín, però el bon senyor ha enviat el seu fora d’hora, amb retard, de manera que la seva publicació coincidirà amb la del meu, una cosa que volen evitar. La lògica resposta meva, que ja es podia haver esperat, és aquesta: si ell està fora de data, per què s’ha d’ajornar el d’algú, en aquest cas jo, que ha enviat el seu quan corresponia?

No sembla que li faci gaire gràcia, però ho ha de reconèixer. Que consti que mai no he entès aquesta mena de «maniobres».

En Romaguera em fa arribar una fotocòpia d’un article que la Pilar Rahola publicà al número de febrer de Serra d’or i que jo no havia vist. La noia fa passar per un article una nota del meu diari publicada a El Temps i desfigura tot allò que hi dic per tal de procedir a un atac que, en algun moment, sembla que voregi la histèria. Bé caldrà enviar una rèplica a la revista, si és que volen publicar-la, ateses les meves conflictives o nul·les relacions amb Serra d’Or.

Quin ull de poll li dec haver trepitjat, a la Rahola, que ara es mostra tan ferotge? ¿O és potser que s’ha sumat definitivament a la campanya «contra Pedrolo», de la qual de tant en tant tinc alguna mostra? La darrera, no fa gaires dies, al Diari de Barcelona, quan un crític, Ferran Toutain, que parlava de Cambres estretes, de James Purdy, traduïda per l’Arbonès, aprofitava l’ocasió per dir quina llàstima no era que aquesta traducció fos «molt en la línia de Pedrolo i massa servil amb la sintaxi de l’original». Petites punxades com aquell qui no fa res… Bé, algun motiu els dec haver donat.

Dia 8

Visita de l’Albert Bertrana. Em parla d’una declaració-manifest que preparen els de l’ADÒC i que aviat rebré o em portarà ell mateix. Més que res, però, em volia veure per convèncer-me que he d’acudir a l’acte de constitució de l’Indestel i firmar entre els accionistes fundadors. Discutim la jugada, explico un cop més les meves raons per limitar-me a una aportació, però ell creu que la meva absència pot «desmoralitzar» algunes persones. Em costa de creure.

Més tard, però, rebo una llarga carta d’en Josep Ferrer, el qual aporta un argument al qual per força he de ser més sensible. Si s’ha dit sempre que hi sóc i ara els qui també hi són, alguns potser precisament perquè hi sóc jo, veuen que de fet no en formo part, bo i que hi contribueixi econòmicament, ¿no poden pensar que no dono el meu ple assentiment a la societat perquè alguna cosa no és prou clara? És una sospita, em diu, que no faria cap favor ni a la institució ni a aquells que tant han treballat en un projecte que està a punt de fer-se realitat. I em pregunta si s’ho mereixen.

Evidentment, penso que no, de manera que m’hauré de conformar a ser-hi. Si les coses fallaven ja ara, de bon començament, no voldria que mai es pogués dir que és per culpa meva o que jo he contribuït al fracàs. De tota manera, aquests nois exageren en creure que puc tenir tanta «influència» com per animar o desanimar amb la meva actitud un sector de l’independentisme.

M’he acomiadat d’en Bertrana cap a les vuit i la carta m’ha arribat, duta a mà, cap a tres quarts de nou. Com que és llarga i no es veu gens improvisada, tinc la idea que la guardaven en reserva, ja redactada, per si fallava la gestió encomanada a l’home de l’ADOC. L’acompanya una llista d’accionistes. Veig que passen ja dels cent i que potser no hi falta ningú verament significat en el camp de l’independentisme i, alhora, per d’altres de les seves activitats. Alguns noms, en canvi, m’han sorprès una mica, perquè els situava en posicions no tan radicals. També noto l’absència d’uns quants que em creia que hi serien, però no desconfio de veure’ls-hi més endavant.

Ara resulta, fetes les anàlisis, que l’Adelais no és al·lèrgica a les substàncies que entraven en els anestèsics que l’adormiren per l’operació de varices. Tot i això, va estar a punt de quedar-s’hi, i alguna explicació o altra hi deu haver. La metgessa sembla que ha insinuat que, en aquest cas, podria tractar-se de les «condicions» del seu cos en el moment de la intervenció. És veritat que no eren del tot normals si tenia, o havia tingut fins feia poc, unes dècimes de febre. Resultat, més molèsties, més visites a especialistes, perquè bé cal esbrinar el motiu, sobretot si tenim en compte que aquella operació l’haurà de repetir més o menys periòdicament, com van dir-li.

Amb noms de dona, d’en Josep Palau i Fabre. Un recull de contes en general molt ben reeixits, d’una prosa que sovint resulta ben «plàstica». En distingiria especialment dos, «Madona Lucrècia» i «Joguines per a Missenyora la mort», aquest darrer, una magnífica troballa, i l’altre, d’un no menys magnífic descarament: Alexandre VI oficia sobre el cos nu de la seva filla, la qual, en una carta nostàlgica que, segons l’autor, existeix al Vaticà, li recorda: «I, amb molta unció, col·locares la sagrada forma en l’interstici del meu sexe, empenyent-la amb fermesa, sense que es trenqués. Més tard em digueres que l’hòstia aquella, nimbada de pèls rossos, semblava un sol ixent, i que és així com l’engolires».

Dia 9

M’adhereixo, quan en Borràs me’l llegeix per telèfon, a un manifest d’alcaldes i de regidors de diferents pobles de Catalunya que demà publicaran els diaris catalans i que diu:

«Crida pel 14 d’abril. Davant del nomenament del rei Joan Carles com a president d’honor de la Comissió del Mil·lenari, ens adrecem a tot el poble català per tal d’expressar el nostre rebuig a aquest nomenament. Catalunya, nació oprimida que ara celebra el mil·lenari de la seva independència, i que veu el seu dret a l’autodeterminació negat per la Constitució espanyola, estaria acceptant aquesta situació si sotmetés qualsevol afirmació de la seva identitat a institucions alienes que neguen la nostra sobirania mitjançant la Constitució espanyola. Convoquem a reunir-se i expressar aquest rebuig participant a l’acte que tindrà lloc a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, a dos quarts de vuit del vespre del proper 14 d’abril, diada commemorativa de la proclamació de la República Catalana, amb la qual el nostre poble va expressar incontestablement la seva voluntat d’acabar amb l’opressió».

D’altra banda, la gent del MDT han començat a enganxar uns cartells en els quals es recorda al poble que «Els çatalans no tenim rei, ni en volem». Sembla que també s’ha previst, el dia 14, una trobada/manifestació a la plaça de Sant Jaume, davant de la Generalitat, durant la qual tothom podrà sentir la gravació que es féu de la proclamació de la República catalana per en Francesc Macià, l’any 1931. I és possible que hi hagi d’altres actes, d’altres manifestacions, com cal creure que n’hi haurà el dia vint-i-dos, quan el Borbó de torn ens ha de servir sis minuts de discurs en català i quatre en castellà, potser perquè no ens oblidem de qui mana…

Dia 10

Escric la resposta a l’exabrupte de la Rahola. Procuro que tingui si fa no fa la mateixa extensió. L’acompanya una carta adreçada a en Sarsanedas que diu: «T’agrairia que Serra d’Or publiqués aquesta rèplica a l’article de la Pilar Rahola del mes de febrer. Com que es tracta d’un original no sol·licitat i no puc estar segur, doncs, de l’acollida que la revista li farà, et prego que en un termini prudencial em diguis si l’accepteu o el refuseu. Mentrestant, et saluda cordialment».

També he escrit l’original d’humor que em van demanar els d’El Drall.

No tots els cossos que porten cotilla són rigorosos; ho és la cotilla. No sé si Paul Valéry ho va voler entendre mai.

Dia 11

Porto l’original a «El Drall» i l’article-resposta a Serra d’Or. És en sortir de deixar aquest darrer que em trobo amb l’Antoni Munné, amb el qual feia temps que no ens havíem vist. Parlem una mica de la revista, de la qual és corrector, i d’una altra revista, francesa, de ciència-ficció, que li publicà un estudi sobre aquest gènere a casa nostra i, a mi, una narració. Tot xerrant, em recordo que encara no he llegit la seva darrera novel·la, bo i que ja fa mesos que me l’envià.

En tornar de veure l’Oncle Vania, dels germans Mikhalkov, una cinta simplement discreta i que no pot pas amagar el seu origen teatral, una cosa que normalment em desagrada en cinema, se’m manifesta un sobtat i violent refredat, quan encara havia de liquidar del tot l’altre, d’una mesada enrera, que s’anava arrossegant. No serà perquè no continuï menjant taronges… Coll irritadíssim, gran mucositat, però veig que no tinc febre.

Dia 13

Ahir vaig ser incapaç d’escriure res. Moltes hores de llit per veure si covava una mica el refredat. I avui també, fins a la una. M’abstinc de fumar, a benefici del coll encara irritat, i això fa que no tingui ganes de fer res. Tanmateix, he escrit una carta a Indestel. És evident que dissabte no estaré prou bé per anar-hi i, d’altra banda, he reconsiderat que si llegien unes paraules meves en començar l’acte, n’hi hauria prou per desmentir qualsevol sospita que s’havien servit del meu nom en va.

I la cosa té gràcia. Devia fer una hora que l’havia enllestida quan m’ha telefonat en Pineda amb el prec, precisament, de fer-li quatre ratlles, diguem-ne, de salutació si no podia acudir a l’acte de constitució de l’empresa. Hem quedat que demà al matí els la portaré. O demà passat, si no em trobava en condicions de sortir. Suposo que més que res depèn del dia que faci. El refredat encara és prou violent, però continuo sense febre, i això ja és molt.

Trucada del Diari de Barcelona. Preparen unes pàgines especials per al vint-i-dos, dia de la inauguració oficial de les festes del Mil·lenari, i entre altres coses voldrien que uns quants parlessin de com veuen la vinguda del rei i el fet que presideixi l’acte. Sembla que la Comissió encarregada ha donat noms, i entre ells hi ha el meu. Però jo tinc la intenció, precisament, de dedicar a aquest assumpte l’article que he de publicar el mateix dia vint-i-dos a l’Avui, la qual cosa m’aconsella, dic a la meva interlocutora, de no fer acte de presència amb les meves opinions a aquelles pàgines del Diari de Barcelona, puix que l’únic que podria fer seria repetir-me, i repetir-me el mateix dia. Li demano de deixar-ho córrer, doncs. Després, però, penso que possiblement m’he equivocat. Si bé hi ha gent que llegeix tots dos diaris, la majoria només compren l’un o l’altre. Hauria pogut arribar, per tant, a alguns que no veuen l’Avui. Bé, ara ja està fet.

Dia 14

És especialment agradable sortir a fer un tomb quan t’has quedat uns quants dies a casa; d’una manera o altra, sembla una mica nou allò que és vell i que ja t’has fet un tip de veure. Baixo cap a la plaça de Catalunya pels carrers de l’Eixample i pel passeig de Gràcia. Enlloc, observo, no es veu cap senyal que avui és l’aniversari d’una proclamació de la República que l’any trenta-u, als meus tretze anys acabats d’estrenar, em sorprenia a la plaça Major de Tàrrega. Tanmateix, cap a les dues hi ha un acte de commemoració a la plaça de Sant Jaume i, al vespre, un altre a la Universitat…

M’admira, en tornar a casa, trobar-hi una carta «Urgente» de la «Casa de S. M. El Rey». Es tracta d’una invitació personal a la recepció que el dia vint-i-u es farà al Palau Reial de Madrid. Temps enrera solia rebre invitacions d’aquestes, la qual cosa vol dir que figurava en alguna llista inspirada no sé en quins criteris. Vaig deixar de rebre’n deu fer potser un parell d’anys, la qual cosa em semblà ben normal, i per això em sorprèn una mica que ara me n’arribi una altra, o sigui, que m’hagin reinstal·lat en aquella llista d’invitables. ¿O potser es tracta d’una altra llista? Aleshores les invitacions deien, si no ho recordo malament, Manuel de Pedrolo i senyora; avui, en canvi, m’hi han deixat sol.

Visita d’en John London, l’anglès que prepara una tesi sobre el «teatro español». És un xicot prou simpàtic, ben informat del meu teatre, sobre el qual portava preparat un llarg qüestionari que li he anat contestant durant una hora llarga i que ell ha gravat. Queda del tot entès que la meva obra no pertany gens ni mica a cap mena de literatura espanyola i que en cap moment, en la seva tesi, no se’m farà espanyol en cap sentit. Em reitera la seva intenció de traduir a l’anglès un parell de peces curtes que ell considera particularment significatives i quedem que ens tornarem a veure aquest estiu, si sóc a Barcelona, o l’hivern vinent. Tinc la impressió que, en el fons, l’estranya o l’admira una mica que aquí, als anys cinquanta i seixanta, algú fes un teatre plenament europeu. I cal confessar que l’home ha vingut ben orientat, sabia de l’existència de l’Institut del Teatre, on em diu que ha pogut consultar La sentència, l’única peça meva no publicada, en una còpia incompleta (hi falta un full), i coneixia també l’Arxiu Teatral d’en Millà, que igualment ha visitat.

M’obsequia amb una ampolla de conyac Torres que no em podré beure, però ell no ho sabia, i jo, al meu torn, li dono un exemplar de Simplement sobre la terra en dir-me que li agrada la poesia. Cal dir que parla el català amb correcció i amb fluïdesa.

Rebo un exemplar de la traducció castellana que les Edicions B han fet d’Es vessa una sang fàcil amb el títol, per mi suggerit a en Martín, de Sangre a bajo precio. També un exemplar de la traducció del Mecanoscrit, que publica l’Editorial Pirene.

Dia 15

Temps enrera el Departament de Cultura de la Generalitat va demanar-me una llista de llibres meus traduïts a d’altres llengües. Els la vaig enviar, i heus ací que avui rebo una altra circular que em demana el mateix, com si fos nou aquest projecte de «confegir una relació de tots els títols catalans que han estat traduïts a d’altres idiomes». M’obliguen a pensar que se’ls deuen extraviar molts papers entre les muntanyes que en remena el Departament. D’aquesta manera tot es va allargant i costa diners i més diners…

Visito aquest matí el despatx catacumbístic, encara que no sigui sota terra, de l’Enric Borràs. L’home, que ha publicat més de dos-cents títols en sis anys, té quinze tones de volums emmagatzemats. Parlem una mica de tot i me’n fa cinc de l’acte «republicà» d’anit a la Universitat, on van «ocupar» l’Aula Magna, petita encara per la gentada que hi acudí. En passar a un altre ordre de coses, em conta com temps enrera li van oferir, a través de la Generalitat, el lloc d’encarregat o cap de compres de l’Avui, una ocupació ben remunerada, i que ell va dir que, si l’acceptava, no per això renunciaria a fer El Llamp i a continuar amb les seves activitats editorials en la mesura que aquella feina li ho permetés. Conseqüència d’aquesta manifestació: no ha tornat a sentir parlar de l’assumpte.

(Escrit en pensar de cop i volta, perquè he vist una noia que se li assemblava, en una dona força esquerpa i normalment malhumorada durant els seus primers anys de matrimoni, quan vaig conèixer-la, i que cap a la trentena anà canviant de caràcter. Un dia no vaig poder resistir la temptació de dir-li: «Oi que tens un amant?». Ella s’enrojolà lleugerament, però no va perdre la serenitat i em contestà: «I oi que tu ets un indiscret?»).

Dia 16

Un text de Lenotre que parla de la filla de Madame Hanska em porta a rellegir les pàgines que Octave Mirbeau dedicà a la mort de Balzac. L’home agonitzava en solitari mentre a l’altre cap de pis, a la seva habitació, l’étrangere, convertida en la seva muller, es posava al llit amb Jean Gigoux, del qual s’havia convertit en l’amant. Aquella escena que el mateix pintor, ja vell, contà a Mirbeau: quan la dona que tenia cura del novel·lista truca al dormitori bo i cridant: «És mort!», i ella, que de primer no contesta, acaba per vestir-se amb l’ajut de l’home, que li fa posar les mitges i un salt de llit no gaire net!… És una escena trasbalsadora, balzaciana de debò; més que a la seva vida, sembla que pertanyi a la seva obra. I les paraules de la dona quan torna prop del seu amant: «És horrible… Quina pudor que fa!».

Al costat dels darrers mots dels grans homes, potser seria interessant de recollir els primers que pronuncien els seus familiars.

És difícil renunciar a la «veritat», però més esforç deu exigir creure-hi. Tanmateix, n’hi ha que prou sembla que se’n surtin.

Javier Solana, el ministre de Cultura del govern de la metròpoli, assistirà també a l’acte d’inauguració del Mil·lenari, però diuen que només farà d’espectador, o sigui, que romandrà callat. Prou li deurà costar!

Dia 17

En tornar del Mercat de Sant Antoni: una dona, aturada prop d’un arbre, es mira amb molt d’interès alguna cosa que té al palmell de la mà. En atansar-m’hi, veig que es tracta d’una pròtesi dental. L’ha trobada? Se l’ha treta? Em fa recordar una vella mestra d’escola, amiga de casa, proveïda d’una feixuga i, pel que sembla, dolorosa dentadura postissa que es treia per menjar. No tan sols en la intimitat de la taula familiar, sinó en ocasions com sants o natalicis, quan, si algú l’anava a visitar i ella l’obsequiava amb una copeta i uns quants dolços, la dipositava en un platet, on restava a la vista de tothom! Potser era senyal de confiança…

Em creia que Timothy Dexter s’enduia l’honor d’haver estat el primer i l’únic que va escriure un text sense cap mena de puntuació, però sembla que hi ha un precedent, si bé era en uns papers no destinats a la publicació. Llegeixo en un vell almanac francès que he comprat aquest matí que un marquès de Gouvernay tingué la pensada de fer el seu testament sense posar-hi ni punts ni comes. La fortuna que deixava era de tres milions, i diu l’almanac que d’aquest document en van treure més profit els advocats que no pas els hereus. Era inevitable. I se m’acut si el bon senyor no tenia la intenció de desheretar-los sense que fos dit. No hi ha gent que se les pensen totes?

Tampoc no està malament el cas de Voltaire Villete, el fill de la filla adoptiva de Voltaire. Com conta Lenotre, aquest bon senyor va passar-se vint-i-cinc anys redactant un testament que volia que fos perfecte. I diu el cronista: «No estranyarà a ningú que un testament tan estudiat, reprès, corregit, modificat i mil vegades passat pel sedàs, donés lloc a un procés quasi inextricable que, durant anys, procurà una abundant alimentació als homes de lleis».

Amb el Renaixement, l’home es replantejà la naturalesa de la realitat. Per força havien de caure caps. Avui, quan aquesta naturalesa la tenim ben assumida (?), és entorn de la inconveniència de la realitat que giren les nostres idees.

Dia 18

Cambio 16, la revista de Madrid, inicia unes pàgines catalanes, titulades «Setze» i dirigides per Vicent Sanchis, director que fou fins fa poc d’El Temps de València. És un plec especial que només s’inclourà als exemplars destinats a Catalunya. Alguns potser interpretaran aquest fet com una mostra de comprensió, de simpatia envers el nostre país, però la realitat és que es tracta d’una jugada espanyolista. I em sembla mentida que hi caiguin, disposades a col·laborar-hi, tot de persones que, normalment, veuen les coses prou clares i entre elles, sobretot, qualques independentistes. Aquest suplement anirà afavorint, com si fos català, tot allò que aquí es fa d’espanyol, i n’és una prova que ja en aquest primer número hom distingeixi amb una entrevista el Conde de Godó, propietari de La Vanguardia. Tot plegat ajuda a regionalitzar-nos, i aquesta en definitiva deu ser la intenció, a part de l’interès que té l’empresa de vendre més exemplars. Sembla, per unes declaracions seves, que Sanchis se sent afalagat o molt complagut; no és el mateix dirigir una publicació al capdavall minoritària que una revista de gran tirada. ¿Vol dir, doncs, que no s’ha plantejat l’afer en totes les seves implicacions o que el deixa indiferent la dimensió política que hauria hagut de considerar en primer lloc? És ben legítim que hom procuri triomfar professionalment, però bé cal tenir en compte el preu que pagues. És cert que sempre es pot acudir a aquesta línia de defensa: amb mi o sense mi, la cosa es farà; més val, doncs, que es faci amb mi, preocupat del país, que no pas amb un altre, més indiferent, si no hostil. Ara, perquè l’argument fos vàlid, caldria que tinguessis les mans lliures. Les hi tindrà, en Sanchis? És força dubtós. Si donava una inclinació, diguem-ne, massa clarament «catalanista» a les pàgines que li han confiat, de segur que prompte les perdria.

Em truca un noi des de Salou. Una companyia teatral de la qual forma part vol representar Algú a l’altre cap de peça, però voldrien que els autoritzés a canviar algunes expressions que els resulten estranyes. Li demano un exemple i em contesta que hi ha alguns «Oi, sí!» a què no estan acostumats. No sembla greu, doncs. Li suggereixo que facin els canvis que els semblin, que me n’enviïn una còpia i aleshores decidiré. Li sembla raonable i m’assegura que així ho faran.

Després em sap greu no haver pensat a preguntar-li què els ha atret d’aquesta peça, potser una de les més «abruptes» del meu teatre, que rarament ha estat representada.

Dia 19

Dues frases de Musil. Diu la primera: «L’estat només pot tenir una forma de relació amb l’art: crear dispositius que en garanteixin l’exercici. L’art és una institució moral; l’estat ha de protegir la institució i deixar-li la moral».

Entenc el punt de vista de l’autor de L’home sense qualitats, i estic del tot d’acord amb allò que al capdavall vol dir: que l’estat no ha d’intervenir en l’art i, per tant, no l’ha de jutjar. Alhora, em sembla que s’equivoca en no tenir en compte que la institució moral no és precisament l’art, sinó l’estat. Totes les seves disposicions, normes, lleis, etc., són d’ordre moral. L’art, que a la meva manera de veure no pot ser cap institució, és l’activitat que, en qüestió de moral, planteja el seu problema i, per això sol, qüestiona sempre la moral social, la de l’estat.

La segona frase és aquesta: «El deure de l’escriptor no és pas de representar allò que és, sinó allò que ha de ser, o allò que hauria de ser com una solució parcial d’allò que ha de ser».

Una proposta altra, doncs: la de l’home o de la dona que, en possessió d’un instrument de comunicació, se sent cridat, més que no pas obligat, a fer que augmenti el grau de realitat abastable. Aquesta, és d’altra banda, una de les finalitats de l’obra de Musil quan s’instal·la entre la raó i la desraó.

Dia 20

L’Eixample col·lapsat per la vaga de mestres. He vist autobusos que abandonaven la seva ruta per tal de reprendre-la, suposo, més endavant. Manifestació pel carrer de València, pel passeig de Gràcia, on tot de colles enganxen grans papers amb frases reivindicatives a la façana del Palau Robert. Un d’aquests papers detalla tant les deficiències d’una escola que arriba a dir: «Tenim vint-i-quatre goteres». És entre aquesta animació, però més avall, cantonada a Provença, que em trobo amb la fotògrafa Colita proveïda amb les eines del seu ofici. Tanmateix, no és aquí per la manifestació, sinó per les obres de neteja de la façana de la Pedrera. És ara, quan ja n’hi ha un bon tros de net, quan es veu de debò l’estat de brutícia de l’edifici.

M’ha agafat, la Colita, amb l’Avui i el Diari de Barcelona a les mans, quan, acabats de comprar, els fullejava, i ho aprofita per fer-me tres o quatre fotografies. Aquesta gent són perillosos: no paren mai de disparar!

Dia 21

Tot de pintades contra el rei: «Fora el Borbó!», diu una d’elles, al Portal de l’Àngel. Més avall hi ha aquesta: «El nostre rei, és el rei de copes». La tercera és la millor. Diu: «I vostè què pinta, aquí? De rei no en volem cap». N’hi deu haver d’altres que no he vist. Que els independentistes s’han mostrat actius n’és una bona prova que darrerament han plogut les detencions.

Sembla que s’han pres unes mesures de seguretat extraordinàries per tal d’evitar que el Borbó sigui molestat. Als agents d’ocupació que ja tenim aquí s’afegiran, diuen, cent vint-i-cinc policies que vénen a reforçar-los.

Cap a quarts de set em truca en Pius Pujades, de l’Avui. Em diu que no podran publicar el meu article demà, tal com li corresponia, perquè fan un número especial, han rebut ja tot de textos que vénen de «dalt», etc., de manera que el publicaran demà passat, dissabte. Li ho discuteixo. L’article està escrit amb la precisa intenció que surti el mateix dia que el rei inaugurarà les festes del Mil·lenari. Si els sobren originals, que prescindeixin d’un dels altres, no del meu, que és periòdic. Entendria que ajornessin la publicació, i no protestaria, si tractava d’un altre tema, però tracto precisament d’aquest, d’uns actes que motiven l’extraordinari; l’endemà ja no tindrà cap gràcia. Em vol aclarir que no és cosa seva, que la decisió procedeix de més «amunt», però això no fa que cedeixi, ben al contrari. Em molesten profundament les «autoritats». Li dic que l’Avui és ben lliure de prescindir de mi quan li convingui, però que no accepto les manipulacions, per petites que siguin, de manera que, si l’article no surt demà, ja no cal que se’n preocupin més. Però que no n’esperin d’altres.

A la fi em diu que farà el que pugui. Ja entenc que els molesti un article contestatari precisament el dia de la vinguda del rei, però en demanar-me de tornar a col·laborar al diari ja sabien amb qui se les jugaven. No puc negar que m’encurioseix saber què decidiran, si em «sacrificaran», per així dir-ho, al monarca, o voldran conservar el col·laborador. Em cal dir, d’altra banda, que en escriure aquest text ja se m’acudí que alguna pega sorgiria. I ara, en pensar-hi, em pregunto si la trucada de l’Agustí Pons, ara fa dues setmanes, quan em sortí amb allò d’ajornar la publicació del meu escrit perquè no coincidís amb el de mossèn Ballarin, no fou feta ja amb el propòsit de fer-me saltar una setmana perquè el meu article següent, el d’ara, no «caigués» el dia vint-i-dos. És clar que no podien saber llavors, ni ho sabia jo, de què tractaria, però no era difícil de preveure-ho o, pel cap baix, de témer-ho.

Dia 22

Passo per la Universitat, on hi ha una exposició de publicacions, i és en aquell precís moment d’entrar-hi que sento un coet. Deu haver estat disparat per la gent de la Crida, que tenen la intenció d’engegar-ne un cada cinc minuts en senyal de protesta per la presència del rei, però ja només en sento cinc o sis més. No crec pas que se’ls hagin acabat… Més tard m’assabento que la policia ha assaltat el local, al passatge del Crèdit, i que ha procedit a detenir els «artillers». Sembla que amb molta brutalitat.

Veig un cartell que se m’escapà ahir, o potser no hi era. És del MCC i, sobre una gran fotografia que mostra el rei i Franco de costat, a la sortida o a l’entrada d’algun acte solemne, puix que van molt mudats, amb bandes i tot, diu: «Fora el rei Borbó!». I mentrestant el rei Borbó, feixugament custodiat, deu estar dient les banalitats acostumades.

L’Avui publica l’article, de manera que han decidit no «sacrificar-me». I per cert que, com que han canviat la disposició de la pàgina, es veu més que mai!

M’arriben uns papers del PEN Club, i veig que, al congrés de Puerto Rico, en Xavier Bru de Sala demanà que la vinent reunió se celebrés a Barcelona l’any 1992. Diu que, si s’hi celebrava, el centre català procuraria aconseguir la presència del rei, el qual s’adreçaria als delegats en català i en castellà! ¿Com es pot arribar a ser tan merdós? És per arribar aquí que volíem un PEN català? Em pregunto si tota la junta fa costat a aquesta iniciativa…

Dia 23

El Diari de Barcelona s’ha afeccionat decididament a les enquestes. La darrera, els resultats de la qual publica avui, ens informa que el quaranta per cent de la població catalana és favorable a la nostra independència. El trenta-tres per cent n’és contrària i a la resta li és indiferent. D’altra banda, es confirma que l’independentisme és un sentiment «jove»; es va perdent a mesura que envelleixes. La gent instal·lada no són amics del risc, de l’aventura; volen pair amb tranquil·litat, encara que ho hagin de fer amb el cap cot.

Per què viure més? No desitjo pas la mort, però ja no em plau la vida. La consciència que tinc del no-res que m’espera pot fer que m’hi arrapi, però ja no ho aprovo.

Dia 24

Un passi de frontó dels meus dies juvenils que conservo i que ara m’ha caigut a les mans, m’ha dut a la memòria la D., una dona aleshores prop de la quarantena, que una tarda va confessar-me o s’inventà que fou desvirgada als tretze anys, quan feia tot just quatre mesos que li havia vingut la regla, en circumstàncies que qualificà d’excepcionals. Era el juliol i ella, la seva mare i una germana més joveneta estiuejaven a muntanya, en una torreta que, darrera, tenia un gran jardí força abandonat. El pare només hi acudia els caps de setmana. Durant quinze dies van tenir amb elles un cosí, fill d’un germà de la mare, de quinze anys. Les famílies es feien molt, a Barcelona es veien contínuament i durant els darrers temps ells dos es tocaven i es besaven sovint. Ara, una tarda, van convenir que aquella nit, quan tothom fos a dormir, es trobarien al jardí, on podrien «jugar» una estona. Van refugiar-se en un petit amagatall que quedava entre una paret d’arbustos i la part baixa, de pedra, del mur, i van engrescar-se tant que D. va avenir-se que el noi la hi posés. I en aquell moment, quan ell l’esquinçava i ella ofegava un gemec, van veure que s’encenia un llum a l’interior de la casa i, gairebé de seguida, la mare, que en sortia. Es van quedar silenciosos i immòbils, l’un sobre l’altra, sense que el noi la desmuntés, puix que no havia perdut l’erecció. La dona, que duia una cigarreta a la boca, féu unes quantes passes amunt i avall i a la fi, mentre el cosí ejaculava sense haver-se mogut, es va asseure gairebé davant mateix d’on eren ells, però d’esquena, en un tronc que d’altres cops els havia fet de banc. S’hi va quedar una estona, fins que va acabar-se la cigarreta, va trepitjar-la amb la xinel·la i s’aixecà. Però fou per culivar-se ran dels arbustos, on es va alçar la camisa de dormir cap a la cintura i orinà, amb el cul a tres o quatre pams d’on la parella contenia la respiració i el noi, va notar ella, tornava a posar-se erecte. Més va endurir-se quan la dona, recollint-se més la roba en redreçar-se, repenjà una natja contra el tronc, amb l’altra mà entre les cuixes separades, i sospirà feixugament mentre s’acariciava. Quan va allunyar-se i va desaparèixer de nou dins la casa, potser encara no satisfeta, puix que s’havia interromput bruscament, els dos adolescents es van besar com boigs, més excitats que mai, i copularen per segona vegada.

Aquesta relació durà una mica més de tres anys, durant els quals, a Barcelona, s’avisaven l’un a l’altre cada cop que un d’ells sabia que es quedaria sol al pis durant unes quantes hores. Ell devia ser un noi de molts recursos, perquè quan D. es quedà prenyada, als quinze anys, va espavilar-se a trobar una llevadora que la féu avortar quan encara no estava de tres mesos i ningú no li havia notat res. La mateixa dona li proporcionà un pesari. Tot això costava diners i D. no va tardar a saber que els havia aconseguit d’una veïna seva, una mestressa d’escola soltera i ja força madura, amb la qual s’havia avingut a jeure. Aquesta infidelitat no els separà, ni va separar-los que ell li contés, en veure-la no tan sols tan comprensiva sinó fins i tot enorgullida que el seu mascle fos capaç de satisfer dues dones alhora, que des de feia uns quants mesos es tirava gairebé cada dia la darrera criada que tenien a casa i que, dues vegades, s’havia tirat també una amiga seva, minyona com ella. Però poc després va caure malalt, probablement de tants abusos, i van haver d’enviar-lo a un sanatori. En tornar-ne, al cap de prop d’un any, la D. ja sortia amb un altre xicot que, propietari d’una moto, cosa en aquells temps poc freqüent, se l’enduia a copular al camp, i curiosament, promiscu com era, ell va negar-se a compartir-la, com la noia, que no volia deixar el seu nou amant, li proposà. Adhuc va tractar-la de puta.

(No em vaig creure, ni em crec ara, que la mare sortís tan oportunament al jardí a orinar i masturbar-se, com qui diu, als nassos de la seva filla, que perdia el fil. És més probable que fossin sobtats per un llum que s’encenia a la casa i que els devia fer pensar que la dona s’havia llevat a satisfer les seves necessitats i que D. ho anés elaborant tal com convenia a la seva imaginació i en darrer terme, doncs, al seu caràcter. Era una dona francament inclinada a la lascívia, i aquella possibilitat que convertia en realitat en contar el seu desflorament la satisfeia).

Dia 25

Hi va haver un temps en el qual era ben rar que deixés un llibre a mig llegir. Ara n’abandono molts quan tot just n’he llegit quaranta o cinquanta pàgines. M’adono que el tema ja no m’interessa o, si és una novel·la, descobreixo que m’estic avorrint. He perdut curiositat? ¿Sóc més selectiu? Potser hi ha una mica de totes dues coses. Però també hi ha aquesta altra: abans no mesurava el temps i ara no puc evitar sentir que em mesura. I no pot ser, com m’he dit algun cop, que ara sé més coses i que els llibres que deixo no fan més que repetir-me una «informació». El fet és que cada dia sé menys perquè com més va, més coses oblido.

Dia 26

«No em recordes?», m’ha preguntat en aturar-me al carrer d’Aribau aquest home si fa no fa de la meva edat. S’ha identificat com algú que l’any trenta-sis fou company meu de classe en una acadèmia de llicenciats que hi havia davant de la Universitat. Són encontres d’aquesta mena que fan que em «vegi» vell. De fer-m’hi sentir ja se n’encarreguen els meus òrgans; quan no flaqueja l’un, flaqueja l’altre…, si no ho fan tots alhora!

Qui recordo d’aquell temps, d’aquella acadèmia? Em sembla que només dues persones. Un noi, el nom del qual he oblidat, que es distingia, a la classe de redacció, per elaborar uns textos ampulosos, rics d’un vocabulari altisonant que aviat aprendria a identificar amb el llenguatge falangista. I una noia, Emma, rossa i cantelluda de fesomia, deia que d’origen rus, amb la qual més endavant, quan la guerra s’ho emportava tot, vaig passar una tarda de tramvies, amunt i avall de la ciutat, perquè volia companyia.

És poca cosa…

Dia 27

Plou i només faig una breu sortida. Compro els diaris i m’entretinc a fumar un puret mentre em passejo amunt i avall d’infanta Joaquima Carlota, entre l’avinguda de Sarrià i el carrer del Comte de Borrell, sota l’ample ràfec de l’immens edifici que ocupa aquest bloc. Hi ha una parada d’autobús i resisteixo la temptació d’agafar un 27 fins a la Vall d’Hebron i, sota el paraigua, pujar llavors cap al Laberint d’Horta. Hi deu fer una humitat que no em puc permetre quan fa tres setmanes que arrossego un refredat. Llàstima. Els arbres hi deuen fer goig, hi deu haver aquella quietud que l’aigua aprofundeix en lloc de pertorbar-la quan cau, com ara, lenta i amical. No hi ha res com un jardí, com un parc, sota una pluja fina que desperta la vegetació i neteja l’aire. És a dir, ¿el pot netejar quan l’atmosfera està carregada de partícules que la pol·lueixen i que es limita a traslladar? Ben segur que no. Ho hem embrutat tot, i és bruta també l’aigua que cau, que contemplo, que m’esquitxa quan torno a casa entre els cotxes que buiden sots a la Diagonal…

No és suficient que un llibre sigui intel·lectualment estimulant si el cervell no està disposat a respondre a l’estímul. Hi ha gent que llegeixen amb tantes restriccions mentals que cap llavor no hi fructifica.

És sorprenent la quantitat de mesquineses que hi ha en la vida dels grans homes. Però no ens n’hauríem d’admirar; és, en bona part, gràcies a aquestes mesquineses que pertanyen a la nostra condició. Ens ajuden a atansar-nos-hi.

Dia 28

Sita, de la Kate Millett, en versió francesa. Prop de quatre-centes pàgines ben denses que ens fan assistir, amb reiteració i morositat, a l’agonia d’una relació eròtica entre dues dones ja granades. El llibre, però, té això d’estrany: que en alguns aspectes ho fa com si la relació fos heterosexual. La narradora-protagonista no para de dir-nos «quan em penetra», «quan se’m tira», i és, d’altra banda, una dona que si bé descriu amb una sensibilitat ben femenina, té un tipus de sexualitat baronívola; mesura més la relació en termes d’actes explícitament carnals que no pas de sentiments, ben a l’inrevés, doncs, de tantes lesbianes per les quals, per ardents que siguin, compta sobretot l’atenció, la tendresa, la disposició cordial que l’home sol regatejar-los i que troben en una altra dona, sempre més delicada i més «coneixedora», per si fos poc, a l’hora de fer-se l’amor.

No sé si la Kate Millett és lesbiana. Potser li agraden més els homes (que tampoc no desplauen gens a aquest parell de dones, sobretot a una d’elles), i això podria explicar que la novel·la no sigui prou convincent, no pas per falta d’habilitat narrativa de l’autora, sinó perquè la protagonista, sempre que s’obre (i s’obre sovint i gairebé en res més no pensa), sembla que ho faci per un mascle, encara que parli de llengua i de dits. No s’ha aconseguit ben bé aquella versemblança que cal crear fins i tot en les obres que més s’allunyen de la realitat o que, a cops, la rebutgen ben decididament.

Dia 29

Gairebé és ridícul de pensar que uns cabells llargs, de nena, quan tots els nois els duien curts o anaven pelats, decidí, des de la meva infància, l’home que seria durant molts anys, algú que havia de demostrar que valia més que els altres. Tanmateix, és un fet. Se’m col·locava en unes condicions d’inferioritat a les quals, si no volia sucumbir, calia que reaccionés amb un prou ben conegut sentiment de superioritat.

No puc saber, en canvi, per quin motiu, probablement tan «insignificant», un dia, ja home fet i autor conegut, vaig convèncer-me que no vivia gaire d’acord amb mi mateix. La veritat era que no solament no havia de demostrar res sinó que no en tenia ganes. És després quan m’he adona’t que això em fa diferent i, per tant, que és ara, quan no vull demostrar res, que ho demostro.

No fa riure?

D’un article de l’Anna Balletbò, diputada socialista, al Diari de Barcelona: «El candidat socialista a la presidència de la Generalitat, Raimon Obiols, havia demanat una vegada i una altra, amb el seu noble estil d’entendre la política, que no s’utilitzés el Mil·lenari de forma partidària i electoral. Malauradament, el nans emboscats en el bosc protocolari del Pati dels Tarongers no han pogut resistir la temptació d’excloure de la celebració els representants polítics catalans, senadors i diputats al Congrés i al Parlament de Catalunya». Deixant de banda allò del noble estil d’entendre la política d’algú que, com s’expressa, sembla que tingui una majoria que no té, és ben curiós que la diputada doni acolliment a un llenguatge tan feixista en parlar de nans emboscats. És cert que l’expressió deu ser suggerida per la poca alçada del president de la Generalitat, però probablement no hauria brollat de la ploma de la Balletbò sense aquells «enanos infiltrados» tan cars a en Blas Piñar i a en Sànchez Covisa.

Això no priva que tingui raó quan acusa els convergents de voler monopolitzar el Mil·lenari. A l’hora de fer espanyolisme hi havien de ser tots.

Dia 30

Un petit llangardaix en una paret, aturat ran d’una herbeta que s’ha obert pas en l’escletxa entre dues pedres. El ventre li batega com un cor, té immòbil la cua, darda la llengua i mou el cap, atent, suposo, al menudíssim insecte, per a mi invisible, que s’aventura prop seu. El sol, pàl·lid, il·lumina l’escena de caça.

Tots els caps de líder en davallada mouen osques que triomfen dels difunts;

tants claus a cada cantonada mouen perfums entaforats en mitges fosques;

tots els ciclàmens primmirats a les palpentes fugen per boscos massa humits;

tantes cames de marfanta endiumenjada corren per les vores dels estanys de l’alba;

tots els emboscats als pujols de sotavent tenen ànsies quan traguegen vins alats;

tantes sorres xopes de rosada s’enfilen pels insectes que cavalquen aigües blanes;

tots els cavalls que baixen pel crepuscle alcen foc de les llambordes.

Ho firmen testimonis i el notari en dóna fe a tants i tants del temps sideral.