JULIOL

Dia 1

Cisma entre la indiferència general. Monsenyor Marcel Lefèbvre, aquest altre gran bruixot, va consagrar els seus quatre bisbes. No se sap si hi havia observadors del Vaticà.

Diuen que la fe fa moure les muntanyes. Deu ser molt a la llarga. Mentrestant no pot negar-se que procura càrrecs i dignitats. És suficient per no perdre-la.

Però potser tot plegat només sigui una maniobra oculta dels sastres eclesiàstics. Tercer secret de Fàtima?

Hi ha gent que només tenen pensaments perifèrics. Potser val més això que no res?

Dia 2

Notícies que hom procura reprimir:

que a Lourdes cada dia abunden més les dones que hi perden la frigidesa;

que l’Opus és una escola d’anacoretes;

que l’estudi de la teologia predisposa a les pràctiques ginecològiques;

que les monges són atípiques;

que l’Esperit Sant ha donat la dimissió.

Gran catifa de fulles, a la Diagonal. Però com més els arbres es despullen, menys refresquen el paisatge.

Dia 3

Algú prou espavilat ha escrit en un contenidor de fòtils: «¡La virginidad favorece el càncer. Evítalo!». I sota dóna el remei, per si alguna donzella l’ignora: una verga dreçada entre dos testicles.

Dies enrera em vaig oblidar de prendre nota d’aquesta altra inscripció, tan curiosa: «La niña engorda la serpiente».

Tots els serveis aprofiten l’estiu per obrir la ciutat. No és estrany que es buidi. Vacances obligades.

Dia 4

Al nou govern de la Generalitat, un conseller franquista que fou procurador en Cortes i un membre de l’Opus Dei. La presència d’aquest darrer potser s’explica si, com van dir-me temps enrera, hi ha una certa vinculació entre aquest institut i un dels fills d’en Pujol. Sigui com sigui, no podem dubtar que fem grans progressos: un cavernícola dogmàtic i un oportunista que, després d’haver servit el genocida de la nostra cultura, ara vol fer també de pal de paller. Amb gent d’aquesta mena, el «nacionalisme» d’en Pujol cada dia és més grotesc. L’home vol ser un Prat de la Riba, però si aquest buscava la col·laboració de persones ben allunyades de la seva ideologia, sempre que fossin d’una reconeguda competència, de segur que mai no hauria cridat a la seva vora uns personatges com aquests. A qui i per què es veu obligat a complaure en Pujol? ¿No s’adona que ell i el seu partit poden pagar cars aquests nomenaments? Mentrestant els pagarà Catalunya.

Dia 5

Curiositat: tenia trenta-set anys i era casada i afiliada quan unes irregularitats menstruals van dur-la a la consulta del ginecòleg. Mentre el doctor la palpava i l’examinava es va humitejar i el clítoris va dilatar-se-li visiblement. L’home es va treure els guants i, sense preocupar-se de la presència de la infermera, l’hi manipulà amb la punta dels dits fins que ella orgasmà. Ni l’un ni l’altre no hi van fer cap comentari.

La dona era catòlica practicant i, al cap d’uns quants dies, confià aquella falta al seu confessor habitual, el qual va preguntar-li en qui o en què havia pensat en mullar-se. Contestà que en el seu marit. El sacerdot va dir-li que, en aquest cas, si pecat hi havia, era venial puix que, segons Tíbul i d’altres, la dona no comet falta si es masturba en absència del seu espòs i per la necessitat que té d’ell. Ara, ella havia estat masturbada, i era la intervenció d’aquest tercer que feia l’acte pecaminós, sense donar-li, tanmateix, prou gravetat per convertir-lo en pecat mortal. Ella, una mica perplexa, argumentà que si era així tampoc no havia de ser pecat el coit amb un altre home si la dona tenia el marit al pensament en accedir-hi, però el sacerdot argüí que aquí hi havia una gran diferència: en copular, era l’òrgan de la generació del mascle que s’introduïa en el vas de la femella, mentre en el cas de la mà la introducció, en la mesura que ho era, l’efectuava un òrgan no sexual. Cal afegir que, fos com fos, abans de donar-li l’absolució, li aconsellà d’evitar aquestes situacions.

Dia 6

Dues frases.

A La investigació, Stanislaw Lem escriu: «Els fets només existeixen on no hi ha homes. Quan aquests fan llur aparició, únicament hi ha interpretacions».

De què?

Segons un personatge de la novel·la Les caves du Vatican, de Gide, «une éthique erronée empèche le libre développement de la faculté créatrice».

Ara ja només cal saber quina és l’ètica encertada.

D’entre papers em surt la factura de la clínica on va néixer l’Adelais i, com que és ben probable que es perdi i em sembla un document curiós, ara el reprodueixo.

Assistència al part de la senyora Josefina Fabregat, des del 25/XII/51 al 4/1/52:

Cal suposar que en aquell moment encara ho vam trobar car! Ah, i qui es va beure el cafè?

Dia 7

De jove, deixava parlar els grans; de gran, escolta els joves. No ha aprofitat la seva joventut, quan podia ser impertinent, ni aprofita la seva maduresa, quan podria repetir els mals consells que van donar-li.

Algú es queixa que X escriu molt malament. Com que a mi em sembla que escriu força bé, demano aclariments i esbrino que té mala lletra.

Suo; doncs, existeixo. Ben just…

Dia 8

D’una conversa confidencial entre dues amigues. Una d’elles, que parla de la seva darrera «aventura», diu:

—Ja saps com m’agrada que em tombin…

I contesta l’altra bo i rient:

—Jo més m’estimo que em girin.

—És que tu ets una viciosa!

—Pitjor deu ser l’Elvira. Sempre vol que la capgirin.

S’entenen perfectament.

S’ha deixat la barba per dissimular que és vell…

Dia 9

La literatura comença amb cada autor nou. I, com més jove és, més convençut n’està. En alguns, la il·lusió és tenaç.

A la ciutat sovint tens la impressió que ben bé la meitat de la seva població «activa» no treballa.

Em diu que no li corre cap pressa triomfar, que de primer vol fer una obra sòlida, no com tants que publiquen balbuceigs, enduts per la impaciència. Em sembla molt bé, però, ¿qui pot sortir «madur» a encarar-se amb el públic lector? Si a l’èxit s’hi «arriba», bé has de recórrer el camí que hi condueix…

Dia 10

Sorprenen una mica aquestes dones d’aspecte tan voluptuós que no saben gaudir del seu cos. Disposen d’un instrument que no es mereixen.

El literat «bo» tendeix a menysprear el qui no en sap tant, però em sembla que s’equivoca. ¿Com ho podria saber, que és bo, si d’altres no fossin mediocres? Al capdavall ho és per comparació.

Es queixa que la sogra, morta no fa gaire, no ha afavorit la seva dona, en el testament, sinó la cunyada, una xicota que, després d’haver fet tronar i ploure, ara viu amistançada. No m’atreveixo a fer-li observar que res no és tan natural: la vella s’ha inclinat per la filla que més se li assemblava i que per la vida que duia no podia fer-li retrets, com l’altra, tan entenimentada i potser una mica avergonyida que la dona, en la seva joventut, fos coneguda per la llibertat de la seva conducta.

Dia 11

La mare era suspicaç de naturalesa i quan notà en la seva filla, tot just de catorze anys, uns certs canvis que no podia atribuir a la menstruació, puix que la noia ovulava des de feia divuit mesos, i d’altra banda algú li digué que a cops la veia amb un noi, associà els dos fets i se li acudí que potser l’adolescent havia perdut la virginitat. Escollí un ginecòleg a l’atzar i la portà a la seva consulta amb l’excusa que a la seva edat, en plena creixença i amb la regla, més valia prevenir possibles anèmies o d’altres pertorbacions. L’especialista féu passar la noia, estupefacta en sentir què li demanava la mare, i, al gabinet, mentre la dona s’esperava al despatx, va palpar-la i examinar-la detingudament. Després, en veu baixa, va dir-li: «¿Ho saps, que estàs prenyada?». La nena assentí, amb les llàgrimes que li corrien cara avall. L’home la tranquil·litzà amb un «no t’amoïnis» i va demanar-li que l’endemà tornés a la consulta, sola. En sortir de nou al despatx, mentre ella es vestia, declarà a la mare: «Intacta».

El dia següent la noia li explicà que des de feia cinc o sis mesos tenia relacions sexuals amb un xicot, però que ara feia quinze dies que s’havien barallat. Estava d’allò més espantada per com eren a casa seva, tan severs, tan intransigents. El metge la va fer orinar, envià la mostra a una farmàcia del veïnat a la qual confiava les anàlisis, s’assegurà que l’embaràs no arribava als tres mesos i li proposà de fer-se avortar. La noia li digué que prou ho voldria, però que no tenia diners ni sabia d’on treure’ls. No en guanyava cap i encara anava a l’institut… El ginecòleg li contestà que per això no calia que es preocupés: no pensava cobrar-li l’operació.

Va buidar-la al cap d’uns quants dies, a primeres hores de la tarda, i després la féu reposar en un llit del pis en el qual vivia amb la seva dona. Al vespre, abans d’acomiadar-la, li féu la lliçó sobre les precaucions que havia de prendre en el futur, li aconsellà l’ús del pesari i àdhuc s’avingué a fer-li’n fer un quan ella li explicà que no sabia a qui acudir. Es van veure, doncs, una altra vegada, quan l’home li ensenyà com posar-se’l. Fou durant aquesta visita que, a preguntes d’ella, estranyada pel seu capteniment i convençuda ja, si és que de primer havia tingut algun recel, que l’home no buscava compensacions a la seva generositat, li digué que, quan ell encara era un adolescent, a casa seva hi havia hagut una tragèdia per un assumpte d’aquella mena: costà la vida a una germana seva, més gran, i a la criatura que li van obligar a parir contra la seva voluntat. No se n’havia oblidat mai. Uns minuts després, en separar-se, la noieta se li llançà als braços i el besà a la boca.

No es van tornar a veure fins al cap de quatre anys, quan feia un parell de mesos que el ginecòleg havia perdut la seva muller en un accident de cotxe, un cap de setmana, quan ja tornaven a Barcelona. La noia se li presentà al vespre, havent acabat ja la consulta, i de moment no la va reconèixer. Ara tenia divuit anys, era més alta, més plena i, de fet, s’havia convertit en una bellesa. Va dir-li que s’havia assabentat de la mort de la seva dona, s’interessà per ella, li confià que, l’any vinent, entraria a la facultat de medicina i que, un cop acabada la carrera, s’especialitzaria en ginecologia, o sigui que d’aquí a uns quants anys serien col·legues. Va ser una visita de vint minuts, durant la qual l’home va tenir dues o tres vegades la impressió que ella anava a dir alguna cosa que a la fi no digué.

En va estar segur al cap de mitja hora, quan la noia li telefonà i de bones a primeres va declarar-li, aquest cop parlant-li de tu: «Cara a cara no he gosat, però tenia la intenció de preguntar-te si voldries que fos la teva amiga. Ja saps… M’agradaria molt». Quan va poder reaccionar de la sorpresa va fer-li remarcar que entre ells hi havia vint anys de diferència. «Dinou», precisà ella, i afegí: «Els anys sempre són una bona excusa quan un no té ganes de l’altre. Si no t’agrado…». L’home protestà, però ella ja prosseguia: «Mai no t’hauria dit res si no s’hagués mort la teva dona, però ara… Si vols un fill, també te’l donaré». Ell objectà de nou: «Si et creus que tenies un deure amb mi, amb aquestes paraules l’has pagat de sobres. Tens divuit anys…». «I no els vols?», es queixà la noia.

Van ser amants durant prop de catorze anys, fins que ell morí d’una infecció hepàtica. Durant els vuit darrers havien compartit el consultori i ell li havia fet dos fills. Sempre es negà a prenyar-la mentre estudiava.

Dia 23

Tàrrega. Hem sortit de Barcelona a les vuit del matí per tal d’estalviar-nos caravanes i no passar tanta calor, però no hem arribat a casa fins a tres quarts de dotze. Prop de Sant Feliu s’ha encès el llumet del cotxe que assenyala alguna irregularitat, hem hagut de buscar un taller, on encara no hi havia el mecànic, i esperar-lo. Per sort, només ha tardat vint minuts. Ha donat un cop d’ull al motor, no ha sabut trobar-hi res, ha suposat que podia tractar-se d’algun contacte ocasional, res de greu. Hem reprès el viatge, però en ser a Esparreguera no tan sols s’encenia altre cop el llumet vermell, sinó que ara sortia fum del motor. En un altre taller, on de moment no podien tocar res, calent com estava, ens han dit que probablement fallava alguna peça, com passa sovint quan la temperatura puja, però que també podia ser que calgués canviar-la o fer-hi una reparació seriosa. En aquest cas, no ho podien pas fer immediatament; era qüestió d’un parell de dies. I nosaltres amb el cotxe carregat fins dalt! Ja ens hem vist en el tràngol de buscar un taxi i traslladar-hi tot l’equipatge, amb la noia que hauria de fer un altre viatge a recollir el vehicle…

Mentre l’Adelais es quedava al taller, la meva dona i jo hem anat a esmorzar en un bar de la carretera, on també hem comprat un entrepà per a ella. En tornar, el cotxe havia desaparegut. Després de mirar-se’l detingudament i remenar una mica el motor, l’amo se l’havia endut a fer una volta, a veure com reaccionava. Ha tardat d’allò més. Ens ha dit, en tornar, que havia anat fins als Brucs, a deu quilometrés de distància, i que li havia anat bé, de manera que podíem continuar. Ens hem tret un pes de sobre i dues mil cinc-centes pessetes de la butxaca. Entre una cosa i una altra hem perdut més de dues hores i la calor que volíem evitar ens ha ablaït durant la resta del viatge. Ara, ja sense cap més incident.

A la tarda bufa una marinada d’una gran violència, però no refresca una mica fins a primeres hores de la nit, quan es va apaivagant.

Dia 24

Com cada any, em fa estrany dormir en un llit tan ample, però avui m’hi avinc més fàcilment, més de pressa, que d’altres vegades. Potser perquè havia matinejat.

Reprenem el costum de fer el vermut a l’Ateneu, on l’atmosfera, sota els arbres i atès que el dia és ennuvolat, es nota lleugerament humida.

A quarts de quatre l’Adelais se’n torna a Barcelona, puix que encara no ha començat les vacances. Fins divendres al vespre, si no hi ha res de nou.

A les vuit del vespre li truco des d’una cabina pública, sento el timbre que sona a Barcelona, la remor de l’auricular que hom alça, però no hi ha cap veu i les meves paraules, que potser no arriben, no obtenen resposta. Tanmateix, l’aparell es va menjant les monedes. Penjo i repeteixo la crida, i la repeteixo encara una tercera vegada, sempre amb el mateix resultat. A la fi em cal renunciar-hi. Deuen ser molts els aparells espatllats, ja que a Barcelona passa contínuament el mateix. No he vist mai, però, que renunciessin a empassar-se els duros que després, en penjar, no retornen pas. No és estrany que la Telefònica faci bons negocis.

Dia 25

Un mercat pobre, com em diu un venedor, lector dels meus articles a l’Avui, que ja he trobat altres anys. Tanmateix el Pati, on sec mitja hora, tres quarts, a llegir el diari, sembla relativament animat. La calor, però, fa que molta gent es quedin a casa, sense parlar dels qui fan vacances perquè «toca».

Com que no n’hi ha prou amb suar tot el sant dia, aquest matí ens hem quedat sense aigua. En veure que l’aixeta del lavabo feia figa he pujat a donar un cop d’ull als dipòsits: tots eren buits. Després s’ha explicat la cosa: de les dues aixetes de pas que hi ha a l’entrada, només n’havíem obert una, de manera que des de dissabte, quan vam arribar, no ens ha entrat ni una gota d’aigua; «vivíem» de la que ja hi havia des de la darrera vegada que la meva dona i l’Adelais van fer una estada al poble. Hem posat remei a la badada.

M’adono, en desfer paquets, que durant l’any he anat enviant, perquè no em faltés lectura, més llibres que no tindré temps de llegir. Sempre caic en aquest excés de previsió. I penso que si n’enviava menys potser tindria ocasió de fer alguna relectura. De fet, ho penso cada any, però mai no m’esmeno.

Dia 26

Un somni de llarga durada: em trobo en un espai elevat, una mena de plataforma més llarga que ampla, en cadascun dels quatre angles de la qual es dreça una petita construcció o, més bé, un quiosc triangular i sense porta. Dins de cada «caseta» hi ha, a una banda, una comuna, i a l’altra, una tauleta de marbre amb una cadira darrera. En cadascuna d’aquestes taules, un home que menja: dins de cada cabina, oberta, algú que defeca. Jo corro incessantment de l’una a l’altra amb unes ganes immenses d’orinar. Però els defecaires s’eternitzen sobre la tassa mentre sembla que es van renovant els qui dinen o sopen. Enllà s’estén un espai que no sé si és de mar o de terra, potser perquè la plataforma és massa alta i no em permet de distingir-ho, o potser perquè no m’hi fixo prou. No paro de deambular, però heus ací que, misteriosament, les cabines van fent-se fonedisses i de cop i volta ja no n’hi ha cap. És quan em desperto.

Recordo que les casetes eren atractives, d’un disseny acollidor, que els plats sobre les taules semblaven abundants i variats i que les persones entaulades i les que seien a la comuna s’ignoraven perfectament, com si les unes no tinguessin ni idea de l’existència de les altres. O qui sap si el manducaire i el defecador de cada indret no eren la mateixa persona en dos moments simultanis.

Petit canvi d’escenari. La calor (hem arribat a més de trenta graus), que ens foragita d’un indret a l’altre de casa, ens aconsella de traslladar-nos durant unes hores al pis de sota, on la temperatura sembla més avinent. Potser és que aquí, a les habitacions de davant, el sol no hi toca tant. És en aquest vell despatx del meu pare, doncs, on des d’ara ens lliurarem a la lectura.

Dia 27

Dostoievski, en la seva Ninotxa Nezvanova, opina a propòsit d’un personatge: «Té set de glòria. I quan un sentiment com aquest es converteix en el motor principal i únic d’un artista, l’artista ja no ho és, car ha perdut el primer de tots els instints artístics, el qual és l’amor de l’art per l’art i no pas per la glòria o per qualsevol altra cosa».

Potser és per això que d’artistes autèntics n’hi ha tan pocs, però cal observar, també, que entre els artistes de debò la motivació de la glòria és totpuixant. Sense aquesta ambició, allò que l’escriptor rus en diu els instints artístics es van ofegant. Diria que aquest és una mica el meu cas.

Quan el conseller de Cultura diu que a Catalunya hi ha dues llengües, la pròpia i la de tot l’estat, defuig el nostre problema, perquè d’allò que es tracta no és de dir en primer lloc o únicament les llengües que hi ha en aquest moment, sinó de precisar d’entrada que Catalunya té una llengua, la catalana, i que una altra, la castellana, s’ha introduït en la nostra comunitat. Aleshores aquell «hi ha» té un altre sentit i aclareix la nostra situació. Però els consellers de Cultura de la Generalitat són gent tímida. En la mesura que es deixen seduir o coaccionar, no fan cap bé al país i, doncs, difícilment poden defensar la nostra cultura.

Dia 28

A la nit les bravades d’herba pugen fins al segon pis. El pub de davant de casa assegura la renovació contínua d’estols de nois i noies que potser troben massa fresca la temperatura del local i surten a seure a la vorera, on sostenen converses en veu alta, canten o criden amb una total impunitat. Els cotxes, sorollosos i amb grans frenades, descarreguen personal que hi fa una estada curta, temps de beure un parell de gots abans de traslladar-se a un altre establiment. Sembla que hi ha hagut denúncies per part d’alguns veïns que voldrien dormir en lloc de vetllar, però no hi ha res a fer, les anomenades autoritats cada dia estan més incapacitades per a protegir els drets dels ciutadans, mentre augmenta la capacitat que tenen d’imposar-li deures. A la gent que s’han de llevar d’hora i voldrien descansar no els queda més remei, si la casa on viuen ho permet, de traslladar els dormitoris ben lluny del carrer, on l’escàndol de veus arriba més somort.

M’ha tocat un mal temps de viure: l’època de la invasió del soroll, de la música estrident i, en un altre aspecte, de l’esport/espectacle que sembla haver-se convertit en article de primera necessitat.

Cada dia trobo més feixuga la relació, l’escassa relació, que tinc amb els meus semblants. Semblants?

Dia 29

La ràdio anuncia que aquesta tarda sortiran de Barcelona més de tres-cents cinquanta mil cotxes, la qual cosa vol dir, suposo, prop d’un milió de persones. Penso que l’Adelais ho passarà malament si emprèn el viatge cap a quarts de quatre, com va dir que faria, però heus ací que a les cinc encara no tocades ja la tenim a casa. Sortida de Barcelona lenta, però sense aturades, l’autopista plena però relativament fluida de circulació. Així i tot el viatge ha durat dues hores quan, normalment, el trajecte el fa en cinc quarts.

A mig matí semblava que la temperatura afluixaria, el termòmetre assenyalava vint-i-set graus a migdia, però a la tarda ja ha pujat a trenta i, sense marinada, l’ambient és asfixiant.

En compensació, el primer meló excel·lent de la temporada. A veure si es repeteix.

Algú que explica sense contar res. D’altres conten sense explicar-se. No sé quins prefereixo. En comú tenen el costum de xerrar massa. Els agrada repetir-se, també, potser amb la idea que tot és més entenedor quan ho dius unes quantes vegades.

Dia 30

«Ni m’ofèn ni em molesta l’atenció del mascle a la meva persona física», deia aquella feminista. «Que s’interessi per allò que desperta el seu desig, els pits, les cuixes, la gropa, o que procuri sorprendre, si pot, el meu sexe. Em sembla natural. Em desplau, en canvi, que ell no trobi tan normal, per part meva, la mateixa mena d’interès pel seu cos, que cregui en una decència només femenina que em priva, per exemple, d’adreçar la mirada on sé que té, i a cops se li noten, els atributs virils. No em sento objecte perquè em desitja sense saber qui sóc, com sóc, si tinc d’altres qualitats estimables; m’hi sento quan no em concedeix el mateix tracte i pensa fins i tot que he d’ocultar allò que ell manifesta, sovint, tan explícitament».

Parlen de lectures d’estiu, com si no fos tot l’any que convé fer-ne de recreatives. ¿No hi ha en la majoria de nosaltres, sempre, un costat frívol? A part, naturalment, que hom pot recrear-se, i àdhuc és convenient, amb les obres més pregones pel seu contingut o més creatives per la seva forma.

Dia 31

Passo una hora amb la gent de La Pansa, a l’Ateneu. Tenen projectes. En primer lloc fer un número «especial» amb motiu de la festa major del setembre i el teatre al carrer; després, un cop ho hagin madurat una mica, celebrar un congrés de revistes d’humor. Em diuen que de moment venen tan sols uns tres-cents exemplars, una quantitat molt baixa si tenim en compte que la població actual de Tàrrega, amb els pobles agregats, ja arriba a les dotze mil persones i que la publicació es centra, com és lògic, en termes locals.

S’entén molt bé l’enrabiada dels capellans catòlics anglesos quan els pastors anglicans que es «converteixen» i són casats poden conservar la dona. O sigui que els antics cismàtics poden permetre’s legítimament unes satisfaccions que a ells els són negades! És clar que aquesta enrabiada demostra que la carn els interessa prou i que voldrien gaudir-ne sense «pecat».

Això em recorda que, una vegada, ja fa anys, una dona em confessà que els capellans eren «afrodisíacs». També ho són les monges per a alguns homes. A condició, naturalment, que no hagin arribat a l’edat canònica i que siguin raonablement apetibles.

L’Adelais, que dimarts se’n va a Anglaterra, se’n torna a Barcelona cap a les quatre de la tarda i a les vuit del vespre, com diumenge passat, li truco des de la mateixa cabina pública. I, com llavors, sento el timbre que s’interromp quan ella despenja, però cap veu no m’arriba, i cal suposar que tampoc ella no sent la meva. Aquest aparell ha anat devorant monedes tota la setmana, i en un moment o altre les han recollides. No s’han preocupat, però, de reparar-lo. Potser els surt més a compte?