OCTUBRE

Dia 1

La meva dona i l’Adelais a Tàrrega, on han anat a ordenar la casa, en la qual ja no viurà ningú fins a l’estiu vinent. S’emporten sis bosses de llibres, una de revistes i una capsa plena de diaris. A quarts de cinc em telefonen per dir-me que potser faran una mica més tard que de costum, però a tres quarts de vuit i minuts ja són a Barcelona amb un coc que ens menjarem demà.

Com que la pluja ens ha deixat, em passo una part del matí a la fira de llibres, més per vici que amb l’esperança de trobar algun títol que m’interessi; a hores d’ara ja tot està massa remenat. Tanmateix, compro una Guide de la France mystérieuse, que pot ser entretinguda de fullejar pels molts gravats que hi veig.

M’agrada l’argument d’una lectora de l’Avui contra els corre-bous de Cardona. Als defensors d’aquesta festa perquè és una tradició, els recorda que més llarga fou la de la inquisició, i els diu que no deuen pas voler ressuscitaria. Però potser s’equivoca, per dissort. Bé cal suposar que no els desplauria d’actualitzar-la, a tots aquests energúmens que persegueixen pel·lícules «ofensives».

Dia 2

¿Es podria defensar la tesi que la virginitat és un obstacle a la creació literària? Sembla que les novel·les de les germanes Brontè i de tantes altres autores s’hi oposen. Però també podríem preguntar-nos si el pas de l’home en el moment oportú no hauria fet encara més excel·lents les seves obres.

No hi ha res de tan seductor com una gropa femenina nua entre el capdavall de la brusa, fins a la cintura, i el capdamunt de les mitges, fins a mitja cuixa. O potser la mateixa «situació» vista de davant, amb les mamelles que s’escapen de la roba.

De tant en tant encara hi ha algú que escriu uns centenars de pàgines per explicar-nos quina és la vida després de la mort. Són gent que pretenen descriure’ns una contrada en la qual mai no han posat els peus i que no poden conèixer ni per referències, puix que no en posseeixen cap dada.

Dia 3

La política es va convertint cada dia més en l’art de fer les coses malament amb el màxim de dificultats.

No té res de sorprenent que tres laboratoris, encarregats de l’anàlisi del Sant Llençol de Torí, hagin arribat a les mateixes conclusions: la peça, que és una falsificació, data dels temps medievals; l’Església ja ho sabia. Per què va fer-lo examinar, doncs? Potser perquè amb el temps s’havia convençut de la seva autenticitat. És sovint que els mentiders acaben creient-se les seves pròpies mentides.

L’home tenia la mà feixuga i ben sovint hi havia cops i gemecs, però la seva muller, que sempre exhibia algun blau, semblava una persona contenta i feliç; cada dia se la veia més fresca. A una veïna que li era amiga i que se n’estranyà, va contestar-li confidencialment: «És ben senzill; com més em pega, més se’m tira».

Dia 4

La dona, inclinada sobre la màquina, tecleja lenta, s’atura, beu un glop del got que té al costat, tecleja unes quantes ratlles més:

«A la cuina alça la vista mentre li serveix whisky i cervesa. L’helicòpter de la policia passeja els seus focus pels vidres de la finestra, els endinsa fins a la taula, i ella pregunta:

»—Sol?

»—Ja saps que no.

»L’altra és al llit, abatuda pels somnífers, i quan entren al dormitori una respiració feixuga juga amb els cabells caiguts sobre la cara.

»—L’àngel —diu, i acaba de destapar-la.

»Llegeix, es fa enrera, i amb els dits de la mà dreta, quasi sense ungles, es grata el ventre, entre el jersei i les faldilles. Els infants li segueixen els gestos, desplacen la mirada quan s’aixeca i, sortint de la claror, s’atansa al sofà i s’hi deixa caure.

»Algú, fora, acaba d’obrir la porta».

No sé si fa riure o fa plorar que per a Joan Pau II la vocació de la dona sigui o la maternitat o la virginitat. Quina tragèdia immensa per a la dona que deixa de ser verge i descobreix que és estèril! Heus ací que de cop i volta es queda sense vocació! De segur que aquest bon home és un extraterrestre…

Però, ara que hi caic: em sembla que en elevar-lo a les dignitats del suprem orgull, de la irrefrenable sobergueria, es digué que de jove havia festejat i tot. Devia ser un festeig molt celestial, si tan poc va aprendre a conèixer les dones. No diguem res d’estimar-les.

Sovint, en els meus articles subratllo les contradiccions dels polítics, i és llàstima que no tingui un espai en el qual parlar dels homes que dirigeixen la religió; de vegades sembla que visquin en el país de les absurditats.

Dia 5

Al cap de quatre anys de parlar-ne, el Consell d’Europa ha aprovat la «Carta de les Llengües Minoritàries», un dels objectius de la qual és aconseguir que l’ús d’aquestes llengües sigui reconegut «a tots els nivells». Però l’aprovació comença d’una manera ben poc prometedora si al diputat Lluís Maria de Puig no li fou permès de fer la seva intervenció en llengua catalana… En aquell moment, encara era «il·lícita».

Vista i no vista, travessà el camí com una exhalació. Els homes no van tardar ni cinc minuts. Venien de dalt, del turó. Eren set, armats, en cos de camisa, amb capells de segador i calçats amb botes fins al turmell. El sol cremava els pàmpols dels ceps entre els quals avançaven, lents, amenaçadors, i ell els observà des de la llinda del bosc per on ja corria la noia. Mitges verdes, vestit negre, cuixes blanques, cabells d’or.

Restà immòbil quan els homes contornejaren la paret que contenia la terra del pujol i davallaren pels esvorancs que l’aigua hi obrí. Els cromats de la moto llampeguejaven cada cop que, sobre, es movia una fulla. Ara tot era eixut i la pols del camí reposava en una immobilitat com definitiva, entròpica, quan arbres endins se sentí el xiscle.

Engegà i els homes retrocediren. Era la darrera víctima.

Dia 6

Avui fa cinquanta-quatre anys que els catalans refusaren la possibilitat de ser independents. Només la possibilitat, però la refusaren.

Em truca l’Agustí Pons, de l’Avui. En el meu darrer article, que han de publicar demà, he escrit: «Allò de què em queixava, allò de què em queixo i probablement continuaré queixant-me tot i els estralls de què són víctimes algunes d’aquestes cròniques…», i em diu que no entenen la frase que ara jo subratllo. Els lectors, afegeix, creuran que em censuren. Li aclareixo que estralls es refereix a un dany (diem els estralls de la guerra, per exemple, li recordo) i que en aquest cas és el dany que em fan els linotipistes quan substitueixen una paraula per una altra o deixen penjades frases que després hom retroba, si les retroba, on no pertanyen i acaben d’embolicar el sentit del paràgraf. Em contesta que pròpiament no són linotipistes; es tracta de les noies que manegen les màquines de composició. (Noies, és clar, penso). Li suggereixo, amb un humor que em sembla que se li escapa, que modifiqui aquell fragment que el molesta i em faci dir, doncs, estralls de màquina on jo dic només estralls, o sia: «Tot i els estralls de màquina de què són víctimes», etc. Continua sense agradar-li, però ho accepta. Curiosa susceptibilitat!

Dia 7

Ara sí que podré dir que a l’Avui em censuren! La frase que l’Agustí Pons contestava ha desaparegut de l’article. I una altra que deia: «Exactament: clar i català». A més de susceptibles, són infantils.

Potser és per compensar-me que a mitja tarda em telefona una secretària amb l’encàrrec de preguntar-me si m’agradaria assistir a la cerimònia del centenari de l’Exposició del 88, en la qual participarà el rei. Si vull, el diari em farà les credencials necessàries… Li ho agraeixo i passo. Sembla que aquesta gent em publiquen i em llegeixen (per obligació professional) però no acaben de saber ben bé què dic. Tan obscur sóc?

Avui l’Espinàs dedica el seu article, «A la vora de…», a aquelles paraules del papa que comentava abans-d’ahir l’altre i diu: «¿Com es pot justificar que el caràcter sexual de la dona expliqui dues dimensions tan oposades com la maternitat i la virginitat?». Ah, ni ell ni jo no ens volem fer càrrec que per en Joan Pau II potser no són tan oposades. Si no ho van ser en Maria… És clar que caldria veure la cara que posaria aquest pintoresc senyor si començaven a parir les verges. I un altre cop ah! Quina feina que tindria Testament eclesiàstic si volia comprovar la integritat dels hímens! M’imagino tots els capellans amb la carrera de ginecòleg. Potser tornarien a augmentar les vocacions!

I un tercer ah! Què en faríem, del confessionari? Però no correm tant. Per sort, els pecats de la carn són prou nombrosos; no tots s’acaben en la profunditat de la vagina.

Dia 8

Episodi: entrevista amb dos nois i dues noies que vénen de fora. En un determinat moment una de les noies em demana si pot anar al «lavabo». Com que a casa, pis vell, el wàter és en una habitació i el bany en una altra, li indico totes dues portes. Quasi immediatament després d’haver sortit del despatx, un dels nois se’n va al seu darrera. Em sembla una mica estrany, però no dic res. Sento la cadena del wàter, el noi torna, però heus ací que aleshores desapareix l’altra noia. Quan entra de nou, el noi fa una segona sortida. Passa el temps, se senten dues estirades més de cadena, dues veus femenines que parlen fora. Aleshores sí que pregunto què passa. Em diuen que a la noia li ha fet mal el dinar, que s’ha marejat. Penso que potser li aniria bé beure una mica d’aigua del carme i abandono el despatx per demanar-la a la meva dona. Però, curiosament, ja ha estat alertada i me les trobo totes dues, ella i la marejada, a la porta del lavabo. Sembla que el noi, en lloc de tornar al despatx a dir que la seva companya es trobava tan malament, ha tirat pis endins, cap on sentia el soroll d’una màquina de cosir, i ha donat la gran sorpresa a la meva muller. La noia havia vomitat al passadís, ha calgut buscar serradures, donar alguna cosa a la desvalguda, etc. I mentre tot això passava, l’altre noi i jo xerra que xerra davant la gravadora! És sorprenent com hom s’absorbeix, a cops, perquè tots aquests esdeveniments tenien lloc a quatre o cinc metres de distància, i la facècia deu haver durat ben bé un quart d’hora. Ho anoto com un exemple de les meves «distraccions»…

Dia 9

Pel carrer, algú m’interpel·la, em pregunta si sóc en Pedrolo i, en confirmar-li-ho, em pregunta si després d’aquells llibres que em publicà la «Col·lecció Lletres» (deu fer prop de quaranta anys) he «continuat escrivint»! Ah, la fama!

Singulars memòries de Sydney Biddle Barrows, la «Myflower Madame». Són un autèntic manual de com organitzar un servei de call giris d’alta categoria.

És molt difícil viure d’acord amb les pròpies conviccions. Us ho diran sobretot els qui no en tenen cap.

Les Edicions 62 em comuniquen que el Mecanoscrit del segon origen ja ha arribat a la trentena edició. Observo, tanmateix, que mentre un parell o tres d’anys enrera cadascuna d’aquestes edicions era de disset mil exemplars, ara ja les fan només de deu mil. Així i tot són superiors a les de qualsevol altre llibre meu. Solen oscil·lar entre els tres i els cinc mil.

Ahir, a València, va celebrar-se el 75è aniversari de la conquesta del rei Jaume I, amb la ja inevitable presència de Juan Carlos I a les commemoracions d’aquesta mena. Carme Martí, una noia de les CCOO, fou detinguda perquè llençava o repartia unes octavetes en les quals es podia llegir: «Què fa un Borbó en un país castigat pels Borbons?». O sia, perquè recordava una veritat històrica prou documentada, encara que dolgui als espanyolistes. Però, què li importa, al Borbó actual? De vergonya no en té gaire, com tampoc no en tenen els qui l’inviten a aquests actes.

Dia 11

Sovint els vells diuen als joves: «Quan tinguis la meva experiència…». Volen dir, naturalment, que aquesta experiència els ensenyarà allò mateix que els ha ensenyat a ells. No tenen en compte que l’experiència del jove es desenvoluparà en unes altres circumstàncies i, doncs, que no pot pas ser la mateixa. Allò que els ensenyi pot ben bé ser una altra cosa.

Adam i Eva, una operació «econòmica». Fixeu-vos en els dividends que ha donat.

Dia 12

Per la Diagonal, cap a tres quarts de dues, em trobo amb una d’aquestes desfilades d’ultradretans que amb tanta naturalitat genera la fiesta nacional espanyola. Deuen ser potser dues dotzenes de cotxes atapeïts de joventut sensible a les rentades de cervell i de banderes monàrquiques, entre les quals una de catalana, no cal dir que sense l’estel, sembla que s’hagi extraviat de corral. Tots alcen el braç a l’estil feixista i criden els eslògans de rigor. Deuen haver-se concentrat, primer, davant del que fou monument a José Antonio i que ningú no s’ha atrevit a enderrocar. Hi ha un gran estrèpit de clàxons, els nois treuen el cap per les finestres amb un aire triomfal, però observo que tanmateix, els vehicles obeeixen els llums del tràfic…

A l’hora de dinar, escoltem les notícies. Retransmeten una petita part de l’acte-homenatge de les autoritats a Colom, a la Porta de la Pau. En Maragall, l’alcalde de la ciutat, fa el seu discurset en català, però pronuncia unes quantes frases en castellà, a benefici de l’autoritat militar allí present, la qual no correspon pas a la finesa.

Dia 13

Algú si fa no fa de la meva edat em recorda, incidentalment, que als anys quaranta, després de l’entrada dels franquistes, les dones no podien fumar en públic. No tinc present cap ordre en aquest sentit, però bé deu ser veritat. Al cap d’anys em torna a la memòria un petit episodi que ho demostra i que, a més, ajuda a veure en quin estat de despossessió vivien algunes persones. Un vespre, cap a les deu, tornava a casa quan, a la Gran Via, em van emprendre dues noies d’una vintena d’anys. Em demanaren si podia donar-los una cigarreta. Ho vaig fer, em vaig treure la capsa de llumins, però una d’elles em va aturar el gest abans d’encendre’l.

—No pas aquí.

—Ah, no?

—Si la policia ens veia, ens la carregaríem.

—No ho sabia.

—Si ens pagaves una habitació, seria diferent…

Eren dues noies d’aspecte corrent, sense maquillar, senzillament vestides i poc atractives, de manera que fins aleshores no hi vaig caure. Se m’acudí que ho encertaven, amb mi. En aquell temps els diners eren un problema i aquella nit potser duia quinze o setze pessetes.

—A totes dues? —vaig preguntar-los.

—No. A mi, o a ella.

—I l’altra què farà?

—S’esperarà.

Em vaig treure les monedes de la butxaca i vaig girar el folre.

—Per tota la setmana —els vaig dir.

Vam riure tots tres i la que fins llavors havia callat i que semblava més tímida comentà:

—No estàs pas gaire més bé que nosaltres.

—Amb l’inconvenient que jo no em puc dedicar a… a demanar cigarretes.

Ara caminàvem. M’acompanyaven i la més parladora em precisà:

—No et creguis que som professionals. Aquesta —i assenyalà la seva companya— potser ho ha fet una dotzena de vegades, i jo, no gaire més. Però avui encara no hem sopat… De debò només tens això per tota la setmana?

—De debò.

—És que et deixaria fer el que volguessis… —em va temptar.

—No puc. Sou vosaltres i el preu de l’habitació, suposo.

—És clar.

—Però us puc pagar un entrepà.

Vaig separar dos bitllets de pesseta, vaig allargar-los-hi i ella els acceptà.

—Gràcies —va dir-me, va entaforar-los en un petit portamonedes que duia en una de les butxaques de les faldilles abans d’afegir, espontàniament—: Em pots tocar una mica, si vols.

—No cal…

—Sí, home.

Ara ens havíem aturat sota un arbre, no recordo si al carrer de Villarroel o Casanova, va agafar-me una mà i va guiar-la cap a sota el jersei fosc, o negre, mentre feia un gest que li va fer pujar els sostenidors. Vaig palpar-li un pit, l’altre, i ella em va somriure:

—No te’n fan venir ganes?

—No pot ser —i vaig deixar-la—. Potser una altra vegada.

—Una altra vegada… Bé, gràcies, de tota manera —repetí.

I ens vam separar, elles dues de nou cap a la Gran Via, ara potser a buscar un bar, i jo carrer amunt, desassossegat.

Dia 14

M’arriba una expressió que a Xile, on l’infecte Pinochet ha perdut el seu plebiscit, podria fer fortuna: «Salió solo y llegó segundo».

Maneres de fer negocis: dies enrera, per telèfon, una empresa, Musa, m’oferí uns serveis de reparació d’avaries. Per treure’m de sobre la noia, que xerrava molt, li vaig dir que em podia enviar un fullet explicatiu, si en tenien. El fullet arribà ahir, però l’acompanyava una pòlissa-contracte vàlida des d’aquell moment, però sense haver-la firmada! Em comprometia a pagar nou-centes pessetes anuals d’abonament, més l’import de la reparació que fos, inclosa la «sortida», o sia, aquells diners que pagues cada cop que acut un operari, amb indiferència de la feina que hagi de fer. Aquesta pòlissa és un rectangle de cartolina que es talla per la meitat. La que em corresponia a mi i m’havia de servir per acreditar l’abonament davant l’operari duia, a tall de signatura de la companyia, aquest «estampillat»: «abonat promoció telèfon», és a dir, tampoc ells no firmaven.

Aquest matí he anat a demanar explicacions. Són molt senzilles: la noia encarregada d’aquesta campanya es devia distreure i va posar un senyal davant del meu nom. S’han excusat per l’error, m’han assegurat que l’esmenarien. Però, ¿com puc creure en una badada quan es queden per endavant la meitat en què el client hauria d’acceptar? D’altres protestaran, però sempre hi haurà un tant per cent de persones que no diran res, i en això confien aquests llestos de torn. Ja no t’inviten a ser client, ja no proven de persuadir-te, sinó que se t’imposen.

Una nota encara: la cartolina-pòlissa era impresa en català en una banda i en castellà en l’altra. Em van emplenar la banda redactada en català, potser perquè a la noia li havia dit que en aquest idioma volia el fullet explicatiu, però l’ompliren en castellà!

Dia 15

Cada dia se saben més coses i, doncs, cada dia és més fàcil pensar-ne d’altres. El saber acumulat és com l’humus que ajuda, que nodreix el pensament, i així ho dic a aquesta periodista que ha vingut a entrevistar-me i em pregunta si em sembla que cada dia hi haurà menys genis. Cada dia n’hi hauria d’haver més. Que facin grans troballes ja és una altra qüestió. Potser ja no queda tant per trobar, per descobrir, però cada troballa, cada descobriment, obre noves vies al saber, genera nous camps d’investigació, orienta desenvolupaments que, sense allò adquirit, no serien possibles. I en aquesta activitat no hi ha menys geni que en la troballa «original», sovint facilitada per l’atzar que, evidentment, tal com se sol dir, només afavoreix, en general, les persones dotades i aciençades.

Només és universal allò que és concret. L’abstracció, que vol captar la universalitat, és la manifestació d’un concret, universal perquè emana d’ell, però particular per la forma/contingut que el trasllada. La universalitat es queda pel camí cada cop que bastim un sistema.

És cert?

La llibertat no és fer el que vulguis; és no haver de fer allò que volen els altres.

Dia 16

En algun lloc del seu Journal, l’André Gide diu que per no falsejar el propi pensament potser cal no manifestar-lo. No crec que sigui per aquesta por de falsejar-lo si s’expressen que tants escriptors i intel·lectuals del nostre país callen, sobre alguns temes. La por, si de cas, deu ser de descobrir-se massa. No s’adonen, no volen adonar-se, que és precisament en callar que falsegen el seu pensament; deixen creure que pensen d’una altra manera. Però ja fa molt de temps que he vist com és de prudent l’intel·lectual, l’escriptor. Sap que les imprudències poden fer-li perdre «clientela» i que res no és tan remunerador com la discreció. I no parlo pas dels arribistes, sinó de l’home i de la dona normalment ambiciosos. També, és clar, del qui té conviccions; molts no en tenen cap de «decidida». D’altres, de tant callar-ho, potser ja ni saben què pensen.

Estic segur que la humanitat faria moralment un gran salt endavant si desapareixia la necessitat de molestar que s’observa en tanta gent. El prototipus és el funcionari que posa pegues on podria facilitar les coses. No ho fa pas per treure’n cap benefici, sinó per obtenir una satisfacció que a mi em sembla aberrant: afirmar una superioritat que precisament li falta. Dóna mostres d’una roïnesa que l’home «superior» (entre cometes perquè totes les superioritats són relatives) desconeix.

La filosofia no pot afirmar res, o només l’evidència: una tautologia.

Hi ha dones que, en despullar-se davant d’un home, es treuen de primer els sostenidors; d’altres, les calces. Sostinc que aquestes darreres són més desimboltes.

Dia 17

Llegeixo que després de les declaracions del director general de Policia, segons el qual els agents amb destí a Catalunya no tenen cap obligació de saber el català, una colla de joves de Granollers van lliurar a la comissaria d’aquella ciutat un diccionari català-castellà. La notícia no ens diu, però, com va ser acollit el present. ¿Els van donar les gràcies? Seria interessant de saber si, a l’interior de la caserna, van fer un petit autodefé…

Cal mirar-se sempre a distància les «veritats». No tan sols les dels altres, sinó sobretot les pròpies. Aleshores és fàcil d’adonar-se que, molts cops, són una simple conveniència.

Només es pot creure en allò que és indemostrable. Ningú no creu en una regla de tres, per exemple.

Dia 18

Quinze o vint minuts al vestíbul d’una botiga, a la Rambla de Catalunya, mentre cau un aiguat que deixa el passeig desert. Prossegueixo després cap a l’Avui, on deixo l’article per divendres. Baixo cap a la Rambla de Santa Mònica, abans d’arribar a la qual la nuvolada, que torna a rajar, m’obliga a refugiar-me a la plaça Reial. Guàrdies urbans, policia d’ocupació, putes madures… En aquesta hora, quarts d’una del matí, encara no hi deu haver els traficants de droga. Assisteixo, a una mica de distància, a uns tractes laboriosos entre prostituta i client. La dona deu tenir ja cap als cinquanta anys, té una expressió adusta, ben poc eròtica, però el comprador no val gaire més: panxudet, calb, camacurt, cap als seixanta, potser. El preu no li deu agradar, perquè s’allunya, però després torna, l’emprèn de nou, parlen una estona més. No hi ha tracte. Altre cop sola, la dona s’atansa a dues col·legues, sembla que els expliqui alguna cosa. Les altres mouen el cap. Potser l’home tenia exigències especials…

La pluja va minvant, però espero encara uns moments, ara no gaire lluny d’una mendicant que no para de mormolar alguna cosa inintel·ligible i allarga la mà amb un gest poc convincent. Duu un vestit de flors apagades, té les mans molt tacades i les venes plenes de nusos. No veig que ningú li faci almoina. La gent passen distrets, sota els paraigües, o de pressa, si no en porten, com jo que, a la fi, em decideixo a fer una correguda fins a la parada de l’autobús, a menys de cent metres de distància.

Un conegut m’entreté el viatge fins a prop de casa, on arribo quan el temps ja escampa. Entre la correspondència que m’espera hi ha una carta de les Edicions 62. Estan a punt de llançar una nova edició de Trajecte final, serà la que fa vint-i-u. Són bones notícies, doncs.

Són dolentes, en canvi, les del vespre. Per la ràdio m’assabento que la Mesa del Senat ha decidit no admetre la moció dels convergents que pretenia introduir les altres llengües espanyoles a la cambra alta. Com que a aquest assumpte havia dedicat l’article de l’Avui, heus ací que ara em veuré obligat a remanejar-lo. Quina conya!

Dia 19

Es preparen homenatges i commemoracions en fer vint anys de la mort de l’abat Escarré. En una cultura com la nostra, en la qual el catolicisme encara té la vara alta, no cal estranyar-se dels intents de mitificació d’un home autoritari i més aviat oportunista. I ja que no és un màrtir de l’església, en farem una mena de sant de la pàtria.

Dia 20

El terra del vestíbul és xop i l’aigua s’esmuny per les parets, la qual cosa no sembla que immuti gens la noia asseguda darrera la taula immaculada. Espero en un racó més eixut, prop d’uns gruixuts cortinatges arnats, fins que silenciosament, amb un senyal del cap, em diu que puc entrar. La porta és molt estreta i el passadís que hi ha darrera, molt llarg, ple de deixalles que el llum, un focus que penja del sostre, no permet d’ignorar. Al capdavall desemboco en una altra porta, aquesta de dos fulls, com d’un armari, i, inesperadament, penetro en un gran espai, pel qual es mouen potser mitja dotzena de persones, no sabria dir si homes i dones. El terra és irregular, amb petites capes de vegetació, espais àrids, monticles, clots més o menys profunds. És cap a les vores que es drecen una mena de túmuls verds, coberts de molsa, i en atansar-me al que tinc més a prop descobreixo que una porteta molt baixa, apersianada, que la verdor dissimula, permet de ficar-se a l’interior, on em cal davallar unes escales fins a una extensa cambra glaçada, deserta, però plena de cadires mal arrenglerades. Fujo en veure que una porta el meu nom i, altre cop dalt, provo el túmul veí, a dos o tres-cents metres de distància. Sota, la temperatura és tan intensa que de seguida em brolla la suor, però aquí hi ha algú, una mena d’espantaocells que, amb els braços, m’invita a atansar-me-li. I tot d’una entenc que he vingut a rellevar-lo. I és aleshores que ressona una rialla llarga, estrident, mentre a les parets s’obren tot de llotges en les quals s’amunteguen centenars, potser milers d’espectadors que em fiten…

—Ei, que ja són les deu —em desperta la meva dona, i obre els finestrons.

M’ha salvat a temps!

Dia 21

Em truca en Jaume Ramonet a propòsit de la Convenció d’Independentistes que s’ha de celebrar el mes vinent. Feia molts anys que no sabia res d’ell i, el darrer cop que el vaig veure, prop de la plaça de la Universitat, on se celebrava una manifestació, duia crosses a conseqüència d’un accident de cotxe. I ara he recordat que ens vam conèixer els anys quaranta, quan l’entrada de maquis a la península va fer que el règim franquista tornés a cridar a files unes quantes lleves, entre elles la nostra, la del trenta-nou. Se’ns destinà a l’Hospital Militar de Barcelona, on pràcticament només anàvem a passar llista de bon matí, si no ens tocava algun torn de guàrdia. Ens atansà el nostre desig de veure Catalunya alliberada d’ocupants i recordo també que ens dedicàvem a procurar-nos i a estudiar diferents constitucions europees, i l’americana, amb el propòsit d’elaborar-ne una per al nostre país. No dubtàvem gaire que, amb la victòria dels aliats, per a nosaltres ja previsible, arribaria la nostra hora. Mentrestant encara es reclutaven soldats per la «División Azul»… D’aquella època: el capità que havia substituït la seva camisa caqui per una altra de blava, les calderes de ranxo que remenàvem amb un pal de fusta que s’arrossegava entre les deixalles, el capellà castrense que no podia resistir la temptació de veure què llegia quan em trobava amb un llibre a les mans, l’abric de paisà que, a falta d’un de militar, em posava sobre l’uniforme en sortir de casa i que m’obligava a vigilar les patrulles pel carrer i al tramvia, els matalassos pixosos del cos de guàrdia, la retenció quan vaig negar-me a assistir a la missa de la pasqua militar i la feina de dissimular-me pels jardins per tal que no em caigués alguna jova indesitjada… Tot eren amenitats! Ah, i els insults patriòtics del capità de la camisa falangista quan no li sortien voluntaris amb ganes de deixar la seva pell a Rússia… No s’havia adonat, pel que sembla, que de l’exèrcit n’estàvem més que farts.

Dia 22

Una cultura només és viva en la mesura que és conflictiva. ¿On són, per exemple, les grans obres del nacionalsocialisme alemany o del franquisme espanyol, dos moviments uniformadors? Durant aquests règims polítics, la cultura alemanya i la cultura espanyola són a l’estranger, on, d’altra banda, no poden renovar-se, en part perquè han hagut d’abandonar el seu terrer, en part perquè la seva energia és absorbida per la lluita política. S’hi troba, doncs, només la continuació conservadora de l’abans. No és estrany que, després, superats aquells règims, les revolucions culturals siguin menors.

Amb el naixement de la cultura universal ens empobrim, la qual cosa no pot sorprendre si ens fixem que aquesta cultura, més que la síntesi d’unes cultures que superen fases anteriors, antagòniques, és sobretot la internacionalització d’una cultura particular que per algun motiu s’imposa a les altres i, sense esborrar del tot allò que cadascuna d’elles hagi fet en el passat, les dirigeix. Sense adonar-nos-en gaire, ens fem conformistes.

A Torí s’ha celebrat una convenció o congrés sobre el diable. Potser no tan de broma com sembla si la meitat o més dels catòlics encara creuen en el banyeta. És una llàstima que no s’hagi aprofitat per estudiar quina fou la participació d’aquest interessant personatge en la confecció del Sant Llençol que, fals i tot, ha de continuar essent objecte de veneració, diu l’església…

Dia 23

Novel·la rosa. Es van conèixer en una cafeteria. Ell, que tenia vint-i-dos anys, anava sol, i ella, de dinou, amb una amiga que després va deixar-los a la porta d’una discoteca, perquè se li feia tard. Van ballar, van beure, el noi la festejà i cap a la matinada la noia s’avingué a acompanyar-lo a casa seva quan li digué que s’havia quedat sol durant el cap de setmana. Dalt, però, no es deixà posseir. En canvi, li va permetre les carícies més íntimes i l’acaricià al seu torn. Va assegurar-li que era verge i li confessà que, des de feia temps, tenia ganes de «jugar» amb un home, però que no volia que fos un conegut que després potser aniria escampant entre les amistats comunes que l’Eulàlia era una calenta i s’ho deixava fer tot… o quasi tot. Festejava, però els pares del xicot no volien que es casés fins que hagués acabat la carrera d’advocat. Li faltaven tres anys i era un noi molt religiós que per res del món no l’hauria tocada. Sí, és clar, se l’estimava, però hi havia sobretot això: que era d’una família molt rica i ella, que era de família modesta, havia tingut la sort que els pares accedissin al matrimoni perquè la coneixien des de feia temps i els agradava que fos una noia feinera i honesta… Es van adormir quan tots dos estaven rendits de carícies i al matí, en despertar-se, l’Eulàlia ja era fora.

Es van trobar de nou al cap de dos anys quan, encara solter, es traslladà de pis amb els seus pares. Ella vivia al pis del costat. El primer cop que la va veure, a l’eixida, quan la noia estenia unes peces de roba i, en reconèixer-lo, envermellí, li preguntà si encara era verge i ella asentí i es retirà cap dins quasi precipitadament. Un matí es van trobar pel carrer, la noia li digué que havia renyit i, quan ell li proposà de repetir allò que havien fet una matinada ja tan distant, va torbar-se, però acceptà. L’endemà passat l’altre, tots dos al llit d’un meublé, va dir-li, quan ell li ho preguntà, que no, que mai no havia anat amb ningú més; no sabia encara com, aquell dia, va tenir el valor de seguir-lo a casa seva. És que a la discoteca s’havia posat molt calenta i ell li agradava tant…

Es van anar veient un cop o dos cada setmana, i fou ella mateixa qui, un vespre, li demanà que la posseís; no podia aguantar-se més. No, ja no li importava no arribar intacta al matrimoni, potser ni es casaria. Cada vegada en tenia menys ganes. Seria la seva amant mentre volgués. L’estimava, esclatà a la fi, li semblava que l’havia estimat des d’aquella nit, quan s’avingué a no obrir-la tot i que se’n moria de ganes; pocs haurien estat tan complaents, tan comprensius. Des d’aleshores, en dues o tres ocasions havia estat a punt de telefonar-li i aquell matí, quan a l’eixida li preguntà de bones a primeres si encara era verge, va saber immediatament que un dia o altre seria seva.

Es van casar l’any següent, quan ella ja estava prenyada.

Dia 24

Aprofitant el veïnatge de la fira de Bellcaire, a la sortida del metro de la plaça de les Glòries solen instal·lar-se unes quantes parades, a terra, que venen petits objectes, rampoines, revistes, algun llibre. Inevitablement, la guàrdia urbana persegueix aquestes activitats. Certament que són venedors sense permís, però costa de fer-se càrrec que l’Ajuntament, i els municipals, no facin els ulls grossos quan aquesta gent no perjudiquen ningú. A la nostra societat es tracta sempre de «tenir els papers en regla», de pagar, de sotmetre’t als controls burocràtics, la qual cosa potser seria raonable si aquesta societat funcionés. Però no funciona quan genera misèria i marginació i empeny els desposseïts a delinquir mentre els grans delinqüents acumulen els milions que donen poder, prestigi…

Potser, en el cas concret d’aquesta plaça, es tracta de mantenir la «dignitat» dels jardins, però bé es toleren aquestes colles de vells, o no tan vells, que àdhuc s’han fabricat uns petits taulers i els instal·len sobre els respatllers dels bancs dobles per tal de poder jugar més còmodament a cartes, no cal dir que sempre ben envoltats de badocs que comenten les incidències de la partida. Espero, encuriosit, el moment en què se’ls cobri un impost, qui sap si l’equivalent de la consumició que haurien de fer en un cafè. O potser, a la impensada, un bon dia se’ls perseguirà per fer una competència il·legal, puix que es juguen diners, a l’administració, que cada cop viu més del joc!

Una periodista que em truca vol que la il·lustri una mica sobre els Rosa-Creus. Fa temps, en fer-me una entrevista que ara em recorda i preguntar-me què llegia en aquells moments, vaig citar-li, entre altres títols, un estudi dedicat als inicis o orígens de la secta, i la noia ja es va imaginar, pel que entenc, que era un ocultista o, pel cap baix, algú versat en aquestes ciències esotèriques. Sembla que vol documentar-se per a un treball que prepara sobre la Rodoreda, de la qual se sospita que pertanyia a la fraternitat o que, d’una manera o altra, les creences d’aquesta gent van influir en la seva obra.

Li recomano que es posi en contacte amb en Sala-Cornadó, del qual li dono l’adreça; el xicot combrega amb l’ocult, com vaig assabentar-me, confesso que amb una mica de sorpresa, un dia que, ja deu fer dos o tres anys, ens vam trobar precisament als jardins de la plaça de les Glòries i el vaig fer enfadar una mica en mostrar-me irònic i bromista amb el tema.

Dia 25

Hem arribat a la divuitena edició de Joc brut. Vuit mil exemplars més al carrer. Quina diferència amb Sòlids en suspensió (dues edicions) i d’altres, totes publicades a la mateixa col·lecció, «El Cangur», que em semblen força més interessants! És de molt que la narració policíaca o la de ciència-ficció avantatja les novel·les més «literàries». Encara és prou notable que una obra tan «absurdista» com Hem deixat les claus sota l’estora, en la qual els lectors solen perdre’s, es trobi a l’edició sisena. És veritat que fa molt de temps que no en surt!

Dia 26

Al consultori del metge de la mútua. Dues sales plenes de gent. N’hi ha més al vestíbul. És veritat que no tots són pacients; alguns van acompanyats. Normalment, en tindria per hores. Però no, el metge ho té molt ben organitzat: visita dos pacients alhora. Al cap d’una hora i mitja, quan crida el meu nom, m’introdueix en un despatx, dóna un cop d’ull a la meva fitxa, em pregunta de què es tracta, li dic que la pressió arterial no para d’enfilar-se i que voldria veure si la podem contenir. Em prega que m’esperi un moment, passa al despatx del costat, on ja hi ha una dona que, com sento a través de la porta, es queixa dels dolors que té aquí i allí (suposo que assenyala). Al cap de cinc minuts sento remor de cadires i la veu del doctor que li demana de traslladar-se a una altra dependència. Seguidament, el facultatiu retorna, em fa entrar al despatx que acaba de desocupar-se i, mentre la dona es deu despullar (també és una suposició), em pren la pressió i em recepta un fàrmac. Ni té temps de preguntar-me si faig alguna dieta i només quan li pregunto si he d’alterar d’alguna manera els meus hàbits alimentaris em diu que m’ho mengi tot sense sal, o ben poca… M’adono un cop més que això no és un consultori, sinó una mena de factoria en la qual es treballa en cadena. Hi deu haver un promig de cinc minuts, si hi arriben, per pacient. Amb un operari, el doctor, que pensa en dues operacions simultàniament…

Dia 27

Em truca en Guia, des de València. Sembla que els Miquelets volen donar-me un premi «cívic» i em pregunta si estic disposat a acceptar-lo. M’agrada aquesta prudència; res no és tan empipador, per a mi, com trobar-me inesperadament amb un premi entre cap i coll. Li aconsello que el donin a algú altre, a algú que necessiti aquest estímul. No se sorprèn gens de la meva resposta; ja se l’esperava. Tanmateix li agraeixo que hagin pensat en mi; és prou recompensa, li asseguro.

No és la primera vegada que rebo una consulta d’aquesta mena i no puc evitar de preguntar-me si a l’autor a la fi premiat li faria gaire gràcia saber que em deu la distinció.

Els fets són els fets. Però allò que compta (per a mi) és la interpretació que en faig. Res no és objectiu si hi afegeixo la meva reflexió, i per força la hi he d’afegir si vull actuar, per poc que sigui, sobre el fet. La hi he d’afegir encara que no vulgui, encara que no tingui cap intenció d’actuar-hi, si no puc constatar res sense aquest «exterior» al fet que és la meva observació. Que pugui adonar-me d’allò que sigui destrueix (per a mi) l’objectivitat d’allò que és i que pel sol fet de ser és objectiu. No nego res, doncs, però m’obligo a negar-m’ho per ser com sóc, de l’única manera que puc ser: una subjectivitat.

Dia 28

L’uniforme femení, aquesta tardor: pantis negres, faldilles negres fins a mitja cuixa o més amunt. No ens podem queixar: és atractiu, sobretot quan la noia té les cames maques. Algunes ho complementen amb la mitja de teixit gruixut, també negra, fins sobre el genoll.

Sade, Sainte Thérèse, de Pierre Bourgade. L’autor s’ho permet tot: Goya i la model de la seva Maja desnuda contemporanis de Manolete, la petita escena en la qual la Cayetana, duquessa d’Alba, s’agenolla davant del cadàver del torero, li engrapa el fal·lus erecte i el masturba, la del desenterrament de santa Teresa i d’altres monges, totes incorruptes i belles, exquisidament segellades; Cagliostro, que s’ha ressuscitat ell mateix per tal de restaurar la vida de la santa que només s’anima quan Sade, amb el breviari a les mans, fa els gestos amb què el capellà bateja els nounats…

A remarcar algunes descripcions, com aquesta: «En general, les ciutats espanyoles donen una impressió de terror: la catedral, la presó, els palaus, l’alcàsser esclafen amb llur massa les humils talperes on viuen els homes». No és menys interessant trobar el mestre Góngora que barreja pietats i curses de braus i opina que «les tres regles que ordenen l’art complex i cruel de la tauromàquia són un compendi de la doctrina cristiana».

Dia 29

No em sembla pas gaire apte el poema visual de Brossa que era es convertirà en escultura a Corbera d’Ebre, on amb motiu dels cinquanta anys de la batalla de l’Ebre s’emplaçarà, el dia cinc del mes vinent, un monument d’homenatge als combatents que lluitaven contra el franquisme. La bota que esclafa el feixisme ja s’ha vist molt i, en aquest cas, els esclafats vam ser nosaltres, no pas ells; tan esclafats que no vam començar a respirar de nou fins que la bota, ja vella, s’anà desintegrant i es féu bocins. Però potser aquesta bota no esclafa res; al poema, si més no, la veig molt plana sobre el petit pedestal, i és una bota buida que més aviat fa pensar en una abstracció de l’autoritat o en una exaltació de la disciplina.

Dia 30

Hom es pregunta si té raó quan defensa unes posicions en solitari, o amb ben poca gent al seu costat, contra la multitud dels altres. Hom pot témer que és el darrer de la seva espècie i que n’ha engendrat una altra, en la qual no es reconeix del tot. Allò que és raonable ara pot no haver-ho estat en temps pretèrits, pot no ser-ho en el futur. La raó no depèn tan sols d’uns mecanismes que funcionen d’una certa manera, sinó de les circumstàncies que el seu exercici ha anat creant i que al seu torn condicionen en cada instant la nostra raó i allò que hem de tenir per raonable. Som una màquina que crea i que incorpora a la seva creació els processos que va desenvolupant i que, doncs, la rectifiquen. Falta saber si això l’enriqueix, la fa cada cop més precisa, més afinada, perquè res no exclou, d’una banda, la possibilitat de mutacions que no per força han de ser favorables i, de l’altra, la possibilitat d’una degeneració del mecanisme si algun dels seus processos hi introdueix un factor aberrant que no ha estat captat quan encara podia eliminar-se’l sense perill, sinó molt posteriorment, quan per deslliurar-se’n caldria eliminar tot el procés, ara ja avançat, i modificar tots els processos anteriors que l’han facilitat i que en ells contenen el germen de l’anomalia actual, tan definitivament incorporada a la raó que ja n’és un component normal.

És d’aquesta manera que hom podria tenir una raó que ja no serveix i que pot semblar un brot d’atavisme a la nova espècie que, obligada, segueix una altra reflexió. Molt li costarà de fer-se càrrec, si mai se’n fa, que en algun moment l’evolució s’ha bifurcat. I, com sempre que això passa, una línia té èxit mentre l’altra es va aprimant i desapareix.

Dia 31

Gran escàndol a Itàlia, a tot el món. Una noia presta el seu úter a la seva mare, divorciada i casada amb un segon home. On anirem a parar, amb aquests tràfics? Heus ací que la mare serà també l’àvia del seu fill i la noia, mare i germanastra alhora! I hi ha el problema de l’estat civil: quin nom portarà la criatura, el que correspon a la mare ovàrica o el de la mare uterina? L’Osservatore Romano s’indigna, parla de dessacralització de la persona, diu que la noia ha estat cosificada, i a mi em fa gràcia que una persona pugui ser dessacralitzada quan se’n fa una cosa si també hi ha coses sacralitzades, m’admira que hi hagi cosificació de la noia pel fet d’haver servit d’incubadora quan també en fan les dones que tenen els seus propis fills ovàrics… És el ser seu o no ser seu per acte de copulació que interessa a l’Església. I també això és prou curiós, puix que aquesta noia ha estat prenyada sense recórrer a aquell acte pecaminós que hom només tolera en el matrimoni, on tampoc no és innocent del tot si hi ha voluptat, o sia, si és normal.

Aquesta noia, ni més ni menys que la mare de déu, s’ha estalviat la falta, si bé no pot pas dir-se, com en el cas de Jesús, que la criatura fou concebuda sense pecat. Podríem dir, en aquest cas, que una dona no pecadora ha parit un fill del pecat. I en dir no pecadora, vull dir en aquesta ocasió, la que interessa. S’entén que tot això provoqui conflictes, i no m’estranyaria gens que a hores d’ara fins i tot els teòlegs anessin de bòlit, perquè, naturalment, tot es relaciona amb déu i la seva naturalesa, que va fer que fóssim com som, que hi hagi dones malaltes de l’úter, però capaces de concebre, que s’il·lusionen amb la possibilitat d’un altre fill, el qual l’església no pot pas dir que no ho és de l’amor si el van engendrar un home i una dona que el desitjaven i que el volien fins a l’extrem de no estalviar-se les molèsties i els perills d’un trasplantament de l’òvul fecundat.

El Vaticà, fidel a la seva tradició, no pot pas estar-se de protestar cada vegada que se li ofereix una novetat. Més ho ha de fer quan de tan a prop es frega el tabú de l’incest. Perquè ara hi ha això: són mare i filla, no pas dues dones qualssevol no unides per lligams de sang, i el «delicte» és de caràcter sexual.