JUNY

Dia 1

És raonable de creure que si en més de cinquanta anys de vida adulta no he solucionat, no m’he aproximat tan sols a solucionar cap de les grans qüestions que a l’home es plantegen, no ho faré pas ara, als setanta, quan em trobo més desarmat que mai, però això no ha de ser obstacle perquè pel cap baix m’entretingui a pensar-hi, a amoïnar-m’hi. No puc viure pas buit, ni voldria que ho fos el darrer moment de la meva existència, quan, d’altra banda, no m’emportaré ni el caire de les meves inquietuds.

Potser, inevitablement, en escriure l’entrada anterior he pensat en l’individu despreocupat, que viu a la superfície d’ell mateix, sense inquietar-se per res que no sigui immediat, però he pensat també en com podem equivocar-nos en situar en aquesta categoria, només per les aparences, les persones que ens semblava que coneixíem prou bé. M’he acostumat a ser prudent des que anys enrera l’atzar em féu conversar llargament amb un xicot que sempre havia tingut per inconseqüent i que tot d’una em revelà els seus interessos superiors, de caràcter artístic. En dir-li amb franquesa que mai no hauria suposat en ell aquestes afeccions, va explicar-me que no en parlava mai pel fet que vivia en un ambient social que li n’hauria fet burla. Àdhuc em pregà, ho recordo, que aquella conversa quedés entre nosaltres. Així ho he fet i així ho faig ara, quan no escric el seu nom.

En el seu documentadíssim llibre sobre Fernando Pessoa, l’Angel Crespo escriu: «… el inglés era su lengua de cultura y, debido a ello, nada de chocante deberíamos encontrar en que, antes de convertirse en un escritor portuguès, quisiera serio —cuando aún no se había formado su caràcter— en la lengua en que había sido educado. El tiempo y la experiencia le ensenarían que ello era imposible», una afirmació ben avinguda amb el parer de Stephen Reckert, citat per Crespo, quan a propòsit del mateix poeta diu: «Una lengua que no se vive (aunque se continue escribiendo y hasta hablando) es un cadàver aplazado que procrea casi siempre malogros. Y malogros son casi siempre los versos ingleses de Fernando Pessoa (y, a fortiori, los de Alexander Search) exactamente porque falta en ellos la indispensable fusión vivida de la palabra con la idea». Bé caldria que ho llegissin tots els «bilingües» i tots els catalans que fan la seva obra en castellà, diuen, perquè a l’escola no els van ensenyar la llengua catalana. Ara, quan alguns d’ells, com en Marsé, declaren que aquest problema no els ha preocupat mai…

Dia 2

Xarxa es vol renovar, que prou li convé. Em truca el nou director, em diu que li han encarregat de fer-ne una publicació més àgil, etc, i que vol reunir un staff que d’entrada doni prestigi a la revista. Em cita una colla de noms que pel que entenc ja han donat la seva conformitat i la inclusió d’alguns dels quals no pot estranyar-me gaire quan m’explica que ha volgut tenir en compte no tan sols la diversitat ideològica sinó també la diversitat cultural del nostre país. No ho veig gaire clar. Xarxa va néixer per escampar i defensar la cultura catalana, la qual no és pas uniforme, certament, però ja m’ha sobrat temps d’aprendre que quan es parla de «diversitat» s’hi col·loca d’una manera o altra la cultura castellana o castellanitzada com una de tantes possibilitats o versions de la nostra. No l’autoritzo, doncs, a posar-me en aquella llista. Abans de col·laborar-hi, si és que algun dia escric algun text que puguin publicar, vull veure la inclinació que donen a aquestes pàgines.

Au revoir, les enfants, de Louis Malle, al Publi. Caldria que, periòdicament, es rodessin i s’exhibissin pel·lícules com aquesta, en les quals un vehicle narrativament atractiu ens permet de penetrar en les foscors de l’home, que tan capaç és de bestialitzar-se quan l’arrossega una idea aberrant. No són necessaris grans espectacles. N’hi ha prou, i potser és més eficaç i tot, crear la impressió d’una realitat diària, discreta i sense histerismes, que desemboca en la tragèdia concreta que viuen ara, en aquesta cinta, els infants que hom declara culpables, de cara al futur, pel sol fet de pertànyer a una raça en la qual no van escollir de néixer. Mai no pot ser tan palpable la voluntat de genocidi del nazisme com quan li veiem perseguir la llavor, aquesta llavor, cal fer-ho observar, que només és humana. Malle té una manera de fer cinema que captiva en la mesura que podem ser sensibles al matís que cada situació va introduint en el plantejament general, a la descripció d’una atmosfera que neix de l’ànim que en els personatges genera l’exterioritat en què es troben submergits, tan inexorable, tan implacablement decidida que ja ha fet víctimes abans de liquidar-les físicament.

La pregunta de sempre: ¿és possible que l’home pugui ser també això, aquesta decisió mortal?

Dia 3

Avui és el meu divendres, vull dir un d’aquells cada dos divendres de publicació convinguda d’un dels meus articles a l’Avui, a la secció de «Reflexions». Aquests articles normalment van de dalt a baix de la pàgina, en la qual veïnegen, verticalment, amb l’article de l’altra secció, però avui hi havia dues «reflexions», l’altra la del bisbe Jubany. I què han fet aquests minyons del diari? Senzillament, les han posades l’una sobre l’altra, amb la del sacerdot a sobre. O sia que en Jubany, que no és un col·laborador habitual, desplaça a segon terme l’articulista que té el seu dia assenyalat, perquè creuen que és més important parlar d’un papa, Joan XXIII, que no pas d’independentisme, o que la veu de l’Església s’ha de sentir per damunt de totes les altres. La jugada de l’horitzontalitat ja me la van fer una altra vegada, aleshores que Juan Carlos vingué a inaugurar les festes del Mil·lenari, aquell cop, és clar, perquè es tractava d’afavorir un article que, a diferència del meu, trobava encertada la presència del Borbó en aquells actes.

No em queixo al diari d’aquestes mesquineries (prou pena tenen si hi cauen), però és inevitable que les remarqui i en prengui nota.

Dia 4

Veig que comença a haver-hi una certa preocupació per les criatures «superdotades», aquests nens i nenes que, més intel·ligents, s’avorreixen i es distreuen a l’escola en aprendre molt més de pressa que els altres allò que se’ls ensenya i que, per tant, sempre van avançats, sense que ningú, fins ara, hagi aprofitat aquestes capacitats per «nodrir-los» com cal. Aquest com cal pot ser el punt feble d’allò que es decideixi fer. No n’hi ha prou amb fer-los adquirir amb més rapidesa uns coneixements que els altres nois i noies assimilaran més lentament i convertir-los «abans d’hora» en uns professionals de l’especialitat que sigui; cal facilitar-los els mitjans de prosseguir més enllà de tot el que se’ls pugui ensenyar en aquest moment. D’altra banda, hi ha els falsos superdotats, aquells nois i noies que cap a l’adolescència s’encallen i que si han crescut més ràpidament que els altres són després atrapats pels companys d’una creixença més normal, com passa sovint amb el desenvolupament físic.

Ara, sigui com sigui, sempre hi haurà un avantatge si aquestes criatures més espavilades poden conviure entre elles. No tan sols no perdran temps, sinó que l’estímul que significarà aquesta convivència pot portar-los, i això és especialment interessant, a sobrepassar-se, a potenciar més i més les seves facultats i a aconseguir uns reeiximents fora del comú. Em pregunto, però, quin test permetrà de distingir el superdotat de l’infant simplement intel·ligent que, aplicat, està sempre atent a les explicacions dels professors i, doncs, aprofita més allò que també podrien aprofitar els altres, o la majoria dels altres, si no es mostressin tan distrets. Hi ha vegades que aquest nen o aquesta nena «responsable» és del tot mediocre i només té memòria. Tots n’hem conegut. Vol dir això que en les seleccions que es proposin és ben probable que hi hagi errors, però és una possibilitat, aquesta, que no invalida pas la bondat de la idea.

També pot ser interessant, se m’acut, veure com hom «detecta» aquells infants tipus Einstein que, com adormits durant una colla d’anys, es desvetllen de sobte en un moment més tardà i aleshores eclipsen tots els altres amb el seu geni.

A propòsit de la nota anterior: recordo aquell noi que, quan devia tenir onze o dotze anys, era l’admiració de tots per la seva capacitat imaginativa d’una banda i, de l’altra, pel seu capteniment, de debò anormal en aquella edat, d’adult. Poc afeccionat a jugar durant les hores d’esbarjo, sempre l’envoltaven una colla d’oients que o bé se’n burlaven o l’escoltaven amb la boca oberta. La condició econòmicament modesta de la seva família no li va permetre de seguir uns estudis que, altrament, no sé si li interessaven. El vaig perdre de vista durant uns quants anys i, en tornar a veure’l, feia feines de peonatge i el seu aspecte era el d’una persona que s’absenta del seu entorn. Qualsevol sap, a hores d’ara, si fou un talent perdut o algú que sempre va viure una mica fora de la realitat i d’infant fou prou ingenu per expressar la que s’imaginava, la que potser li convenia.

Dia 5

Alguns pretenen que tot és més senzill que no ens pensem, però la facilitat que tenim de complicar les coses no abona pas aquesta pretensió tan optimista (?). ¿D’on naixeria la idea de complicar-les si tot fos senzill de debò?

Puc comprovar que els records d’infància, que haurien hagut d’anar tornant en fer-me vell, no abunden pas més en la meva memòria, ni s’hi fan més clars quan hi són, que vint o vint-i-cinc anys enrera. Potser ho fa que no tinc gaires ocasions de pensar-hi, en aquells temps, però tampoc no acuden a Tàrrega, a l’estiu, on haurien de facilitar-los la casa i els indrets on vaig viure de noi.

¿És que per algun motiu he establert una censura inconscient? No em sembla gaire probable, però tampoc no en puc eliminar del tot la possibilitat.

Dia 6

A Vic, confratemización entre l’exèrcit i la població: uns quants nois encadenats davant l’exposició d’armes militars, d’altres que es manifesten i amb crits i xiulets boicotegen els parlaments oficials, unes quantes entitats que munten un taulell amb begudes refrescants i inviten tothom a brindar per la pau, ruixada general a càrrec de les forces d’ocupació, intervenció dels ultres, que arrosseguen els encadenats cap al riu amb la intenció de submergir-los-hi, escridassada a les autoritats municipals i eclesiàstiques que han donat el vist-i-plau als armats…

Devien tenir uns quaranta-cinc anys quan van decidir de fer les vacances a París. Al cap de tres dies ja tornaven a ser a casa. Segons ella, el seu marit s’havia tirat una puta, al mateix hotel on posaven, el dia de la seva arribada. Discussions, insults, baralles, ploraneres. La dona, segons la qual el seu marit és una mena d’obsés que li ho «demana» un parell de cops cada setmana, es posa tan histèrica que cal internar-la, breument, al Frenopàtic. En sortir-ne no para de furgar entre els seus papers, investiga cada nom femení que hi troba i, per tal d’evitar que li faci el salt, decideix no deixar-lo mai de petja. Des d’aleshores a ell no se l’ha vist mai sol, la qual cosa no la priva de continuar creient que en algun lloc el marit té una amant. Avui he sabut que ara, quan l’home, ja jubilat, ha de fer règim, ella es nega a seguir les indicacions del metge i diu: «Si està malalt, que en tingui cura la seva barjaula».

Una altre capteniment: ja feia nou anys que eren casats quan un dia, en passar amb taxi per davant del meublé de la Gran Via, prop de la plaça d’Espanya, va veure el seu marit que en sortia amb una dona. Es va quedar com glaçada, però després començà a reflexionar. Al cap d’uns quants dies, un dissabte que havien sortit a passejar i a beure alguna cosa, com feien sovint, va procurar dur-lo cap a la Ronda i, en ser davant del meublé que hi havia aleshores, l’únic que coneixia per haver vist molts cops el rètol que deia «habitacions», se li arrapà més fort al braç i va xiuxiuejar-li: «Per què no hi pugem? En tinc ganes…». L’home, una mica esbalaït, va deixar-se arrossegar i, dalt, ella es mostrà capritxosa i provocativa. Van viure un cap de tarda i unes primeres hores de la nit que, a la muller, li van fer recordar els temps de la lluna de mel. Després, ja una mica assossegats, ell li preguntà com era que se li havia acudit, i ella va contestar-li: «No he fet bé? Ara ja veus que no necessites ningú més. On sigui i com sigui…». L’home, que ho va entendre, la petonejà per no haver de dir res.

Dia 7

La raó sempre s’imposa, diuen, però em sembla que res no és menys cert. A la raó sempre li costa força de convèncer i sovint no ho fa fins que els fets la confirmen, quan no et diran pas sempre «quina raó no tenies!», sinó que moltes vegades pretendran que estaves en possessió d’uns elements de judici que també a ells, si els haguessin tingut, els haurien fet pensar com pensaves. O sigui que et neguen el, diguem-ne, mèrit d’haver raonat bé i tot ho atribueixen a unes informacions privilegiades que posseïes.

Abans de reconèixer que has estat més intel·ligent, més s’estimen creure que has fet trampa.

De Copèrnic a Freud, passant per Darwin, no minva la importància dels descobriments, però sí que minva el seu grau de certesa. Es pot demostrar sense cap dubte que la Terra gira entorn del Sol i, doncs, que el nostre planeta no és el centre de l’univers. La demostració és més discutible quan parlem de l’evolució que ens proposa el darwinisme, en el qual s’ha anat veient que hi havia força inexactituds. Més qüestionable és encara la psicoanàlisi malgrat que reposi sobre tot d’observacions ben plausibles. Hom diria que la vida és més misteriosa que la matèria i que la criatura humana és el més misteriós de la vida. S’explica perfectament: anem del simple al complex.

Observem, d’altra banda, que l’església s’ha oposat a totes tres teories i que encara avui discuteix l’evolució que li furta un Adam i Eva creats directament, i a imatge seva, per un déu, i no accepta la psicoanàlisi que, en convertir en falta la repressió de la més imperiosa de totes les necessitats, destrueix la noció d’un pecat original.

Dia 8

Aquest moment perfecte: aturat sota un arbre d’ombra densa tot fumant una cigarreta mentre el sol bat a l’entorn i, prop, brolla una font. No sempre tinc tanta sort.

Desordenada, sempre amb una rialla que t’eixampla la boca. Són els teus llavis, el teu desordre, que et fan seductora.

Hi ha autors que et fan pensar, quan els llegeixes, en aquestes persones que amb precaució freguen l’aigua amb la punta del peu per tal d’apreciar-ne la temperatura i, a la fi, decideixen no banyar-se.

La gent religiosa fan de déu la font de la moral. I, alhora, ens diuen que va crear la naturalesa!

Dia 9

Una dona m’atura a la Travessera de Gràcia i em pregunta pel número 15 perquè, diu bo i assenyalant l’edifici que tenim davant, «aquí no hi és». En alçar la vista veig el 17-21 i li contesto que és natural que no hi sigui si el quinze ve abans; deu ser l’altra casa, doncs. I ella em clava una mala mirada i s’allunya remugant. Em deu fer responsable de l’ordenació numèrica…

L’home va començar a prosperar quan, cap als vint-i-dos anys, entrà de corredor en una empresa comercial i, mentre hi treballava, en fundà una altra, de molt modesta, a nom d’un familiar, i anà desviant-hi els clients. Millorà molt més la seva situació quan, als vint-i-sis, va comprometre una filla única, de família adinerada, i ho arrodoní tot, més endavant, amb una bancarrota que agafà tot de dits llevat dels seus. Avui, opulent, parla sovint del seu director espiritual.

Després d’haver-te assegurat que t’enganyes en la teva manera de pensar, et diuen que totes les opinions són respectables i, per tant, que cal respectar l’error…

Dia 10

Segons alguns biògrafs, Beardsley va sostenir amb la seva germana Mabel, em sembla que un any més gran que ell, unes relacions incestuoses relativament llargues (va morir als vint-i-cinc anys) que devien començar d’adolescents. Segons d’altres, es tracta simplement d’un rumor maliciós. No hi entro ni en surto, naturalment, però penso en aquest fet: l’artista, pregonament interessat pel sexe, com la seva obra manifesta, no fou un caçador de femelles i tampoc no sembla que fos un homosexual. Una relació eròtica amb la seva germana explicaria satisfactòriament la seva actitud.

El pensament no es pot forçar, però sí que pot esforçar-se. Qui el força pot acabar obsessionat; qui s’esforça pot acabar per entendre l’altre.

Tres telefonades singulars, consecutives. La primera: em pregunten si és el carrer de Calvet i contesto: «Sí. Per qui demaneu?». Pengen. La segona: «El senyor Manuel de Pedrolo?». «Sí, digueu», és la meva resposta. Pengen. La tercera: no em pregunten, sinó que diuen: «Prepara’t, que ara et toca a tu», i pengen. M’ha semblat que almenys dues de les veus eren diferents, però ha estat una «conversa» tan curta!

No dic res per evitar enquimeraments que personalment no sento. Vull suposar que es tracta d’una broma. Quan algú et vol fer mal de debò, no t’avisa. D’altra banda, diria que el to de l’advertiment no m’ha semblat amenaçador.

Dia 11

Des de darrera els vidres de la porta de l’entrada observo el carrer. Hi ha poc trànsit. Tres persones a la parada de l’autobús. Ningú, que vegi, aturat a la vorera de l’altra banda. Surto i torno a aturar-me, miro amunt i avall, no veig res d’anormal, ningú que em cridi l’atenció. Me les emprenc carrer avall, el travesso, tombo cap a la Travessera, on faig una llarga pausa ran de paret, per si algú em seguia, a peu. En cotxe no pot ser. Repeteixo la maniobra en arribar a Santaló. Retrocedeixo cap a Casanova, per on baixo fins a la Diagonal, on em giro per desfer camí com qui s’ha oblidat alguna cosa i torna a casa a buscar-la. Cap cara que hagi vist, ningú que adopti una actitud suspecta. En arribar altre cop a la Travessera ja estic raonablement segur que ningú no em vigila i m’oblido de l’afer.

Me’n torno a recordar quan, en ser prop del passeig de Gràcia, decideixo agafar el trenta-quatre fins prop del mercat de Bellcaire. Al vehicle, observo, no hi puja ningú que hagi vingut quan jo ja era a la parada. I al carrer de València, en baixar, retrocedeixo en lloc d’avançar per tal de fer difícil, si no del tot impossible, qualsevol maniobra d’un cotxe seguidor. I aleshores em ric de mi mateix. Els bromistes d’ahir triomfen, si els faig el joc… Decideixo no pensar-hi més.

Transiten criatures: aquest xicot cepat i ample d’espatlles, vigorós de pectorals i amb uns bíceps de forçut; aquest adolescent escanyolit, d’aspecte flàccid, que s’avança a la senectut; aquesta noia sobre talons alts, cuixallarga i amb un cul que fóra exquisit si no se li dibuixés, sota la roba, la ratlla de les calces; aquesta xicota de pit magre, vagament garrella i de cintura massa ampla; aquesta dona madura, amb un gran panxell de cama i un pitreram que hi guarda proporció; aquest vell de passa curta i amb el ventre enfonsat sota una armilla d’altres temps…

Dia 12

La Irene era menuda i poc atractiva, amb la cara massa estreta i llarga, molt poc front, una mica curta de cames. Cap als divuit o dinou anys començà a queixar-se d’uns dolors al baix ventre, d’un malestar general i alguns rampells geniüts desmentien el seu caràcter normalment submís. La mare va «portar-la» al metge, el qual va adreçar-les a un ginecòleg que al seu torn l’examinà. Després, al despatx, mentre la noia es vestia al gabinet, va dir a la mare que tots aquells trastorns tenien un únic remei, el matrimoni, i va aconsellar-li que no tardés a casar-la. La dona no en va tenir prou, però la seva filla ja entrava i no va fer-li més preguntes. Les hi féu en una visita posterior, ara sola. I l’especialista va dir-li que les respostes, reticents, que la noia havia fet a les seves preguntes mostraven que es passava llargues temporades en zel i que eren les seves necessitats desateses les úniques responsables d’aquells dolors localitzats a l’úter i als ovaris. La dona s’hi enfadà, el ginecòleg va demanar-li que consultessin un altre especialista si dubtava de la seva competència, però la dona, que era molt religiosa i s’hi havia anat tornant més i més de vídua, va acudir al seu confessor. El sacerdot es mostrà escèptic. Mentre que el matrimoni sempre era bo pel sentit de la responsabilitat que donava a les persones, explicà, de cap de les maneres no se n’havia de fer la justificació d’unes complaences que, més que guarir mals, creen hàbits perniciosos. La Irene era molt jove encara, en un matrimoni cristià li quedava temps de pensar-hi, i mentrestant una vida sana, amb molt d’exercici, sense descuidar les oracions… Tot es va quedar com abans, doncs. Però no va durar gaire. Al cap d’un parell de mesos la noia semblava una altra. Potser menys submisa que abans, el seu caràcter era més constant i sovint es mostrava contenta, alegre i tot. Deixà de queixar-se d’aquelles pertorbacions físiques i el seu cos semblà com si hagués madurat. És cert que des de feia unes quantes setmanes s’havia tornat a afeccionar a la bicicleta… Potser el mossèn tenia raó, doncs.

Els fets, però, eren aquests: la noia, per la porta mal tancada del gabinet on es vestia, havia sentit com el metge deia a la mare que calia casar-la, i amb això en tingué prou per entendre quina era la causa de les seves molèsties. No es feia il·lusions, sabia que era lletgeta i que a casa seva no hi havia prou diners per atreure un pretendent. No es casaria, doncs. I, si no es casava… Bé, la solució ja la veia. Però com, de quina manera, amb qui? Ho va saber en veure l’Enric. Tenia quatre o cinc anys més que ella, però el coneixia força de quan, abans que la noia es morís d’una leucèmia, ara feia dos anys, fou tan amiga de la seva germana. Ell estudiava a Barcelona, però molts caps de setmana els passava a la vila, on ara feia les vacances. Era un noi desimbolt i es deia que a Barcelona es divertia tant com estudiava o potser més i tot. La Irene s’armà de coratge i un matí, quan ell sortia de l’estanc i van aturar-se un moment, li va dir que li havia de parlar, a soles. Per què no sortien l’endemà al matí amb bicicleta?

Ho van fer i, ja lluny, en una clapa de bosc a poca distància de la carretera, la Irene li confessà el seu destret. Al noi l’esbalaí tanta franquesa, va voler fer-la reflexionar, però quan ella plorà i va abraçar-la, els llavis no van tardar a trobar-se i al cap d’una estona ja eren l’un de l’altre. Van quedar que es tornarien a veure i les trobades es van anar repetint tres o quatre cops cada setmana durant tot l’estiu. Per força es van haver d’espaiar en començar el curs, però ella aconseguí de fer tres escapades a ciutat entre l’octubre i les festes de Nadal, i cada cop acudiren a un meublé, on ella podia abandonar-se més. Un dia, i ja eren a l’any nou, va dir-li: «Com t’enyoraré, quan em deixis!». «M’estimes, potser?», preguntà l’Enric, i la Irene va contestar-li: «No t’ho vull dir». Ell va riure.

Aquell any acabava la carrera i a l’estiu va dir-li que s’incorporava al bufet d’un altre advocat i que potser ja no podria acudir tan sovint a la vila. «Sempre que pugui baixaré a Barcelona», va prometre-li la noia. Va tenir dificultats amb la mare, a la qual a la fi confessà que tenia un amant i que, abans de deixar-lo, abandonaria casa. La dona contemporitzà per no perdre-la i durant l’hivern la Irene va fer pel cap baix un viatge setmanal. Cada dia estava més enamorada, però mai no va dir ni una paraula d’amor fins que ell, el setembre següent, li proposà de casar-se. S’hi va negar. «Mai no hauria cregut que fos capaç d’estimar tant, però si ens casàvem tu no em muntaries amb tanta il·lusió. Vaig començar essent franca i vull ser-ho sempre, Enric», va dir-li.

Va continuar vivint a la vila i als trenta-sis anys, en morir-se la seva mare, va traslladar-se a Barcelona, però s’instal·là sola tot i les protestes de l’home, que l’amenaçava amb posar-se amb una altra dona a casa. No és fins ara, quan, als seus cinquanta-vuit anys, l’Enric ha emmalaltit, seriosament, que ha accedit a viure amb ell.

Dia 13

Ahir, en comprar els diaris, vaig avançar massa el peu dret cap al quiosc, on no m’havia adonat que tenien una petita plataforma de fusta sobre dos travessers que la separen de terra i els eviten, doncs, de mullar-se quan plou. I heus ací que en aquell moment, quan tenia el peu sota, el quiosquer es mou i trepitja en aquell indret exacte. Vaig sentir un gran dolor, com si me l’haguessin esclafat, però després anà passant. Al vespre es féu sentir de nou i aquest matí, en llevar-me, he vist que quasi no podia caminar. He volgut sortir, tanmateix, a fer un tomb, però al cap de mitja hora ja tornava a ser a casa. No sembla que tingui res trencat, però hi ha un inflament de la regió afectada. No havia sentit un dolor com aquest des que l’Adelais m’agafà els dits de la mà en tancar la porta del cotxe. Llavors, però, no hi va haver inflor.

Dia 14

He pogut dormir gràcies a un calmant que m’ha salvat bona part de la nit. En llevar-me noto una lleugera millora, però no prou perquè m’atreveixi a sortir. Sembla que el mal es va concentrant cap al dit gros, que tinc molt vermell.

Dia 15

El peu ha millorat prou per fer un breu passeig a marxa lenta, ja que em cal moure’l amb discreció, sense forçar-lo gens. Confio que demà tot hagi recobrat, si fa no fa, la seva normalitat.

Dia 16

Trucada d’en Pius Pujades. Demà no publicaran, com toca, l’article corresponent de les «Cròniques d’una ocupació», perquè tenen un escrit de l’abat de Poblet sobre en Tarradellas, i és massa llarg per incloure’n un altre a la pàgina. En recordar que no fa gaire em van posar sota en Jubany, li pregunto com és que sempre prefereixen un capellà, la qual cosa el posa en un compromís. No és que bisbes i abats siguin més «importants» que jo, però… És prou clar. Li dic d’anar a la pàgina de darrera, però tampoc no pot ser: publiquen un article d’en Castellanos, escrit a la presó. Contra això sí que no puc dir res. De segur que s’han passat dies i més dies fent tot el possible per evitar de publicar-lo, i prou és que a la fi hi hagin accedit. Li explico que, si bé el meu article no té cap urgència, hi ha una colla de lectors que m’esperen cada dues setmanes, i que és en ells que penso en protestar. Em diu que ja ho té en compte i que per això publicaran una petita nota per assabentar-los que la «Crònica» de torn queda ajornada fins l’endemà. Li suggereixo que en aquesta nota digui que és per motius eclesiàstics i que dissabte, acompanyant la firma, substitueixin el «Premi d’Honor de les Lletres Catalanes» que s’obstinen a posar per un «sota i darrera capellans», una suggerència que no accepta. A fe que són divertits, aquesta gent!

Dia 17

Dues noies. Una d’elles em fa aquesta pregunta inhabitual: «Quina és la seva impressió quan pensa que, un cop mort, continuarem parlant de vostè, estudiant-lo?». Amb tota sinceritat, li he de contestar que mai no em sento inclinat a tenir aquesta mena de pensaments i que, ara que ho diu i que per tant hi he de pensar, em sembla ben normal, o sigui que de fet no m’impressiona gens. La meva resposta, doncs, és optimista. Perquè podria ben bé ser que no es continués parlant de mi, estudiant la meva obra. En el fons, tot depèn una mica d’atzars que no puc preveure.

Recuperació total del domini del peu avariat. Cal que me’l toqui per adonar-me que encara no s’ha oblidat del tot del trauma. Prou sort que vaig tenir de no trencar-me cap os.

Dia 18

En una cadena de preguntes i respostes ràpides, el psicoanalista pregunta:

—Sexe?

I contesta la pacient:

—Edèn.

No se sap què hi havia anat a fer, a casa del terapeuta.

Ha parlat dues hores sense parar, però no ha dit res. A ell li sembla que té idees, i potser és veritat. Tanmateix, fa una mica estrany que no les exposi.

No és la memòria que ens fa males passades quan contem la nostra vida; és la vanitat que ens obliga a censurar-la.

Dia 19

En el seu Diari de Moscou, no fa gaire traduït al català, Walter Benjamin diu: «Conversa sobre l’èxit com a criteri decisiu dels escriptors mitjans i sobre l’estructura peculiar de la grandesa en els grans escriptors —que són grans perquè la seva influència és històrica i no, però, perquè tinguessin influència històrica gràcies a la força literària. Vaig dir que hom veu aquests grans escriptors solament a través de l’òptica dels segles que, dirigida a ells, els engrandeix i els dóna color». Em sembla una afirmació equívoca en la mesura que permet de creure que alguns autors són alhora grans i mediocres.

Dia 20

Lacan o com ser rigorosament arbitrari.

Tots pensem d’una altra manera.

L’estafa de la cultura.

Les múltiples vides d’una vida.

Dia 21

Als setze anys, contrariada en els seus amors, va escapar-se amb el xicot, però la parella fou caçada al cap de quinze dies i, dos mesos després, hi va haver matrimoni. La filla va néixer oficialment setmesona i quan, al seu torn, tenia setze anys, s’enamorà d’un xicot amb el qual fou sorpresa quan ja s’havia tret les calces. La mare va enfadar-se, la perseguí a castanyots, va tractar-la de desvergonyida i va dir-li que encara era molt jove per pensar en aquelles coses. Però la nena, que estava al corrent de l’aventura que li donà la vida i que no es mossegava la llengua, protestà:

—També ho eres tu quan et vas escapar amb el pare.

—Però era més dona! —argüí ella.

—Després, mare —li contestà la noia—. Si no ens haguessis interromput, ara també ho seria jo.

L’església està d’enhorabona: monges que volen ser capellanes, eclesiàstics que es volen casar, teologia de l’alliberament, i ara el gran cisma que prepara monsenyor Lefèbvre… Tot plegat un autèntic aggiornamento!

Dia 22

Aclaparament mentre recorro el carrer de València sota els balcons que em protegeixen d’una, pluja tan mansa que quasi no es fa visible en l’empedrat. Cap traïció inhabitual del cos, avui. Cap contratemps, tampoc, que expliqui el meu estat d’ànim. Tanmateix, hom diria que dintre meu va escampant-se una taca d’aflicció que progressa molt més de pressa que les de l’aigua en el terra. Alhora, hi ha en el meu interior com un vertigen que em xucla cap a un no sé on que no mou res fora de la buidor que del mateix abisme deu procedir. No ho entenc ara que hi penso, no ho he entès quan aquella força operava. Un infinit de tristesa es suspenia en mi, em suspenia. Algú que es fa sentiment d’una plenitud degradada, en la qual tot és negatiu.

Travesso d’esma els carrers, baixo i pujo vorades, m’adono del meu entorn, dels llums que canvien de color, del tràfic que sorolleja amunt o avall, de les veus de la gent, la qual cosa vol dir que l’absorció en mi mateix no és prou profunda, que resta un marge d’atenció, aquest marge, precisament, des del qual, conscient de mi, sofreixo la inutilitat d’un ser que se’n va, que no ha fet més que anar-se’n des que va posar-se a caminar. I sento que mentre que hi havia quelcom d’exultant, de tan vives que eren, en les meves angoixes d’antany, les d’ara són aquest dolor somort de la criatura que ja no es recupera…

Dia 23

Dia 24

Sento que parlen d’una dona que, després d’haver observat una vida lleugera, quasi escandalosa, avui, ja vella, es fa remarcar per la seva conducta cristiana, per allò que en diuen un retorn a déu, i sento com ho critiquen, com pràcticament li rebutgen el dret de voler procurar-se un futur confortable, després de la mort, quan de viva tant havia fruït de l’existència. Hom diria que temen trobar-se-la al cel! No s’adonen que l’han envejada sempre i que ara voldrien fer-li pagar tots aquells pecats que elles no van gosar cometre. En el fons, doncs, els sembla injusta la religió en què creuen.

Dia 25

Si no m’equivoco, avui l’he vist a l’autobús. Fa quaranta anys duia la camisa de falangista i un cop, quan lloava fogosament el dictador i el vaig contradir, amenaçà que faria tot el que podria perquè m’«empaquetessin». No devia tenir prou influència, però, i tot es va quedar en paraules. He oblidat el seu nom i cap ganes no tinc de recordar-lo. Aleshores era primet i flexible, avui l’he vist amb excés de panxa i molt feixuc. Dels seus temps de jove només conserva, ja una mica apagada, la blavor dels ulls. Això i els cabells rossos, ara escassos i emblanquits, li donaven orgulls d’«ari».

L’amenaça que he dit va tenir lloc a l’Hospital Militar de Barcelona, quan ell era un voluntari i jo un recuperat de l’exèrcit de la República, com la majoria dels altres soldats que, muts, assistiren a la discussió. ¿Quina cara hauria fet aquest matí si, atansant-me-li, li hagués recordat aquella escena i la seva professió apassionada de franquisme? No és el primer que torno a veure dels camises blaves que pul·lulaven per l’hospital, però amb cap d’ells no vaig tenir mai cap relació. I, amb ell, només aquesta, tan conflictiva, quan vam coincidir en una «guàrdia» de les portes de l’establiment, a la Vall d’Hebron.

Dia 26

He llegit, per curiositat, una novel·la rosa nord-americana. Les secretàries encara continuen casant-se amb l’amo de l’empresa, però ara ja no són púdiques ni castes i es preparen per al matrimoni amb una gran abundància de copulacions i d’altres experiències sexuals que les fan extraordinàriament aptes. I els galants ara són més madurs, potser perquè es puguin morir quan elles encara són joves i puguin beneficiar algun altre home que, triomfalment, les conduirà a la maternitat… Cinquanta anys enrera tot eren cors que glatien desesperadament quan l’estimat els besava els llavis; ara tot són sexes que orgasmen deliciosament sota l’amant. Llavors s’ablanien els temperaments orgullosos; ara desapareixen les frigideses amoïnoses…

Dia 27

El pensament de la dreta esquerranitza; el pensament de l’esquerra dretanitza, però el «nou» pensament de l’una i de l’altra no els atansa encara prou. Esquerres i dretes continuen vivint a l’ombra del pensament «vell» que les oposava.

El seu negoci és discret. Dóna lliçons d’idiomes (anglès i francès) a noies jovenetes i, de tant en tant, en sedueix alguna de catorze, quinze o setze anys, l’edat que li interessa. És destra i no li costa de convèncer-les, un cop se les ha endut al llit, que també l’amor de l’home procura bons plaers, o sia que una cosa no ha de privar de l’altra. Ella mateixa, diu, sempre té algun amant. Generosa, es mostra disposada a compartir-lo, i una tarda, un vespre, la noia és desvirgada per l’«amic» en la seva presència i amb la seva participació. Després ja no és gens difícil d’acceptar-ne d’altres, perquè la dona canvia molt sovint i, com explica, en la varietat hi ha el gust. La noia no sap mai que la seva virginitat ha estat cobrada i que és cobrat cadascun dels favors que concedeix amb una satisfacció personal creixent. La seductora alcavota té mitja dotzena de clients entre els trenta i els quaranta-i-tants anys que se li disputen les nenes…

Dia 28

Imatges

Toquen a cantonades, s’alcen bigues i tu, llemosina, fas campana. Les eugues baten l’ordi.

Giracantons en cotxe llarg, el xofer viserat accelera com amb desgana i mata. Jugada de campió.

Trenta monges a Califòrnia blasmen el frare navegant, camacurt d’herència, diuen, mentre es capbussen en la mar.

Alcen morts sense llicència episcopal i el noi ros s’enduu la posta: setanta dòlars del xèrif.

Pugen frares a desdir per llargs camins de lligacama.

Dia 29

Això sí que no és corrent: tres noies de Lleida m’envien la seva foto. Setmanes enrera van venir a fer-me preguntes i ara agraeixen d’aquesta manera tan gentil el temps que els vaig dedicar.

Dia 30

Pot ser que no tingui importància, però no puc estar-me de trobar ben significatiu que Mariana Pineda, fugada quan la tenien detinguda a casa seva i descoberta per un dels seus guardians, no li proposés pas, per tal de subornar-lo, de jeure amb ella, sinó que li digués «Vente conmigo y te haré feliz», segons conta la seva biògrafa i com explicà el fiscal de la causa que contra ella es va seguir.

És, d’altra banda, ben remarcable aquest oferiment a un modest subordinat quan sembla que s’hauria estalviat moltes molèsties, i no cal dir que la mort a garrote vil, si hagués cedit a Ramon Pedrosa, l’alcalde del crimen de la Real Chancillería de Granada, el qual la perseguí tan acarnissadament, diuen, pel fet d’haver-li negat la dona els seus favors.