MAIG

Dia 1

Una història de la guerra. L’any 1936 la noia acabava de professar. Quan les monges van ser foragitades del convent, se n’anà a viure amb una germana més gran, casada. Al cap de poc temps, gràcies al seu cunyat, que tenia un petit càrrec polític, aconseguí de col·locar-se en un hospital, on el gener o el febrer de l’any trenta-set un soldat ferit s’enamorà d’ella. Durant la seva convalescència s’avingué a sortir-hi i, dos dies abans no hagués de tornar al front, li donà la seva virginitat. Fins a darreries del trenta-vuit fou l’amant ocasional d’altres trenta-quatre soldats que, guarits, havien de reincorporar-se a les seves unitats. A la germana, de la qual féu la seva confident molt aviat i que no ho entenia, va dir-li: «Em fan tanta pena que els ho donaria tot, per caritat, i com que no tinc res més…».

Acabada la guerra i restablerts els ordes religiosos, tornà al convent, d’on ja no va sortir més.

Una altra. Durant un bombardeig la veïna del costat, una dona d’uns quaranta o quaranta-dos anys, vídua i amb un fill de dinou que era al front, va precipitar-se al pis on J., de catorze anys, s’havia quedat sol. No hi havia cap refugi prop, la dona estava esfereïda, com sempre que hi acudien els avions enemics, i tots dos van arraulir-se en un racó, entre dues parets mestres. Se sentí l’explosió d’una bomba, aparentment no gaire lluny, i la veïna s’abraçà al noi. La bata que duia se li havia obert i en J. va trobar-se amb la cara entre els pits, que se n’escapaven. Malgrat el temor va excitar-se i, quasi sense saber què es feia, va insinuar-se entre les cames que ella badava. Al cap d’un moment la penetrava mentre la dona se li arrapava amb més força bo i agitant els malucs i alçant el ventre quasi frenèticament. Copulava com embogida, entre espasmes i gemecs, i després plorà i pregà al noi que no en digués res als seus pares, d’allò.

L’episodi no es repetí i al cap de quatre mesos la dona ja era morta. Ell va tardar anys a saber que s’havia fet avortar, potser avergonyida davant la perspectiva de parir quan era mare d’un fill tan gran i feia tant de temps que era vídua, i que una hemorràgia se l’emportà. En J. mai no ha tingut cap dubte que la criatura la hi havia fet ell.

Dia 2

Lluitem contra l’oblit amb la idea que, si se’ns recorda, sobreviurem, però, ¿quin sobreviure és aquest record al qual no podrem «assistir»? Ens captenim com si tinguéssim la seguretat, o pel cap baix l’esperança que, d’alguna manera, la que sigui, ho sabrem, i poc ens adonem que, si hi havia una manera de saber, el record dels altres poc ens importaria; viuríem encara i d’important ho seria només aquest viure, la consciència o fins i tot, únicament, la sensació del viure.

El motor és el reconeixement públic, la fama. Quan t’interessa d’una manera abassegadora, potser fins i tot obsessiva, li ho sacrifiques tot, i això explica, en part, que alguns es desentenguin de la qualitat de la «imatge»; la qüestió és tenir-ne, bona o dolenta.

Dia 3

En Josep Benet, que m’ha sorprès al Palau Moja quan hi havia pujat a veure l’exposició «Les Corts a Catalunya», m’arrossega al departament d’estudis històrics allí instal·lat, em parla de la feina que fan de recerca i captura de documents que afecten el capteniment de Primo de Rivera i del franquisme pel que fa a Catalunya i m’ensenya alguns papers ben curiosos. Entre ells, la primera comunicació oficial de l’alcalde d’un poble que, acabat de nomenar pels nacionales, aprofita el paper amb capçalera en català de l’Ajuntament «roig» i, a més, escriu el text en català i en castellà. La rèplica del responsable militar és immediata; s’ha de fer tot únicament en castellà, puix que així ho exigeixen les bases doctrinals que impulsaren el movimiento. En quants documents, que importa recollir, no hi deu haver petites expressions que amb tota claredat demostren els propòsits genocides d’aquella gent! I pensar que, en tantes ocasions, avui honorem tot de catalans que col·laboraren en aquell projecte!…

L’Editorial Planeta vol fer una col·lecció d’obres catalanes que vendrà a domicili. Ha demanat alguns títols a les Edicions 62, les quals em consulten en allò que m’afecta. La resposta és negativa: no vull que Lara m’incorpori al seu catàleg. No m’agrada el seu estil, no m’agrada el seu oportunisme, no m’agrada el seu tarannà franquista…

Dia 4

Les noies vénen de Vic i em porten una especialitat llaminera de la vila. També porten un llarg qüestionari o, més bé, dos: el del grupet que «estudia» la meva obra i un altre que n’ha proposat tota la classe. Em passo, doncs, un parell d’hores contestant preguntes davant la gravadora. S’interessen una mica per tot; una d’elles, àdhuc pel meu ateisme.

Ahir, a la Universitat, les forces d’ocupació van detenir en Carles Castellanos, acusat de col·laborar amb Terra Lliure. Per telèfon, un xicot del Moviment de Defensa de la Terra em llegeix un comunicat que volen adreçar a Martí Jusmet, el delegat del govern espanyol a Catalunya. El signen una colla de partits i d’organitzacions i em demanen si m’hi afegeixo. Resposta positiva, no cal dir-ho. Cal protestar fins i tot quan no serveix de res. A en Castellanos li han aplicat la llei antiterrorista, que els permetrà de tractar-lo com els doni la gana.

Dia 5

Desconeixia en detall l’aventura psicoanalista de Víctor Tausk, el deixeble de Freud que va entrar en conflicte amb el mestre i que a la fi es suïcidà quan tot just tenia quaranta anys. Ara me la revela la lectura de Brother Animal, de Paul Roazen, el qual parla llargament d’allò que els oposava i que al meu veure podia haver-los unit a benefici de la psicoanàlisi si ni l’un ni l’altre, però Freud sobretot, no haguessin estat tan gelosos de les seves idees. M’imagino un Freud que accepta que Tausk s’empari de les seves pensades i que les desenvolupi amb aquella rapidesa «explosiva» que sembla que el caracteritzava. I un Tausk que s’avé a tenir per comú un treball que mai no hauria existit sense la idea original. Però és imaginar massa. Tots els psicoanalistes, amb el mestre davant, donaven una importància extraordinària a l’originalitat, vivien sempre amb por de ser desposseïts de la troballa que els feia genials. I en el mestre aquest temor era quasi obsessiu. En aquest assumpte, les seves ambicions el feien mesquí. I com que quasi tots coixejaven una mica del mateix peu, no cal admirar-se ni de les sortides amb petament de portes ni de les expulsions. Tausk, més radical, s’escapà per la porta definitiva i va furtar-nos, possiblement, una «escola» que hauria pogut afegir-se a les d’Adler, de Reich, de Jung… Roazen no deixa gaires dubtes que el seu talent era del tot comparable al de Freud, amb el qual compartia més d’un tret de caràcter. Vivien, tanmateix, a les antípodes l’un de l’altre: Freud, de vida ordenada, de conducta gairebé victoriana, pater familia; Tausk, separat de la muller per voluntat pròpia, home de dones (entre elles, la Lou), sempre turmentat… Masclista sense voluntat de ser-ho, el mestre, i incapaç, el deixeble de suportar la subordinació de la dona, la supeditació de la qual el subordinava al seu torn.

Dia 6

El complot dels anells, al Catalunya. En Francesc Bellmunt aviat no haurà d’envejar res als grans mestres del cinema d’acció, però de moment encara li falta d’aconseguir aquell mínim de claredat que l’espectador li pot exigir. Mentre el treball d’imatge és bo, el guió i el muntatge contribueixen a enfosquir una història que al capdavall no té res de complexa. Li hauria calgut una rigorosa eliminació d’escenes que no afegeixen res i d’altres que són poc versemblants en els termes mateixos de la narració, i donar una mica més d’espai als moments significatius, que ara soluciona amb una relativa indiferència. Vint minuts més de pel·lícula haurien ajudat a profunditzar en el tema, que prou s’ho mereix. Li retrauria també una certa inclinació al tòpic que fa inevitable, per exemple, un amor entre el periodista i la filla del cap del moviment de resistència, amant, d’altra banda, del futur president. Però potser és demanar massa d’un home que si bé s’interessa per tot allò que és o pot ser explosiu, sol tractar-ho com si tan sols tingués a les mans un material pintoresc. El dia que Bellmunt es decideixi a ser rigorós, a més de gosat, tindrem un gran director.

Molt oportunament, un parell d’hores abans d’assistir a la projecció de la pel·lícula he rebut un exemplar de la novel·la que en va treure l’Assumpció Maresma. L’Antoni Munné, que ens trobem a la porta quan sortia i nosaltres anàvem a entrar, m’adverteix que entre la cinta i el llibre hi ha diferències. Ja veurem a favor de qui.

Dia 7

Sembla que tothom està conforme, en teoria, que l’intel·lectual ha d’assumir un paper crític, però a la pràctica acceptem sense protesta que la majoria d’intel·lectuals prenguin partit segons convé als seus interessos de ciutadans. L’home que ha de beure i menjar i, si pot ser, aconseguir algun càrrec o benefici pot més en ells que no pas el pensador que, amb les seves crítiques, hauria d’orientar la societat cap a un futur més just, més satisfactori. L’intel·lectual cobra d’algú, en diners o en dinades, potser en simples béns de subsistència en el millor dels casos, i no vol exposar-se a incórrer en les ires del sistema que possiblement menysprea però que l’ha eixalat. No és estrany que perdi o vagi perdent la seva capacitat creadora i s’entretingui, en els seus moments de lleure o de desinterès, amb reelaboracions de materials desactivats per la història o amb uns certs treballs d’hermenèutica que, per l’enginy que l’obliguen a desplegar, el compensen de la frustració diària de ser ja només, en la seva funció pública, simplement algú que s’ha integrat.

La Montserrat Canyameres em porta un exemplar de la publicació que l’Alcaldia de Terrassa ha editat en inaugurar una sala Ferran Canyameres a la Casa-Museu de Sagrera i per a la qual van demanar-me un article. El fullet, ben il·lustrat amb fotografies i dibuixos i amb una biografia breu, però completa, queda força atractiu. Amb una mica de sorpresa, m’assabento que a hores d’ara encara hi ha tretze obres inèdites de l’autor de Poesia secreta.

Dia 8

Carles Castellanos, l’independentista detingut dies enrera i després traslladat a Madrid per tal de posar-lo a disposició de l’actual tribunal d’ordre públic, denuncia des de la presó els maltractaments de què fou objecte: caputxa fins que estava a punt d’ofegar-se, el canó d’una pistola al front, amenaces contra la seva família, etc. Cal que ens convencem que aquesta gent no ho poden evitar. Són allí on són no tan sols per posar en mans de la justícia la gent que combat el sistema, sinó per satisfer una personalitat sàdica que pot manifestar-se impunement. Haurien d’observar una gran objectivitat i, en lloc d’això, donen sortida a uns estranys rancors que els devoren, a un instint de prepotència que en una societat sana els hauria de desqualificar. I només faltava que una llei antiterrorista, de caire tan antidemocràtic, els donés més poder… A jutjar pel seu capteniment amb els detinguts, no parlen amb suspectes; sempre se les heuen amb culpables. És a dir: s’avancen a la justícia.

Totes les armes són fàl·liques. Espingarda, trabuc, escopeta, fusell, pistola, metralladora i abans, fletxa, llança, sabre o espasa. Un cos allargat i rígid que s’enfonsa o que dispara. Hom es pregunta quina mena de giny bèl·lic hauria trobat una societat dominada per la dona. ¿Armes-trampa, potser? Únicament defensives?

Dia 9

Mossèn E., un sacerdot de trenta i tants anys, va passar-se la guerra amagat a casa d’un metge republicà i incrèdul. Casat des de feia set anys, no tenia fills, però a darreries del trenta-set la seva muller parí un noi i, poc abans de l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat, una nena. Al cap de pocs dies, en abandonar mossèn E. aquell refugi que probablement li havia salvat la vida, va dir al matrimoni:

—Sempre tindré un gran deute amb vostès…

I el va interrompre el metge, somrient i irònic:

—Res d’això, mossèn. L’ha pagat de sobres. És gràcies a les seves benediccions que tenim la parelleta…

Hi ha coses de les quals no es pot parlar amb gaire precisió. No pas perquè sigui de mal gust fer-ho, sinó perquè són imprecises de mena.

En una polèmica, cal saber preveure i, si pot ser, dirigir o orientar els arguments de l’adversari. No és tan difícil com sembla si el tema ens interessa de veres; sovint ens els hem formulat.

Qualsevol escriptor té idees o teories sobre el gènere que conrea (novel·la, poesia, teatre, etc.), però faria bé de reservar-se-les o de mostrar-se molt prudent a l’hora de parlar-ne si no vol que, un dia, algun crític les usi contra seu. Perquè si de debò és un artista, hi haurà entrat en conflicte més d’un cop.

Dia 10

Poc després d’acabada la guerra, a l’hospital, on l’havien internat, em sembla recordar, per una malaltia gàstrica, vaig conèixer un noi d’una família molt modesta que sempre l’abillava d’allò més. Un dia, en fer-nos una mica amics, em confessà que s’entenia amb una dona de més de cinquanta anys. De fet, era el seu gigoló. En manifestar-li la meva repugnància (teníem vint anys!), em va dir: «Mira, tu vas amb una puta, la pagues i la trobes eixuta, a part que se’t treu de sobre tan de pressa com pot. Si vols una noia corrent, cal que la festegis una mica, hi ha el perill de fer-li un fill i, d’una manera o altra, sempre penja al teu damunt l’amenaça del matrimoni. Ja sé que n’hi ha que van amb aquest i amb aquell, per gust, però t’exposes a agafar unes purgacions o alguna cosa pitjor. Amb una dona vella que té ganes d’home, en canvi, tot són avantatges: al llit sempre la trobes a punt, tendra, agraïda encara que et doni diners, i li ho pots fer tot. T’asseguro que sé de què parlo. La primera la vaig fer als disset anys, era una senyora per a la qual treballava la meva mare, i va durar un parell d’anys. Amb aquesta ja fa set mesos que hi dormo, i, quan s’acabi, bé me’n sortirà alguna altra. Penso dedicar-m’hi fins als trenta o així, quan suposo que ja no podré tant. Perquè això sí, d’exigents ho són. Més aviat dos o tres cops que no pas un, ja m’entens!».

Dia 11

Hi ha dues maneres d’enfocar la vida familiar. Una d’elles: no convertir-ho tot en problema i, quan el problema sorgeix, desdramatitzar-lo tant com sigui possible. L’altra: fer de tot, per insignificant que sigui, un conflicte, i enverinar qualsevol situació realment conflictiva. Si coincideixen dues persones, adepta una d’elles a la primera manera i la segona, a la manera de ser oposada, sempre «guanya» la de tarannà violent; l’únic que pot fer l’altra és inhibir-se progressivament i, doncs, anar matant la relació, la qual cosa no soluciona res. La persona agressiva viu en contínua ebullició i la tranquil·la, en un continuat temor. El més graciós de tot potser sigui que la primera es considera, força més que la segona, la víctima d’una situació que, al seu entendre, ha creat exclusivament l’altra!

Hom té per insociable aquell que no és gaire amic de freqüentar la gent, de relacionar-se, i a ningú no se li acut, pel que sembla, que de més insociabilitat dóna proves l’individu freqüentaire que únicament sap parlar d’ell mateix o que, en lloc de dialogar, monologa.

Va renyir amb els pares, va renyir amb els germans (un germà i una germana), ha renyit amb la dona, ha renyit amb els fills (dos nois). Cadascuna d’aquestes renyines pot ser normal. Totes plegades no ho són gens. Ell, però, continua convençut que cada cop va tenir raó. ¿No és massa casualitat que tothom es porti malament amb la mateixa persona, que, si l’escoltes, es porta bé?

Dia 12

Parlem-ne un cop més. És evident que ara, als setanta anys, disposo de més elements per conèixer-me que quan tenia, diguem, la quarantena. N’hi he afegit trenta durant els quals he tingut ocasió d’anar-me estudiant, d’aprofundir la meva personalitat. Però, ¿tinc la mateixa capacitat que aleshores? Es podria argüir que, per petita que sigui ara aquesta capacitat, sempre em permetrà d’afegir quelcom, per poc que sigui, a aquell coneixement que vaig obtenir en moments més favorables. Tanmateix, hi ha això: la interpretació que ara faig d’aquell coneixement, el qual no fou adquirit una vegada per totes, com un tot definitiu, sinó d’una manera provisional, subjecta a revisió, pot ser menys àgil, menys penetrant i, per tant, més defectuosa que no ho seria si conservava les meves facultats en una situació òptima.

Cal que em mostri escèptic, doncs. Un escepticisme que augmenta en pensar que, fet i debatut, potser no m’he conegut mai. Ara, res no em priva de creure que aquest escepticisme és el resultat d’una degeneració d’aquelles facultats i que, sota, resta intacta la coneixença que de mi posseeixo encara que no ho vulgui admetre.

(De vegades em sembla que hom se serveix de la intel·ligència que li queda per enganyar-se).

Dia 13

La dona, d’uns seixanta i tants anys, viu sola. Els pares ja fa molts anys que són morts, se li morí l’únic germà que tenia, no es fa amb la cunyada, s’ha quedat vídua i la filla, casada lluny de Barcelona, no la vol a casa mentre no sigui indispensable. D’altra banda, els veïns se l’han anada traient de sobre per pesada i xafardera. Però a ella li cal relacionar-se, té un caràcter sociable i, com diu, no s’ha de cosir pas la boca…

A la fi troba una solució satisfactòria. És d’una mútua i cada tarda acut a la consulta del metge internista, al mateix local de l’entitat. No ha de demanar hora a l’avançada, no hi ha cap infermera que aculli els pacients, la porta és sempre oberta en hores d’oficina, i no ha de fer més que entrar a la sala i demanar tanda a la gent que s’hi troba. Va deixant passar els malalts que vénen al seu darrera amb l’excusa que ha d’esperar un familiar, i quan a la fi es queda sola, s’aixeca de la cadira i se’n torna discretament. Mentrestant ja ha aconseguit un parell d’hores de contacte humà; ha parlat abundosament d’ella mateixa, ha escoltat la descripció circumstanciada de llargues afeccions, ha pogut assabentar-se d’alguna història familiar més o menys lamentable sobre la qual no ha estalviat preguntes i que ara l’entretindrà fins demà, quan torni a la consulta…

—Què us passa, a tu i a l’Emília?

—Doncs mira, que l’altre dia vaig saber que havia dit que sóc una puta.

—Ah! I per això li fas mala cara?

—Et sembla que no tinc motius?

—Bé fas homes… Com ella, com jo.

—Ja ho sé. Però ella ho va dir com un insult.

—Això ja és diferent!

Dia 14

Un cop més, s’ha engegat la campanya electoral. Ara veurem com tots els candidats a la presidència de la Generalitat treuen el fetge per la boca, corrent de poble en poble, d’acte en acte, del mercat a la fàbrica. Hi ha partits que despendran dos o tres-cents milions, d’altres que no passaran dels trenta o dels cinquanta, però entre tots es rebentaran unes quantitats impressionants. Uns i altres, obligats sovint a improvisar, diran bestieses, i tothom procurarà desacreditar els adversaris. Els socialistes insistiran que la gent de Convergència es posen nerviosos, en Pujol dirà que els altres no tenen programa. No falten individus pintorescos com l’advocat Gómez Rovira, que farà tota la campanya en castellà com si no s’hagués mogut mai de Madrid, on va néixer, o l’Obregón, també advocat, que somnia amb una altra Andalusia i crida l’atenció amb segrestaments tan obscurs com la seva mentalitat cavernícola. També hi ha els esquinça-cartells professionalitzats que encatifaran el terra amb les despulles fotogràfiques dels adversaris que el vent arrossegarà o que s’emportaran els escombriaires…

Com diu la saviesa popular: avui hi som i demà no hi som.

Dia 15

La C. tot just havia fet els disset anys quan entrà de criada a casa del matrimoni X, que acabava de tenir el seu primer fill, en Jordi. Aquell estiu, al poble, l’havia desvirgada un batedor del qual ja mai més no tornà a tenir notícies. A ciutat festejà amb un paleta del qual va desentendre’s en veure que era jugador i, després, amb un oficial de fuster que va renyir-hi en comprovar que ja l’havien estrenada. Més endavant va fer amistat amb una altra noia, també una criada, que els caps de setmana es quedava sola a casa dels amos. Ho aprofitava per dur-hi algun xicot i la C. va afegir-s’hi. Durant prop d’un any, fins que l’amiga tornà al poble a casar-se, va conèixer carnalment set o vuit mascles. Altre cop sola, els dies de sortida acudia a un ball o al cinema i, fos en un lloc o altre, normalment es procurava algun xicot amb el qual acabava el vespre en un meublé. Continuava servint a la mateixa casa, on en molts aspectes la tractaven com un més de la família i on va fer-se la idea d’envellir-hi en renyir amb un serraller que, al cap de dos anys de relacions, es mullerà amb la filla única d’uns botiguers. Mentrestant el fill del matrimoni anava creixent, es feia home. Quan ja tenia quinze anys, la C., que se l’estimava molt, va començar a adonar-se, per les taques de la roba i dels llençols que ella rentava, que el noi es masturbava ben sovint. Se n’inquietà i una nit, aprofitant que marit i muller eren fora i que la nena, més jove de vuit anys, ja dormia, va anar a trobar-lo al llit i se li oferí amb la idea que la copulació és més saludable que les pràctiques solitàries. En aquell moment ja havia fet els trenta-dos anys. Als trenta-nou, quan ell va posar-se a festejar, les relacions continuaven, però es van interrompre al cap d’un any i mig, quan en Jordi es casà. Foren represes al cap d’un parell d’anys més, quan ell va confessar-li que enyorava uns ardors que no podia despertar en la seva dona, i ella hi accedí amb la condició que ara es veurien en un meublé. Van anar passant més anys, la filla es casà i el matrimoni va quedar-se a viure a casa, el pare es morí i, quan ja en tenien respectivament trenta-vuit i cinquanta-tres, un càncer s’emportà la muller d’en Jordi, el qual va quedar-se amb dos fills de nou i onze anys. La família va entendre que el vidu reclamés la dona al seu costat. La C., doncs, va instal·lar-se a casa del seu amant, però en dir-li ell que una mica més endavant, quan hagués passat el més fort del dol, podrien casar-se, ella s’hi negà. «Dels teus fills no en tindré pas més cura si ens casem i, en canvi, si em trobes al teu llit cada dia, aviat et perdré. I no vull que passi. Començo a ser vella, ja ho sé, i potser et semblarà ridícul que t’ho digui, però encara et necessito, Jordi».

El va tenir encara dotze anys, quan als cinquanta es morí d’un atac cardíac que res no feia preveure. Ella, a la ratlla dels setanta, però encara eixerida, continua amb els dos nois i pensa que, fet i fet, ha estat feliç.

Dia 16

Una altra història de criades. La B. tenia vint-i-sis anys quan entrà a servir els R. Era una noia d’aspecte suculent, més aviat provocatiu, i en Rafael, el marit, un enginyer de trenta-tres anys, de seguida va tenir ganes de posseir-la. Però no sabia com fer-ho. La noia es mostrava falaguera, estava segur que no li diria que no, però hi havia la muller, el pis era relativament petit, i ell no veia la necessitat de comprometre el seu matrimoni, encara que no fos prou satisfactori pel fet que la dona era estèril; en compensació, era rica.

Al cap d’un parell de mesos, quan ja rumiava de fer-se el trobadís pel carrer amb la noia i de proposar-li que es veiessin en algun lloc discret, un matí la B. va posar-li un paper entre les mans quan ell ja se n’anava a la feina. Ja al cotxe, va llegir aquestes simples paraules: «Torna a les onze». Va suposar que la seva muller tenia la intenció de sortir, si bé li estranyà que no li hagués dit res, com solia fer. Tanmateix, obeí. A les onze en punt obrí la porta, decidit a explicar, si calia, que s’havia deixat uns plànols que necessitava, però de seguida que fou dins el van sorprendre unes remors que semblaven sospirs i en avançar cap al dormitori, la porta del qual era mal ajustada, va veure que les dues dones, quasi nues, eren al llit, on es cavalcaven, capiculades. Estaven tan absortes que ni es van adonar de la seva presència. I ell tampoc no va dir res. Es va treure la roba i, per damunt del cap de la seva muller, empalà la B. Va posseir-la sense que la noia semblés gens sorpresa en sentir que la penetraven, i després, quasi sense fer cap pausa, tan excitat estava, agafà la seva dona, que s’havia esmunyit de sota la B. amb una exclamació, però sense interrompre’ls, la capgirà i la posseí al seu torn.

Les explicacions van venir després i foren tan satisfactòries que a partir d’aleshores feren llit comú. Però al cap de tres mesos la noia, que havia renovat del tot la vida sexual del matrimoni amb el seu capteniment, els assabentà que aviat els deixaria. Es casava amb un vidu de més de seixanta anys, un petit industrial amb molts diners que, feia potser un parell d’anys, havia perdut el seu únic fill en un accident de cotxe. Van quedar-se desolats, però, què hi podien fer? Era natural que la C. pensés en el seu futur.

El casament havia de tenir lloc al cap de sis setmanes, però una mica abans, una nit que la posseïa per darrera, amb les mans al seu ventre, a en Rafael li semblà que la noia feia panxa i li preguntà si no estava prenyada; al capdavall, mai no havien pres precaucions… I la C. no ho negà. «I com et sembla que s’ho ha de prendre, el teu industrial?», li preguntà encara, i la noia li digué que l’home ja ho sabia i que n’estava d’allò més content; es creia que la criatura era d’ell. Sí, confessà, feia temps que es passava les tardes de sortida al seu llit i, si no s’havien casat abans, era perquè l’home volia assegurar-se de la seva fecunditat. «Però, i tu com ho saps, doncs, que és meva?», inquirí en Rafael. I ella contestà que n’estava segura; si en tant de temps l’altre no l’havia prenyada i ara, quan fornicava amb ell, s’hi havia quedat…

En Rafael i la seva muller van enfadar-se. «O sia que ens has fet servir!», la van acusar. La C. va pretendre que no hi havia hagut premeditació. I la dona declarà: «Doncs mira què et dic: aquesta criatura no surt de casa!». Hi van haver raons, la muller amenaçà de contar-ho tot al cornut, la C. va plorar, dolguda, ella que els estimava tant!, digué. Ja eren altes hores de la matinada quan van fer les paus al llit i el matrimoni acabà cedint, sobretot quan la noia els assegurà que els vindria a veure sovint, sovint, perquè no se’n podia passar, d’ells…

Va casar-se, tingué el fill, una nena, i complí la promesa. Era fogosa com sempre, només que ara no podia quedar-se a passar les nits. Als sis anys va quedar-se vídua. En tenia trenta-quatre i la dona d’en Rafael va dir-li: «Ara ens en donaràs un a nosaltres; ens el deus». Els en va donar dos, inscrits a nom dels cònjuges amb la complicitat d’una llevadora.

Dia 17

Ningú no és ben bé com aparenta i algunes persones ni tenen idea de com són. Tanmateix no se sorprenen quan fan coses que mai no haurien pensat que eren capaces de fer. Això contribueix al fet que l’home sigui una criatura tan perillosa.

De cap novel·la no es pot dir que és bona i està ben feta fins al final de tot, amb l’«acabament». I, en dir bona i ben feta, no em refereixo a cap convenció, a cap ortodòxia narrativa; vull dir feta d’acord amb els termes que ens proposa l’autor, per estranys que siguin a les nostres preferències de lector. D’algunes obres que no ens agraden cal confessar que són excel·lents.

Podria afegir que amb aquestes no sempre és plaent trobar-s’hi: ens encaren amb les nostres limitacions. Però, ¿de quina altra manera podem superar-les, si no és acceptant l’encert que ens pertorba? Benvingudes siguin, doncs.

Dia 18

En un aparador veig un llibre la coberta del qual diu: Cómo persuadir al otro en treinta segundos. De moment penso que l’autor és d’un optimisme immoderat, però després reflexiono que predica amb l’exemple, puix que aquesta persuasió ultraràpida l’aconsegueix cada cop que ven un exemplar.

Una de les millors històries del món deu ser la d’Arxidice, la cortesana que refusà un client perquè no tenia prou diners i, havent-li dit després, el noi, que somnià amb ella i que en somnis la posseí, el portà a judici per tal de cobrar el «servei», puix que bé havia de pagar si gaudí del seu cos. I la resposta del jutge: «Com que el xicot només ha somniat aquest gaudi de la teva persona, torna-te’n a casa a somniar que cobres».

Pintoresc. Les Juntas Espanolas van celebrar abans-d’ahir el míting amb què inicien la campanya electoral i només van reunir tres-centes persones. Hi havia, naturalment, l’aspirant a la presidència, l’advocat Gómez Rovira, i, amb ell, el professor Alfonso Sierra i algú que es diu Juan José Aizcorbe. El diari recull aquestes dues frases a propòsit de la política lingüística de la Generalitat: «Genocidio lingüístico-cultural del movimiento secesionista catalàn» i «Viscoso síndrome de autosuficiència lingüística». Suposo que aquests senyors es deuen considerar persones normals…

Dia 19

Una dona de caràcter especialment irritable troba masclista gairebé tot el cinema que es fa avui i, per tal de demostrar-ho, argüeix que mentre que se’ns mostren contínuament els genitals femenins, mai no veiem els masculins. Es queda una mica parada en fer-li observar que, exceptuades les pel·lícules pornogràfiques hard core, no se’ns ensenyen mai els genitals de ningú. Se’ns mostra, si de cas, la pilositat que oculta el sexe de la dona i si no se’ns mostra la de l’home és per una raó evident, i és que a ell aquesta vegetació no l’amaga ni quan la verga reposa. No se li havia acudit.

Plena de troballes quasi inevitables i amb algunes febleses que s’hauria pogut estalviar, aquesta Roma de nit, que hem recuperat a la Filmoteca, on aquesta setmana també hem vist una volenterosa cinta de l’Antonioni: Identificació d’una dona. Avui, el film de Rosellini fa que pensi en la monja lectora meva, que aquest any encara no ha donat senyals de vida. ¿Potser és que ja no té ocasió de llegir-me tan sovint? O si tot plegat era una broma, ¿se n’ha cansat ja? Més m’ho estimo així, si broma era, perquè la cosa només té gràcia mentre pugui continuar creient que tot era, és, veritat.

Dia 20

Tres noies de l’Hospitalet. Una d’elles, disset anys, vol ser escriptora i em posa en el compromís d’haver de dir-li, puix que m’ho pregunta, allò que no sé: què ha de fer un escriptor que comença. Li recomano que no es descoratgi mai ni davant de la pàgina que costa d’emplenar o que cal repetir, ni de cara als editors que potser no acolliran tan encisats com ella voldria els originals que els proposi. Paciència i voluntat i convenciment que la pròpia obra val són «qualitats» quasi indispensables. I acabem parlant dels premis, sempre una possible entrada quan encara no ets ningú i no estàs ben relacionat.

A una altra, setze anys, sembla que li costi de creure que no he conegut els protagonistes de les meves obres, que no he viscut les situacions que descric i sense adonar-se’n em fa, com després li dic, el millor dels elogis en observar que, quan em llegeix, sempre li sembla que allò que explico passa de debò, perquè tot lliga amb tanta naturalitat, ambient i personatges.

Graven durant un parell d’hores. Que interessant seria, penso un cop més, sentir-les fer comentaris de seguida que es trobin soles i després, en escoltar les cintes!

Una veïna de més de setanta anys, sola i amb pocs recursos, s’ha hagut d’acollir a una residència econòmica en la qual compartirà la mateixa habitació amb dues altres velles… Em sembla senzillament esgarrifosa aquesta convivència obligada amb desconeguts quan amb l’edat has anat perdent uns recursos d’adaptació normals en la joventut. I hi ha els costums arrelats, les manies, totes aquestes petiteses que, enfrontades, creen hostilitats. No, probablement no hi ha res de tan punyent com haver d’abandonar el «niu» quan més el necessites. Per mi seria la pitjor de les tragèdies haver de tancar-me en una societat de vells, i m’inclino a pensar que ho deu ser per tothom, fins i tot per les persones més sociables. Fora poden escollir les seves relacions; a la residència els són imposades.

Que tingui una bona sort, en la qual em costa de creure, aquesta pobra Mari, que mai no es podria imaginar, escassa com era la nostra coneixença, que ha ingressat en aquest diari, l’existència del qual ignora del tot.

Dia 21

Llegeixo, en un cartell, que la UCE vol «una Catalunya lliure en una Espanya independent» i em pregunto què deuen voler dir. Potser sí que han descobert una fórmula màgica: com gaudir de llibertat sota algú altre que, independent d’uns tercers, en aquest cas de Rússia i de Nord-amèrica, et domina!

Notícies dissortadament falses: diuen si l’església es prepara a despenalitzar la fornicació malgrat la resistència d’alguns sectors que no veuen amb bons ulls la mutilació dels cèlebres Manaments; el número onze, opinen, no fa tant respecte. Naturalment que si es despenalitzava també l’adulteri, com potser aconsella la seva incidència, podrien entrar ben regularment en el sistema decimal. Caldria consultar-ho a monsenyor Lefèbvre…

Diuen que tots els pensaments són respectables, i em sembla ben dit; al capdavall, es pensa poc i seria ben trist descoratjar els qui s’hi dediquen.

No afalagueu les renoques, podria dir un proverbi popular; se us podrien arrapar.

Observo una rara unanimitat entre tots els partits que presenten candidats al Parlament català: tots representen el progrés. A Madrid deuen estar astorats perquè potser es creuen que d’una normalització lingüística s’ha passat a una harmonització política. És clar que no volen saber que tan falsa és una cosa com l’altra.

Dia 22

La banalitat del pensament contemporani… No és dir massa? Perquè, al capdavall, pertany també al pensament la manera de formular-lo.

A La meva vida, Oskar Kokoschka parla de l’Ezra Pound i escriu: «El seu delicte, com el de Sòcrates, fou dissentir del concepte de democràcia que dominava l’opinió pública».

Tan senzill?

Dia 23

Les noves veïnes eren una mare i una filla. La dona, propietària d’una botiga de roba interior femenina, devia tenir prop dels quaranta i la noia, divuit. Ell en tenia vint-i-tres, acabava els estudis de filologia i s’enamorà una mica de totes dues. La noia era llarga de cuixes, tenia un perfil dolç i delicat, mentre que la dona era agradablement robusta, generosa de cul i de mamelles. Va poder endur-se-la al llit una tarda que la trobà sola a casa i se li revelà com una femella destra i fogosa, però si encisat quedà en Carles, més s’admirà ella de les «qualitats» del noi. Des d’aquell dia van jeure plegats molt sovint, però al cap d’any i mig, quan ell ja havia enllestit la carrera i fou qüestió d’un festeig amb la filla d’una família amiga dels pares, bibliotecària d’ofici, la dona li digué: «¿per què no et cases amb l’E.? Tinc un bon negoci, que serà per a ella, i la noia t’agrada, oi?». El xicot s’estranyà d’aquella proposició; no li semblava normal, tenint en compte que ells dos eren amants, però la mare aclarí: «No ho serem sempre, i mira, jo vull el bo i millor per la meva filla. I entre el bo i millor, per una dona, no hi ha res com això. Pensa-t’hi». S’hi va pensar i a la fi accedí.

Va festejar la noia, doncs, i va casar-s’hi al cap de mig any. Però la dona s’havia equivocat. Feia tot just quatre o cinc mesos que eren marit i muller quan ella, una nit, es queixà: «Cal que sigui cada dia, Carles?». I després, quan es quedà prenyada, va tenir més ocasions de defugir les abraçades conjugals. La sogra, a la qual es sincerà, va dir-li: «Però t’estima». «Ja ho sé», va reconèixer el noi, «però no és com nosaltres». Van parlar d’aquest «nosaltres», es van entendrir i la tarda acabà al llit, on la dona plorà sense negar-se, però, a les més plaents reiteracions. I, darrera d’aquell dia, hi van haver d’altres dies. La noia, que no els va sorprendre mai, s’ho devia olorar, i així ho demostrava la manera que, a cops, tenia de mirar-los, entre pensarosa i somrient.

Dia 24

És difícil de dir si els disgustos que ens dóna el cos, de vells, foren compensats a l’avançada per les satisfaccions que ens procurà quan érem joves. Per estar-ne segurs, caldria que satisfaccions i disgustos se succeïssin a poca distància, i no és pas aquest el cas. És ben possible que ara sobrevalori els goigs d’antany, però tampoc no és impossible que, en no experimentar-los ja i sentir en canvi les molèsties, sigui incapaç de restituir-ne, amb la imaginació, l’antiga plenitud. Forma part, això, d’aquest no saber mai res: de les coses del present perquè són massa naturals i ens absorbeixen i de les coses del passat perquè intervé l’oblit.

No hi ha ningú tan conservador com els dirigents revolucionaris que han arribat al poder; les anomenades democràcies socialistes ens ho demostren.

Dia 25

Hi ha gent que parlen amb tanta reticència que t’inclinaries a creure que posseeixen coneixements secrets si, en freqüentar-los una mica, no comprovessis que és precisament al contrari: no saben prou d’allò de què parlen per dir-ho tot.

Sembla que en algun moment, arran dels primers contactes que Europa establí amb l’Orient, hi va haver una certa moda, entre les dones, de rasurar-se el pubis. Però aquesta afecció no perdurà gaire i, a diferència d’altres modes, no ha tornat. La dona devia adonar-se que, amb la pelussa absent, la seva vulva es feia menys misteriosa i, doncs, menys atractiva. La nuesa sol perjudicar-la, com no siguin molt ben conformats i puixants els llavis exteriors. En aquest cas, el despullament pot fer-los extraordinàriament agradables, sobretot quan, en algunes posicions, es reinflen i quasi tancats, però sense tocar-se, queda entre ells una esquerda lleu que els replans nets de pilositat aprofundeixen sense revelar o no revelant gaire la vagina. La protuberància dolça del pubis s’hi precipita com els nostres ulls…

Dia 26

L’Elsa Morante era una gran escriptora, ho demostrà repetidament, i ben sovint es mostra superior al seu marit, però no n’hi ha prou amb la qualitat de l’escriptura quan d’aquesta escriptura forma o ha de formar part el teixit de la història. A Araceli hi ha una artificiositat difícil de justificar que del «fons» puja a la «forma» i la desvaloritza. Probablement és culpa del progrés argumental, confiat a un protagonista que no adapta prou els fets d’una infància ja llunyana ni hi pot restar fidel sense inventar, potser perquè persegueix totes dues coses. Tanmateix, l’autora ha aconseguit de crear un clima a despit de la implausibilitat i és prou hàbil per convèncer-nos que aquell món existeix tal com se’ns diu si algú l’ha vist i aquesta visió l’ha convertit en l’home que és actualment, quan es narra.

Si jutjo pels fragments oratoris que ens serveix la ràdio en els espais que dedica a la campanya electoral, ni en Pujol ni l’Obiols, els dos grans rivals, no figuren entre els «xerradors» més convincents. L’Obiols té una dicció avorrida i en Pujol sembla un botiguer. Els superen força en Ribó, l’Hortalà i en Jorge Fernàndez, tots tres amb una fluència ben avinguda amb el to del discurs. Això no privarà, certament, que els vots se’ls enduguin convergents i socialistes, suposo que en aquest ordre. Els ciutadans solen ser rutinaris.

Dia 27

Sembla que el primer «districte vermell» que hi va haver a Europa data de l’any 1234 i era a Avinyó, una ciutat que, havent donat suport al comte de Tolosa, fou en part destruïda l’any 1226 i seguidament «controlada» per la Inquisició. Seria prou interessant de saber quina relació hi ha entre aquests dos fets. La història prostitució/església és llarga i complexa. Ara, a mi, em fa gràcia que precisament les cèlebres senyoretes de Picasso que actualment s’exhibeixen a Barcelona siguin d’Avinyó. Encara que, segons diuen, es tracti de les putes d’un bordell del carrer que a Barcelona porta aquest nom, el títol de la tela sembla una mena d’homenatge a la ciutat que, per primer cop, va tenir el seu barri especialitzat.

—Sortosament tu ja has complert i has pogut esquerar els fills —diu la dona a la veïna que té càncer.

—Sí, ja ho tinc tot fet —concedeix la malalta—. És un gran consol.

Converses com aquesta, amb les seves petites variants, n’he sentit més d’una al llarg dels anys. El poble, instintivament, només creu en la biologia…, sobretot quan es tracta de la femella de l’espècie.

La continuïtat del pensament és la seva discontinuïtat. Potser això explica les «troballes», les quals, si fos així, se situarien en el molt breu interstici entre quan i quan.

Dia 28

El noi, cepat, atlètic, s’ufanava de ser un gran esportista, de dominar sobretot la bicicleta, però aviat s’observà que, cada cop que en una excursió ciclista calia pujar alguna costa massa abrupta, la màquina se li espatllava i li calia remuntar-la a peu. Dalt, feia les seves maniobres fins que la tornava a deixar en estat de funcionar. Curiosament, mai no es vantà que era un gran mecànic.

Era terriblement afeccionat al ball i als quaranta anys encara no se’n perdia cap. Ara ja ballava amb les filles de les dones amb les quals havia fet voltes vint anys enrera. Un dia, una nena de vuit o nou anys que es perseguia amb una amigueta entre les parelles va entrebancar-se amb les seves cames, va estar a punt de fer-lo caure i ell, momentàniament indignat, se la va treure de sobre amb una empenta mentre la insultava. La seva companya, molt eixerida, va dir-li: «No la tractis així, home! Pensa que encara hi ballaràs…».

Sorprès pel seu pare quan llegia una novel·la pornogràfica mig amagada sota el llibre d’estudi, el noi de quinze anys va excusar-se amb aquesta sortida:

—És que demà hi ha confessió obligatòria, a col·legi.

—Doncs mira que t’hi prepares bé, amb aquestes porqueries! —va cridar-li l’home.

—Precisament és això. Com que no tenia res per confessar…

Li va caure un bolet.

Dia 29

D’adolescent se’m va dir que escriure estava molt bé, però que no passava de ser un hobby; hi havia coses més serioses en què pensar i calia que m’hi preparés. No en vaig voler fer cas, i ara sempre hi ha algú o altre que em pregunta si, per distreure’m de la feina d’escriure, no tinc cap hobby…

Gran (?) correguda a les urnes. Excitació radiofònica. I, cap a mitjanit, sembla que tothom ha guanyat. És a dir: bé cal consumir el xampany que hom s’havia procurat.

Dia 30

La J. havia estat criada. Li agradaven les dones, però als vint anys es casà perquè volia tenir un fill. Va posar-se a treballar de dona de fer feines i al cap de dos anys una clienta nova li va dir que amb el tipet que tenia, tan atractiu, era una bona llàstima que perdés el temps en aquelles tasques; si volia, podia guanyar un dineral sense gaire esforç. Li parlà, sense dir-li encara que era seva o que la dirigia a compte d’altri, d’una casa de cites discretíssima, només freqüentada pel bo i millor, i ella es deixà seduir. D’amagat del seu marit i sense confiar-se a ningú, ni tan sols a l’amiga amb la qual en aquells moments es veia, durant una colla d’anys acudí a la casa quatre dies cada setmana, de tres a sis de la tarda, sense exceptuar els breus períodes de les regles si hi havia algun capritxós. Entre la part que li tocava dels serveis normals, les complaences a què sovint s’avenia, les propines i alguns regals, als trenta anys ja havia reunit uns quants milions gràcies a no haver alterat mai el seu ritme de vida. Aleshores ja era mare d’un noi de cinc anys, ni ella mateixa no sabia si engendrat pel seu home o per algun client, s’havia separat no feia gaire del marit, que la deixà per una altra, i s’entenia amb una vídua, ambisexual com ella. Li semblà que havia arribat el moment de fer un canvi, abandonà la prostitució i va adquirir, mitjançant traspàs, una botiga de roba blanca que els seus amos deixaven per motius d’edat. L’establiment prosperà.

Ara, al cap de vint-i-cinc anys, quan és una dona rica, amb finques escampades una mica arreu, ha renyit amb el seu fill, que s’ha entossudit a casar-se amb una noia de condició molt modesta i, segons ella, d’un passat força «lleuger».

Dia 31

Els polítics estan enquimerats: un quaranta per cent d’abstenció en les eleccions del dia 29! ¿És que ja no ens importa qui ens governa? Més probable és que, a molts, no els interessi cap dels partits que es presentaven. Potser és que la gent estan cansats que sempre se’ls ofereixi el mateix «gènere».

Un per a mi desconegut «Comitè Libi per la Pau» m’envia, en castellà, un Borrador de la carta de los derechos humanos en la sociedad Yamahirí. Parlen en nom de déu, es refereixen a un llibre verd, invoquen un cop i un altre cop la llibertat, però… El punt 10 de l’esborrany diu: «Los miembros de la sociedad Yamahirí (…) se someten a una legislación sagrada (Sharía) cuyos principios inalterables y invariables estan contenidos por la religión y la tradición». I el punt següent comença: «Declaran solemnemente que la religión es un tema sagrado inherente a cada ser humano, por encima de toda otra consideración».

La fortor és teocràtica i sembla que l’exhala el coronel Muamar El-Gaddafi… ¿A qui se li deu haver acudit de pensar en mi?

—Felicitats —diu l’amic de la família bo i tustant l’esquena del pare novell—. Un hereu… Quina alegria, oi?

—Sí —contesta en un to escèptic—. Però ens la farà pagar.

—Quines coses de dir! —protesta la muller amb el nadó als braços—. Te n’hauries de donar vergonya.

—Ja veurem què me’n dius quan et porti una nora. Recorda que la mare encara no ha fet les paus amb tu.