20

—… perquè sempre demano per la senyora. Ells t’envien les cambreres, els criats o majordoms, de vegades els xofers, com si t’engeguessin un gos. Per això dic: vull veure la senyora.

Goliat atia una mica el foc amb el llistó de fusta que té a les mans.

—I, és clar, et fan passar a la sala de rebre…

—Tu, fot-te’n!

—Si només em contes coses que ja sé!

—Tu? Mai no has tingut prou pebrots per a demanar per la senyora.

L’altre s’inclina, irònic.

—No vinc de casa bona, jo.

—Està bé, tira-m’ho en cara. Com si hom fos responsable de la seva naixença.

—No has vist el teu nebot, aquesta vegada?

—La neboda. —Riu, tot cenyint-se més estretament l’esparracada americana sobre el pit protegit per dos gruixuts jerseis plens de forats i llànties—. Tenen criada nova, una minyoneta que em sembla que es porta l’oli. L’altra ja sabia qui era i sempre em deia que havien sortit. Però aquest cop ha estat diferent. El senyor Flixa?, que demano jo…

—Et devia prendre per un client, segur!

Virtus es limita a moure el cap amb bonhomia.

—Ets un ignorant! Els clients els rep al despatx.

L’altre riu amb sorna.

—No sé per què no hi vas, un dia…

—Potser ho faré, no et pensis. És a dir, ara ja no podrà ser, perquè suposo que hauran de plegar.

—Els van malament els negocis? No deus pas haver donat un cop d’ull al llibre de caixa!

Virtus butxaqueja a la recerca d’unes engrunes de tabac i, darrere seu, l’ombra es contorça contra el fons d’herbes i, més lluny, sobre la paret mig enrunada.

—No cal. Però fins i tot una persona com tu es deu haver adonat del que passa…

—No. Què passa?

Ell suspèn el gest.

—No has vist la ciutat?

—Això sí; tot és tancat, no trobes ànima vivent.

—Això és el que vull dir.

Inclinat endavant per tal d’il·luminar-se amb el foc que crema a dos pams dels seus genolls, reuneix el tabac sobre el palmell, l’examina i tot seguit tanca el puny perquè no li caigui mentre amb l’altra mà busca un paper.

—En Domina haurà de fotre el camp i, quan ell toqui el pirandó, s’hauran acabat les proteccions… Si fabriquessin màquines com cal, de qualitat, no passaria res, però usen un material que es fa malbé de seguida. No poden pas competir amb les de fora.

—Tu ho saps tot, oi?

Virtus cargola la cigarreta, meticulós i lent.

—No cal ser un expert… —Inclina el cap—. Però ves què et conto, a tu! Ni deus saber què vull dir. No tens ni un borrall d’instrucció…

L’altre torna a riure, però tot d’una la rialla se li converteix en una tos seca i profunda que es perllonga amb tot de ressonàncies de caixa buida. Després d’algunes provatures, aconsegueix d’escopir una flegma, s’escura la gargamella i diu:

—Quina falta em fa, amb amics com tu?

—Cap, evident. De tota manera, és com parlar davant d’una paret que té un ressò burleta. En fi, amb algú o altre he de xerrar. —Allarga les mans cap al foc, d’on recull un menut tros de fusta, amb la punta del qual encén la cigarreta—. Doncs, com et deia, ara totes aquestes concessions a base de protecció oficial se n’aniran en orris, i si no tingués…

—Però no veig per què en Domina hagi de guillar.

—Si no se’n va, li faran la pell; encara que tot hagi començat pacíficament, la gent no tindrà tanta paciència. Quan comencin a sentir-se la panxa buida, ja ho veuràs… Només els quedaran dues solucions: afluixar o carregar-se el Jutge. I faran això darrer, valgui’m Déu! —Escup una salivera groga i nicotinosa i, amb la mànega, s’eixuga els filaments que se li han quedat a la barbeta—. I en Domina, que ho sap, no em penso pas que s’esperi. Com a llest, no n’hi ha un altre, ja t’ho ben asseguro!

—El coneixes bé, prou que es veu!

Virtus clava pipada a la cigarreta boteruda i, gairebé amb displicència, deixa caure:

—No del tot malament. Vam fer el servei junts.

L’altre torna a esclafir, i la tos se li repeteix, potser no tan cavernosa.

—Per què em contes sempre tantes bolles?

—Jo?

—És clar. No en tens prou amb voler-me fer creure que ets l’oncle d’un peix gros, que ara em surts amb això d’en Domina!

—Et vaig ensenyar els papers, oi?

—I què? Ni Flixa no et dius.

—El meu pare i la seva mare eren germans. Es deien Pilmia. És el segon nom de Tara.

—Ho dius tu.

—Molt bé, quan torni a casa d’ells, si és que després d’això encara els queda casa, vindràs amb mi.

—No m’agrada el tracte social.

—Naturalment, una excusa o altra has de donar. No vols quedar mai malament, tu. Ara se t’ha ficat al cap que sóc un mentider i t’estimaries més fer el pet que reconèixer que t’has equivocat. No en parlem més. —Allarga el peu i amb la punta de la sabata, badada, burxa una mica el foc per un costat—. Cony, fa fred!

Goliat, com si fins ara no se n’adonés, es recargola més entre els seus parracs, recull les cames sota seu i entafora una mà entre el gec sense solapes i l’armilla que ha perdut els botons; amb l’altra, per terra, dibuixa unes lletres desiguals i inhàbils:

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA

—Bé, t’ho conto o no t’ho conto?

—Conta; ajuda a passar el temps.

—Com et deia, doncs, aquest i jo vam fer el servei plegats. O més ben dit, era el meu sergent. Havia pujat de cullera, saps?

—No.

—Ho saps ara… Mai no cridava ni pegava cap home; mai no perdia la serenitat. Potser per això li teníem més por que als seus companys. Perquè era cruel, i refinat. Recordo un dels càstigs que solia posar quan algú faltava a la disciplina. A la caserna teníem un abeurador per als muls i, al costat, hi havia un pou… Doncs bé, de vegades, quan volia castigar algú, feia buidar l’abeurador i cap allà a les onze o les dotze, quan ja feia un parell d’hores que dormíem, despertava l’infeliç que fos i l’obligava a omplir-lo de nou. Havia calculat quantes galledes hi cabien i amb quant de temps podia omplir-se’l fins dalt de tot. I pobre del qui hi passés més estona! Quan ja el tenia ple, el soldat se’n podia tornar a dormir, però al cap d’una estona, mitja hora, una hora, dues i tot, el despertava encara perquè l’omplís per segona vegada… Alguns cops, la broma durava fins que tocaven diana.

Goliat deixa sentir de nou el seu riure esquerdat, més prudent ara, per tal de no provocar l’accés de tos.

—I ell, què? No dormia?

—No, no dormia mai.

L’altre desplega una cama, se la frega.

—Per què les inventes, aquestes coses?

Virtus es queda un moment immòbil; després apaga la cigarreta i es fica la punta a la butxaca.

—Perquè m’agrada.

S’aixeca sense pressa i fa dues passes cap a l’herba que creix darrere seu. Separa una mica les cames i orina contra una pedra, on el doll espetega amb una remor fumejant. La veu de Goliat diu a la seva esquena:

—Ja es veu que abans eres periodista… —Però rectifica tot seguit—: O potser tampoc no ho eres i ho dius… Ara que, això, ja m’ho crec més, perquè ets enredaire com ells.

Virtus observa la força de projecció del doll, ara disminuït.

—No ho vaig ser mai. Només una vegada…

Es talla i peta estrepitosament.

—Alça, noi!

—És sa, això. —Es corda la bragueta i es tomba de nou cap al foc—. Només una vegada vaig escriure un article, i no me’l van acceptar. Sempre t’ho he de repetir. Criticava la política d’en Domina.

—És clar… Però, a tu, què cony et fa? No tens negocis, no pagues impostos…

Una veu avança des de la fosca:

—Ei, vosaltres, intel·lectuals…

Tots dos miren cap al forat de la tanca, per on s’atansa el nouvingut. Goliat protesta:

—No insultem!

L’home trepitja herbes i pedres al seu pas, sembla triturar-ho tot amb les seves sòlides botes que li pugen fins a mitja cama. Es gairebé tan alt com Goliat, i més gros.

—Es pot saber què carall foteu, aquí? —Fita Virtus, dret a tocar del foc, el resplendor del qual se li passeja per la cara barbuda i aspra—. Em sembla que no és la primera vegada que et veig, a tu…

—Potser no.

El guàrdia s’inclina cap al foc.

—I a tu tampoc. No n’hi ha dos que tinguin la cara tan picada.

Goliat ni es mou.

—I què?

—I què? Doncs que ja us vaig dir que no us volia tornar a veure pel meu sector. O potser és al revés, potser us vaig invitar a tornar. Què et sembla?

Virtus es corda l’americana encreuada.

—És difícil de dir-ho. Sou tan capritxós…

Goliat deixa escapar una rialleta, gairebé amb les dents tancades, però així i tot no pot evitar un altre glop de tos, breu i enrogallat. El guàrdia diu amb aparent bonhomia:

—Esteu d’humor, oi? —Però tot seguit explota—: Apa, a escampar la boira! I de pressa, que vull veure com els talons us toquen el cul!

Virtus, sense moure’s, passeja la mirada de l’un a l’altre i després, abans de parlar, escup.

—Us equivoqueu. No és com les altres vegades, avui.

Goliat l’adverteix:

—Compte, Virtus, que té una pistola.

Però ell continua adreçant-se a l’home:

—En aquest moment ja no representeu res. I us hauríeu de donar vergonya de voltar pel món amb aquest aire d’espanta-sogres. Tots els vostres companys dormen al costat de la muller…

Goliat, amb la veu planera, explica:

—Potser és solter, ell, home!

—Es veu que no te l’has mirat bé.

L’altre avança la mà i tanca els dits entorn del braç de Virtus.

—Poques bromes! —S’adreça a Goliat—: I tu, deixa refredar aquesta pedra d’una vegada. No vull veure ni un minut més pintes com vosaltres per aquest veïnat.

Virtus, sense fer cap esforç per alliberar-se de la grapa de l’altre, protesta:

—No és pas vostre, el solar!

—Precisament; és de la ciutat.

—Però tampoc no és vostra, la ciutat.

El guàrdia s’impacienta:

—Prou! Què cony us heu cregut? —I l’empenta violentament amb la mateixa mà que el subjectava—. Tinc unes ordres i les compliré. No en volem, aquí, de vagabunds!

Goliat desentortolliga els membres i s’incorpora sense pressa.

—I nosaltres no volem guàrdies. —Amb el cap, indica la paret perduda en la fosca—. Apa, que ja us hem vist prou!

Virtus somriu al seu company.

—Ara ets tu qui s’oblida que va armat.

—Se me’n fot!

I avança cap a l’home, amenaçador. Però l’altre, llestament, es treu el revòlver i apunta.

—Fora, dic! —Amb la mà esquerra s’atansa als llavis el xiulet que li penja del pit, al capdavall d’un cordó blau—. De pressa!

Virtus, plàcid, diu:

—Esteu a punt de fer una cosa que lamentareu. Podreu matar-ne un, però l’altre, probablement, us matarà a vós.

El guàrdia, sense replicar, acaba d’alçar la mà, s’omple les galtes d’aire i del xiulet s’escapa una crida urgent que es perd cap als racons invisibles de la nit. Virtus es limita a moure el cap.

—Xiuleu, xiuleu! Deveu ser l’únic carallot que queda en tota la ciutat.

—Ja ho veurem!

I continua plantat, immòbil, sense perdre’ls de vista. Ells dos també s’han quedat quiets, i les flames, arran de terra, se’ls passegen pels baixos esfilagarsats dels pantalons.

—Què us sembla? No contesten…

L’altre mou el revòlver, inclina viciosament el cap.

—Hi ha una llei…

Virtus el talla:

—No hi ha cap llei! —Decidit, avança més enllà del foc, cap a un extrem del mur mig enderrocat—. Veniu…

El guàrdia, a tall de resposta, torna a xiular, però Virtus continua desplaçant-se fins que s’atura arran de pedres. Aleshores, amb un gest que es dissimula en l’ombra, fa:

—Escolteu… —I s’inclina endavant, com per distingir els edificis i els carrers foscos que viuen secretament més enllà del solar—. Ni una remor… Ni tramvies, ni cotxes, ni veus humanes… Res. —Escolta encara, i el silenci sembla espesseir-se darrere les seves paraules—. No hi ha llei, us dic. La ciutat en vol una de nova… Tothom s’ha tancat a casa seva, fins i tot la policia. I vós, un guàrdia dels suburbis, patrulleu encara a la captura de desgraciats! —Retrocedeix ràpidament, de nou cap al guàrdia, a dos passos del qual s’atura; li fita la gorra—. Dos-cents tretze… Serà curiós de recordar aquest número… —Però aleshores es tomba cap a Goliat—: Tu, a veure si alimentes el foc. —Mig riu—. La nit s’ha escalfat una mica, però quan aquest se’n vagi tornarà a enfredorir-se.

El guàrdia se li abalança.

—Maleït obstinat!

Virtus fa un pas enrere.

—No, no; vós… —I mentre Goliat, inclinat sobre el foc, hi llança branquillons, fulles seques i estelles, prossegueix—: Ho deveu tenir tan ficat a la sang, això de molestar, que ja no us en sabeu estar. On voleu que dormim, digueu? Quin mal fem, quin mal hem fet mai en aquest solar i en tots els altres solars d’on vós i els vostres semblants ens heu expulsat hivern rere hivern?

El guàrdia torna a avançar, hostil.

—Odio tots aquests brètols…

—Si m’haguéssiu d’entendre, us diria que odieu un símbol. No podeu suportar que encara quedi algú al marge d’una organització que ho ha previst tot, que ho ha ordenat tot, que lliga tothom de peus i mans, els de dalt i els de baix…

—Calla!

Canvia llestament el revòlver de mà, subjectant-lo ara pel canó, i aixeca el braç. Goliat, des del costat del foc, mou el cap.

—Això, no…

I tot seguit l’home deixa escapar l’arma, perquè l’estella de fusta, com un dardell, se li ha clavat a la cara. Goliat es precipita entre els seus peus, s’apodera del revòlver. Quan es redreça, riu i tus triomfalment.

—Ara!

Amb una estrebada, arrenca el cordó que subjecta el xiulet al pit de l’home i el llença al lluny, cap a les herbes on Virtus havia orinat.

—Traieu-vos l’uniforme!

Virtus el mira de reüll.

—Què vols fer, Goliat?

—El vull veure despullat com un cuc, i tremolant…

Ell allarga la mà.

—Dóna’m el revòlver.

Però Goliat retrocedeix una mica, tot protegint la mà que aguanta l’arma.

—No t’ho pensis.

—Dóna-me’l, et dic!

—Vols que et faci despullar a tu, també?

—No faràs despullar ningú. No vull brutalitats.

El seu company li planta cara:

—No vols, no vols… Que potser ja no et recordes com les gasten, aquests fills de puta? —I tombant-se cap a l’home—: Quines ganes tenia de cridar-ho: bord, més que bord!

Virtus deixa caure les mans al llarg del cos.

—No m’imaginava pas que fossis així, Goliat.

—Que potser no ho és, un bord?

—Sí. Però em pensava que tenies més sentit de l’humor… Es veu que només el tenies amb mi.

El guàrdia, que s’ha refet de la sorpresa, es mira els dits, lleugerament tacats de sang, que s’ha passat per la cara.

—No deixeu que mogui el revòlver d’aquesta manera. Es pot disparar.

Goliat l’apunta al pit i amb la boca fa:

—Pum! Pum! —Es tomba cap a Virtus—. És això, el sentit de l’humor?

—No.

Per darrere el seu company, sense una paraula més, passa a l’altra banda de foc i, més enllà, s’inclina a tocar d’una pedra, d’on recull una bossa feixuga, esblanqueïda pel sol i plena de crostes de fang sec. L’altre pregunta:

—Què fas?

—Ja ho veus. Ets prou gran per a manejar la situació.

El guàrdia mou els braços, desplaça un peu, però torna a immobilitzar-se sota l’amenaça del revòlver.

—No us n’aneu. Que no ho veieu, que és capaç de qualsevol cosa?

Virtus arronsa les espatlles.

—Vós us ho heu buscat. No és nit per a perseguir la gent. —Es carrega la bossa a l’esquena—. Com he dit, és nit per a quedar-se al costat de la dona.

Fa una passa cap a l’ombra, una mica inclinat endavant.

—Virtus!

Però ell continua caminant.

—No ho pots fer! No em pots deixar sol…

Virtus travessa la zona d’herbes, sempre sense girar-se.

—Té, doncs!

L’arma cau gairebé al seu costat, entre les tiges fines que es vinclen. Aleshores Virtus s’atura i, passat un moment, retrocedeix.

—Està bé.

L’altre diu:

—No l’agafes?

—No. No l’agafa ningú. No en volem, nosaltres, d’armes. No les necessitem.

—Sempre tan segur de tu mateix… Acabaré per creure que sí que ets fill de casa bona.

Virtus es descarrega la bossa, riu.

—Això ja m’agrada més. —Alça els ulls cap al guàrdia—. I vós, ja ho heu sentit, també. L’arma es queda on és. —Se li atansa—. A veure, inclineu-vos cap al foc. —I, quan l’altre obeeix sense un mot, li examina la cara, on sota l’ull hi ha una gran plaga sagnant—. Amb un xic més us el buida.

—No hi hauria perdut res. Els guàrdies bornis fan més respecte.

I quan intenta riure la seva broma, el sacseja encara un glop de tos que fins i tot l’obliga a doblegar-se amb la mà premuda al ventre. Virtus comenta:

—Rius massa sovint.

Goliat recobra la respiració i, amb el dors de l’altra mà, s’eixuga el front entresuat per l’esforç.

—I què vols que hi faci? És l’única cosa que em queda.

Virtus s’arronsa d’espatlles abans d’adreçar-se al guàrdia.

—I vós, aneu-vos-en a casa, que us desinfectin això.

—M’hauré d’endur el revòlver.

—Per què?

—Tinc superiors. No m’hi puc presentar desarmat.

Virtus fa petar els llavis admirativament.

—Tanmateix, sou de bona fe!

Goliat alça el cap, sorprès.

—De bona fe? Tu has vist mai un guàrdia de bona fe?

—Sí, ell. Parla de superiors quan ja no en té. —Fa un gest—. Apa, aneu, aneu! Si voleu, també us podem acompanyar…

—No, no cal. —Es mira les mans per segona vegada, totes brutes de sang—. No ho entenc… Fa quinze anys que sóc guàrdia d’aquest suburbi, he expulsat centenars de vagabunds com vosaltres, i a vosaltres mateixos, n’estic segur…

Virtus li somriu gairebé amicalment.

—Sí, un cop cada hivern pel cap baix.

—I mai no m’heu oposat resistència. Per què, doncs, ara…

—És molt senzill. Ja sabeu quina és la consigna.

—Però això no és casa vostra.

—Sí. Aquest solar o un solar semblant…

Goliat passeja la mirada de la cara serena del seu amic a la frase que ell mateix ha escrit una estona abans, ara mig esborrada.

—Per això, ho hem fet?

Però el guàrdia ja reflexiona:

—De manera que també vosaltres esteu contra en Domina? Si obeïu consignes…

—Sí.

—Per què? Què us ha fet?

—És veritat, a nosaltres, no ens pot fer res, perquè aquesta mania d’expulsar-nos de tot arreu la tenen totes les administracions. Però per molt vagabunds que siguem, no podem deixar de solidaritzar-nos amb les causes nobles.

—I ho és, aquesta?

—Ho és. Perquè ningú no té dret de sentir-se omnipotent i és bo que, de tant en tant, hom recordi als poderosos que només són pobres criatures com les altres…

Goliat reposa una mà en la pedra del costat del foc, s’hi asseu.

—Ho sap tot, ell. Sempre ho ha sabut tot.

El guàrdia el mira distretament, i després torna a girar l’esguard cap a Virtus.

—Em sembla una raó ben minsa…

—Perquè no hi heu reflexionat. Ara tindreu ocasió de fer-ho.

L’altre es grata el cap.

—És que… Això sona com si la gent es volgués desfer del Jutge per motius… com se’n diu…? Altruistes.

—No tothom. M’imagino que cadascú té les seves, de raons. Jo només us puc exposar les meves.

El guàrdia branda el cap, deixa caure la mà sobre l’altre braç.

—És collonut! Que gent com vosaltres tingui també les seves raons…

—Us fa estrany, oi? Us heu d’anar acostumant a la idea que fins ara heu viscut en un món poc real.

Goliat, des del costat del foc, fa l’ullet.

—Té un bec d’or, oi?

—No ho sé, no ho acabo d’entendre… —Mira el seu entorn, cap a les mates—. I el xiulet?

—El xiulet? Ah, qualsevol el troba, ara! Però no hi fa res, d’aquí en endavant tampoc no el necessitareu.

L’altre se’l mira amb una expressió incrèdula.

—No ho sé, qui viu en un món poc real…

I aleshores es tomba i camina cap a les herbes. S’hi atura un moment, però tot seguit fa un gest displicent i resignat i torna a caminar, ara cap a l’obertura de la paret. Goliat, amb la veu enrogallada, li crida:

—Bon vent!

Virtus, per la seva banda, el mira fins que les ombres se’l mengen, i després espera encara, immòbil, mentre fora del solar se sent la remor de les botes que masteguen enderrocs i pedruscall. Aleshores es mou cap a la pedra on seia de primer, doblega treballosament les articulacions i s’asseu. De cara al seu company, diu:

—No deixis morir el foc…