11

En veure el tramvia que tomba per davant del mercat, San, fins aleshores assegut al graó superior dels dos que menen al cinema, ara tancat, s’incorpora i avança fins a la vorera, on s’atura arran d’un pal.

El vehicle, buit i amb un gran rètol que diu «complet» a la part davantera, s’atansa disparat i, un moment, fins i tot sembla que es disposi a passar de llarg. Després frena amb estridència, la porta s’obre amb un espetec i el conductor, sense moure’s de lloc, crida:

—Vaig a la cotxera.

—No hi fa res.

Munta àgilment i mira cap al fons, on el cobrador sembla endormiscat. Aleshores torna a girar-se cap al conductor, el qual acaba d’engegar de nou.

—Pel que es veu, no tens gaires clients.

—Tu diràs!

—Acabeu el servei o se us ha espatllat el fòtil?

L’altre accelera via amunt, on només hi ha cotxes aturats i un vehicle de la policia entorn del qual fumen tres agents.

—Pleguem. —Dóna un cop d’ull cap a la banda posterior, indica el cobrador—. Aquest i jo ja havíem d’haver estat rellevats fa una hora. Hem fet una altra volta sencera, i res! —Obre el vidre davanter, escup fora i torna a tancar—. Em sembla que ja és l’únic tramvia que circula. Durant la mitja hora darrera, no n’hem vist cap més.

San mira al seu davant, es treu la gorra llardosa.

—Sí, ja ho sé. Potser ja feia tres quarts que m’esperava. Una mica més i me’n torno a casa.

L’altre mormola:

—Som uns carallots. Tothom ha plegat.

Ell torna a posar-se la gorra.

—A mi, ningú no m’ha donat cap ordre.

—Pots esperar-la assegut, si vols. —Indica a dreta i esquerra, cap als establiments tancats—. Tampoc no els l’han donada a aquests, i ja veus… Quan pleguem nosaltres, això semblarà un cementiri. —El costum l’obliga a vigilar la corba, a escurçar una mica la marxa—. On vas, tu?

—Estic de guardavies a la cantonada de Prove-Pass.

—No hi passarem.

—Però hi passeu a prop. Ja fa un quart que hauria d’haver rellevat.

—A qui?

—En Cletxa.

—Com si em diguessis Llúcia! Vull dir que no hi trobaràs ningú. Des d’aquest matí que, ara l’un ara l’altre, tots van tocant el dos. Fins i tot els vigilants de parada! I, d’inspector, no recordo haver-ne vist cap des de fa hores. Si molt convé, ni a la cotxera no hi ha ningú. Estaria bé que haguéssim tancat…

—Què faries?

—Deixar el maleït fòtil al carrer, ves! —Es repenja endavant, comenta—: Per mi, el poden cremar.

Ell diu:

—Si no trobo ningú, me’n torno.

—Jo, de tu, ja no m’hi arribaria.

—Home, ja no falta gaire, ara. I tampoc no vull que, segons com vagin les coses, després sigui dit… Tinc dona i quitxalla, jo!

—Tots tenim dona i quitxalla. Per això mateix…

Calla en sec i frena amb tanta brusquedat que la inèrcia els projecta contra el vidre, on repengen les mans.

—Què fa, aquest bèstia?

El cobrador, que s’ha despertat, pregunta:

—Què cony passa?

L’altre braceja, dóna grans cops de taló a la campaneta.

—Aquest animal que se m’atura aquí, a la cantonada, perquè em trenqui els morros!

Continua picant desesperadament, la cara congestionada per l’enrabiada. San diu:

—Em sembla que l’han abandonat…

El cobrador, que ha recorregut tot el passadís, mira per damunt de les seves espatlles.

—A veure, deixa’m baixar…

La porta peta i l’home salta al carrer, amb San al seu darrere. Tots dos avancen cap al vehicle i, amb la mirada, van examinant l’interior buit, fins a la portella de davant, oberta de bat a bat.

—Quina conya!

—De segur que ho han fet amb intenció.

L’altre crida, tot fent un pas enrere:

—Joas, ja pots baixar! El viatge s’acaba aquí.

El conductor obeeix llestament, sense fer-se pregar.

—No hi ha ningú?

El cobrador fa un gest amb les mans.

—Ja ho veus…

—Maleït sia! Què carall fem, ara?

—Què vols fer? Res.

Però l’home crida:

—Això és d’inconscients! Una cosa és plegar i anar-se’n a casa i l’altra deixar aquesta ferramenta al mig del pas, perquè algú es trenqui la nou del coll.

Retrocedeix cap al seu vehicle, s’enfila a la plataforma i San i el cobrador, des del carrer, observen les seves maniobres. L’home engega lentament, atansant-se al tramvia abandonat, contra el qual s’atura amb tota precisió. Tot seguit ordena:

—Tu, puja davant i…

Però l’altre no el deixa acabar:

—Què vols fer? Empènyer-lo?

—És clar.

—No comptis amb mi, doncs. Encara recordo el que va passar quan anava amb l’Arbe, el que es va morir…

—Però avui és diferent, no hi ha circulació.

—No hi fa res.

San proposa:

—El podria portar jo.

Tots dos se’l miren, l’un des del seu costat, l’altre des de la plataforma, abocat.

—Tu? Que potser saps conduir?

—Sí. En vaig aprendre, però després van descobrir que tenia el cor malalt…

El conductor, en lloc d’agrair-li la iniciativa, s’indigna:

—Ho podies haver dit primer, també! Aquest i jo perdent el temps i tu… Apa, puja! Cony, ja voldria ser a casa!

Ell posa el peu a l’estrep, però l’altre encara fa:

—Recorda d’aturar-te a la cantonada de Ció, perquè el canvi automàtic de les vies no funciona.

El cobrador diu:

—Ja me n’encarregaré jo. —I s’enfila al seu costat—. A veure com ho faràs…

San, sense replicar, se situa darrere la caixa de comandament, estableix el contacte, el motor rondina i, després, quan mou la palanca, el tramvia, amb una petita sotragada, comença a avançar. L’altre aprova:

—Va bé.

—Estic segur que hauria estat un bon conductor. Però…

Arronsa les espatlles i l’altre pregunta:

—Què hi tens, al cor?

—És una cosa de la vàlvula. No ho sé… A més, el tinc massa gros.

El vehicle puja sense pressa pel pendent, escurça encara la marxa en atansar-se a les cantonades, passa de llarg per davant dels indicadors de parada, perquè enlloc no espera ningú.

—També l’hi tinc jo, però mai no m’ha amoïnat gens.

Ell no replica, mira a dreta i esquerra, vigilant un trànsit inexistent. Ara i adés, darrere els vidres dels balcons, sorprèn presències submergides en l’ombra, mirades reprovadores que el segueixen carrer amunt.

—Què volen, aquests?

Tres homes, d’uniforme, han sorgit del refugi d’un garatge, obert, i un d’ells alça una mà. El cobrador diu:

—No t’aturis; no és parada.

Però ell, indecís, ja ha alentit la marxa.

—Mira que ets idiota! —Es precipita cap a la porta, crida—: Anem a retir!

Un dels homes ja s’ha enfilat al marxapeu i els altres dos l’imiten, tots amb les cares fosques sota la gorra i amb les armes penjades a la cintura. San acaba d’aturar el vehicle. L’oficial diu:

—Per què? Aneu avariats, potser?

—Hem acabat el servei.

Els tres homes se’l miren amb una expressió gairebé ferotge. El més vell es queixa:

—Quin servei? Fa mitja hora que no ha passat cap tramvia i ara vosaltres sortiu que heu acabat el servei! —Es gira a San—. En marxa, conductor.

El xicot explica:

—No puc portar passatgers. En realitat no sóc conductor, jo.

Es ben gira cap als uniformats i els mostra la gorra on, en lletres vermelles, es pot llegir la naturalesa de les seves funcions. L’oficial reflexiona:

—No hi fa res. La companyia us deu haver requisat…

Ell denega amb el cap.

—Aquest tramvia era al mig del carrer, i perquè no fes nosa…

El fa callar el dringament de la campaneta de l’altre vehicle, on el conductor, arribat al seu darrere, s’impacienta. El cobrador crida:

—Ja engeguem, home!

Ell diu:

—De manera que, si no els fa res, els agrairé que baixin.

Però l’oficial que sembla dur el comandament taloneja contra l’empostissat.

—Res d’això. Ens cal anar a la plaça d’Adrà i no podem perdre més temps. Si no esteu requisat, us requisem ara nosaltres. Som-hi!

—Però…

L’oficial més jove li posa la mà a l’espatlla.

—No ho heu sentit?

—Bé… Jo no em faig responsable…

—Engegueu!

Obeeix amb desgana. El mateix oficial indica:

—I no us atureu fins a la plaça.

Després tots tres s’endinsen pel vehicle, on s’asseuen. El cobrador els ulla amb desconfiança, es mig repenja contra la barra que protegeix el motor.

—Ja t’ho deia, que passessis de llarg! No sé a què treu cap això d’aturar-se per dir-los després que baixin.

—He estat un carallot, ja ho sé.

—Ara hauràs de fer una altra volta…

—Podem desar a la cotxera del passeig.

—Podràs desar, deus voler dir! Jo baixo aquí. —Es redreça i s’atansa a la porta—. Obre. No cal que aturis, afluixa només una mica.

Ell es queixa:

—No és de bon company, això.

—Companys de què? Si tu et fots en embolics, no sé quina culpa hi tinc, jo.

Sense replicar, San obre la porta i el cobrador baixa fins al marxapeu. Darrere, una veu mossega:

—On us penseu que aneu, vós?

L’oficial el mira des de dalt, erecte, gairebé encarcarat. L’home explica:

—No és el meu tramvia, aquest. Jo vaig amb el de darrere.

—No pas ara. Pugeu!

El cobrador s’indigna:

—Cony, això ja és massa! He fet el meu servei i encara una hora de propina… Ningú no pot demanar-me més.

I s’inclina cap a fora, disposat a saltar. Però l’altre mig desembeina una de les dues pistoles que duu al cinyell:

—No acostumo a repetir les meves ordres!

El cobrador fa un gest descoratjat, s’enfila de nou a la plataforma i, després, es despenja la cartera de l’espatlla i, amb ràbia, la llança entre el motor i la paret lateral de la caixa.

—Fotre…!

L’oficial torna a embeinar la pistola i, sense afegir paraula, es reuneix amb els seus companys. El cobrador, de cara a San, mastega:

—Que en són, de valents! I només serveixen per a emprenyar… Ves per què el volen, ara, un tramvia? Com si no tinguessin cotxes!

—No en deuen tenir.

—No? Que potser no els has vist passar mai, tots ben escarxofats, amb l’esclau davant, dret com un pal? —Gargalleja, disgustat—. Ganes de tocar-te la pera! —Es tomba, mira cap al final del vehicle, i més enllà—. S’ha salvat d’una i bona, en Joas… És un llepat!

—En Joas?

—Sí, el company. D’aquí a cinc minuts a la cotxera, i apa, cap a caseta!

—També nosaltres. És a dir, tu, perquè jo he d’anar a rellevar.

L’altre torna a escopir, se’l mira de costat.

—Ets imbècil o què?

Però no espera resposta, sinó que amb una esgarrapada recull la cartera de terra i s’allunya cap a l’interior del cotxe, on s’asseu tan lluny com pot dels oficials.

San, sense minvar la marxa, perquè la visibilitat és bona, travessa la Gran Avinguda, on palmeres i pins alternen amicalment, elles una mica grogues, envellides per l’hivern; els pins, rectes, alts, fregant, en la llunyania, el cel gris on els núvols es persegueixen per ara pacíficament.

Dos cotxes circulen per la part alta del carrer, un d’ells amb l’estrella de la policia, l’altra amb unes grans lletres dibuixades al parabrisa: METGE. Una patrulla de cinc homes, a cavall, s’escalona al llarg de cinc travessies, immòbil i a l’aguait.

Després, el carrer torna a quedar-se buit, com un riu sense aigua, amb les altes ribes, des d’on la ciutat viva assisteix al fer-se de la història, confiada.

El vehicle avança sorollós i, ara i adés, el tròlei espurneja.

—No podeu córrer més?

L’oficial més jove s’ha aixecat, encara nerviós. San es tomba.

—Em penso que no. Però ja no falta gaire, ara.

El tramvia agafa la corba del passeig de Dalt, xiscla per les vies, i l’oficial és projectat contra els tres ferros, horitzontals, que protegeixen els vidres.

Quan es redreça sembla irat, però aleshores es fica la mà a la butxaca, en treu una cigarrera d’argent i l’obre amb un menut espetec mentre es queda mirant la vella que ha sortit de la cantonada i els fa senyals.

—No us atureu!

El vehicle tomba encara i enfila el darrer pendent, ininterromput, que mena al peu del barri alt. L’oficial encén la cigarreta, expel·leix el fum contra la nuca de San i després, cap a dins, indica als seus companys:

—Gairebé ja hi som.

Un brogit confús, i encara llunyà, se sobreposa a la remor del tramvia, i San mira a dreta i esquerra, enfonsa l’esguard en els carrers laterals. Pregunta:

—No sentiu?

—Què?

El cobrador ha abandonat el seu seient i ara, encuriosit, torna cap a la plataforma. També ell diu:

—Què és, aquest soroll?

—Sembla de vidres…

Els altres oficials, incorporats, s’estiren les guerreres. El més jove diu:

—Atureu-vos a l’entrada de la plaça.

San es prepara, alenteix la velocitat, però després gairebé s’oblida de frenar: darrere la cantonada, en obrir-se el ventall de la plaça, pot sorprendre unes dotzenes de soldats que, amb les culates, colpegen brutalment les portes de les cases. Ací i allà, darrere els enreixats, es despengen, escandalosos, tot de grans fragments de vidre.

—Pareu!

Aconsegueix de dominar el vehicle, el qual s’atura ja ben entrada la plaça. Dos sergents, fins aleshores drets al costat d’un parterre, ara avancen ràpidament. L’oficial més vell ordena:

—Obriu!

Davalla gairebé amb majestat, amb els altres dos a frec de talons. Els sergents, a tres metres, saluden encarcarats. L’oficial pregunta:

—Dirigeix les operacions del sector nord.

—Bé.

El cobrador, a l’orella de San, xiuxiueja:

—Quins salvatges!

L’oficial torna a parlar:

—Vehicles?

—Dos.

—És insuficient. Retindrem el tramvia.

—Han desertat tres xofers.

L’oficial rectifica:

—Quatre, amb el nostre. —Amb un gest, indica cap al tramvia—. Sergent Nolis, faci’s càrrec del vehicle i d’aquests dos homes.

El cobrador es precipita endavant, allarga la mà.

—Que s’ho pensin!

Amb l’altra mà, brutalment, acciona la palanca, i els dos moviments se sincronitzen: la porta es tanca i el tramvia engega amb un gemec.

—Què fas?

—Surt d’aquí!

Els cinc homes, a l’altra banda dels vidres que sembla que els decapitin, s’han tombat a l’uníson, obren les boques, parlen alhora, però la remor del tramvia ofega les paraules irades. San pregunta:

—T’has tornat boig?

—Queda’t tu, si vols!

El vehicle augmenta la velocitat i San, que es gira, veu els cinc homes que corren amb els braços alçats. Després, l’oficial més jove es treu la pistola i, sense apuntar, dispara repetidament.

—A terra!

San i el cobrador s’ajupen contra la protecció de les parets, mentre el tramvia, ja disparat, es precipita pendent amunt. Un vidre salta, i tots dos, automàticament, encongeixen encara el cap. El cobrador mastega:

—Perquè després diguin que són intrencables!

Els oficials continuen disparant i una bala, afuada, penetra per una obertura posterior sense esbocinar res, travessa el vehicle de cap a cap i espetega contra l’acer del motor. San es queixa:

—Ens perseguiran!

El cobrador respira sorollosament i, després, quan ja enfoquen la corba on s’eixampla el carrer, es va incorporant. Els altres han deixat de disparar. San pregunta:

—I ara, què?

Però l’altre només diu:

—Són uns desgraciats! Perquè els xofers han tocat el dos, ja no poden servir-se dels cotxes… Es veu que s’embrutarien les mans, si tocaven el volant!

—No deuen saber conduir.

—Això és el que vull dir, tòtil! Que ni s’han pres la molèstia d’aprendre’n… —I tot seguit, amb un canvi de veu, afegeix—: Apa, posa’t aquí darrere. Anirem fins a la plaça de l’Església i, allí, t’atures.

—I després?

—Tu, fes el que vulguis. Si et vols esperar…

—Perquè em facin el paquet? No, gràcies!

Es col·loca darrere el motor, sense tocar-lo. L’altre diu:

—El problema serà com arribar a casa. On vius, tu?

—Al passatge Vilat.

El cobrador fa petar la llengua.

—Jo també visc lluny, a Caines. L’interessant seria trobar un lloc obert, un cafè… Aleshores podríem esperar que es fes fosc.

—No n’hi ha cap. Tot és tancat.

L’altre, amb el palmell, es dóna un cop al front.

—Calla, ja ho sé! Hi ha una casa, per aquí dalt…

—Un bordell?

—Sí. No hi he estat mai, però sé on és. Què et sembla?

—Ho podem provar.

El tramvia tomba cap a la plaça de l’Església, solitària com un mas robat, i San alenteix la marxa.

—Prepara’t a saltar. Deixaré el tramvia en marxa, a poca velocitat.

L’altre aprova:

—És una bona idea. Així, si ens persegueixen, no sabran on hem baixat.

San alenteix més, abandona el motor i, amb la mà allargada, obre la porta.

—Apa, salta.

El cobrador baixa al marxapeu, s’inclina com si anés a prendre una mica d’impuls, i aleshores San el veu fer uns passos precipitats per la vorera que el vehicle frega. Es mig penja al seu torn, projecta el cos enèrgicament endavant, el llança enrere i, tot seguit, l’empedrat retruca contra els seus peus. Es queda mirant el tramvia que, sol, prossegueix plaça enllà i es desvia cap al passeig de l’esquerra.

—Mentre ningú no prengui mal…

—Difícil ho veig. Au, correm!

El precedeix cap a un dels dos carrerons que, sota la plaça, es perden entre altres vies encara més estretes, entortolligades i gairebé laberíntiques. San comenta:

—Potser sí que m’hauria valgut més no sortir de casa i creure la Cara…

—La teva dona?

—Una rellogada que tenim. Si m’hagués pensat que acabaria la tarda en una casa de barrets…

—Encara no hi som. I, al capdavall, llocs pitjors hi ha. —Riu per sota el nas, gamba una mica més de pressa—. Diuen que és més aviat cara.

—Tant me fa. Tampoc no hem d’anar amb cap… Ets casat, tu?

—Per segona vegada. —Tomba la cantonada i, amb la mà, assenyala cap al fons del carreró, on un xalet trenca la rasant—. És aquesta torre.

—Té bon aspecte. Si molt convé, ni ens deixen entrar.

—Per què? Perquè anem amb aquest uniforme?

—És clar. Es veu a primer cop d’ull que no som gent de diners.

L’altre fa sorollar la cartera que duu penjada a l’espatlla.

—Qui ho ha dit? No sents…? —Riu, tot mirant el seu company—. Avui sí que no cal liquidar.

Travessa cap a l’altre costat de carreró i San, darrere seu, reflexiona:

—Si la dona sabia on m’he ficat, em treia de casa.

—No cal que facis res. Te’n pots sortir amb un parell de copes.

S’atura davant la torreta, silenciosa com tot el barri, i allarga la mà cap al timbre, que tot seguit fa dringar una campana pis endins. Però aleshores San el subjecta pel braç amb un gest gairebé convulsiu. El cobrador el llambrega.

—Què passa? No vols…

Però segueix la direcció de la seva mirada i calla, perquè del laberint de carrerons ha sortit una patrulla de quatre homes que avancen empedrat avall. Mormola:

—Fotuda sort…!

La porta de la torre s’obre i una dona, molt vistosa tot i els seus cinquanta anys que no pot amagar, els mira severament. Al mateix temps, el cap de la patrulla allarga el pas.

—Ei, vosaltres!

Ells passegen la mirada del policia a la dona. I aleshores s’adonen que ella, en un tres i no res, ha convertit la seva expressió severa en un somrís acollidor.

—Oh, entreu, entreu!

Però el cap de la patrulla, escortat pels seus homes, ja s’atura a tocar d’ells, interroga:

—Què hi feu, aquí?

Tots dos tenen un lleu arronsament d’espatlles i repliquen només amb una ganyota avergonyida. La dona diu:

—Què li sembla que hi poden fer, brigada?

Però el policia torna a adreçar-se als dos homes:

—Que no esteu de servei?

El cobrador explica:

—L’hem acabat ja fa una estona, després d’un suplement d’una hora.

El brigada avança la mà.

—A veure el full de servei?

L’altre butxaqueja. L’hi allarga.

—I vós?

San balbuceja:

—Jo… és el meu dia lliure…

La dona, des del llindar, urgeix:

—Apa, entreu, que aquí fa fred. —I al brigada—: Potser també als vostres homes els agradaria d’entonar-se una mica, abans de seguir.

L’altre alça la mà.

—No tan de pressa. —Retorna el full al cobrador, s’adreça a San—. Vós haureu de venir amb nosaltres.

—Jo…

La dona fa un pas cap enfora.

—Però brigada! Si són dos clients, els conec bé…

—Des de quan?

—Des de fa anys. No us els podeu endur així… Caram, voleu que tothom faci la seva vida de costum i quan algú, com nosaltres, treballa com si no passés res, veniu i se’ns emporteu els clients!

—Encara no ens hem endut ningú.

—Els molesteu, doncs, i això descoratja. Si el que hauríeu de fer, precisament, és protegir tots els qui continuem amb l’establiment obert, sense deixar-nos impressionar per quatre caps calents!

L’altre arruga el front, cellajunt.

—Però aquest home no està en regla.

La dona riu:

—Què voleu? Que cada vegada que li toca festa, un cop cada setmana, la companyia li faci un certificat?

El brigada sembla vacil·lar, mira llargament la cara de San. El cobrador diu:

—Si convé i ha de servir d’alguna cosa, també jo responc d’ell.

La dona es fa persuasiva:

—Apa, brigada, no sigui dolent i tots li ho agrairem. A vostè i als seus homes.

—Bé…

Es mira vagament els seus subordinats, però la dona, amb un altre somrís, procedeix com si la decisió ja fos cosa feta:

—Entrin, també. Encara que només sigui a beure una copa…

Ell branda el cap, més tractable.

—No podem, ara. Estem de servei.

—Doncs ja ho saben, quan vulguin.

El brigada agraeix, torna a mirar-se els homes i, amb un cop de cap, ordena:

—Continuem.

Saluda amb la mà, sense paraules, i la dona i els dos tramviaires es queden encara al llindar del xalet, amb els ulls fits en les esquenes que s’allunyen. San respira feixugament.

—Gràcies, senyora. Sense vostè…

Ella torna a posar un rostre sever, els examina de cap a peus.

—No m’agraïu res. Tots som a la mateixa banda, ara. Apa, entreu abans que no passi una altra patrulla.

Els cedeix el pas i San i el cobrador penetren en un vestíbul luxosament encatifat i amb les parets pintades d’un color verd pàl·lid. Ella tanca la porta, indica cap a la pesada cortina que penja a l’entrada del corredor.

—Veniu… —S’atura de nou i, més severa encara, afegeix—: Això sí, no us penseu que us deixi tocar cap noia, avui. Com tothom, han tancat.

San, amb el cap, assenteix alegrement.