13

El cotxe rutlla lentament per l’avinguda deserta, on els arbres, despullats i patètics, esclafen les ombres dels seus monyons contra l’asfalt humit. Cau una pluja mandrosa i desganada que ni arriba a entelar el parabrisa, però cap a les muntanyes que encerclen la ciutat ressona un tro llarg i cantellut.

Mr. Zwig i la seva muller miren al seu davant i a banda i banda amb tot de llambregades cada cop més estranyades.

—Això no és natural…

La dona mou una mica el cap i els llargs cabells rossos se li passegen per les galtes.

—No.

—Si plogués molt… —Però ell mateix es contradiu—: I tampoc. Per molt que plogui, mai no he vist una ciutat tan quieta, tan… tan sola.

—I no pot ser que tothom s’hagi mort…

—No és probable. Ni durant les grans epidèmies del segle divuit no moria tothom. I, després, no serà massa casual que tothom es morís a casa, darrere les portes tancades?

Ella s’arrauleix contra la seva espatlla.

—Començo a tenir por…

L’home li tusta amicalment el genoll, li somriu.

—Hi ha d’haver una explicació. Tot té una explicació, només cal trobar-la. —Assenyala amb la mà—. Mira, allí hi ha un semàfor que funciona…

—Però els semàfors són automàtics.

—Sí, ja ho sé…

Ella es redreça una mica.

—I si tothom se n’hagués anat?

—Què vols dir? Una ciutat no s’abandona així com així, sense motiu. —Sacseja el cap, torna a deixar reposar la mà sobre el genoll de la seva dona—. Si se n’haguessin anat, observaríem senyals de desordre. Una ciutat de més de dos milions d’habitants no s’evacua sense que quedin rastres. I no se’n veu cap. Tot tan net… si més no, segons les normes d’una ciutat estrangera…

La dona somriu.

—Els estrangers som nosaltres, Clark.

—Sí, sí, ja ho sé. Ja m’has entès, però.

Ella s’incorpora més, mira endavant.

—Què és, allò?

—On?

—Allí, entre els arbres… Sembla un home amb un paraigua.

Tots dos afinen la vista per tal de distingir la figura vagament retallada més enllà dels fars del cotxe, cap on les llums de l’avinguda vacil·len.

—Sí que ho és. —Accelera i va arranant el vehicle a la vorada del passeig lateral—. Ja era hora; ara sortirem de dubtes.

—Mira, i allí hi ha un cotxe!

Però l’automòbil ha travessat veloçment i ja es perd rere les cases de la cantonada distant.

—Veus? Potser ens enquimeràvem per no res.

Ella assenyala amb la barbeta, cap a la figura del paraigua.

—És una dona.

Mr. Zwig alenteix la marxa i, sense abandonar el volant, amb l’altra mà abaixa el vidre de la finestreta. La muller diu:

—Si no haguéssim perdut l’adreça de Boris…

—Ha estat mala sort, sí, però de tota manera ens havíem de trobar al Confort.

—I no sabem ni on és!

—Ara ho preguntarem. —Acaba d’aturar el cotxe, s’inclina cap enfora—. Senyora! Senyora…! —La dona del paraigua el llambrega, però continua caminant—. Senyora! És a vostè…

Obre la portella, s’aboca una mica més i un filet d’aigua, que s’esmuny de la capota, li remulla el cap.

—Senyora…!

La desconeguda, en lloc d’aturar-se, apressa encara el pas, inicia fins i tot un petit trot cap a la vorera que frega les cases, com impacient de posar distància entre ella i el cotxe.

—Has vist? —Torna a tancar i, amb la mà, s’eixuga l’aigua que li ha humitejat la cara—. De què devia tenir por?

Tot seguit es gira, atret per la remor, i de nou treu el cap per l’obertura del vidre. La dona, per la seva banda, es mig agenolla sobre el seient.

—És una camioneta.

Sense dir res, Mr. Zwig obre encara i, despreocupant-se de la pluja, salta al carrer, es planta enmig de l’avinguda i, amb tots dos braços, fa senyals als del vehicle. Després, quan la camioneta comença a frenar, es retira cap a un costat.

Hi distingeix dues persones uniformades de clar, una d’elles darrere el volant, l’altra penjada cap enfora, perquè acaba d’obrir la porta de la cabina. Mr. Zwig fa un pas.

—Ja era hora que poguéssim parlar amb algú! Què passa, en aquesta ciutat?

El policia el mira amb desconfiança, tot i l’accent foraster de Mr. Zwig.

—Estranger?

—Sí. Què…

—La documentació, si us plau.

—Ah! Tinc el passaport al cotxe.

El policia espera i Mr. Zwig es tomba, fa una petita correguda. La seva dona, abocada a la portella oberta, s’enretira una mica cap endins.

—Què passa, Clark?

—Són de la policia i volen veure el nostre passaport. —Escorcolla una bossa lateral, d’on surten revistes, un mapa de carreteres…—. Mira si és a l’altra.

La dona cerca al seu torn, amb tot el cos inclinat i les anques luxuriosament subratllades.

—Sí.

Mr. Zwig l’agafa i s’incorpora per tornar al costat de la camioneta, d’on els policies no s’han mogut. S’excusa:

—No el trobàvem…

L’oficial se n’apodera, l’obre i l’examina a consciència sota el llum de bord. Pregunta:

—Mr. Clark Zwig?

—Sí. I la meva muller, Edva Pick.

L’altre tanca el document, l’hi retorna.

—On s’hostatgen?

—Al Confort. Precisament volia preguntar-los on és; mai no hem estat aquí i…

L’home condescendeix:

—No podem acompanyar-los perquè estem de servei. Li ho indicaré… —Amb la mà, assenyala passeig amunt—. Vagin seguint fins a l’encreuament on veuran una estàtua eqüestre… Tombin cap avall i després entrin per la tercera travessia a l’esquerra, que els menarà a una plaça. Aleshores els cal agafar el segon carrer i tombar per la primera travessia. És allí. Se’n fa càrrec?

El cervell disciplinat de Mr. Zwig repeteix:

—Fins a l’estàtua; tres travessies cap avall, fins a la plaça; el segon carrer i aleshores la primera travessia. A l’esquerra?

—No, a la dreta.

—La primera travessia a la dreta.

—Això és.

—Ho trobarem. Moltes gràcies, oficial.

L’altre comença a tancar la portella.

—I no s’oblidi, demà, de presentar-se a la Comissaria Central, com és obligatori als estrangers. Ja li ho devien dir…

—Sí.

L’oficial acaba de tancar la porta, però Mr. Zwig continua plantat al costat de la camioneta. Fa un gest, indicant al seu entorn.

—Passa alguna cosa?

—No. Per què?

—No es veu ningú…

L’oficial diu vagament:

—Deu ser pel temps…

Amb el cap, fa una indicació al conductor i la camioneta ronca una mica, engega. Aleshores saluda:

—Bona nit, Mr. Zwig.

—Bona nit.

Per la banda de darrere, oberta, sis cares el miren mentre el vehicle s’allunya; les cares de sis homes asseguts en dues rengleres i amb els fusells a les mans.

—Clark!

Corre cap a la veu de la seva muller, la qual torna a enretirar-se seient enllà.

—Què ha dit? —Però no li dóna temps de contestar, perquè li palpa les espatlles, el davant de l’americana—. T’has mullat tot…

—Una mica.

—Més val que te la treguis.

Gira sobre les seves cames i, agenollada en el seient, s’inclina cap a la banda de darrere del cotxe, on hi ha dues maletes; atreu la més grossa i acciona la tanca metàl·lica.

—Sort que l’altra és damunt de tot.

Mr. Zwig, obedient, es treu l’americana clapada per tot de taques d’aigua que se li escampen sobretot cap a l’esquena, potser perquè té el costum d’anar una mica corbat. Comenta:

—Deu passar alguna cosa greu, perquè no m’ha volgut dir res.

Ella estira l’americana.

—Greu? Vols dir, potser, una revolució?

—No ho sé… No ho sembla. Les revolucions es fan amb la gent al carrer, amb desordre. I aquí, precisament, tot es veu massa ordenat.

—Té.

Mr. Zwig deixa la seva americana, recull l’altra i es lliura a tot de contorsions per tal de posar-se-la en el reduït espai de què disposa.

—Suposo que en Boris ens ho explicarà.

—De primer hem de trobar l’hotel.

—M’ha dit on era. Hem d’anar fins a un monument, baixar tres travessies i després, en arribar en una placeta, agafar el primer carrer fins a la segona cantonada.

Es corda l’americana, s’estira els punys. La seva muller acaba d’estendre la peça humida sobre la maleta i es deixa caure de nou al seu costat. Especula:

—Potser hi ha hagut algun atemptat i han donat l’ordre de queda…

Mr. Zwig reposa una mà sobre el volant, la mira.

—No se m’havia acudit. Llàstima que aquest cotxe no tingui ràdio… És clar que, pel que ens va costar, fins i tot és admirable que corri. —Engega amb un petit sotrac de conductor inexpert—. En fi, a l’hotel ho deurem aclarir tot.

La seva muller agafa el paquet de cigarretes, se’n posa dues a la boca i les encén. Després, li n’allarga una.

—Té… Tant de temps planejant unes vacances i mira, quan ens decidim ens trobem amb tot això…!

—Sigui el que sigui, suposo que a nosaltres no ens afecta.

—Però imagina’t que ens confinin a l’hotel…

—No ha dit pas res, l’oficial. És clar que no semblava gaire garlaire.

Ella assenyala amb el dit:

—Més policia.

Observen tots dos la patrulla de tres homes que progressa lentament pel carrer, arran dels arbres.

—I tots amb el fusell metrallador a les mans…

Ella conclou:

—Sí, deu haver estat un atemptat o una cosa per l’estil.

Mr. Zwig prem un botó i les busques de l’eixugaparabrises es posen en moviment a l’altra banda del vidre, on les gotes, a poc a poc, s’han anat acumulant. Fita la vista avinguda enllà.

—Aquest deu ser el monument…

Però ella fa:

—El que m’estranya més és veure tots aquest cotxes aturats al carrer. Que no tenen garatges, aquesta gent?

—No oblidis que és un país de temperatures altes, sec… A més, són persones indisciplinades.

Tomba cap a la part baixa de l’avinguda transversal i, per ell mateix, diu:

—Tres carrers i a l’esquerra…

Alenteix la marxa i tots dos, inclinats, vigilen les travessies. La dona, amb la mà, escampa el núvol de fum concentrat al seu davant.

—Primera.

—Ja podrem tombar? Cap a l’esquerra em sembla que és contra direcció.

—Suposo que l’oficial sabia el que es deia. I, després, no circula ningú més que nosaltres…

La dona el subjecta pel braç, tota excitada:

—Una botiga oberta!

Ell mira també cap als magatzems esplèndidament il·luminats, alenteix encara la velocitat i tots dos enfonsen l’esguard en les pregoneses del local, on només saben veure dos homes. Edva es redreça.

—Com pot ser que aquesta estigui oberta si totes són tancades?

—Això tira per terra la teva teoria d’un possible toc de queda. Si fos així, valdria per a tothom. Deu ser una altra cosa… —S’interromp i canta—: Segona.

Ella diu:

—Més avall hi ha gent.

—On?

—A la dreta, darrere el cotxe negre.

Mr. Zwig es treu la cigarreta de la boca, escup una volva de tabac.

—Sí, ja ho veig, ara…

—Mira, mira!

Dos individus, uniformats, en subjecten un altre, que sembla resistir-se; l’un l’estira i l’altre l’empeny cap al vehicle.

—També són policies.

—Però què li fan?

—El deuen detenir.

Escurça la marxa, sense deixar d’observar els esforços del desconegut que intenta de desfer-se de les mans dels seus segrestadors, però Edva diu:

—No t’aturis!

—Per què?

—Podria ser perillós.

Un altre individu ha sortit del cotxe de la policia per tal d’ajudar els seus col·legues, però Mr. Zwig i la seva muller s’allunyen ja, ella tombada cap enrere.

—Si que hem vingut en un bon moment!

Ell, que acaba de descobrir la tercera travessia, mira pel retrovisor on només es reflecteix el carrer desert, i gira.

—És aquesta. Ara fins a la placeta.

El carreró gairebé és fosc, però tots dos, simultàniament, s’adonen que per allí sembla haver passat un huracà. Portes esventrades, vidres per la vorera, persianes trossejades… Les botigues badallen sobre el silenci nocturn.

Tots dos s’esguarden, tornen a mirar cap a fora, i Mr. Zwig diu:

—Potser sí que ha estat una revolució.

—En tot cas, la deuen haver dominat.

Ell reflexiona:

—Tanmateix hi ha coses inexplicables, contradictòries… Sobretot això d’aquests magatzems que hem vist. És clar que en països com aquest no s’ha d’estranyar de res.

—No sé com hi pot viure, en Boris, en un indret així!

Ell somriu, atent al volant.

—Coses pitjors deu haver vist. Els corresponsals, ja se sap, s’acostumen a tot. I, més que res, al desordre. Aquesta, precisament, és la seva missió: acudir on hi ha soroll.

—Sí, és clar… —Assenyala cap endavant—. És aquesta, la placeta?

—Ho deu ser. L’oficial ha dit la primera travessia…

Lentament, encara el cotxe cap a la dreta i els fars ensopeguen amb les façanes, negres i velles, abans de dilatar-se en l’obscuritat més pregona d’una via estreta i enfangada. La dona s’estranya:

—Vols dir que ho has entès bé? Un hotel com el Confort sembla que no hauria de ser en un lloc tan miserable.

—Més avall hem de tornar a tombar, això només deu ser un pas entre dos carrers principals.

Les rodes se submergeixen en el fang que amaga clots i, tot i la reduïda velocitat, Mr. Zwig i la seva muller salten impulsats per les molles. Els fars rellisquen per les parets on es destil·la una humitat greixosa i opaca i, un instant, sorprenen la figura d’un home que s’esmuny cap a l’interior d’una casa.

Després, amenaçadors, els edificis d’una banda es precipiten cap al centre del carrer, es mengen la voravia trinxada.

—Vols dir que passarem?

—Amb aquest cotxe? Sí.

Però els parafangs gairebé freguen els murs tinyosos i la roda de darrere munta sobre la vorada reduïda a l’amplària d’una llamborda.

—No podrem tombar.

Mr. Zwig s’inclina més sobre el volant, els ulls clavats en els límits dels fars.

—El pitjor és que no veig cap travessia.

La roda rellisca de nou per la vorada, molt polida per les mossegades d’altres vehicles, i les cases es van separant lleugerament en una corba suau. La dona es torna a queixar:

—Ens hem enredat.

—No ens podem enredar. Sempre podem fer marxa enrere, si cal. I, per estret que sigui, aquest carrer bé deu menar en un lloc o altre.

—Mentre no sigui un cul-de-sac… Ens podria passar qualsevol cosa.

Ell se li tomba, cellajunt.

—Què vols que ens passi?

—No ho sé. Si ens volien donar un mal cop… En aquesta mena de cases, no hi pot viure ningú decent.

—Sí, dona! Tu et penses que tot és com a casa nostra… —Però es talla, assenyala amb el cap—. Ah, veus?

La travessia, en angle recte, acaba de fer-se visible i ell, sense adonar-se’n, pitja una mica més fort l’accelerador.

—L’altra és la nostra.

El cotxe salta per un sot profund i ple d’aigua, que s’escampa per tots costats.

—Mentre arribem sencers…

Ell prova de riure:

—Però si encara és interessant, tot això!

—Ho serà quan ho contem als amics. Ja veig la cara d’enveja de la Gerda!

Riuen tots dos, però aleshores ell frena.

—Ei, no passem de llarg, ara! No m’imaginava que estarien tan a tocar, aquestes travessies.

Obre la portella i s’aboca mentre posa la marxa enrere. El cotxe patina un moment, però després mossega ferm i, amb una remor sorda, frega de nou la vorada. Ella diu:

—No podrem tombar, és massa estret.

—Ho provarem.

Torna a aturar el cotxe, canvia la marxa i, molt lentament, avança. La porta, lliure, peta contra la paret propera.

—Maleït…!

La tanca i, seguidament, amb totes dues mans, força el volant cap a l’esquerra. El vehicle s’enfila per la vorera, i els fars van aproximant el mur cantoner. Nerviós, mou els peus, i el motor es cala.

—Això ens faltava!

Torna a obrir la portella, salta al carrer i, per la banda de darrere, molt arranat a les façanes, fa la volta al cotxe i examina la situació. La seva muller treu el cap per la finestra.

—No passarem, oi?

Ell es grata la closca.

—Caldrà que fem el possible… —Alça els ulls cap al cel i corre de nou per darrere el cotxe—. Sembla que no faci res, però et quedes xop. On tens l’impermeable?

—Per què?

—Hauries de baixar a dirigir la maniobra.

Ella es tomba amb les cames replegades sota seu i estira la maleta després de rebutjar l’americana humida sobre el seient posterior.

—Estic segura que es pot passar per altres carrers, per a arribar a l’hotel.

—Aquell idiota ens deu haver volgut gastar una broma.

—Doncs a fe que té gràcia!

Obre la maleta, remena cap al fons, d’on acaba per estirar un impermeable negre i transparent.

—Què he de fer?

—Avisa’m cada cop que la carrosseria estigui a punt de tocar les parets.

L’ajuda a posar-se l’impermeable i després, inclinat cap a l’altra banda, li obre la portella.

—Espera; la caputxa…

Se la subjecta amb dues cintes, que lliga sota la barbeta, i aleshores, desplegant les cames, salta al carrer. Ell diu:

—Faré marxa enrere…

S’inclina cap als botons del cotxe, prem el peu i el motor ronca. A poc a poc, però amb fermesa, tomba el volant cap a la dreta, accentua la pressió del peu sense insistència i el vehicle, lent, salta de la vorada, es balanceja i torna a redreçar-se amb una gran remor de fang.

—Prou!

Alça el peu i, simultàniament, amb l’altre pitja el fre. En punt mort, fa girar de nou el volant, tot ell concentrat en la tasca. Després, quan alça els ulls, s’adona que Edva parla amb algú.

Mira l’ombra dreta en la gola del portal estret i, tot seguit, fa lliscar el cul pel seient, obre la porta. Edva s’inclina.

—Diu que si seguim fins al capdavall del carrer passarem bé. L’oficial ens ha enredat.

Mr. Zwig, amb una mà, separa una mica la seva dona, fita l’home, encara immòbil sobre el graó de la porta, i l’interpel·la:

—Heu entès bé que anem al Confort?

L’home, sense moure el cap, explica:

—S’han equivocat de carrer. Havien d’haver tombat per la segona travessia de la plaça.

I aleshores assenyala carrer amunt. Mr. Zwig obre la boca, dóna un cop de puny en el buit.

—És veritat! Sóc jo qui s’ha confós. L’oficial m’ha dit el segon carrer de la plaça i la primera travessia d’aquest carrer, no el primer carrer i la segona travessia.

L’home es limita a desplaçar la mà cap a l’altre extrem de carreró.

—Si tiren amunt, veuran que al final s’eixampla… Tombin a l’esquerra, pugin pel carrer que havien de baixar i ja veuran els llums de l’hotel…

Mr. Zwig mira cap a la fosca i després el seu esguard torna cap a l’home.

—Escolti, per què no ve amb nosaltres?

—No cal. Ho trobaran.

—Per més seguretat… Jo ja el tornaria a acompanyar amb el cotxe, després.

L’home refusa.

—No es poden perdre.

—Molt bé, com vulgui.

Enretira el cap, torna a fer córrer el cul fins a darrere el volant i espera que entri la seva dona. Només aleshores, quan ella ja és dins, se li acudeix d’exclamar:

—Ah! —I s’inclina al seu damunt, amb una pregunta—: Em podríeu dir…

Però ja no acaba. On uns moments abans hi havia l’home, ara únicament hi ha la porta de la casa, tancada. Gairebé incrèdul, mormola:

—Se n’ha anat…

Ella mira també.

—Tenia por.

—Però, per què?

—Tot deu ser el mateix. Vull dir que es deu relacionar amb el que passa. La qüestió és que ens ha ajudat. —Amb els dits humits, es deslliga les cintes de la caputxa—. Engega. Ja tinc ganes de trobar-me a l’hotel.

Ell empunya el volant, mou el peu.

—Sí. I jo també.