9

La camioneta, parcialment sobre les vies del tramvia, segueix la renglera d’arbres despullats per l’hivern darrere els quals les cases drecen llurs façanes hermètiques. Per la finestra de la cabina, oberta, entra una ininterrompuda alenada d’aire que es menja la cigarreta que Gonal aguanta entre els dos dits grocs de nicotina.

—Dues.

El tinent, darrere el volant, comenta:

—Sí, n’hi ha ben poques.

—Una de queviures i una farmàcia… Dues botigues en tot el sector. I demà, ni això.

L’altre no replica, atent a la bona marxa del vehicle. Li fa donar la volta a la plaça, canvia la marxa i tot seguit enfilen el passeig sense asfaltar. Gonal es fica la cigarreta a la boca, expira un glop de fum.

—Tinc la impressió que aquesta vegada perdem el temps. Són més forts que nosaltres.

El tinent continua sense replicar, la vista fita al seu davant.

—Potser perquè no hem sabut adoptar les mesures pertinents. Mesures preventives, vull dir.

—No ens podíem pas imaginar que la gent s’atreviria…

—Era inevitable que un moment o altre s’atrevissin. Tothom n’està cansat. —Després d’un instant de reflexió, afegeix—: Fins i tot nosaltres.

L’altre l’ulla breument, però només quan torna a desviar la vista cap al seu davant afirma:

—Sí, fins i tot nosaltres.

—Hem hagut de fer massa feina bruta. I ara, per si fos poc, això. —Enutjat, llença la cigarreta—. El comandant ha perdut el cap… Ni que treguin els soldats al carrer, com faran, no hi ha prou forces en tota la ciutat per a dur a terme aquesta feina. Perquè no es tracta solament d’obligar la gent a reprendre el treball, sinó d’evitar que després tornin a abandonar-lo. Ja sabeu què va passar ahir amb la Mercúria… —L’altre afirma amb el cap, però Gonal continua—: A les dues de la tarda s’havia aconseguit de reunir el noranta per cent dels obrers que hi treballen. I a les tres, al cap d’una hora, no quedava ja ningú en tota la fàbrica.

—I això que, segons tinc entès, les portes estaven ben guardades.

—No n’hi ha prou, amb això. Caldria acordonar els edificis, i falta personal. Salten per la finestra, per on sigui… Es com si tot d’una haguessin perdut la por.

Calla, i tots dos esguarden cap a les darreres cases del passeig, més enllà de les quals comencen els primers replecs de la muntanya. Un cotxe claxona darrere d’ells i el tinent desvia el vehicle cap a la cuneta que ha succeït la vorera. L’automòbil els avança com una exhalació.

—Matrícula estrangera…

—Sí.

Butxaqueja a la recerca d’una cigarreta. És l’última i, mentre converteix el paquet en una pilota, diu:

—Anit hi va haver dos casos de deserció. Cal preveure que avui n’hi haurà més.

L’altre fa:

—Ho ignorava, però no m’estranya. Els homes sembla que comencen a vacil·lar.

Ell mig riu, amb poca amenitat.

—Els homes, només?

S’inclina endavant i, protegint el llumí amb la conca de la mà, encén la cigarreta. Quan es redreça de nou, comenta:

—Em pregunto quants de nosaltres presentaríem la dimissió si ens l’haguessin d’acceptar… I que no serien pas els pitjors.

Espolsa una cendra inexistent, sospira. El tinent diu:

—Ja hi som.

Darrere el plec de la muntanya, desordenadament, s’aglomeren les humils construccions pintades d’un blanc rabiós. Gonal es treu un carnet de la butxaca, el consulta.

—Aquí n’hem de recollir cinc.

El vehicle s’alenteix i el tinent, indecís, fa:

—No veig cap camí…

—Hem de continuar fins al final, on hi ha una mena de plaça.

L’altre torna a pitjar l’accelerador, prudentment. Després, sense perdre de vista la carretera cada cop més esbotzada, pregunta:

—Com va ser que vós entréssiu a les forces?

Gonal tanca la petita llibreta, el dit entre les pàgines on hi ha apuntats els cinc noms.

—Ja fa catorze anys que hi pertanyo. En aquell moment, en Domina em va semblar l’única solució. Durant molt de temps he continuat creient que ho era… I vós?

L’altre mig arronsa les espatlles.

—En el fons, ja ho puc dir, ganes de seguir el camí més fàcil.

—Més fàcil?

—Sí. Vaig veure que en una ciutat com la nostra només hi havia dues sortides prometedores: la milícia, en una o altra de les seves formes, o el sacerdoci. I com que, de vocació, no en tenia…

Gonal indica:

—Tombeu per aquí.

El vehicle s’endinsa pel pas obert entre dues roques, i les rodes s’enfonsen en els tolls que queden de l’aiguat de la matinada.

—Quins verals!

Desemboquen en la mena de plaça, un gran quadrat irregular de terra premuda, d’on parteixen tot de caminois serpentejants que, més amunt, voregen les construccions. Gonal aconsella:

—Més val que gireu la camioneta. Ningú no sap si haurem de sortir corrent…

L’altre obeeix, però diu:

—No ho crec. A hores d’ara ja saben que no els cal acudir a la violència.

Gonal obre la porta de la seva banda, però encara no es mou.

—El que més m’emprenya és aquest acudit d’enviar un inspector amb cada camioneta. Aquesta és una feina vostra, de les brigades de xoc.

El tinent encara el vehicle, frena.

—Potser sí. Però ja sabeu com és el comandant Ezra. Sempre ha cregut que teniu més força moral…

Sense replicar, Gonal escup i, després, salta a terra. El tinent l’imita per l’altra banda, crida:

—Ei, vosaltres!

Però els tres homes que ocupaven la part posterior de la camioneta ja es despengen amb els fusells metralladors a les mans.

Gonal mira cap a la muntanya.

—No es veu ningú. Ni una criatura! I no serà perquè aquests desgraciats no en tinguin!

El tinent dóna ordres:

—Tu, Gana, et quedes aquí. No vull trobar-me amb els pneumàtics punxats. Vosaltres, seguiu-nos. —Després d’una breu vacil·lació, afegeix—: Pengeu-vos les armes a l’espatlla.

Busca l’aprovació de Gonal, el qual expressa la seva conformitat:

—Sí, és més prudent.

I aleshores comença a caminar cap al primer caminoi, amb tots els altres, llevat de Gana, al seu darrere. Amb el carnet obert, explica:

—Ens cal buscar els números 82, 102, 208, 271 i 520…

Sense aturar-se, torna a mirar cap a la muntanya, on les construccions fràgils i blanques semblen penjar en un equilibri inestable arran de les parets curtes, però sobtades, on s’aboquen, a la banda de davant, els patis menuts limitats per cledes de canya, de fusta, de trossos de llauna. Ací i allà, excavats en la roca o en la terra, uns graons desiguals es desvien dels camins per donar accés a una barraca més aïllada.

—Aquí hi ha el 115. El 102 no deu quedar lluny…

Es desvien cap a l’esquerra, on rere un entrant de pedra poden distingir les teulades de cinc o sis construccions unides.

—Anem bé. El 105.

Però un dels homes, que s’ha endinsat pel pati, exclama:

—Aquí hi ha el 13!

—No pot ser!

Tots es reuneixen davant la porta tancada, proveïda, com totes, amb la corresponent placa municipal. El tinent diu:

—És estrany… No dic que els números hagin d’anar ben correlatius, perquè en aquest desordre és impossible, però… —Gamba cap a la porta del costat i, amb una expressió desconcertada, canta—: el 70!

Gonal llença la cigarreta que tenia a la boca.

—Doncs si les hem de mirar totes, l’una rere l’altra, estem ben lluïts! Ens hi podem passar tot el dia. —Fa un pas cap a la porta més propera—. Caldrà que ens guiï algú.

Truca amb el puny clos i els altres tres, reunits al seu darrere, esperen. Però la porta no s’obre. Torna a trucar, mentre el tinent s’atansa a la menuda finestra sense vidres ni finestrons, un simple forat protegit per una tela assamfainada. L’aparta cap a un costat i, de puntetes, espia cap a l’interior fosc.

—Ei, vós!

—Hi ha algú?

—És clar.

Gonal s’aboca al seu costat i distingeix una dona, ja d’edat, asseguda, molt immòbil, a tocar d’una taula de fusta sense pintar. El tinent crida de nou:

—Vós! Obriu la porta de seguida si no voleu que l’esbotzem.

La vella, sense una paraula, s’aixeca feixugament i ranqueja cap a la porta. L’oficial comenta:

—Tothom es deu haver tancat…

Gonal es desplaça cap als dos policies que no s’han mogut i, després d’una breu espera, s’encara amb la vella que obre només un badall.

—A veure, aquesta numeració… Vós deveu saber com va.

La dona balbuceja alguna cosa amb les barres tremoloses.

—Què dieu?

Ella aconsegueix d’articular una mica més clar:

—Només fa dos dies que sóc vinguda… No sé…

Gonal avança cap a la porta, l’obre de bat a bat.

—No hi ha ningú més?

Però l’habitació és buida. La travessa i separa una cortina que hi ha al fons. Quan es torna a tombar, diu:

—No, no hi ha ningú. On són, els altres? Amb qui viviu?

A la dona gairebé li peten les dents.

—Amb el fill… i la nora… Se n’han… anat…

—On?

La vella mou les espatlles, mig articula:

—No… no m’han dit… res.

—A veure, els vostres papers! —I quan ella se’l mira inexpressiva, sense contestar—: No en teniu?

—No… Quins papers?

Ell fa un gest descoratjat i impacient, travessa cap a la porta, per on treuen el cap els altres tres.

—Deixem-ho. Trobarem algú altre. —I als dos policies del fusell metrallador—: Feu sortir la gent de les altres barraques.

Els dos homes es despengen l’arma i, amb les culates, colpegen parets i portes. El tinent mira per una altra finestra.

—Buida…

Gonal torna a adreçar-se a la vella, dreta al costat de la porta.

—Però on són, la gent?

—Tothom se n’ha anat.

Ell es rasca la barbeta amb dos dits.

—No ho entenc…

Un dels policies, sense necessitat, diu:

—No obren. Vol que esbotzi la porta?

—No, deixa-ho.

Es reuneix amb el tinent que, sense aconseguir-ho, malda per obrir una altra finestra, l’última, ja que les dues barraques restants no en tenen.

—Més val que prosseguim. Potser més amunt…

L’altre renuncia als seus esforços, es tomba.

—En dubto.

—Però no podem rebentar les portes. Les nostres ordres només es refereixen a la detenció de cinc individus determinats de l’empresa Flixa…

Un breu moment, tots dos es miren als ulls. Després, el tinent té un somrís fugisser.

—Teniu raó. Limitem-nos a complir les ordres.

Seguits dels dos soldats, retrocedeixen cap al caminoi que voreja una paret de terra, sobre la qual, en un replà, hi ha dues construccions més. Gonal comenta:

—El que no entenc és que se n’hagin anat…

Però el tinent ja havia començat a dir:

—En aquestes barriades sempre hi ha una barraca o altra on venen menjar i begudes. En general, els carters hi deixen la correspondència, i per això coneixen tothom. Seria convenient localitzar-la.

—Si és tancada, de poc ens serviria.

Un dels homes, amb una veu excitada però continguda, exclama:

—Mirin!

Es mig giren, i aleshores esguarden cap on assenyala la mà, més amunt, en direcció a un grup de barraques escalonades. Encara tenen temps de sorprendre unes faldilles que desapareixen en un tombant.

—Som-hi, ràpid!

I tots quatre es precipiten barranc amunt amb una gran remor de botes. Els cal contornejar una altra paret, darrere la qual un pas molt prim, entre dues construccions, silencioses i com abandonades, mena a una reduïda esplanada, aparentment sense sortida. El tinent es queixa:

—Mal viatge!

Però un dels homes s’esmuny més enllà de l’última barraca, on hi ha un caminet amagat per l’angle de la construcció.

—Per aquí!

Passen l’un rere l’altre, fregant la riba alta i, darrere, el camí es torna a eixamplar per convertir-se tot seguit en sis graons penjats que menen a la petita aglomeració on, moments abans, han sorprès la faldilla fugitiva.

En arribar a dalt, però, ja no troben ningú. Les barraques es mig arrengleren amb tot de sortints desiguals, l’una sobre l’altra, arranant un petit replec sota el qual, en una depressió poc profunda, s’escampen dotzenes i més dotzenes de teulades protegides amb llaunes, trossos d’uralita, teles impermeables…

—I ara què?

Un dels homes va empenyent les portes amb la culata del fusell metrallador i el tinent cerca una finestra, sense trobar-la, perquè cap d’aquestes construccions no en té. Gonal comprova números i després, per ell mateix, fa:

—No n’hi ha dos de correlatius. Hom diria…

S’inclina endavant, cap a la placa, allarga els dits, però no arriba a tocar ni la llauna on hi ha el número foradat ni la fusta de la porta. En canvi, diu:

—Els grans bandarres!

Tots se li tomben i el tinent avança cap al seu costat.

—Què?

Ell assenyala:

—Mireu bé aquesta placa.

L’altre s’inclina, l’examina, però en alçar-se només diu:

—És el número 151. Què té de particular?

—Que no és la placa que correspon a aquesta barraca.

—Com ho sabeu?

—Fixeu-vos…

I amb el dit, sense tocar-lo, va seguint el contorn de la llauna per una banda. Un dels homes, que també se’ls ha reunit, hi cau a l’acte:

—No l’han sobreposada exactament al lloc de l’altra!

Ell assenteix, gairebé satisfet.

—I per això ha quedat aquest ribet més fosc, on la placa vella protegia la pintura del sol.

El tinent torna a inclinar-se endavant.

—Sí, no hi ha dubte. Voleu dir…

—Sí, ho vull dir. Deuen haver canviat les plaques de totes les barraques.

Camina ràpidament cap a la del costat, però després d’examinar-la continua fins a una tercera porta amb tots els altres que li trepitgen pràcticament els talons.

—En conjunt, han fet la feina ben feta, però sempre hi ha badades. —Reposa un dit sobre la placa—. Fixeu-vos en aquest clau.

El tinent diu de seguida:

—És més nou.

—L’altre és rovellat. En desclavar la placa en devien perdre un i van haver de substituir-lo. Però no se’ls va acudir que era diferent.

El tinent deixa caure les espatlles.

—En aquest cas, ja hem acabat. Podem tornar a la camioneta.

Gonal assenteix i, tot allunyant-se de la porta, comenta:

—No pot negar-se que són enginyosos.

Però el tinent sembla molestat:

—M’agradaria trobar el fill de puta…

—Per què?

L’altre redreça el cap amb un gest violent, però després només mormola:

—Sí, teniu raó. Per què?

Al seu darrere, el mateix policia d’uns moments abans, fa:

—La noia…

Però ja l’han vista tots, al costat d’una de les barraques de l’esplanada, d’esquena, inclinada sobre un objecte que amaga amb el cos. Les faldilles, amples, s’han escampat al seu entorn, per terra.

El tinent, sense cridar, ordena als dos homes:

—Agafeu-la!

Els policies salten pels graons, desapareixen darrere la paret. Gonal, escèptic, reflexiona:

—Se’ls escaparà. Ella coneix els topants…

—Sí, probablement.

Sense pressa, baixen també els graons, salten cap a un corriol lateral, mig interceptat per tot de pedres, s’endinsen entre construccions caòtiques que entren i surten segons els accidents de la muntanya. Un moment, poden distingir els dos policies que, corrent, més avall, creuen una reduïda extensió on, entre les barraques, queda un espai buit. Després, un sortint de roques els torna a engolir. Gonal comenta:

—Ben mirat, gent que viuen en aquestes condicions, tenen dret a tot. —El tinent salta al seu davant, sense dir res—. I sembla, també, que s’haurien d’atrevir a tot.

L’altre, sense tombar-se, fa:

—Sortosament per a tots nosaltres, no saben que són els més forts.

—No ho sabien. Però ara ho deuen haver après. —S’atura i esguarda al seu davant, més enllà de la muntanya, on comencen les cases, difuses en la claror d’un cel baix i aplomat—. Ells i tots els altres. —Es passa un dit entre la camisa i el coll—. Aquest silenci ens ofegarà.

I camina de nou, darrere el tinent, que ha tornat a deixar caure les espatlles.

Surten a la petita esplanada on falten dues cases, tomben cap a la dreta, on els cal saltar un marge, darrere les roques, i aleshores es van orientant difícilment pel laberint de carrerons. Curosament, eviten els reguerols, pels quals davalla un filet d’aigua negrosa i pestilent.

Després es troben arran d’una altra paret, des d’on veuen els policies aturats al costat de la noia, que s’ha redreçat. Un dels homes fa tot de gestos vehements.

—Ja la tenen!

Salten per darrere una barraca enrunada i, entre pedres i munts de brossa, s’esmunyen cap al pas de sota.

—Ara falta saber si en traurem res…

El caminoi es parteix en tres branques, però ells segueixen la del mig sense vacil·lar, orientats ara per la veu del policia que parla embarbussadament. I, tot d’una, el carrer es talla en cul-de-sac. Gonal només diu:

—Cony!

Retrocedeixen fins a l’encreuament, tomben cap a l’esquerra, per un camí més sinuós, ple d’aigua enllaçada, i després, darrere una de les zigues-zagues, gairebé inesperadament, ensopeguen amb el petit grup. Un dels homes comenta:

—És boja.

La noia, ben tranquil·la, mira els nouvinguts, somriu, s’estarrufa les faldilles, amples i vistoses, però plenes de taques. Gonal gairebé xiula:

—Quina bellesa!

L’home repeteix:

—No hi és tota. Miri.

Gonal i el tinent abaixen l’esguard fins a la galleda plena d’aigua. Al costat, despullada, hi ha una nina de goma.

—Saben què feia? La banyava.

La noia assenteix, satisfeta.

—La banyo cada matí.

L’altre home diu:

—No li podem treure res que tingui sentit.

La xicota s’inclina, es mig culiva al costat de la galleda, agafa la nina de terra.

—És molt neta. És tan neta que, si no la banyo, no vol mamar…

Un dels homes avança una mà, la subjecta pel braç.

—Aixeca’t.

Gonal, sense moure’s, ordena:

—Deixa-la!

La noia ni sembla que s’hagi adonat que l’agafaven. Amb els dits de la mà esquerra es descorda la brusa i, abans que ho puguin evitar, fa saltar a l’aire un pit bru i menut i hi atansa els llavis vermells de la nina. Després es queda mirant els quatre homes amb una expressió feliç que se li escampa per la cara jove i dolçament ovalada.

—És molt tipa. Per això la tinc tan grassona…

Gonal i el tinent es consulten amb l’esguard mentre els dos homes s’empassen la saliva. El tinent diu:

—Potser ho fa veure, que és ximple…

Ell mou el cap.

—No. Seria més bona comedianta que la meva germana, i ella és una professional. —Torna a mirar cap a la noia, sempre ajupida amb la nina entre els braços, i aleshores, bruscament, es gira—. Anem!

I, decidit, avança caminoi enllà, seguit per la remor de botes dels dos homes. El tinent se li posa al costat.

—No hem vingut per aquí…

—No hi fa res. Tots els camins deuen menar a baix.

Salten més graons, recorren un altre carrer de barraques, totes silencioses i obstinadament closes, i en arribar al replà tomben cap a la dreta, on el camí és més ample. El pendent els obliga a precipitar el pas en direcció a les construccions de sota, les voregen cap a uns altres graons que desemboquen en un novell laberint, per on s’orienten com poden al llarg d’una paret que cau a pic.

Aleshores s’aturen en sec.

Sota, en un clot profund i dilatat, on encara queden senyals de l’explotació d’una pedrera, ara abandonada, uns quants centenars de persones, homes i dones, s’han reunit en una assemblea sense paraules. Un silenci feixuc i angoixós munta de la multitud, immòbil, distant i misteriosament amenaçadora tot i que només disposen d’una arma: els punys tancats.

Gonal, amb un estremiment, es tomba. I no cal que doni cap ordre, perquè els altres tres, unànimes, es giren darrere seu per continuar davallant la muntanya, cap a la camioneta.