3

Oti davalla les escales amb tot de petits salts que li fan botar els pits joves i ufanosos, mal empresonats dintre uns sostenidors esquinçats. Les dues galledes, que subjecta amb una sola mà, repiquen l’una contra l’altra amb una remor escandalosa de llauna que trenca el silenci migdial de la casa. Submergida en el soroll, la veu taral·leja una cançó apegalosa.

—Altre cop no teniu aigua?

La portera, que l’ha sentida, és al peu dels graons, prop de l’ascensor.

—Altre cop. —S’atura al seu costat, diu—: Tenen sort que me’ls estimo i són persones com cal, perquè amb això n’hi ha prou per deixar una casa…

—Sí, que hi toqueu cada dos per tres… És la pressió.

Ella deixa les galledes a terra.

—És clar. Però ves a qui se li acudeix de venir a viure tan amunt, i encara al darrer pis! I tampoc no em queixaria si la font fos aquí mateix… —Amb totes dues mans s’agafa la sina esquerra i, una mica inclinada endavant, entra el pit—. Des d’ahir que duc els sostenidors esquinçats.

—Deu tenir molt males mans, el teu xicot…

Ella riu, recull les galledes i camina cap a la porta.

—Sort encara que no fa calor, perquè amb aquesta pujada…

—Fred fa, criatura!

—A l’estiu no sé si ho resistiré.

Deixa que la porta es vagi tancant tota sola al seu darrere, recorre els primers metres pausadament, però tot seguit inicia un trot sostingut pendent avall, cap a la font que hi ha gairebé al peu de la muntanya. El pedruscall se li esmuny sota les sabates planes, l’acompanya rodolant en la seva davallada.

A la torre dels Eixems, la vella Cat pica un matalàs plegat sobre la barana de l’eixida.

—On vas, Oti?

Ella no s’atura, mostra les galledes:

—Ni es pregunta, això!

Riu, i els pits li trontollen com un animal viu i independent, desitjós d’escapar-se.

No alenteix el pas fins a la cantonada del torrent, on comença una renglera seguida de construccions baixes, totes tancades, amb les façanes escrostonades i els ferros de les finestres rovellats. Nat puja amb dues bosses plenes de verdura i ella, des de lluny, li crida:

—Però que has anat a comprar?

L’altra no contesta fins que no arriba al seu costat; aleshores s’aturen totes dues.

—La senyora ho ha volgut de totes passades.

—Li hauria dit que se n’hi anés ella.

Deixa caure les galledes, una de les quals rodola cosa de mig metre, perquè ha caigut de costat. L’amiga fa:

—Llengua!

Reposa les bosses de la compra sobre la vorera esberlada i, amb les mans enguantades, rebutja uns cabells rebels que li queien sobre els ulls.

—Bé vas a buscar aigua, tu…

—Que n’ets, de graciosa! Ja es veu que vosaltres esteu bé de pressió!

I, de sobte, riuen totes dues, fins que Oti replega les mans cap al pit.

—Se m’ha tornat a escapar!

—Què et passa?

Però ella només explica:

—Em fa ràbia tenir-los tan grossos!

—Pitjor és tenir-los massa petits. No duus sostenidors, avui?

—Se m’han trencat… Ja està, ara.

Nat es treu el mocador de la butxaca de l’abric, es moca.

—No sé com pots anar tan fresca.

—I tu, tan abrigada… Per això et refredes tan sovint.

Per primer cop, sembla adonar-se de la galleda ajaguda sobre el seu flanc. Avança un pas i la redreça. Quan torna a incorporar-se, pregunta:

—Diu que no es veu gairebé ningú, pels carrers?

Nat dóna una ullada circular. Però ella protesta:

—Oh, aquí ja se sap! Si sembla que visquem al camp…!

—Es veu molt poca gent, sí.

—El senyor Rom ha telefonat a mig matí per dir que tot semblava un cementiri.

L’altra, que s’ha ben fregat el nas, desa el mocador.

—Hi ha botigues que han obert, però. Té, si he vist en Guill!

Oti recalca les mans contra els malucs.

—Ha anat a treballar, aquest pocavergonya?

—Era darrere el taulell.

Oti sembla escandalitzada:

—I em va dir que no!

—Ja saps que el senyor Llasat no bromeja.

—Li cantaré les quaranta, t’ho asseguro.

Recull les dues galledes amb una sola mà. L’altra afegeix amb aire innocent:

—Després, hi ha la Ter…

Oti es queda un moment molt quieta; aleshores treu la llengua i fa una ganyota.

—Eu! És lletja… i mal feta.

Redreça el bust, projectant endavant les sines poderoses i tendrals. Però l’altra diu:

—Si només comptes amb això!

—I amb moltes altres coses, maca! Els…

La talla un espetec, i totes dues respiren a fons, l’esguard girat cap a la part baixa del torrent, on el carrer va davallant en serpentina entre els edificis penjats.

—Què ha estat, això?

—Sembla com si haguessin disparat…

—Disparat?

L’espetec es repeteix, però ara elles es fixen en el xicot que tomba ràpidament l’angle de la darrera casa i després avança pel carrer desordenat, mirant a banda i banda. Quan passa pel seu costat sorprenen el panteix feixuc, la llambregada plena de desconfiança que els adreça abans de fer-se fonedís pel barranc de la dreta on un caminoi, entre una vegetació malaltissa, voreja el turó.

Nat, en veu baixa, pregunta:

—Vols dir que el persegueixen…?

La resposta, la hi donen cinc homes de la brigada de xoc enfundats en l’uniforme que, les pistoles a la mà, s’enfilen ja pel carrer amb les pesades botes de campanya. Oti, espontàniament, crida:

—Se n’ha anat per allí!

I assenyala, tota excitada, les escales que baixen cap a la part de darrere de les cases. Ells, sense aturar-se ni regraciar-la, obeeixen la seva indicació, es fan fonedissos mentre una sorda remor de ramat en desbandada altera la quietud de l’aire. Nat se la mira encuriosida.

—Per què els has mentit?

—Que potser vols que agafin un dels nostres?

—Dels nostres? I si és un criminal?

—No li has vist la cara?

—No vol dir res.

—Després, avui no tenen temps per als criminals. Quan ha telefonat, el senyor Rom ha dit que sabia que havien molestat molta gent. Només perquè no anaven a treballar. —Fa un gest amb el braç—. Que es fotin, doncs!

L’altra recull les bosses.

—Quan vegin que els has ensarronat, són capaços de venir a buscar-te.

—Que vinguin! —Arronsa les espatlles amb un moviment magnífic—. A mi no me’n fan, de por. —Fa dringar una galleda contra l’altra—. No baixes, fins a la font?

—Què et sembla? —I comença a caminar—. Ja m’has fet gelar prou.

Oti riu, es tomba amb una mitja volta que li fa voleiar les faldilles.

—Digues al senyoret que t’escalfi, dona!

Nat li crida:

—Poca-solta!

—Que potser li diries que no?

Torna a riure, i els seus divuit anys corren pendent avall sense esperar la resposta. No s’atura fins a l’inici del carrer en serpentina, des d’on crida:

—Si vols, després pots baixar i m’ajudaràs a pujar una galleda!

L’altra només branda el cap i la mira desaparèixer rere les torres de la part baixa.

Oti es desvia cap a la dreta, on salta un petit marge, i aleshores, vorejant la part posterior dels edificis, abreuja camí fins al carrer de sota. Tomba de nou a la dreta i surt a la plaça esquifida on hi ha la font. Una dona s’hi ha aturat, hi beu.

—Hola!

La dona alça la cara i, amb el dors de la mà, es frega el filet d’aigua que se li escorre per la barbeta.

—Bon dia. —Després, tot observant la cara de la noia, que col·loca una galleda sota el doll, comenta—: És la primera persona que veig somriure, avui!

Oti obre més l’aixeta i l’aigua espetega contra el fons de zenc.

—Doncs jo trobo que és un dia per estar content…

L’altra l’esguarda amb un xic de desconfiança.

—No ho sé… Segons com es miri. —Ordena el mocador que duu al coll, un extrem del qual s’ha escapat de l’abric—. No heu sentit que disparaven, ara fa un moment?

—Era la policia.

La dona declara:

—El meu marit ho és.

Oti posa cara de circumstàncies, mira cap a l’aigua que va omplint la galleda. La dona precisa:

—De la brigada de xoc. Ja fa tres dies que els van aquarterar tots. Et sembla que de veritat passarà alguna cosa?

—Què sé jo, pobra de mi!

—Estic preocupada. Mai no m’ha agradat que ho sigui.

Obstinadament, Oti continua fitant l’aigua. La dona espera una mica i després diu:

—Me n’hauré d’anar… Tinc una germana a l’hospital.

Oti regula de nou el raig de l’aixeta.

—No la feu esperar, doncs.

—No… L’han haguda d’operar d’un càncer que tenia a la matriu. N’hi ha molts, ara…

Torna a esperar, però Oti s’absté de tot comentari. L’altra fa un pas. Desmaiadament, saluda:

—Bon dia, doncs.

—Bon dia.

Alça l’esguard per seguir-la mentre travessa la placeta. Aleshores es redreça, treu la llengua i mormola:

—Eu…!

Veu que el líquid gairebé sobreïx, tanca l’aixeta, vessa una mica d’aigua i, amb totes dues mans, fa passar la galleda per sobre el reforç de la tassa, la deixa a terra. Sorollosament, col·loca l’altra, torna a engegar l’aigua i, una mà sobre la font, l’altra contra el maluc, observa al seu entorn les cases escampades, on no sembla haver-hi rastre de vida, i els tres bancs de pedra de la plaça, on avui no pren el sol cap vell.

Després aixeca l’esguard cap al cel, on es passegen amples i espesses bandades de núvols, cada cop més negres, acastellats per un vent lleu que bufa de ponent. En alguna banda, sota la cleda viva que circumda la placeta pel costat del declivi, ronca el motor d’un cotxe, falla, s’engega de nou, i després s’allunya amb tot de petits espetecs insegurs.

Oti fica un dit a la galleda, trenca el fràgil remolí d’escuma que l’aigua forma a les vores, però, en adonar-se que el davantal frega la tassa humida, enretira la mà, se subjecta la roba entre les cuixes. Aleshores es mira les cames, nues, una mica envermellides pel fred, n’aixeca una i, reposant el peu sobre el sortint de la font, se l’examina amb uns ulls crítics, s’inclina…

—Ja volia dir!

Esguarda al seu voltant i, en comprovar que no hi ha ningú, es descorda dos botons del vestit, introdueix una mà per l’escot, s’agafa un pit i, amb l’altra mà, puja els sostenidors per tal de veure’s l’esquinç. En veu alta, amoïnada, s’explica:

—Ja els puc dir adéu!

Però aleshores es corda precipitadament, perquè, de la banda de l’avinguda tot just projectada i que un dia o altre canalitzarà la circulació per la muntanya, se senten veus cantelludes i la remor de peus que s’arrosseguen per la grava.

Tanca l’aixeta, agafa la galleda i la deixa al costat de l’altra. Vessa després encara un xic d’aigua, ja que li sembla massa plena. Es redreça una mica, es frega les mans al llarg del davantal, torna a inclinar-se.

—Eh, tu!

Els policies han desembocat a la placeta, tots cinc, i avancen cap a la font. Ella, mig tombada, els mira fins que s’aturen al seu davant. El més vell, amb galons de sergent, fa:

—No ets tu qui ens ha dit per on s’havia escapat aquell?

Ella es torna a fregar les mans contra el davantal, al llarg dels malucs.

—No ho sé.

—Com, que no ho saps?

—No sé si eren vostès. —Un dels homes somriu, però ella continua seriosa—. No l’han detingut?

El sergent la fulmina amb l’esguard.

—Per què ens has dit que se n’havia anat per les escales?

Ella li retorna la mirada.

—Per començar, no li he donat cap permís perquè em tutegi…

—Fotuda mocosa!

—Parli bé.

L’home s’irrita, avança un pas.

—Parlo com em dóna la gana!

—Doncs parli sol.

Es tomba cap a les galledes i s’inclina per tal d’agafar-les. L’altre ordena:

—Quieta! —Però Oti completa el seu moviment, fins que una mà li subjecta el braç—. Quieta, dic!

—Tregui’m la mà de sobre!

—No saps que et podria detenir?

—Que no em tutegi, li dic!

—Molt bé. Som-hi, doncs; cap a la comissaria.

—Per què?

—Per haver ajudat la fuga d’un enemic de l’ordre…

Ella el talla:

—Com ho saben, que no se n’ha anat per on he dit? Perquè no l’han pogut atrapar?

El sergent es tomba cap als seus homes.

—Curt, Lari, acompanyeu-la al cotxe.

Però Oti torna a inclinar-se sobre les galledes, les agafa.

—De primer duré l’aigua a casa.

—Faràs el que et diguin!

—M’han dit que dugués l’aigua. Sóc persona manada, jo! I, abans de detenir-me, potser els convindria saber per a qui és, aquesta aigua.

El sergent vacil·la un moment i, amb un esguard apreciatiu, ressegueix ràpidament les torres properes. Després torna a llambregar la noia. Ella ja té una galleda a cada mà.

—On vius?

Ella només assenyala amb el cap, d’una manera vaga.

—Allà.

I comença a caminar, una mica vinclada pel pes de l’aigua que oscil·la dins els recipients. Sense que li calgui girar-se, sent que els homes la segueixen i, després, quan s’inicia el pendent, la veu d’un d’ells que diu:

—Sergent…

Deu haver fet un gest explicatiu, i el suboficial deu haver assentit, perquè aleshores una mà s’allarga cap a una de les galledes, la hi pren.

—Permeti…

És el policia ros que li havia somrigut.

—No es molesti. Hi estic acostumada.

—Però pesa…

Una segona mà ja s’allarga cap a l’altra galleda i un xicot molt alt i caigut d’espatlles diu:

—Jo portaré aquesta.

La noia gairebé riu:

—Molt bé, com vulguin…

El sergent, poc convençut a despit de la seva autorització, es queixa:

—Tot això no és gaire regular…

Però aleshores tots miren cap al capdamunt del pendent, per on baixa un jovenet de setze o disset anys, amb un càntir en una mà i una ampolla a l’altra. La noia crida:

—On vas, Bala?

El xicot ja s’ha aturat, sorprès en veure els policies; després fa mitja volta i arrenca a córrer per on ha vingut. El sergent avança unes passes, ordena:

—Agafeu-me’l!

Dos policies se separen del grup i, mig corrent, escalen la pujada. L’altre interroga:

—Qui és? —Tot seguit s’adreça als dos homes que caminen al costat de la noia—. Deixeu les galledes, vosaltres!

El ros i el llargarut obeeixen; tot el grup s’ha immobilitzat al costat de la riba on un munt de terra limita el breu jardí d’una torre. L’home torna a repetir:

—Qui és?

—Un veí. Un col·legial.

El sergent observa el lent progrés dels seus homes muntanya amunt, es fica dos dits a la boca i xiula. Els altres s’aturen, es tomben.

—Baixeu! —Torna a adreçar-se a la noia, amb l’esguard de biaix—. No ens has dit el nom del teu amo…

Oti mira de guanyar una mica de temps:

—Ningú no me l’ha preguntat. I repeteixo que no vull que em tutegi!

El sergent no li fa cas.

—Com se diu?

—És el senyor Rom.

L’home mira els seus subordinats, repeteix:

—Rom? —Els altres s’arronsen d’espatlles, però ell pregunta—: N’heu sentit parlar mai, vosaltres?

Ningú no té temps de contestar, perquè la noia ha saltat al marge i, abandonant les galledes, corre cap a la menuda fondalada de darrere les torres. El sergent avança, seguit dels seus homes, als quals es reuneixen, per la banda de sobre, els altres dos que havien sortit en persecució de l’adolescent.

—Alto o disparo!

Però Oti no l’obeeix, s’endinsa per entre unes mates que creixen arran del cingle escapçat i, al cap d’uns minuts, quan tots corren per les munteres de grava i de llaunes de conserva rovellades, la veuen reaparèixer al capdamunt, prop de les escales de terra cavades entre dues torres del carrer de dalt. El sergent crida els altres dos policies que avancen pel marge:

—Vosaltres!

I dispara enlaire per tal d’intimidar la fugitiva. Però Oti no es tomba, puja els graons de dos en dos.

—Maleïda xicota!

Tots s’enfilen per l’esllavissada mentre els dos de dalt se separen; un d’ells corre darrere la noia, l’altre travessa muntanya enllà, seguint la desigual alineació posterior dels xalets, tots tancats i muts, i destorbats per les veus dels homes que s’animen a la cacera.

Oti tomba pel torrent de dalt, el segueix arran del vessant pedrós, cercant una altra clivella, però la muntanya no ofereix sortida per aquest costat i ella va corrent camí avall, cap a les escales que sap que hi ha més lluny, passats els xalets. Però aleshores s’atura, es prem un puny contra la boca, fa mitja volta. El policia que s’havia separat dels altres ha sorgit gairebé al seu davant després d’enfilar-se pel pati que queda entre les dues darreres torres.

Els altres ja vénen per la riera, tots quatre desbocats, un d’ells a l’avançada, la pistola a la mà, però sense apuntar. Oti, desesperada, mira cap a la muntanya, es llança contra la paret i prova d’escalar-la amb l’ajuda de mans i peus, s’arrapa a una arrel morta que cedeix perillosament.

L’home que ha arribat al seu darrere l’engrapa pel turmell, l’arrossega, i tots dos cauen entre una inofensiva esllavissada de pedruscall. Ella es regira per terra per tal de fer cara al seu enemic, es debat amb mans i peus.

—Deixa, salvatge!

El xicot, gairebé damunt seu, li prem el ventre amb un genoll, la subjecta pels braços.

—Que em deixis, dic!

Li colpeja el pit amb els punys, però ell va aplanant-se al seu damunt, ara amb un rictus àvid que li desfigura la cara; desplaça les mans cap a les sines… El sergent fa:

—Ja està bé, Malai!

A l’home, sembla que li costi de comprendre que se li adrecen, però després abandona a poc a poc la seva presa, s’incorpora. Llestament, la noia salta de nou, es gira i va per córrer, però les mans l’empresonen per la cama i quan cau, bocaterrosa, Oti es troba rodejada per tots cinc policies. El sergent mana:

—Apa, fera, cap al cotxe!

S’incorpora lentament, mirant-los. Amb un moviment brusc rebutja els cabells caiguts sobre la cara, però un ble rebel li demana l’auxili de les mans. El sergent s’impacienta:

—No perdem més temps!

Ella crida:

—Vagin-se’n! Vagin-se’n!

—Sí, però amb tu, nena.

Li posa una mà damunt, però ella el rebutja, esbossa un moviment de costat i després, amb les ungles, li ataca la cara. Tots els altres es precipiten, un d’ells li torça el braç cap a l’espatlla i el sergent, irat, la colpeja sense mirar on pega.

—Malparida!

Els cops plouen sobre la cara, fins que un dels mateixos homes exclama:

—Sergent…!

L’altre l’empenta amb barroeria. La noia ensopega i el cos vacil·la un instant abans de caure, mig sostingut per les mans que li retorcen el braç. Un os peta.

—Ai!

No plora. Se subjecta el braç amb l’altra mà, tanca la boca amb un gest de tossuderia. El sergent li pega amb el peu.

—Aixeca’t!

Oti no es mou, els mira tots cinc.

—M’hi hauran de dur arrossegant.

L’altre es treu la pistola de la funda, l’amartella.

—Et dic que t’aixequis!

Oti continua a terra, però ara la boca ha perdut decisió, els llavis li tremolen una mica. L’home alça la pistola.

—Sergent, deixi que parli amb ella…

El policia ros s’ha avançat lleugerament, però l’altre ni el mira, només diu:

—Fora!

Té el rostre lívid i l’esguard se li extravia. La noia respira feixugament, amb el cor desbocat, però assegura:

—No ho farà…

El sergent, sense moure un sol múscul de la cara, alça una mica més l’arma, apunta entre els dos pits blancs que han acabat per escapar-se dels sostenidors, del vestit esquinçat fins prop de la cintura, i prem el gallet. Un sol ressò, curt i sec, es propaga per la muntanya…