5

Guill apila curosament els paquets de detergent que, de cinc en cinc, treu de la caixa oberta als seus peus. Fora, a la botiga, se sent la veu del senyor Llasat que parla amb una clienta. És la veu untuosa amb què s’adreça a tots els clients, sobretot quan són femelles. Després, la cortina de canya fresseja i la Ter diu:

—Queda alguna llauna de pernil fumat?

Fa un gest indicatiu amb el cap i ella se li atansa, allarga les mans fins al prestatge. Guill, instintivament, defuig el contacte que el gest de la noia estableix entre els dos cossos. Ella mig riu:

—Encara et faig por?

El xicot s’ajup per tal de recollir cinc paquets més.

—No me n’has fet mai.

—Ningú no ho diria. —Ell no replica, s’incorpora amb els cinc paquets—. De vegades, em penso que dec fer fortor…

—No tinc ganes que el teu pare em doni el passaport. —I, amb franquesa, declara—: A ell, sí que li’n tinc, de por.

Ella s’immobilitza amb la llauna de pernil fumat a la mà.

—Vols dir que si no fos per això…

—Tampoc. Ja saps que festejo.

Guill va col·locant els paquets, molt ordenats.

—Però no és seriós.

—Pregunta-li-ho a ella.

—T’ho pregunto a tu.

Ell se li encara:

—Mira, Ter, ets la filla de l’amo, i el teu pare mai…

La veu del senyor Llasat, des de fora, li talla el discurs:

—N’hi ha o no n’hi ha, Ter?

Ella es posa en moviment.

—Sí, sí; ja vinc.

Somriu fugaçment al noi i, després, separa la cortina que remoreja. De cara a la botiga, fa:

—Ha dit una, oi?

Guill continua afilerant paquets de detergent, més lent que abans, el rostre fosc, preocupat. En acabar, rebutja la caixa cap a una banda, n’obre una altra, la darrera, col·loca encara vint paquets, però ja no n’hi caben més.

Des de la cortina, diu:

—En sobren trenta.

El senyor Llasat retorna de la porta, on ha sortit a acomiadar la clienta.

—Apila’ls aquí.

I assenyala la muntera bellament ordenada que, com una piràmide, es dreça prop de la sortida del taulell. Ter decideix:

—T’ajudo.

I el segueix cap a la rebotiga mentre l’home comença a toquejar els sacs d’arròs, de cigrons, de llentilles, enfilats sobre una curta postada, contra la paret del fons, les prestatgeries de la qual són plenes a vessar de llaunes de sardina, de tonyina, de calamars, de cloïssa, de pots d’olives, de bolets confitats, de musclos sense closca…

Dins, la noia s’inclina al costat de Guill:

—Però si ell no s’hi oposés…

Reprèn la conversa iniciada però ell simula que no l’entén:

—Si no s’oposés a què?

—Ja ho saps, no et facis l’orni.

—Com que s’hi ha d’oposar, és inútil parlar-ne.

—Qui sap si jo el podria convèncer…

Ell, sense replicar, es redreça amb els braços plens de paquets, es mou cap a la porta. En sentir la remor de la cortina, el senyor Llasat es gira.

—Deixa’m…

Li va prenent els paquets, els disposa individualment sobre la piràmide, cada cop més afilada.

—Vol dir que no cauran?

—Per què han de caure? Si les coses es fan com cal… A tu potser sí que et caurien, perquè més aviat ets barroer…

Guill fa una cara resignada i Ter, que mentrestant ha sortit amb els seus paquets, mou el cap amb un gest contrariat. Amb la veu una mica dura, pregunta:

—On els voleu, aquests?

—Espera’t! Només tinc dues mans.

—Els deixo sobre el taulell?

—He dit que t’esperessis. Quants en duus?

—Tots els que quedaven. Potser valdria més posar-los al costat de les conserves de tomàquet. Ha quedat mig prestatge buit.

L’home es quadra:

—Quantes vegades he de dir que cada cosa al seu lloc? Tu has vist mai que poséssim els detergents al costat de les llaunes de conserva?

—Però es podria fer ara.

—No es podria fer res.

Agafa els dos darrers paquets de mans del xicot. La noia encara diu:

—Si cauen… La pilera és molt alta.

—La qüestió és no callar! No caurà res…

Però en aquell moment la piràmide s’inclina, vacil·la, cedeix per un costat. L’home allarga ràpidament les mans, amb la intenció de contenir-la, però els paquets se li escorren entre els braços. Ni Guill ni Ter no obren la boca. És ell qui, tot contemplant l’escampadissa, crida:

—Ja volia dir jo… Ara estareu contents! —Tot seguit s’adreça a Guill—: Han fallat els paquets de sota. Devies posar-los tu, perquè…

Sense deixar-lo acabar, el xicot protesta:

—Mai no n’he fet cap, jo, de pilera. I aquesta recordo que…

El senyor Llasat esbossa un gest d’impaciència.

—No recordis tant, doncs, i recull-los.

El xicot s’inclina, s’ajup, i la bata de color de merda d’oca escombra el pis brut de peuades.

—Què en faig?

—Amuntega’ls contra el taulell.

Disgustat, gira esquena i se’n va cap a la porta. Ter deixa els paquets que duu als braços i, quan l’home es fica les mans a les butxaques per tal de treure’n una cigarreta que, com de costum, es fumarà de cara al carrer, fora de la botiga, s’agenolla davant el dependent. Ell la mira, diu:

—I confiaves a convèncer-lo! Un home així? S’avindria amb la mare…

—Hi ha maneres, Guill.

Ell arronsa les espatlles, va recollint paquets.

—Potser sí. També hi ha l’Oti.

Ella mou el cap, les dues mans sobre el terra, sense tocar cap paquet.

—T’agrada… En fi, ja ho sé jo, per què t’agrada.

—No és que m’agradi. Me l’estimo.

—Només és una criada.

—I què?

Ella agafa un paquet, el deixa sobre la pila que a poc a poc guanya alçada.

—Si t’hi cases, sempre seràs un simple llogat.

—No em fa res.

—No t’agradaria tenir una botiga teva?

Ell la mira, fa:

—Aquesta?

—Sí, aquesta. I jo tampoc no sóc pas tan menyspreable… em sembla!

Involuntàriament, Guill ulla cap a la sina de la noia, més aviat plana, cap als braços massa prims i el rostre ossut, de boca gran.

—No ho he dit pas. Però l’estimo a ella i no a tu. —Després, amb ràbia continguda, deixa el paquet que tenia a les mans—. No sé per què has hagut de fixar-te en mi! Sóc un pelat…

—Els diners no m’interessen.

—Molt bé, però hi ha altres xicots… El mecànic aquell que cada matí entra a comprar dues sardines per esmorzar… Avui no ha vingut.

—Es veu que no t’hi has fixat bé.

—Ha vingut, doncs?

—No. Vull dir com és… Fes el favor de suposar-me una mica més de bon gust!

Ell anivella dos paquets més.

—Tampoc jo no sóc res de l’altre món. I valc menys que ell… que tots plegats. Un home no es mesura per l’amplària de les seves espatlles, ni per la seva alçària, sinó per altres coses. —Colpeja un paquet—. Sóc un cagat! Per no perdre la col·locació m’he avingut a venir quan tothom fa festa. Havia d’haver-me-li quadrat, al teu pare, i dir-li que, si volia obrir, que obrís sol. Sempre ha de fer les coses al revés dels altres. Com això de no voler vendre més d’una quantitat determinada d’articles a cada client, quan s’hauria d’alegrar d’aquesta ocasió de buidar la botiga. Fa dos dies que tothom ho ha venut tot, i per això avui han pogut tancar tranquils…

Ella diu sense retret:

—Parlàvem de nosaltres…

El senyor Llasat, que torna a entrar, pregunta:

—Encara no heu acabat?

—De seguida.

I treballen en silenci, mentre l’home avança cap al seu costat.

—No es veu ningú. Ni els diumenges no hi ha un carrer tan pelat.

Guill, sense interrompre la seva feina, diu:

—Suposo que demà tancarem, com els altres…

Sense alterar la veu, el senyor Llasat precisa:

—Que jo sàpiga, demà no és ni diumenge ni festa de guardar.

La noia s’aixeca i Guill col·loca el darrer paquet.

—Ningú més que nosaltres no ha obert. En tot el barri…

L’altre camina cap al fons de la botiga.

—Ja l’he sentit massa, aquesta cançó. És la primera cosa que m’has dit aquest matí.

—Perquè és veritat.

—I què? —Es tomba—. Si no obren, les seves raons deuen tenir. Jo no en tinc cap.

El xicot es redreça, s’espolsa vagament els genolls. L’home prossegueix:

—Estaria bé que perquè els altres s’han tornat ximples m’hi tornés també jo! Saps quin és, el resultat de tot això? —Ni el xicot ni Ter no repliquen—. Que el comerç s’arruïna i es desacredita. I el comerç és l’espina dorsal de la comunitat. Sense comerç no hi ha res que marxi…

—D’això es tracta.

El senyor Llasat se li planta davant, les mans darrere l’esquena.

—Què vol dir, que d’això es tracta?

—Doncs que hi ha vegades que les coses van tan malament que més val que s’aturin del tot per començar després de nou.

El senyor Llasat es projecta endavant, amenaçador, dreçant-se sobre les puntes de les sabatilles apelfades.

—Guill! A la meva botiga no vull sentir paraules subversives! Aquí ens agrada l’ordre, perquè som gent sensata que es vol guanyar la vida sense posar-se en camisa d’onze vares. —Torna a deixar-se caure sobre els talons—. No sé de què et queixes! Tens una feina segura, et pago segons és manat, menges cada dia, pots anar al cine una vegada a la setmana…

Guill mira a terra, mou el peu, incòmode.

—Bé… —Alça l’esguard i diu amb rapidesa—: Hi ha altres coses.

—Quines altres coses?

—Doncs…

El senyor Llasat somriu de la seva vacil·lació.

—Ets un cap verd! Com a tants d’altres, t’agrada de parlar per no dir res. Ja es veu que ets massa jove per a apreciar els benifets…

Es gira cap a la porta, i tots miren la dona que acaba d’entrar. El senyor Llasat canvia el to de la seva veu, gairebé doblega el cos en saludar.

—Bona tarda, senyora… —I en adonar-se del paraigua que ella duu a les mans—: Que potser plou?

—No, però em penso que no tardarà gaire. —Sospira—. He hagut de caminar vuit travessies abans de trobar una botiga oberta.

El senyor Llasat somriu circumstanciadament. La dona es treu un paper del portamonedes.

—Guill…

Però el xicot ja ha passat darrere el taulell, on espera. El senyor Llasat s’inclina una mica més:

—En què podem servir-la?

La dona consulta el paper i Ter fa la volta al taulell, fins al costat del xicot.

—Volia deu llaunes de sardines d’oli, una dotzena…

El senyor Llasat alça una mà admonitòria.

—Sentint-ho molt, no en puc vendre més de dues per persona.

—Com? No sabia que ho havien racionat…

—No, no…! És una mesura de precaució. Comprengui, em dec a tots els clients… Guill, dues llaunes de sardines d’oli per a la senyora.

El xicot surt de darrere el taulell, va a buscar-les a les prestatgeries de l’altra banda. La dona exclama:

—Però si ho té tot ple!

—No hi fa res. Cal preveure que, de moment, potser ens serà una mica difícil proveir-nos de nou.

—I jo que no tinc res a casa! Es veu que badava. Tothom estava al corrent que passaria alguna cosa… Hi ha veïns que han comprat més del que podran menjar-se en una mesada.

El senyor Llasat, reprovatiu, branda el cap.

—És innecessari acaparar. Aquesta pertorbació momentània no justifica que la gent s’hagi espantat.

Guill, des de les prestatgeries, pregunta:

—Alguna altra cosa?

—Sí. —Mira la llista, però després la plega i torna a desar-la—. Més val que em doni dues llaunes de cada cosa. Això ho pot fer, oi?

—Sí, dues llaunes de cada…

—I arròs.

—Dos quilos, també. Ter…

La dona prossegueix:

—I dos quilos de cigrons. Llentilles també, ja que veig que en té. De porc…

El senyor Llasat precisa:

—Embotit.

—Sí. Em posarà un parell de fuets, un quilo de xoriço, un altre de sobrassada… Ah, i formatge! Té gruyère?

—Puc servir-li’n mig quilo.

—Mig quilo, doncs. I també del d’Holanda…

Tots tres treballen de ferm, reunint llaunes, despenjant embotits, tallant formatges. La dona pregunta:

—No saben si n’hi ha alguna altra d’oberta, més avall?

—No; em pensaria que en tot el veïnat…

El senyor Llasat pesa; diu:

—Tomàquets en conserva, melmelada, olives…?

—Sí, també.

Guill descarrega les llaunes sobre el taulell, allarga les mans cap als pots. El senyor Llasat l’adverteix:

—Només dos de cada, també.

La dona demana:

—M’haurà de fer un paquet.

—Naturalment. Guill…

El xicot agafa tres papers d’embalar, dels més grans i gruixuts, els disposa sobre l’extrem lliure del taulell. El senyor Llasat diu:

—Ho embolicaré jo. —I a la senyora—: Si vol, li ho faig portar.

—No, no; m’ho enduré jo mateixa.

—Com vulgui. Ter, les llaunes. —I cap al xicot—: Guill, apunta.

Va agafant les llaunes de dues en dues, canta l’import i Guill, que s’ha apoderat d’un tros de paper d’estrassa, escriu quantitat sota quantitat. La dona va mirant al seu entorn, per si descobreix alguna altra cosa abellidora.

—Els embotits, Ter…

La noia els va servint al seu pare. Guill, incansable, apunta les xifres que li són cantades.

—Els pots… —Alça els ulls cap a la dona—: Préssec i pruna confitats…?

—Sí, sí!

—Dos pots de cada, Ter. —Continua amuntegant ordenadament, comenta—: Li pesarà molt, senyora…

La dona ulla el paquet en formació.

—Potser sí.

—El noi li ho portarà.

Pren nota de l’adreça, fora del veïnat. La dona espera una mica i pregunta:

—Quant és?

—Ara ho comptarem. Guill…

Però Guill ja suma veloçment les llargues cadenes de números. El senyor Llasat comença a empaquetar.

—Ter. Porta el cabdell de cordill gruixut; el que hi havia aquí s’ha acabat.

La noia es desplaça pel seu darrere, cap a la rebotiga. Guill, inclinat sobre el taulell, fa:

—Són dues mil set-centes vuitanta-dues.

El senyor Llasat allarga la mà.

—Deixa que ho comprovi…

Compta amb rapidesa, de baix a dalt. La noia torna amb el cordill.

—Ja només quedava aquest cabdell.

—Pren nota que cal demanar-ne. —Acaba de comptar—. Està bé. Dues mil set-centes vuitanta-dues… Paga ara, senyora?

—Naturalment.

Butxaqueja pel portamonedes, en treu un altre de més petit i l’obre. El senyor Llasat ordena al xicot:

—Acaba de fer el paquet. —Sona el telèfon, penjat a tocar de la porta de la botiga—. Ter…

—Ja ho he sentit.

Guill agafa el cordill, mesura per damunt l’ample i l’alt del paquet, talla a la llargada convenient, fa una baga. La dona allarga uns bitllets al senyor Llasat.

—Cobri.

L’home es desplaça fins a la caixa registradora, al final de tot del taulell. Ter, al telèfon, va dient:

—Sí, senyora; sí, senyora…

Guill, amb el cordill a la mà, empaqueta llestament, amb gestos precisos i avesats. Ter fa per cinquena o sisena vegada:

—Sí, senyora… Bona tarda.

Penja. El senyor Llasat va tornant el canvi a la dona.

—Vuit que fan noranta i deu que són cent… vuit-centes. Cent que fan nou-centes i cent… mil. Si és servida.

—Gràcies. M’ho duran de seguida?

El senyor Llasat consulta el rellotge.

—D’aquí a mitja hora ho tindrà. A punt de plegar… —Surt del taulell, mentre la dona embutxaca els diners i tanca després els dos portamonedes—. I ja ho sap, si li convé alguna altra cosa, nosaltres obrirem cada dia.

—Ho tindré present.

Camina cap a la porta, i l’home l’acompanya fins al llindar, on s’atura.

—Bona tarda, senyora. O millor dit, bona nit. I gràcies…

—Sobretot no s’oblidi de fer-me portar el paquet aquest vespre mateix.

—No passi pena… —Després entra, fregant-se les mans, i sense adreçar-se a ningú en particular, diu—: Aquesta nit tindrem temporal.

—Ha telefonat la senyora Glia, pare. Vol pernil dolç, conserves de préssec i una llauna de calamars. Li ho hem de portar.

—Fes un paquet, doncs.

Guill, que ha acabat de lligar, agafa l’embalum i el deixa a terra. Quan es redreça, explica:

—La mare també m’ha encarregat unes quantes coses…

El senyor Llasat se’l mira, s’enfila lleugerament sobre les puntes de les sabatilles.

—Ja fa dos dies que carregues…

—Tingui en compte que no som nosaltres dos sols, que ella té hostes… —Es talla i murmura—: La policia…

Ter i el seu pare es tomben. Un home uniformat, darrere el qual se n’endevinen dos o tres més, treu el cap per la porta. El senyor Llasat fa una petita salutació amb la mà. L’individu pregunta:

—Tot en ordre?

El senyor Llasat somriu:

—Tot en ordre, caporal. —Avança cap a la porta—. Mal dia per a patrullar.

El caporal s’arronsa d’espatlles.

—Ja se sap, nosaltres. Faci fred o calor…

El senyor Llasat abaixa una mica la veu:

—Continuen tranquil·les, les coses?

—Naturalment. Dominem la situació.

—Me n’alegro, me n’alegro. Nosaltres, els comerciants, només volem que tot rutlli en ordre. Els desordres no aprofiten a ningú.

El caporal assenteix; després torna a saludar vagament.

—Així és. Bona nit.

—Bona nit. —Es gira, encara amb un somrís, i de cara a Guill i a la seva filla, diu—: Sort tenim d’ells…

Ter, a la màquina, talla llenques de pernil dolç. El xicot, parsimoniosament, va recollint llaunes, una de cada mena. El senyor Llasat, en adonar-se’n, el mira cellajunt.

—Què fas?

—Agafo tot això que em volia endur.

—No abusis. Si tots comencem a posar-hi mà, aviat no quedarà res. I els clients són primer. —Repeteix, emfàtic—: Ja ho saps: els clients sempre són primer!

El xicot deixa la llauna amb certa brusquedat.

—Si tant de greu li sap…

—No sigueu així, pare…

La cortina de la porta es projecta violentament endavant. El senyor Llasat mira per damunt l’espatlla, sense girar-se del tot.

—Quines maneres són aquestes? Que potser vols arrencar la cortina?

Però Nat no li’n fa cap cas, avança de pressa cap al xicot:

—Guill, la teva promesa…

Panteixa, mentre Guill se separa de les prestatgeries.

—Què passa?

—És a l’hospital…

Ell li subjecta el braç, mentre la Ter immobilitza la màquina.

—A l’hospital?

—L’han ferida, aquest migdia… Havia baixat a la font…

És Ter qui pregunta:

—Qui l’ha ferida?

—La policia. Es veu que se la volien endur a la comissaria…

El xicot comença a descordar-se la bata, ensopega amb els botons.

—És greu?

—Li han disparat al pit i l’han abandonada. Per sort, uns veïns l’han recollida i…

—I fins ara no m’ho véns a dir!

—No m’he pogut escapar abans…

Guill fa mitja volta, cap a la rebotiga on guarda l’americana i la gavardina. El senyor Llasat el detura de seguida amb un crit:

—On vas?

—Què li sembla?

Desapareix a l’altra banda de cortina de canyes, penja la bata amb una esgarrapada, s’apodera de la seva roba i, tot vestint-se, torna a sortir. El senyor Llasat es queixa:

—No és motiu per anar-se’n abans d’hora.

Ell replica, agressiu:

—Vostè què faria, al meu lloc?

L’home defuig una resposta directa:

—A l’hospital no et necessiten per a res. Hi ha els metges i les infermeres… Després, encara has de dur el paquet de la senyora aquesta.

Ell enfila la gavardina.

—Dugui-l’hi vostè!

—Guill! No tolero…

—O faci’l dur per un d’aquests policies amics seus!

—Guill, una paraula més i…

Però ell agafa Nat pel muscle i, en la seva pressa, gairebé l’arrossega cap a la porta.

—Anem!

El senyor Llasat alça els braços com per implorar el testimoni del cel.

—S’ha begut l’enteniment!

Ell es mig tomba:

—I demà, no compti amb mi. Com tothom, em quedaré a casa!

I, amb un cop sec, que fa vibrar els vidres, tanca la porta.