8

Tomàs separa les cortines transparents de la finestra i esclafa el nas contra el vidre mig entelat.

—Quins brètols! També han obert…

—Qui?

Es gira cap a la seva dona, la qual, armada d’un drap, eixuga la pols invisible del trinxant.

—Qui vols que siguin? Els dels llegums cuits!

—Sempre t’he dit que simpatitzaven amb el Jutge.

Marc, assenyadament assegut a la taula, deixa les peces del trencaclosques que tenia als dits.

—És dolent, pare, el Jutge?

—Segons per a qui, es veu que no.

—I per a nosaltres? A col·legi diuen…

—Deixa estar el que diguin a col·legi. No els queda més remei que cantar la palinòdia!

Mina avança cap a la finestra.

—Et sembla que hi vagi a comprar mongetes, o cigrons…? No ens en sobrarien.

S’inclina endavant, per espiar, però Tomàs fa:

—De cap manera! Ningú no hi hauria d’anar a comprar res; això és encoratjar-los.

—Estic segura que aquests obririen encara que tinguessin la botiga buida. Si molt convé, ni han cuit…

—Raó de més. I, si això falla, no vull que t’hi tornis a atansar. —Aplana de nou el nas contra el vidre—. Si no fos perquè… M’agradaria anar a fer-los plegar.

El noiet pregunta:

—Per què vols que tanqui tothom, pare?

Ell se separa de la finestra, butxaqueja, però després s’adona que les cigarretes són sobre la taula.

—Fes el trencaclosques, tu. Quan siguis més gran…

—Tampoc no podré sortir de casa, avui?

—No, tampoc.

—Però jo m’avorreixo.

Tomàs agafa el paquet, en treu una cigarreta.

—Tots ens avorrim. —Per a ell mateix, continua—: I no d’ara, sinó des de fa quinze anys. —Dreça el cap—. Te n’adones, Mina? Quinze anys! De vegades em costa de creure. Encara no ens havíem casat…

Mina passa el drap per la vitrina de l’altra banda, darrere la qual resplendeixen les peces de cristall, de porcellana.

—No cridis tant. Et sentiran els Muri…

Ell mira cap a terra, branda el cap.

—La veu més aviat puja. Per cert, que m’agradaria saber si ha anat al despatx, ell.

—De bon matí, he sentit que obrien la porta. Però potser era la seva dona. Encara érem al llit, nosaltres.

—Sí, devia ser la dona. Ell no se’n va mai que no siguin dos quarts de deu… —Mira el rellotge penjat sobre la vitrina—. I encara no els són. —S’apodera dels llumins que hi ha al costat del paquet, encén la cigarreta—. Ja en poden estar, de contents, aquests…! Quatre hores de fregar cadires amb el cul i, apa, a fer mal! —Escup—: Buròcrates!

El petit alça el cap:

—Què és un buròcrata, pare?

—Un senyor que es passa quatre hores cada dia darrere d’una finestreta fent mala cara a la pobra gent que té davant.

—El senyor Muri també?

—Deu fer com tots.

Mina immobilitza el gest i després corre cap a la finestra.

—Ara he sentit la porta!

Tomàs se li atansa, seguit del menut que s’entafora entre ells dos.

—Jo també ho vull veure!

Espien vidre enllà, cap al carrer humit de la nit passada, desert com si tota la ciutat s’hagués buidat. Al cap d’un moment, ell se separa una mica.

—Deixa’m obrir…

Però la seva muller assenyala:

—No! Mira… És la noia.

Anni, la filla dels Muri, travessa la calçada tot mirant amunt i avall. Ell riu:

—Que potser té por d’un cotxe, aquesta? Des d’ahir que no n’ha passat cap.

—On deu anar? Porta la bossa de la compra.

Tomàs s’enfurrunya:

—Aquesta mena de gent només serveix per a això, per a boicotejar… Fa tants anys que van a cavall, que ara no es resignen… Deuen tenir por de veure’s obligats a treballar com tothom.

S’allunya de la finestra i, entre un núvol de fum, camina al voltant de la taula. La dona fa:

—Entra a la conca.

Tomàs es desplaça cap a la ràdio, col·locada sobre un trespeus de dues postades, en la segona de les quals s’apilen llibres escolars i revistes infantils.

—A veure si diuen alguna cosa, avui…

Marc torna cap a la taula, reprèn amb desgana el trencaclosques, i ell va girant el botó de l’aparell. Una remor confusa indica que no està ben centrat; fa córrer l’agulla indicadora. Una veu surt, precipitada:

—… ha disparat un tret contra el seu pare, pagès de Townstone, Geòrgia. Gairebé immediatament detingut per la policia, Al, que només té catorze anys, ha dit que sempre havia volgut matar algú per saber què se sentia…

Tomàs fa girar de nou l’indicador, mentre comenta:

—Es veu que era urgent comunicar-nos aquesta salvatjada…

El menut, amb uns ulls com unes taronges, pregunta:

—Per què diu que l’ha matat, pare?

Contesta la mare, tot allunyant-se de la finestra:

—Perquè era un noi dolent.

Però la segona estació ja parla:

—Segons el parer dels experts en qüestions de política internacional, la crisi actual entre els dos blocs ideològicament en pugna podria resoldre’s fàcilment mitjançant una conferència de taula rodona entre els dirigents de les potències interessades…

—Merda!

Tanca l’aparell gairebé amb violència. La veu de la muller repta:

—Tomàs, aquest llenguatge…

—És que et fan perdre la paciència, carall! Vivim un moment decisiu, estem ventilant el futur de la ciutat, i ells com si res! Et serveixen unes declaracions imbècils d’uns experts que ni tenen sentit comú. Conferències de taula rodona! No és poc vell, això! —S’empassa una gran glopada de fum i l’expulsa a mesura que va dient—: No sé si deuen haver sortit els diaris, avui… —Apressat, camina cap a la finestra, l’obre de bat a bat, s’aboca—. El quiosc de la cantonada és tancat. Però això no vol dir res, és clar…

Mina es queixa:

—Quin aire!

—Ja tanco.

Marc, sense dir res, barreja les peces del trencaclosques i, després, sense desar-les, s’aixeca per anar a cercar un quadern de classe. Demana:

—Em dictes una divisió, pare?

—Ara vols fer divisions?

—És tan avorrit, el trencaclosques!

—I per això no ens deixaves viure demanant que te’l compréssim? Quina criatura! —Es mou fins a la taula, deixa la cigarreta sobre el cendrer—. De quantes xifres la vols?

El noi disposa el quadern, es mira la punta del llapis.

—De tres.

Mina, que s’ha desplaçat cap a la porta, diu:

—Mentrestant et podria ordenar el despatx…

—Sí, fes. —I al noi—: A veure… vuit, set, quatre, dos, sis…

—No tan de pressa.

—Sis… nou, cinc… Dividit per tres-cents vint-i-cinc.

El noiet escriu aplicadament, amb una punta de llengua entre els llavis pàl·lids.

—La sabràs fer? —Però no escolta la resposta, sinó que mira cap al corredor—. Han trucat… Qui deu ser?

La veu de Mina, des de l’altre extrem de pis, crida:

—Que han trucat, Tomàs?

—Em sembla que sí. Ja hi vaig jo.

Travessa el menjador, recorre el breu fragment de corredor i, prop de la porta, sent que algú, a l’altra banda, s’escura la gargamella. Obre.

—Bon dia…

Retorna un somrís maquinal al senyor Muri, retrocedeix mig pas, indecís. L’altre es toca les ulleres.

—Perdoni que m’hagi pres la llibertat… El nostre telèfon no funciona i em preguntava si seria una avaria o bé…

Tomàs es decideix, acaba de badar la porta.

—Entri, entri…

—Gràcies, és un moment. Només volia saber si el de vostès va bé.

—Suposo que sí. Entri…

El senyor Muri avança vestíbul endins i ell tanca la porta al seu darrere.

—No l’hem fet servir en tot el matí, ni ha trucat ningú, fins ara. Anit funcionava.

—El nostre també, ahir a la nit.

—Ara ho mirarem. Vingui…

—No voldria molestar…

—No té importància.

S’encaminen tots dos al despatx, ell davant. Sense saber per què, crida:

—Mina…

Ella treu el nas amb el drap de la pols en una mà, el plomell en l’altra. En veure el visitant, obre la boca amb un somrís d’excusa, però l’home ja diu:

—Perdoni la intromissió, senyora… El telèfon…

—Es veu que no els funciona. Volia saber si el nostre…

Ella, una mica atabalada, diu:

—Sí, sí, és clar!

Tomàs es mou cap a la taula, en un costat de la qual hi ha l’aparell.

—Ho veurem de seguida. —Alça l’auricular, escolta; després es tomba cap al veí—: De línia, n’hi ha… Vostè havia de telefonar, naturalment…

—Al despatx.

Ell li allarga l’aparell.

—Doncs telefoni des d’aquí. Matarem dos pardals amb un sol tret. Comprovarem si va bé i alhora vostè podrà fer el seu fet…

—Si no els sembla un abús…

—I ara!

L’altre agafa l’auricular, s’inclina a discar el número, espera. Tot seguit fa un gest amb el cap.

—Sí, funciona.

Tomàs esguarda la seva dona i tots dos retrocedeixen una mica. L’home els mig atura:

—No… —Però a l’altre extrem ja deuen haver despenjat, perquè es talla i, de cara a l’aparell, diu—: Hi és, en Guez…? Sóc Muri.

Tomàs i la seva muller acaben d’abandonar el despatx, ell mig ajusta la porta. De fora, encara senten:

—És vostè, Illes?

Gairebé de puntetes, s’allunyen cap al vestíbul. Ella mormola:

—M’havia de trobar així, amb el plomall i el drap a les mans…

—Et penses que no netegen, a casa seva? És a dir, confio que sí…

—No és això.

Des del menjador, Marc crida:

—Qui era, mare?

Ella avança fins al pas de la porta.

—No t’han dit mai que els nens no han de ser comprometedors?

—Jo només…

—Tu, res. Els nens, el que han de fer és callar.

El menut tanca els llavis amb un gest sorrut i contrariat, agafa fort el llapis. Tomàs, que entra darrere la seva muller, comenta:

—Suposo que no els deu pas telefonar per dir-los que no hi va… Seria massa bonic.

—On? Anar on?

—Ets despistada! Al despatx.

—Ah, sí! M’ha fet atabalar.

—Ni que t’hagués trobat amb l’orinal a la mà!

Marc obre la boca:

—Pare, quants números separo?

L’home se li gira, mou el cap.

—Encara estem així? Si em pensava que ja acabaves! —Passa cap a darrere el seu fill—. A veure… Quantes xifres hi ha, al divisor?

El noiet comença a comptar les de l’esquerra.

—Això és el divisor?

Marc aixeca ràpidament el llapis, el desplaça.

—Ah, el divisor! Em pensava…

—Et pensaves, et pensaves… Em sembla que en lloc d’avançar, cada dia retrocedeixes. Com els crancs.

Des del vestíbul, la veu del senyor Muri crida discretament:

—Senyor Luc…

Mina surt primer, després d’haver deixat les seves armes de dona feinera en una cadira.

—Ja ha telefonat?

—Sí. He trucat al despatx per si un company em podia substituir fins a les onze. —Mira cap a Tomàs, que acaba de sortir darrere la seva muller—. La meva senyora no es troba gaire bé i no la vull deixar sola. Mentre la noia és a comprar…

Mina s’estranya:

—No sabia que tinguessin malalts.

—És una indisposició, només. Però ella, no sé si saben com és… s’espanta aviat, vol algú que li faci companyia.

—Si ens necessita per alguna cosa…

—Gràcies. Si convingués… Però ja els ho dic, és una petita indisposició. Gràcies per haver-me deixat telefonar. M’hauria sabut greu que, en aquestes circumstàncies, a la Delegació s’haguessin pensat…

Tomàs no pot evitar una pregunta intencionada:

—Continuen treballant, doncs, vostès?

L’altre es redreça una mica:

—Naturalment. No hi ha cap motiu per… Vostès no?

—Abans d’ahir al vespre vam plegar per tot el temps que calgués.

El senyor Muri inclina el cap i, gairebé dolçament, diu:

—Mal fet.

—Ho creu així?

L’home sacseja el cap amb energia.

—Sí, ho crec. No voldria ser impertinent, però em sembla un error que les classes dirigents se solidaritzin amb aquesta… diguem amb aquesta manifestació demagògica.

Tomàs avança una mà, com si volgués tapar-li la boca.

—Permeti… Ens hem acostumat a usar les paraules sense discriminació i amb inexactitud…

Mina ulla de l’un a l’altre, inquieta; prega:

—Tomàs, si et plau…

Ell se li gira:

—Em sembla que no he dit res que no es pogués dir. El senyor Muri i jo som dues persones adultes i educades que, si convé, poden parlar amb franquesa sense ofendre’s mútuament. M’equivoco?

El senyor Muri vacil·la gairebé imperceptiblement, però a la fi s’inclina:

—Ben cert.

—Com li deia, doncs, ens hem acostumat a usar les paraules d’una manera manifestament inexacta. Se n’ha abusat tant, se les ha distorsionades fins a tal extrem que sovint hem acabat per donar-los un significat totalment contrari al que tenien originàriament.

—És una apreciació personal… Al capdavall, no pot pas negar-me que sota les paraules sempre hi ha hagut fets.

—Quins?

—S’ha afirmat, per exemple, que passem per un període de pau i d’ordre desconeguts en qualsevol altre moment de la història de la ciutat. I és veritat. La criminalitat és pràcticament inexistent, tot moviment subversiu és ofegat abans que pugui adquirir caràcters de pertorbació…

—Però a canvi de què s’ha aconseguit, això? Vostè sembla que redueixi a una qüestió d’ordre públic un problema que toca de molt a prop la dignitat de l’home.

Mina torna a implorar:

—Tomàs…

—Deixa, tu. —I de nou de cara al senyor Muri—: L’ordre es pot entendre de moltes maneres. Però em sembla contrari a tot respecte humà aconseguir-lo a costa de la lliure manifestació d’uns drets humans…

—No crec pas que sigui aquest el cas. Que vostè pugui expressar-se com s’expressa, ho demostra de sobres.

—Però no em negarà que corro un risc, el perill d’una denúncia… —Es talla i fa un gest amb la mà—. Entengui’m, no vull dir que vostè… Però no puc sortir al carrer i exposar amb franquesa les meves idees.

L’altre mig somriu.

—Podrien ser mal interpretades, en efecte.

—Al contrari, serien interpretades correctament, i qualificades de subversives. I això és el més intolerable: que tot punt de vista que s’allunyi, per poc que sigui, de la ideologia oficial, mereixi el nom de subversiu. En un clima així és impossible de construir res, perquè sense el dret de crítica les institucions es corrompen, els homes que ocupen el poder es deïfiquen i tota decisió, fins i tot la més sensata, acaba per convertir-se en arbitrària.

Mina el contempla bocabadada. El senyor Muri, amb aire de mortificació, intenta una sortida de costat.

—S’atreviria a qualificar d’arbitrària la preocupació del Jutge per la classe obrera i aquest seguit de mesures que ens asseguren un nivell de vida superior al de qualsevol altre període anterior?

—Sí, certament…

S’interromp, escolta cap al despatx. Mina diu:

—El telèfon.

—Contesta tu. —I acte seguit torna a adreçar-se al senyor Muri—: A un nivell de vida superior, no s’hi arriba a base d’ordres i decrets, sinó augmentant la riquesa de la ciutat. I no és aquest el cas. L’administració del Jutge no es cansa d’insistir sobre aquest suposat millorament, però ell i tots nosaltres sabem que és il·lusori, perquè no hi ha la deguda relació entre el salari i el cost de la vida. Si quinze anys enrere es podia viure més bé amb una moneda que ara amb el jornal corrent de cinc, senyal que el nivell de vida d’aleshores era superior al d’ara.

—No nego que l’aparença de vegades pot ser aquesta. Però vostè no té en compte que ara tothom s’ha acostumat a un seguit de petits luxes que abans ni somniaven de permetre’s.

—Quins luxes?

El senyor Muri sembla que cerqui alguna cosa amb la mirada, s’agafa un dit amb els dits de l’altra mà.

—Què vol que li digui? Abans, per exemple, l’obrer calçava espardenyes; ara gairebé tots van amb sabates…

Tomàs eixampla la cara amb un somrís que frega la rialla.

—De quan parla, vostè? Vint-i-cinc anys enrere, quan encara ningú no sabia qui era en Domina, ja tothom duia sabates, perquè en aquell temps sí que, lentament, però d’una manera visible, la riquesa augmentava i tendia a passar progressivament a les mans de la classe treballadora… És ara que molts obrers ja tornen a dur espardenyes. Fixi-s’hi! —I, en un altre to, es queixa—: Sembla mentida que, any rere any, com si el temps no passés, ensopeguem amb el mateix exemple! N’hi hauria per a pensar que… —Branda el cap, gairebé commiseratiu—. I després, senyor Muri, no tot és qüestió de nivell de vida. Hi ha altres coses. Moltes altres coses. Jo, com a cap de vendes de la casa de Lyns, parlo amb persones de tots els estaments i condicions i li asseguro que, de cada cent que es queixen, noranta, al costat del plany habitual sobre com de difícil és guanyar-se la vida, lamenten veure’s reduïdes a mers receptacles d’una opinió a la qual no han contribuït ni poden contribuir. Troben intolerable que se’ls doni tot fet, mastegat, digerit. Els pesa veure’s tractats de criatures a les quals es dicta què han de pensar, com s’han de captenir, quins espectacles han de veure… Menors d’edat condemnats a la lectura d’una premsa que filtra i interpreta tendenciosament les notícies, que falta al més elemental deure d’honestedat informativa…

Ara és el senyor Muri qui avança la mà.

—Perdoni… Aquest aspecte, el conec molt més bé que vostè, per deure professional. Ja sé que el públic té una tendència a creure que se l’enganya, que se li amaguen fets que ell jutja essencials…

—I no és veritat? Sobretot en tot allò que interessa la vida de la ciutat mateixa.

—En absolut! Li puc assegurar…

Però Tomàs, aleshores, fa un pas enrere i diu:

—Vol fer el favor d’entrar un moment?

I, sense esperar la seva resposta, el precedeix cap al menjador, on Marc continua assegut davant la taula, amb el llapis a la mà. En veure’l, fa:

—Ja he acabat la divisió, pare.

—Està bé. Bon noi. —Allarga els dits cap a la ràdio, fa girar el botó—. Ara veurà…

Espera un moment, el senyor Muri, immòbil, al seu costat. Després, la veu, una mica massa aguda, els assabenta:

—Restes fossilitzades, que sembla que pertanyen a un mastodont que va viure uns vint milions d’anys enrere, han estat trobades a…

Tomàs, lentament, talla l’emissió i, sense cap comentari, desplaça la busca fins a l’altra estació.

—… sentit «Havanera». Ara els oferim les primícies de l’obra del mestre Gulmz, «Retorn al paradís», interpretada…

Sota el seu polze, la veu emmudeix en sec. Tombat cap al senyor Muri, pregunta:

—Què li sembla? Tot el matí igual. I ahir. Ni la més petita insinuació que permeti d’endevinar que la ciutat està paralitzada…

El senyor Muri s’estira maquinalment l’americana.

—Es comprèn. Hom negligeix incidents sense massa importància que podrien fer el joc a l’enemic de la ciutat…

—Veu? És el que li deia en referir-me al sentit de les paraules. Vostès identifiquen en Domina i la seva administració amb la ciutat, com si fos el mateix, com si abans no hagués existit ni hagués d’existir després…

La cadira on és assegut el noi rasca desagradablement els rajols i Marc, sense miraments, interromp el seu pare:

—Ho he escrit bé, això?

Ell se li tomba.

—Marc! No saps que els nois ben educats esperen que els altres hagin acabat de parlar?

El mira severament, però així i tot agafa el paper que el seu fill li ofereix. Després somriu i llegeix en veu baixa, però audible:

—«És molt senzill: quedeu-vos tots a cassa». —Sense mirar el senyor Muri, fa—: Només hi sobra una lletra, la segona essa de casa. Però no m’agrada que siguis tan tastaolletes. De primer aritmètica, ara redacció…

—No és redacció, pare. És cal·ligrafia!

—Ah! —Somriu de cara al senyor Muri—. Quina canalla! Ben mirat, però, surten espavilats…

El senyor Muri es limita a una ganyota vagament apreciativa i dóna un cop d’ull al rellotge que hi ha a sobre de la vitrina.

—La meva senyora deu estar inquieta. Li he dit que només pujava un moment… —Es gira i desfilen tots dos cap a la porta. En arribar al vestíbul, diu—: I gràcies per haver-me deixat telefonar.

—Ja ho sap, disposi.

—Saludi la seva senyora.

Tomàs obre la porta.

—Confio que la seva millori.

—Sí, gràcies. Bon dia. —A l’escala es torna a tombar—. Bon dia. Retiri’s, per favor. Fa fred…

—Bon dia, doncs.

Tanca lentament i aleshores, amb un somrís, torna cap al menjador, on Marc s’ha inclinat de nou sobre la taula. Se li atansa, li passa el braç per l’espatlla.

—Has estat oportú de veritat.

El noi se’l mira amb una mica d’estranyesa.

—No estàs enfadat?

—Per què?

—Perquè t’he interromput.

Ell riu tot escoltant el taloneig de la seva dona, que camina pel corredor.

—No. Gens, d’enfadat.

Mina entra al menjador i esguarda de l’un a l’altre, somriu també sense saber per què.

—Què ha passat?

Però Tomàs pregunta:

—Qui era?

—La Fanny, que volia saber com seguíem.

—Ah, que potser ja s’ha llevat, aquesta perduda?

—Tomàs! Perquè té un amic…

—Un rere l’altre, deus voler dir.

Mina no replica i, inconscientment, allarga les mans cap al drap. Només després torna:

—Què ha passat, amb el senyor Muri?

Ell agafa l’exercici del seu fill.

—Li hem llegit això!

La dona avança cap a la taula, mentre el menut diu, orgullós:

—Ho he escrit jo, mare!

Ella hi dóna un cop d’ull, es redreça.

—Un dia tindrem un disgust…

—Ara, ja no.

Es mou cap a la finestra, mira enfora, el carrer sense sol on, llevat de la conca, només es veuen portes tancades.

—Aquest cop, em sembla que no podran amb nosaltres. Som massa…

I, mentre es gira, baixet, comença a xiular.