10

La senyora Iris es deslliga el davantal, el penja darrere la porta de la cuina, s’allisa les faldilles i, abans de sortir, recomana a la criadeta:

—I no piquis cap oliva, Carla.

—No, senyora.

—N’hi ha sis per cap.

—Sí, senyora.

Travessa el corredor, entra al menjador, i, gairebé sense aturar-se, modifica la disposició d’un vas, de l’ampolla del vi. Va fins a la finestra i la tanca. Aleshores tusta a la porta de la dreta.

—Senyor Sorl?

—Sí…

—El dinar ja és a taula.

Torna a creuar per davant la finestra i s’adreça a la porta de l’altre costat.

—Orestes, Bern…

Una veu juvenil contesta:

—Endavant!

Ella bada una mica la porta.

—El dinar…

Però no acaba. Els ulls se li queden clavats en el drap que hi ha a terra, un drap blanc on els dos estudiants, agenollats, acaben de pintar alguna cosa.

—Què fan?

Orestes allunya el pinzell del drap, se separa una mica, mentre el seu company es frega les mans amb el mocador que s’ha tret de la butxaca.

—Miri… No queda bé?

I ella, peu endins i peu enfora del dormitori, llegeix les grans lletres negres:

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA

Pinça una mica la boca, els esguarda l’un rere l’altre.

—I on pensen posar-ho, això?

—Encara no ho hem decidit.

Bern bromeja:

—Potser a la porta del pis.

—Se’n guardaran prou. I aquest drap, d’on l’han tret?

—Per què?

—No deuen pas haver esquinçat un tros de llençol…

—Senyora Selvia! Ens hauria de conèixer més bé.

—Precisament perquè els conec ho dic. —Fa un altre pas, s’inclina, i tot seguit exclama—: Però si és el darrere de la seva camisa blanca!

Orestes desplaça una mica el pot de pintura negra.

—Ja era molt vella. Ben bé devia tenir dos o tres anys.

Però ella, despietada, recorda:

—Se la va comprar ara fa tres mesos.

Mentre el seu company riu, ell s’admira:

—Vol dir?

—Ja ho he dit. Si li sembla que aquesta és la manera de rebentar els diners que li envien de casa seva…

Ara és Bern qui diu:

—Al capdavall, en té d’altres.

Ella se li tomba:

—I vostè… Després, la Carla se les veurà negres per netejar-li aquest mocador. Tenim lavabo, em sembla, i sabó…

Ell es mira el drap, les mans, ara gairebé encuriosit.

—Se’n va fàcilment, aquesta pintura.

—Com que vostès no ho han de rentar… I aquest pot, més val que el duguin a la cuina. No vull que es vessi i taqui les rajoles. Això no és un taller de pintor.

Orestes s’incorpora, agafa el pot. Dret, encara té una mirada pel cartell.

—Ha quedat bé, oi?

Però la senyora Iris retrocedeix cap a la porta.

—El que haurien de fer és tenir una mica més de coneixement… Apa, vinguin a dinar. Després es queixaran que és fred.

Els dos nois surten l’un rere l’altre, resignats. Però ella encara fa:

—No se’l posi a la butxaca, aquest mocador. Agafi’n un altre.

El senyor Sorl, que acaba d’asseure’s a taula, desplega el tovalló i diu:

—No es poden pas queixar. Els tracta com una veritable mare.

Bern, tot retrocedint cap al dormitori, mormola:

—Molt pitjor.

La senyora Iris, digna i lenta com sempre, segueix Orestes fins a la cuina.

—Deixi’l aquí, darrere la porta. Després ja el desaré.

El xicot obeeix i fa l’ullet a Carla, la qual somriu d’amagat de la senyora Iris. Quan es redreça, descobreix el plat d’amanida.

—Ah, olives…!

En pica una amb la punta dels dits.

—Orestes!

—He fet alguna cosa mal feta?

—De què em serveix dir a la noia que no agafi cap oliva si vostè li dóna el mal exemple? I amb les mans brutes, encara…

Ell se les mira.

—No gaire.

—Vagi-se-les a rentar, vagi!

Li cedeix el pas i, després, s’adreça a l’armari, d’on treu un pot de vidre. Amb una cullera petita pesca una oliva, la posa al plat de l’amanida. Per a ella mateixa, comenta:

—Ja faig bé de no deixar-los entrar mai a la cuina… —Desa el pot i, abans de sortir, encara diu—: I recorda, Carla, que quan serveixis la plata no vull que fiquis el dit a dintre. Les plates s’agafen per sota.

—Sí, senyora.

—No hi ha res que faci tan lleig com veure una ditada a la vora de les plates.

—Sí, senyora.

Ella torna a allisar-se la faldilla i s’allunya pel corredor. Amb el peu, rebutja cap a un costat un tros de fang sec que algú devia portar a les sabates i que s’ha quedat sobre els rajols. Després desvia la mirada cap a Orestes, que acaba de sortir del lavabo.

—Si ni ha tingut temps d’ensabonar-se!

Ell, faceciosament, li mostra les mans.

—Miri, netes com el dia de la primera comunió.

—Sempre està de broma, vostè.

Entren al menjador, on el senyor Sorl espera amb la cullera a les mans. Bern, ja assegut, organitza ganivet i forquilla en un costat.

La senyora Iris separa la cadira de la taula, s’instal·la, espera que Orestes es col·loqui a l’altra banda i enfili una cama sobre l’altra, com té costum de fer. Aleshores explica:

—No els estranyi si avui el dinar és una mica magre. Les circumstàncies ens aconsellen de ser previsors.

Orestes desplega el tovalló, la interromp:

—Nosaltres rai. Mentre Guill treballi a la botiga de queviures…

Ella diu senzillament:

—Ja no hi treballa.

Tots alcen el cap, estranyats.

—Des de quan?

—Des d’aquest matí. O potser caldria dir des d’ahir al vespre.

—Què ha passat?

El senyor Sorl reflexiona:

—Anit no va venir a sopar i veig que ara tampoc no és aquí…

—Van ferir la seva promesa i ell va abandonar la botiga per anar a l’hospital. Ara també hi és.

—Però això no vol dir que no treballi a…

—El senyor Llasat el va despatxar.

Bern, que recorda els seus llibres de text, comunica:

—No ho pot fer. Segons la legislació…

—Ara suposo que es pot fer el que es vulgui.

El senyor Sorl branda el cap i fica la cullera a la sopa. Tots el van imitant. Orestes pregunta:

—Però, per què l’ha despatxat? Només perquè se’n va anar?

—Això diu. Aquest matí hi he parlat per telèfon. Més que res, està ressentit perquè es va negar a dur un paquet a casa d’una clienta. El senyor Llasat és molt estricte amb la disciplina.

Bern mig riu, la boca plena de sopa.

—Com vostè, doncs!

—No sigui graciós, Bern!

Però Orestes riu:

—Tocada! Tocada!

Els altres dos li fan cor i ella mateixa no pot evitar un somrís fragmentari.

—Que en són, de criatures!

Orestes aprova:

—Així m’agrada. Hauria de somriure més sovint.

—No digui ximpleries.

S’inclina sobre el plat i els altres també mengen, el senyor Sorl amb el tovalló lligat per darrere el coll. Passat un moment, Bern pregunta:

—Confio que no deu haver obert l’estanc, vostè…

—Això ni es pregunta.

—Com que aquest matí ha sortit a l’hora de costum i no ha tornat fins tard…

L’altre es torba una mica, mormolat.

—Bé…

Orestes aclareix:

—No sé si saps que el senyor Sorl té una amigueta…

—Orestes, això són bromes de mal gust!

El vell s’ho pren més filosòficament:

—Deixi estar, senyora Selvia. Són joves i…

—Ah, però és que jo el vaig veure de bracet amb una noia, i no fa pas gaires dies!

—Devia ser la meva neboda.

—Bufona que era, doncs!

La senyora Iris els ulla, sorpresa:

—No sabia que en tingués cap…

—Sí, una filla de la meva cunyada… del meu germà, vull dir. Ja és mort, ell.

Bern decideix:

—Un dia ens l’ha de presentar… La neboda, ben entès.

L’home es mig excusa:

—No ens veiem gaire. Sempre té molta feina, ella.

—És artista?

—Artista? No, per què?

Orestes s’arronsa d’espatlles.

—Trobo que en feia cara.

—No. Treballa en… en un despatx oficial.

La senyora Iris deixa la cullera dins el plat, es tomba una mica cap al corredor i, discretament, crida:

—Carla…

La veu de la criadeta contesta immediatament:

—Sí, senyora!

I tot seguit surt de la cuina, fa una petita correguda cap al menjador. La dona indica:

—Ja pots retirar els plats.

Orestes s’eixuga la boca amb una punta de tovalló, alça l’esguard cap a la noia.

—I quin dia farem aquestes pràctiques d’anatomia?

La noia riu, afalagada i avergonyida, sense deixar de recollir els plats. La senyora Iris s’interessa:

—Quines pràctiques?

I Orestes, amb tota naturalitat, explica:

—La Carla, per tot el que es pot veure, té una anatomia força… perfecta. A un estudiant de medicina sempre li convé de completar la seva formació pràctica…

La senyora Iris pinça la boca, però no diu res fins que la noia ja ha abandonat el menjador amb la seva càrrega de plats.

—Ja sé que vostè només pensa a bromejar. Però voldria que no oblidés que la Carla és una criatura i…

—Té setze anys, senyora Selvia.

—Als setze anys s’és una criatura.

Orestes esgruna una mica de pa de la llesca que li han deixat prop del vas.

—Si vostè ho diu… Però si no recordo malament, vostè només té quaranta-tres anys. Si descomptem els vint-i-cinc que ara té el seu fill i l’any aproximat durant el qual la naturalesa va anar fent el seu fet… resulta que es va casar als disset.

El senyor Sorl somriu.

—L’han atrapada, senyora Selvia.

—Bé, sí, em vaig casar molt jove, no ho puc negar… —Però calla i, mirant cap a la finestra, escolta—. Què és això?

Tots paren l’orella, atents.

—Una trompeta!

—I timbals!

Bern, sense immutar-se, diu:

—Deuen ser els soldats de la caserna.

—Des d’aquí no se senten les trompetes.

—De vegades, sí. Segons com bufa el vent.

—Amb la finestra tancada?

El senyor Sorl s’aixeca, sense deslligar-se el tovalló.

—Ara sembla que se sent més a prop… Deuen haver sortit al carrer. Ja m’han dit aquest matí que corria el rumor que els traurien…

Orestes separa també la cadira.

—Li ho deu haver dit aquesta neboda tan bufona.

S’atansen tots dos a la finestra, miren enfora. La senyora Iris diu:

—Sí, se sent més a prop…

Bern s’aixeca al seu torn i gairebé ensopega amb Carla, que entra amb una plata on es barregen cigrons i patates.

—Compte!

La noia exclama:

—Són els soldats, oi?

I ella i Bern se’n van també cap a la finestra. La senyora Iris els mira amb una expressió resignada i seguidament, com amb desgana, deixa el tovalló al costat del plat i abandona també la cadira. El senyor Sorl es gira:

—No es veu res, encara, però és segur que vénen…

Carla demana:

—Obrim! Obrim!

I ja allarga una mà cap a la lleva. Però Orestes la subjecta pel braç.

—Prudència, criatura! —Indica cap als balcons i finestres de l’altra banda—. No veus que no ha obert ningú?

Darrere tots els vidres s’apinyen rostres encuriosits i mòbils i, cap a la dreta, hi ha una tribuna on dues noies fan puntetes, mirant carrer avall.

—Quan passin, ja els veurem. Em sembla molt que els soldats t’agraden massa, a tu…

La senyora Iris, des de darrere de tot, pregunta:

—És veritablement indispensable que continuï agafant-la pel braç?

Orestes es mira la mà, el braç de la noia, i després riu:

—Indispensable potser no. Agradable…

Però enretira els dits. Ella s’aboca una mica més cap al vidre, entre Bern i el senyor Sorl. La senyora Iris es desplaça cap a un costat, acciona el joc de cortinetes per tal d’obrir-les del tot.

—Ja són aquí!

—Quin terrabastall!

Tots s’aplanen contra el vidre, fan puntetes com les noies de l’altra banda, però així i tot només poden distingir un fragment de carrer.

—Mireu!

Dintre el seu camp visual el caporal de gastadors fa la seva aparició, i darrere es poden veure dos timbalers que avancen amb el pas mesurat, les mans com dues màquines autònomes que deixen caure alternativament els dos pals sobre la pell tibant.

—Duen fusells!

A quatre metres dels timbalers avancen els soldats amb l’uniforme blau, tots impecables amb el fusell a l’espatlla i els botons i sivelles enlluernadors com una migdiada de juliol. Orestes pregunta:

—Que potser és una desfilada, això?

—No, una simple manifestació de força.

El senyor Sorl assenteix:

—Sí, volen impressionar la gent. Després, si no ens donem per al·ludits, els llançaran al nostre damunt.

—Com?

—Com sigui. Podem veure coses grans, us ho asseguro…

Orestes s’inclina més, un braç negligent sobre l’espatlla de Carla. Bern diu:

—Les coses grans, potser les veuran ells. Vull dir en Domina i els seus. Si es pensen que tenen la tropa al seu costat…

El senyor Sorl aclareix:

—Mentre hi tinguin els oficials…

Orestes es prem una mica més contra Carla, la qual continua mirant el carrer amb els ulls oberts de bat a bat, i fa:

—Em pensaria que ni l’oficialitat acaba d’estar contenta. Segons diu Pau, el meu cosí, que ara fa el servei…

La senyora Iris, des de l’altre costat, adverteix:

—Orestes, potser que deixi respirar una mica la Carla…

La noia es tomba, sorpresa:

—A mi?

Però torna a mirar tot seguit per la finestra mentre el xicot fa mig pas enrere, deixa caure el braç; s’excusa:

—És una finestra massa petita, per a tots…

—Pot mirar des de la seva habitació.

—És un consol. Per cert… —Toca Bern pel colze—. T’imagines quin cop, si ara deixàvem caure el cartell enmig dels soldats?

El senyor Sorl pregunta:

—Quin cartell?

—Hem pintat tot un darrere de camisa amb la consigna del moment. Aquesta nit ho penjarem en un indret o altre. No hi vol ser, vostè?

Però el senyor Sorl només branda el cap. Aleshores Carla, amb la veu més excitada que mai, diu:

—Mireu!

Tots s’aboquen una mica més, fins a l’extrem que la senyora Iris es queixa:

—El vidre! Petarà…

Ningú no li’n fa cas, tots segueixen àvidament la breu cursa dels dos sorges que, des de darrere de tot de la formació, s’han precipitat al refugi d’una porta oberta, l’única construcció baixa del carrer, on hi ha un menut vestíbul d’entrada tallat per una altra porta, aquesta de vidres glaçats.

El senyor Sorl gairebé tremola d’emoció.

—Si els oficials se n’adonen…

Però no acaba. Com tots els altres, segueix el moviment dels soldats, ara tombats cap a la vidriera interior. Un d’ells té el braç alçat i no costa de comprendre que prem el timbre que hi ha al muntant de fusta; l’altre, inclinat endavant, sembla que vulgui espiar cap a l’interior de la casa.

La senyora Iris, que mira des de darrere, diu:

—S’han anat a posar en mal lloc.

I, quan els dos estudiants es giren, interrogatius, afegeix:

—Hi viu un exsecretari del cap de policia que hi havia abans de l’Ezra. És a dir, ara només hi viu la seva dona, perquè es van separar. No obre mai a ningú, ella. Sembla que és una persona amb moltes manies i, segons diuen, beu.

Orestes fa:

—Doncs si es queden a l’entrada i passa algun policia, o algun oficial…

Torna a mirar per sobre el cap de Carla. El xicot que intentava d’espiar a través dels vidres glaçats, ara s’ha tombat i, mentre el seu company continua amb el dit clavat al timbre, treu tímidament i recelosament el cap, llambrega amunt i avall. Tot d’una, retrocedeix, es gira cap al seu amic, el qual separa la mà del botó. Sense perdre temps, ajusten els dos fulls de la porta exterior. Bern diu:

—Deuen haver vist algú.

Tots esperen, tensos, integrats en l’aventura dels dos sorges. Gairebé s’aguanten la respiració. I aleshores veuen la patrulla, tres policies uniformats que, amb el fusell metrallador a les mans, avancen per la vorera, l’un rere l’altre, ben separats.

El senyor Sorl mormola:

—Els descobriran?

Els policies miren a banda i banda, desconfiats, examinant portes, finestres i balcons.

—No!

Ho han dit tots alhora, i alenen sorollosament, com si s’acabessin de treure un pes de sobre. La patrulla no ha donat senyals de la més petita vacil·lació, i ara tots tres policies es van allunyant cap a l’altre extrem de carrer.

La porta de davant, però, continua ajustada, i, per la breu obertura, no és possible de distingir si a la fi la dona emmanillada els ha obert. Els cal esperar molta estona, potser cinc minuts, abans de sorprendre la mà prudent que a poc a poc eixampla el badall i la cara que, aleshores, espia de nou, més tímida que de primer. Orestes retrocedeix una mica, diu:

—Caldria fer alguna cosa.

Però el senyor Sorl opina:

—Prou que s’espavilaran! D’entrades, no en falten.

—Totes són tancades.

La senyora Iris, amb simplicitat, decideix:

—Els vaig a buscar.

Tots obren la boca. Només Orestes exclama:

—Vostè? Una guardiana de l’ordre…

—No pas d’aquest ordre.

I s’allunya cap a la porta. Però el xicot corre al seu darrere, li intercepta el pas.

—Hi aniré jo. Pot ser perillós.

—No. Si només hauré d’obrir la porta i indicar-los que vinguin!

—Així i tot…

Ella es resigna a mitges:

—Acompanyi’m, si vol.

El senyor Sorl s’escura la gargamella, fa un pas cap a la taula.

—Vol dir que no es precipiten? Se m’ha acudit que podrien ser dos agents provocadors. Mai no se sap…

—Dos soldats?

—Cal ser molt prudent.

La senyora Iris sembla que titubegi, però Orestes se li gira:

—No veu que és ridícul? Els agents provocadors mai no vesteixen d’uniforme.

Ella només diu:

—Anem.

Orestes obre la porta del pis, li cedeix el pas, però abans d’ajustar encara poden sentir el senyor Sorl que remuga:

—Si passa alguna cosa, no diguin després que no els he advertit…

El xicot s’arronsa d’espatlles, comenta:

—No es pot ser vell, perquè acabem confonent la prudència amb l’egoisme.

I salta darrere la dona, la qual s’allunya silenciosament escales avall, lleugera i estranyament juvenil.

No s’aturen fins a l’entrada, tres pisos més avall. Des de darrere la porta llambreguen cap al carrer, cap a l’entrada frontera, però els dos soldats han tornat a ajustar. Ell fica la clau al pany, la fa girar.

—Deuen estar espantats, pobres nois…

—Si no obren, no els podrem fer senyals.

Esperen, sense perdre de vista la porta, però passen els minuts i, tot i llur atenció, no poden sorprendre cap cara, cap mà. Orestes insinua:

—Potser se n’han anat.

—A dalt encara deuen mirar per la finestra. Ens ho haurien dit.

—Vol que m’hi arribi, doncs?

—No.

Continuen esperant, encarats amb una porta tancada i amb un carrer desert, de festa fúnebre. Després ella entreobre l’enreixat, esmuny el cos pel badall i ordena:

—No es mogui d’aquí.

Espia amunt i avall, alça els ulls cap als balcons i finestres de l’altra banda, però ara ja sembla que tothom s’ha retirat. Orestes comença:

—No valdria més…

Però ella diu:

—Torno de seguida.

I, corrent, travessa el carrer, i, un cop a l’altra banda, sense aturar-se, projecta totes dues mans endavant, empeny la porta que cedeix. I aleshores sí que s’atura.

A l’altra banda no hi ha cap soldat. La porta interior, en canvi, és oberta; i el vidre, trencat.

Indecisa, penetra cap al silenci del pis desconegut, avança per un corredor clar, il·luminat pel raig de claror que, sense obstacles, s’escampa des del balcó, ample i verge de cortines, que dóna al pati interior.

Aleshores es torna a aturar, perquè ha sorprès una breu remor seguida d’unes paraules. S’orienta tot seguit cap al menjador, on hi ha una altra porta, oberta.

Els dos soldats, d’esquena, s’inclinen sobre la vella que, amb tota la roba desordenada, sembla respirar feixugament, inconscient, en l’ample llit matrimonial. Un d’ells té una ampolla a la mà, la mira; l’altre, amb delicadesa, colpeja les galtes de la dona, fa:

—Tia, tia!

El de l’ampolla diu:

—Se l’ha beguda tota. És inútil que la cridis, no es despertarà fins demà.

La senyora Iris retrocedeix lentament, sense fer soroll, i, pel passadís on es vessa la llum, torna cap a la porta, l’ajusta darrere seu.

Des de l’altra banda, mig abocada al llindar de la casa, la cara d’Orestes l’espia amb ànsia. Li adreça un somrís nerviós i després, sense ni recordar-se de mirar amunt i avall, traspassa ràpida, amb tot de saltets.

Ell l’acull amb una pregunta:

—Què? Els han obert, oi?

—Sí; un d’ells era un nebot.

Orestes allarga la mà cap al pany, però la senyora Iris li atura el gest.

—No… Ben mirat és estúpid, això de tenir les portes tancades.

Orestes aprova i, obedient, li lliura la clau.