15

El silenci de la plana per on la dona els guiava s’obre en un sot voraç, per on cau.

—Raura!

Però ja ha perdut la mà i la presència i, nerviosament, amb un sobresalt que li afecta tot el cos, es desperta.

El cotxe és fosc i el tren s’ha immobilitzat. Més enllà de la finestra, escrupolosament tancada, distingeix la tossa dels edificis, foscos també, i, a tocar de la sortida, tres o quatre siluetes que es retallen contra el cel vagament esclarianat. Ja no plou.

El silenci del cotxe el sorprèn i, amb els ulls a poc a poc acostumats a la penombra, examina els seients propers i després, tot aixecant-se, els altres compartiments separats del seu per un envà de fusta tallat a l’altura del pit.

—Com pot ser?

La dotzena de viatgers escampats pel cotxe ha desaparegut i totes les xarxes portaequipatges són buides. Indecís, abaixa el vidre de la finestra, s’aboca a l’exterior.

No, no han arribat. L’estació és menuda i descoberta i, darrere, hi ha només un agrupament de construccions baixes, de poble. El rètol indicador, mig despintat, és il·legible.

—Ei, vostès!

El grup sencer es tomba a mirar-lo i un dels homes se’n separa, avança cap al costat del tren.

—Passa alguna cosa?

L’home, de primer, mira cap als altres, que l’han seguit més a poc a poc; després diu:

—Devíeu dormir, oi?

—Sí, m’he endormiscat una mica.

L’altre mou el cap, i els de darrere riuen.

—Devíeu dormir, i molt fort. Ens quedem aquí.

Sense reflexionar, fa:

—No pas jo.

—Tots. Maquinista, fogoner, revisor… Tots han abandonat el tren. —Amb la mà, assenyala cap a l’edifici—. I a l’estació tampoc no hi ha ningú.

Ell reacciona lentament.

—On som?

—A Brètia, a vint quilòmetres de la capital.

—I els altres… l’altra gent…?

—Molts se n’han anat a peu. Però encara en queden alguns a la sala d’espera.

Sense contestar, Job retira el cap, s’incorpora i allarga la mà cap a les dues maletes. Després, amb lentitud, perquè pesen, recorre el passadís fins a la plataforma. Quan salta, veu que els altres no s’han mogut del costat del tren.

—No hi ha cap cotxe?

Un dels tres de la rereguarda, un home gros, contesta:

—No hi ha res. Ni cotxes, ni llum… ni ningú a qui reclamar.

El qui ha parlat de primer pregunta:

—Sou viatjant, potser?

—Sí.

I es mira les maletes, amb disgust.

—Jo també. De la casa Clais, de sabateria.

—Jo dels teixits Sete. No hi ha cap hotel o fonda, en aquest poble?

Un dels altres, alt i molt abrigat darrere una bufanda vermella, puntualitza:

—De fet, hi és. Dues fondes, hi ha. Però no volen obrir ningú.

El quart, secardí i protegit per un abric amb cinturó, es queixa:

—Encara em fan mal les mans de trucar-hi!

El viatjant de la casa Clais diu:

—Més val que deixeu les maletes a la sala d’espera. Tornarà a ploure.

Job s’ajup per tal de recollir-les, i tots cinc avancen cap als edificis foscos.

—I algun garatge…? Podríem llogar un cotxe, sense xofer. Jo tinc permís de conduir.

—També ho hem mirat.

Ell s’atura.

—Si que heu tingut temps de fer coses!

El viatjant i el gros riuen. El primer explica:

—Ja us he dit que devíeu dormir com un tronc. Fa més de mitja hora que ens hem aturat.

Ell torna a deixar una maleta a terra, es mira el rellotge.

—Les set, gairebé… —I, mentre s’ajup de nou—: Comprenc que el personal de ferrocarrils se solidaritzi amb tota la població. Jo mateix, i suposo que vosaltres també, tornava a casa abans d’haver acabat el meu recorregut, només per ajudar, per ser un més… Però aquests carallots podien haver arribat a la ciutat per no perjudicar ningú…

El gros diu:

—Potser viuen aquí.

—Tots?

—Sí, és clar, seria massa casualitat.

El secardí fa:

—Té raó. Són ganes de tocar-te la pera.

Job entra a la sala d’espera, però s’atura encara, perquè l’obscuritat, més pronunciada, i el murmuri de veus, el sobten desagradablement. L’altre, darrere seu, indica:

—Podeu deixar-les amb les nostres.

—No hi veig gota.

—Veniu.

I, en el silenci que s’ha fet, el mena per la mànega cap a un racó, on ensopega amb alguna cosa.

—Compte, que hi ha un banc! No encenc cap llumí perquè només me’n queden dos.

—Jo en tinc una capsa sencera.

—Ah, bé!

Sent que rasca, i tot seguit les tenebres exploten abans d’endolcir-se. Al seu davant hi ha un amuntegament de maletes i cap a l’altra banda pot distingir dues dones i un vell asseguts a tocar de l’angle de la paret. Més ençà, una altra dona, amb dues criatures que dormen, el mira des del costat d’una parella granada.

—Job!

Del fons de tot, on la claror de la flama no arriba, s’aixeca un home que avança ràpidament.

—Job… M’ho semblava, que eres tu. Per la veu…

El llumí s’apaga, però ell ja ha tingut temps d’identificar les faccions afilades i estranyament envellides.

—Jurt!

Es busquen les mans a les palpentes, encaixen en la fosca.

—Que poc pensava en tu!

—Venies amb el tren?

—Sí. És estrany que no ens haguéssim vist…

—Devies anar en un altre cotxe.

El viatjant de la casa Clais pregunta:

—Un altre col·lega?

—No, un amic de la infància. Jurt Nadia, professor…

L’altre es presenta:

—Omi Subar.

—Encantat. Perdoneu que no us doni la mà… prou que m’ha costat trobar la de Job!

Tots tres riuen en el silenci de la sala d’espera, perquè les veus no han reprès i tothom sembla atent a la conversa. Job diu:

—Carall de Jurt! On vius, ara?

—A Ille. Vaig aconseguir una càtedra a l’institut, ja fa anys.

—Casat?

—No, no! Tu sí, et vas casar jove…

—Sí… i la Guida?

L’altre vacil·la un moment.

—Bé, la Guida…

El viatjant toca Job pel braç.

—Vaig a veure què fan aquests amics…

—Nosaltres ens quedem aquí, oi, Jurt? Fa fresca, fora.

L’altre deixa escapar una rialleta.

—Però és estimulant, l’aire.

I s’allunya cap al rectangle de la porta, més enllà de la qual els altres tres, molt junts, formen una massa única i negra on pampalluguegen tres espurnes de foc, les cigarretes. Jurt diu:

—Seiem.

Amb els dits, van palpant fins que troben el banc i un moment després s’han refugiat darrere l’amuntegament de maletes. Ell pregunta:

—Li passa alguna cosa, a la Guida? No es deu pas haver mort…

—No… Recordes que festejava amb en Vintila?

—No el coneixia, jo. Tu m’ho havies dit.

—Sí. Doncs ell sí que es va morir. Desgraciadament… En fi, ell i la Guida havien avançat les coses i ara tinc un nebodet.

—Ah! Em sap greu haver preguntat.

—No; per què? És clar que no és agradable… Tu no tens fills?

Ell s’escura la gargamella.

—La meva dona i jo estem separats. Ja veus que totes les famílies passen pels seus maldecaps.

—Sí, és veritat… No teníeu un bar?

—Ella. Encara el té.

—Ja comprenc, un bar…

Ell li posa la mà sobre la mànega.

—No és el que et penses. És una bona noia. Simplement, no ens avenim, mai no ens hem avingut, i per això vam decidir plegar. Tot d’una manera molt amical, no et creguis. —Fa una petita pausa, enretira la mà—. De fet, quan sóc a ciutat, ens veiem sovint. Ja sé que a un altre li ha de ser difícil d’entendre, però el cas és que ens estimem.

—No, no és difícil…

Job mira cap a fora, on el petit grupet s’ha fet fonedís.

—De vegades, ni jo mateix ho entenc. És clar que tu sempre has estat un estudiós de la naturalesa humana, del caràcter… Encara ensenyes psicologia?

—Sí, entre altres coses.

El sent butxaquejar.

—Fumes?

—No, ho he deixat.

L’altre encén una cigarreta i els grups que omplen la sala tornen a sortir dels reductes d’ombra, tots muts.

—Heu plegat, també?

—Com dius?

—A l’institut…

Jurt deixa caure el llumí per terra, però la brasa de la seva cigarreta assenteix.

—Vam plegar ahir. És a dir, no tots, perquè el director i dos més… Si això falla, ja puc dir adéu a l’ensenyança. Ara que, no et pensis, no em sabrà greu. Fa molts anys que sé que vaig fer una equivocació. Jo i molts d’altres… Mai no havia d’haver acceptat aquesta càtedra.

Job continua silenciós, amb les dues mans entre les cuixes per tal d’escalfar-se els dits que es refreden. L’altre prossegueix:

—No se t’ha acudit mai que si des de bon principi tots ens haguéssim negat a col·laborar, cadascú en la seva esfera i segons les seves capacitats, les coses no haurien arribat a l’extrem on han arribat?

—Potser sí.

—Aquest moviment d’ara ve amb quinze anys de retard. Quan la ciutat està pràcticament arruïnada, quan ja s’ha fet gran una altra generació, la que compta… La que hauria de comptar, vull dir, perquè el fet és que és una generació sense nord, embrutida per consignes estúpides, adormida pel poder hipnòtic d’unes paraules buides, repetides dia rere dia… Ara serà molt difícil de redreçar-nos. Nosaltres, els vells, ens hem encarcarat una mica, com era inevitable, i continuem pensant en termes de vint anys enrere, en termes que han perdut vigència… La ciutat, en mans nostres, gairebé no té salvació. Hem de resoldre un problema desproporcionat a les nostres forces…

Ell inclina el cap, encreua les cames, sense treure’s les mans d’entre les cuixes.

—No sé… Però què podíem fer, quinze anys enrere? No sabíem com havia d’anar tot.

—Digues que no ho sabies tu. Ni jo, si vols. Però ho havien de preveure tots els professionals de la vida pública. No podien ser tan cecs que no s’adonessin que de sobte tot començava a enfocar-se amb una mentalitat reaccionària, enemiga del progrés. Fins i tot una administració honesta, en aquestes condicions, havia de dur conseqüències funestes. Però ha calgut que ens sentíssim personalment lesionats en els nostres interessos perquè ens decidíssim a fer causa comuna, com ara.

L’estrella vermella de la cigarreta resplendeix violentament, i la sentor acre del fum que s’escapa de la boca del seu amic fereix les pituïtàries de Job.

—Ara que estem enverinats i corromputs, també. Perquè no es pot viure impunement anys i anys al costat d’un cadàver. Que és el que ha estat l’administració Domina, un cadàver immens que ens ha anat emmetzinant amb els seus miasmes. Qui sap si una glopada d’aire pur no ens matarà!

Job es gira amb un moviment viu.

—Aleshores, què? Calia potser continuar fent cos amb el cadàver?

—No, això no. L’únic que et vull dir és que no sé veure una sortida clara a la situació que es planteja. Perquè no n’hi ha prou que tot d’una el poble s’alci contra un ordre establert. Els moviments de caràcter negatiu no menen enlloc si no duen un ferment constructiu, una voluntat de bastir sobre les runes, una voluntat traduïda en un programa més o menys precís. És clar que aquest és un problema mundial. La tragèdia dels nostres dies és que no tenim res amb què substituir els valors d’una civilització que reneguem. I en dir res, vull dir que estem desil·lusionats. Vivim en una mena de terra de no ningú, entre allò que ha estat, deficient i esclavitzador, i una nebulosa que no sabem com dissipar. És com si tot d’una haguéssim arribat en un cul-de-sac. Sabem que no és possible de prosseguir per aquest camí, però no acabem de descobrir-ne cap més. Només sabem dir: No! No! I això sol ja esgota les nostres energies…

Job es belluga, inquiet.

—És possible. No he analitzat la situació d’una manera tan precisa. Potser perquè no és la meva missió.

—Error, error! Són moltes estelles que fan un foc… En realitat, fa anys que ningú no en té altra, de missió: buscar la sortida. Però no podrem trobar-la sense una anàlisi de les condicions actuals. I, com dic, potser ni així no… —S’interromp, i també Job alça el cap—. Què és, això?

De fora, del moll de l’estació, els arriba un soroll de cops violents, una remor de veus excitades. Algú, una massa més densa que l’obscuritat ambient, travessa per davant d’ells, i després poden veure que és el vell que seia amb les dones.

—Semblen baralles…

Salta sobre els seus peus, seguit de Jurt, i tots dos corren cap a la porta, on gairebé ensopeguen amb la parella granada que també es precipitava enfora i amb el vell que torna a entrar.

—Perdó…

El vell diu:

—Estan rebentant una porta!

Però ja han sortit fora, i poden veure el viatjant i els altres tres homes que, ara més silenciosos, manegen una barra introduïda entre les juntures d’una porta de dos batents.

—Què feu?

Un d’ells, amb la veu excitada, explica breument:

—És la cantina.

El viatjant de la casa Clais ordena:

—Tornem-hi!

Introdueixen una mica més la barra i després tots quatre fan força cap a la paret.

—Més avall, arran de pany.

El gros, sense treure la barra, va orientant-la en sentit vertical. Diu:

—Potser ho fem al revés. Si estiréssim cap enfora forçaríem l’altre batent…

—Provem-ho.

Les vuit mans subjecten estretament la barra i el viatjant canta:

—A la una… a les dues… a les tres!

Forcegen tots quatre i a l’altra banda de la porta, esmorteït, se sent un estrèpit de cristalls. Els homes s’immobilitzen.

—Hi devia haver una vidriera…

—Probablement. Però el pany ja ha començat a cedir.

L’home gras, amb tot el seu cos, pitja per introduir encara una mica més la barra i després s’eixuga el front amb el dors de la mà.

—Som-hi!

Ara, llevat de la dona amb els infants, tothom ha abandonat ja la sala d’espera, i una de les companyes del vell pica de peus per tal de fer-se passar el fred. L’home comenta:

—No ho diu pas, que sigui la cantina…

Els altres no li’n fan cas, estiren tots quatre alhora, com quatre ocells grotescos i desmanyotats en la pressentida claror del cel encara núvol i amenaçador.

—Més!

Respiren a fons, fan un vaitot, i de cop tots quatre reculen precipitadament andana enfora, enduts pel seu propi impuls, mentre el pany salta amb un espetec. La barra cau a terra, sorollosa.

El viatjant, satisfet, diu:

—Sí, senyor!

—I ben mirat, per què?

Tots es tomben a mirar Jurt, fins i tot aquelles persones que ja iniciaven un moviment cap a l’interior del local. El de la bufanda vermella pregunta:

—Què voleu dir?

—Que no estic segur que hàgiu procedit correctament.

El viatjant salta:

—Vós no heu fet res. Tota la responsabilitat és nostra.

—No ben bé. Fins a cert punt, tots som còmplices d’aquest acte de vandalisme.

—I ara se us acudeix de dir-ho? Podíeu haver parlat abans!

Jurt, amb la cigarreta a la boca, entafora les mans a les butxaques de l’abric.

—Potser és que no penso prou de pressa. De moment, no se m’han acudit totes les implicacions…

—Quines implicacions? Teniu por del que pugui passar?

—No, ja sé que ningú no ens ha de dir res.

—Doncs!

Una de les dones que van amb el vell, fa:

—Si la companyia ens ha abandonat en aquest racó de món, és natural que nosaltres mirem de defensar-nos.

L’home granat li fa cor:

—Té raó. Aquí hi deu haver menjar i beure. No hem de dejunar pas.

Jurt es treu la cigarreta de la boca.

—Però… és que ningú no s’adona que, amb aquest acte, ens posem al mateix nivell de la mentalitat que estem combatent?

Una altra de les dones exclama:

—Que parli més clar!

Job explica:

—Tots sabem que, en molts llocs, la policia i els soldats han procedit a esbotzar les portes dels establiments tancats, que han violat les llars i…

—No hi sé veure la relació.

Job es tomba cap al seu col·lega.

—Ja sé que la finalitat és distinta, però els procediments són els mateixos. Això és el que volia dir el meu amic.

L’home escanyolit, sorneguer, fa:

—Si us amoïna que atemptem contra la propietat privada…

—No és això. I, al capdavall, tampoc no és ben privada, aquesta. L’empresa de ferrocarrils és un servei públic…

Jurt es torna a ficar la cigarreta a la boca.

—Vull suposar que tots, per molt que ens hagi perjudicat la defecció del maquinista, que podia haver-nos portat fins a la capital, estem d’acord en una cosa: que l’administració Domina ja ha fet el seu temps.

L’home de la bufanda vermella protesta:

—No fem barreges!

Però Jurt prossegueix:

—I que estem decidits a mantenir-nos en una actitud de resistència passiva…

El vell mastega:

—Jo no em fico en res!

Jurt el fita intensament i després passeja la mirada per les cares dels altres viatgers.

—Potser m’he equivocat. Potser m’ha passat per alt que entre nosaltres hi ha persones que aproven l’actual situació i no simpatitzen per tant amb els qui ens disposem a sacrificar, si cal, alguna cosa a benefici d’un futur millor i més digne…

La mateixa dona que havia protestat de primer exclama:

—Què diu? Que potser és un mestre tites, aquest?

Job se li tomba.

—Un professor, senyora.

—I per això no pot parlar com tothom? No sé per què ha de fer discursos…

Jurt la talla:

—Permeti… Ens hem reunit a l’atzar, no ens coneixem, i cadascú de nosaltres ignora la manera de pensar dels altres. Potser valdria més, doncs, que aclaríssim les posicions respectives.

El viatjant de la casa Clais fa un pas endavant.

—D’acord, sempre és convenient aclarir posicions i saber amb qui tractem. Però confesso que per la meva banda continuo sense veure quina relació hi ha entre tot això i el fet que hàgim rebentat el pany de la porta de la cantina.

—Hi és, us n’adonareu de seguida. Per això proposo…

Una altra de les dones l’interromp:

—Si és molt llarg el que heu de dir, potser faríem bé de tornar a la sala d’espera o d’entrar aquí. Fa fred.

Ell sacseja el cap.

—No. Acabarem en un moment. Proposo que tots aquells que simpatitzen amb l’actual campanya de desobediència civil, aixequin la mà.

L’altra dona pregunta:

—I què és això de desobediència civil?

—És el que estem fent des de fa tres dies, senyora. És aquesta resistència passiva en virtut de la qual la gent ha abandonat els seus llocs de treball i…

—Ah, ja ho entenc!

—Molt bé. —Torna a mirar-los a tots—. Els que simpatitzen, doncs, amb aquesta campanya, que aixequin la mà.

Job, el viatjant i els altres tres, gairebé ni esperen que acabi. Més lentament, els imita la parella granada.

—Vostès, no?

El vell contesta per elles:

—Nosaltres no ens volem barrejar en res.

—Però no estan en contra?

—Ni a favor ni en contra.

—Perfectament. De tota manera, som majoria.

El viatjant es frega les mans, enèrgicament i distret.

—Molt bé, ara ja hem definit posicions. Què més?

Jurt es treu per darrera vegada la cigarreta de la boca. Llença la punta a terra.

—Ara estic segur que tots vostès em podran entendre i m’aprovaran quan els exposi el meu punt de vista. El resumiré en dues observacions. Primera: que l’ús de procediments emprats per l’enemic ens equipara moralment amb aquest enemic i, en conseqüència, debilita les nostres posicions. Tenir raó, ser millor, no és una qüestió de força bruta, sinó…

Job el toca pel muscle.

—Jurt…

L’altre somriu.

—Sí, confesso que tinc una tendència a sermonejar… L’altra observació és aquesta: cal que evitem per tots els mitjans possibles que aquesta resistència passiva es desnaturalitzi per culpa d’impaciències, malhumors o circumstàncies momentàniament desavantatjoses. —Fa una breu pausa i prossegueix—: Si ara nosaltres, després d’haver rebentat aquesta porta, entrem a sac entre les existències de la cantina, ens fem culpables d’un acte violent que ens compromet i compromet la nostra lluita.

L’home gros es toca el nas, un xic perplex.

—Un episodi tan insignificant, una cosa tan…

Jurt se li tomba, ràpid.

—Sí, teniu raó. És un episodi mínim que té lloc entre una dotzena de persones perdudes en un racó de món. Ningú no n’ha de saber res, fins i tot us concedeixo això. Però no som nosaltres sols. Ací i allà, pertot arreu, hi ha petits grups, alguns probablement encara més reduïts que el nostre, enfrontats amb temptacions molt semblants. Ara bé, si cadascun d’aquests grups es diu que allò que ell faci no té importància, perquè és un acte aïllat, sense pes en el conjunt de les coses, al capdavall ens podem trobar que la societat sencera s’ha separat d’una norma de conducta que considerem desitjable perquè és l’única que ens posa moralment per damunt del nostre enemic, l’única que ens pot proporcionar una victòria digna…

El viatjant reflexiona:

—Em sembla que ho he entès… Però a fe que parleu d’una manera…! Voleu dir, si no m’equivoco, que cada grup ha d’actuar com si del seu fer depengués aquesta victòria o la derrota. O sigui, exemplarment.

Jurt somriu.

—M’heu entès molt bé.

L’home granat s’escura la gorja, tus una mica.

—Tots, us hem entès. Tampoc no som tan ignorants…

El de la bufanda vermella, cellajunt, com si fes un esforç, exposa:

—Ara, el que falta, és que en cada grup hi hagi algú com vós per a encarrilar les coses degudament…

Job afirma, convençut:

—Per sort, aquí tenim aquesta persona. I, per nosaltres, és com si la tingués tothom. —Esguarda francament els reunits—. Què us sembla si miréssim de tornar a tancar la cantina?

El vell, gratant-se la closca, diu:

—Potser us podria ajudar. Jo sóc manyà.

Tots riuen, desbordants. El viatjant acaba:

—Apa, doncs! Avui és un gran dia…