18

Rex Maluca, impecable dins del seu vestit gris i llis, la camisa ben emmidonada sota el llacet que li tanca el coll, sua visiblement. Deu ser d’angúnia, perquè a la cuina tots els focs són apagats i ara no hi fa gens de calor. Té les mans unides al seu davant, però Pots, el cuiner, continua brandant el cap, amb les cames ben obertes i el cos repenjat contra la taula que hi ha darrere el tamboret.

—No pot ser, li dic. Encara que depengués de mi…

—Però són estrangers, Pots, feu-vos-en càrrec. Ells no tenen la culpa del que passa.

—I jo tampoc. De miracles, no en sé fer. No hi ha gas, no hi ha força, gairebé no tenim llenya, ens ha fallat el carbó… —Alça una mica el cap—. I de menjar, què? Què vol que cuini, si no hi ha res?

—Sempre es troba alguna cosa, sobres…

Pots gairebé escup, despectiu:

—Sobres! Quines sobres? Deixen els plats escurats com si portessin fam endarrerida. Mai no han menjat tant com ara. Més que farts!

La porta de la cuina s’obre i Carbi, el vell cambrer, tan impecable com Rex Maluca, però vestit de negre, entra amb una expressió amoïnada.

—Aquesta gent s’impacienta.

Pots només comenta:

—Se n’haurien d’haver anat.

Rex Maluca es prem una mà amb l’altra, desesperat.

—No sé què farem…

—No res. Que dejunin!

—I llaunes…? No queda cap llauna?

Camina de pressa cap a un dels armaris que hi ha a l’altre costat de la cambra frigorífica, l’obre. Pots fa:

—Què vol donar-los?, dues sardinetes d’oli, una dotzena d’olives i carn d’aquesta congelada que ni els gossos no es menjarien?

Rex Maluca, desolat, contempla el contingut de les lleixes, allarga la mà i examina una de les llaunes: tonyina en oli.

—Potser es podria disfressar una mica. Si féssiu una salseta…

—Una salseta! —Es mira Carbi i repeteix—: Una salseta!

El vell reconeix:

—No sembla el més apropiat. No tenim pa… I si la gent no pot sucar…

El cuiner s’aixeca, es deslliga l’ample davantal blanc.

—No en parlem més. Aquests són els hostes que s’han quedat, els que suquen… Doncs ara s’hauran de sucar el dit amb saliva!

Rex Maluca tanca la porta de l’armari i avança cap a la taula amb la llauna a la mà.

—Si vós us negueu a col·laborar…

L’altre es tomba amb el davantal mig recollit.

—Que jo… Escolti, senyor Maluca, fa quaranta-vuit hores que tot el personal ha abandonat el servei. Carbi i jo ens hem quedat, hem atipat aquests marrans fins que hem pogut, i ara vostè ens surt amb això que no volem col·laborar! —Acaba de recollir el vast davantal, el llança sobre la taula i es queixa—: És massa! —Amb un dit, apunta al director de l’hotel—. Si vostè no hagués estat tan confiat, ara no ens trobaríem així. Vaig avisar-lo, recordi-se’n… Proveïm-nos, acaparem si cal, li deia, i vostè res. Perquè aquest ximple del seu cunyat…

Carbi, inquiet, llambrega cap a la porta.

—No cridis. El senyor Ari és al menjador.

—Ja ho sé. —Torna a tombar-se cap a Rex Maluca—: Ja vaig dir-li que no li’n fes, de cas. Què sabia ell si la cosa duraria o no duraria? Ganes que tot se n’anés en orris, això és el que tenia!

Rex Maluca, circumspectament, deixa la llauna al costat del davantal.

—Molt bé, ens vam equivocar, Pots. Ho sento, però les recriminacions ara no serveixen de res.

—Recriminacions… Vostè m’ha posat els dits a la boca… Que jo no vull col·laborar! —Escolta la remor de fora, del menjador—. Ells, no volen col·laborar! Si en lloc d’esperar que caigui el mannà tinguessin el bon sentit de quedar-se a les seves habitacions… —Fa un gest violent amb el cap—. Bah!

Carbi ulla també cap a la porta.

—S’impacienten, senyor Maluca.

El director es retorça les mans, nerviós.

—Sortiu, digueu-los…

El cambrer insinua:

—Potser valdria més que vostè mateix provés de calmar-los…

Rex Maluca es treu el mocadoret ben plegat que duu a la butxaca superior de l’americana i s’eixuga la suor que li regalima front avall, fins a les celles. Del menjador arriba, ara ben distinta, una remor de peus que freguen el terra, el dring clar de dues o tres forquilles que van colpejant els vasos…

—Si no surt, són capaços de trencar qualsevol cosa…

Rex Maluca sospira, torna a desar-se el mocador.

—Sí, hi vaig. —Fa un pas cap a la porta, però abans d’arribar-hi s’atura, es gira—. Què els dic?

El cuiner arronsa les espatlles.

—Vostè mateix. Jo, des del moment que no hi ha res, me’n rento les mans. No puc pas cuinar bones intencions…

Rex Maluca mira cap a terra, entre els peus separats.

—M’angunieja pensar com s’ho prendran…

—Si tinguessin seny, aprofitarien aquesta ocasió per a fer una mica de magre. Gairebé tots són vells i grossos… De vegades m’estranya que no ens en peti cap entre les mans.

Rex Maluca s’estira una mica l’americana grisa i, sense mirar, diu:

—Carbi, més valdrà que m’acompanyeu. A veure si entre tots dos…

Però en aquell moment la porta s’obre amb violència i un individu fornit entra amb el front arrugat.

—Rex, què significa aquesta falta de consideració?

—Hola, Ari…

—Fa una hora que ens tens esperant, a mi i a la teva germana…

Rex Maluca es mira les mans, blanques, afilades i vagament piloses.

—Una mica de paciència, Ari. Les coses…

El cuiner, sense moure’s de lloc, fa:

—No sé per què no li ho pot dir de seguida. També ho veurà.

El nouvingut desplaça l’esguard cap a l’home.

—Què veuré?

—Que avui es queden sense dinar. Ni la cuina no he pogut encendre.

Ell es tomba de nou cap a Maluca.

—És veritat, Rex?

—Sí, Ari.

—Però això no pot ser! Un hotel té obligacions amb els seus hostes.

El cuiner riu:

—Vostè no ho ha estat mai, un hoste!

L’home, després d’una indecisió, l’ignora i pregunta al seu cunyat:

—Què penses fer, Rex?

—Dir-los-ho. No puc fer res més.

—Mira que ets imprevisor! Tens unes dotzenes de boques a l’establiment i l’únic que se t’acudeix és fer comprar pel dia! Oi que has fet això?

Però el cuiner no el deixa contestar. Gairebé vindicatiu, ataca:

—La culpa és de vostè. Quan el senyor Maluca li va telefonar…

—Em va telefonar?

—Sí, li va telefonar. Dos dies enrere, per ser precisos. I vostè li va dir que no hi havia cap necessitat d’enquimerar-se, que no passaria res. Perquè ocupa un lloc al departament d’Aprovisionament Civil ja es pensa que ho sap tot i…

—Ni una paraula més!

Però el cuiner s’atansa a la taula, hi reposa una mà amb força.

—Com diu? No sóc un llogat seu. I si es pensa que tot això no té res a veure amb mi, s’equivoca. Si no hi ha menjar, jo passo per responsable.

Ari es tomba al seu cunyat:

—Tu permets que els teus obrers parlin així?

—No sóc un obrer, senyor Ari. Sóc el cuiner. I no he faltat a ningú. Dic les coses com són i prou.

L’altre torna:

—Tu deixes que…

Rex Maluca, cohibit, explica:

—Té una mica de raó, Ari. Tu em vas aconsellar…

—No vaig aconsellar res! Vaig donar la meva opinió. I no et creguis que he canviat. Potser això s’ha allargat una mica més que no em pensava, però no tardarem gaire a veure la normalitat restablerta…

El cuiner el talla:

—Si tan segur n’està, no sé per què es preocupa tant per un dinar de més o de menys. S’estreny el cinturó i llestos!

L’altre tanca els punys.

—Amb qui us heu cregut que parleu? O calleu d’una vegada o…

—O res!

Carbi, mansament, fa:

—Pots, per Déu…

Pots projecta la mà per damunt la taula, amb un gest irat.

—És que m’empixonen, aquests tipus!

Rex Maluca amonesta:

—Pots!

Ari, vermell com un perdigot, s’encarcara darrere la seva dignitat ferida:

—Teniu una llengua molt llarga, vós. I us pot costar car. Sou un subversiu.

—I què?

—Què? Doncs que em vénen ganes de fer-vos detenir.

Pots riu llargament, sense amenitat.

—Per qui?

—Per la policia. Individus com vós…

—Apa, doncs, sortiu a veure si en trobeu algun. —Es mira els altres dos amb un esguard gairebé incrèdul—. És que és bo! No volen adonar-se que tot ha canviat. Com que fa quinze anys que ho solucionen tot a cop de policia, ara es pensen que també…

Calla i, com els altres, mira cap a la porta que s’ha obert de nou, ara per donar pas a una dona encara jove, vestida amb molta elegància i amb un escot impropi dels seus anys, tan ample que li permet de mostrar generosament el solc profund que separa els dos pits molsuts i blancs.

—Però què feu? Rex…

Al seu darrere la porta oscil·la, i el moviment allunya i atansa alternativament la remor inquieta i creixent dels hostes reunits al menjador.

—Que no sabeu quina hora és? Més de les tres…

—Ho sento, Nara. Ara explicàvem al teu marit que els nostres recursos…

—Vols dir que el cuiner no ha preparat res?

Pots mastega:

—El cuiner no hi entra ni hi surt, en tot això. —S’apodera de la llauna que hi ha sobre la taula i, impulsivament, la hi allarga—. Tingui. Si té gana, això la hi farà passar.

El marit fa un pas endavant.

—Parli com cal!

—És que les senyores com ella no tenen gana? Com en diuen, doncs?

Rex Maluca, que torna a transpirar abundosament, es queixa:

—La veritat, Pots, no sé què us passa, avui. Ordinàriament no sou així…

—Ordinàriament hi ha coses amb què preparar el menjar… I la gent tampoc no té el costum d’entrar a la cuina. No hi han de fer res, aquí.

Ari mira severament el seu cunyat.

—Suposo que et desfaràs d’aquest individu tan desagradable…

Pots intercepta la rèplica:

—Encara és aquí, vostè? No se n’havia anat a veure si trobava un policia?

L’altre, sense fer-li cas, torna a adreçar-se al cunyat:

—Rex, si vols que continuem en bones relacions, ja saps què et cal fer.

—No t’ho has de prendre així… Pots té el seu caràcter, com tots els cuiners…

—No n’he de fer res! No tinc el costum de posar els peus per segona vegada on no se’m tracta amb la deguda correcció.

Pots somriu sardònicament.

—Ja ho tenia en compte, això, quan era darrere la seva taquilla de l’oficina d’Aprovisionament Civil?

—Mai no he estat darrere una taquilla!

—Hi eren els seus subordinats. Els va reptar mai, pel seu tracte brusc?

Rex Maluca, atordit, pregunta:

—Però a què treu cap, això, Pots?

Carbi intenta de calmar els ànims:

—Tots estem una mica nerviosos…

Nara, a la qual aquella mena de discussió no sembla que interessi, torna:

—No hi ha dinar, doncs, Rex?

—Només queden unes llaunes.

Ella mira la que el cuiner ha deixat novament sobre la taula.

—I totes són de tonyina?

—N’hi ha de sardines, també. No sé… Mira-ho tu mateixa.

I li indica la porta del costat del refrigerador. La dona contorneja la taula, s’hi atansa, però el cuiner corre al seu darrere.

—Esperi, ja les hi ensenyaré jo. No m’agrada que ningú toqui res, a la cuina.

La dona somriu.

—Ho comprenc. A mi em passa el mateix, a casa.

—Si vostè té criada!

Ari torna a tancar els punys, no tan vigorosament com de primer, però després agafa Rex Maluca pel braç i se l’enduu cap a un racó.

—Et falta energia, Rex. Deixes que els teus llogats se’t caguin a la boca…

El cambrer, de nou atent a les remors esmorteïdes de fora, pregunta:

—Què fem, senyor Maluca?

—No res, espera…

Ari, sense deixar-se destorbar, prossegueix:

—Sempre has estat el mateix, un indecís, un cagadubtes. Aquí tothom fa el que vol.

—No és veritat…

—Tothom fa el que vol, et dic. Fins i tot és qüestió de preguntar-se com és possible que continuïs en un lloc tan responsable.

Rex Maluca s’ha tornat a treure el mocador de la butxaca i es frega les mans.

—Això no és una oficina, Ari. A mi, sempre m’ha agradat de tractar tothom com una persona. Vull dir que sé fer-me càrrec de les debilitats inevitables i…

—Però ara mateix, aquest home s’insubordinava…

—No has entès res, Ari. Pots sap el seu ofici, potser és el millor cuiner de la ciutat, i és per això que el tinc contractat. No per les seves virtuts socials.

Carbi, una mica excitat, crida:

—Vénen, senyor Maluca, vénen!

—Qui?

Però la remor és ben audible i tots tres paren l’orella cap al fregadís de peus que s’atansa, barrejat amb tot de sons guturals cada cop una mica més alts i abundants. Entre el rebombori, gairebé se’ls escapa la veu de Nara, que fa:

—Em quedaré totes aquestes…

La del cuiner, en canvi, se sentiria fins i tot en ple temporal:

—Vostè no es queda res, senyora! Si vol menjar una llauna, se la menja, i en paus. Però les altres es queden aquí.

Només Ari sembla interessat per l’intercanvi de paraules, ja que el seu cunyat i el cambrer llambreguen cap a la porta amb aprensió; Rex Maluca fins i tot fa una passa, com si a la fi prengués un determini. Sinó que ja és massa tard. El batent lliure s’engega cap a la cuina i, darrere, penetren vuit o deu persones. Totes les boques parlen alhora:

—És un abús, senyor Maluca!

—No estem acostumats a aquest tracte…

—Espera que espera…

—Aquestes no són hores…!

—Volem dinar!

Rex Maluca alça els braços, amb les mans rígides i els palmells avançats cap als hostes.

—Senyors, senyors…!

La veu poderosa del cuiner domina la seva des del fons del local:

—Fora d’aquí! No hi vull veure ningú, a la cuina!

Rex Maluca es gira i, sense aixecar el to, però ara serè i segur d’ell mateix, fa:

—Un moment, Pots. —I de nou cap als hostes—: Senyors… Ningú de vostès no ignora que la ciutat passa per uns moments compromesos…

En veu baixa, el seu cunyat protesta:

—No exageris!

—El ciutadans han emprès una lluita per la llibertat, lluita amb l’esperit de la qual estic segur que tots vostès, que vénen de països lliures, simpatitzaran. Però tota lluita, encara que sigui per una causa desitjable…

El cunyat commina:

—Rex, que després et sabrà greu!

—… desorganitza tots aquells serveis que asseguren la vida d’una ciutat i ocasiona molèsties i dificultats. Nosaltres les hem tingudes, com vostès ja saben, amb l’electricitat, la calefacció i, ara, l’aprovisionament. No ignoro que vostès, en la seva qualitat d’estrangers, no tenen cap motiu per a resignar-se, com fem nosaltres, a totes aquestes privacions… Quan es van inscriure a l’establiment, vostès i nosaltres vam signar un conveni tàcit segons el qual ens comprometíem a allotjar-los i alimentar-los. Aquest conveni, per la força de les circumstàncies, no ha pogut ser honorat per l’hotel. Això, però, no ens excusa. Estem, doncs, disposats a reembossar-los i a respondre a qualsevol demanda per danys i perjudicis…

—No saps què et dius!

—Volem que s’enduguin un bon record de nosaltres i què no oblidin mai que fins i tot en aquesta hora difícil, quan defensem el nostre dret a una vida més digna, en la lluita per la qual molts dels nostres ja han caigut…

—Però què dius, Rex?

—… sabem enfrontar-nos amb els nostres compromisos i respectar els interessos de tothom… Res més, senyors.

Els dotze o quinze hostes que encara queden a l’hotel Confort ara han abandonat llur actitud bel·ligerant i es miren entre ells, una mica confusos. Rex Maluca, que sembla haver-se transformat a mesura que el seu parlament avançava, afegeix a despit dels mots finals:

—L’establiment, ben entès, continua obert a tots aquells de vostès que decideixin quedar-se entre nosaltres. Com ja deuen haver observat, gairebé tot el nostre personal s’ha quedat a casa seguint les consignes del moment, però la direcció es fa responsable del confort dels seus hostes en tot allò que no afecta la part alimentària.

Pots, des del costat de l’armari de les conserves, torna a deixar sentir la seva veu:

—Senyor Maluca, recordi les llaunes…

El director assenteix tot donant una ullada triomfal al seu cunyat.

—Sí, les conserves… —I de nou als hostes—: Com el nostre cuiner acaba de recordar, la situació potser no és tan desesperada com temíem, sempre que ens sapiguem resignar… Ens queden algunes llaunes de conserva, les suficients, em sembla, per a assegurar el dinar i el sopar d’avui i potser fins i tot el dinar de demà. Gairebé tot són sardines i tonyina en oli, menja monòtona però no faltada de poder nutritiu…

Un home alt i barbut se separa un xic de la massa apinyada a la porta de la cuina, i obre la boca:

—Senyor Maluca, crec interpretar el sentir de tots nosaltres si li dic que ens avergonyim de la nostra impaciència. Tots sentim una gran simpatia pel poble de vostès, com n’és testimoni la nostra vinguda des de tots els racons del món, i en la nostra qualitat de ciutadans de països que estimen la llibertat tenim l’obligació de respectar aquest esforç de la ciutat desitjosa de desfer-se de la tirania. Potser aquesta mateixa condició d’estrangers ens priva de barrejar-nos en una lluita que només competeix a vostès. No voldríem pas que se’ns pogués acusar d’intervenir en les qüestions internes d’un país on som uns simples hostes…

Ari no pot evitar un novell comentari en veu baixa:

—Un altre retòric!

Però el barbut, que no l’ha sentit, prossegueix:

—Tot i això, suposo que ens és permès d’expressar la nostra solidaritat moral amb els valents defensors de la dignitat humana. Per la meva banda renuncio a tota compensació de caràcter econòmic per les molèsties que hem hagut de suportar i que probablement encara haurem de suportar durant els dies que s’acosten…

Altres veus s’aixequen:

—I jo!

—I nosaltres!

—Jo també!

—Tots!

El barbut somriu.

—Tots, senyor Maluca, ja ho ha sentit.

Dues noies, molt joves encara, avancen fins a l’altura de l’home i, després d’animar-se l’una a l’altra amb tot de cops de colze i de somriures, la més decidida, una xicota rossa i de pell molt blanca, diu:

—Jo… A la meva amiga i a mi se’ns acaba d’acudir que potser alguns de nosaltres podríem solucionar això del menjar. Tots, o gairebé tots, tenim cotxe… Podríem reunir tota la gasolina que queda als dipòsits perquè un d’aquests automòbils sortís de la ciutat… Fora, al camp, hi ha de tot en abundància…

Ja no la deixen acabar, perquè tots els altres criden alhora:

—Sí, sí, ho podem fer!

Rex Maluca torna a alçar una mica les mans i, amb una cara seràfica, protesta:

—Però senyors… Per molt que agraeixi aquest afany de col·laborar, no em sembla prudent que vostès…

Els altres no li’n fan cas, s’interpel·len entre ells:

—Encara em queden ben bé cinc o sis litres…

—Jo duc uns bidons de reserva. Sempre, quan surto…

—Jo, en canvi…

—Podríem agafar el meu cotxe. És ràpid…

—El que convé és un cotxe gran…

—Quan veníem, vam passar per uns camps on pasturaven dotzenes de vaques…

—Nosaltres també! Hi havia una granja, deuen fer formatge i…

Ari se’ls mira amb uns ulls que li surten de les conques; després es gira al seu cunyat:

—No estan bé del cap.

—Sí, sí, molt bé.

—Però aquest canvi d’actitud…

Rex Maluca somriu gairebé tímidament.

—Ja t’he dit que aquí es necessitaven unes altres qualitats que en un despatx oficial.

L’altre es mossega els llavis.

—Sigui com sigui, no puc permetre…

El cuiner, que s’ha atansat per darrere, seguit de la dona, fa:

—I encara no s’ha adonat que vostè no és ningú per a permetre o deixar de permetre res?

Ari pica amb el peu.

—Rex, aquest home…

Però l’home li tomba l’esquena i, adreçant-se al seu torn al director, pregunta:

—Què faig, amb aquestes llaunes? —I mostra els dos espècimens que duu, un a cada mà—. Amb una mica d’imaginació, potser encara podria preparar alguna cosa. —La cara se li eixampla en un rictus que no pot amagar la cordialitat que hi ha darrere el seu insult quan afegeix—: Ben mirat, aquests fills de puta es mereixen més que no em pensava!

Rex Maluca somriu.

—Ja no cal, Pots. Mireu.

Els hostes, excitats, ara s’han deixat anar a les facilitats de les respectives llengües nadiues, xerren tots alhora i es tusten amicalment les esquenes mentre van retrocedint tumultuosament cap a la porta. Dos d’ells s’han tret ja les claus del cotxe de la butxaca.

—Més val que reservem les llaunes per a una altra ocasió. Avui, ja no dinaran… —Sospira—: En aquest moment, són feliços. I nosaltres també.

Només Ari s’escura la gargamella, capficat.