12

—Jo telefonaria a en Batxera…

Dolça es tomba cap a la seva mare i, amb un deix d’impaciència, fa:

—Quantes vegades li he de repetir que no vull que li digui Batxera? Es diu Blasi, Blasi!

—Jo, al teu pare, sempre li he dit Puxal…

—I què? És un mal costum, de tota manera. Als de la família, se’ls ha d’anomenar pel nom de pila.

La dona s’atansa una mica més al radiador elèctric.

—Encara no ho és, ell.

—Ho serà aviat. Vull que li digui Blasi.

—Està bé, no t’enfadis per tan poca cosa. Et preguntava per què no li telefonaves…

Ella s’asseu, obre sorollosament el calaix, d’on treu unes menudes pinces.

—Més val que calli! Encara em faria perdre la paciència… —S’inclina endavant, es mira la cara que li mostra l’espill ben il·luminat—. Ben mirat, què hi pot fer? Dir-ho a en Domina? —Fa un gest despectiu amb el cap, torna a contemplar-se—. Prou feina deu tenir, pobre home!

—Però t’han esbotzat la porta…

—La meva i dues dotzenes més.

—Els ho podies haver dit, que festejaves amb un dels xofers del Jutge. Potser…

—Calli, mare, calli! —Alça la mà que aguanta les pinces i, amb molta cura, comença a depilar-se les celles—. I no es quedi aquí mirant-me com si hagués passat una tragèdia. No té res a fer?

—Sempre hi ha coses a fer.

—Faci-les, doncs.

Però la dona encara diu:

—I ara, aquesta nit, haurem de dormir amb això obert…

Dolça deixa les pinces sobre la lleixa de marbre.

—Queda la porta de vidres, oi? No es torni a queixar, perquè d’altres han rebut més.

—Ens han rebentat el pany…

Ella torna a recollir les pinces amb un gran sospir.

—Molt bé; ja que no pot callar, vagi parlant.

—És clar, ara tu et desfogues amb mi.

—És que no se sap acabar res, vostè! Estic amoïnada, sí, però raó de més per no insistir.

S’estira un pèl llarg i gruixut, se’l mira, tota sorpresa. Després dilata els badius, ensuma dues o tres vegades, ràpida.

—Té alguna cosa al foc? Se sent olor de cremat.

—No… —Però tot seguit es precipita amb una exclamació—. La planxa!

—Vagi badant, doncs!

La dona desapareix darrere la cortina florejada que mena a l’estada interior i Dolça s’arrenca un altre pèl amb una breu estirada enèrgica, seca. Aleshores, sense deixar les pinces, s’aixeca, s’inclina sobre el radiador mòbil i, subjectant pel peu, el trasllada més a prop de la cadira.

Torna a asseure’s i reprèn la seva delicada feina. La cara es contreu una mica, amb els músculs tensos. La mare, des del pas de la porta interior, diu:

—Només s’ha rostit un mocador.

Ella ni es tomba; la mira des de l’espill.

—Ha tornat a deixar la planxa encesa?

—Sí.

—Doncs a veure si se li’n crema un altre. A vostè sempre li passa com a aquell operari que es va tallar un dit.

—Quin operari?

—Un mecànic. Es va tallar un dit amb la màquina que manejava i després, quan ensenyava a l’amo com s’ho havia fet, se’n va tallar un altre.

La dona altera l’expressió blana de la cara, remuga:

—Sempre estàs d’humor, tu.

—Sí, ja es veu! Vagi a planxar.

—No ha de venir en Bat… vull dir en Blasi… No ha de venir, avui?

—No ho sé. Si ve, ja el veurem. És alt i massís, se’l sol veure…

—Quin caràcter, noia!

Es retira de nou, mormolant. Dolça, sola, repeteix molt baixet, observant el moviment dels seus llavis a l’espill:

—És alt i massís, ample d’espatlles i fins i tot una mica salvatge…

Es gira cap a la porta, on la cadira que subjecta el pany rebentat es belluga una mica, tot i que l’ha ben travada. Algú, des de fora, empeny lleugerament després, amb més força. Dolça observa el petit balanceig de la vidriera, però no es mou de la cadira.

Uns artells, aleshores, tusten amb discreció, i una veu coneguda crida contingudament:

—Dolça, Dolça…

Ella fa relliscar la cadira pel pis, s’aixeca. La veu insisteix:

—Dolça… Sóc jo, l’Elvi.

La noia desapuntala la cadira, la subjecta amb una mà i, amb l’altra, bada una mica la vidriera. Elvi penetra a la perruqueria amb una petita correguda.

—T’he dut el diari.

Dolça torna a apuntalar la cadira, se n’assegura forcejant una mica la porta.

—Què diu?

—Res. Però he pensat que no el devies haver pogut comprar. En Carlo diu que no se’ls poden treure de sobre perquè no es presenta cap repartidor. En tenen el magatzem abarrotat… Té.

—Si no diu res, no m’interessa. —Però l’agafa, el desplega, dóna un cop d’ull als titulars i tomba pàgina—. Que són fastigosos! —Gira un altre full, hi passeja l’esguard i després, despectiva, diu—: Mira que també cal un estómac, avui, per a fer de periodista!

L’altra es molesta:

—Dona, està bé! El mateix estómac que per a fer de xofer d’en Domina, em sembla.

Dolça plega el diari, el torna a la dona.

—M’ho he ben guanyat. Perdona, eh? Això m’ensenyarà a no llançar la primera pedra.

El to de l’altra canvia, es fa conciliador:

—Ja saps que per a viure s’han de fer molts papers…

—Sí, tens raó. —Camina cap a la cadira on era asseguda de primer, s’hi instal·la i agafa les pinces—. Ara, que no em sembla que sigui el mateix. La major part de gent fa oficis que…, com t’ho diré…?, que no demanen cap responsabilitat. Al capdavall, tant és fer de xofer de l’un com de l’altre. Però un periodista… obligat a escriure mentides, a consciència que ho són…

—Què volies que fes, doncs? Que es posés a treballar de manobre? Si et penses que simpatitza amb l’administració del Jutge…

Ella branda el cap, les pinces encara a les mans.

—Això es el que té més gràcia. Gairebé no hi simpatitza ningú, però tothom, d’una manera o altra, hi col·labora. Tots som uns titelles!

La dona s’atansa al radiador, allarga les mans. Repeteix:

—S’ha de viure.

Però Dolça prossegueix:

—Per una raó o altra, tots ens hem anat embolicant. —Sospira—: Potser més val així, em dic de vegades. Perquè el dia de demà ens veurem obligats a perdonar-nos mútuament, ningú no podrà retreure res al seu veí. És la manera d’evitar que corri la sang.

La dona tomba les mans, afila la cara.

—I el teu promès què hi diu, en tot això?

—Què vols que hi digui?

—No sé. Deu sentir converses, deu saber com s’ho pren el Jutge…

—Des d’abans d’ahir que no l’he vist. Deu tenir servei permanent.

L’altra desvia la mirada.

—Sempre m’ha fet estrany que t’enredessis amb un xicot que pensa tan diferent de tots vosaltres.

—No hi pensa.

La dona fa un gest viu, sobtat.

—Hi ha de pensar per força. Si en Domina no el tingués per un home segur…

Ella declara amb simplicitat:

—A primer de mes havia de deixar el servei.

—Ah! —Però tot seguit reflexiona—: Això no vol dir res.

—Vol dir que, pensés com pensés de primer, ara ha canviat. I molt, t’ho asseguro! Ha vist coses… —L’esguarda a través de l’espill, però després es gira—. Vols saber per què hem festejat tant de temps, sense casar-nos?

—És veritat, que heu festejat molts anys…

—Tres, gairebé. Però no per culpa nostra. —Deixa les pinces amb una remoreta seca—. És com els policies, ell, que no poden casar-se sense que es faci una informació sobre la xicota.

—Això, fan? No ho sabia.

—Sí. I, és clar, no va costar-los gens d’esbrinar que el pare havia estat a la presó, condemnat a dotze anys, i que a mi em van expulsar de l’Escola Pedagògica perquè em negava a fer cas de les Instruccions Polítiques… En una paraula, que no li van donar l’autorització per a casar-se. Ell volia deixar en Domina a l’acte. Sort que el pare li va fer veure que no seria prudent… Però ara ja estava decidit.

L’altra punxa:

—Bé li ha costat prou, però. Mira que tres anys són molt llargs.

—No fa tres anys. La informació, encara que et sembli mentida, va arrossegar-se gairebé un parell d’anys, i quan ell va demanar permís per a casar-se ja feia mesos que ens coneixíem. —Amb la punta dels dits, es treu un fil que acaba de descobrir-se sobre la faldilla—. I això encara no és el pitjor. Perquè quan va començar a buscar un altre lloc on col·locar-se, va descobrir que ningú no volia un xofer del Jutge.

L’altra s’admira, ara d’esquena al radiador:

—I per què?

—Per por, suposo. Por de complicacions. Amb aquesta gent, no se sap mai què pot passar.

—Però n’ha trobat, a l’últim, de feina?

—No.

—Així sí que us casareu!

Dolça afirma tranquil·lament:

—Ens casarem. Abans de començar tot això, ja havíem decidit que faria de perruquer.

—Aquí, amb tu?

—Amb mi, però no aquí. Volíem posar un establiment en un lloc cèntric, una cosa de categoria… Ara, si tot va com esperem, els nostres projectes poden canviar… —Dóna un cop d’ull cap a la porta—. No has vist què m’han fet?

—Qui?

—No ho has vist? No has sentit res? Encara que visquis a l’altre bloc, ho havies de sentir…

S’aixeca, mentre la dona explica:

—No era a casa. He arribat ara mateix i se m’ha acudit de dur-te el diari. També pensava que em podries fer la permanent. Ja suposava que avui no tindries ningú.

Dolça s’atura.

—No hi comptis. No penso tocar ni un cap fins que això s’acabi.

L’altra no sembla estranyar-se’n, perquè diu:

—M’ho mig temia.

Dolça torna a posar-se en moviment.

—Vine, veuràs…

Treu la cadira de darrere la porta, li mostra el pany esbotzat i, tot seguit, obre la vidriera.

—Mira, m’han tret les portes de fora.

—Però qui? Què ha passat?

—Una companyia de soldats. —Assenyala carrer avall, cap a les altres botigues—. Han fet obrir o han rebentat totes les portes d’aquest tros de carrer, fins a la placeta. Després, se n’han anat en dos camions.

—Mira que sóc badoca! No m’havia adonat de res. És a dir, he vist que hi havia alguna botiga oberta, però poc em pensava… És clar que venia per l’altra banda…

—De primer ho estaven totes, d’obertes. Ara, algunes han tornat a tancar com han pogut. Però allí on no viuen els amos…

La dona fa uns passos vorera avall, curiosa.

—Els desapareixerà tot, aquesta nit.

—Si no s’ho enduen les mateixes patrulles de vigilància…

S’aturen davant l’espardenyeria, les portes de la qual, mig trossejades, s’amunteguen en un costat.

—Però qualsevol que passi…

Una veu, de dins de l’establiment, diu:

—No hi ha perill, senyora.

Totes dues se sobresalten, afitoren cap a l’obscuritat de l’interior, fins que algú, embolcallat amb un abric molt clar, es fa visible. I la veu torna a dir:

—Ningú no tocarà res. —Aleshores sembla reconèixer la Dolça—. Ah, vostè és la perruquera, oi?

—Sí.

L’home, jove, acaba d’emergir de l’obscuritat, esternuda, s’aixeca les solapes de l’abric.

—També vostè ha rebut.

Però ella pregunta:

—Què hi fa, aquí? És parent del senyor Inta, potser?

L’altre denega amb el cap.

—No. No em coneix, vostè; però a la meva dona, sí. És la Irínia. Fa una setmana que vam tornar del viatge de noces…

—Ah, sí! Sí que el conec! Recordo haver-los vist plegats quan festejaven. Però no sabia que tinguessin res a veure amb l’espardenyer.

Ell se subjecta més estretament l’abric, esternuda de nou.

—Perdoni, estic refredat. —Després, explica—: Uns quants veïns hem decidit guardar les botigues obertes mentre no vinguin els amos. Hem telefonat a tots els que hem pogut. En aquest barri, no volem que ningú toqui res; cap passavolant, vull dir, perquè el veïnat…

Torna a esternudar.

—Salut!

—És empipador… Aquesta gent estarien molt contents si algú començava a saquejar i creava desordres. Estic segur que no volen pas res més, perquè amb aquesta excusa podrien prendre represàlies.

—Vol dir que no les prenen ara?

L’altre fa un gest amb la mà.

—Fins a cert punt. Ja sé que han detingut gent i que en alguns sectors han obligat els homes a tornar a la feina. I, després, això… —Amb la mà assenyala tot el carrer, amunt i avall—. Però mentre ningú no faci res, els és difícil d’actuar a fons. Pensin… —Es fica la mà a la butxaca, treu el mocador i s’hi frega el nas, sense mocar-se—. Pensin que el món sencer viu pendent del que passa aquí. No han escoltat la ràdio?

La dona diu:

—Si només donen música i notícies de l’estranger!

—No, ja ho sé. Vull dir les estacions de fora. Semblen molt ben informades. I aquí…

Ara l’esternut l’agafa a la impensada i gairebé ni té temps de girar-se. Després continua inclinat, amb el mocador a la mà.

—Faria més bé de ficar-se al llit que d’estar-se aquí a ple aire.

Ell mou les espatlles.

—Té raó. Però algú o altre ha de fer les coses. A casa, tots estem ocupats.

Dolça diu:

—Em puc quedar jo.

—Vostè ja té la seva botiga.

—Hi ha la mare. Sí, em quedaré. Ens quedarem totes dues, oi, Elvi?

L’altra no sembla gaire entusiasmada, però fa:

—Sí, em puc quedar una estona…

Ella es tomba ràpidament.

—Vaig a buscar l’abric i torno de seguida. Vostè es beu un bon conyac i a covar-lo…

—Bé, no sé si…

Però ella no el deixa continuar. Seguida de la dona, camina apressada carrer amunt, cap a la perruqueria. Abans d’arribar a la porta, diu:

—És un bon veïnat, aquest! De vegades no ho sembla, però… Si tothom es disciplina d’aquesta manera, acabarem amb en Domina.

Empeny la vidriera, excitada. L’altra explica:

—Et faré companyia una horeta. Després he d’anar a preparar el sopar.

—Abans d’una hora, el senyor Inta ja serà aquí. No viu gaire lluny.

—Mentre no el detinguin pel carrer…

—Si diu que se’n va a la botiga, no el detindran. —Travessa el local, crida—: Mare! L’Elvi i jo ens n’anem a vigilar una botiga.

La vella, que ha sortit al pas de la porta protegida per la cortina florejada, bada un pam de boca.

—A vigilar…? Hola, Elvi.

—Bona nit.

—Vaig a buscar l’abric.

S’endinsa cap al pis i la vella, sense moure’s de la cortina, pregunta:

—Quina botiga?

—La de l’espardenyer. Els veïns s’han encarregat de vigilar els establiments oberts fins que no vinguin els amos.

La dona sembla que baixi de la lluna:

—Quins veïns?

Dolça torna amb l’abric a les mans.

—No sigui tan obtusa, mare! Tots, qualsevol…

—I, casa nostra, qui l’ha de guardar?

—Ningú. Encara té porta, ni que sigui sense pany. Després, nosaltres hi vivim. I tampoc no ens poden prendre res.

—Però em deixes sola…

—Apa, mare, no hi posi pegues! L’espardenyeria és aquí mateix, prou que ho sap. I el pare vindrà de seguida.

—Si no l’han agafat.

Dolça, de cara a Elvi, explica:

—Se n’ha anat amb un amic seu que té cotxe. Volia veure com responia la ciutat.

La vella mormola:

—Com si no hagués passat prou disgustos, encara… En aquesta casa, sempre ens fiquem on no ens demanen. Després, qui paga les conseqüències sóc jo.

La noia s’impacienta:

—Què vol, doncs? Que tots amaguem el cap sota l’ala?

—Que fem com tothom. La gent es queda a casa.

Ella riu.

—D’això es tracta, justament!

Ràpida, amb l’abric encara a les mans, fa un pas cap a la cadira on de primer era asseguda, agafa un pintallavis de la lleixa i, amb lletres grosses, escriu sobre el mirall:

ÉS MOLT SENZILL: QUEDEU-VOS TOTS A CASA

—Veieu?

Elvi la repta:

—És una imprudència, Dolça…

Ella subratlla la frase amb un tret enèrgic que corre de banda a banda. Aleshores es gira.

—Anem.

Es posa l’abric, se’l corda, mentre la mare encara es queixa:

—Es veu que no escarmentarem mai… —I adreçant-se a la dona—: Sempre fa el que vol. No sé com és, la joventut d’ara! En els nostres temps, obeíem els pares.

Ella repeteix:

—Anem. —I, tot caminant cap a la porta, a la seva mare—: Posi la cadira darrere i apagui els llums.

Travessa el llindar i, seguida de l’Elvi, surt a la vorera plena de rotllanes d’aigua. Sorpresa, aixeca els ulls.

—Plou! —Torna a abocar-se a la porta i, endins, crida—: Mare, plou! Tregui el vestit que tinc estès a l’eixida, perquè si es mulla massa es correran els colors.

I tanca, sense esperar resposta. La veïna diu:

—L’has deixada enquimerada, pobra dona…

—No, el que passa és que li agrada fer el ploricó. —Alça de nou els ulls al cel—. Està molt ennuvolat… Avui es dormirà bé, si plou.

I tot d’una, fredolica, s’estremeix dintre l’abric, passa el braç per sota el braç de la seva amiga. Confessa:

—Estic una mica excitada!

L’altra riu, condescendent.

—Prou que ho veig.

—Tot això, aquest silenci, les patrulles que no saben què fer ni per on començar, la gent amagada darrere els vidres, tothom espiant, resistint… No trobes que és emocionant?

—Què vols que et digui…

—És que tu tens la sang d’orxata.

S’aturen davant l’espardenyeria, fosca i profunda, on no sembla que hi hagi ningú. Crida:

—Ei, vostè!

El xicot es destria de les ombres, les mans profundament entaforades dins les butxaques.

—Ja som aquí!

El xicot surt cap a fora, el rostre mig menjat per les amples solapes de l’abric.

—Si el senyor Inta tarda gaire, es quedaran gelades. He buscat per si hi havia un radiador, però res. I aquesta porta que no es pot tancar…

—No es preocupi, ja trobarem algun racó. Vostè vagi-se’n al llit i digui a la Irínia que li faci alguna cosa calenta.

—Un parell de comprimits, em prendré. I un bon conyac, és clar. —Es redreça una mica, les fita—. És veritat! Els en baixaré una ampolla… Quan no hi ha calefacció a fora, cal escalfar-se per dins.

Ella riu, però protesta:

—No baixi res. No bec mai, jo. I tu tampoc, oi, Elvi?

—Ordinàriament, no.

El xicot es treu llestament el mocador de la butxaca, es plega en dos. Després, ell mateix diu:

—Quin fàstic! —Però bromeja—: Quan conti als meus néts com ho vam fer per treure en Domina i la part que jo hi vaig tenir, hauré de passar per alt que estava refredat. Faria mal efecte.

—Si s’entreté massa, potser no els podrà contar res, perquè acabarà per pescar una pulmonia…

Ell salta cap al carrer, rient. Es gira.

—I gràcies, eh?

—De res.

Totes dues es queden mirant com s’allunya carrer avall abans de desaparèixer per l’escala que hi ha al costat de la ferreteria. Aleshores, Dolça es tomba cap a la botiga.

—Entrem, noia, que això remulla.