14

Fanny surt disparada del pis i, corrent, travessa tot el replà fins a la quarta porta, on pitja llargament el botó del timbre. Crida:

—Clunya! Clunya!

Després, quan sent els passos precipitats, retrocedeix de nou cap al seu pis, del llindar del qual veu com la porta s’obre.

—He localitzat una emissora estrangera on ara donaran notícies… Corre!

L’altra allarga la mà cap a dins, recull les claus que hi ha penjades a la lleva del pany i tot seguit, subjectant-se la llarga i feixuga bata, travessa també el replà i s’entafora al pis, on la seva amiga la precedeix cap a la saleta menjador.

El locutor, amb una veu lleugerament excitada, de modulacions molt precises, gairebé embafadorament educades, va dient:

—… una acció potser decisiva i que podria servir d’exemple a totes les comunitats regides per un poder reaccionari que subjuga als seus propis fins el benestar i la llibertat del poble. Els ciutadans, mancats d’òrgans d’expressió independent, de representacions que els assegurin que la seva veu arribarà als governants, faltats també de tota mena d’armes, la possessió de les quals els hauria permès un aixecament popular, han recorregut a una acció solidària i passiva de braços caiguts. En aquest moment ja fa quaranta-vuit hores que la població, obeint una consigna espontània que ha arribat a totes les llars, «És molt senzill: quedeu-vos tots a casa», s’ha tancat voluntàriament en l’estretor dels pisos, refusant-se al treball i a tota obediència civil. És un moviment pacífic i impressionant que la policia no ha aconseguit de desarticular per causa de la ferma voluntat que anima els oprimits. Les forces policíaques, i darrerament l’exèrcit, han emprès una vasta campanya de coacció, procedint a detencions domiciliàries entre la massa treballadora…

Fanny, asseguda de gairell al braç de la butaca, allarga a la seva amiga una cigarreta amb filtre de suro.

—Té.

Clunya l’agafa maquinalment, s’inclina cap a la flama de l’encenedor, que l’altra ha fet petar, es redreça i totes dues continuen escoltant.

—… i a l’obertura violenta d’establiments. Això no obstant, la vida de la ciutat continua paralitzada i fins i tot alguns serveis públics, com el de transports, s’han solidaritzat amb l’actitud de les empreses privades. Els carrers ofereixen un aspecte desconegut, pràcticament sense més circulació que la dels vehicles i patrulles de la policia, la qual pel restant té ordre d’interrogar tots els ciutadans sorpresos fora de la llar. En alguns sectors, la resistència dels obrers que hom pretenia fer tornar al treball ha estat causa d’incidents desagradables i de violències que han ocasionat ferits i un petit nombre de morts. En conjunt, però, hom reconeix que l’actuació de la policia, encara fidel a l’administració Domina, es caracteritza per una certa laxitud, per una indecisió que fa concebre grans esperances a aquest poble pacient i sofert. Les esferes directives viuen uns moments de desconcert, palesat en el fet que el Jutge i els seus consellers, reunits en sessió ininterrompuda, no acaben d’encertar les mesures escaients, potser espantats davant la possibilitat de convertir aquesta manifestació passiva de la població, la vaga més gran que registra la història, en un moviment actiu i desesperat que podria desembocar en una lluita fratricida.

El locutor fa una pausa i Clunya l’aprofita per preguntar a la seva amiga:

—I com ho deuen saber, ells, tot això?

—Tenen els seus informadors. Si molt convé, alguna estació clandestina d’aquí els facilita les notícies.

El locutor prossegueix:

—Segons els observadors autoritzats que han seguit de prop la vida del país durant els darrers quinze anys, l’arbitrarietat de l’administració Domina ha aconseguit d’alienar-se fins i tot aquelles forces i partits amb la col·laboració dels quals escalà el poder. Diferents purgues, sovint ignorades per la generalitat del país, han menat a rivalitats dissimulades que, avui, paralitzen l’actuació efectiva del Jutge, insegur de la fidelitat dels qui l’envolten. Grans industrials i terratinents continuen efectes a una administració que els ha procurat beneficis substanciosos, però la petita burgesia forma al costat dels proletaris en una acció conjunta que, segons càlculs fidedignes, inclou el noranta per cent de la població. Ja poden imaginar-se els nostres oients la immensa pressió moral de tot un poble que es refusa a veure’s privat durant més de temps de la seva llibertat i es disposa a defensar els seus drets a una vida millor i més humanament digna.

—Parla bé, oi?

Fanny, encara asseguda sobre el braç de la butaca, assenteix en silenci, allarga la mà cap al cendrer que hi ha a la tauleta de darrere i el deixa sobre l’altre braç després de fer-hi caure la cendra de la cigarreta.

—Un problema important, però, es planteja a la població: el problema alimentari. La gran majoria de llars s’han preparat per a resistir aquest estrany setge i des de fa dies que tothom es proveeix abundantment, fins a l’extrem que moltes botigues de queviures i rams afins han quedat buides. Però no n’hi ha prou. Una estimació aproximada ens obliga a concloure que les existències d’aquests establiments no permetran als ciutadans una resistència que sobrepassi els vuit o deu dies. Cal, doncs, que el poble aconsegueixi de desmoralitzar els…

La veu s’allunya darrere un gran esclafit i després torna, ara intel·ligible, mig ofegada per tot d’espetecs breus i sorollosos.

—Què passa?

Fanny salta cap a l’aparell, acciona els botons de comandament, centra l’agulla.

—No sé…

—… una cursa entre…

Però les remors se li tornen a tirar damunt i la veu és com la d’un nàufrag que lluita contra el temporal amb la boca plena d’aigua.

—… i Caputxeta Vermella es va quedar molt quieta…

Fanny continua manipulant.

—Un conte de fades! Es veu que m’he passat l’estació.

Retornen els sorolls, ara estabilitzats en una mena de doble xiulet, més greu l’un, més agut l’altre, que es mengen la veu subjacent, més endevinada que veritablement sentida.

—Això ho deuen fer els d’aquí…

—És clar. Sempre han fet el mateix, quan a fora han dit alguna cosa que no els convenia.

—Però què volen amagar, ara? Si tots ho sabem, el que passa!

—No hi fa res, és el sistema…

Esclafa la punta de la cigarreta, tota plena de vermell, contra el cendrer proper.

—De tota manera, em penso que ho devem haver sentit gairebé tot.

Fanny tanca l’aparell, es tomba.

—No ho sabia, jo, que hi havia hagut desordres, morts i ferits…

—Ni jo. —Es deixa caure sobre el sofà, agafa una altra cigarreta del paquet—. Vols dir que no tens la calefacció massa forta?

—No. M’agrada així, sóc fredolica… Tu havies sentit parlar d’aquestes purgues entre ells?

L’altra mou el cap, tot escampant la bata al seu davant per deixar lliures les cames. Després fa:

—Potser es referia a quan en Domina va renovar el seu Consell de Defensa… Mai no s’ha sabut ben bé què va passar amb en Gregi i els altres.

—Ah, sí! En Rom diu que els van afusellar.

—No ha de venir, avui?

—En Rom? —Arronsa les espatlles—. No ho sé. No ho crec. I el teu?

—Ja saps que és fora.

—No ha tornat?

—No. Sóc lliure com un ocell!

Riu, i s’obre més la bata. Fanny s’inclina al seu davant, allarga la mà i li toca el baix de la combinació.

—És bonica, aquesta punta…

L’altra també l’examina.

—Me la va dur la marxanta aquella que passa pels pisos. No te l’havia ensenyada?

—No.

Clunya s’incorpora i s’arregussa la roba.

—Aquesta altra, també la hi vaig comprar, a ella.

Fanny li toqueja les bragues i, amb un somrís, comenta:

—Vas molt mudada, per ser que el tens fora.

—Ah, sí, noia! També ho faig per mi…

Fanny riu.

—Jo sóc més amiga de la comoditat.

Estira la faldilla, ampla, volada, cap amunt. L’altra llambrega un instant la brunor del ventre i el triangle pilós del pubis.

—Ja sé que no portes mai res, tu. Després dius que ets fredolica…

Allarga les mans cap a l’encenedor i el fa petar a frec de la cigarreta que fins llavors ha tingut apagada.

—A en Jaus, no li agradaria que anés així.

Fanny es deixa caure la faldilla.

—En Rom és diferent. —S’estira, vagament voluptuosa—. Voldria que vingués. Fa una nit ben bé per a dormir amb home, avui!

—Per què? No són totes iguals?

—No. Quan plou, o fa vent, al llit, no s’hi està bé sense companyia.

—Què vols que et digui… Jo estic més bé sola. Si pogués triar… —S’inclina endavant, amb la cigarreta entre els dits—. Què ho fa, que sempre són vells?

—Vells, vells… En Rom té cinquanta anys.

—I no és vell, això?

—Bé, segons com t’ho miris.

L’altra reflexiona, tot projectant el fum al seu davant.

—És veritat que tu ets més gran que jo.

—No gaire més. —Es tomba de nou cap a l’aparell—. Tornaré a provar…

Manipula els botons de comandament i la ràdio s’encén, però aleshores, tot d’una, la llum s’apaga.

—Bo!

—Es deu haver fos un plom.

—On és, l’encenedor?

Busca a les palpentes, i també Clunya. Els dits coincideixen i després ensopeguen amb el petit objecte niquelat.

—No tens cap espelma?

—Un quinqué, però fa tant de temps que no l’he usat que ja no sé si hi ha petroli… Miraré els ploms.

—Els saps canviar?

—És molt senzill.

Precedida per la petita flama, avança cap al vestíbul, amb Clunya al seu darrere.

—A mi no em fa gràcia, tocar aquestes coses de l’electricitat. Pots quedar-te electrocutada.

—No pas si treus el contacte, de primer. Hi ha una clau…

Separa la cortineta rosada que amaga el comptador i, amb expertesa, descargola un dels ploms, hi atansa l’encenedor.

—Aquest està bé. Deu ser l’altre. —Repeteix la maniobra—. Doncs aquest també. Sí que és estrany… —Ho deixa tot sobre la represa del comptador—. A veure si n’hi ha a l’escala.

Obre la porta i avança fins a tocar la del costat, on hi ha el botó de l’automàtic. El pitja. L’altra diu:

—És tota la casa. Doncs mira que farem goig! Jo no tinc ni un tros de candela.

Fanny comença:

—Vols dir que… —I, sense acabar, es precipita de nou al pis, corre cap a la finestra de la saleta menjador i separa les cortines—. Mira, els del carrer també s’han apagat.

Clunya espia per damunt la seva espatlla.

—Deu ser tota la ciutat.

S’esguarden totes dues amb el mateix pensament. I és Fanny qui diu:

—Ens ho podíem haver imaginat.

L’altra es queixa:

—Això no està bé. Ens perjudiquem tots…

—Però és l’única manera de paralitzar la ciutat, no ho veus?

Clunya sospira:

—Ara només faltaria que tallessin l’aigua.

—Qui sap si no ho han fet? —Es tomba, precipitada, i a grans gambades s’encamina a la cuina—. Això ja m’empiparia més. —Obre l’aixeta, d’on surt un filet prim, sense força, que tot seguit s’estronca—. Què et sembla?

L’aixeta xiula, deixa escapar encara unes gotes, però Fanny ja es mou cap a l’armari.

—He de tenir el quinqué per aquí…

S’inclina cap als prestatges inferiors, frega una olla d’alumini, la tapadora de la qual rellisca sorollosament. Després, enretira la mà amb el quinqué.

—Mentre hi hagi petroli… Té, aguanta.

L’altra sosté l’encenedor i ella deixa l’objecte sobre el marbre que s’estén a continuació dels fogons. Clunya fa:

—I el gas?

Fanny allarga la mà, fa girar la clau de pas i tot seguit la maneta que comanda cada fogó.

—A veure, atansa-hi l’encenedor. Però no sento que xiuli.

L’amiga obeeix, passeja la flama per la vàlvula de sortida.

—Res. De tota manera, això m’amoïna poc, a mi. Tinc un fogó de carbó.

—Doncs jo, no.

Torna a apoderar-se del quinqué, deixa el tub de vidre en una banda, alça el dipòsit i el mira a contrallum.

—Encara he tingut sort. Gairebé és ple! —Torna a muntar-ho tot, toca la clau reguladora—. Encén.

El ble espurneja una mica, el foc s’agafa per un costat i després la flama, minsa i blava, s’escampa per tot el ròdol. Fanny col·loca el tub de vidre.

—També tinc una pila. Si vols, te la puc deixar.

—Sí, t’ho agrairé. Però, i l’aigua? Sense llum encara pots fer, te’n vas a dormir com les gallines. Però sense aigua…

Fanny agafa el quinqué.

—Per sort, encara plou. No tens alguna cosa, galledes, pots…?

—Per què? Si et penses que amb la pluja ho omplirem!

—A l’eixida hi ha una canal trencada. Fa mesos que estic avisant que la canviïn, perquè tota l’aigua se’n va pel forat i, quan plou, ni pots sortir. Si hi posem alguna cosa sota… Jo tinc un cossi.

—Jo només tinc galledes. Dues.

—Vés-les a buscar, doncs.

—Deixa’m la pila.

Surten de la cuina, cap a l’habitació, on Fanny remena en un calaix de l’armari.

—Em penso que ja deu estar una mica gastada… Té.

L’altra la prova, i totes dues observen la llum groga i vacil·lant.

—Més valdria que l’estalviés. Per què no m’acompanyes amb el quinqué?

—Està bé. De primer, però, posem el cossi.

Clunya es desa la pila a l’ampla butxaca de la bata i totes dues, decidides, surten de nou de la cambra, travessen el corredor per davant la cuina i continuen cap al fons, on hi ha la porta de l’eixida.

—Fes-me llum des d’aquí dins. No cal que ens mullem totes dues.

La noia es queda arran de porta i Fanny surt a la nit fosca que penja sobre patis i teulats, tots invisibles però dolçament remorosos d’aigua.

—Quin fred!

—Sí. I humitat.

Alça els ulls cap a la canal, l’aigua que baixa per la qual no té encara prou força per a sortir projectada a l’exterior, arran de safareig. Se n’escapa només un filet que, mansament, s’esmuny al llarg de la canonada d’uralita.

—Caldria que plogués més…

Però arrossega el cossi cap a sota la canal, mira després al seu entorn i, en un racó, descobreix una escombra vella. Se n’apodera i, amb el peu, fa petar la canya.

—Què fas?

Ella ja s’estira per damunt del safareig, repenja un extrem de canya en l’ample esvoranc de la canal i aleshores, amb el genoll, fa córrer el cossi, en la nansa del qual subjecta l’altre cap de l’escombra trencada. Satisfeta, diu:

—Em sembla que ho he solucionat. Fes una mica més de llum…

Inclinada, examina el dispositiu i observa que una part de l’aigua que es filtra pel forat ara es desvia cap a la canya, per on davalla fins al recipient de zenc.

—Per ara, va bé.

Empeny la seva amiga endins, penetra ràpida en el refugi del corredor i tanca. Es frega les mans.

—Quina diferència, noia!

—T’has mullat tots els peus.

—Si només fossin els peus, rai. Mira!

Li fa tocar la faldilla, xopa d’haver-se arrossegat contra el safareig, i el jersei ablanit per la humitat.

—Em vaig a canviar, no vull agafar una pulmonia. Després anirem a buscar les teves galledes, les deixarem aquí i, quan el cossi sigui ple, les posarem sota el raig. Voldria que plogués més.

—Hi ha un cel molt negre.

—No cal fer-ne cas.

Corre pel passadís, tot traient-se el jersei, i Clunya l’acompanya de nou a la cambra i després al bany, on ella deixa tota la roba penjada al sortint de la dutxa. Amb una tovallola, s’eixuga la cara plena de gotes d’aigua, es fricciona vigorosament el cos. L’altra comenta:

—Conserves la línia, noia.

—Oi que sí? —Es mira a l’espill, malament, perquè Clunya sosté el quinqué massa baix—. Llàstima d’anques, que les tinc massa sortides. —Se les toca, i riu—. Però a ells ja els agraden, així! —Se separa del mirall i passa a frec de Clunya, cap al dormitori—. Em posaré el barnús.

L’altra, tot seguint-la, fa:

—Si en Rom no ha de venir, podríem dormir plegades…

—Que potser tens por, tota sola?

—Dona, por, allò que se’n diu por…

Però aleshores totes dues miren cap a l’obscuritat de més enllà de la cambra, perquè a l’altre extrem de pis s’acaba de sentir una porta. Fanny riu:

—A fe que has estat oportuna! Deu ser en Rom.

Surt cap a fora, amb el barnús encara sense lligar. La veu de l’home ja crida:

—Fanny…

—Rom… No t’esperava.

L’home avança mig a les palpentes, seguint el fil de llum que s’escapa del dormitori. Després s’atura.

—Noia!

Allarga les mans amb el rostre enriolat, però ella gairebé no li dóna temps de palpar-li les sines.

—Tu! Hi ha la Clunya…

Se subjecta el barnús i Rom mira cap a la porta del dormitori.

—Hola, Clunya.

—Hola, Rom.

Fanny interroga:

—Com és que has vingut? Plovent i amb els carrers tan pelats… No tenies por que et diguessin res?

L’home s’arronsa d’espatlles, explica:

—Encara respecten els qui van en cotxe. —Es treu el barret, d’on expulsa unes gotes d’aigua, es lleva l’abric i ho deixa tot sobre el sofà—. Veig que també us heu quedat sense llum.

Clunya avança més, reposa el quinqué en un cap de taula.

—Ja me’n vaig, jo…

—Tens la pila, oi?

—Sí.

—Fins demà, doncs. Ah!, i les galledes? —Es tomba de nou a l’home, maquinalment li toca les solapes de l’americana—. També ens hem quedat sense gas, i sense aigua.

—Era de preveure.

—He posat un cossi sota la canal. —Torna a la seva amiga—: Porta-les, les galledes. O vinc jo, si vols…

—No cal, ja les duré… —Es treu la pila de la butxaca i camina cap al rebedor—. Les deixaré a tocar de la porta, eh? No cal que us torni a molestar…

Rom s’asseu al sofà, prop d’on ha deixat l’abric i el barret.

—Ja saps que no molestes, Clunya. On és, en Jaus?

—És fora. Havia de tornar demà, però ara, amb tot això, qualsevol ho sap. —Torna a caminar, encén la pila—. Bé, que us divertiu. Ja ens veurem demà, Fanny.

—Sí. Deixa les galledes.

—Sí. Bona nit.

—Bona nit, noia.

Escolten després la remor de la porta que s’obre i dels passos que s’allunyen pel replà. Rom allarga les mans, subjecta les de la noia, però ella fa:

—Espera, penjaré tot això.

Recull el capell i l’abric i s’ho enduu tot cap al vestíbul, des d’on explica:

—Hem pogut escoltar una ràdio estrangera… Diu que hi ha hagut morts i ferits?

Rom s’aixeca i s’atansa al radiador encastat a la paret, fa girar una mica la clau.

—Morts, no ho sé. Ferits, sí. Precisament ens han ferit la criada, a nosaltres.

Ella torna a entrar.

—De debò?

—Sí, ahir. No hem pogut saber què va passar… És a dir, què devia fer ella perquè l’agredissin. El cas és que van foradar-la. És a l’hospital.

—I ho va fer la policia?

—Sí. És una noia molt decidida i que no té pèls a la llengua. Si molt convé, els en va dir quatre de fresques, i… —Fa un gest amb les mans, obre els braços—. La dona l’ha anat a veure i sembla que està greu. Què deia la ràdio?

—Fora d’això dels ferits i morts, res que no sabéssim. Que en Domina no sap què fer.

—Tant de bo ho encertessin!

Ella s’asseu al seu costat, plega el barnús sobre les cames.

—Com et sembla que acabarà tot això, a tu?

—No ho sé. En Domina sempre ha tingut cops amagats. Després, mentre les forces d’ordre públic li siguin lleials… Dóna’m alguna cosa per beure.

La noia s’aixeca amb un salt.

—Ah, sí, perdona! —S’inclina cap al moble bar, d’on treu dues copes i una ampolla—. Conyac?

—Potser un whisky…

—No tinc aigua, eh?

—No hi fa res.

Esguarden cap a l’ombra del vestíbul, on se sent una remor de galledes.

—És la Clunya.

La noia crida:

—Bona nit!

I aleshores tanca la porta, de cop.

—Avui m’han dit que entre els oficials hi havia un sector molt descontent… Ja deus saber que els han encarregat funcions de policia?

—Sí, diuen que sí. Gaire?

—Com? Ah, tres dits, de moment… Doncs no els agrada. De fet, el Jutge pot haver comès un error… un error psicològic. —Recull la copa que ella li allarga—. Gràcies. I dic que pot, perquè sembla difícil de creure. Fins ara, mai no n’havia fet cap.

—Qui ho ha dit! Si ningú no està content… La ràdio ha recordat que fins i tot entre els seus antics partidaris molts li havien girat la cara…

Ell beu un glop, deixa la copa sobre la taula.

—Però ha sabut afalagar sempre les forces que comptem: exèrcit, policia, financers… També l’Església. En principi, encara té tots els trumfos a la mà. Ara que, com tothom, també es fa vell i perd facultats. Potser sí que això és el començament de l’acabament. Tinc els meus dubtes, però…

Ella se li asseu al costat, riu:

—Derrotista!

—Això és un parlar entre tu i jo. —Reflexiona, somrient per sota el bigoti—. En el fons, hi dec confiar més que no em penso. M’he passat la tarda al despatx, preparant la publicació de tres o quatre llibres que mentre en Domina sigui al poder no podrem editar mai. Ja ho veus!

—Llibres de polítics?

—Només un. Els altres, llevat d’un assaig de caràcter social, són obres d’imaginació, novel·les.

—Ah! Però és que encara quedaven autors per a escriure obres inconformistes?

—I tant! —Torna a beure, riu—. Fa anys que gairebé només s’escriuen obres inconformistes, i moltes fins i tot es publiquen. El que passa és que gairebé ningú no se n’adona… Vull dir que tothom ho troba natural, fins i tot, i això és el més curiós, els partidaris de l’ordre establert. S’han acostumat que pràcticament tothom que pensa amb un mínim d’honestedat estigui, d’una manera o altra, en contra. —Li posa una mà sobre la cuixa—. La situació, si hi reflexionem, és ben paradoxal: l’administració Domina admet i troba normal que la gent estigui en contra, però al mateix temps pretén que és l’única capaç de donar un sentit a la nostra vida, d’unir-nos en una empresa comuna…

Ella el mira, també riallera.

—I té raó! Si no ens hagués sabut unir, ahir i avui la gent no s’hauria quedat a casa.

Ell es queda un moment molt quiet i l’esguarda amb atenció; després afirma amb el cap.

—Sí, és ben cert. No tens res de totxa, noia. —Fa remuntar la mà per la cuixa—. Ni de lletja, tampoc.

—Oi que no?

—No, gens. —Amb l’altra mà li desboca una mica el barnús—. I perquè ets bonica i llesta ja deus haver comprès que no he vingut pas a parlar d’en Domina…

—Hi ha temps per tot.

—Sí. De vegades… —L’atreu contra seu, amb les mans sobre la pell càlida—. D’altres cops, però, no… Oi que ho entens?

Ella li mossega l’orella amb els llavis.

—Sí.