16

Cautament, Fama surt al replà i, sense fer gens de soroll, atreu la porta cap al muntant; aleshores deixa anar el pany que aguantava amb la clau i, satisfeta, tomba cap a les escales.

Del pis del costat surt una remor de plats i, més al fons, algú parla amb un deix irritat. Però ella ni escolta. Lleugera, comença a saltar graons avall, fins a l’entrada.

La porta del carrer és despanyada des de la tarda abans i dos vidres trencats deixen filtrar un xic d’aire, precursor de la fresca del carrer. Fama es limita a encongir una mica el coll entre les altes solapes de l’abric, i surt.

No es veu ningú i, en tota la calçada, només hi ha dos cotxes i un gros camió. Les botigues són unànimement tancades, algunes de qualsevol manera, amb les portes mig penjades de les frontisses. Fama apressa el pas.

En arribar a la cantonada, sorprèn una dona que desapareix cap a l’interior d’un portal que no ha sofert cap ofensa, ja que el vandalisme dels soldats, ahir, va limitar-se a la part baixa del carrer, i després torna a trobar-se sola en una ciutat deserta i desconeguda.

Salta a l’altra vorera i inicia un petit trot que la duu fins a la cruïlla. Entre les vies hi ha un tramvia abandonat i més amunt, espectacle insòlit, una portera escombra el davant d’un edifici alt, de pisos. El seu taloneig li fa alçar la cara, però després, indiferent, la dona torna a la seva tasca.

Fama, debades, fa per manera de reduir les dimensions del cos ben empresonat per l’abric i, sense adonar-se’n, un xic inclinada endavant, comença a esmunyir-se ben arranada a les cases. La soledat i el silenci tallen com el fil d’una espasa.

Tomba a l’esquerra i avança pel carreró que mena a l’avinguda de sota. Les construccions, aquí baixes i modestes, són també tancades, però darrere les portes se senten crits d’infants, converses d’adults i alguna rialla. Ella sospira i alenteix una mica el pas, acompanyada per les remors familiars.

La quietud, més opressiva encara, torna a sobtar-la en desembocar a l’avinguda. La calçada, ampla i grisa, recull la claror somorta de primeres hores del matí i la transforma en una reverberació crua i pàl·lida, hostilment distant.

Ella corre cap a l’altre extrem per sota els plàtans, que han perdut l’ombra, i, gairebé recelosa, s’endinsa pel passatge cobert que s’obre com la gola d’un animal fabulós.

Frega les parets escrostonades i viscoses, perennement humides, on algú ha repetit tres vegades, en lletres discretes: «És molt senzill: quedeu-vos tots a casa», i en arribar al capdavall, corrent de nou, desemboca altre cop sota la llum aplomada. Aleshores només li cal traspassar i empènyer la porta de fusta, alta i estreta, que s’insereix en la llinda de pedra gastada.

L’escala és fosca, com sempre, i ella puja amb precaució, la mà a frec del mur color d’oliva, però sense tocar-lo. En arribar al primer replà, respira feixugament, tot donant un cop d’ull distret al pati que s’eixampla a l’altre costat de la finestra reixada, on mai no ha vist vidres.

Després, gairebé de puntetes, puja l’últim tram, al darrer graó del qual alenteix encara la marxa, perquè busca la clau del pis, perduda entre els menuts objectes que omplen el portamonedes.

Obre amb una petita remor de metall i, quan ha retirat la clau, s’encara amb el vestíbul fosc i nu, que, sense transició, es perllonga cap al corredor on badallen dues portes.

Distretament, toca l’interruptor, fa un gest de contrarietat i es mou cap a la primera cambra, on hi ha el bany. Allí, sota una claror pobra, filtrada per la claraboia, es mira a l’espill, es treu l’abric i el penja darrere la porta. Es redreça amb un somrís que es dedica a ella mateixa, es toca els botons del vestit com si anés a descordar-se’ls, però després sembla renunciar al seu gest i, altre cop a les fosques, avança cap al fons, on el dormitori també és obert.

Amb els dits, palpa el muntant, la porta, i aleshores va seguint arran de paret, fins a la finestra, on entreobre un finestró. L’home, abrigat de cap i tot, bleixa lentament i alt en la seva dormida.

Fama somriu de nou, travessa cap a l’altra banda i, en silenci, es treu el vestit que abandona en una butaca, on ja hi ha altres peces desordenades. Es descalça i, sempre dreta, acaba de despullar-se sota el pàl·lid raig de llum. Seguidament, fredolica, s’esmuny al costat de l’home.

El bleix sembla afeixugar-se, però després, quan el toca amb les mans glaçades, la remor s’apaga, el cos es contreu sota els llençols. Ella avança els llavis.

—Feli…

L’home belluga una mà i uns dits ardents, lleugerament entresuats, reposen gairebé inconscients sobre la seva carn.

—Fama…!

Tot d’una rebutja els llençols, els dits s’animen i li enceten la rodonesa dels pits, tot el cos es desplaça en la penombra de la cambra, l’abraça, i els llavis s’esclafen, amples i goluts, contra la boca entreoberta.

—Nena…

Ella li talla les paraules amb els seus petons, el prem contra seu i mou les cames. A poc a poc, deixa que reposi en la seva intimitat, profund i poderós, ara tot despert i viu, i tots dos s’estimen, greus i concentrats, llargament.

Quan obre els ulls per mirar-lo, li somriu des de la seva carn, i una mà s’allarga per tocar-li la cara, els cabells caiguts sobre el front, les orelles una mica massa grosses. Ell la besa encara una vegada.

—Com t’ho fas per ser tan bona, Fama?

—I tu?

Feli es deixa caure cap a un costat.

—Però has estat imprudent de venir…

—Per què?

—La policia et podia molestar, pel carrer. No has trobat cap patrulla?

—No. Tot està pelat i desert. —Se li tomba, mig abraçant-lo de nou—. Feli…

—Què?

—Encara et fa il·lusió, estimar-me?

Ell se separa una mica i l’esguarda amb una expressió sorpresa.

—Que no ho has vist?

—No vull dir això. Ho hauries fet amb qualsevol dona que s’hagués ficat al teu llit…

Feli arruga el front.

—On vols anar a parar?

Ella desvia els ulls, joguineja amb el seu braç, li acaricia els pèls negres i fins.

—De seguida parles d’altres coses…

—Perquè he dit això que et podien haver molestat?

—Abans, només parlàvem de nosaltres.

—I no és parlar de nosaltres, això?

—Vull dir d’una altra manera…

—He dit que et trobava bona, oi?

Ella continua allisant-li el borrissol de l’avantbraç.

—Sí, ja ho sé. —Els dits es tanquen sobre la pell—. Si fos lliure, et casaries amb mi?

Ell, sobtat, vacil·la un moment, però a la fi diu:

—No et sembla que és una pregunta ociosa? No ets lliure.

—Però les coses poden canviar. Si aquest moviment triomfa i en Domina se n’ha d’anar…

La boca de Feli es contreu en una ganyota despectiva.

—Tu hi creus, en això?

—Hi creu tothom.

—Qui és, tothom? El teu marit?

Ella enretira la mà.

—No cal que ho diguis així!

—No ho dic de cap manera. —Ara és ell qui la toca, mentre es va incorporant—. Escolta, Fama… Tot això és insensat, una cosa sense cap ni peus. En Domina pot resistir perfectament aquesta crisi i cinquanta més que se’n presentin. Només li cal esperar una mica. El criteri de la gent que sap el que es diu és que, mentre tingui les forces d’ordre públic al seu costat…

—Però és que potser ja no les hi té. En Clori diu…

—Deixa estar el que digui en Clori! Trobo que per ser que voldries deixar-lo, fas molt cas de les seves opinions.

Ella replega una mica les cames sota seu.

—No m’has deixat acabar. Anit, quan va tornar d’assajar, cap a les tres de la matinada, em va dir que la mateixa policia començava a secundar el moviment de la població.

Els ulls de Feli gairebé espurnegen, burletes.

—Ah, sí? I què sap, ell?

—A la companyia hi ha una noia que és germana d’un policia.

—I què? Perquè dues dotzenes de ximples hagin perdut la serenitat…

—Potser no són dues dotzenes. Ja t’he dit que no havia trobat cap patrulla, quan venia.

—És una casualitat.

—Potser sí. Però ahir, i sobretot abans d’ahir, no es podia fer un pas sense veure’n una colla. Sembla que aquesta noia diu…

—Tu t’ho creus tot.

—I tu no et creus res. Això és el que m’amoïna de tu. Després, sempre t’agrada de dur la contrària…

—És clar, quan no estic d’acord amb tu, és perquè m’agrada de dur la contrària. No se t’ha acudit mai que també jo podia tenir la meva opinió?

—No he dit… —Però s’interromp, replega les cames—. Fa fred… No sé com pots dormir amb tan poca roba.

Ell assenyala.

—Hi ha una manta, si la vols.

—Em sembla que sí.

Rebutja els llençols cap a una banda i, àgil, salta del llit amb un sol moviment del cos. Per sobre l’estora, corre cap als peus del llit, on obre la porta de l’armari. Aleshores es mig gira:

—És aquesta?

—No n’hi ha cap més.

La recull i torna cap al costat del llit, on la desplega amb quatre gestos experts. Aleshores alça els ulls, sol·licitada per l’esguard de l’home.

—Què mires?

—És que m’agrada de veure’t amb aquest vestit.

Allarga una mà per tocar-la i li acaricia els malucs, les natges. Ella somriu pàl·lidament.

—Tant com abans?

—Sí; sempre m’agrada.

Però Fama rebutja la mà, s’inclina.

—Deixa’m tapar, que tinc fred.

Ell l’acull contra seu, riu sense convicció.

—Tan bona noia que series si no volguessis discutir sempre.

La dona plega les mans al seu davant, sobre les sines, el cos perdut contra el cos de l’home.

—No m’has contestat.

—Què, no he contestat?

—T’he preguntat si no et casaries amb mi…

—Ah, això! —Afluixa l’estreta i ella l’esguarda amb els ulls vagament adolorits—. No veig la necessitat de parlar-ne, ara per ara.

Ella conclou:

—No et casaries, doncs.

—No he dit això!

Fama es retreu una mica, pondera:

—No t’ho havia d’haver preguntat. És ridícul. Ningú no es casa amb una dona que li porta set anys…

—Set anys?

—Saps que en tinc trenta-u. Ningú no es casa amb una dona més gran, sobretot després d’haver-hi fet tot el que ha volgut.

Ell li empresona el braç.

—No parlis així, Fama!

—Si és la veritat! Però jo no he nascut per això, per enganyar…

—Ho sé, Fama, ho sé!

—Hagi fet el que hagi fet amb tu, no sóc una perduda.

Ell torna a subjectar-la estretament, esclafa els llavis contra la boca vermella per tal de fer-la callar. Però Fama encara aconsegueix de dir:

—I ho he fet perquè t’estimo, t’estimo de debò…

—I jo a tu, Fama. No vull que et posis així.

La besa de nou i, amb les mans, l’acaricia lentament. Tot seguit, els llavis davallen cap a la barbeta, cap al coll. Ella intenta de protestar:

—No, Feli…

El xicot només desplaça una mica l’esguard.

—Per què?

—Perquè… —Però tot d’una allarga els braços i l’estreny, gairebé frenètica—. No ho sé, no ho sé… —Sospira fondament, li masega la carn—. T’hauria de dir que no, però no puc…

—Perquè saps que t’estimo.

—Mai no t’he pogut dir que no, fins ara. No és natural…

—Sí que ho és, Fama. Vull que mai no em puguis dir que no.

Amb els peus, fa córrer el llençol, es mig incorpora, però ella l’atreu encara, i les mans llisquen flancs amunt.

—Feli… —Tanca els ulls i la boca se li estremeix, nerviosa. Mormola—: No tinc vergonya…

Però després es deixa endur per la flama que li devora el ventre i la boca bleixa penosament contra l’altra boca.

Un silenci ardent rebenta per la cambra, i Flama rebenta amb ell tot repetint:

—No tinc vergonya…

Ell, entresuat i retut, deslliga les mans nusades sota els braços de la noia, però no la mira encara. No ho fa fins després, quan ha deixat relliscar la galta sobre el coixí i diu:

—Si ens estimem…

Ella mou el cap.

—Només penses en això…

—I tu?

S’esmuny cap a un costat i amb la mà es fa remuntar la roba fins a les espatlles.

—Som uns viciosos.

—No és veritat, Fama.

—Fora d’això, no ens uneix res més.

—Però això, que dius tu, ens uneix molt fort.

Ella el mira greument.

—Sí… —Amb un gest trist, potser inconscientment, li acaricia els cabells, però tot seguit deixa caure la mà—. En tot som diferents, no ens avenim en res.

—No ho saps. No hem tingut ocasió de comprovar-ho.

Ella s’abriga més.

—Em sembla que sí. —Desplaça una mica el cap pel coixí i, baixet, explica—: No sé què ho fa. Quan vinc cap aquí, sempre vinc contenta i animada, il·lusionada com una nena de divuit anys. Però després… després em poso trista, perquè sempre falta alguna cosa…

—Mai no me n’havies dit res.

—Potser no. Al principi potser em pensava que acabaríem per trobar-ho. Ara ja veig que no.

—Ho dius per això del casament…

—No, no solament per això. —Desvia l’esguard cap a la finestra—. En el fons, potser només t’ho he preguntat per veure què contestaves.

—En aquest cas, era una pregunta deslleial. No està bé, Fama.

—No n’és tot, de deslleial?

—Tot? Què vols dir, tot?

—Tu i jo aquí… I en Clori dormint… I jo mateixa, que sóc deslleial amb mi. Ho voldria tot clar, net…

—No ets pas la primera dona que té un amant.

—Ja ho sé. Però és que jo no voldria ser com les altres. Si visquéssim en un altre lloc…

—Seria el mateix.

Ella sacseja el cap.

—No, perquè en un altre lloc podria dir: ja en tinc prou.

—També ho pots fer aquí, res no et priva de deixar el teu marit.

—Legalment, sí. L’únic que pots fer és abandonar-lo, separar-te’n, i aleshores quedes desqualificada. Aquesta obligació de continuar lligats fins a la mort ens corromp.

Ell mig riu:

—Per a una burgeseta com tu, això sona força immoral.

—Més immoral és haver de mentir i enganyar. Confio que els qui vindran després d’en Domina seran més justos, més comprensius.

—També d’això en té la culpa en Domina?

—Et sembla que no? Amb l’excusa que el país ha de ser fidel a una moral tradicional, ens empresona entre idees caduques. I, ben mirat, què vol dir això de moral tradicional? No n’hi ha més d’una?

—Que jo sàpiga, no.

—Tu ets molt jove.

—També tu, tot i aquests terribles set anys que m’has recordat que ens separaven.

—No és qüestió d’anys. Potser volia dir que encara ets força ignorant.

—Aquesta sí que és bona! —Treu un braç, es tomba i allarga la mà cap a la tauleta de nit—. Perquè vas fer tres cursos de medicina…

Agafa la pipa, es redreça una mica més. Ella diu:

—No fumis. Ja saps que no m’agrada la fortor del tabac.

—Perdona. No me’n recordo mai.

Torna a esmunyir el cos pel llit, s’abriga el braç. La noia prossegueix:

—No són els tres cursos de medicina. És que a tu només t’ha preocupat una cosa, sempre la mateixa: fer diners.

—Què volies que em preocupés, doncs?

Ella recula una mica el cap, coixí enfora.

—De vegades em fas una ràbia…! És clar que no és ben bé culpa teva si no t’han ensenyat res més. Però tu, amb el pare que tens…

—Un somiatruites!

La noia el fita, encuriosida.

—Estic segura que ni deus haver llegit els seus llibres.

—Per què? —I torça els llavis, displicent—. Mai no m’ha agradat, a mi, això de llegir novel·les. És perdre el temps.

—Al cine, bé hi vas…

—El cine és una altra cosa.

Fama assenteix lentament, amb un gest amarg.

—Sí, és una altra cosa. Em penso que mai no n’has tret cap profit.

—I, de les novel·les, quin en trauria?

—D’algunes, més que no et penses. El teu pare és un home culte. Ell no diria, com tu, que només hi ha una moral tradicional.

—Molt bé, d’acord. I què? Per a mi és bona la que corre ara. I també ho seria per a tu si no tinguessis tantes cabòries. No has de pensar tant, dona!

—No?

—No. Una dona només… No m’ho facis dir! —I, gairebé indignat, explica—: A tu, el que et passa és que tens un problema personal sense resoldre. I, en lloc de pensar que tu mateixa te l’has creat, t’estimes més donar-ne la culpa als altres, a la societat, a en Domina… És ridícul! I egoista, també! T’alegraries que tot l’ordre social se n’anés a fer punyetes perquè aquest ordre contraria les teves conveniències…

Fama s’incorpora, exposa la seva nuesa, inconscientment generosa, i el pit li vibra d’indignació.

—No és veritat! Saps molt bé que no és veritat! Si només es tractés d’això, si només es tractés de mi, no protestaria. És tot plegat.

—És clar, bé cal que et justifiquis.

—De què?

Ell plega els llavis, burleta.

—No deus pas voler que se’n justifiqui en Domina, del fet que enganyes el teu marit.

Fama alça la mà.

—Ets… —Però aleshores, sense haver-lo colpit, acala l’esguard—. Tens raó. No tinc dret a enfadar-me, perquè això és un fet. I van ensenyar-me a respectar els fets.

—Doncs!

—Però això no vol dir que ell no hagi de justificar res. En primer lloc, l’existència de nois com tu, de xicots de vint anys…

—Quins embolics ens fem!

—Cap embolic. De xicots de vint anys que no tenen cap ideal, cap inquietud, que ho accepten tot mentre puguin tenir cotxe, dones…

Ara és ell qui es desabriga i alça el braç.

—Prou, Fama! Aquest tema ja l’hem tocat altres vegades. I no m’agrada que facis el savi, cony!

—Paraulotes, això sí… Em tractes d’egoista i no t’adones de fins a quin extrem ho ets tu. Les coses t’han anat bé, has progressat ràpidament perquè t’has avingut que els altres pensessin per tu…

—Mira que es pot desbarrar!

—Desbarrar! Això ho hauries de dir a aquella petita minoria que, perquè ha volgut pensar pel seu compte, ara és a la presó.

—Collons, que n’ets d’embafadora, quan t’hi poses! Jo em pensava que, aquí, no hi venies a discutir, sinó a fer-te muntar…

Fama s’envermelleix fins a l’arrel dels cabells, i els llavis, tot d’una prims i tremolosos, li empal·lideixen. Diu:

—Està bé, Feli.

Enretira les cames dels llençols, s’aixeca i recull llestament la roba de sobre la cadira.

—On vas, ara?

Però ella, sense una paraula, travessa el dormitori i surt al corredor. No es tomba en sentir el gemec del llit, sinó que prossegueix fins a la cambra de bany, on ajusta la porta.

Obre l’aixeta, d’on surt un glop d’aire vagament estrident i unes bombolles. Torna a tancar i es frega amb una tovallola.

—Fama…

Feli ha empès la porta, on es queda amb una mà sobre el muntant i l’altra al pom de llautó.

—Què significa, això?

—Ja ho veus.

—És pel que he dit? Perdona, jo…

Ella es posa les bragues, d’esquena.

—Ja sé que no em puc queixar. Un cop més, no has dit res que no fos. Vinc aquí perquè em muntis.

—Jo no volia…

Aleshores Fama se li tomba, mig nua.

—Però encara que et faci estrany, jo no ho sabia.

—M’has molestat i he dit el primer que em passava pel cap.

—Has dit la veritat. —Busca els sostenidors, torna a girar-se d’esquena—. Era jo qui anava equivocada. Per excusar-me davant de mi mateixa, parlava d’amor, fins i tot pensava en el matrimoni… Però en el fons només volia això altre.

Ell la subjecta pel braç, l’obliga a tombar-se de cara.

—No diguis ximpleries!

—No són ximpleries. —Es desfà dels seus dits, sense violència, però enèrgicament—. Una noia com jo cal que vesteixi els fets massa crus… Sóc una mica antiquada, en algunes coses; molt diferent d’aquestes noies d’ara que tan bé s’avenen amb la forma de la moral tradicional. O sigui que encara sóc més hipòcrita, perquè em volia enganyar a mi mateixa. Al capdavall, ho sé des del primer moment, com ets.

—Si no m’has volgut entendre…

Ella es passa la combinació i s’atansa al mirall, davant el qual es pentina amb gestos ràpids, gairebé enutjats.

—No s’ha d’entendre res, això és el pitjor. Ets transparent… Mam, caca i non. I, com que tens vint-i-cinc anys, diners i sexe. Per atzar, ha estat el meu.

—Ets injusta. Tu ja saps que, a la meva manera, t’estimo.

—Sí, no ho nego; com estimes els diners i tot allò que pot procurar algun plaer. Ets més conseqüent que jo. —Deixa la pinta, agafa el vestit i se’l posa pels peus—. En Clori té quaranta-sis anys i és un artista. Viu en un món irreal del qual jo formo part d’una manera molt marginal. No li interessen ni els diners ni les dones… llevat de comptats moments. Es comprèn, oi? Tu, en canvi… —Es corda el botons i branda el cap—. Però no. M’ho pensava, res més… T’interesses únicament per tu mateix. Ets molt pitjor que ell. Però quan no se’t coneix, fas una certa il·lusió…

—Tot això són paraules, Fama. Tu saps que ho hem passat bé i que no hi ha cap raó perquè no continuï tot com fins ara.

Ella despenja l’abric.

—I continuarà com fins ara. Sí d’això ja n’estic convençuda!

—Doncs, per què dius…

—Amb una altra, Feli… —Li separa el braç que bloqueja la porta—. Deixa’m passar.

—Amb tu, Fama. Estic segur que tornaràs.

La segueix pel corredor, amb els pèls eriçats per l’atmosfera freda. Ella avança fins a la porta, al costat de la qual s’atura i obre el portamonedes.

—Té.

Feli prova de retirar la mà quan ja és massa tard: la clau reposa en el seu palmell.

—No està bé, Fama…

Ella somriu amb un somrís agredolç, bada la porta.

—No ho ha estat mai. La llàstima és que no ens n’havíem adonat.

I s’allunya pel replà, obscur i humit, cap a la soledat del carrer, de la llar.