17

La gasolinera és a dues passes, oberta perquè no té portes, però algú s’ha preocupat d’estendre de pilar a pilar unes cordes gruixudes que, simbòlicament, en veden l’accés. Tot i això, Carlo crida:

—Ei, no hi ha ningú?

La veu es perd sota la volta, i ell allarga el coll cap al fons, on hi ha una menuda cabina amb una finestra ampla i apaïsada, sense finestrons. La porteta, en angle recte, és closa.

—Ei, els de la gasolinera!

Salta les cordes i s’endinsa pel local, més enllà de les bombes pintades de vermell. A frec de finestra, espia cap a dins, on només veu una taula de despatx arrambada a la paret, uns classificadors sobre una lleixa i una cadira atrotinada.

—Molt bé!

Retrocedeix cap a les bombes, llambrega els dipòsits buits i, a mitja veu, mastega:

—D’això sí que se’n diu fer les coses com cal…

Salta de nou les cordes i se cenyeix estretament el cinturó de la gavardina. Mira enllà, cap a la moto caiguda a tocar de la vorera i, amb dos dits, es frega l’ala del barret.

—Fins una altra… —Però rectifica—: Què carall!

Apressat, fa les poques passes que el separen de la moto, la redreça i després l’empeny vigorosament cap a la gasolinera. La corda li fa nosa, però s’ajup i, alçant-la amb l’espatlla, aconsegueix de fer passar el vehicle per sota. El fa rutllar gairebé fins al fons, a tocar de la porteta de la cabina, on el repenja. Aleshores, amb el mocador, es frega les mans.

Un instant després salta encara la corda i avança pel carrer, de cara al ventijol que arrossega uns quants papers. Observa la calçada, on comencen a acumular-se deixalles de tota mena, i les voreres mal rentades per la pluja de la nit passada.

I, quan alça els ulls al cel, sorprèn una formació de núvols cirrosos, alts i empantanegats sobre les capes on bufa el vent.

—Perdó!

—Perdó!

Però aleshores riuen tots dos i ell allarga la mà i tusta l’espatlla amb la qual, distret, ha ensopegat.

—Hola, Boris Sten!

—Carlo! D’on surts, home? No se’t veu mai, ara.

—Això a tu. Si em pensava que te n’havies anat sense ni dir adéu.

—Anar-me’n? Amb tot el que passa?

L’agafa amicalment pel braç i Carlo pregunta:

—Vens de telegrafiar, potser?

—Telegrafiar! —Alça la cara cap als edificis dels serveis de comunicació i després la sacseja còmicament—. No pots ni posar una conferència telefònica amb el poble del costat. No hi ha ningú! —Subjecta més estretament el braç de Carlo, i tots dos caminen carrer amunt—. Que potser us heu tornat ximples? Abandonar així tots els serveis…

—Ah! Que no ho aproves? Un antidominista com tu, sempre a punt d’expulsió…

Sten alça l’altra mà.

—A punt, no. Expulsat. —Se’l mira, amb un rictus sardònic—. Ahir a primera hora vaig rebre l’ordre de desaparèixer abans de les dotze.

—Però tu…

—Què et sembla? Per res del món no em deixaria perdre això. De primer, faig cap a la presó. Per sort, la policia es veu que té altra feina i ningú no s’ha preocupat més de mi. —Torna a brandar el cap—. Quin poble més ximple, a fe! —S’atura i, en un altre to de veu, pregunta—: On podríem anar? On anaves, tu?

—Enlloc. No hi ha cap lloc on anar.

—Ni la redacció?

—En venia. Des d’aquest matí ja no hi ha ni diari. No hi ha res.

L’altre aixeca els braços al cel.

—I jo aquí, sense poder comunicar amb l’agència! —Torna a subjectar-lo—. Però esteu ximples, et dic! Què et penses que aconseguireu, amb tot això? Només una cosa: enfortir la posició d’en Domina.

Carlo riu i un gat, recelós, travessa el carrer i s’escapa afuat portes enllà.

—Tu sí que estàs ximple!

—Sí? Escolta… quant de temps et penses que pot resistir un poble sense gas, sense aigua, sense electricitat, sense serveis de cap mena? No arriben trens, el transport de carretera tampoc no circula… No funciona res, com tu has dit! —S’atura, ara del tot—. A tot estirar, et dono una setmana. Després veuràs com tothom reprendrà la seva vida normal, com si res no hagués passat.

Carlo explica senzillament:

—Si en Domina resisteix una setmana, potser sí.

—Ell? El que calgui, home!

—No n’estiguis tan segur. La descomposició interna de l’administració és espantosa… Si et digués que a hores d’ara potser ja corre cap a l’estranger?

L’altre espera un moment, tot d’una apaivagat.

—Tens alguna notícia, doncs?

—Notícia, notícia… Rumors, més que res. A més, també sóc capaç de fer les meves deduccions.

—No fotis!

Riuen amicalment, i ara és Sten qui tusta l’esquena de Carlo.

—Quin xicot! Però, seriosament… una cosa sí que la sé. En Domina tenia redactat i imprès un ban que, sota l’amenaça de càstigs terribles, comminava la població a reprendre les seves ocupacions habituals. Doncs bé, el ban no ha estat clavat enlloc.

—I què vol dir, això?

—Vol dir que algú l’ha convençut que seria una mesura imprudent.

—Per què?

—Que no ho veus? L’obligaria a dur a la pràctica les seves amenaces, si la població no obeïa. I la població no obeiria.

L’altre, pensarós, es passa un dit pels llavis.

—No seria pas la primera vegada que actua amb mà dura. De fet, hi ha actuat sempre.

Carlo somriu, afirma amb el cap.

—Precisament.

—Precisament, què?

—Fes servir el cervell, home! Si en Domina s’ha fet enrere davant la possibilitat de veure’s obligat a actuar, és perquè sap que no pot actuar.

L’altre bada molt la boca.

—Vols dir que…

—Sí. L’encadenament és prou lògic: no confia ja en les forces d’ordre públic.

—Bé, bé, bé…! Això voldria dir que aquestes forces, d’una manera o altra, li han indicat que ja no estan incondicionalment a les seves ordres…

—I t’adones del que això significa? La cosa està molt més madura que no sembla.

Sten reflexiona a fons, s’entafora les mans a les butxaques amb un gest brusc, gairebé impacient.

—Però no ho entenc. Aquestes forces juguen, han jugat sempre la partida d’en Domina. Saben que si la perd, la perden amb ell.

—L’alta oficialitat, sí. Cal creure que la pressió, aquest cop, ha vingut de sota. —L’enllaça pel braç—. Mira, desenganya’t… Els homes que formen part d’aquestes forces sofreixen la pressió de les seves famílies, les quals es veuen coaccionades per l’actitud dels veïns, dels amics i coneguts, de la ciutat sencera. Aleshores, què passa? Com que no s’atreveixen encara a desobeir obertament, actuen sense interès, es fan culpables de petites negligències… I els oficials ho veuen, però no poden fer res, perquè no es tracta d’un home, ni d’una dotzena, sinó de la totalitat de les forces… Com que tampoc no són ximples, acaben per comprendre que la seva lleialtat a l’administració Domina penja d’un fil molt prim… —S’atura, l’amonesta amb un gest de la mà—. Et diré més: la mateixa oficialitat pot acabar per adonar-se que només li queda un camí de salvació: enfrontar-se amb el Jutge i fer causa comuna amb la ciutat.

—Perillosa decisió…

—Sí, i força. Però si actuaven amb energia, ningú no pot assegurar que la ciutat no els agrairia el gest. Ja saps com som… Si ara s’apoderaven d’en Domina i el passejaven pels carrers, encadenat, tothom s’oblidaria que també ells formen part d’aquesta administració que odiem i que sense ells mai no hauria pogut imposar-se… —Enretira la mà del braç del seu amic—. Això ho pensem ara nosaltres, dos individus corrents, ni massa estúpids ni gaire llestos. Pot haver-se-li acudit a en Domina, de la intel·ligència del qual no tenim dret a dubtar… Per això et dic que a hores d’ara fins i tot ja podria ser fora.

L’altre dóna un cop de coll endavant, com si estirés el pes de tot el cos.

—Anem-hi?

—On?

—A la Mansió. Potser podrem comprovar…

—No podrem comprovar res.

—Mai no se sap. Anem-hi! —Es frega les mans, amb anticipada satisfacció—. Quina primícia seria, noi!

Carlo riu.

—Pel que et servirà! Si no pots ni enviar una crònica…

—Per una cosa així, trobaria la manera. Ni que l’hagués de dur jo mateix a través de la frontera. Sóc capaç de noliejar un avió!

—A hores d’ara no en trobaries cap.

Sten torna a posar-li la mà sobre el muscle, sense deixar de caminar apressadament.

—Em deixaries la teva moto, doncs…

—L’he haguda d’abandonar, perquè ja no tenia suc.

—Mira que… —Però es dóna un cop al front—. Sóc gran! Perquè ben mirat potser podria disposar d’un cotxe. Precisament una família amiga em deu esperar a l’hotel Confort.

—Compatriotes?

—Sí. Havien d’arribar ahir. Viatgen amb el seu cotxe.

Carlo fa petar la llengua, escèptic.

—Dubto força que arribessin.

—Ho comprovarem. De primer, però, això altre… —Repeteix, gairebé extàtic—: Quin cop, noi, quin cop si en Domina se n’hagués anat!

Tomben avall, cap a l’artèria que mena a la plaça on es drecen els edificis de l’administració. El carrer, cap a la banda baixa, és ple de vehicles deixats en desordre, però no saben distingir ni una presència vivent. Sten prossegueix:

—Ho celebraríem! Una bona tipanera… —Sembla que s’empassi la saliva i, per associació d’idees, pregunta—: Encara sap fer aquelles favades, la teva dona? Són per a llepar-se’n els dits.

—Home, ara no és el temps!

—O aquells arrossets… M’he de tornar a convidar, un dia.

—Quan vulguis. Ja saps que l’Elvi et té simpatia.

—És una cuinera excel·lent!

—Potser és per això que et té simpatia, perquè mai no regateges els elogis.

—Se’ls mereix! Si un dia em caso, vull que ella sigui una dona com la teva.

Riuen tots dos, però després es queden mirant un cotxe que circula amb un sol individu inclinat sobre el volant. És un vehicle una mica atrotinat i sobre el parabrisa pot llegir-se un mot escrit en lletres blanques: metge.

—És el primer cotxe que veig rodar en tot el matí.

—Deu ser un esquirol.

—Home, un metge no pot negar-se, si hi ha un cas d’urgència. Després, si vols filar tan prim, també som una mica esquirols tu i jo; en aparença som les dues úniques persones que avui no s’han quedat a casa.

—Bé, bé, bé… A mi no m’hi barregis. Jo sóc un estranger i les consignes del país… —Es tomba cap a Carlo, l’esguarda maliciosament—. Per cert… Fa poc em preguntava quin interès podia tenir l’oficialitat de les forces d’ordre públic a girar-se contra el Jutge… La pregunta també se’t pot aplicar. Pel que veig, t’agradaria que el foragitessin, i no sé si et convé… No has pensat en quina situació et quedaràs?

—Jo? Mai no he estat un fervent partidari d’en Domina; al contrari, sempre me l’he mirat amb disgust. Prou que ho saps!

—Sí; jo, sí. No hauria pas pogut fer amistat amb algú que defensés en Domina a peu i a cavall.

—Doncs!

—Però això que sabem tu i jo i potser unes quantes persones més, no és del domini públic. La gent et considera un col·laborador, un col·laboracionista, com a tots aquells que durant aquests anys han ocupat un lloc de responsabilitat…

—No exageris!

—És clar que sí! Vull dir que no exagero. Has escrit en un diari pro-Domina, com tots els que es publiquen a la ciutat, i et deus haver fet culpable de més d’un article encomiàstic.

Carlo alça les espatlles i les deixa caure de nou, amb un gest infeliç.

—Quin remei quedava!

—Ah! Quin remei quedava… Et sembla que és un argument de pes? Aquesta raó la podria esgrimir tothom. I ben rucs seran els qui succeeixin en Domina si en fan cas.

—N’hauran de fer cas, si no volen quedar-se sense periodistes. Si ho anem a veure, no hi ha ningú que no hagi col·laborat. Com no siguin quatre vells, anteriors a l’administració Domina…

—Aquests seran els qui us faran mal. I no sense raó, eh? Perquè sempre podran dir que allò que van fer ells, retirar-se de la professió, també ho podíeu haver fet vosaltres.

—Hauria estat pitjor per a tots. Reconec que els diaris han estat un fàstic, durant tots aquests anys. Però és fàcil d’imaginar que encara haurien estat pitjors si només haguessin treballat els periodistes identificats amb en Domina. Gràcies a nosaltres s’han infiltrat coses que d’altra manera tothom hauria silenciat. Fins a cert punt, hem contribuït a formar una actitud desfavorable a l’actual administració.

L’altre torna a riure, benhumorat.

—Ets un jesuïta!

Però aleshores tanca la boca i gairebé es posa a córrer. De l’edifici oficial, ara proper, acaben de sortir quatre persones que travessen l’ampla vorera i s’adrecen a un dels cotxes aturats a tocar de l’entrada.

—Potser hem arribat a temps…

Carlo corre també, i, després, tots dos es queden darrere un altre automòbil, separats per tota l’amplada de la plaça dels personatges que desapareixen dintre el vehicle negre i de matrícula oficial. El xofer, que ha saltat del seient, subjecta la porta amb una mà i espera encarcarat amb la gorra recollida contra el pit. Darrere seu hi ha un oficial de la guàrdia, una mica avançat entre els dos sentinelles, enguantats de blanc, que protegeixen la Mansió.

—Coneixes algú?

Carlo estira el coll.

—No els he pogut veure bé. Em sembla que no.

La portella del cotxe es tanca i Sten ulla amunt i avall, estudiant els encontorns. Dos vehicles més, també a l’altre costat, esperen amb els xofers darrere el volant i, més enllà, gairebé a la cantonada, hi ha un altre xofer que fuma repenjat contra el motor d’un turisme gris. El corresponsal diu per ell mateix:

—És curiós.

Però Carlo, que l’ha sentit, pregunta:

—Què?

—No hi ha més vigilància que la corrent. I això no és lògic.

—Home, si en Domina hagués marxat…

—Tampoc. En aquest cas sembla que ja no hi hauria d’haver ningú. Més aviat es diria que volen donar la impressió que no passa res. No m’agrada. No…

—Què fem, doncs? Aquí no ens hi podem quedar. Fa fred i acabarem per cridar l’atenció.

—Ja l’hem cridada.

Un dels xofers que esperen al volant els observa des de darrere el cristall tancat de la finestreta.

—Anem-hi?

—No sé…

Tornen a mirar cap a la porta, d’on l’oficial s’ha retirat en arrencar el cotxe que s’adreça a l’avinguda, i s’esmunyen per entre els altres vehicles, una mica indecisos malgrat tot, impressionats per llur pròpia audàcia. I després, tot d’una, s’aturen.

—Què ha estat?

La remor, discreta, es repeteix, i aleshores, en abaixar la mirada, s’adonen del xicot agenollat al seient posterior del cotxe, amb la màquina fotogràfica a les mans. Els mira, somrient.

El corresponsal ofega un nom:

—Geus! —Obre ràpidament la portella mentre l’altre es retira cotxe enllà—. Què carall…

—Entreu, entreu! Com més serem, més riurem! —Amb el cap, indica el xicot que s’enfila darrere el seu amic—. És del ram, també?

—No el coneixes? Carlo Alem, de L’Opinió.

L’altre riu:

—Quina?

—La del qui paga.

Riuen més, amuntegats sobre el seient. Sten explica:

—És Geus, de l’agència Morvia… Però què carall fas, aquí? Em pensava que t’havien engarjolat al Tibet!

—Calúmnies…! Vaig arribar ahir.

—Ets com els corbs, que oloren les carronyes. Quants cadàvers has fotografiat?

—Tots els que desenterren des que s’ha fet clar.

—I n’han desenterrat molts?

—Desenterrat i enterrat.

—Què vols dir?

—Que n’hi ha que surten i d’altres que entren.

—I en Domina?

—Ni la punta del nas.

Carlo pregunta:

—El coneixes?

—Qui no el coneix? És l’home que… Calla, que en surt un altre.

Reposa els colzes sobre el seient i tots observen l’home alt i prim, amb els ulls protegits per unes gruixudes ulleres fosques, que ara travessa la vorera a grans gambades i s’adreça a un dels cotxes, el xofer del qual, a l’aguait, ha saltat de darrere el volant per tal d’obrir-li la portella. Carlo diu:

—És Nesi, el de finances.

—Hi devia haver reunió… Això vol dir que en Domina no s’ha mogut.

—Qui sap! Potser s’han reunit en absència del Jutge per fer-se càrrec del poder.

El corresponsal es grata el cap.

—Com ho podríem saber? —Assenyala el fotògraf—. Jo no sóc com aquest, que és capaç de passar-se hores i més hores esperant.

L’altre exclama:

—M’ho paguen, noi!

—Doncs jo, ni així. Sóc home d’acció!

Allarga la mà cap al pom de la portella, l’estira.

—Què fas?

—Només hi ha una manera de sortir de dubtes, i és mirar de parlar amb aquests…

—Amb els de la guàrdia?

—És clar. No veig ningú més…

Carlo el subjecta.

—Ets boig o què?

—Què puc perdre?

Acaba d’empènyer la porta i treu una cama fora. Carlo es decideix.

—Espera’t! Vinc amb tu. Però tinc una altra idea… —L’altre replega la cama, mig tanca de nou la portella—. De la guàrdia, no en traurem res. En canvi… El que ens interessa és saber si en Domina continua aquí o ha tocat el dos, oi?

—Sí. Digues.

—Mira, farem això: ens atansem a la porta i diem a l’oficial que estem citats amb en Domina. Ho diràs tu, fent valdre la teva condició de corresponsal estranger…

El fotògraf riu, sense deixar de vigilar la porta de la Mansió.

—I, és clar, us invitaran a passar…

—No. Si en Domina no hi és, se’ns trauran de davant de qualsevol manera… cal resignar-s’hi.

—I si hi és?

—Tampoc no és de presumir que ens deixin entrar. Però preguntaran a dalt si és veritat això de l’entrevista. I nosaltres ja en tindrem prou.

El fotògraf branda el cap, assenyala la màquina.

—Confio que més endavant, un dia o altre, us podré donar una magnífica fotografia d’un parell de babaus ben emmanillats.

Però el corresponsal comenta:

—Mira que n’ets, de corb, noi! I quan jo ho dic… —I a Carlo—: D’acord, m’agrada. Som-hi?

Torna a obrir la portella i el fotògraf, ara seriós, crida:

—Sort!

—Tu no et perdis detall.

I salten tots dos al carrer. Per entre el dèdal de cotxes, avancen cap a l’altra banda, on els sentinelles, que ja els han vist, acaben d’immobilitzar-se. Un d’ells es gira cap a l’interior, d’on sembla reclamar la presència d’algú. Aleshores Carlo es mig atura, toca el colze del seu company.

—Però escolta… A tu t’havien expulsat…

—Ara te’n recordes? Apa, anem.

El precedeix cap a la porta, i tots dos veuen com per l’entrada ombrívola, ampla i immaculadament neta, avança l’oficial de la guàrdia.

—Vostès?

Amb els seus ulls blaus i freds especula de l’un a l’altre, sense moure el cap.

—Sóc periodista, de l’agència Agala… Estem citats amb el Jutge, el qual s’ha dignat a concedir-nos uns minuts.

L’altre no altera l’expressió freda i indiferent de les seves faccions.

—El carnet acreditatiu…?

Sten butxaqueja, es treu un plec de quartilles doblegades, un encenedor, però el carnet surt d’una altra butxaca.

L’oficial l’examina amb circumspecció, detalladament. Tot seguit l’hi retorna amb un gest educat, s’adreça a Carlo:

—I vostè?

—Sóc de L’Opinió.

Lliura la seva targeta de premsa i l’altre l’examina amb la mateixa meticulositat. Quan la hi torna, diu:

—S’esperaran un moment. Si em permeten…

Tots dos s’inclinen i l’oficial retrocedeix cap a la dreta, on hi ha una porta de vidres glaçats que tanca curosament al seu darrere. Els periodistes es miren i Sten mormola:

—Hi és.

Carlo aprova, capficat.

—Ens hem enredat. El teu amic tenia raó. Podrà fer la foto.

—No sé si encara seríem a temps d’escapar-nos…

Però tots dos escolten, perquè algú baixa per les escales, espaioses i planejant, que es perden cap a l’esquerra; són dos jocs de passos, lents i feixucs els uns, furtius els altres. Quan tomben el replà, Carlo diu baixet:

—Ormes, el de cultura, i el seu secretari.

El corresponsal, sense contestar, avança cap als graons.

—Senyor Ormes… Sóc Sten, de l’agència Agala… Li agradaria de fer alguna declaració?

El secretari allarga el braç, el dreça com una barrera entre el seu superior i el periodista.

—No molesti.

L’aparta cap a un costat, però ell insisteix:

—Ni que fos una paraula per…

El secretari torna a fer, més adust:

—No molesti, li dic.

L’oficial obre la porta de vidres glaçats, commina:

—Senyor Sten!

Després saluda, escorta les dues personalitats cap a la porta. Els guàrdies es quadren. Tots assisteixen al laboriós procés del cotxe que avança una mica, s’atura; del xofer que salta, gorra en mà, i s’encarcara al costat de la portella; d’Ormes, vell i gros, que plega el cos treballosament, assistit pel seu secretari, i esbufega com si escalés una muntanya; novament del xofer, el qual torna a tancar, respectuós, i s’instal·la darrere el volant després d’haver-se posat la gorra altre cop…

Aleshores l’oficial es gira:

—Senyor Sten… El cap civil, el senyor Domina, el rebrà. Potser no immediatament, però tingui una mica de paciència…

El periodista gairebé empal·lideix sota l’emoció, balbuceja:

—Co… co… com?

L’oficial fa un gest.

—Vingui amb mi…

Els dos homes es consulten amb la mirada i Carlo s’arronsa d’espatlles tot fent un pas endavant. Però l’oficial observa:

—Vostè no, senyor Alem. Li agrairé que es retiri.

S’atura en sec.

—Però…

—Són ordres.

Sten, més asserenat, li fa l’ullet.

—Resignació, amic!

I segueix l’oficial cap a les dependències interiors de l’immens casal.

Carlo els mira allunyar-se, fins que un dels sentinelles el toca amb la culata de la seva arma.

—Circuli…

Se cenyeix més estretament el cinturó de la gavardina, que té una molestosa tendència a afluixar-se, i s’allunya cap al cotxe el xofer del qual espera encara dret al costat del motor. Tomba aleshores cap a la calçada, la traspassa i desapareix entre el bosc de vehicles, des d’on observa els guàrdies, el xofer.

Tot d’una s’inclina una mica i, amb les mans a les butxaques, tot el cos projectat endavant, avança llestament cap al cotxe de Geus. El xicot el devia estar esperant, perquè té la porta oberta i a ell només li cal esmunyir-se cap a l’interior càlid.

—Què ha passat?

Es treu una cigarreta, n’ofereix una altra al fotògraf, però el xicot refusa amb el cap.

—No ho entenc. Diu que en Domina el rebrà.

—El rebrà? I jo que em pensava que l’havien detingut!

—Doncs no… Sembla que no.

—Sembla? Vols dir que podria ser una trampa?

—No ho sé. —Mou el cap, s’inclina cap al vidre posterior, a través del qual contempla els dos sentinelles i l’entrada de l’edifici—. És estrany…

L’altre el mira en silenci i amb la mà, sense adonar-se’n, acaricia la màquina. Després diu:

—Pel que pugui ser, no em moc d’aquí.

Ell assenteix:

—Ni jo, ara.

I, pensarós, expel·leix el fum al seu davant.