Però les coses no els eren fàcils. Del primer part a la clínica de la Noguera, la Lluïsa va quedar una mica delicada i des d’aquella feta sempre més es va queixar. El Mateu, que en trenta anys gairebé no havia viatjat, va haver de fer-ho cada dos per tres. Primer cap a la Noguera, una i altra vegada. A veure què deien els metges. Després els van encaminar cap a Lleida i més tard cap a Barcelona.

Visites, viatges i remeis que costaven moltes pessetes. Jornades enteres que quedaven els camps abandonats quan la feina ve d’un dia. Pressa, disgust… Jo feia el que podia. M’ocupava del petit, dels animals, de l’hort, de l’aviram, però a fora ja no hi podia arribar.

Recordo aquell temps d’espera. Sabia que alguna cosa ens portaria canvis. Perquè aquell somni meu no s’havia fet veritat. Casa era més plena, però no gaire més alegre. Hi havia entrat una tristesa que no coneixíem d’abans. La tristesa de qui es troba malament. Tret de les malalties de la canalla i d’un refredat o d’un mal d’esquena, havíem sofert mals de curta durada. Oncle sí que n’havia estat de malalt, però era un home sofert, amb la convicció de la persona gran que creu que ja li toca anar-se’n d’aquest món i no aspira amb gaire ànsia a posar-se bo.

El petit Jaume m’hauria omplert totes les hores si n’hagués sabut prou, però la seva mare me’n separava amb aquell delit de criar que sent la mare pel primer fill. La Lluïsa i jo no havíem congeniat i, encara que procurava fer les coses al seu gust, no ho encertava mai. Jo penso que passava un calvari cada vegada que havia de marxar a visitar-se i havia de lliurar-me el menut perquè me’n fes càrrec. Jo la comprenia, però no gosava dir-li res perquè la veia molt nerviosa i malagradosa. Com si els altres tinguéssim la culpa que ella no es trobés bé.

Miràvem la pluja per la finestra amb el Jaumet, i els seus ulls grans i negres es giraven cap a mi quan encetava alguna contalla. Les gotetes es perseguien enllà del vidre i ell no es cansava mai d’escoltar, pacient; a l’hora de menjar, passava com sempre. En tastava unes quantes cullerades i no hi havia manera que engolís res més. Jo pensava que la mala maror li devia treure la gana, però abans de dir-ho m’hauria fos.

Penso en aquella tarda de pluja com en el record més pròxim entre el meu nét i jo. A mesura que es faria gran el Jaume, i després el seu germà Lluís, viurien ben lluny de la padrina, encara que mengessin a la mateixa taula.

I jo ho acceptava. Potser m’havia tornat roca viva o, senzillament, potser era que mai no m’havia sabut rebel·lar. I dir: encara no m’he mort, aquí només es toquen els cèntims per a això o allò altre, o bé d’altres coses… Pressentia que em tocaria encara de ser forta, però no em passava pel cap per quin motiu.

Un vespre, a fora era tot nevat i feia molt fred, se’m va acostar el Mateu, dolç com abans, que no el coneixia. Mare, hem mirat una porteria a Barcelona. Ens donen un piset entre planta baixa i soterrani a més a més d’un sou. Allí serem a prop dels metges i no patirem per la terra…