Eren lluny les llàgrimes perquè no em deixaven casar amb el Jaume. A la fi havia guanyat al seny. No hi havia cap motiu perquè no ens caséssim. Però darrere les paraules, que van ser molt poques, hi havia tot de raons de consideració per als oncles.

L’oportunitat de fer un casament millor amb el Martí de Sebastià o d’altres, el cas de fer-me de pares en vida dels meus, la condició humil i d’home d’ofici del Jaume…

Però tot gat i fura sabia que a casa Sebastià hi havia moltes terres i poques ganes de treballar; el pare era mig carallot, la mare una salispàs i al fill no li agradava aplanar l’os de l’esquena. Ja n’he parlat d’aquest hereu. Era un xicot una mica encantat, arrapat sempre a les faldilles de sa mare com un infantó. A més a més, tots en conjunt, gormands com les paelles. La jove que entrés en aquella casa ja es podia ben calçar. Els oncles ho sabien i hi havia una cosa que afavoria que jo quedés pubilla sota la seva tutela; el Jaume no era hereu i podia passar a viure a Pallarès, i el cas de no dedicar-se de ple a la pagesia aviat el va arreglar ell. Va dir als oncles que ajudaria en els treballs forts de l’estiu: segar, agarbar, transportar i batre. A l’hivern faria de paleta on li sortís feina, i el sou que guanyaria ells l’administrarien, endemés d’apariar tota la casa que bon xic esbucada estava.

Allò que primer havia semblat un mal tracte, a pleret, amb els ànims més refredats, anava guanyant avantatges per als oncles. Em sembla que aquella promesa de governar cèntims va ser decisiva. En aquells temps, de moneda quasi no se’n tenia als pobles. Només se’n veia a l’hora de vendre’s algun cap de bestiar.

No vull dir que tot fos com una avinença de comprar i vendre, perquè la meva tristesa i el meu silenci, davant la negativa del principi, sé que havien comptat per calmar la tempesta. No en va tia s’havia casat amb un home molt més gran que ella i bé devia ser sensible a l’enamorament de dos joves. Tal vegada havia estat més llesta que no havia donat a entendre i havia imaginat que, esverada com jo estava, podia haver accedit al desig del Jaume de campar pel nostre compte.

Però jo em sentia unida per gratitud als oncles, especialment a tia. Oncle era home murri, d’anar fent sense parlar gaire ni per mal ni per bé, bon tros rutinari, que semblava acceptar amb complaença l’esperit viu i emprenedor de la seva dona. Deixava les coses en les seves mans i es reservava només la direcció de la feina del camp i dels tractes per raó del bestiar. Home de molt poques amistats i relacions que, com que era treballador i gens fatxenda, tampoc no tenia enemics.

Tot allò que es referia a mi havia estat obra quasi entera de tia i el pensament de marxar em feia sentir culpable. Potser en el fons tenia por de perdre de nou allò que havia après a posseir. El Jaume va acceptar aquella incapacitat meva de sentir-me lliure i es va lligar amb mi a una terra i a dues persones avesades a fer i desfer sense consultar. Val a dir, però, que aquells dies l’amor ens rescabalava de qualsevol amarra.