Havia somiat. Era al ball i, quan parava la música, mirava el meu ballador i resultava que no tenia cara. Estava segura que ballava amb el Jaume, però la seva fesomia s’esborrava… La plaça era plena, però totes les persones que hi veia m’eren estranyes. Només coneixia el Martí de casa Sebastià a dalt del teulat fent de músic. Reia com un boig, amb la cara que li regalimava suor abundant, i ensenyava tota la serrellera de dents. Em volia ventar a córrer però les cames no se’m movien. Aleshores sentia a la meva la maneta del petit Mateu, que m’estirava fins que em trobava a les escales de casa, tota sola.

M’havia assegut al llit a punt de cridar. El Jaume ja s’havia llevat i tot just s’hi veia. Aquell dia havia d’anar a Sarri, sí.

Al somni, el Mateu era una mica més gran; devia tenir sis anys i quan vaig tenir aquell somni només en tenia tres. La maneta era, però, molt petita. Encara em semblava sentir-la i encara allí: fixos els ulls a la paret, descabellada al llit.

D’un bot em vaig posar de peus a terra i vaig començar la jornada amb energia. Quina felicitat que allò només fos un somni! No m’espantava la feina que calia fer. S’havien d’apariar les habitacions per als cosins de Barcelona. Encara faltaven dies, però d’ençà que havia llegit la carta tia no descansava. Tanta feina, el teu home no para a casa i aviat la tindrem plena de gent.

En comptes de finals d’agost pensaven pujar abans, cap a la segona quinzena de juliol. La Ventura havia estat malalta i l’ambient de Barcelona no li provava gens.

Faríem una neteja a fons, el Jaume emblanquinaria les parets i la vetlla de la Mare de Déu jo faria els llits.

Era difícil entendre com allò que tant la satisfeia per dins, posava tia malagradosa. Tal vegada s’havien ajuntat algunes coses. El Jaume tan enfeinat per la seva banda, l’Elvira des de la primavera servia a Montsent a ca Pujalt. Allí aprenia a portar una casa gran, a cuinar amb més detalls; cada tarda li donaven dues hores per anar a cosir. Tia per un costat ho volia, però per l’altre li recava, encara que l’Angeleta ajudava molt. No tenia tanta empenta com l’Elvira, però era treballadora i dòcil. Se l’havia de manar més. Val a dir que de vegades ja feia prou guardant el Mateu. Renta’l, vesteix-lo, dóna-li esmorzar, vigila’l a la plaça; ara aneu a donar menjar als conills; aneu a l’hort a fer un sarpat de bledes. Més tard anirem al tros amb mare. Comptarem els clops. Collirem flors de sabonera, del pericó, cervellines, rosetes, pareu compte amb les ortigues! Encara no pots agafar la falç, no. Hem d’esperar que et facis gran: alt com un campanar, forçut com un bou. Ara l’Angeleta anirà sola a aviar les vaques i tia ens portarà la berena allà les dotze. Sopes, un tros de pernil i enciam amanit. De la bóta encara no pots beure. Aigüeta. Mirarem si les nous es fan grosses, si creix el moll de les avellanes i després et faré un jaç a sota la nouera gran perquè dormis mentre mare acaba la feina. Pare vindrà més tard, em penso.

Que li hagin donat feina a ca l’August, ara al ple de l’estiu…, però no es pot dir que no. Menys encara a aquestes famílies que sembla que et fan un favor. Jo mateixa, cada any hi vaig a fer el mandongo i aleshores Conxa ací, Conxa allà, no saben on posar-me. En acabat la feina, pla que fan veure que mai no t’han conegut.

De sobte veiem la Delina que s’atansa movent els braços com una àliga gallinera. El Mateu se’n riu. Arriba acalorada, vermella com un perdigot. Parla. Venia a dir-te que a mercat vaig trobar el vell de cal Sastre de Torve. Va encomanar-me que us digués que s’havien fixat en la vostra Elvira per al seu hereu. I afegeix: és una casa molt bona, no us hi penseu gaire.

Em quedo esbalaïda. Però si té encara no setze anys…, i m’ho aconsella la Delina que aviat serà majordona perquè no s’ha casat.

Escolto com continua. Si us fes patxoca, l’altre dilluns a mercat podríeu quedar d’acord per anar a vistes; mira de convèncer el teu home. Ara me’n vaig corrents, que una vaca ens vol vedellar…

M’ha deixat amb la paraula a la boca i com si m’haguessin ataconat. La veig passar amb quatre gambades camí de casa seva. Penso en l’Elvira. Potser que el temps corre una mica massa. En aquest moment em torna al cap el que he somiat i sento una esgarrifança a l’espinada.