No sé pas per què m’havien posat Conxa. De veritat, el nom era Concepció, però es feia llarg, tant com ens havien de cridar, de xics, pertot arreu. I així va anar. A la família no hi havia ningú que se’n digués, però Assumpció, Encarnació, Trinitat i Concepció eren noms que es posaven molt. Conxa em va quedar, sense que jo pogués treure l’aigua clara de qui havia començat a anomenar-me així en lloc de Concepció. El motiu sí que era transparent: Conxa resultava més curt. Jo estava convençuda que sonava a dona grossa i ferrenya i, com que estava tan prima, quan em preguntaven el nom sempre pensava que arrencarien a riure i passava un mal moment. Però el Jaume em va dir que Conxa li endolcia la boca en dir-lo, que era un nom de cosa menuda i de sucre que li agradava molt. I és que ell semblava haver nascut per treure’m tots els temors, per posar llum on jo veia fosc i per aplanar allò que se’m feia com una muntanya.

Abans que el tornés a veure, encara que va ser aviat, entre els oncles i la Delina ja me n’havien explicat vida i miracles. D’ell i de la seva família. Sí que era el fill de cal Ferrer de Sarri. Era el segon i ja tenia un germà gran, l’hereu, casat i afillat. Perquè no hi devia haver vida a la terra, ja que tot corresponia a l’hereu, ell havia après ofici. Més ben dit, dos oficis. Era paleta i fuster, i treballava, ara aquí, ara allà, on calia obrar o apariar una casa. Fins i tot deien que havia estat a la Vall d’Aran. El tenien per xicot treballador i espavilat, però, per aquesta condició de la seva feina, els apareixia com si fos un rodamón, més lliure i, per tant, més despreocupat que la majoria, que només giraven els ulls a la terra per treballar-la i al cel per endevinar què portaria. Vaig notar, doncs, que el feien com una persona a part, que havia sabut trobar-se la vida, però que així mateix s’havia separat poc o molt dels seus. Encara hagués après de ferrer com el seu padrí!, havia escoltat. Aquestes explicacions m’havien deixat el cor encongit com si m’hi anés la salut en aquesta història i vaig decidir treure’m del cap aquell viatge i aquella persona que havia posat nous colors en un món que era el de cada dia.

Però va tornar aquell mateix dijous a l’hora que espetegava el sol a la plaça i sortíem a aprofitar la bonança amb els llençols per apedaçar o a fer mitja. Era un picarol. Uns instants que deixàvem que digués, i les mans de tia, de la Delina, de la jove de cal Melis i les meves, quietes. Jo només tenia por que se sentís el bategar del meu cor més fort que les rialles, i que les galtes em traïssin. Abans de marxar va preguntar si per tal dia fèiem ball a Pallarès. Que tenia ganes de ballar i que a Sarri eren uns morts.

La Delina li havia dit: que estrany que t’estiguis tants dies seguits al teu poble, i ell abans de respondre em va mirar i va dir que ara apariava la casa de son pare, que hi tenia uns quants dies de feina. Fins per Nadal, potser.