Quan em vaig veure darrere la mula, caminant de pressa perquè l’animal quasi s’esfumava de notar una presència estranya, hauria girat cua i cames ajudeu-me cap a casa… Però només deixava que els ulls se m’enaigüessin i, quan notava que anaven a caure les llàgrimes, respirava fort i me les empassava cap a dins. L’esquena tibada de l’oncle allí dalt de la bèstia m’imposava, i no volia que se m’escapés cap sospir. Em repetia que el favor me’l feien ells a mi, i jo el feia als meus. Una llesca menys cada dia a taula i… M’havia agafat el mocador de farcell i el portava al seu davant damunt del coll de l’animal. Se’l veia encaboriat i tot just m’havia badat boca, per això no gosava dir-li que les espardenyes m’havien encetat els peus… Eren les noves de la Maria, que per més fer me les havia donat abans de sortir de casa, però ella gastava una mida més gran. Sentia el frec al peu com una frisança dolorosíssima. Desitjava arribar a Pallarès com més aviat millor i acabar aquell calvari. La cua de la mula es movia compassadament. Quan les mosques s’hi acabaven de parar la llençava enlaire i tot seguit la deixava caure amb una voleiadissa, i tornem a començar. Quan ja no hi confiava, com aquell qui diu, vaig sentir l’oncle que deia: ja hi som. Va ser el primer instant de tot el dia que em va pujar de dins una gran alegria, i per això mateix vaig notar que havia estat amb el cor encongit com una beneita, com si em portessin a vendre com una vaca més. I tampoc no era això. Tenia ganes d’abraçar tia, que no havia vingut a Montsent al mercat. Ella era la germana de la mare i jo amb oncle res no hi tenia.
No sé per què m’havia imaginat que vivien fora del poble. Aquest pensament se’m va desmentir quan oncle va prendre el camí entre les cases fins anar a raure a la plaça. Notava les galtes com em cremaven perquè la gent saludava oncle i em miraven i, quan vam ser davant de la meva nova casa i ell va haver descavalcat, una rotllana de dones que la feia petar amb tot de canalla que s’escridassaven ho van deixar estar tot per atansar-se a mirar i preguntar.
Ramon, quina xicota més maja que t’has trobat a mercat. Pensàvem que no en sabies tant de triar… És la neboda de l’ermita, que passarà l’hivern amb nosaltres.
Jo no sabia on mirar, tenia tots els ulls fixos en mi i, d’aquells moments d’estar quieta, sentia les cames que em defallien i la suor que m’havia escaldat les cuixes, amb el cap emboirat de tant pensar i de donar tombs a la mateixa cosa. D’aquí me’n va treure la tia que, rompent el cercle, em va abraçar amb força. I aleshores sí que vaig creure perdre el món de vista, perquè aquella tendresa havia desfet en un inesperat instant tot el mur de raonaments que m’havia construït contra la tristesa. Agafada de la cintura, quasi m’estirava enlaire, evitant la gent i portant-me escales amunt.
No va dir res més fins que em va tenir a la cuina. Havíem passat un llarg i fosc corredor i, asseguda al banc, vaig haver d’escoltar aquella pregunta. Per què plores?