Aquell tric-i-trac em condormia, però estava ben desperta. Ara ja no somiava més. A una banda l’Elvira, a l’altra l’Angeleta i tot de cares al meu voltant. Totes estranyes, totes callades amb els ulls perduts per dintre. No, això no era cap somni. Era veritat.

Havien trucat a migdia i havien demanat la esposa y los hijos de Jaime Camps. Tia havia contestat a tot amb aplom. Jo només havia cregut. Que havia de pujar al camió amb els meus fills. Que podíem agafar una mica de menjar per al dia. Que de pressa. Tia, a l’últim moment havia donat un matalàs a l’Elvira. A mi em semblava massa, però no havia obert la boca. Mirava les armes i aquells xicots alts i forts que al seu torn reüllaven la gran. Només seguia. Havia vingut la vella de casa Jou i havia demanat clemència, que deixessin quedar el petit amb la seva padrina, que només tenia sis anys i estava malalt. I l’havien apartada amb el braç però no havien exigit la criatura, que quedava abraçada al vestit negre de tia com una fulla que el vent arrauleix al costat d’un tronc vell.

Tot això sense saber res d’ell, del Jaume. Havien vingut a buscar a punta de dia. Jo encara era al llit i també les nenes i el petit Mateu, que penso que no havien arribat a sentir res. Tres trucs secs i forts a la porta. Casa de…, tots els noms…, juez de paz del pueblo de Pallarès de la República que nos acompañe. Mentre em vestia de pressa, pensava que prou havia tingut raó la pastissera la nit abans. Vés-te’n, Jaume, si em vols creure. He sentit que volen tots els que us heu significat en alguna cosa. Des que han mort la guàrdia del pont d’Algorri que busquen la revenja. I el Jaume: jo no he fet cap mal i no m’haig d’amagar de res.

I ara… Una abraçada sense pentinar, adéu, i la cara sense plors, però com si m’haguessin tret l’ànima del cos. I ell, només, tingueu serenitat…, no feu res. I veure’l d’esquena, passant entremig dels guàrdies. Em va semblar molt més petit que de costum. El poble semblava desert. No hi havia ningú al carrer. La Roseta de cal Sebastià va treure el cap al balcó. Ella no tenia cap por; va fer una rialleta-ganyota quan van passar sota seu. La majordona també va obrir el balcó, però mirava amb cautela, sense deixar-se veure. N’estic certa: darrere de cada finestra hi havia uns ulls que miraven.

Ara, al camió, se m’atansa la Mundeta de Sarri i començo a reconèixer d’altres fesomies. Em diu que ens porten cap a Montsent, què serà de nosaltres? Al matí, també, li havien anat a buscar el fill. És una dona gran la Mundeta, té els cabells blancs, i se li veuen uns ulls molt cansats. Hi ha gent de Torve, de Sant Damià, de molts pobles de la comarca. Una dona em recorda de l’Ermita i em diu que pare és molt vell, però que tant ell com els meus germans estan bons. Ho escolto tot com pluja davall d’un cobert gran que ni et mulla ni tan sols t’esquitxa. I me n’alegro sense sentir alegria.

Ens entren a la presó de Montsent. Jo ni sabia on era. El pitjor és no saber res. L’Elvira es mou, parla fins i tot amb els carcellers. Són nois joves, la majoria, quasi com ella. Fa allò que jo no sóc capaç de fer. Em sento com una pedra amuntegada en una tartera. Si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres rodolant cap avall; si res no s’atansa, m’estaré quieta aquí dies i dies…

L’Angeleta no es mou tampoc, arraulida a les meves faldilles. Totes som dones i canalla. Ben bé una quinzena. Tenim en comú que ens han pres algú. La primera estona ningú no diu res. Després, tímidament, algú comença a parlar…

Des de la banda nostra, que ja havia estat presa pels negres, hi havia famílies que volien passar a l’altra banda del riu que encara era roja, tot just calia travessar el pont d’Algorri. Morta la guàrdia, el camí va quedar lliure després, ahir a la nit. Per fer agafar els nostres, diuen que han consultat tots els rics de la vall i que algun capellà també hi ha posat noms. Ara és una pluja menuda, sense cobert, que em ressegueix el cos fins a l’espinada. És un tremolor brutal que m’esqueixa sense soroll. Tan dolents som, Déu meu, per enviar-nos tant sofriment?

Cap al tard ens reparteixen en escudelles una cullerada de sopes sense gota d’oli. Em passen com una brossa per la gola seca. L’Angeleta ha començat de bellugar-se, juga amb una nena més xica. L’Elvira de tant en tant em diu alguna cosa. La seva serenitat em tranquil·litza. Em sembla, diu, que farem nit aquí.