El prat de Tres Aigües era el que més m’agradava. Per una banda el banyava el barranquet d’Arlet abans de deixar el seu cabal al riu, pel límit de baix tenia l’Orri mateix, i per dalt hi anava a parar el reguerol de la font de la Torna. L’herba s’hi feia alta i bona i era en l’únic on es podien fer tres collites. La primera, i dos camins el redall. No era un prat gaire extens, i quan fèiem la feina ens vèiem els uns als altres. Aquest era per a mi un dels seus encants, perquè en els dos de Costa Varada de cop i volta no es veia ningú. Sabies que eren darrere aquell pujant o de la filera d’avellaners, però començava a agafar-me aquella sensació d’estar tota sola i de recordar aquelles aventures que havia escoltat glaçada un centenar de camins sobre escurçons i serps de tota mena; se’m tallaven les cames d’esgarrifor, que entre l’herba que regirava…, i hauria anat a buscar la bóta per fer un traguet si no m’hagués aturat pensar que oncle me’n podia fer burla. Anava movent el rascle i amb la vista no em perdia cap moviment, fins que alçant el cap m’apareixia el mocador fosc de tia, i llavors em tornava tota la tranquil·litat del món.
Havíem passat la tarda tombant l’herba de Tres Aigües. Es començava a fer fosc. Els avellaners de la vora feien fressa moguts pel ventet. Vaig sentir el xiulet d’oncle i vaig recollir el rascle i la forca. El mocador del cap em feia calor i notava la suor que em cremava l’arrel dels cabells de davant. Quan me’l vaig treure vaig sentir tot de sorolls; el primer, la brunzidera dels mosquits. Vaig córrer cap amunt i, abans de pujar al carro, mentre esperàvem tia que s’havia quedat apariant la tanca, vaig mirar la terra retallada en trossos petits i desiguals. Vaig pensar que el més ric d’aquell país era tanmateix ben pobre. Aquells trossos donaven tirant llarg quatre càrregues d’herba. La mula semblava guaitar-me amb el seu ull pacífic, i jo li vaig passar la mà pel morro.
El campanar es veia estirant el coll davant les cases de Pallarès, i, mentre baixàvem camí de casa, les pedres feien rebotar les rodes i semblava que ens havíem de tombar.
Tia i jo sèiem a la punteta del darrere. Sentia l’herba olorosa i acollidora en la seva blanesa. Aleshores, tia va explicar-me que m’havien demanat de la parròquia per anar a passar la plata el dia de la Festa Major. Hi aniràs, ja apariarem algun vestit, va afegir abans que jo hagués obert la boca. I vaig sentir-me tremolar en aquell tric i trac del carro. Era l’alegria.
Amb els ulls clucs em semblaven lluny aquells primers dies de la meva nova vida, amb les nits que m’adormia plorant després de recordar tots i cada un dels de casa; els sobresalts que em desvetllaven una i altra vegada i l’esporuguiment que durant el dia no m’abandonava. M’havia fet de pressa a un canvi tan gran. Però si comptava ja havia passat a la vora mig any. I ara em sentia, no igual, però gairebé com si hagués nascut en aquella casa.
Tia, quan se la coneixia, s’arribava a estimar, perquè no li dolia el que et donava si seguies al peu de la lletra allò que t’havia manat. La seva era disposar i fer, i no volia que ningú li portés la contrària. No era de mena agradosa, igual que mare, però a la seva manera mostrava l’afecte. Aquell got de llet tot just munyida davant el meu plat, sense paraula. Jo prou sabia que ells l’estalviaven per fer créixer els vedelles i, si abundava, en reservaven alguns litres per portar-la a ca l’August i guanyar alguna pesseta.
Oncle callava molt, com aquell primer dia a dalt de la mula, però tampoc no hi posava mala cara. Jo em desvivia per ajudar. Treballava i treballava. Havia après a fer totes les feines tant de casa com de fora. Tal com me les havien ensenyades, sense posar-hi cap gest que fos ben bé meu i que pogués semblar-los falta de respecte.