La casa on els oncles vivien era molt gran. Quasi tant com la dels pares a l’Ermita. Devia haver estat fa molts anys una casa plena de gent i de tràfecs perquè tenia la planta baixa, dos pisos i encara unes golfes sota teulat.
L’estable i el pati de batre ocupaven tots els baixos arran de plaça, on es podia sortir per una gran portalada. Unes escales pujaven per davant d’aquest portal al primer pis, que era ocupat per un breu rebedor d’on sortien cap a dalt unes altres escales i cap a la dreta un passadís desigual. Donava, per un cantó, a una cambra tancada i, per un altre, a una gran sala on sobresortia el foc a terra amb la seva xemeneia renegrida, una petita aigüera al costat i una taula llarga amb un banc per banda. De la sala del foc es podia baixar al celler, que ocupava una petitíssima part de la cort on hi havia les vaques. La cambra tancada era el menjador dels dies de festa grossa.
Darrere la sala que feia de cuina i menjador hi havia el paller, que tenia unes trampes a terra per on es feia baixar l’herba seca directament a les menjadores dels animals. Calia conèixer-les perquè, si no, tenies un espant perquè se t’enfonsava la cama, que podia anar a parar ben a prop del cap d’una vaca. Al costat del paller hi havia una gàbia que feia la impressió d’una veritable caseta. La casa dels conills. Allí es bellugaven mitja dotzena de catxapons i la mare conilla, amb molta llibertat. Quan els anava a portar menjar, només havia d’ajupir el cap perquè tot el meu cos cabia a dins.
El segon pis tenia quatre habitacions, cada una amb el seu gran llit de ferro, la palangana vora la gerra de l’aigua per rentar-se, i en les dues més grans, a més a més de finestra, hi havia un petit armari amb lleixes, excavat a la mateixa paret. D’aquest pis segon en sortien unes escales cap a les golfes. Allí, passava una cosa ben curiosa. Tot i ser el lloc més alt de la casa, semblava que el riu fos a tocar. Hi havia una finestra petita i força alta que, quan un s’hi abocava, sentia la fressa de l’aigua allí mateix, però en realitat hi havia un esbalçader terrible.
Les golfes eren una part de la casa que m’havia agradat des del primer dia. Hi havia arraconats porgadors, cistells, algunes eines, i, una tarda, vaig descobrir-hi un bagul on hi havia vestits de quan tia era jove, o potser més antics, de la família d’oncle. Eren vells i arrugats, però quan m’enviaven a buscar alguna cosa a les golfes, no podia estar-me d’obrir el bagul i, per sobre del davantal mateix, emprovar-me una d’aquelles robes que em feien somiar en d’altres temps. Alguna vegada em va temptar parlar-ne a tia per mirar d’apariar-ne algun, però no m’hi vaig atrevir, que això significava haver posat el nas on no em demanaven i em feia acalorar les galtes només de pensar-hi.