La gran havia fet sort. Ja tenia un nen com un sol i, en comptes de venir a buscar menjar, l’havíem de demanar nosaltres perquè a l’estiu pugés a ajudar-nos. L’Angeleta no podia fer-ho perquè havia casat a pagès i prou feina tenia a casa. Només faltava casar l’hereu i, encara que jove, ens començava a tia i a mi de despacientar-nos, perquè ell no semblava posar-hi gaire empenta. Era treballador i traçut com el seu pare. Havia pujat amb un caràcter mans, de cridar poc i de manar menys encara. Era bondadós i alegre. De figura no feia cap mal de veure. Alt, una mica massa prim, això sí, tenia uns cabells rulls, castanys, i uns ulls grossos i pacífics, nas llarg i boca fina.

Però havia arribat el temps que les noies s’hi començaven a mirar abans d’anar a raure en una casa de pagès. I jo vaig donar veus a les nenes a veure si a la Noguera o a Torrent li trobaven alguna xicota. Pensava: el perdràs. Però a ell li convenia una dona i tirar la casa endavant amb els fills. Què faria amb dues velles?

Mentre tot això em bullia al cap, se’ns va morir tia. Un matí, estranyats que encara no s’hagués llevat, la vam trobar al llit com un pardal enreulat. Se n’havia anat sense donar la més mínima feina, ni la de fer una tassa d’herbes. Aquella mort, m’hauria deixat desemparada del tot si no hagués estat pel Mateu. La seva cara menuda i arrugada, desdentegada els darrers anys, i més que res la seva veu m’havien d’acompanyar dolçament moltes nits dels meus dies. Per recordar-la com si la veiés d’un tros estant, tenia la fotografia que el meu gendre de la Noguera li havia fet d’amagatotis, perquè no es volia deixar retratar. Asseguda al prat, amb el carro ple d’herba al davant, es girava cap al petit Ramon que l’escoltava a la vora. Porta el mocador negre molt endavant i la cara no es veu ben clara.

Ara, sola, la idea de casar el Mateu va començar a desficiar-me. Si res em passava, el meu fill hauria de deixar-ho tot per atendre’m. I qui es preocuparia d’ell?

No vaig estar a plaer fins al dia que va marxar a Torrent a visitar la seva germana i a fer vistes. Ens havien recomanat una xicota d’allí. Era la petita de quatre germans, entre xicots i xicotes. Tots eren casats fora del segon i d’ella. Ni pobres ni rics, es guanyaven la vida amb el bestiar, la llet i la caça. El pare era caçador d’isards. Deien que havia estat ben instruïda en les feines de la casa i del camp, a més de saber cosir i de conèixer les quatre regles.

Vaig pensar molt tot aquell dia, sola a casa. Aviat seria l’hora de munyir; asseguda al costat de la finestra sentia la Clapada a l’estable com es neguitejava. Però encara hi havia claror i volia acabar d’apedaçar aquell llençol. Una dona jove entraria en aquella casa d’on no coneixia ni una sola cambra i n’esdevindria la mestressa. Jo li deixaria les claus de totes les portes perquè aquelles parets que havien escoltat la veu de tanta gent tornessin a tremolar de joia. Cançons, plors d’infant, soroll de plats: tota una embranzida de vida que posés color a les ombres.

I aquest pensament alegre em va deixar per dins unes llàgrimes tendres que no em volia explicar. No podia veure què cosia. S’havia fet fosc. Calia anar a munyir i poca cosa més. Ni parar taula ni apariar berena per a l’endemà.

En els meus records d’ara crec que aquella nit va presagiar el començament d’una nova època de la meva vida.

El dia del casament jo vaig patir molt. Havíem celebrat a Torrent. Hi havia les nenes, els dos gendres i els néts que ja eren tres, el Ramon i la Rita de l’Elvira i l’Agustí de l’Angeleta. Estava prou acompanyada, però no podia aturar el pensament que s’escapava dreceres avall cap a Pallarès, al dia de les noces del Jaume i jo. Volia frenar el record i llavors solament aconseguia que se m’omplissin els ulls de llàgrimes com si assistís a un enterrament. Tal vegada era per això que la jove es mantenia distant de jo, molt tímida, com si li fes por badar-me boca.

Tot va anar bé. Un bon dinar, bromes i rialles, i jo, intentant tocar de peus a terra. Em semblava impossible que aquelles dues dones amb fillets i aquell home que tal dia es casava fossin els meus fills. Com s’esfugava el temps! Jo devia ser una dona gran o fins i tot vella. Fins aquell instant no hi havia pensat. Els anys de després de la guerra eren un punt fix, immòbil, igual. M’havia quedat quieta en aquell matí que els guàrdies havien trucat a la porta o potser m’havia perdut a l’alberg aragonès. I per això, ara, se’m feia estrany que els meus fills haguessin crescut i jo m’hagués fet vella. Una vella lenta que no feia soroll, que acudia a les obligacions, però que es considerava ella mateixa mig carallot. I tot d’un plegat s’adonava que, per fi, li deuria començar d’arribar l’hora de morir-se, perquè ja en tenia més de cinquanta i ella no desitjava res de present ni de futur.

Però la vida no la decidia un. Ara ja he viscut prou, ara me’n vaig. Ara sóc feliç, vull més dies per viure’ls. Pla que la coneixia aquesta història, però encara no la comprenia gaire bé.

Fa riure pensar això, ara. M’ha tocat viure trenta anys més i, així d’inútil, encara respiro.

No s’havia acabat la solfa, no, que encara quedava cançó. Algunes coses bones: saber que els néts anaven creixent, veure’ls un cop a l’any, acompanyar el naixement dels altres, pensar que no ens havia de faltar res si treballàvem, deixar que el temps esmorteís els mals records… I al costat d’això: el silenci més profund. Aprendre que hi ha una mena de persones, criades amb autoritat, que no saben respectar si no se’ls mana. Vaig haver de veure com el Mateu anava canviant; de reposat i alegre va anar-se fent adelerat i aspre. Casar-se així, per conveniència, podia tenir això, que tot ho encertessis sinó el caràcter. Què són les vistes? Una estona en un menjador on es parla de dot, s’enceta un xolís dels millors i es porta un porró de vi. Després, la parella sola, es diuen quatre paraules plenes de timidesa i de desencert.

És una compra com una altra, però s’hi barregen articles que no pesen. Una persona és massa per ser comprada i massa poc per viure a plaer…

Jo vaig contribuir més que ningú que el xicot es casés, i diuen que tot pecat té la seva penitència. I a fe que la vaig tenir.